Un buit legal que alimenta el negoci

Un dels primers obstacles que identifica l’informe és la paradoxal invisibilitat legal del fenomen. Tot i que l’especulació immobiliària és citada com un element a evitar en textos tan fonamentals com la Llei del Dret a l’Habitatge, la Llei d’Urbanisme, la Llei del Sòl i, fins i tot, la mateixa Constitució espanyola, cap d’aquestes normatives s’atreveix a donar-ne una definició precisa. Jaume Artigues, arquitecte i responsable del capítol de l’informe dedicat a l’especulació, assenyala que aquest buit és un dèficit que hauria de ser esmenat amb una actualització urgent del marc legal. Segons Artigues, les referències que encara s’utilitzen provenen sobretot d’una concepció dels anys seixanta i setanta del segle passat, una època en què el problema es limitava quasi exclusivament a l’especulació sobre el sòl. Tanmateix, la realitat del segle XXI és molt més complexa i agressiva, ja que l’especulació abraça ara tot un conjunt d’elements que van molt més enllà de la parcel·la buida i s’ha traslladat directament al patrimoni construït, és a dir, als edificis sencers on viuen milers de persones.

Aquesta transformació ha convertit el parc residencial de la ciutat en un actiu financer especialment atractiu per al capital internacional. Quan el mercat immobiliari es desvincula de la seva funció social i passa a dependre de les expectatives de rendibilitat futura, el valor de l’habitatge deixa de tenir relació amb el cost de la vida o els salaris de la població local. L’estudi SOS habitatge ha aconseguit localitzar un total de 568 promocions especulatives durant el període analitzat, moltes de les quals corresponen a processos de rehabilitació intensiva d’edificis i finques senceres. La velocitat del procés és alarmant: en determinats períodes s’han arribat a detectar fins a 24 promocions noves al mes, una xifra que implica gairebé una nova operació cada dia laborable del calendari. Aquesta activitat frenètica no es distribueix a l’atzar, sinó que segueix una lògica de colonització territorial que busca zones amb alta accessibilitat o barris que es troben en ple procés de transformació urbana, com són els del centre històric de la ciutat o els que tenen a prop el mar.

Els mapes resultants de l’estudi mostren com es formen autèntics corredors immobiliaris on s’acumulen les operacions i on els preus tendeixen a augmentar amb una intensitat molt superior a la de la resta de la ciutat. Districtes com l’Eixample i Ciutat Vella concentren el volum més elevat d’aquestes promocions, però el fenomen s’està expandint ràpidament cap a barris perifèrics on encara hi ha marge per a la revalorització. Segons Artigues, el sector ha trobat “un sistema per extreure plusvàlues que generen beneficis sistemàticament superiors als de qualsevol activitat industrial”. Això ha provocat que el capital financer es desplaci de manera massiva cap al totxo, buscant rendiments que la indústria tradicional ja no és capaç d’oferir en un context d’inestabilitat global i en països que han concentrat la seva activitat econòmica en el sector dels serveis en detriment del sector secundari. Aquesta dinàmica s’alimenta d’una fauna de societats, com les socimi o les sicav, que operen amb privilegis fiscals que les protegeixen de la pressió impositiva que sí que suporten altres sectors econòmics.

L’impacte d’aquestes operacions és especialment cru quan s’analitza el divorci de marges de benefici dins del mateix sector. Mentre que les empreses constructores, les que realment executen les obres i assumeixen els costos materials, sovint treballen amb marges de benefici nets d’aproximadament un 3,5% anual, les societats promotores assoleixen rendibilitats que Hisenda situa al voltant del 31% anual, explica Artigues. Aquesta diferència abismal reflecteix que el negoci no està en la construcció o el manteniment de l’habitatge, sinó en la gestió financera de la propietat i en l’explotació de la seva revalorització. “Si es vol solucionar el problema de l’habitatge, el primer que s’ha de fer és reduir els factors que provoquen aquesta anomalia, començant per l’eliminació dels avantatges fiscals d’aquestes societats i la supressió definitiva de mesures com la Golden Visa”, explica l’expert de la Favb, que afegeix: “Tot i haver estat qüestionada políticament, [la Golden Visa] deixarà rastres en el mercat durant molts anys més”.

La cohesió social, inexistent

Més enllà dels números, l’especulació és un generador de conflictes urbans d’alta intensitat que fracturen la cohesió social dels barris. L’informe recull que entre 2016 i 2024 s’han extingit desenes de milers de contractes sense continuïtat, provocant una mobilitat forçada que buida les comunitats d’habitants arrelats. Aquesta violència immobiliària no sempre es manifesta en forma de desnonament amb presència policial, sinó que sovint és una pressió invisible: la no renovació del lloguer, la degradació deliberada de les zones comunes d’una finca o l’oferta d’una quantitat econòmica perquè el veí marxi abans d’hora. Les conseqüències d’aquest procés van molt més enllà de l’àmbit estrictament residencial. Artigues insisteix que parlem de crisis que “afecten la salut i l’educació de manera directa”. La deslocalització forçada obliga milers d’alumnes a canviar d’escola a mitjan cicle, trencant les seves xarxes d’amistat i de suport pedagògic, mentre que l’estrès d’un lloguer inassumible o la por a l’expulsió es tradueix en malalties mentals i físiques que saturen el sistema sanitari.

L’expropiació, impracticable

Aquesta situació es veu agreujada per la incapacitat de les administracions públiques per intervenir de manera eficaç en el mercat. L’expert assenyala que les lleis que intenten controlar el sector sovint pateixen d’una falta crònica de recursos. Barcelona, malgrat tenir un pressupost municipal de 4.000 milions d’euros, només en destina uns 238 a polítiques d’habitatge. Això representa que la inversió i el manteniment de la ciutat només suposen el 3,5% del seu Producte Interior Brut, una xifra que Artigues qualifica d’absurda si es compara amb qualsevol empresa privada, que destina percentatges molt més elevats a la seva pròpia estructura. A més, instruments urbanístics fonamentals com l’expropiació o el dret de tanteig i retracte s’estan tornant impracticables. El motiu és que els jurats d’expropiació acaben adjudicant preus finals basats en el valor de mercat d’un mercat ja tensionat, fent que l’adquisició pública de sòl o d’edificis per part de l’Ajuntament sigui econòmicament inassumible per a les arques municipals.

Una lluita desigual

Casos concrets com el projecte del futur Museu Thyssen al passeig de Gràcia, al Palau Marcet -l’antic Cinema Comèdia-, il·lustren aquest camí. El Palau Marcet és un Bé Cultural d’Interès Local que, segons la Llei de Patrimoni, hauria d’haver comunicat a l’Ajuntament el preu de la seva compravenda, però sovint aquestes obligacions se salten o s’ignoren davant la passivitat o la impotència institucional. Aquesta descompensació de forces entre els grans operadors internacionals i els governs locals és el que permet que l’especulació s’hagi convertit en un factor estructural del mercat barceloní. Les operacions ja no són puntuals: el 25% de les promocions localitzades per SOS habitatge corresponen a operadors que tenen més d’una promoció en marxa simultàniament, cosa que demostra una activitat professionalitzada i sostinguda en el temps que busca el màxim benefici en el menor termini possible.

