La continuïtat de la Superilla

Comencem pel més controvertit: l’anomenada Superilla de l’Eixample. Després de la qüestionada prova pilot al Poblenou i un tastet al voltant del mercat de Sant Antoni, aquest format de pacificació integral d’una zona ha evolucionat cap a la reconversió de vies àmplies en eixos verds. En això consisteix la que tindrà l’Eixample: els carrers Consell de Cent, Girona, Borrell i Rocafort foragiten el trànsit motoritzat, sense intervenir en els carrers adjacents. L’oposició i diverses entitats de la ciutat han criticat amb major o menor mesura aquesta intervenció, perquè consideren que perjudicarà les vies veïnes i pot gentrificar les beneficiàries. El mandat vinent podria expandir-se aquesta Superilla, aturar-se o fins i tot encongir-se segons qui tingui l’alcaldia.

Cosí germà de les pacificacions, aquest mandat ha tingut un gran protagonisme l’urbanisme tàctic sorgit de la pandèmia. Es tracta d’usar elements provisionals, com pintura de colors, testos o planxes de formigó, per reordenar espais públics. Normalment per destinar carrils de calçada a usos lúdics i al pas de bicis i vianants. La confusió generada per alguns dissenys o el cost no tan petit d’intervencions de durada limitada han estat crítiques recurrents els darrers dos anys i han convertit aquesta política en munició electoral.

Glòries, l’aspirador pressupostari

No obstant això, en termes pressupostaris, la gran operació urbanística del mandat és la plaça de les Glòries. Ja fa quasi una dècada de l’enderroc del tambor viari olímpic, però el punt d’inflexió ha estat l’estrena dels túnels de la Gran Via l’abril del 2022. El soterrament d’aquesta artèria ha estat una autèntica xucladora de pressupost, però el Consistori va apostar ja en temps de Xavier Trias per eliminar al màxim el trànsit en superfície en aquest punt de la ciutat. Més d’un quilòmetre de via si es compten les rampes d’accés i a doble profunditat (10 i 25 metres) per passar per sota de les vies de tren i metro preexistents. La cara positiva és la reducció del soroll i la contaminació sobre els túnels, però la negativa és el tap de circulació que s’hi genera en hora punta per la reducció de carrils.

L’altra gran novetat és la Clariana, la primera fase del parc, que es va estrenar just abans de les eleccions del 2019. El nou espai verd, seguint el disseny Canòpia Urbana escollit el 2014, ha tingut molt bona acollida ciutadana i fins i tot ha atret una visible biodiversitat. L’actual Ajuntament té encarrilat el destí de la resta de parcel·les, tot i que algunes estan més avançades que d’altres. Aquest gener han començat els 20 mesos d’obres per completar el parc, un salt important de cinc a nou hectàrees de verd. Qui ostenti la vara la tardor del 2024 podrà fer-hi una inauguració històrica. També està en marxa una enorme promoció de 238 habitatges públics, Illa Glòries, la més gran impulsada per un ajuntament a l’Estat. Una fita que fa de bon anunciar en campanya, però que suposa gestionar el mandat que ve el desembarcament d’unes 800 persones al costat del parc. Més gent de la que viu al barri més petit de Barcelona, la Clota, que no arriba a 700.

En canvi, queda per al mandat vinent la patata calenta del carrer del Consell de Cent: la reparcel·lació i les expropiacions que requereix la façana nord de la plaça estan a les beceroles. L’entrada a Glòries més propera a una zona densament poblada és Dos de Maig, que mor davant la Clariana amb un aspecte desolador: un antic campament calcinat, una fàbrica de paraigües catalogada i pendent de trasllat, baixos buits, ocupats o usats com a magatzem de drapaires… En definitiva, el sector de l’operació Glòries que menys ha avançat i que més ho evidencia.

Grans obres a l’Eixample

Diverses actuacions urbanístiques iniciades aquest mandat quedaran a mitges, com la unió dels tramvies per la Diagonal i la reforma de la Via Laietana i la Meridiana. Totes tres, molt discutides, afecten l’accés en cotxe a l’Eixample. L’única obra que sembla tenir la continuïtat garantida és la reforma de la Rambla. Ha començat pel tram Colom-Drassanes i anirà pujant al llarg del pròxim quadrienni i una mica més enllà. La previsió oficial és completar la reforma el 2027.

A poca distància avança la nova Via Laietana. La pacificació d’aquesta artèria fins a la plaça d’Antoni Maura hauria de continuar el pròxim mandat amb una segona fase fins a Correus. Tot i la controvèrsia, liderada per Foment -que té la seu en aquest carrer-, és difícil imaginar que un canvi de color polític deixi a mitges aquesta pacificació, perquè l’afectació al trànsit ja està consumada i la prolongació milloraria de retruc l’entorn esllanguit de Correus i l’envellida entrada al moll de la Fusta i al Maremàgnum.

