Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Menystenint els efectes mediambientals, climàtics i socials que suposaria augmentar el volum d’operacions que es realitzen al Prat i el nombre de passatgers que acull, el passat 10 de juny, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar que havia arribat a un acord amb l’executiu estatal per desencallar l’ampliació de l’aeroport. De ben segur que el projecte coparà part de l’atenció de la política catalana dels propers mesos, atesa la forta oposició que desperta entre ERC i els Comuns, fins ara els principals socis al Parlament del PSC, a més de la de la CUP.

Però mentre el projecte d’engrandir l’aeroport ha copat titulars i ha generat encesos debats polítics, socials i mediàtics els darrers anys, només set dies després de l’anunci d’Illa l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va fer un pas important per tirar endavant un canvi urbanístic que depredarà encara més l’entorn de la infraestructura de transport. I va fer-ho enmig d’un notable silenci, malgrat l’evident impacte que tindria a la zona la transformació que planteja un projecte que fa més d’una dècada que s’arrossega, amb canvis de nom inclosos.

En concret, el 17 de juny passat, el ple de l’AMB va donar l’aprovació inicial a l’ara anomenat Pla General Metropolità (PGM) dels Àmbits d’Activitat Econòmica del Delta del Llobregat. Va fer-ho amb l’abstenció d’ERC i Comuns, i amb el vot favorable de PSC, Junts, PP, Vox i alguns grups locals amb presència a l’organisme. Sota aquest epígraf, el pla urbanístic bàsicament pretén generar activitat econòmica al voltant de l’aeroport, en concret en 630 hectàrees repartides en cinc sectors ubicats a Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. Tres ciutats del sud del Baix Llobregat que, entre d’altres qüestions, tenen en comú ser feus eterns d’un PSC que hi governa ininterrompudament des de fa més de quatre dècades.

Turisme, indústria i pisos

La pretensió és desenvolupar des de complexos hotelers i turístics fins a desenvolupaments industrials i residencials en els diversos sectors implicats. Segons l’informe justificatiu del projecte, entre les raons que impulsen la transformació urbanística destaquen la voluntat “d’articular el territori i preveure creixements d’acord amb el model de ciutat compacta i un model urbanístic sostenible, en continuïtat amb els teixits urbans actuals”; “garantir la connectivitat dels diferents àmbits, preservant els valors ambientals i paisatgístics de l’entorn”, “conservar i potenciar la biodiversitat, configurant grans àrees d’espais lliures a l’entorn dels corredors fluvials i ecològics” o reforçar-hi l’activitat agrària. Segons el vicepresident de Polítiques Urbanístiques de l’AMB, Damià Calvet (Junts), el pla “blinda el perímetre del Parc Agrari del Baix Llobregat perquè quedi més complet
i amb els usos ben definits”.

Un argumentari oficial radicalment allunyat de la visió que en tenen moviments socials i organitzacions ecologistes, per a les quals es tracta de l’enèsim projecte especulatiu de la comarca, totalment insostenible des de l’òptica mediambiental i que agreujaria les conseqüències del canvi climàtic. Tot plegat comportarà que les entitats ambientalistes decideixin plantar cara per intentar evitar que es converteixi en una realitat.

Les esmentades 630 hectàrees es reparteixen entre els àmbits de Remolar–Filipines (Gavà i Viladecans), amb 336; Joncs (Gavà), amb 186; Marinada (Gavà), amb 61; Llevant (Sant Boi), amb 28; i Antic Híper (Sant Boi), amb 17. La previsió és destinar unes 90 hectàrees a l’àmbit residencial, per aixecar-hi uns 750 habitatges repartits entre els sectors de Marinada i Llevant, mentre que fonts de l’AMB citades per El Periódico asseguren que entre el 15% i el 20% del terreny es dedicaria a ús hoteler.

L’origen, la torna d’Eurovegas

A l’espera del que succeeixi els propers mesos, amb els possibles recursos en contra del projecte i la voluntat de bona part del ple de l’organisme metropolità d’aprovar-lo definitivament, cal subratllar que no és una iniciativa precisament nova, sinó que els seus orígens es remunten a més d’una dècada enrere. Conegut inicialment com a Pla Delta, la transformació urbanística va ser consensuada pel Departament de Territori de la Generalitat durant la presidència d’Artur Mas i els ajuntaments de Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. L’aprovació final per part de l’executiu autonòmic arribaria el desembre del 2015, ja amb Carles Puigdemont al capdavant del Govern.

El Pla Delta responia a la demanda de buscar algun projecte per impulsar econòmicament la zona que havien fet els alcaldes socialistes de les tres ciutats -en el moment de la seva aprovació eren la futura ministra Raquel Sánchez (Gavà), Lluïsa Moret (Sant Boi, que es manté en el càrrec) i Carles Ruiz (Viladecans)-. La petició de compensació va arribar després que s’esvaís l’Eurovegas, el macrocomplex de l’oci i del joc que el ja desaparegut magnat estatunidenc Sheldon Adelson pretenia aixecar al Delta del Llobregat
i que comptava amb les simpaties d’una Generalitat presidida per Mas i marcada per les retallades socials. El fort rebuig social, però, va convertir Eurovegas en fum i va fer que, poc després, el Govern de Mas el substituís per un Hard Rock que a dia d’avui encara no està gens clar que es materialitzi al Camp de Tarragona. Però això ja és una altra història.

Des del primer moment el Pla Delta va comptar amb oposició ciutadana
i d’organitzacions ecologistes, que van presentar-hi recursos en contra, i el desembre de l’any 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar-lo nul, amb l’argument que la Generalitat havia sobrepassat les seves competències, ja que corresponia a l’AMB elaborar-ne el pla urbanístic. En la seva versió 2.0, el projecte ha augmentat el volum de superfície no urbanitzable amb relació a la idea primigènia, que arriba a les 414 hectàrees.

Els retocs, però, no modifiquen el gruix del rebuig que entitats ecologistes i moviments socials mantenen envers el pla urbanístic. Per a José García, vicepresident de Depana -la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-, no és casualitat que l’AMB validés l’aprovació inicial del projecte quan “la majoria de les mirades estaven centrades en la polèmica de l’ampliació de l’aeroport, perquè és una forma de camuflar-la”. Així mateix, denuncia que el període d’exposició pública es limités a l’estiu, una estratègia “molt típica” de les Administracions que, opina, busca “estalviar-se al·legacions” en contra. Per a l’històric activista ecologista, tal com està plantejat el projecte “pràcticament desmunta la proposta d’ampliació de la ZEPA [zona d’especial protecció per a les aus] feta per part del Govern, perquè afecta zones que són corredors biològics fonamentals”. En aquest sentit, García comenta a Carrer que si cal aniran “al [jutjat] contenciós-administratiu” per aturar-lo, perquè si tira endavant “no es podrà revertir la pèrdua de biodiversitat que hi ha hagut al Delta del Llobregat”.

