L’OTAN ha travessat des d’aleshores diverses vicissituds -el Xipre de Makarios, els euromíssils, les guerres de l’Iraq i Líbia…-, les quals qüestionaven la seva funcionalitat. Però la principal crisi va arribar el 1991, amb la desaparició del seu enemic, la Unió Soviètica, la qual cosa la va deixar sense rival, perdent així la seva utilitat original. Malgrat això, l’OTAN va continuar existint i aquesta situació d’inoperància es va mantenir fins a l’arribada de la guerra d’Ucraïna, el febrer del 2022, data en què es va retrobar amb el seu enemic inicial: Rússia. L’OTAN tornava a erigir-se en la salvaguarda de la seguretat europea enfront de la pèrfida Rússia de Vladímir Putin.

Tota aquesta història amaga una realitat breument apuntada: el control que els EUA exerceixen, a través de l’OTAN, sobre Europa i tot el planeta -l’OTAN va acabar ampliant el seu abast inicial, l’Atlàntic Nord, a la resta del món-, que s’ha convertit en l’organisme militar més potent.

En el transcurs dels anys, però, Europa s’havia anat transformant. Per impedir que la guerra tornés al continent europeu, havia començat a construir un projecte que, en diverses fases, va fructificar en l’actual Unió Europea (UE). Una iniciativa que, malgrat l’error d’haver-se sotmès als EUA i a la bota de l’OTAN, va saber posar en marxa un projecte econòmic que, tot i les seves deficiències, va oferir a la majoria de la població europea democràcia i uns drets socials que, encara que limitats, van facilitar la cohesió social. Insisteixo que, malgrat el dèficit democràtic manifest de les seves institucions, i altres llacunes -minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos-, i per tant no exempta de crítiques, el substancial és que la UE va proporcionar a la majoria de la població europea un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.

L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA va canviar radicalment aquestes percepcions. Primer, perquè fins ahir mateix, Europa considerava els EUA el seu gran aliat, i ara, es desperta veient com Trump amenaça tots els valors que Europa defensava. A més, menysprea l’ordre internacional representat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i totes les seves agències, el dret internacional, la regulació del comerç, la sobirania dels estats i dels seus pobles, i les relacions internacionals. I sobretot, exigeix un augment de la despesa militar de tots els països de l’OTAN fins a arribar al 5% del Producte Interior Brut (PIB) el 2035.

Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, on es manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliada, i la veu com un rival deslleial. Una estratègia confirmada quan Trump anuncia que s’apropiarà de Groenlàndia perquè considera que els recursos minerals i energètics de l’illa són d’importància vital per als EUA, quan aquesta illa està sota jurisdicció de Dinamarca, país membre de l’OTAN. És a dir, amenaça directament un país membre. A això cal afegir que la demanda d’augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB representarà un esforç pressupostari enorme, que inevitablement obligarà els països europeus a endeutar-se o fer retallades en altres àmbits, la qual cosa afectarà el benestar social de la població amb tisorades en educació, sanitat i serveis socials.

Davant de fets d’aquesta envergadura, que trenquen les regles que tan costosament s’han anat construint en l’ordre internacional, Europa, en lloc de sotmetre’s, hauria d’escollir el seu camí fora de la tutela dels EUA, i abandonar l’OTAN, un organisme sempre liderat pels EUA i, per tant, inservible per a la seguretat europea. Una Europa alliberada de l’OTAN hauria de desplegar una ofensiva diplomàtica amb Rússia per aconseguir unes negociacions que permetessin posar fi a la guerra d’Ucraïna i, immediatament, iniciar unes noves relacions de coexistència pacífica, de cooperació econòmica i cultural, que permetessin -com vam tenir a partir del 1991- una Europa unida i de seguretat compartida. I a rengló seguit, fer un front comú amb tots aquells altres països democràtics d’altres continents per oposar-se a la transnacional d’extrema dreta d’innegables tints neofeixistes que rebutgen el multilateralisme i la democràcia, que pretenen desballestar l’Estat de benestar i que tenen a Trump com a líder màxim.

*Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada L’OTAN, enemiga d’Europa ha aparegut primer a Carrer.