La Meridiana ja són figues d’un altre paner. La nova configuració crea una rambla per a ciclistes al mig de la calçada i redueix carrils d’entrada i sortida. La pacificació d’aquesta autopista urbana era molt desitjada pels veïns que hi tenen façana, però genera moltes crítiques entre els barcelonins no residents, és a dir, la ciutadania que ve cada dia a la ciutat obligatòriament -per feina, estudis, etc.-, però no hi viu ni té bones alternatives al vehicle privat. És la millor mostra del repte gegant que té Barcelona amb la mobilitat interurbana. El transport públic ha avançat molt poc aquest mandat i Rodalies continua sense oferir la fiabilitat i capil·laritat necessàries per treure aquests cotxes de Barcelona, com ha demostrat la nul·la reducció del trànsit durant la gratuïtat dels trens aprovada aquesta tardor pel govern espanyol. Tampoc s’han remodelat les estacions d’autobusos de Barcelona, tot i estar sobre la taula. Les millores previstes a curt termini tenen un abast limitat, perquè consisteixen en unir les dues línies de tramvia i les dues línies de FGC amb l’esperança d’optimitzar trajectes, però sense arribar a més localitats.

Les estacions de Sants i la Sagrera

El pròxim mandat tindran un gran protagonisme les obres del transport, amb un triplet inèdit d’obres simultànies que cobreixen tot l’espectre ferroviari: tramvia barceloní, ferrocarrils de la Generalitat i xarxa de tren estatal. El govern municipal actual deixarà el Trambesòs prolongat de Glòries fins a Verdaguer, però quedarà pendent l’extensió fins a Francesc Macià, el més qüestionat per l’estretor del tram noble de la Diagonal. Diversos candidats a l’alcaldia ja han manifestat que no volen continuar l’obra per connectar amb el Trambaix. A més falta definir del tot el nou model de gestió, un cop s’exhaureixi el 2031 la concessió a Tram. Pel que fa a la unió dels FGC, hi ha unanimitat sobre la seva conveniència i el traçat previst. La fa la Generalitat i comença al juliol, amb un horitzó de cinc anys d’obres. Ara que s’ha concretat, però, s’aixeca un front imprevist de queixes veïnals per l’impacte que tindrà en el parc de Joan Miró, amb un terç de superfície hipotecada i la tala de més d’un centenar d’arbres.

La peça grossa del tauler, però, són les dues principals estacions de Barcelona i de Catalunya. L’Estat no s’atreveix a posar data d’estrena a l’estació de la Sagrera, però obrirà portes -per fi- el pròxim mandat. Ara els treballs sí que avancen a bon ritme i el parc lineal sobre les vies ja es comença a intuir. La part que li toca a l’Ajuntament és accelerar els vorals del Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb milers de metres quadrats per reurbanitzar. Destaquen alguns serrells com el futur barri del Sector Prim al Besòs, l’estació vella de Sant Andreu Comtal o la Nau Bostik de la Sagrera.

D’altra banda, Sants Estació inicia una reforma molt necessària de l’interior i de l’entorn, que portarà el segell arquitectònic dels olotins RCR, premi Pritzker 2017. Es fa per fases fins al 2030, però ja es notaran els canvis forts el 2026: ampliació de l’edifici i nova plaça dels Països Catalans. En paral·lel, reneix el parc de l’Espanya Industrial i es trasllada a l’avinguda Tarragona la decrèpita estació d’autobusos actual. Moltes obres alhora que capgiraran la vida quotidiana a Sants.

Competències municipals en urbanisme

El secret del lluïment que té la cartera d’Urbanisme és que materialitza moltes competències exclusives de l’Ajuntament, com dissenyar l’espai públic i orientar la mobilitat interna. La gran mancança, en especial quan són polítiques adreçades a reduir la contaminació, és la millora del transport públic: Barcelona no pot decidir sobre les grans infraestructures ni serveis interurbans com Rodalies o FGC.

L'entrada Urbanisme, la gran trinxera de les eleccions ha aparegut primer a Carrer.

Criden l’atenció alguns projectes pendents, substancials per a la remodelació de l’entorn de Glòries, però encara penjats. És el cas d’una part del parc de Glòries, on hi ha d’anar una gran pèrgola i un jardí “d’immersió”, amb una zona de joc i una àrea per a gossos. També a la part nord de la plaça hi ha pendent de construir l’Escola Gaia, a l’antiga fàbrica de paraigües, així com un edifici d’habitatges d’onze plantes a la Diagonal. Pel que fa a la urbanització de la Gran Via, encara cal crear un espai per a vianants amb zones d’estada, àrees de joc infantil i arbres, i carrils per a bicicletes i veïns. L’Ajuntament encara busca ús per a uns habitacles entre el túnel i la superfície de les Glòries: un estudi d’arquitectura proposa convertir aquests espais secrets en un hivernacle, un umbracle i una gruta. Però sobre el paper, res definit. I les obres del tramvia, també acumulant anys de retard, no estaran acabades fins a principi del 2024.

