El veïnat ho tenia clar, ni van veure cap ganivet ni van percebre cap perill en la persona tirotejada, un sensesostre de tarannà molt pacífic -segons van explicar des de la Fundació Arrels, que l’havien atès recentment- que va quedar durant dies al llindar entre la vida i la mort.

Canvi de nom, vells coneguts
El caporal de la Guàrdia Urbana autor dels dos trets havia baixat -trenta segons abans de disparar- d’un dels furgons de la unitat d’antiavalots municipal, recentment rebatejada amb el nom d’UREP (Unitat de Reforç a l’Emergència i la Proximitat) però històricament coneguda com UPAS o les seves cosines germanes UNOC i USP.

En tota aquesta sèrie de sigles hi trobem un denominador comú, es tracta d’un selecte grup de policies molt cultivats al gimnàs, amb un llarg currículum de porra fàcil i emprats pels successius governs municipals en aquells operatius més delicats políticament i mediàticament.

Es van estrenar amb els Jocs Olímpics, i en la seva memòria d’actuacions hi trobem el desallotjament amb acarnissament de l’acampada del 0,7 a la plaça de Sant Jaume en la vigília del Nadal de 1995 (que va desencadenar la dimissió del regidor Antoni Lucchetti) i també el de l’acampada indignada de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011.

El govern d’Ada Colau s’havia compromès l’any 2015 a dissoldre’ls, però fruit de les pressions dels sindicats corporatius i de la cúpula del cos va fer marxa enrere. Durant quatre anys van intentar infructuosament reciclar els agents que integraven les unitats antiavalots, uns 600 entre els equips diürns, nocturns i de cap de setmana.

Aval als antiavalots
L’arribada del socialista Albert Batlle a la cúpula política de la Guàrdia Urbana va significar a la pràctica un salconduit per als antiavalots, i ho van plasmar a finals de juliol de 2019 amb un vídeo enregistrat al carrer de Pelai, on els agents actuants -que circulaven en una caravana de quinze vehicles- cridaven el seu particular “Van a flipar” en referència als venedors ambulants de les Rambles.

Les imatges van suscitar una allau de crítiques al govern municipal. El tiroteig al sensesostre i les intervencions contundents en matèria d’ordre públic sempre s’han llegit internament com actuacions correctes, malgrat la indignació d’una part de la ciutadania. Manca d’autocrítica i excés de corporativisme. Ara, un cop superades les incerteses per l’arribada dels comuns al consistori, la inèrcia endèmica a fer política des de dins del cos policial torna a reflotar.

El cas d’Ester Quintana
Quan la víctima del passeig de Sant Joan encara es trobava en coma induït alguns representants sindicals de la Guàrdia Urbana aprofitaven per reclamar (en sintonia amb la prefectura del cos) la incorporació de les pistoles Taser, donaven per bona la controvertida actuació i posaven el focus en la seguretat dels agents actuants. Una reclamació similar havien fet deu anys enrere en relació a les escopetes de bales de goma, però en aquella ocasió no se’n van sortir perquè les va prohibir el Parlament de Catalunya arran del cas d’Ester Quintana.

La dotació d’armament dels funcionaris del cos sempre ha estat polèmica malgrat que històricament ja havien patrullat sense armes de foc en els anys posteriors a la Setmana Tràgica i durant una curta etapa poc després de constituir-se els ajuntaments democràtics de la transició. Malgrat que en aquells primers anys del postfranquisme des de CCOO es defensava un model de patrulles sense pistola equiparables als agents cívics, la designació de Julián Delgado com a superintendent -amic personal d’Alberto Royuela, subhaster i antic membre de la Guardia de Franco- va esvair tota possibilitat de transformació.

L'entrada La Guàrdia Urbana guanya el pols als comuns ha aparegut primer a Carrer.

Albert Batlle Bastardes ha viscut sempre al barri de Galvany, on va néixer fa 66 anys procedent d’una família barcelonina marcada des de diverses generacions pel patró de certa burgesia catalanista, antifranquista i republicana. Un oncle avi seu, Albert Bastardes i Sampere, ja va ser batlle de la capital catalana durant uns mesos, l’any 1908.

Persona de costums austeres, de missa el diumenge, vinculat des de petit a l’Agrupament Escolta Jaume Balmes, l’actual tinent d’alcalde del Govern municipal d’Ada Colau s’ha fet mereixedor de l’epítet periodístic de corredor de fons, per la seva afició a les curses de llarga distància, però potser també per la seva capacitat d’encadenar càrrecs públics al llarg de les dècades.

Militant del PSC des de la seva fundació, el 1978, Batlle gairebé mai ha exercit d’advocat, tot i estar donat d’alta al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.

Amb trenta anys, el 1983, Pasqual Maragall l’inclou en un lloc prominent de la llista que el converteix en regidor de Barcelona, càrrec que renovarà durant quatre legislatures més, fins al 2003, sempre amb responsabilitats de govern.

En aquelles dues dècades va ocupar diversos càrrecs en el cartipàs municipal, però és sobretot recordat com a regidor de districte gairebé etern a Horta-Guinardó (1983-99) i com a titular de l’àrea d’Esports, una regidoria amable que va dirigir entre els anys 1995 i 2003.