El llegat dels bombardejos rutinaris de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza i els camps de refugiats, amb milers de víctimes civils, durarà molts anys. Però a aquest fet cal afegir la destrucció massiva d’edificis que ha generat tones i tones de runes contaminades amb amiant, un material que s’utilitzava de forma habitual en la construcció d’habitatges a Gaza. Els núvols de pols de les explosions han escampat el verí tòxic de les fibres d’asbest arreu del territori, contaminant-lo per a dècades, multiplicant els riscos per a la salut de les persones -sobretot els infants- passades les explosions inicials. A les més de 40.000 víctimes civils innocents causades per l’exèrcit d’Israel, caldrà sumar les provocades pels mesoteliomes i d’altres càncers generats per les fibres d’asbest escampades per l’aire per les explosions.

Tal com diu l’Organització Mundial de la Salut, l’amiant és un cancerigen greu que pot desenvolupar altres afeccions pulmonars cròniques. I, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, més de 800.000 tones de runes producte dels bombardejos a Gaza poden estar contaminades amb amiant. És per això que podem parlar d’una sentència de mort afegida a mitjà i llarg termini.

Un exemple de les conseqüències mortals de la pols que aixequen les explosions en alguns edificis és l’atemptat a les Torres Bessones del 2011, on van morir de forma directa 2.974 persones, una xifra que, a hores d’ara i segons el Programa de Salut del World Trade Center, s’eleva a 4.343 víctimes, en gran part per malalties relacionades amb la inhalació de la pols d’amiant provinent de l’estructura dels dos gratacels. Segons l’expert en amiant Roger Willey, que ha estudiat aquest fet, a Gaza passarà el mateix.

Desastre mediambiental i humà

Ucraïna és una altra realitat dramàtica que tenim molt a prop. La guerra està causant estralls, sobretot a les zones urbanes, a causa dels bombardejos de l’exèrcit rus, que està provocant un desastre mediambiental i humà sense precedents. I el mateix podem dir de l’efecte dels bombardejos ucraïnesos sobre les poblacions de la frontera. En l’època soviètica, Ucraïna va ser un gran productor d’amiant i un consumidor important d’amiant rus, utilitzat per a la construcció d’habitatges i obres urbanes. El 70% dels edificis ucraïnesos tenen teulades revestides d’amiant i els bombardejos produeixen tones de runes que escampen les seves fibres microscòpiques per l’atmosfera, deixant zones contaminades que dificultaran molt la recuperació del medi ambient.

Però no són només les guerres les que ens aboquen a veure -i viure- desastres on cal tenir present la contaminació mediambiental producte de l’amiant. La DANA al País Valencià és un exemple dramàtic dels desastres naturals que s’estan donant cada cop més sovint fruit de la crisi climàtica on els ecosistemes es veuen cada cop més greument afectats, i on cal incloure l’amiant com a verí ambiental afegit.

Sospitem que les normatives de seguretat i protecció necessàries per a la retirada de runes on hi ha restes d’amiant no s’apliquen. La manca de consciència de la perillositat de manipular-lo queda emmascarada per les prioritats immediates. Tanmateix, són mesures de protecció imprescindibles que cal exigir que es compleixin. Els especialistes indiquen la importància de tenir uns protocols molt rigorosos per a la retirada d’amiant i es coneix la gran magnitud de la tragèdia, malgrat que la llarga latència abans d’aparèixer el càncer -demostrada per la comunitat sanitària- dificulta generar consciència dels seus efectes mortals.

Les conseqüències de no tenir en compte la presència d’amiant en les ciutats i pobles poden ser devastadores a mitjà termini per a la salut pública, encara més en situacions de crisi, si no s’apliquen les mesures necessàries. Esperem que aquí, a Catalunya, s’aprovi de pressa la Llei per a l’Erradicació de l’Amiant que ha entrat al Parlament i que obligui a la retirada, de manera segura, de tot l’amiant del país abans del 2032, en seguiment de les directrius europees. Hem de posar les bases per allunyar-nos d’escenaris dantescos com els que hem descrit.