Més enllà dels grans projectes pendents, Carrer repassa amb les associacions veïnals la lletra més petita i menys mediàtica dels compromisos pendents.

Poblenou: Un CAP i un poliesportiu

“Ni la pandèmia ni els nous residents dels habitatges que s’han construït els darrers dos anys no són prou motiu per despertar l’interès de l’Administració per donar sortida al CAP del carrer de Bolívia, que està fet des de fa cinc anys i a l’espera d’una cessió a la Generalitat”, lamenten a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. Consideren que aquest equipament és “urgent”, sobretot perquè inclou un hospital de dia i un centre de salut mental per a infants i joves. Un CAP, per cert, que els veïns reclamen des de fa més de dues dècades. A la llista de greuges del Compromís també hi ha el poliesportiu de Sancho de Ávila. Aquí els veïns ni tan sols saben quan començaran les obres, però estimen que no serà fins al 2024. També esperen la construcció d’un centre integral de Formació Professional en un solar ara ocupat pels barracots de l’Escola Auditori.

Sagrada Família: Un centre social i habitatge

Al barri de la Sagrada Família, el veïnat reivindica el centre social intergeneracional a l’antiga Fàbrica del Sucre, situada al carrer de Cartagena. “Aquí hi ha d’anar l’espai jove amb sala de concerts, un espai per a l’Agrupament Escola Gaudí i un local d’assaig per als Castellers, però ni tan sols s’ha publicat el concurs del projecte”, asseguren des de l’associació veïnal, que alerta que “també està pendent la creació de 112 habitatges de protecció pública al solar del camp de Blat”.

Fort Pienc: Salut i esport

En aquest barri també esperen un CAP, des del 2007. I després de canvis d’ubicacions i excuses burocràtiques, l’haurien hagut de veure inaugurat el 2022. “Ha arribat aquesta data i encara s’està redactant el projecte bàsic i executiu del nou equipament i dels habitatges dotacionals que s’hi faran a les plantes superiors. Ens diuen que el tindrem el 2026”, lamenta Jordi Casanovas, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc. Denuncia que els veïns del barri reben assistència “en un local inadequat, l’edifici dels antics Dispensaris Blancs de la Caixa de Pensions, i uns mòduls instal·lats provisionalment a l’interior d’una illa del carrer d’Ali Bei, que es van muntar a corre-cuita el febrer del 2021 en plena pandèmia”. L’altre equipament pendent és el poliesportiu, compartit amb el barri del Poblenou, que s’ha de construir a l’espai fronterer dels dos barris. “Ja ens van dir que la seva construcció no començaria abans de la segona meitat del proper mandat municipal”, remarca Casanovas.

Clot-Camp de l’Arpa: La Gran Via i equipaments socials

La inauguració del túnel de les Glòries ha estat un respir, però “hi ha qüestions fonamentals per al barri totalment abandonades”, avisa Miquel Catasús, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa. I és que segons els acords del 2019, la urbanització definitiva de la Gran Via ja hauria d’estar en obres, però encara no hi ha avantprojecte. “Exigim que almenys s’adjudiquin les obres en aquest mandat, perquè només licitar-les no dona garanties, ni polítiques ni jurídiques”. I si no és així, afegeix Catasús, “serà imperdonable”. En aquesta zona també falten equipaments inclosos en el Compromís per Glòries, com l’auditori-cinema-teatre, una residència de gent gran i el nou local per al casal de joves: “No avancen gens des de fa quatre anys”. L’entitat veïnal reclama que els projectes es facin “amb consens veïnal i celeritat”.

L'entrada Glòries, la transformació eternament inacabada ha aparegut primer a Carrer.

La transformació urbanística de la Barcelona olímpica sota el mandat socialista comporta un clar increment d’habitatges i creació d’una xarxa viària destinada a potenciar el transport privat (rondes, Gran Via, obertura de la Diagonal i connexió de la Meridiana, etc.). A les Glòries es construeix una anella viària elevada, el “tortell”. La modificació del PGM de Glòries de 1999 aporta a la zona uns 1.000 nous habitatges.

L’any 2005, un pla urbanístic al carrer Bolívia posa en peu de guerra els veïns i veïnes, que s’hi mostren en desacord i reclamen que es tingui en compte l’opinió dels barris a l’hora d’aprovar els plans urbanístics. L’Ajuntament admet iniciar a les Glòries un procés de participació i convoca les entitats del territori al debat de la transformació de les Glòries. Les associacions veïnals de Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Fort Pienc i Poblenou, conjuntament amb la Favb, participem de forma activa en aquest procés.

El Compromís per Glòries
La llarga llista de reivindicacions dels barris es posa sobre la taula de debat amb l’Ajuntament i es dibuixa una nova modificació del PGM de la zona, que conclou després de més d’un any de reunions, el 2007, en el Compromís per Glòries, signat en un entorn d’ampli consens per tots els grups municipals, a excepció de l’abstenció del Partit Popular, i en l’aprovació de la modificació del PGM. La multitudinària assistència a l’audiència pública de presentació del Compromís confirmava el consens aconseguit.