L’habitatge públic, dic de contenció

Davant d’aquest escenari, les perspectives de solució són complexes i requereixen una visió a llarg termini que avui sembla difícil d’implementar. Artigues reconeix que no existeix una solució màgica, però apunta cap a un canvi de model que miri a altres capitals europees. Ciutats com Viena o Amsterdam tenen un avantatge històric: un sector públic d’habitatge molt més potent que el que hi ha a Catalunya, que és qualificat per l’expert de “miserable”. Mentre a Europa el parc públic pot actuar com un dic de contenció contra els preus abusius, a Barcelona el mercat està gairebé totalment en mans privades. La Llei d’Habitatge del 2023 va ser un pas positiu, però segons l’informe ha deixat massa “forats” per on el capital continua escapant-se, cosa que permet el frau en el lloguer de temporada o en altres modalitats contractuals que esquiven el control de preus.

“Així mateix, la fiscalitat municipal s’ha d’actualitzar de manera urgent”, recalca Artigues. L’impost de la plusvàlua, tal com està concebut ara, és un tribut desfasat que només té en compte la revalorització del sòl i no la de l’habitatge com a tal. Aquesta desconnexió entre la realitat del mercat i les eines de recaptació impedeix que l’Ajuntament pugui gravar de manera justa les plusvàlues generades per l’especulació immobiliària. Cap govern sembla voler tocar aquests impostos per por a la reacció dels sectors econòmics, però des d’un punt de vista racional, són tributs que no responen a la situació actual. “És fonamental harmonitzar les iniciatives positives perquè siguin coherents entre elles i no es contradiguin, i evitar que una llei d’habitatge sigui anul·lada per la manca de finançament o per traves administratives d’altres àmbits”, afirma Artigues.

Finalment, l’anàlisi de SOS habitatge subratlla que l’especulació no és només un problema del preu d’adquisició, sinó una amenaça directa a la democràcia urbana. Quan les expectatives de rendibilitat financera passen per sobre del dret constitucional a un sostre digne, la ciutat deixa de ser un espai de convivència per convertir-se en un taulell de joc internacional. L’estabilitat d’Europa i d’Espanya com a destinacions segures per a la inversió ha provocat que Barcelona sigui vista com un port segur pel capital, sobretot en el sector turístic i immobiliari. Aquest èxit comercial, tanmateix, s’està pagant amb la fractura social de la ciutat. La mobilització de desenes de milers de persones en els darrers anys no és casual: és la resposta a una pressió que ja ha arribat al límit de la seva resistència.

Recuperar el control

El mapa de l’especulació a Barcelona que presenta SOS habitatge és una crida a l’acció urgent. Les dades confirmen que el fenomen és sostingut, que està clarament implantat al territori i que té uns responsables amb noms i cognoms en el món financer. Si no es produeix un canvi de rumb radical en la fiscalitat, si no s’eliminen els privilegis dels grans tenidors i si no s’aposta per un parc públic d’habitatge que representi una alternativa real al mercat privat, la geografia de la fractura es farà cada cop més profunda. El futur dels barris de Barcelona depèn de la capacitat de la societat i de les seves institucions per recuperar el control sobre el territori i per posar el dret a l’habitatge per davant de qualsevol expectativa de lucre. La transformació duradora del model residencial de la ciutat ja ha començat, i els interrogants que planteja sobre el dret a la ciutat s’han de respondre avui mateix, abans que el mapa de l’especulació acabi per esborrar definitivament la Barcelona que coneixem.

Aquest procés, lluny de ser una conjuntura passatgera, apunta a una reconfiguració total de qui pot i qui no pot viure a la ciutat. L’especulació, entesa com aquesta extracció de valor sense producció de riquesa real, s’ha convertit en l’engranatge principal d’un sistema que necessita el conflicte per sobreviure. Cada edifici rehabilitat amb criteris de luxe en un barri obrer és un gra de sorra més en una duna que acaba per enterrar el teixit social. Per això, el treball dels autors de l’informe és tan vital: ens proporcionen les eines, els noms i les coordenades per entendre que el que està passant a l’escala de casa nostra no és fruit de la fatalitat, sinó d’una voluntat política i econòmica que pot i ha de ser revertida. La lluita pel dret a l’habitatge és, en darrera instància, la lluita per decidir quin tipus de societat volem ser.

El búnquer fiscal de somici i sicav

Les socimi -societats anònimes cotitzades d’inversió al mercat immobiliari- i les sicav -societats d’inversió de capital variable- no són simples empreses immobiliàries, sinó vehicles d’enginyeria financera dissenyats per maximitzar el retorn del capital a qualsevol preu. El principal atractiu de les socimi és la seva tributació al 0% en l’Impost de Societats, una exempció gairebé total que s’aplica sempre que l’entitat reparteixi en dividends el 80% dels beneficis obtinguts pel lloguer. Aquesta neutralitat fiscal converteix l’habitatge en un producte financer pur: el benefici net del lloguer d’un bloc sencer a l’Eixample arriba pràcticament intacte a l’accionista, sense passar pel filtre impositiu que patiria qualsevol altre negoci productiu o comercial de la ciutat. A més de l’exempció directa de beneficis, aquestes societats gaudeixen de bonificacions del 95% en l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). Això els permet comprar finques senceres a un cost fiscal ínfim comparat amb el que ha de pagar un veí particular o una petita cooperativa. Per la seva banda, les sicav han funcionat històricament com a mecanismes d’acumulació de grans fortunes amb una fiscalitat simbòlica de l’1%. Com denuncia l’arquitecte Jaume Artigues, aquest ecosistema de privilegis crea una competència deslleial estructural. Mentre la indústria local i els constructors suporten càrregues fiscals estàndard, aquests vehicles dopen la rendibilitat del totxo fins a assolir el 31% de benefici identificat per Hisenda. El resultat és un mercat on la funció social de l’habitatge queda sepultada per una estructura tributària que bonifica, per llei, l’extracció de rendes i l’especulació a gran escala.

L’habitatge públic, l’altra part de l’equació

L’especulació immobiliària és només una de les dues potes del problema de la crisi habitacional a Barcelona que destaca l’informe SOS habitatge. L’altre és la manca d’habitatge de protecció oficial -una realitat que Carrer té previst abordar en profunditat en els pròxims números-. Les dades creuades de les promocions immobiliàries especulatives i l’estat del parc d’habitatge públic han permès fer una interpretació rigorosa -i també innovadora- de la problemàtica al centre de la ciutat i els barris perifèrics. Podeu consultar i descarregar l’informe en PDF a la pàgina web de la Favb: favb.cat.

L'entrada El mapa de l’especulació que buida la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

El Puzzle Barcelona serveix de decoració al menjador d’un dels pisos del Bloc Papallona. A més d’aquesta joguina d’entreteniment per a “exploradors de cor” sense edat, la sala d’estar s’ha decorat amb molt bon gust: un cartell amb una Mà Barcelona de sis dits, de pell de llangardaix i ungles pintades de brilli-brilli taronja; un cartell amb una boca d’incendis per als bombers, d’aquelles que creixen com espàrrecs als carrers de Nova York, i un cartell amb un turista que fotografia el Colom Barcelona (pidgeon). És evident que M. Cortés i C. Masclans, les residents d’aquest pis del Bloc Papallona, han estudiat Disseny Gràfic.

“Resistència habitacional”

Anna Olesti (Barcelona, 1999), una altra papallona vermella i turquesa, és la tercera de les amigues que viu aquí des del març del 2022. Va estudiar Dret, treballa com a advocada i ara ha aparcat les aficions per ingressar a la “resistència habitacional”, com una ciutadana miliciana que tem quedar-se al carrer sense res. “Aquest bloc, patrimoni de la ciutat [l’Ajuntament el va catalogar com a edifici d’interès històric i artístic], el va mantenir la mateixa família fins que Maria Romero va morir. Aleshores, l’agost del 2024, els nebots van vendre l’immoble al fons d’inversió holandès New Amsterdam Developers [NAD] per molts milions d’euros”.