El juliol del 2024, el Govern de la Generalitat en funcions -presidit encara per Pere Aragonès- va anunciar l’ampliació de la ZEPA al Delta del Llobregat, que passaria del miler d’hectàrees a més de 2.400. La mesura responia a un requeriment que tres anys abans havia enviat la Comissió Europea (CE) als executius català i estatal per no haver compensat prou l’impacte derivat de les ampliacions del port i l’aeroport fetes fins aleshores. El toc d’atenció de la CE va arribar després d’una denúncia prèvia de Depana.

La nova delimitació de la ZEPA encara no és vigent -no ha rebut la validació europea-, però deixava fora justament els àmbits on l’AMB vol implantar noves activitats econòmiques i urbanístiques. Malgrat això, García es mostra confiat que les institucions comunitàries puguin aturar el pla i forcin un espai de protecció clarament superior a l’actual. El dirigent de Depana subratlla que han posat en coneixement de la UE el pla “com a demostració que és una transformació feta amb criteris urbanístics per sobre dels ambientals, cosa que està específicament prohibida en el cas de la delimitació d’una ZEPA”.

En una línia similar es pronuncia Jaume Grau, biòleg, membre d’Ecologistes en Acció i portaveu de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, que agrupa una setantena d’entitats de la comarca. Segons Grau, el projecte de l’AMB té “moltes inconsistències, perquè el plantegen com una actuació per millorar el Parc Agrari, però l’objectiu clar és impulsar actuacions urbanístiques i no és coherent la justificació del pla amb el que fan”. Afegeix que “hi ha afectacions a espais protegits, com ara la Xarxa Natura 2000”, i que l’avaluació ambiental de les afectacions no s’ha fet com s’hauria de fer, qüestions que obren la porta a “poder-lo impugnar als tribunals”. Grau també comenta que “cap espai natural pot subsistir aïllat de la resta” i el que fa el pla és “densificar la zona” i, per tant, “dificultar-ne la connectivitat”. “Moltes espècies no es poden desplaçar quan hi ha tanta densitat humana, sorolls o trànsit rodat”, puntualitza.

Tant García com Grau denuncien el que veuen com l’enèsima amenaça especulativa a una comarca com el Baix Llobregat, que sovint sembla utilitzar-se com el pati de darrere d’una capital, Barcelona, depredadora de recursos. Per al dirigent de Depana, en aquest pla passen per davant “els interessos d’ajuntaments, constructores i propietaris de terrenys”, mentre que l’activista d’Ecologistes en Acció ho relaciona amb una nova “bombolla immobiliària”, en què novament l’aposta és “construir com si el món s’acabés i fer diners ràpid”, a l’espera que algú altre “arregli el desastre en el futur”.

Un nou ‘boom’ del totxo

La reaparició de l’antic Pla Delta, que pretén aixecar 750 nous habitatges a l’entorn de l’aeroport, no pot desvincular-se del nou boom del totxo que viu el Baix Llobregat els darrers mesos, amb la presentació de nous projectes i la recuperació d’altres que portaven anys aturats o amb un mínim progrés. Entre tots sumen milers i milers de pisos, unes xifres que recorden les èpoques més boges i especulatives de la bombolla immobiliària. Entre els més importants hi ha l’històric Pla Ponent, aprovat definitivament el novembre passat per l’Ajuntament de Gavà i que comportarà la construcció d’uns 4.900 habitatges. I al febrer va reaparèixer el Roca City, el macroprojecte de la multinacional de sanitaris que podrà aixecar en la propera dècada fins a 2.700 pisos entre Gavà i Viladecans, 1.100 més dels previstos gràcies a una modificació del Pla General Metropolità (PGM) validada per l’AMB.

L'entrada La versió 2.0 del Pla Delta amenaça de nou el Baix Llobregat ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Papell viu en un hotel. Exactament no és així. Filant fi, no viu en un hotel: el seu pis ha estat atrapat per l’Ilunion Almirante -quatre estrelles-, cadena d’hotels accessibles del grup social ONCE -“Iguales: Para hoy. Para mañana”-, a Via Laietana, 42. L’octubre passat va ser adquirit per l’empresa promotora La Llave de Oro. L’ha envoltat una teranyina.

Fill del Guillem i la Pepita. L’últim de cinc germans. La família regentava la cansaladeria Papell, que ja va tancar. Ell s’ha dedicat a la informàtica. Des del 1953 resideix a Via Laietana, 42, una finca del 1900 que abans tenia sis plantes i que ara en té vuit, i on abans residien veïns i ara els turistes reserven nits i mojitos.

Paga uns dos-cents euros mensuals de lloguer -renda antiga-. Potser per això li van fer la vida impossible en el procés de reconversió del bloc com a aparador turístic. “He volgut actualitzar el lloguer, però no m’han deixat”. Cent cinquanta metres quadrats que van des de Via Laietana fins al carrer de les Beates. Compartits amb la seva parella, Maria Escribano. Els dos fills ja van volar.

Antic president de l’Associació Veïnal del Casc Antic, és l’únic veí de Barcelona que per entrar a casa seva i obrir la porta de les paraules imant ha de saludar els recepcionistes de vestit blau cobalt, unicolor, davant del clàssic timbre de trucada de les pel·lis: palmada i cling.

Al vestíbul, la frase enllaunada, en una paret blanca: “Benvingut a un món diferent”. Aquestes són les paraules del francès enganxades al full interior de la porta de Papell, a la planta quarta, sortint de l’ascensor, a l’esquerra. Sortint de l’ascensor, a la dreta, sis habitacions (401-402-403-405-406-407), de les 86 que té l’establiment. Ell es resisteix, com els gals d’Astèrix.

Touch. “Me’n recordo de quan a l’entresòl hi havia un taller de joieria, un taller de rellotgeria i un estudi de fotografia. Al primer pis hi havia la pensió Colonial. Ara ja no en queda res”.

Chemin. “De veí tenia un advocat, ja fa molt de temps. No sé què se’n deu haver fet, es deu haver mort”.

Merde. “Un dels propietaris, en Moliner, va comprar la finca sencera, i aquí es va començar a fer fora la gent de males maneres, fent-los la vida impossible”.

Chang. “Als anys setanta, les cases dels veïns que se n’anaven anant es van convertir en apartaments”.

Libre. “En vam quedar tres que no vam vendre. Dues dones grans i jo. Les senyores van morir i em vaig quedar jo sol”.