El Compromís per Glòries té un abast més ampli que la modificació del PGM. Contempla la construcció de 14 equipaments de barri (escolars, sanitaris, esport, lleure, atenció a gent gran, culturals…), i equipaments de ciutat, habitatge de protecció oficial assequible, millores en el transport públic, connexió del tramvia, reducció del trànsit privat, millores en la qualitat de l’aire, i, sobretot, la recuperació d’aquest gran espai urbà per al lleure i gaudi de la ciutadania, convertint les Glòries en un gran parc de i per a la ciutat. Fins i tot té un calendari (que després s’ha incomplert reiteradament).

Els sacrificis veïnals
No tot van ser millores, també hi va haver importants sacrificis per part dels quatre barris. L’Ajuntament aprovava uns 1.000 habitatges més a la zona de les Glòries, “perdíem” una part molt important de zona verda i vam haver d’acceptar grans equipaments de ciutat en llocs que volíem per als equipaments de barri.

Els entrebancs no varen trigar: el trasllat dels Encants va posar a prova els límits del consens dels grups municipals. L’arribada de Convergència al govern municipal i la seva negativa a enderrocar el “tortell va fer necessària la mobilització dels veïns al carrer, per aconseguir que el govern respectés el Compromís i executés allò que havia signat.

Hem hagut d’insistir i reclamar en moltes ocasions davant la prioritat del govern en construir equipaments de ciutat (Grapadora, Encants) i que deixava de banda els equipaments de barri més urgents (escola dels Encants, escola bressol, CAP de Bolívia, biblioteca, poliesportiu, residència per a gent gran a prop de la Farinera…), els habitatges assequibles, les millores en el transport públic. També es posa en evidència la posició contrària de Convergència a connectar la xarxa de tramvies per la Diagonal. S’efectuen algunes millores de la xarxa viària (connexió del carrer Ali Bei i Marina, Llacuna i Gran Via, Castillejos). Amb aquest govern s’aprova el projecte dels túnels de la Gran Via, des de Padilla fins a la rambla de Poblenou, i s’inicien les obres. Ara es veuen les conseqüències de la decisió de l’Ajuntament de fer-les en dues fases.

Pisos menjant-se zona verda
Un dels aspectes en què les associacions hem hagut de contrarestar més pressions ha estat en preservar el màxim de superfície del futur parc, ja que hi ha hagut diversos intents de destinar-ne una part important a edificar blocs de pisos, sobretot a la façana de la plaça al carrer Consell de Cent.

Hem aconseguit també que el parc sigui bastant pla, evitant la divisió i grans desnivells en superfície que proposava l’antic projecte dels túnels en la part central. Es construeix l’escola dels Encants i la biblioteca Josep Benet, que s’instal·la a l’edifici de la Grapadora. Un concurs internacional tria la proposta de parc coneguda com a Canòpia, que va ser molt ben rebuda pels veïns i veïnes i que va comptar amb un clar recolzament del moviment veïnal. Destaca per la recuperació de l’espai lliure per al lleure i la presència indiscutible d’una coberta vegetal que contribuirà a la millora de l’entorn de la plaça i a la salut de la ciutat.

El lent procés ha donat peu a incloure equipaments que no cabien en la proposta de 2007 (centre de formació professional, escola de música), i incorporar elements de patrimoni arquitectònic (edifici adossat a la fàbrica de paraigües, Rec Comtal). L’inconvenient, és que ha fet necessària una nova modificació del planejament.

Amb el nou govern de Barcelona en Comú s’impulsen de forma clara actuacions destinades a la construcció d’habitatge protegit. És el cas del concurs internacional que ha triat la proposta d’ordenació dels edificis que acolliran 280 habitatges a l’illa situada entre la Gran Via i els Encants, i també les actuacions efectuades als carrers Bolívia i Sancho de Àvila.

Ara, amb la incorporació al govern del PSC veurem si s’aconsegueix aprovar el projecte de connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, que les associacions veïnals sempre hem reivindicat.

Lentitud i incompliments
El resultat del balanç no ens convenç. Els avenços aconseguits han requerit molta dedicació i molta paciència per assimilar l’excessiva lentitud de la transformació de les Glòries. Això sí, tot i la lentitud, considerem que va en la bona direcció. La participació del veïnat i de les associacions ha estat intensa, però cal millorar la informació municipal. L’escola dels Encants porta dos cursos en funcionament, amb una línia pedagògica innovadora. La Biblioteca de Josep Benet ja està donant servei als barris. Els Encants ocupen un edifici de disseny i continuen sent un punt de referència d’aquest comerç peculiar, que va inventar la reutilització abans que nasquéssim els ecologistes. Tenim un altre edifici “emblemàtic”, encara que ja sabeu que no ens agrada: la Grapadora, o el DHUB, com diuen els políticament correctes. Això sí: benvingut Museu del Disseny.