El mateix agost del 2024 i en les setmanes posteriors, els inquilins de la finca van rebre burofaxos de rescissió de contracte -a l’Anna i a les seves companyes encara no els ha arribat; el seu contracte de cinc anys venç el 2027-. Els deien que tenien trenta dies per marxar. L’Anna, que forma part del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, s’ha reunit amb els advocats dels inversors de NAD, Jeffrey Todd Kaye i Paul Christiaan Petermeijer.

Ells no cedeixen; l’Anna, tampoc. Ells negocien les condicions perquè els veïns se’n vagin; l’Anna negocia les condicions per quedar-s’hi. “Ens feien entendre que podíem demanar una xifra generosa perquè marxéssim. Però el nostre principi és que no volem cap acord que no passi per la renovació contractual”. Ara, entre les tres, paguen uns mil euros de lloguer. Amb el següent burofax vindran els papers amb la data del desnonament. Però…, “collons, això no passarà, que no, no passarà, és casa nostra i no marxarem enlloc”.

“Aquest és un cas paradigmàtic de com ens hem convertit en una mercaderia. En la gestió de la venda i en els tràmits previs, ens han considerat gairebé un peix en una parada de mercat, quelcom que es pot comprar. A veure, és que som al costat de la Fira de Barcelona, del centre comercial Les Arenes, d’un Starbucks, de diversos hotels [al costat, hi ha el B Hotel], amb una papalloneta superguai… És clar que això té un potencial econòmic, i el que volen fer és dividir els cent metres quadrats de la casa en cinc habitacions”. Pisos de 20 m² per “gaudir de Barcelona i de les seves impressionants vistes”. Ho anomenen coliving.

Amb el coliving, els preus es multipliquen per dos o per tres. “A aquesta gent no li interessa tenir aquí una senyora amb el seu pare gran i que paguin només set-cents euros; busquen altres perfils”, diu Olesti, que no dogmatitza perquè les dades hi són: “Barcelona està horrible, ens estan fent fora a tots”.

NAD es presenta així: “Innovating Barcelona real estate: high quality, mid-market focus, high returns, minimal risk”. Alta rendibilitat, risc mínim. Mínim risc, màxim benefici.

L'entrada Voltors contra papallones ha aparegut primer a Carrer.

Acabat el concert, prop de les onze de la nit, els fans no es van dirigir a les Rambles, per posar-li la cirereta al pastís i continuar una gresca lúdica i molt sana. Ans al contrari, es van amuntegar a la parada d’autobús provisional de la plaça d’Espanya, en espera del batibull de busos grocs i verds de la sèrie L i E.

On són els ‘teenagers’?

Les Rambles del 2025 no s’entenen sense comprendre les necessitats i els gustos dels teenagers de l’àrea metropolitana i la xarxa de transport urbà. En definitiva, no es poden visualitzar les Rambles nocturnes postcovid sense analitzar l’emergència habitacional a Barcelona i rodalies.

Grosso modo, la joventut autòctona de Barcelona viu fora de Barcelona ciutat. En localitats limítrofes construïdes pels fills de la migració: Sant Just Desvern, Sant Boi de Llobregat i Viladecans, per exemple. Del milió sis-centes mil persones que resideixen a Barcelona, una quarta part té menys de trenta anys, encara que a l’estadística municipal s’hi inclouen els no empadronats, Erasmus i nòmades digitals, entre d’altres.

Un piset de dos banys i dues habitacions al Raval costa avui 475.000 euros –Fotocasa.es, consulta d’ara mateix-. Segons el Baròmetre de Barcelona, el 53,9% dels joves d’entre 25 i 34 anys no creu en el futur de la ciutat.

No s’entén la nit a les Rambles si no s’assumeix que els preus desorbitats expulsen el veïnat. A la icònica via resideixen uns sis-cents veïns, segons un estudi de l’agència de desenvolupament urbà Barcelona Regional. Així que, en bona part, la nit a les Rambles ja ha perdut el seu esperit transgressor, sublim, irreverent, portuari, delirant, exiliat i canalla. Lluny, llunyíssim, queden les imatges dels fotògrafs Joan Colom i Xavier Miserachs i les ocurrències dels artistes Ocaña & company.

Descafeïnada, apagada, sense espurna, ni tan sols donaria per a una de les grolleries escrites per Bukowski i Chinaski, el seu alter ego (“Seu amb els teus dimonis i pren-te una copa”).

Apunts per a una nit a les Rambles. Take no prisoners: a les tanques, enganxades als plàtans apuntalats amb taulers d’altres arbres decapitats, les miniexcavadores Pons de Vall i els dibuixos del pretès bulevard: “Més Rambla que mai connectada amb els barris i el mar” / l’oferta d’oci, inexistent; la restauració copa els baixos; els comerços històrics van tancar: el Musical Emporium ja no llegeix partitures clàssiques de piano. Mozart ha estat arraconat pels bitllets d’euro. En lloc de Musical Emporium, una oficina de canvi (“change”) / éssers invisibles llancen a l’aire helicòpters voladors de joguina, “dame dos euros o tres euros o cuatro euros” / sota les banderoles de BCNegra, tòtems publicitaris enganxats a pivots amb la marca de cosmètics Huda Beauty, fundada per la influencer de Dubai Huda Kattan (“Nueva colección lila eléctrico”) / de la porta de servei del Rivoli Rambla surt l’operari invisible amb tovalloles brutes tancades en gàbies de bugaderia / el repartidor invisible del camió del supermercat Carrefour descarrega els palets amb les conserves que demà reposaran als prestatges / la patrulla dels Mossos encén la sirena blava; només un carril obert, pujada, costat Llobregat, on els comerços dipositen les escombraries; éssers invisibles rebusquen a les escombraries / un sensesostre que engreixa les xifres dels qui no dormen en albergs demana amb la boca tancada i amb un got de plàstic del McDonald’s (McRoyal Deluxe) / els patins i els patinets i els riders invisibles de Glovo disparen a esquerra i dreta, atents a les pantalles tàctils / a la façana de l’Hotel Oriente Atiram, bé cultural, l’oferta: “Salón de té-banquetes-bodas-fiestas”. Avui, a sota, una altra alerta: “Sushi-tapas-cocktails” / venedors ambulants invisibles ensenyen llaunes de cervesa / locals del tipus Tapas Bravas (75) i Pasta Market (77) / guiris de mil procedències es fan selfies; alguns, acoblen un flaix RGB i fan directes a TikTok. Bona part dels turistes pernocten a la vintena d’hotels de les Rambles; la resta de persones no passegen, hi són de pas / “One beer, small beer”, t’assalta la comercial / rotllanes de fumadors cervesers a la porta de The Old Irish Pub; alguns es fiquen al club d’estriptease Dollhouse / comiat de soltera de parla anglesa / xalats criden o canten / “¿Quieres tomarte algo? ¿Hablas español?”, un altre comercial / dialoguen junts els imants Tortuga Barcelona i Elefant Barcelona / sweet gaufres a l’Amapola Bakery & Coffee / rang de preus en restaurants: dels 27 als 54 euros -fideuà a la marinera, arròs senyoret, nachos amb formatge-.

Rambla Walking Tour. Els éssers invisibles són éssers precaris. Al Gran Teatre del Liceu, el judici diví: Requiem.

L'entrada ‘Requiem’ per les Rambles ha aparegut primer a Carrer.

Què és un nòmada digital?