L'entrada Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

La gran majoria de governants afirmen que Europa només se sentirà segura si aposta per una dissuasió militar potent, i que cal potenciar el múscul militar fomentant la inversió i finançant la indústria militar europea. Un camí que es va obrir a la cimera de l’OTAN celebrada el juny del 2022 a Madrid, on es va aprovar un nou concepte estratègic que assenyala que qui desestabilitza el món occidental no només és Rússia, sinó també la Xina, i per tant, cal dedicar com a mínim -no com a màxim- el 2% del PIB a la despesa militar. Tots els presidents de govern hi van estar d’acord i es van comprometre a assolir aquesta xifra abans del 2029. Un 2% del PIB que, tot sigui dit, no garanteix una major seguretat, ja que no existeix cap estudi que ho avali. El fet, però, és que ho van acceptar i, des de llavors, han abraçat la periclitada consigna de si vis pacem para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’).

A tal efecte, els països europeus van impulsar ràpidament el seu rearmament augmentant la despesa militar, i la Comissió Europea va dir que caldrien almenys 100.000 milions per finançar-lo, afegint que seria necessari impulsar la indústria militar europea per a la producció d’armament. Proposant dos camins: un, que el Banc Europeu Industrial -presidit per Nadia Calviño- modifiqués els seus estatuts per permetre finançar les indústries militars -cosa que ja s’ha acordat-; i segon, amb l’emissió de bons del Banc Central Europeu per ajudar els països a realitzar-ho. L’adquisició d’armes estarà exempta d’IVA a l’interior de la Unió Europea (UE). Els ajuts tenen com a finalitat que els estats membres puguin fer compres conjuntes, i de pas, evitar la dependència excessiva de la indústria militar dels Estats Units d’Amèrica (EUA), on s’adquireixen el 60% de les armes europees.

Una despesa militar disparada

La despesa militar dels països de la UE s’ha disparat: el 2023 va arribar als 289.300 milions d’euros, augmentant el 21,3% respecte al 2022. Si se suma la dels països no comunitaris -Regne Unit i Noruega (77.323 M€)- i la despesa que la UE fa a través dels Fons Europeus de Defensa per ajudar la indústria militar europea (8.000 M€), la despesa militar total va ser de 374.600 M€. Va ser la segona més gran del món, només per darrere de la dels EUA (900.000 M€) i molt superior a la de Rússia (100.000 M€).

L’Estat espanyol no s’escapa de l’economia de guerra posada en marxa per la UE. Ho demostra el fet que el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa del 2023 va ser de 14.453,8 M€, amb un augment important del 23,4% respecte al 2022. En revisar la liquidació del pressupost de Defensa a 31 de desembre del 2023, sabem que, a més, va rebre crèdits extraordinaris per valor de 2.423,6 M€, quelcom que passa tots els anys. I enguany, malgrat que el pressupost està prorrogat, Defensa ja ha rebut dos nous crèdits extraordinaris: una transferència de 581,2 M€ per fer front a les missions militars espanyoles a l’exterior, i un altre crèdit de 1.129,6 M€ per adquirir material militar (Consells de Ministres del 9/4/24 i 16/4/24). Criden l’atenció aquests últims 1.129 milions, ja que el pressupost prorrogat de Defensa ja tenia assignats 6.141,8 milions. Sembla que no eren suficients i ha calgut injectar més crèdit per adquirir més armes, i així acostar-se al desitjat 2% del PIB en despesa militar.

La història ens ensenya que el bel·licisme i la militarització són sempre el preludi de la guerra. Per això l’augment de la despesa militar, l’impuls de la indústria militar per adquirir armament i demostrar que el poder de destrucció europeu és molt superior al rus, és una política suïcida que condueix inevitablement a una escalada de tensió, a una cursa d’armaments i a una espiral bel·licista que comportarà noves crisis, amb el rerefons de l’amenaça nuclear i les seves conseqüències catastròfiques per a la vida a Europa i al planeta.