Ha acabat la construcció dels 105 habitatges dotacionals per a gent gran al carrer Bolívia, adjudicats de forma no gaire transparent pel govern de Convergència. El CAP, el casal de barri i el centre de salut mental previstos a la planta baixa de l’edifici no s’han posat en marxa encara.

Un ‘regal’ nefast
L’aturada de les obres dels túnels de Glòries per la rescissió del contracte amb les constructores no ha estat el millor regal que el veïnat podia esperar en la celebració del 10è aniversari de la signatura del Compromís. Prevèiem dificultats i un cert grau d’incompliment del calendari d’execució. Ara hem de reconèixer que no ens imaginàvem els entrebancs
i endarreriments que han perseguit el procés de transformació d’aquest indret que pretén configurar-se com el nou centre de la ciutat previst per Cerdà.

10 anys de lluita que esdevindran un triomf
Tot i els entrebancs, el veïnat es torna a declarar tossudament optimista i reivindicatiu per aconseguir que es porti a terme, aquesta vegada sí, la creació del Parc de les Glòries, la construcció dels equipaments i habitatges assequibles que necessiten els barris, la implantació d’una xarxa de transport públic que resolgui la mobilitat de la zona, de la ciutat i la seva connexió amb els municipis que l’envolten, s’executi la connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, s’acabi d’una vegada la totalitat de les obres dels túnels (fins Sant Joan de Malta), es redueixi el trànsit de la zona, s’acabi d’urbanitzar la Meridiana sud, els carrers de l’entorn, s’executin les zones verdes ocupades per les vies de Renfe i el transformador d’energia elèctrica, es posi en marxa la informació ambiental de la pantalla instal·lada a la Gran Via…

El que és evident és que si volem que això es faci realitat, governi qui governi, hem de continuar empenyent, des dels espais de debat, des de les reunions amb l’Ajuntament, des del carrer… com sempre. Això sí que no ha canviat!

L'entrada Del ‘tortell’ al futur Parc de les Glòries ha aparegut primer a Carrer.

La desafortunada història de la plaça de les Glòries ha incorporat un nou capítol aquesta primavera. Aquest mes de maig de 2017 havia d’estar enllestit el túnel que soterrarà la Gran Via fent-la passar per sota del futur parc i de l’entramat de túnels ferroviaris -quatre de Rodalies i un de la L1 del Metro-. En canvi, tal i com acredita una auditoria independent realitzada per l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC), l’obra executada se situa encara en el 60% i acumula almenys 19 mesos de retard. Aquest endarreriment i els retocs que s’han hagut de fer al projecte suposen, a més, un important sobrecost. Segons l’auditoria l’encariment és de quasi el 20% (11,8 milions d’euros) del preu d’adjudicació (uns 60 milions), mentre que les constructores reclamen un desviament del 60% (36 milions).

Davant de l’incompliment de terminis, el govern municipal d’Ada Colau ha decidit rescindir el contracte a la UTE constructora -formada per Romero Gamero, Benito Arnó e Hijos, Copisa Constructora Pirenaica i Comsa- i tornar a licitar el que queda d’obra per uns 38 milions d’euros. Un relleu que suposarà de 8 a 12 mesos d’aturada -la previsió més optimista és reprendre les obres al gener de 2018- i un cost d’uns dos milions d’euros que pujaria en cas que la pausa s’allargués.

Relació molt deteriorada
Les empreses ja han retirat la maquinària pesada de la plaça i tot fa pensar que portaran a l’Ajuntament a tribunals. La relació està molt deteriorada des de fa mesos, en especial a partir del toc d’atenció municipal el passat juliol a la UTE. Un element central a dirimir serà el repartiment de culpes, que determinarà les indemnitzacions a percebre o abonar.

El retard té diverses causes, com detalla l’ITEC. La principal és la imprecisió o directament els errors en la documentació prèvia facilitada a la UTE per Adif i per l’Ajuntament: els túnels ferroviaris i el sifó del col·lector soterrat estaven un metre i mig més avall del que deien els plànols. La UTE va donar per bones les mesures sense fer cates preventives abans d’iniciar l’obra. A més van aparèixer elements de formigó procedents de fonaments antics que no s’havien extret ni constaven. Altres causes són més prosaiques, com la previsió de treballar 24 hores els 365 dies, malgrat que la legislació no ho permet o la lentíssima burocràcia amb les companyies de subministraments i amb Adif.