És una altra forma de migració laboral, molt connectada amb el turisme i el teletreball. Els nòmades digitals visiten destinacions turístiques i s’hi queden un temps. Es compleix la idea del turisme que li dona una volta a la massificació, amb visitants que romanen més temps al lloc i que poden gastar més diners. La pandèmia, a més, va normalitzar el teletreball i això ha impulsat el fenomen. Alhora, cal afegir tota la literatura empresarial: el nòmada digital és una resposta a la precarietat perquè aporta glamour a molts treballs precaris connectats a l’expansió del capitalisme de plataforma. Pel que fa a la seva dimensió, és molt difícil de determinar, perquè les categories estan molt difuminades. Des de fa dos anys existeix un visat que es concedeix a nòmades digitals. Per tant, ara és una categoria legal i la gent comença a definir-se com a tal.

Aquest fenomen està tenint efectes en la crisi de l’habitatge?

Hi ha un fet clar: és un grup més de demanda que pressiona sobre un tema candent a les ciutats europees, i que és global, la crisi de l’habitatge. D’altra banda, el nòmada digital és una tipologia de treballador del coneixement que sovint té una qualificació alta i rep sous més alts. Molts d’ells tenen un sou bàsic als Estats Units, a Suïssa o a Suècia, però que està per damunt del que es guanya a Espanya i, per tant, tenen un avantatge competitiu. D’aquí a anomenar-los elit, és com la faula de la classe mitjana. Val a dir que també hi ha un tipus de nòmada digital que deixa Barcelona per anar a destinacions amb un cost de vida més baix. Sovint pensem que aquest és un fenomen que afecta Barcelona, no de gent que vivia aquí i se’n va a teletreballar des d’un altre indret perquè la ciutat és cara. Hi ha molta gent que marxa d’aquí perquè poden teletreballar, fer-ho des d’una platja o des d’un lloc bonic per dos, tres o sis mesos a l’any. Els que fugen de Barcelona potser contribueixen a reproduir les mateixes situacions de les quals fugen. Seria interessant d’analitzar què passa a països com ara Tailàndia, si es troben també en processos de gentrificació i d’increment del preu de l’habitatge.

Hi ha polítiques institucionals que estan destinades a fomentar el nomadisme digital?

Arran de la pandèmia, molts territoris han començat a impulsar programes per atreure’ls. Màlaga, Benidorm, Barcelona o Canàries han fet una promoció del turisme dirigida especialment al nòmada digital. Un tipus de promoció vinculada amb la idea de l’smart city i amb la infraestructura tecnològica. L’objectiu últim és captar persones migrants altament qualificades, amb l’esperança que s’hi quedin a viure. A vegades es culpabilitza els nòmades digitals i es diu que fan fora els veïns, i no és veritat: els rendistes són els que fan fora els veïns. I les polítiques d’habitatge que no són aptes per a tota la societat són les que acaben expulsant la gent. Evidentment, els nòmades digitals incrementen la demanda, i d’això se n’aprofiten els propietaris de pisos per apujar els preus. Darrere de l’expulsió del veïnat hi ha polítiques classistes que seleccionen de forma preferent la tipologia de migrants que volen que es quedin a viure.

Quins efectes té aquesta població flotant en serveis públics com ara la sanitat?

Els que venen de fora de l’espai Schengen només es poden quedar tres mesos o optar a un visat de nòmada digital, per al qual cal que tinguin autosuficiència econòmica i una assegurança privada de salut.

Són polítiques, llavors, de reestructuració de la distribució geogràfica de la població amb criteris classistes? Quins fenòmens de re-territorialització hi ha al darrere de la promoció del teletreball?

Hi ha tota una reorganització de la població. Hi ha llocs molt més atractius per a una classe de gent que es pot permetre viure al costat del mar, amb moltes activitats culturals o esportives, i altres característiques importants per a ells. Hi ha una inversió important, una aposta per atraure start-ups a partir del màrqueting territorial i posicionar-se a escala global com un país atractiu. Indirectament, es produeix una despolitització de la ciutat, perquè aquestes persones són població flotant, consumidors que molts cops no poden votar, ni participen en els moviments socials. Hi ha tota una població que es queda a viure a la ciutat, però que no li interessa el que s’hi fa, les decisions que es prenen. Hi ha el risc de construir subjectes sense implicació política.

Com afecta això al mercat laboral local?

El nòmada digital ve d’una modificació del mercat laboral. Sorgeix d’ençà del gir cap a la flexibilitat, la fragmentació, la flexibilització dels contractes. És una barreja entre el freelance i l’autònom, una nova figura produïda pel capitalisme i el neoliberalisme. Però a escala local no afecta tant, perquè la llei de start-ups del 2022 està pensada per atreure capital i professionals sense posar en risc el mercat laboral local. El nòmada digital treballa des d’aquí, però no en el mercat laboral local. De fet, un dels requisits de la llei és que els contracti una empresa de fora o que siguin autònoms. Des d’una altra perspectiva, els drets dels nòmades digitals també estan en risc: com fem sindicats si tothom està al seu ordinador dispersat per tot el món? Com defensen els seus drets?

Ser nòmada digital pot convertir-se en una aspiració?

El nomadisme digital s’ha posat de moda perquè és una disfressa bonica de la precarietat econòmica actual. Parlar de nomadisme digital és endossar una píndola: si tens un treball en línia, pots ser mileurista a Tailàndia i viure com un rei. He treballat a Tailàndia i el nòmada digital que em creuava pel carrer no té res
a veure amb el que està aquí.

*Fabiola Mancinelli és doctora en antropologia social i cultural. Professora titular de la Universitat de Barcelona, ha escrit diferents articles acadèmics sobre el fenomen en auge del nomadisme digital. Es mostra crítica amb les polítiques classistes que l’impulsen i amb la manca de polítiques d’habitatge que garanteixin els drets de la població local.

L'entrada Fabiola Mancinelli: “El nomadisme digital és una disfressa de la precarietat” ha aparegut primer a Carrer.

Ramis no ignora el mural. Com a antic veí, coneix bé la Dreta de l’Eixample. Tot
i que va néixer a Sant Gervasi, des que es va casar sempre ha viscut a l’Eixample i els seus voltants. Però aquest sempre va haver de canviar el 2022, quan va marxar a Castelldefels, després de resistir durant anys els alts lloguers de la ciutat i de veure els seus antics apartaments transformar-se en pisos de luxe. “El nou pis és heretat, per això hi podem viure, perquè destinar el 70% del nostre sou al lloguer a Barcelona no és factible. Et van expulsant i cada vegada te n’has d’anar més lluny”, lamenta.

“El 1995 vam trobar el pis de la nostra vida”, relata Raimon. Situat al carrer de Muntaner amb Travessera de Gràcia, el lloguer inicial era de 800 euros. El 2013 un nou fons d’inversió va entrar en joc i, “amb l’excusa que s’havien de posar a preu de mercat”, van apujar el lloguer a 1.200 euros: “No hi va haver negociació possible. Vam haver de marxar i no ens van retornar la fiança”. Un mes després que marxessin, i del buidatge de tota la finca, van començar les obres per construir-hi pisos de luxe: “Ho van destrossar tot: les finestres amb vidres de colors, els mobles i decoracions que portaven allà des dels anys trenta”.

Al pis de Diagonal 343, a la Dreta de l’Eixample, la mateixa història. Hi van estar fins al 2014 perquè, en un any, el lloguer es va incrementar 300 euros. El 2017, el fons d’inversió Optimum III Value Added Residential Socimi SA va comprar l’edifici per construir-hi apartaments de luxe i no va renovar el contracte als llogaters. Trenta-quatre habitatges de luxe, un gimnàs comunitari i un restaurant van expulsar els veïns de casa seva. I també el mític bar Jofama, on en Raimon anava a fer el tallat, que després de quasi setanta anys d’història va veure’s forçat a tancar les portes.