Cal aixecar la veu del sentit comú, de la racionalitat, dient que l’augment de la despesa militar i l’armamentisme no són cap garantia de seguretat, sinó al contrari, obren el camí a nous conflictes i, potser, noves guerres; que sostreuen recursos per lluitar contra el canvi climàtic i les desigualtats, per assolir l’equitat de gènere i l’harmonització de salaris, o per disposar de salut i serveis socials. Que la seguretat entre Estats s’aconsegueix amb distensió, cooperació, cercant la seguretat compartida i comuna. S’ha de transmetre a la ciutadania que en lloc d’una economia de guerra necessitem una economia de pau.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes ha aparegut primer a Carrer.

La guerra d’Ucraïna és producte de molts fracassos. El d’Europa, en primer lloc, que desprès del final de la guerra freda no va saber generar un espai de seguretat comuna i va mantenir moltes de les inèrcies de l’època anterior. El de Rússia, que va transitar cap a un règim autoritari de ressons tsaristes i una economia controlada per oligarques. El dels Estats Units d’Amèrica, que no volen deixar de ser la potència mundial del passat. Som part d’un tauler controlat per psicòpates depredadors i per ineptes. I amb unes regles del joc que els deixen molt de marge. Tot plegat contrasta amb un món que té reptes seriosos per al conjunt de la humanitat. Ens ho torna a recordar l’informe sobre el canvi climàtic, o el que coneixem sobre les desigualtats.

Aquestes guerres pel poder són criminals. Tenim el deure de la protesta, la denúncia dels criminals, la solidaritat amb les víctimes. De recordar que volem la pau. Denunciem Putin com abans ho vàrem fer amb els altres criminals. I seguirem treballant perquè, algun cop, es pugui dir que una guerra va ser realment l’última.

L'entrada Un cop més, no a la guerra ha aparegut primer a Carrer.

– Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.

– Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.

Sobreviure.

París ha acollit aquest cap de setmana la fira bianual d’armes terrestres i aeroterrestres més gran del món –Eurosatory– amb la mateixa fixació de sempre: la defensa i la seguretat. Més de 140.000 metres quadrats de moqueta i obsessió. Tot per al soldat. Menys taüts.

La fira (només per a professionals: els que venen, els que compren, periodistes i espies) va obrir les seves portes el dilluns. Hores després, a prop de París, un gihadista va clavar nou ganivetades a l’abdomen d’un comandant de policia. Després va apunyalar la seva dona davant del fill de tres anys.

Un “drama abominable”, va dir el president de la República. Abominable i quotidià.

Quants míssils tenim nosaltres? Quants ganivets tenen ells? On comença la defensa i on acaba la seguretat?

En un luxós pavelló exterior, la companyia alemanya Rheinmetall (té nom d’òpera de Wagner: Metalls del Rin) exposa el seu mega canó de 130 mm. “La mida sí que importa”, anuncien. En una pantalla, a càmera molt lenta, Rheinmetall escenifica la seva granada de mà ABHGR, que en caure fa un bot i explota sobre el cap de l’enemic.

L’anterior edició d’aquesta fira va tenir lloc el juny de 2014 amb les paraules protection i security exposades fins a la sacietat.

Un mes després d’aquella edició, els gihadistes trencaven la frontera entre Síria i l’Iraq i creaven l’Estat Islàmic. Des de llavors, només a París els gihadistes han matat 150 persones en atemptats de dispersió. El futur sempre ve per on el màrqueting no ho espera. Com els escorpins.

Hall 5, passadís K, estand 521: apareixen les pistoles i fusells de la companyia txeca CZ. Un dels seus models estrella és l’Scorpion EVO 3 A1, un subfusell “extraordinàriament agradable per al seu usuari”, tot un homenatge -confessen en un fullet- a “aquests invertebrats de la classe dels aràcnids, coneguts per la seva extraordinària resistència a la radioactivitat, les temperatures extremes i armats d’un agulló verinós a la seva elevada cua”.

Pots apropar-te, sostenir-lo (descarregat) a les teves mans, ficar el dit al gallet i fer clic, clic, clic… com van fer Sherif i Said Kouachi el gener de 2015 a Charlie Hebdo i al supermercat jueu. Amb un subfusell Scorpion, entre altres armes, van matar 17 persones.

A CZ no ofereixen caramels ni galetes ni detallets, com fan la majoria d’estands. Només adhesius dels seus rifles d’assalt.