Derrière. “Amb el nou mil·lenni, el propietari, que ja ha mort -la propietat la gestionen ara els seus fills-, va restaurar tot l’edifici, compartimentant-lo”.

Espoir. “El senyor Moliner va llogar el bloc a l’hotel Ilunion; aquí estan des de fa més d’una dècada. Abans hi havia un dels hotels Guitart”.

Nouveau. “Jo sempre he tingut problemes. Primer els va tenir el meu pare, i ara em toca a mi. Inundacions, parts que cauen, desgavellats… A tot això, van baixar uns quaranta centímetres el sostre. Això que veus és un sostre fals”.

Avoir. “Volien que marxés. M’han ofert diners. No me n’he anat”.

Premier. “Hem anat a judici. Fins i tot em van posar un detectiu privat”.

Conserve. “Per pagar el lloguer em posaven pegues, feia girs postals per justificar el pagament, perquè no em donen rebuts”.

Éternité. “A la referència cadastral, casa meva es presenta com a dependència hotelera”.

Soudain. “No tinc bústia. Les cartes me les deixen a recepció. Tampoc no tinc clau del portal, perquè no hi ha portal”.

Surf. “Els turistes llencen per la finestra del pati interior llaunes, maquinetes, maletes… Borratxos, cridant. Alguns roben els quadres. Fins i tot paguen amb targeta i després anul·len el pagament… Me n’assabento pels empleats”.

Ici. “El barri és un desastre. El turisme ha fet molt de mal. Els veïns no importen, només hi ha oficines. Hi havia moltes cases antigues, deteriorades, que se les van quedar els especuladors per quatre duros, misèria. Barcelona és una atracció turística i un parc temàtic. No crec que es reverteixi la situació”.

Bien. “S’han de posar límits al turisme, fer complir les ordenances municipals. La gent se’n va perquè és impossible viure a segons quins barris de Barcelona”.

Suffis. “Fa poc va tancar la papereria Hija de J. Batlle Horta [número 48], del 1917”.

Moi. “Barcelona la qualifico com a descomposició”.

Parfum. “Ara la finca està en venda. He sentit que per uns 24 milions d’euros”.

Conseil. “Aquí tinc tots els meus records, i les joguines de quan era petit”.

Regard. “La porta de fusta massissa original la van llençar a les escombraries”.

la – vérité – sans – peur

la – veritat – sense – por

L'entrada Jordi Papell: “Barcelona la qualifico com a ‘descomposició’” ha aparegut primer a Carrer.

Segons una recerca del 2021 de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de la UAB, sis de cada deu llars de Barcelona i la corona metropolitana no disposen de cap tecnologia que reguli l’ús d’aigua en aixetes, cisternes o electrodomèstics. L’estudi, encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), estableix que el 60% de llars malbaraten 14 litres cada dia, per damunt del consum mitjà. Des del 2006, la normativa tècnica d’edificació de Barcelona obliga a instal·lar mesures d’estalvi, com les cisternes de doble descàrrega. Per tant, són els habitatges més antics, ocupats generalment per famílies amb rendes baixes, els que no hi estan condicionats.

Jardins privats i piscines

En l’altre pol de l’escalafó social també hi ha malbaratament, potser menor quantitativament, però molt més alt en termes relatius. Segons dades fetes públiques per l’AMB al juny, a la conurbació de Barcelona hi ha 25.000 llars familiars que consumeixen aigua per damunt dels 200 litres per persona i dia, és a dir, que dupliquen la mitjana de despesa al territori, estimada en 103 litres per habitant i dia. D’aquests casos, gairebé la meitat, 13.000, estan situats a Barcelona ciutat -un 22% dels quals es concentren al districte de Sarrià-Sant Gervasi-. Es tracta, segons l’entitat supramunicipal, de cases amb jardí o piscina privada, o ambdues circumstàncies.

Les mesures d’excepcionalitat per l’alerta de sequera dictades per la Generalitat el passat febrer prohibeixen el rec de gespa i el limiten a la resta de vegetació només per a la supervivència de l’arbrat, però en els casos de les piscines sí que permeten la renovació parcial si tenen sistemes de recirculació d’aigua. A Barcelona hi ha, segons les estimacions del 2021 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), 1.456 piscines -una per cada cent habitants, una de les ràtios més baixes del país, val a dir-, de les quals catorze són municipals i un centenar són d’ús públic -d’equipaments esportius o centres educatius-. La immensa majoria, doncs, es troben en cases unifamiliars, blocs d’habitatges o en establiments hotelers.

Hotels i habitatges turístics

El turisme és un altre dels punts calents del debat al voltant de la moderació del consum d’aigua a la ciutat. En els darrers mesos, Administracions i representants empresarials del sector s’han abocat a una guerra de xifres sobre l’impacte de la despesa hídrica en els establiments dedicats a l’allotjament de visitants. Al març, coincidint amb el decret de l’estat d’emergència per sequera, l’agència pública Barcelona Regional urgia els hotels a aplicar mesures de reducció del consum, atès que, segons les xifres de què disposava, un client d’un establiment de cinc estrelles pot arribar a utilitzar fins a 545 litres al dia, quintuplicant la mitjana del consum resident -la xifra es reduïa a 242 litres per als hotels d’una o dues estrelles-, de manera que el negoci hoteler, segons aquests barems, acaparava el 12% de la despesa hídrica de la capital.

El Gremi d’Hotels de Barcelona va replicar amb les seves pròpies dades, argumentant que les de Barcelona Regional, tot i admetre-les, eren del 2016 i d’aleshores ençà, mitjançant mesures de renovació de les tecnologies d’estalvi i reciclatge d’aigües i de conscienciació a la clientela, el consum s’ha reduït en 3.000 milions de metres cúbics. La patronal situa el consum en una forquilla que va dels 242 litres diaris per a la clientela d’hotels de cinc estrelles als 110 per als d’una i dues estrelles, una despesa que seria gairebé equivalent a la dels empadronats a la ciutat.

Per si no n’hi havia prou, l’AMB feia pública al juny la seva estadística, basada en un nou estudi en el qual, tot i donar la raó al gremi sobre la reducció en l’última dècada, estima que un turista a Barcelona continua consumint el doble d’aigua que un resident habitual, amb una mitjana diària de 194 litres per visitant -i un ventall entre els 312 dels establiments d’alta gamma i 137 en els de més baixes prestacions-.