A cinc minuts del pis de la Diagonal, en Raimon i la seva família van trobar un nou habitatge. “El barri encara era barri quan vam arribar. Els restaurants encara no ho escrivien tot en anglès. Estàvem contents”, recorda. Els 1.100 euros de lloguer que pagaven el 2014 es van convertir, el 2022, en 1.800. No van tenir més remei que marxar i, al cap d’un temps, van descobrir que llogaven el seu antic habitatge a estudiants. Per cada habitació, comenta Ramis, “cobren 500 euros. En total guanyen 2.000 euros pel pis”.

Barcelona t’expulsa

Ramis no s’acaba el tallat i, abans de marxar, comenta que, des que viu fora, quan ve a la ciutat la sent hostil: “No hi ha res que et convidi a seure o a estar”. Tot i que li agradaria tornar a viure-hi, “no hi ha gairebé res pel que valgui la pena sacrificar-se”. Molts dels seus amics han marxat també perquè, com bé sap, “el tipus de funcionament de la ciutat t’expulsa”. A l’Eixample encara se l’estima, però pel record, no per allò en què s’ha convertit. Perquè avui dia, afegeix amb tristor, “l’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar”.

L'entrada “L’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar” ha aparegut primer a Carrer.

Ha passat un any i mig des que la granja va tancar les portes. Al carrer de Roger de Llúria 67-69, ja no hi queda rastre de les llargues cues que es formaven per provar l’hospitalitat, el plat estrella de la casa que Huguet i la seva família van cuinar-hi durant 41 anys. Ara, només s’hi serveix luxe en forma d’apartaments turístics d’alta gamma. L’any 2021, l’edifici on estava ubicada la Granja Bruselas va ser comprat pel fons d’inversió Ebralia Trade -ara Novo Real Estate Property Investment SL, diferent nom, mateixos administradors-, que va expulsar tots els veïns de la finca, denegant la renovació dels seus contractes. Huguet va ser un dels últims inquilins a resistir, i ho va fer fins al 30 de juny de 2023: “Tot i que el contracte acabava a finals de novembre, vaig decidir marxar abans. Què podia fer? Seguir aguantant? Això només passa a les pel·lícules”.

Segons les dades recollides per l’Associació Veïnal de la Dreta de l’Eixample, els apartaments turístics de luxe que el fons voltor va construir amb l’ajuda de l’empresa de reformes CospLaan no tenien llicència d’obres majors, només assabentats. Huguet relata que els darrers 15 mesos a la Granja Bruselas “van ser horrorosos” i que “tot era ple de pols i soroll per les obres”. Del Districte, explica, van venir a fer una inspecció, de la qual encara espera el resultat. “L’Ajuntament no ha fet res, només ha posat excuses: promou aquest tipus de negoci”, denuncia.

Mayna Luxury Apartment Rentals és el segell sota el qual el fons inversor promociona a Roger de Llúria 67-69 un “oasi a l’Eixample”, amb cinema privat, terrassa de luxe, gimnàs i spa. El 2023, amb els mateixos propòsits i estratègies, també va adquirir el número 95 del mateix carrer.

Huguet, encara jove i d’esperit inquiet, ha aprofitat l’adversitat per reinventar-se. Opina que l’hostaleria “és un món que a Barcelona està tocat de mort des de fa molts anys”. A més, afegeix, “hostaleria vol dir hospitalitat, fer sentir el client com a casa seva, i això ja no existeix”. Així doncs, des de fa set mesos ha trobat en el taxi “una sortida bastant honrada”, que combina amb diversos estudis i que el connecta amb els nous clients de la mateixa manera que ho feia la Granja Bruselas.

L'entrada “El món de l’hostaleria està tocat de mort” ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Papell viu en un hotel. Exactament no és així. Filant fi, no viu en un hotel: el seu pis ha estat atrapat per l’Ilunion Almirante -quatre estrelles-, cadena d’hotels accessibles del grup social ONCE -“Iguales: Para hoy. Para mañana”-, a Via Laietana, 42. L’octubre passat va ser adquirit per l’empresa promotora La Llave de Oro. L’ha envoltat una teranyina.

Fill del Guillem i la Pepita. L’últim de cinc germans. La família regentava la cansaladeria Papell, que ja va tancar. Ell s’ha dedicat a la informàtica. Des del 1953 resideix a Via Laietana, 42, una finca del 1900 que abans tenia sis plantes i que ara en té vuit, i on abans residien veïns i ara els turistes reserven nits i mojitos.

Paga uns dos-cents euros mensuals de lloguer -renda antiga-. Potser per això li van fer la vida impossible en el procés de reconversió del bloc com a aparador turístic. “He volgut actualitzar el lloguer, però no m’han deixat”. Cent cinquanta metres quadrats que van des de Via Laietana fins al carrer de les Beates. Compartits amb la seva parella, Maria Escribano. Els dos fills ja van volar.

Antic president de l’Associació Veïnal del Casc Antic, és l’únic veí de Barcelona que per entrar a casa seva i obrir la porta de les paraules imant ha de saludar els recepcionistes de vestit blau cobalt, unicolor, davant del clàssic timbre de trucada de les pel·lis: palmada i cling.

Al vestíbul, la frase enllaunada, en una paret blanca: “Benvingut a un món diferent”. Aquestes són les paraules del francès enganxades al full interior de la porta de Papell, a la planta quarta, sortint de l’ascensor, a l’esquerra. Sortint de l’ascensor, a la dreta, sis habitacions (401-402-403-405-406-407), de les 86 que té l’establiment. Ell es resisteix, com els gals d’Astèrix.

Touch. “Me’n recordo de quan a l’entresòl hi havia un taller de joieria, un taller de rellotgeria i un estudi de fotografia. Al primer pis hi havia la pensió Colonial. Ara ja no en queda res”.

Chemin. “De veí tenia un advocat, ja fa molt de temps. No sé què se’n deu haver fet, es deu haver mort”.

Merde. “Un dels propietaris, en Moliner, va comprar la finca sencera, i aquí es va començar a fer fora la gent de males maneres, fent-los la vida impossible”.

Chang. “Als anys setanta, les cases dels veïns que se n’anaven anant es van convertir en apartaments”.

Libre. “En vam quedar tres que no vam vendre. Dues dones grans i jo. Les senyores van morir i em vaig quedar jo sol”.

Derrière. “Amb el nou mil·lenni, el propietari, que ja ha mort -la propietat la gestionen ara els seus fills-, va restaurar tot l’edifici, compartimentant-lo”.

Espoir. “El senyor Moliner va llogar el bloc a l’hotel Ilunion; aquí estan des de fa més d’una dècada. Abans hi havia un dels hotels Guitart”.

Nouveau. “Jo sempre he tingut problemes. Primer els va tenir el meu pare, i ara em toca a mi. Inundacions, parts que cauen, desgavellats… A tot això, van baixar uns quaranta centímetres el sostre. Això que veus és un sostre fals”.

Avoir. “Volien que marxés. M’han ofert diners. No me n’he anat”.

Premier. “Hem anat a judici. Fins i tot em van posar un detectiu privat”.

Conserve. “Per pagar el lloguer em posaven pegues, feia girs postals per justificar el pagament, perquè no em donen rebuts”.

Éternité. “A la referència cadastral, casa meva es presenta com a dependència hotelera”.