El merchandising que més triomfa són els ninos de goma antiestrès. L’alemanya Mahle (radiadors per a tancs) els regala en forma de soldat grassonet; la francesa NYCO (lubricants per a la batalla) en forma d’avió de combat; la nord-americana Bose (amplificadors de guerra) en forma de tanc; la belga Red Star (logística militar) en forma de granada de mà.

Kalashnikov Group no ofereix res. Ni caramels. Els trobo al hall 6, passadís 6, estand 197. L’home que m’atén m’ho explica tot.

– Primer va ser l’AK-47, el primer kalàixnikov. Era el millor del món. Després l’AKM. Era el millor del món. Ara tenim l’AK 103.
– No m’ho digui: el millor del món.

– Efectivament -respon amb una mirada de què collons busques tu, vinga, desapareix.

Els kalàixnikov es poden veure. Però no tocar. En aquest estand no hi ha clic, clic, clic… Fora, sí. Amb un kalàixnikov AKM, a més de granades, nou gihadistes van matar el novembre 130 persones en diversos punts de París.

Le Carillon va ser un d’ells. Ahir a la tarda, amb la gent embadalida amb el partit França-Albània de la televisió del bistrot, quedaven dos forats de bala. Dos forats penetrant el marbre i la fusta art decó per la part inferior de la barra: van disparar la gent que s’havia tirat a terra.

La companyia coreana Poongsan exposa les seves brillantíssimes bales ordenades en vitrines amb il·luminació focal. Com si disparessin amb diamants.

– Sembla un aparador de Tiffany’s -li dic a Eom, una de les hostesses coreanes.

– Gràcies. Les polim a fons.

Hall 5, passadís D, estand 760. Apareix Sig Sauer, la factoria més gran d’un entramat que va de New Hampshire als Alps. Sobre la moqueta, el rifle Sig Sauer MCX. Pots apropar-t’hi, acariciar-lo i fer clic, clic, clic… com va fer fa una setmana Omar Mateen en una discoteca d’Orlando. Amb el seu rifle Sig Sauer MCX va matar 49 persones.

A l’estand regalen un pin del model Sig P320, “una pistola que s’ajusta a la mida de qualsevol mà”.

Mateen va entrar a la discoteca d’Orlando amb una segona arma a sobre: una pistola austríaca Glock 17. La trobo al mateix hall, passadís K, estand 377. Al taulell tenen una desena d’armes per fer clic. La gent s’apropa i pitja el gallet disparant al buit sense bales. Altres les dispararan per ells.

Glock presenta com novetat la seva pistola model 43, “que s’adapta a tots els estils de vida pel seu perfil ultra ocultable”. I, com a cada fira, et regalen un clauer amb la forma de la seva pistola.

Tot és tan irreal. Tan real. El nom d’una fàbrica tèxtil militar turca: Spectra. El nom d’una empresa de comunicació militar israeliana: Phantom. El nom de la principal fàbrica de tancs finlandesa: Patria. El nom d’un dels ganivets de la italiana FK: Predator.

Els chupa-chups que ofereix l’alemanya Mankiewicz, revestiments de defensa. El cava Freixenet que destapen a l’agència Alan, fabricants croates de fusells per a franctiradors. Els caramels de colors de l’hongaresa Pro Patria, electrònica militar. El Maserati militaritzat que exposa Cristianini, decontamination system. El 140 aniversari de la italiana Fiocchi Munizioni: “Una història escrita amb passió”, la mateixa passió amb què les seves hostesses s’estrenyen la licra de camuflatge.

La fira és immensa, i el diminut estand de kalàixnikov em succiona. És blanc, minimalista, poc il·luminat, com un micro tanatori. Estranyament buit.

“No existeix res al món orgànic o inorgànic, objecte metàl·lic o element químic, que hagi fet més morts. El kalàixnikov ha matat més que la bomba d’Hiroshima i Nagasaki, que el virus de la sida, que la pesta bubònica, que la malària, que tots els atemptats fonamentalistes islàmics, que la suma de morts de tots els terratrèmols que han sacsejat l’escorça terrestre. Un número exorbitant de carn humana impossible d’imaginar”, recorda Roberto Saviano.