Tenint en compte que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, Barcelona va acollir l’any passat 29,8 milions de pernoctacions, si extrapolem les dades de l’AMB, podem deduir que van consumir al voltant de 5.800 milions de litres en el total de l’any, pels 64.000 milions de les persones residents. La proporció d’aigua consumida pel turisme hoteler, segons aquesta estimació, se situaria al voltant del 10% del consum total. Però cal tenir en compte que el rastreig de l’AMB no analitza l’impacte dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT), tot i que, amb un càlcul basat en registres històrics, avalua la despesa en aquesta modalitat d’allotjament per damunt dels 200 litres i diu que podria representar fins al 33% del consum d’aigua turístic.

Grans creuers

Hi ha un altre àmbit del negoci turístic l’afectació del qual sobre els recursos hídrics és més difícil d’avaluar i ha generat debat: els grans creuers, que a Barcelona han conegut un creixement rutilant en pocs anys. Enguany, s’espera que 800 vaixells turístics i més de tres milions de creueristes hi facin parada. Al març, la regidora d’Urbanisme reclamava al Govern de la Generalitat regular aquest flux davant de l’episodi d’alarma per sequera. Un estudi impulsat per les universitats de Lleida, les Illes Balears i València estima que cada gran creuer consumeix 628.000 litres d’aigua cada cop que atraca en un port. Al Port de Barcelona, però, hi ha reticència a frenar-ne el creixement. El president, Lluís Salvador, ha argumentat que la majoria de naus -el 80%- tenen plantes dessalinitzadores pròpies i no fan provisió d’aigua de terra. L’autoritat portuària estima en 27 litres el consum d’un creuerista mitjà al seu pas per la ciutat. Si donem per bona la dada, i tenint en compte que el 2022 van aturar-se a Barcelona 2,3 milions de turistes marítims, el consum d’aigua estaria fixat en més de 62 milions de litres.

L'entrada Grans xucladors: piscines privades, turisme i creuers ha aparegut primer a Carrer.

Ni que sigui de manera indirecta, el balanç va constatar que l’actual mandat no ha servit per replantejar el model turístic de la urbs, amb un sector que segueix obsessionat amb el creixement -més visitants, més nits i més despesa- com a única fita a assolir i una part del govern municipal que es posiciona indefectiblement al costat de la indústria -un PSC que ha liderat la cartera els darrers quatre anys-.

Alhora, no pot negar-se que la barra lliure turística ha quedat enrere -almenys fins al que succeeixi després de les eleccions municipals del 28 de maig, ja que tant Trias com el PSC de Collboni són uns fervents defensors de no limitar els visitants-, amb el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (Peuat) com a principal element de regulació. Encara que lluny de materialitzar-se, propostes com limitar l’arribada de creuers han guanyat presència política i mediàtica, però els passos ferms cap al decreixement de l’activitat que demanden moviments socials i veïnals no han arribat.

Més hotels, tot i el Peuat

En el darrer ple del 2021, l’Ajuntament va aprovar la revisió del Peuat per substituir el del 2017, tombat per la justícia. Com ja passava en l’anterior versió, el pla hoteler divideix la ciutat en quatre zones i en la 1, que és la més cèntrica, s’aposta pel decreixement d’establiments i si en tanca un, no se’n pot obrir un altre. Ara bé, si un hotel fa una reforma no ha de renunciar al 20% de les places, com sí succeïa en l’anterior regulació. En la zona 2, només pot obrir un hotel si en tanca un altre, mentre que en les zones 3 i 4, les més allunyades del centre, sí que es permet el creixement de places, com ha passat. La normativa també prohibeix el lloguer d’habitacions per un període inferior als 31 dies, amb l’objectiu d’impedir que se’n faci un ús turístic, si bé no s’ha avançat en el compromís d’elaborar una ordenança que reguli les llars compartides.

Més enllà de les previsibles crítiques del Gremi d’Hotels, que s’oposa a les limitacions a l’hora d’obrir establiments, els moviments socials i veïnals aspiraven a un Peuat “més ambiciós”. Per a Pere Mariné, responsable de turisme de la Favb, la normativa “ha estat un fre, però ha estat un fre discret, perquè al final han crescut el nombre d’hotels i de places a la ciutat”. El 2015, quan Colau va arribar a l’alcaldia, Barcelona comptava amb 401 hotels, que sumaven 67.603 places, xifres que havien passat a 423 i 70.129 el 2017 -quan es va aprovar el primer pla hoteler- i que arriben als 449 establiments i 75.283 llits el 2021, segons les darreres dades disponibles. Jordi Camina, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), considera que el pla hauria de ser “més restrictiu” i apostar pel “decreixement [d’hotels] a tota la ciutat, no portar el problema d’altres bandes”.

L’últim any del mandat també ha comportat la reactivació del pla de xoc contra els pisos turístics il·legals, que havien reaparegut després de l’aturada pandèmica, amb la detecció de centenars d’anuncis d’establiments sense llicència vinculats a la plataforma Airbnb i la corresponent amenaça de sanció. A nivell normatiu també s’ha avançat una hora el tancament de terrasses en algunes de les zones més tensionades, una mesura pensada per reduir el soroll i afavorir el descans veïnal [vegeu el Carrer 162], mentre que s’han prohibit els bicitaxis gràcies a un acord entre l’Ajuntament i la Generalitat.

Però que el canvi de model està lluny de produir-se ho constaten fets com l’increment de la partida destinada a la promoció de Turisme de Barcelona -creix en dos milions per aquest 2023-; l’aposta per acollir grans esdeveniments globals que posin el focus en la ciutat -la sortida de La Vuelta a Espanya d’enguany i la celebració de la Copa Amèrica de Vela del 2024-; o que sota l’etiqueta de sostenible l’objectiu de l’àrea de turisme de la ciutat torni a ser l’increment de visitants.

El nou concepte de moda entre els responsables municipals és parlar de desconcentració, amb la intenció de promoure nous destins dins la ciutat que contribueixin a descongestionar les àrees més massificades, com ara la Rambla, el barri Gòtic o l’entorn de la Sagrada Família. I a aquest objectiu s’hi abocaran una part significativa dels 41 milions que Barcelona ha obtingut dels fons europeus Next Generation per revitalitzar el sector turístic. Per a Jordi Camina, de l’ABDT, aquest “no és un camí vàlid, perquè l’únic que provocarà és que es massifiquin altres espais, com ja ha passat amb el Turó de la Rovira, sense que es buidin la Rambla o la Sagrada Família”.

Evitar ampliacions de l’aeroport

El propi Consistori subratlla que “el turisme és una de les activitats més importants de Barcelona i representa una prioritat per al Govern municipal, tant per l’aportació que representa per a l’economia de la ciutat -al voltant del 14% del PIB i l’ocupació d’unes 150.000 persones-, com pels diversos efectes que genera en la dinàmica urbana”. Aquesta dependència no ha canviat malgrat l’aturada forçada per la pandèmia de Covid-19. Amb tot, hi ha experts que defensen que cal portar a terme una planificació per anar cap a un decreixement de visitants.