Soudain. “No tinc bústia. Les cartes me les deixen a recepció. Tampoc no tinc clau del portal, perquè no hi ha portal”.

Surf. “Els turistes llencen per la finestra del pati interior llaunes, maquinetes, maletes… Borratxos, cridant. Alguns roben els quadres. Fins i tot paguen amb targeta i després anul·len el pagament… Me n’assabento pels empleats”.

Ici. “El barri és un desastre. El turisme ha fet molt de mal. Els veïns no importen, només hi ha oficines. Hi havia moltes cases antigues, deteriorades, que se les van quedar els especuladors per quatre duros, misèria. Barcelona és una atracció turística i un parc temàtic. No crec que es reverteixi la situació”.

Bien. “S’han de posar límits al turisme, fer complir les ordenances municipals. La gent se’n va perquè és impossible viure a segons quins barris de Barcelona”.

Suffis. “Fa poc va tancar la papereria Hija de J. Batlle Horta [número 48], del 1917”.

Moi. “Barcelona la qualifico com a descomposició”.

Parfum. “Ara la finca està en venda. He sentit que per uns 24 milions d’euros”.

Conseil. “Aquí tinc tots els meus records, i les joguines de quan era petit”.

Regard. “La porta de fusta massissa original la van llençar a les escombraries”.

la – vérité – sans – peur

la – veritat – sense – por

L'entrada Jordi Papell: “Barcelona la qualifico com a ‘descomposició’” ha aparegut primer a Carrer.

Rere les xifres que llueix l’organització de la cita esportiva -la previsió de 1.200 milions d’euros d’impacte econòmic directe a la ciutat i 19.000 llocs de treball-, la Plataforma alerta que ja s’han produït danys reals per a la vida del veïnat en alguns barris, com ara la gentrificació i l’expulsió de veïns i veïnes per l’especulació en l’habitatge i la precarització d’algunes feines. A més, s’albira un agreujament de la situació quan arribi l’onada de turistes per veure la competició i s’alerta que alguns espais públics acabaran privatitzats.

El lloguer de temporada, una trampa

La Plataforma No a la Copa Amèrica és conscient que no podrà aturar aquesta edició, però es mobilitza perquè “no hi hagi més esdeveniments com aquest”, “opacs i amb un desequilibri tan sagnant entre la inversió pública i privada i el retorn d’aquests diners a la ciutadania”, avisa Pardo. “Les Administracions estan gastant de forma opaca diners que són dels ciutadans i que acabaran servint perquè el veïnat perdem una mica més de la nostra ciutat, fins que siguem expulsats del tot”, afegeix l’activista.

Si l’accés a l’habitatge ja és una de les grans xacres a Barcelona, la Copa Amèrica posa, segons les entitats mobilitzades, la catifa vermella per acabar d’expulsar veïns. I és que la legislació permet als propietaris escapar de la regulació dels preus si el contracte de lloguer és de menys d’un any, una casuística que afectarà el personal de la Copa que s’instal·li a la ciutat, i que l’organització estima en unes 2.000 persones.

Aquesta escletxa legal ha posat en alerta diverses associacions veïnals, entre les quals la del Barri Gòtic, una zona que pateix la sagnia permanent de veïns expulsats pels desorbitats preus de l’habitatge. “Ja veiem que la gran majoria de l’oferta de lloguer al barri, sobretot a la part més a tocar del port, és lloguer de temporada amb el reclam de la Copa, i això obre la porta al perill real que els propietaris abandonin el lloguer de llarga durada per sempre i redueixin al no res l’oferta per al veïnat. És una manera directa d’expulsar-nos definitivament”, descriu el president de l’entitat, Martí Cusó. L’activista creu que aquests lloguers de temporada tindran un impacte molt més enllà dels mesos de competició i acabaran convertint en una mena de barris dormitori sense ànima zones com el Gòtic, el Raval, el Poble-sec o la Barceloneta.

Comprar per vendre

A la pujada dels lloguers cal afegir les tècniques agressives de compra: la Plataforma No a la Copa Amèrica confirma casos de veïns de la Barceloneta que han rebut diverses trucades d’immobiliàries -així com fulletons a la bústia- oferint-los comprar el seu pis per després vendre’l aprofitant l’empenta de la competició. El portal Idealista, de fet, té a la venda un pis al barri de 107 m² per 1,6 milions d’euros, i en l’anunci hi apareix el reclam de la Copa: “No et perdis l’oportunitat d’invertir al barri amb més projecció de Barcelona”. El públic objectiu d’aquest mercat són, d’entrada, les 2.000 persones entre integrants dels sis equips de vela que competiran, membres de l’organització i familiars que ja estan instal·lats a la ciutat, segons confirmen fonts de la competició. Provinents de països amb un poder adquisitiu més elevat que el dels catalans, han accedit al mercat immobiliari pagant preus molt més alts dels ja prohibitius a Barcelona, amb un preu mitjà de 1.123 euros mensuals per als lloguers segons l’Incasòl.

El Moll de la Fusta, patrimoni perdut?

Cusó apunta a un altre efecte pervers de la Copa Amèrica. I és que el Gòtic fa anys que reivindica el Moll de la Fusta com “un espai d’obertura al barri, un espai públic que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania, amb equipaments públics, però que ara torna a donar l’esquena al barri i es privatitza”. El Port de Barcelona, de fet, té altres plans, que passen per millorar l’accés al mar des de la Via Laietana i la Rambla, obrint un nou accés pel Moll de Fusta fins al World Trade Center per la vora del mar. L’Autoritat Portuària presenta la zona com “el gran escenari on se situarà el village públic i gratuït durant els dos mesos que dura la regata -del 22 d’agost al 20 d’octubre-, de manera que la vela, la mar i tot el relacionat amb el marítim s’acosti a la ciutat. És el millor espai que podíem oferir”, descriu David Pino, director del Port Vell. L’Autoritat Portuària té una vintena d’actuacions previstes per acollir la Copa, que donen com a resultat la segona gran remodelació d’aquest espai després dels Jocs Olímpics del 1992.

Però el veïnat veu aquesta transformació de forma molt diferent. Segons Cusó, el 2024 s’haurà materialitzat “una nova pèrdua d’espai públic i verd al barri, perquè la Copa és una excusa per privatitzar encara més un port que històricament pertany a la ciutat i als veïns”. En la mateixa línia es pronuncia l’historiador marítim Javier Moreno Rico. A parer seu, cal posar el focus en l’“impacte” que tindrà en el port la celebració de la Copa, un esdeveniment que titlla de “desastre” per a Barcelona: “L’organització de l’esdeveniment és un filó més per reforçar la política dels darrers 30 anys de l’Autoritat Portuària de convertir el Port Vell en un espai per al benefici econòmic del Port i no al servei de la ciutadania”. Alerta que, amb aquesta nova intervenció, “passarà el que va passar amb la reforma del Port Vell per als Jocs Olímpics i amb la Marina del Port, una explotació econòmica que perjudica el veïnat i no aporta cap tipus de benefici a la ciutat”.

“Especulació i explotació del Port”

Moreno Rico denuncia que l’organització de la Copa Amèrica ha portat a Barcelona, “amb la connivència de les institucions”, un “muntatge comparable al de la Fórmula 1 o el Moto GP, on la faceta esportiva és més que discutible i, en canvi, està molt clar el negoci econòmic que fa una empresa internacional, però també l’Autoritat Portuària”. I recorda el “fiasco” que va viure la ciutat de València amb l’organització de les edicions del 2007 i el 2010: “Allò va acabar com el rosari de l’Aurora en tots els sentits, va ser un negoci ruïnós econòmicament i també socialment”.