Amb fusells kalàixnikov van massacrar el novembre la terrassa del petit bistrot parisenc La Belle Équipe. Va durar tres minuts. Van morir 19 persones, entre les quals la parella musulmana del propietari jueu i un congolès negre com la xocolata que es va encarar als terroristes per evitar que matessin una noia blanca com la llet. A l’hospital, la noia es va passar dies pronunciant obsessivament el seu nom: Ludovic, Ludovic, Ludovic…

Obert de nou, amb les mateixes cadires on va seure Ludovic, a La Belle Équipe hi ha ara una frase il·luminada: “No perquè no tinguem res a dir, hem de tancar la boca”.

En aquesta fira tan explosiva, l’empresa sueca Bofors Test Center sempre té la darrera paraula. La més sublim.

Creada el 1886 per Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, Bofors té un gran bosc a Suècia on prova i perfecciona el tir de projectils i míssils de qualsevol fabricant. Els seus eslògans marquen, fira rere fira, la magnitud del deliri. Aquesta temporada és una coordenada: N59º 19.238’ E 14º 36.163… El bosc on ells disparen els míssils. El lloc on l’inventor del premi de la Pau tenia la seva residència. I, sobre la coordenada, un missatge en lletres grans i sinceres: “L’infern és un lloc a la terra”.

L'entrada La guerra comença en una moqueta ha aparegut primer a Carrer.

La majoria de les finestres dels habitatges eren forats tapats amb plàstics. En molt poques hi havia llum, no només perquè era la 1 de la matinada sinó perquè la ciutat patia talls d’electricitat. Era l’agost de 1996. A Sarajevo feia vuit mesos que havien callat les bombes i encara hi regia el toc de queda a partir de les 11 de la nit.

La pau -o més aviat, la no guerra- havia arribat el novembre de 1995, quan es van pactar a Dayton els acords que van posar fi al conflicte de Bòsnia. Enrere quedaven quatre anys de guerra, 1.425 dies de setge sobre la capital bosniana, més de 100.000 morts -gairebé 12.000 a Sarajevo, dels quals 1.500 nens-, desenes de milers de ferits i milers de dones violades.

La ciutat es ressentia de les ferides, que solcarien la seva pell ja per sempre, marcades pels impactes dels obusos que els sarajevians anomenen “roses de Sarajevo” pel dibuix que van deixar al terra.

Però lluitava amb l’efervescència i l’entusiasme que dóna la superació de la guerra, per no deixar morir el sarajevski duh, l’ànima de Sarajevo, caracteritzada per la multiculturalitat, la tolerància, la creativitat i un sentit de l’humor que va produir els millors acudits en els pitjors temps. Les 470.000 bombes que van caure sobre la capital bosniana no van aconseguir aniquilar aquest esperit.

Els veïns seguien amb talls de llum i aigua constants -menys que en la guerra- i el gas no havia tornat a les llars, però podien sortir al carrer sense l’angoixa de no saber si un franctirador els impediria tornar.

L’abril de 1992 l’Exèrcit iugoslau, controlat pels serbis ultranacionalistes i les forces serbobosnianes van començar a martiritzar Sarajevo. La vida a la ciutat era un infern. Ho deia clarament una pintada en una paret que va donar la volta al món en una fotografia: “Welcome to hell” (Benvinguts a l’infern).

Resistint al terror dia rere dia
El dia a dia era una lluita constant per sobreviure: els ciutadans s’amagaven de les bombes als soterranis dels edificis si la sirena avisava abans, corrien per creuar carrers sense ser descoberts per la mira dels franctiradors, intentaven omplir el màxim de bidons d’aigua als pocs punts on se’n podia trobar -com la fàbrica de la cervesa Sarajevsko Pivo-, solien fracassar en l’intent de comprar algun dels poquíssims productes que es venien al mercat a preus astronòmics, collien herbes per improvisar una sopa o menjaven els dos tomàquets que havien plantat als testos del balcó.