Asunción Blanco, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del Grup de Turisme i Dinàmiques socioterritorials, ho veu imprescindible en un context “d’emergència climàtica i crisi energètica” i advoca “no per augmentar l’oferta, sinó per veure com oferim un bon servei”. Blanco creu que cal una coordinació entre les diferents Administracions per no portar a terme noves ampliacions de l’aeroport, no fomentar el Prat com a seu de companyies lowcost, decidir “què volem fer amb els creuers” i tenir en compte sempre les possibles externalitats que provoca l’activitat i que, sovint, es tradueix en la gentrificació d’una zona, l’expulsió de veïns -tant la Barceloneta com, sobretot, el Gòtic han perdut residents en els darrers 15 anys- i el tancament del comerç de barri.

Més de dos milions de creueristes

L’ABDT i la Favb també rebutgen qualsevol pla de creixement de l’aeroport i dels creuers -l’ABDT, directament, planteja que aquesta activitat desaparegui a tot Catalunya el 2025-. De moment, però, l’ampliació de l’aeroport ha tornat a l’agenda política arran de les pressions de lobbies econòmics com Foment del Treball. Pel que fa als creuers, mentre no hi ha avenços en la taula creada entre l’Ajuntament, la Generalitat i el Port per regular-los, les xifres s’han recuperat i el 2022 la ciutat va rebre 2,33 milions de creueristes -encara per sota dels més de 3,1 milions del 2019-. De ben segur, que la gestió del turisme serà un dels temes que marcarà la campanya per a les municipals, però després de vuit anys amb Colau a l’alcaldia ja es pot afirmar que el model de fons no ha canviat, si bé és cert que s’han aplicat uns límits impensables en temps del PSC.

Competències en turisme

Les competències municipals en matèria de turisme són gairebé sempre indirectes. Pel que fa a les grans infraestructures -aeroport, port, carreteres-, l’Ajuntament té poca cosa a dir. L’àrea d’urbanisme, però, té capacitat -si vol- de delimitar els usos de la ciutat i, per tant, l’activitat turística: atorga llicències a hotels, restauració i terrasses, i pot fer plans d’usos que impedeixin el monocultiu turístic. Quant a promoció turística, el Consistori la posa en mans del Consorci Turisme de Barcelona.

L'entrada Ni barra lliure ni canvi de model turístic ha aparegut primer a Carrer.

En el Palace Barcelona, en la Gran Via, 668, los turistas con desorbitado poder adquisitivo -“clientes”-, el llamado turismo de lujo, tienen a su disposición una especie de guía de la ciudad redactada por su equipo de comunicación. Se titula Loving Barcelona -las oes simulan corazoncitos-, y se subtitula: “Cómo visitar Barcelona como un auténtico local”.

En realidad, no es una guía. Se presenta así: “No se trata de una guía de la ciudad, sino de una recopilación de hábitos, costumbres y lugares que componen la forma en la que nos gusta vivir a los barceloneses”.

Las nacionalidades de los clientes vip: estadounidenses, qataríes, japoneses, chinos y coreanos. No hacen gestiones ni colas, cuentan con agentes que les organizan el programa de viajes.

En el Palace no han tratado con excesivos clientes extravagantes -se cuenta que el cantante Michael Jackson solicitaba pintar de negro las paredes de sus habitaciones-. Sí tratan con “clientes demanding”, que piden, por ejemplo, que la kettle (tetera) no falte junto con la bandeja de fresas y la botella de champaña. O bien, en el caso de quienes proceden de los países de Oriente, que se vacíe el minibar porque no quieren ver alcohol.

Este es el recorrido de ocho hits que no es un recorrido, según la guía que no es guía Loving Barcelona, del Palace:

1. “Comer-Beber: La gastronomía es una forma de compartir y de celebrar. Nos gusta disfrutar de los productos autóctonos, comprarlos, cocinarlos o degustarlos en los maravillosos locales de nuestra ciudad, acompañados de los vinos y cavas que nos da nuestra tierra. Cataluña tiene diez denominaciones de origen, una de ellas cualificada en vino, y la denominación de origen cava. El vermú de los fines de semana, las tapas y sentarse alrededor de una buena mesa forman parte de la cultura no solo de nuestra ciudad, sino de todo el país”.

Un ejemplo del apartado “Comer-beber”: “Las patatas bravas: cuenta la leyenda -y la refrendamos- que las mejores son las de El Tomás de Sarrià, en el barrio de Sarrià, que, además, por sí mismo, merece una visita. Aprovechen para pedir también unas anchoas. Las bravas del Bar Mandri, en la parte alta de la ciudad, no se quedan atrás”.

Destinos solicitados son los restaurantes Lasarte, del chef Martin Berasategui, con tres estrellas Michelin, y Enigma, del chef Albert Adrià, hermano de Ferran Adrià. Por eso El Palace ha abierto su propio espacio de degustación, Amar Barcelona, con el cocinero Rafael Zafra.

2. “Tradiciones: Como todo pueblo, tenemos nuestras tradiciones, que han pasado de padres a hijos y que definen la personalidad y el carácter de nuestra tierra. Bailar la sardana, hacer castillos humanos, ver cómo un huevo baila sobre una fuente, sacar a los gigantes en las fiestas populares, decorar las calles en las fiestas del barrio de Gràcia son algunas de ellas”.

Un ejemplo del apartado “Tradiciones”: “Calles decoradas en el barrio de Gràcia: si nos visita entre el 15 y el 21 de agosto, podrá pasear por las repletas calles del barcelonés barrio de Gràcia, cuyas calles están engalanadas. Se trata de unas fiestas consideradas de interés nacional, que fomentan la cohesión y la convivencia de los vecinos, que trabajan juntos durante meses para que su calle se alce con el premio a la más bonita”.

Para que se sientan barceloneses por un día o por una tarde, se les anima a entrar en alguna de las chocolaterías de la calle Petritxol.

3. “Arte, cultura, arquitectura: Hablar de Barcelona es hacerlo de arte, cultura y arquitectura. Escritores como Carlos Ruiz Zafón, Eduardo Mendoza y Manuel Vázquez Montalbán… El modernismo de la mano de Gaudí, Puig i Cadafalch y Domènech i Muntaner… Joan Miró, Antoni Tàpies, Enric Miralles, Pau Casals… Nombres históricos y ya internacionales que han dejado un legado perceptible en la ciudad”.

Un ejemplo del apartado “Arte, cultura, arquitectura”: “Adentrarse en el pasado de la ciudad, bajando al subsuelo de la misma y visitando los refugios antiaéreos de Barcelona”.