L’empresa tira pilotes fora
Dos informes dels serveis jurídics municipals i un de tècnic d’Urbanisme, als qual ha tingut accés Carrer, veuen empara legal en la cancel·lació unilateral cenyint-se a la impossibilitat d’assolir el termini d’entrega acordat, més que no pas agafant-se als sobrecostos. Ara bé, adverteixen a l’executiu municipal que ha de poder demostrar “de forma clara” i amb “el corresponent informe tècnic” que l’empresa és la causant directa de l’incompliment del calendari. El passat setembre la Direcció d’Obra de la UTE ja va advertir a l’Ajuntament que almenys 8,1 mesos del retard total no són atribuïbles a les empreses, sinó a factors externs.

La major part de l’oposició -Demòcrata, C’s, ERC i PP, que sumen 23 dels 41 regidors del ple- ja ha fet sentir el seu rebuig a la mesura per la incertesa que introdueix i el cost de l’aturada. Només la vigilància ja són 23.000 euros cada mes. Pronostiquen que la represa de les obres s’endarrerirà i que al final l’obra sortirà més cara que empassar-se el gripau del sobrecost.

Les entitats veïns no veuen malament la rescissió del contracte, però recelen de la repercussió que tindrà sobre la urbanització en superfície i sobre el calendari final. Parc i tramvia hauran d’esperar segur fins que es completi el túnel, però el consistori promet que l’afectació sobre els futurs pisos i equipaments serà mínima. Ara bé, la segona fase del soterrament de la Gran Via ja són figues d’un altre paner. Segons el Compromís per Glòries de 2007, el túnel ha d’arribar fins al carrer Joan de Malta i empalmar amb el tram de Gran Via ja semisoterrat, però el consistori va dividir la licitació en dos paquets. El túnel que ara centra la controvèrsia només arriba fins al carrer Ciutat de Granada, és a dir, fins a la porta del centre comercial.

Els veïns demanen que ara s’aprofiti per licitar alhora el 40% d’obres restants del primer túnel i la construcció sencera del segon, a fi d’escurçar tempos i garantir que el soterrament es farà tal com se’ls va prometre. Tot i la tensió evident en la darrera Audiència Pública, on veïns de la zona li van cantar les quaranta a la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, de moment el consistori no es pronuncia. La licitació està prevista per al juliol.

Però… ¿surt a compte rescindir un contracte d’aquesta magnitud?
La gran majoria d’obres públiques actuals s’entreguen amb notoris sobrecostos i retards contra els que no hi ha un manual d’instruccions definit. Ni tampoc consens polític sobre com abordar-los. La majoria d’administracions sol assumir els incompliments de contracte per evitar la incertesa legal i l’augment de la demora, però també, com evidencien casos judicials en curs com el de l’estació de la Sagrera, la impunitat generada ha estat un colador flagrant per a la corrupció política i empresarial. De fet, el contracte ara rescindit també està sent investigat en el marc del cas 3% de presumpte finançament il·legal de CDC, arran de la troballa d’SMS i documents que apuntarien a l’elecció de la UTE abans de la licitació.

El consistori augura ara que el túnel podria estar llest a les portes de 2020, perquè queden almenys 20 mesos d’obres. En cas de no haver-se rescindit el contracte, la previsió de l’auditoria era acabar-lo a finals de 2018 o principis de 2019. Tot plegat, evidentment, en el supòsit que no apareguin noves sorpreses al subsòl. De fet, com indica l’informe tècnic intern, l’aturada es produeix ara perquè l’obra estava en una “interfase entre activitats clarament diferenciades”, després d’acabar els murs pantalla i pous i abans d’iniciar l’excavació per sota del nivell freàtic i els passos inferiors.

Pel que fa al sobrecost, cal recordar que l’obra es va adjudicar el 2015 molt per sota (-24,3%) del preu al que va sortir a licitació (80 euros), una rebaixa que l’ITEC ha considerat “un risc econòmic rellevant”. Si la reclamació de sobrecostos és un mal crònic en l’obra pública catalana i espanyola, quan els marges són temeràriament baixos es dispara el risc d’incomplir el pressupost davant del més mínim imprevist. Durant els anys més durs de la crisi nombroses constructores es van presentar als concursos públics metropolitans amb ofertes a la baixa d’entre el 25% i el 30%, en un context d’insòlita concurrència de candidatures. Va ser el cas, per exemple, de les reformes del Paral·lel i la Diagonal o a la mateixa demolició de l’anell viari de Glòries.

L’alternativa que es plantejava el govern municipal era mantenir la licitació a la UTE i reclamar-li una indemnització pel retard (uns 12 milions, segons els primers càlculs), si bé cal tenir en compte que les empreses també podrien judicialitzar-la o fins i tot declarar-se incapaces d’afrontar-la. A més, com han advertit els Serveis Jurídics municipals, el fet que la contractant sigui l’empresa municipal BIMSA -una societat anònima- situa la disputa en el terreny del Dret privat, sense les prerrogatives que tenen les administracions públiques en nom del bé col·lectiu. Mala peça al teler.