L’expert considera que l’Autoritat Portuària “serà una de les grans beneficiades, perquè podrà expandir la seva política d’explotació i especulació del Port Vell per al seu propi benefici”. I exemplifica: “L’antiga seu de l’Autoritat, al Portal de la Pau, ha estat abandonada durant set o vuit anys, i ara que el Port veu l’ocasió de fer-hi negoci, rescata el projecte de rehabilitació. Però el que es farà és especular, amb un primer pis per a festetes del Port, com a seu institucional, i a la planta baixa un restaurant i una cafeteria! Un espai que hauria de ser un equipament per a la ciutadania es destinarà a engreixar els números del Port”, sentencia.

L’historiador encara assenyala un altre front que estaria sota el focus de l’especulació. Es tracta de la zona de l’antic cinema Imax. “De moment, hi ha una gran exposició sobre la Copa Amèrica, un altre negoci per rendibilitzar que té el Port, quan aquest espai hauria de ser per passejar, un petit pulmó verd”.

I què passarà quan s’acabi la Copa? Rico vaticina que l’espai “quedarà en no res per al veïnat i s’hi acabarà fent algun projecte rendible per a l’Autoritat Portuària, allunyat de la seva vinculació històrica amb la ciutat i els veïns i veïnes de Barcelona”. Per tot plegat, Moreno Rico reivindica, “des de fa 30 anys”, que el Port “retorni a la ciutat aquest espai de l’antic Port Vell, que el gestioni l’Ajuntament i el posi al servei del veïnat i no de l’especulació”.

El capital internacional, content

Quan la Copa Amèrica plegui veles, molts veïns continuaran la lluita que han iniciat per mantenir el seu habitatge i no ser expulsats del barri, engolits per la suposada projecció internacional de Barcelona, guanyada mercès a l’esdeveniment. Probablement, arribaran més visitants i el sector turístic celebrarà els números. I les Administracions que hauran invertit en aquesta cita -s’estima que la Generalitat, l’Ajuntament, el govern espanyol, Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona hi hauran abocat uns 80 milions d’euros- celebraran l’èxit organitzatiu i l’impacte econòmic i reputacional de la competició, que, per cert, és considerada l’esdeveniment esportiu internacional amb més seguidors del món després del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Són arguments ja fabricats per atraure capitals internacionals, que en cap cas tindran un retorn social per a la ciutat. Tornem a la lògica perillosa dels Jocs Olímpics del 92, dels quals encara ara en paguem les conseqüències”, resumeix Martí Cusó. I tot plegat, amb l’avís del president de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que ha assegurat que està sobre la taula la possibilitat que Barcelona aculli també la competició l’any 2028.

A valència, fracàs social i econòmic

El 2007 i el 2010, València va acollir la Copa Amèrica, un esdeveniment que va acabar en desastre financer i social a la capital del Túria. Un estudi acadèmic sobre la repercussió en els negocis a peu de carrer va concloure que les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades, mentre que les empreses locals van quedar “en un pla secundari” en la distribució de guanys. La zona del Cabanyal va pagar un preu altíssim per acollir l’esdeveniment. Al seu entorn, s’hi van fer grans obres en ocasió de la Copa, asfalt per tot arreu mentre el barri maldava per conservar les seves cases pintoresques i veia com no quedaven diners per fer-hi intervencions mínimes. L’aventura es va tancar amb un forat de 400 milions d’euros invertits per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament, que va acabar assumint l’Estat.

I després, atletisme, futbol i golf

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa la maquinària administrativa per aconseguir l’organització d’altres grans esdeveniments esportius els pròxims anys. És el cas de les candidatures per ser la seu dels Campionats del Món d’Atletisme del 2029, el Mundial de Futbol del 2030 -organitzat per Espanya, Portugal i el Marroc, i on Barcelona, amb el Camp Nou remodelat,
aspira a acollir la final- i la Ryder Cup de Golf del 2031.

L'entrada El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

Tots aquests canvis són defensats per alguns gremis de comerciants, restauració i hostaleria, amb l’argument que ens portaran una pluja de milions, però no expliquen com es repartiran aquests milions ni quants en posen les nostres administracions públiques.
O sigui, amb els nostres diners.

Segons les darreres notícies, les Administracions aportaran a l’esdeveniment 55 milions d’euros -com a mínim-, mentre anuncien només 200 milions en habitatge social a la ciutat. Els sous dels treballadors de bars, restaurants i hotels són de vergonya i els preus que els negocis paguen a l’Ajuntament per les terrasses són ridículs comparats amb el que els costa el lloguer dels seus locals. Fins i tot, accepten pagar més de lloguer als propietaris si tenen espai per a terrassa, ja que el seu negoci pot tenir més rendibilitat a costa de l’espai públic baratíssim.

Una història coneguda

A Ciutat Vella coneixem bé la falsedat dels defensors de la iniciativa privada quan parlen de benefici per a tothom. Coneixem bé els problemes de la massificació turística i els canvis que provoca en el tipus de comerç -monocultiu turístic-; en l’ús del transport públic -allaus a les parades de metro o col·lapse d’autobusos-; en el col·lapse de vianants a certs carrers; en l’augment de la delinqüència de carrer i de guant blanc; en l’augment de les desigualtats socials i la persecució dels perdedors…

Per no parlar de l’augment de la brutícia, del soroll, dels botellots i del consum d’aigua -durant una forta sequera-, així com altres beneficis que deixa la visita de 20 milions de visitants a l’any, mentre que els beneficiaris no en paguen el cost a l’Ajuntament.

Com a herència, la Copa deixarà barris buits. La compra d’habitatges per llogar-los temporalment a preus elevadíssims durant aquest any expulsarà veïns i veïnes d’aquests barris de manera permanent. Quan acabi la competició, els especuladors actuals segurament els intentaran vendre a granel a fons d’inversió o els deixaran en mans de narcotraficants, com ja ha passat els últims anys.

No estem d’acord amb tot això i exigim, com a mínim, que s’estableixin mecanismes per compensar l’impacte al veïnat; que es reguli de manera efectiva el mercat de l’habitatge; que es tanquin els allotjaments turístics il·legals; que s’impedeixi el lloguer de temporada; que es frenin els desnonaments fins passada la competició; que es limiti l’espai de les terrasses; que augmenti la freqüència del transport públic i que es garanteixin els drets laborals dels treballadors i treballadores.

L'entrada Caurà una pluja de milions als barris de Ciutat Vella? ha aparegut primer a Carrer.

En primer lloc, patí la transparència de l’acció política i la participació ciutadana en el disseny d’aquests esdeveniments. Tal com després es va demostrar, la urgència dels processos constructius erosionà els mecanismes adients d’adjudicació i la consulta al veïnatge va ser inexistent. S’obviaren requisits mediambientals -declaracions d’impacte- a més de les mateixes ordenances i regulacions municipals -afeccions al patrimoni protegit-. Es van malbaratar milions d’euros per fer pujar infraestructures del no-res i per apropiar-se -prèvia rehabilitació amb diners de tots i totes- d’antigues instal·lacions en desús, que el veïnat reivindicava des de feia temps per suplir l’atàvica mancança d’equipaments públics d’estos barris obrers i exindustrials. En ocupar sense miraments terrenys que estaven pendents d’ordenació urbanística, afegiren tal complexitat a la solució final, que, una vegada passat el sarau, els espais ocupats i les caríssimes instal·lacions restaren durant lustres inutilitzats, es degradaren davant dels nostres ulls i necessitats, com un decorat d’una distopia urbana, soterrant l’opció d’uns barris mariners vivibles, diversos i equilibrats amb la iniciativa privada.