El guest relations que acompaña al cliente hasta la habitación le ofrece la disponibilidad del hotel para sugerir recomendaciones o hacer reserva en alguna “experiencia inmersiva” como las Noches Mágicas de Casa Batlló.

4. “Naturaleza: Barcelona es una ciudad afortunada con un clima mediterráneo que combina paisaje de costa y montaña y que, además, tiene unos parques y jardines que consiguen alejarnos del bullicio”.

Un ejemplo del apartado “Naturaleza”: “Turó Park: Es un lugar recogido, elegante y acogedor. Un espacio a la sombra de bosquecillos, parterres de hiedra, caminos curvilíneos y rincones paisajísticos de gran belleza. Desde su creación a principios del siglo XX es, sin duda, uno de los parques más emblemáticos de Barcelona”.

Los rusos hacen el combinado de Barcelona y pistas de esquí en los Pirineos. Para ganar tiempo, a veces, el trayecto lo hacen en helicóptero.

5. “Callejear: Nos gusta pasear y perdernos por las estrechas calles y plazas de los barrios de Barcelona y admirar su arquitectura y belleza”.

Un ejemplo del apartado “Callejear”: “Plaza de El Sortidor: uno de los centros neurálgicos del barrio barcelonés del Poblesec, acogedor y próximo. Es de esos lugares que se mantienen fieles a su pasado, con aroma de barrio obrero y personal”.

Como el Mercat de la Boqueria ya está atestado, se les emplaza a que se sorprendan con otros mercados como el del Ninot.

Agencias como Made for Spain & Portugal -“The ultimate travel experience”- se han especializado en viajes personalizados de lujo. De su portal web: “Ya sea su deseo seguir la estela de la realeza en Madrid, dejarse llevar por la brisa marina de Barcelona o domar un toro bravo en la mítica Andalucía, la aventura le espera en cada rincón”.

6. “Nuestras tiendas: Debido a su estratégica situación geográfica, Barcelona ha sido, históricamente, una ciudad de comerciantes. Pequeños comercios con historia y encanto mantienen abiertas sus puertas para todo aquel que los quiera descubrir”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras tiendas”: “Librería Altaïr: fundada en 1979, supera el concepto de una librería para ser un espacio cultural, punto de encuentro, de conexión entre viajeros y actividades culturales vinculadas al hecho de viajar. Es la librería especializada más grande de Europa, con más de sesenta mil títulos”.

7. “Nuestras vistas: Hay innumerables fotografías de vistas de Barcelona. Nosotros tenemos algunos rincones para disfrutarlas”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras vistas”: “Búnkers del Carmel: desde hace unos años es más conocido como lugar en el que contemplar una maravillosa vista de Barcelona, pero hasta no hace mucho tiempo este punto situado en el Turó de la Rovira, en el barrio del Carmel, contenía en soledad los restos de una batería antiaérea de la Guerra Civil española”.

Se dan mucho las pedidas de mano, con flores y violinistas en el solárium con vistas, que “se privatiza” para la ocasión -se cierra-. La mayoría de las parejas contrata un wedding planner para que le preparen el evento. En algunos casos, curiosamente, la elección de Barcelona para el enlace se debe a que los invitados provienen de los cinco continentes y la capital catalana es un fenomenal punto intermedio. Por eso, los hoteles consultados coinciden en la necesidad de mejorar la conectividad -léase ampliación del aeropuerto de El Prat-. Y a remolque, en la necesidad de mejorar la seguridad. Notan un incremento de los hurtos a este tipo de turistas de “calidad”. Cuando les roban, el staff les acompaña a la comisaría para que se sientan arropados. A los clientes con relojes de marca se les avisa: “Por favor, tenga muchísimo cuidado”.

8. “Salir de Barcelona: A los barceloneses también nos gusta mucho salir de Barcelona, echarla de menos por un día y disfrutar de magníficos lugares muy cercanos”.

Un ejemplo del apartado “Salir de Barcelona”: “Sitges: un encantador pueblecito marinero al que, además, podemos ir navegando. Un poco de playa, unos pasos en su paseo marítimo, una visita a su iglesia y un buen arroz -o sus tradicionales patatas con sepia-. De camino podemos parar en Les Casetes del Garraf, con su pequeña playa y las antiguas casitas”.

Los clientes norteamericanos de cruceros vienen tres días, se suben a bordo del barco y luego, de vuelta, se hospedan otros tres días en la ciudad.

Uno de los proverbios de la Biblia dice que los ricos también son amados.

Leed también el artículo «Sobre contenedores, vulnerabilidades y edificios».

L'entrada ‘Loving Barcelona’, guía para turistas ‘de calidad’ ha aparegut primer a Carrer.

Per què aquesta plorera constant? Altres sectors empresarials reclamen també tractes de favor, i quan no es compleixen les seves demandes amenacen de traslladar les seves inversions. La indústria tot sovint fa això, i ho aconsegueix. Però fa menys soroll. Què els hi passa, doncs, als nostres hotelers? Com expliquem aquesta barreja entre plorera i arrogància?

Més enllà de la conformació d’una determinada classe empresarial i dels canvis en la composició del capital turístic en la nostra ciutat, hi ha alguna cosa en el funcionament del turisme que ajuda a entendre aquest comportament: venen allò que no és seu. Els capitals turístics viuen fonamentalment d’un territori on hi ha o passen coses que exploten. Hi ha platges, festa, cultura, possibilitats de fer negoci, coneixement, i fins i tot una població que fa coses tan pintoresques com xerrar al carrer, organitzar festes populars o fer grafitis. Tot això és la base perquè funcioni el negoci turístic: genera atractius. Ningú ve a Barcelona atret per una habitació d’hotel. La lloga per uns dies perquè en aquesta ciutat passen coses que li interessen. I això implica que l’entorn és central i que, a diferència d’altres sectors productius, no es poden desplaçar buscant indrets on els costos de producció, com el treball, siguin més barats. I no ho poden fer perquè el que venen està arrelat territorialment, i no és seu, encara que s’ho creguin.

Què comporta aquesta lògica en el funcionament del negoci turístic que dificulta que es puguin desplaçar buscant condicions més òptimes? Bàsicament que pressionen allà on són en dos sentits. Per una banda, reduint els costos productius. Per exemple, precaritzant el treball per tal d’abaratir-lo. Per l’altra, exigint a l’administració pública que els arregli l’entorn per atraure la seva clientela. I això suposa recursos per a promoció, infraestructures, ús de l’espai, seguretat… Per això ploren, perquè el seu model de negoci es basa en vendre allò que no és seu, i cal que els hi adeqüin per facilitar-los les coses. Ploren per exigir-ho. En realitat, sembla que més aviat viuen de nosaltres.