Durant aquest període, té un primer contacte, col·lateral i poc conegut, amb l’àmbit de la seguretat pública: va ser el 12 d’octubre de 1999, quan ell personalment va anar amb el cotxe oficial de regidor a buscar un fill seu a la comissaria de la Policia Nacional espanyola a la Verneda, que havia estat detingut en les protestes antifeixistes contra la manifestació d’ultradreta que, com cada any, tenia lloc davant de l’estació de Sants. Jordi Batlle, que tenia llavors 18 anys, va ser l’únic de la vintena de detinguts adults que fou alliberat sense passar a disposició judicial.

Responsable de presons
Després d’uns mesos sense feina, en no renovar l’acta de regidor, el Govern del pacte del Tinell el repesca a final del 2003 i li encomana la Direcció General de Serveis Penitenciaris, en la qual es va mantenir al llarg dels set anys de governs del tripartit.

Durant aquesta època, va haver de fer front a alguna crisi sonada, com la del conegut com a segon motí de Quatre Camins, l’abril del 2004, un aldarull en aquest complex penitenciari en què van resultar ferits quatre funcionaris però que fou sufocat amb pallisses incontrolades per part del personal del centre, com es va acreditar en el judici que va tenir lloc l’any 2013, en el qual Batlle, que va declarar en qualitat de testimoni, va reconèixer que diversos empleats del penal van “trencar la cadena de comandament” i es van prendre la justícia pel seu compte a l’hora de sufocar la revolta, però ningú fou expedientat en el moment dels fets.

L’any 2010, un paquet que contenia un artefacte explosiu de poca potència adreçat a ell -en una acció que pretenia reclamar la llibertat del pres anarquista Amadeu Caselles- va ser detectat a temps pel personal de seguretat.

Nedar i guardar la roba
L’any 2012 Batlle abandona la militància del PSC just quan el Parlament, a proposta d’UDC, el nomena director adjunt de l’Oficina Antifrau, sota les ordres del magistrat Daniel de Alfonso, que va ser cessat del càrrec l’any 2016, quan es van filtrar les seves trobades conspiratives amb el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de comprometre diversos dirigents independentistes. Però quan aquests fets sortien a la llum ja feia més d’un any que Batlle havia abandonat la dependència.

El juny de 2014 el govern, presidit per Artur Mas, li encomanava la direcció general dels Mossos d’Esquadra, amb el democratacristià Ramon Espadaler com a titular de la conselleria.

Com a principal responsable de la policia catalana, Batlle va haver de gestionar les conseqüències d’algunes crisis arrossegades de l’etapa anterior, sota la direcció de Manel Prat, com el cas d’Ester Quintana, que el mateix departament va reconèixer que havia perdut un ull per l’impacte d’una bala de goma llançada per antiavalots durant la vaga general del 14-N de 2012; la van indemnitzar, però amb una discutida investigació interna que va ser incapaç d’identificar els agents dels Mossos responsables del tret.

O, amb una resolució semblant, en el cas del veí del Raval Juan Andrés Benítez, mort com a conseqüència d’una detenció amb abús de força l’any 2013. Tres anys més tard, quatre agents dels Mossos van ser condemnats per homicidi imprudent i dos més per encobriment a penes que no suposaven l’ingrés a la presó, després d’un acord amb una de les parts personades com a acusació. Però la direcció de la policia es va negar a expedientar-los o a apartar-los del servei.

Peça clau de l’acord de govern
Batlle deixa la direcció de la policia catalana a les portes del referèndum de la tardor de 2017, del qual es distancia. Durant uns mesos desapareix d’escena, fins que el febrer passat, a les portes de les eleccions municipals, s’anuncia el seu fitxatge per Units per Avançar, la nova marca de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (actualment en procés de liquidació concursal pel deute acumulat) i, quasi simultàniament, la integració d’aquesta formació a la candidatura del PSC encapçalada per Jaume Collboni.

I, ja des d’un bon principi, se’l va presentar com a referent en l’àrea de la seguretat pública de la candidatura, com una peça que havia de contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en l’increment de la inseguretat a la Barcelona governada per Ada Colau.

De fet, Batlle ha estat una peça clau en l’acord de legislatura entre Barcelona en Comú i el PSC ja que el seu grup va exigir com a condició innegociable reforçar l’àrea policial en el cartipàs amb una tinença d’alcaldia (que durant la passada legislatura havia estat sota control de la mateixa alcaldessa a través d’un comissionat). I des del primer dia ha marcat un perfil propi i s’ha erigit en un dels protagonistes de l’equip de Govern, i ha ordenat batudes de gran abast per posar setge a la venda ambulant, amb propostes de collita pròpia, com la de suggerir el “retorn assistit” dels menors sense llar coneguda, o apuntar-se a les tesis alarmistes sobre l’increment de l’activitat delictiva a la ciutat.

L'entrada Albert Batlle, l’arquitecte de la mà de ferro ha aparegut primer a Carrer.