Per tal de cuinar, els sarajevians van crear fogons i estufes amb olles i paelles. Per fer foc i escalfar-se en ple hivern amb temperatures sota zero i neu fins al genolls, tallaven arbres o cremaven els seus llibres “amb tot el dolor que això significava”, deia l’Aida, arquitecta. “En la guerra ens vam aprimar tots molt. A mi no m’importava no menjar, però havia d’alimentar els meus fills, va ser un patiment constant”, explicava. Als nens de l’Aida, com a tots els de Sarajevo, els van robar quatre anys d’infantesa, van quedar marcats per l’horror de la guerra.

Moltes criatures van patir terrors nocturns, estrès i altres problemes psicològics. Els nens van perdre mesos d’escola, tot i que ni els col·legis ni les universitats van tancar mai del tot a la ciutat. “Jo caminava dos cops a la setmana 5 quilòmetres d’anada i 5 de tornada per anar a classe de guitarra al conservatori. Anava per rutes on sabíem que no hi havia franctiradors. De vegades no podia sortir perquè bombardejaven, però intentàvem fer una vida el més normal possible, demostrar-los als que ens volien matar que resistíem”, relatava la Maia, que el 1995 tenia 18 anys. La Maia es desplaçava a peu perquè el transport públic no funcionava. El tramvia va quedar paralitzat els primers dies de la guerra i els autobusos poc després.

Els seus pares patien quan sortia al carrer. “Quan m’acomiadava de la Maia l’abraçava fort, no sabia si tornaria, però no deixar-la sortir hagués estat una bajanada, molta gent moria dins de casa, en els bombardejos”, deia el pare.
Els periodistes del diari Oslobodjenje, situat a l’avinguda dels franctiradors, es jugaven la vida per aconseguir treure el diari cada dia. Molts caminaven dues hores per arribar a la redacció.

Els reporters de la Televisió de Bòsnia se les empescaven amb generadors per retransmetre imatges al món des de la seva seu, que gràcies que era una mena de monstre de formigó va resistir. Des d’allà transmetien també periodistes d’arreu del món que van “ajudar que la nostra ciutat no caigués en mans dels feixistes”, comentava un periodista bosnià.

Els artistes tampoc van voler que els agressors els aturessin i es van esforçar per mantenir oberts teatres com el Kamerni Teatar, on s’hi representaven obres i es feien concerts.

La majoria de comerços estaven tancats, però obrien quan podien si tenien alguna mercaderia per oferir. Podies tallar-te el cabell a casa del barber o portar-li al sabater unes botes per arreglar.

Gairebé tothom intentava fer un esforç per anar polit i arreglat malgrat la falta d’aigua i les condicions extremes i mantenir els ànims alts. Es vivia al límit i de forma intensa. Les parelles no van deixar de tenir fills ni de somniar que el futur seria millor. “La guerra va fer sortir el pitjor d’algunes persones, però afortunadament, en la majoria de casos va fer aflorar el millor i la solidaritat entre la gent”, assegurava Jasmina. Tots els veïns, fossin musulmans, catòlics (croats), ortodoxes (serbis), jueus o d’altres comunitats, van ajudar-se mútuament.

Els metges treballaven dies seguits sense dormir per atendre als hospitals les desenes de ferits que s’hi amuntegaven.

Operaven per intentar salvar vides sense electricitat i sense anestèsia. Si algú no tornava a casa, la família recorria els hospitals per comprovar si estava ferit o si el seu cos es trobava a una morgue on els morts no hi cabien. Moltes persones van perdre el contacte amb les seves famílies en altres localitats de Bòsnia perquè la majoria de telèfons no funcionaven i les comunicacions amb l’exterior estaven tallades. L’única via d’enllaç amb el món van ser els radioaficionats.

Disset anys després de la guerra, Sarajevo està pràcticament reconstruïda al 100% i queden pocs rastres de la destrucció física. Però les cicatrius morals són profundes i inesborrables.

Article d’Ana Alba publicat al número 129 de Carrer, desembre de 2013
Les fotografies pertanyen al llibre Zadar 1991. The war suddenly (“la guerra de sobte”), del fotoperiodista croata Robert Marnika

L'entrada “Benvinguts a l’infern” de Sarajevo ha aparegut primer a Carrer.