Ernest Cañada forma part de l’Associació Alba Sud.

L'entrada Per què ploren els hotelers? ha aparegut primer a Carrer.

¿Es duro ser camarera de hotel?
Poco a poco vas cogiendo el ritmo, pero al principio cuesta muchísimo, porque es un trabajo físicamente muy, muy duro. No todo el mundo lo puede hacer. Hay muchas mujeres que empiezan y se marchan al cabo de uno o dos días. No aguantan.

Pero usted está en este trabajo desde 2002. ¿Cómo ha podido aguantar?
Antes la situación era mejor. Trabajaba directamente para el hotel, con un convenio de hostelería, derecho a vacaciones, pagas extras… Ahora se ha ido de madre.

¿En qué sentido?
Yo no tenía ni idea de derechos laborales ni de sindicalismo, pero recuerdo que cuando se promulgó la Reforma Laboral de Mariano Rajoy, en 2012, todo se vino abajo. Las condiciones cambiaron radicalmente. Entró en vigor la externalización de los servicios esenciales y los hoteles empezaron a despedir a plantillas enteras, que luego fueron contratadas por empresas externas, subcontratas. Es frecuente que el dueño del hotel sea a la vez el propietario de la subcontrata.

La jugada es maestra: el dueño del hotel se ahorra el convenio y el pago de salarios dignos, y logra imponer una relación laboral precaria y con los mínimos derechos.
Exacto. Una subcontrata abarata los costes. Y rebaja los derechos: no tienes derecho a sindicarte ni a reclamar. Porque desde el momento en que lo haces prácticamente estás en la calle. Ya no te volverán a contratar.

¿Hay miedo a sindicarse?
No es delito sindicarse, pero les han metido el miedo a las trabajadoras para que cada vez que oigan hablar de sindicalismo no quieran saber nada. Porque piensan, mejor dicho, saben que desde el momento en que se sindiquen ya no podrán trabajar.

¿Cuál es el perfil de la kelly?
Son mujeres en situación de vulnerabilidad. Son ellas las que llevan el dinero a casa y sacan adelante el hogar. Sus familias dependen del dinero que ganan. No pueden darse el lujo de dejar el trabajo y buscar otro. En definitiva, no se ven fuera del empleo de camarera de hotel; prescindir del dinero que ganan con ello no es una opción.

Hábleme de sus condiciones laborales.
Te cuento sobre mí misma, mi ejemplo. En 2012 estaba trabajando en un hotel de cinco estrellas a través de una ETT [empresa de trabajo temporal], que me pagaba a 10,50 euros la hora. El hotel tenía su plantilla y yo acudía en días puntuales, cuando subía la faena. Al comenzar 2013, empecé a buscar un trabajo de camarera con mayor estabilidad. Entonces se puso en contacto conmigo una empresa. En la entrevista me ofrecieron un puesto en el mismo hotel donde había comenzado: el Grand Marina, en el World Trade Center. Y me dijeron: “Vas a hacer 13 habitaciones en cinco horas y vas a cobrar 530 euros netos”.

¿Y qué ocurrió?
Me quedé muerta. Cuando yo empecé en este trabajo en 2002 hacíamos 11 habitaciones en ocho horas.

Un más que considerable aumento de productividad.
Obviamente, rechacé el trabajo. ¿Cómo iba a hacer eso en cinco horas, si cuando empecé allí ya acababa tarde porque no era capaz de terminar una habitación en la ratio estipulada? Y es que los hoteles de cinco estrellas son los que más trabajo dan. En definitiva, en diez años, de 2002 a 2012, la evolución ha sido esta. Me quedé admirada de que, con el tiempo, las cosas no hubieran mejorado sino ido a muchísimo peor.

Luego sus condiciones empeoraron.
Tras esa entrevista estuve buscando faena y no encontraba nada. Decidí irme a Londres a probar suerte. Pero antes me llama la ETT para la que solía trabajar y me comunica que tienen un trabajo para mí, de camarera de hotel. “¿Y cuánto pagáis la hora?”, pregunto. Y la respuesta fue: “No, ya no pagamos por hora. Ahora se paga por habitación hecha. A 1,80 euros, como mucho, por habitación”. La ETT se había convertido en una subcontrata, a raíz de la Reforma Laboral. Todas las ETT sufrieron esta transformación, porque pasaron de pagar por hora a pagar por producción. Es el trabajo a destajo: a más habitaciones, más dinero. “Te vas a llevar un dinerito a casa”, te decían. ¿Un dinerito? ¿Qué dinerito? Te engañaban de esa manera.

En El País se afirmaba que “la repetición a toda prisa de movimientos -agacharse para recoger la ropa, doblar sábanas, hacer la cama, fregar suelos, limpiar cristales- suele dejar lesiones”. Usted añadía que “con cincuenta y pico estás totalmente rota”.
Es la realidad. Las mujeres que entran a trabajar, si duran un mes, acaban enfermas. El trabajo es físicamente muy duro. Pero es que además no puedes ir a comer porque no tienes tiempo; no puedes ir al lavabo porque dejas de hacer habitaciones. Si comes y vas al lavabo acabarás más tarde y las horas extras nunca te las pagarán. Es un trabajo a destajo que te imponen: el número de habitaciones se ha de hacer a toda costa. Si no, te despiden. O te sancionan. Y si te quejas o te marchas, sabes que no volverás a trabajar: has quedado marcada.

¿A qué puertas han llamado para defender sus derechos?
Con el PSOE llevamos al Congreso la llamada Ley Kelly, para acabar con la subcontratación de las camareras de hotel. Los socialistas se comprometieron a sacarla adelante, pero la norma duerme en un cajón hasta el día de hoy. Y en 2018 todo el Parlamento catalán aprobó el llamado Sello -o distintivo- de Calidad para combatir la precariedad del colectivo, pero que todavía no ha sido desarrollado.

¿Y eso por qué?
Nos dicen que la patronal no quiere. Y que los sindicatos tampoco apoyan la iniciativa. ¿Dónde están los sindicatos que dicen defender a los trabajadores? Fuimos a UGT y nos recibieron con muy buenas formas: nos dijeron que iban a hacer lo posible. Pero era mentira, porque ya habían pactado todo con la patronal. Son unos falsos. Y luego acudimos a CCOO y esta vez ya nos recibieron de mala manera. Apenas nos dedicaron tres minutos y ya está, vete. ¡Fueron unos bordes! Así que tuvimos que montar nuestra propia organización sindical: el Sindicato Las Kellys Cataluña.