Nyap rere nyap
(Redacció)
1859. El Pla d’Eixample de Cerdà preveu una gran plaça en la intersecció dels tres carrers principals de la Barcelona del futur: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. El 1863, Víctor Balaguer la bateja com la “Plaza de las Glorias Catalanas” -adjectiu que es mantindrà (o no) en funció de qui mani-. Camps i terrenys sense conrear acabarien acollint, ja a finals del segle XIX, un bon grapat de vies fèrries.

13 de maig del 1919. Dimarts 13. La plaça s’inaugura oficialment, tot aprofitant un pla per sanejar i urbanitzar barris extrems. La Vanguardia recollia el testimoni de les autoritats, que feien “votos por que pronto sea un hecho la urbanización mediante la colocación de bordillos”. Gairebé una dècada després, el 1928, els carrers del voltant restaven sense asfaltar i desproveïts de clavegueram.

Anys 30. Els Encants es traslladen al camp de l’Insecticida, entre la plaça i Can Caubet. Els veïns s’havien oposat al seu trasllat al bell mig de la plaça per “razones de orden estético, higiénico y decoro ciudadano”. Llavors la plaça ja era un lloc aïllat, desatès i propens a les reunions clandestines i els negocis poc clars. El 1935 es va aprovar un pla per soterrar les vies i urbanitzar l’entorn, però l’esclat de la guerra civil ho va aturar tot. Els túnels van esdevenir refugis antiaeris.

Anys 40. Proliferen les barraques i s’inaugura la fàbrica Hispano Olivetti, fet que permet avançar en la urbanització de la zona. El nou “Plan de Enlaces Ferroviarios” del 1944 reactiva les obres del túnel. Però els canvis són més cosmètics que reals. Cal un replantejament general.

Anys 50. El 1951 s’aprova el “Proyecto Rectificado de Nuevas Alineaciones y Rasantes de la Plaza de las Glorias”, que dóna a la plaça forma circular. Poc després, el Pla Comarcal del 1953 obre les portes a la primera gran transformació. Aquesta es concretaria en el programa d’actuació urbanística 1958-1962, que, entre altres coses, preveia el soterrament de les vies. “No será la obra de nuestra generación pero será un legado que dará fe de nuestra proyección al futuro”, deia el tinent d’alcalde Santiago Udina Martorell, lluint-se per a la posteritat. Porcioles reblava el clau: “[…] se convertirá, urbanísticamente hablando, en una de las mejores [plazas] del mundo”. Les obres van començar el 1959 i no acabarien fins al 1973 (!). Els soterraments es van quedar en passos elevats.

29 de gener del 1961. S’inaugura el viaducte que permetia accedir a la plaça des de la Gran Via. De l’anella inicialment projectada, només se’n construeix un quart, i en forma de pas elevat. El boom del cotxe, tanmateix, fa que la infraestructura quedi obsoleta en temps rècord. Els tècnics se n’adonen aviat i elaboren un nou projecte d’enllaços que suposa la destrucció del primer nus. El nou projecte, que ja preveu tres nivells de circulació, no s’enllestiria fins al 1972.

1976. Finalitza l’enjardinament de la “plaça”. I ja no s’hi farà res més fins als anys previs als Jocs Olímpics. Ara només queda descoberta la línia de tren del ramal de la Diagonal… però l’espai que abans ocupaven les incòmodes vies dels ferrocarrils l’ocupaven ara, i amb escreix, els cotxes. Aquell mateix any, el Pla General Metropolità preveu una gran reserva de sòl lliure a l’interior de la plaça.

1992. Inauguració d’un nou nus viari, el tercer. El motiu? Els Jocs Olímpics. L’arquitecte en cap, José Antonio Acebillo, capitaneja un procés de transformació que culmina en el tambor de Glòries, el penúltim maldecap dels veïns de la plaça fins a la interrupció, enguany, de la nova reforma.

L'entrada Glòries s’encalla al túnel ha aparegut primer a Carrer.

En arribar a l’equador de mandat -i deixant de banda el despropòsit de la Sagrera, que és competència estatal i el Ministeri de Foment ha promès reiniciar a l’estiu-, repassem en quin estat es troben quatre de fonamentals.

L’endarreriment de Glòries
Com detalla l’article que obre aquest número de Carrer, el túnel que soterrarà la Gran Via no estarà enllestit fins al 2020 i salta de mandat. El govern d’Ada Colau ha aturat l’obra i tornarà a licitar el 40% que resta per fer, arran de la confirmació d’un retard de 19 mesos, un sobrecost de no menys d’11 milions d’euros i l’ombra de corrupció del “cas 3%” en l’adjudicació a l’UTE que lidera Comsa. Les constructores amenacen amb portar la decisió a tribunals, cosa que comportaria encara més endarreriments. El moviment veïnal tem, a més, que la segona fase del túnel quedi en stand by fins al cap d’uns anys d’enllestir-se el parc.