Sense ànim de llistar-les per la seua importància, hi ha un bon enfilall de paleses conseqüències indesitjades, específiques de la celebració de la Copa de l’Amèrica a València: sòl del futur Pla d’Actuació Integrada (PAI) del Grau encara sense descontaminar; afecció a ecosistemes fluvials i costaners sense mesures correctores per absència de Declaració d’Impacte Ambiental (DIA); deute inassumible que ha paralitzat durant dècades el desenvolupament urbanístic de la zona; servitud del disseny del PAI del Grau respecte al Circuit Urbà de Fórmula 1; cap incidència positiva als esports de la vela o automobilisme aficionat… I n’hi ha de més.

Efecte dominó

Potser no seran aquestes mateixes, però podem assegurar que en qualsevol lloc on es dispute esta competició hi haurà -a banda de les molèsties i restriccions durant la competició- externalitats negatives que patiran els veïns i veïnes directament afectats, i també, per les despeses públiques a satisfer, tota la resta de la ciutadania.

I per acabar, no menys important, és possible que també aparega un efecte dominó perniciós: al final de tot el procés i per la seua situació privilegiada prop de la riba, estos espais i instal·lacions revindran molt atractius per al sector immobiliari, els poders públics voldran compensar la despesa i obtindre un retorn econòmic i els lliuraran a la iniciativa privada sense a penes regulació, el que causarà: privatització de l’accés a la làmina d’aigua en les dàrsenes ocupades; pèrdua d’oportunitat de radicar equipaments i serveis públics; i gentrificació i turistificació dels barris a tocar del recinte portuari.

És veritat que aquests esdeveniments “posicionaren València al món” -segons la neollengua política-, però esta visibilitat no va resultar en cap benefici a llarg termini per a la gent i sí més desigualtat entre els barris del districte marítim i els del centre, que han continuat donant-nos l’esquena.

Esperem que cap altra ciutat s’ofegue enlluernada pels cants de sirena de la Copa de l’Amèrica o, almenys, en cas de ser així, que hi haja un pla per a l’endemà que compte amb la participació veïnal i perquè no tornen a ser els ciutadans i ciutadanes els que paguen la festa que només gaudiran i de la que trauran profit uns pocs privilegiats.

* Vicent Martínez i Sebastià és vicepresident de l’Associació Veïnal del Grau i portaveu de la Plataforma el litoral per al poble (Pelpap).

L'entrada La Copa de l’Amèrica o la festa de les sirenes ha aparegut primer a Carrer.

Però quin impacte té aquest tipus d’especulació immobiliària en l’ànima d’un barri? “S’han fet llibres i estudis sobre el negoci del luxe a Barcelona, però cap d’ells reflexiona sobre quines implicacions té l’habitatge de luxe en l’estructura urbana del centre de la ciutat pel que fa al trencament de la cohesió social, l’expulsió de veïns o el canvi en l’activitat comercial”, remarca en Jaume Artigues, arquitecte i president de l’associació veïnal.

Especialistes en fer ‘mobbing’

En el cas d’aquesta cinquantena d’edificis transformats en immobles de luxe, els autors de l’informe tenen la certesa que “s’hi han produït transformacions totals que han comportat una expulsió del veïnat del barri”. I és que l’estudi remarca que bona part dels blocs han estat comprats per societats especulatives que es dediquen “específicament al mobbing immobiliari”. Unes societats que, després, han venut les finques a preus que oscil·len entre els 16.000 i els 20.000 euros el metre quadrat. Un preu que multiplica per quatre la mitjana del preu del metre quadrat de nova construcció a la ciutat.

La Dreta de l’Eixample és un dels barris que ha patit més el fenomen de la gentrificació, primer per la reducció del parc d’ús residencial per la proliferació d’hotels i els habitatges d’ús turístic, tant legals com il·legals, i segon, per l’expulsió del veïnat com a conseqüència dels desnonaments invisibles per la via de la pressió en el preu del lloguer. A partir d’aquí, cancel·lacions de contractes de renda antiga i preus que es disparen fins al 100%, de manera que només els no residents ho poden pagar. És així com es “destrueix” el teixit veïnal i l’Eixample.

I si marxa el veïnat, el comerç és la pròxima víctima. “Si portes al barri un públic que no és el veí consumidor habitual, el comerç de proximitat desapareix i és substituït per restaurants fast food i supermercats 24 hores. Fa anys que això ho vivim al centre de la ciutat, però ara encara més”, alerta Artigues. Sense comptar, és clar, les botigues de luxe que copen el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, amb preus de lloguer que cap comerç de barri pot pagar. “Ja patim la desertització de l’activitat econòmica, que afecta el comerç de proximitat i els establiments emblemàtics. El mercat del luxe tendeix a la proliferació de franquícies internacionals, vendes exclusives i la creació d’una subcultura del luxe, paral·lela a la realitat de la resta del món”, rebla l’informe de l’associació veïnal.

Però hi ha un efecte més pervers a mig termini: el trencament de la cohesió social. L’informe detalla com el negoci del luxe ha escapçat l’Eixample. Té 28.937 places d’ús turístic, el que equival al 66,5% del total de la població resident de la Dreta de l’Eixample (43.715 habitants el 2021), quan es considera que una quota d’allotjament turístic més enllà del 50% de la població resident és un indicador reconegut com a agent desestabilitzador en àrees urbanes denses. Tot plegat, una població flotant que no paga impostos al país i, en canvi, genera despesa en serveis, equipaments, espai públic i mobilitat”, recorda l’informe. Mentre el luxe prolifera a la Dreta de l’Eixample, creix el nombre de persones en risc d’exclusió social i les persones que no tenen una llar, que a l’Eixample arriben a les 297 persones segons el darrer recompte de la Fundació Arrels.

Es pot revertir la situació?

L’equip que ha dut a terme l’informe no només posa sobre la taula el mapa del luxe immobiliari i l’impacte sobre el veïnat, sinó que apunta línies de treball per mirar de revertir el procés. “Tenim un model econòmic de lliure mercat que difícilment podrem revertir, però el podem regular, i regular vol dir intervenir, com per exemple ha fet Londres, on la llei del sòl regula especulacions de grans negocis immobiliaris amb un procediment molt marcat, que implica que hi ha d’haver un retorn de les inversions privades a la ciutat, via habitatge protegit, equipaments o espai públic”, detalla Artigues.

L’associació veïnal reconeix que l’Ajuntament “ha anat posant algunes traves per evitar l’expulsió dels veïns dels seus habitatges, com ara l’obligatorietat de declarar un cens de residents en el moment d’obtenir la llicència d’obres, les sancions o la mediació en casos de mobbing, però la regulació no ha impedit que el luxe i el turisme “es desplacin de manera molt descarada cap al centre de la ciutat i n’expulsin els veïns”. És més, aquestes traves han tingut un altre efecte pervers que detecta l’informe: la conversió d’edificis d’oficines en finques residencials o apartaments de luxe, una tendència que ja pren força al barri. “En aquest cas, no s’expulsen veïns, però no creix el parc d’habitatge destinat al veïnat”, rebla l’informe.

“Volem que l’Ajuntament i la Generalitat busquin noves fórmules per parar-los els peus, perquè a hores d’ara els especuladors fan el que volen i ens acabaran menjant a tots”, sentencia Artigues.

L'entrada El negoci del luxe mata l’ànima de la Dreta de l’Eixample ha aparegut primer a Carrer.