La ronda de Dalt, sense cobriment
La negativa municipal a cobrir la via ràpida a l’alçada de Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, Montbau, la Font del Gos i el Parc de la Vall d’Hebron ha deixat glaçats els cinc barris de muntanya. No només perquè, després de molta insistència, havien aconseguit consensuar en l’anterior mandat un projecte que arribava a una cobertura del 70%, sinó perquè a més havia estat la proposta ciutadana més votada al macroprocés participatiu Decidim.Barcelona. De fet, al programa electoral de BComú només s’hi incloïa el compromís “d’estudiar” i “iniciar els estudis i projectes” de “cobertures parcials de la ronda de Dalt”.

El consistori considera que la cobertura total no és “realista” i aquest mandat només cobrirà un petit tram davant del Mercat de la Vall d’Hebron, d’uns 180 metres de longitud. Hi destinarà 15 milions d’euros i suposa una cobertura inferior al 20% de la reivindicada. Les obres comencen al juliol. Per a la resta de trams no hi ha data ni pressupost i l’Ajuntament ja ha explicitat que els contempla a “mig i llarg termini”.

El “meló” del calaix de Sants
L’obra més lluïda de la primera meitat de mandat és l’estrena de la coberta enjardinada aquest l’agost, una nova rambla que el veïnat ha fet seva de seguida amb tot d’usos lúdics i esportius. No obstant, és fruit de les fases 1 i 2 del projecte, impulsades -amb moltes turbulències- per l’anterior govern.

El “mèrit” d’aquest mandat serà resoldre el meló de la tercera i última fase: el lateral mar, que comporta un centenar d’expropiacions i el desenllaç de Can Vies. La voluntat municipal -extraoficial però vox populi– és legitimar l’amnistia del centre social okupat via petició popular, però malgrat els passis de gol rebuts el consistori no es decideix a xutar a porteria. Aquest febrer el Centre Social de Sants va proposar, amb el suport de la Favb i el Secretariat d’Entitats, desafectar aquesta i altres parcel·les al PGM i redibuixar els accessos de Mercat Nou. Un altre sector veïnal, sobretot els residents davant mateix del centre okupa, s’aferra al projecte de 2003 i exigeix que la piqueta completi l’enderroc que va portar a dues setmanes virulentes d’aldarulls ara fa just tres anys. El futur de Can Vies, a més, és un dels punts de fricció dels dos socis de govern, BComú i PSC.

D’altra banda, la proposta de les entitats incloïa desafectar els veïns del carrer Burgos, en situació d’infrahabitatge. Les expropiacions i afectacions tenallen a més de 70 famílies, diverses botigues i tallers i fins i tot la fàbrica d’ascensos que proveeix el metro de Barcelona. El Centre Social s’ha encarregat, un cop més i per incompareixença de l’Administració, d’elaborar un cens actualitzat d’afectats i d’ajudar-los amb la documentació que necessitaran.

A diferència de la banda muntanya, en aquesta el calaix no es correspon amb un carrer i s’haurà d’obrir pas a base d’enderrocs per crear vials nous, rampes i talussos de terra. També inclou convertir en equipament l’edifici catalogat on ara hi ha els transformadors de TMB. L’operació serà cara. I lenta, perquè requereix acordar amb cadascun dels particulars -molts són llogaters de renda antiga i uns quants són patadistes- els reallotjaments i les indemnitzacions. I s’haurà de pactar amb l’oposició. L’obra ja ha vist passar quatre alcaldes -Clos, Hereu, Trias i Colau- i va pel quart mandat. O intervé Santa Rita, patrona dels impossibles, o la tercera fase salta al cinquè.

Massa timidesa a la Meridiana
La pacificació de la principal entrada a Barcelona des del Vallès i Osona és una reivindicació crònica dels 16 barris que creua. El govern municipal s’havia compromès a deixar encarrilada la reforma del tram Fabra i Puig-Aragó dins l’actual mandat. La previsió d’iniciar obres a principi de 2018, anunciada al novembre, va justa de temps perquè comptava haver redactat, licitat i contractat els projectes executius al 2017.

Dels quatre dissenys presentats, el que sembla tenir més opcions preveu eliminar un carril per banda en dues fases molt espaiades. Costaria uns 11,5 milions. Els altres tres dissenys mantenen els vuit carrils actuals afegint-hi carrils bici i més arbrat. L’aspiració veïnal és una reducció de carrils molt més atrevida, per passar d’una “autopista urbana” a un “eix cívic” equiparable als carrers de l’Eixample. El desllorigador és, lògicament, com reduir significativament -que no desviar- els quasi 100.000 vehicles diaris que hi circulen mitjançant reforços a Rodalies i als busos exprés, que són competència del Ministeri de Foment i la Generalitat.

De moment s’ha creat una comissió de seguiment, reforçat els ‘refugis’ del centre de la calçada i instal·lat una unitat de mesura de la contaminació, però encara no hi ha opció guanyadora.

L'entrada Encallats en les grans reformes urbanes ha aparegut primer a Carrer.