Han emprendido otra iniciativa autogestionaria.
Sí, un portal de reservas, solo con hoteles que respeten las condiciones laborales de nuestro colectivo. Ya hemos recaudado 90.000 euros mediante el sistema de crowfunding y esperamos que esté operativo en 2022.

Un ejemplo de entereza

Míriam es una mujer de 47 años, de cuerpo menudo y voz suave, pero de voluntad de hierro. Llegó de Ecuador en 1999, y empezó trabajando como interna en una casa. De ahí pasó a trabajar en una cafetería, en Sants. “Al principio me gustaba, pero tenía que estar de pie nueve o diez horas, y además había mucho trabajo. Me dolían las piernas”, recuerda. Tres años después, le ofrecieron un empleo del que “no tenía la más mínima idea”: limpiar en un hotel en obras, próximo a inaugurarse. Tras la inauguración, le tocó limpiar las habitaciones, un oficio al que llamaban camarera de hotel y que también desconocía porque “no es lo mismo que limpiar en una casa”. Desde entonces no solo sigue ejerciéndolo -pese a las terribles condiciones laborables- sino que forma parte del sindicato que las propias trabajadoras han tenido que constituir para reivindicar sus derechos.

L'entrada Míriam (Sindicato Las Kellys Cataluña): “Si te quejas, estás marcada, no volverás a trabajar” ha aparegut primer a Carrer.

La construcció de l’establiment, que va obrir el 1992, s’emmarcava en el polèmic Pla d’hotels, que oficialment pretenia incrementar l’oferta d’hotels de luxe a la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics. L’agost passat, el govern municipal va decidir treure una nova concessió per als terrenys i l’immoble per a mig segle més. La concessió, juntament amb els 19 anys que resten de l’actual, s’adjudicaran a través d’un concurs en un procés que ha de culminar durant la tardor.

Deute superior als 120 milions

Com s’explica tot plegat? Resumidament, el Juan Carlos I ha estat un pou sense fons de pèrdues i acumula un deute superior als 120 milions d’euros. Tancat des de l’any passat per les restriccions pandèmiques, amb els treballadors en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i durant mesos en preconcurs de creditors, la propietat se’n vol desfer. I difícilment hauria aparegut algun grup interessat a quedar-se’l si l’expectativa era explotar-lo únicament durant els 19 anys que restaven de concessió, un termini que complicava rendibilitzar la inversió per quedar-se un establiment que supera les 430 habitacions i els 400 treballadors. Amb 69 anys de marge, la perspectiva canvia.

L’operació suposa un nou gir en les relacions entre Barcelona en Comú i el sector hoteler i mostra com hi ha prevalgut la postura del PSC, la pota del govern local millor connectada amb els lobbies econòmics de la ciutat. El regidor de Presidència, Jordi Martí (BComú), va ser l’encarregat d’exposar a l’agost els arguments per justificar el moviment: el caràcter “simbòlic” de l’establiment, el seu pes en el turisme de congressos, la voluntat de mantenir els llocs de treball i l’oportunitat d’aconseguir algunes desenes de milions amb el cànon que pagui la futura concessionària de l’espai -la xifra resta per concretar-. En el rerefons, però, hi pesa la negativa de l’Ajuntament a assumir els deutes, gestionar l’hotel o enderrocar-lo per fer ús del solar.

El veïnat, preocupat

Els responsables de les associacions veïnals més properes -les Corts i Sant Ramon Nonat- admeten a Carrer que encara no han pogut abordar a fons la qüestió, però no amaguen la seva preocupació. Per a Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts, aquest cas podria utilitzar-se per “veure com l’Ajuntament hauria de recuperar determinats espais quan s’acaba una concessió, perquè no deixen de ser necessaris en faltar equipaments de ciutat”. El president de l’Associació Veïnal de Sant Ramon Nonat, Andrés Quílez, afegeix que intentaran “que no es prorrogui la concessió” i argumenta que el districte “té molts pocs espais lliures i necessita equipaments”. Tot i admetre que seria molt difícil “tirar [a terra] l’hotel, hi ha instal·lacions que potser podrien utilitzar-se en favor del barri”.

El pla d’hotels del 1990

L’origen de la situació actual cal buscar-lo en la Barcelona encara pre-olímpica. A grans trets, el Pla d’hotels aprovat el 1990 permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per aixecar-hi establiments hotelers. Establia dos mecanismes: la cessió prèvia del terreny a canvi d’una concessió administrativa per construir-hi i explotar-hi l’hotel, o bé donar una compensació econòmica al municipi equivalent a la plusvàlua generada pel canvi de qualificació de l’espai.

El Juan Carlos I va aixecar-se al solar on s’ubicava l’antiga masia Torre Melina i uns jardins dissenyats per Josep Fontserè. Barcelona Project’s va comprar la finca amb la idea de fer-hi l’hotel, però amb el compromís de restaurar la masia i obrir els jardins a la ciutat. A l’hora de la veritat, però, va enderrocar la masia, i el jardí fonamentalment és utilitzat per l’elitista clientela de l’hotel.

L’arquitecte Ferran Navarro recorda que “l’argument en què es basava el pla era molt barroer, venia a dir que, com que hi havia terrenys qualificats com a equipaments que la ciutadania no reclamava, la conclusió era que no es necessitaven més equipaments en aquests barris, i així es justificava la necessitat de requalificar-los com a hotels”. En la seva opinió, el projecte va implicar fer una gran passa per posar “la ciutat al servei del benefici privat dels hotelers, per davant dels interessos del conjunt de la ciutadania”. Un model que, malgrat algunes modificacions, s’ha perpetuat durant tres dècades i ara reapareix amb força.

Destrucció (gratuïta) de patrimoni i una història fosca

Tot i considerar-se un dels paradigmes del gran luxe a la ciutat, la història de l’hotel Juan Carlos I té moltes ombres. Al ja esmentat enderrocament de la Torre Melina -un fet que no va comportar cap conseqüència per a Turki bin Nasser més enllà d’una irrisòria multa-, s’hi han de sumar els escàndols econòmics, en part per la pèssima gestió que va fer-ne Husa -l’antiga cadena hotelera de la família Gaspart- que, després de dues etapes, acabaria el 2010. Posteriorment hi aterraria la madrilenya Gestión de Activos Turísticos (GAT), fins que el 2014 va arribar la canadenca Fairmont, ara en mans de la multinacional francesa Accor. Fairmont va modificar la denominació de l’establiment per situar el seu nom davant del nom del monarca i va forçar una costosa reforma -37 milions- el 2016, que va acabar de disparar el deute de l’hotel. Mentrestant, Bin Nasser va ser detingut el 2017 durant dos mesos al seu país en una purga contra la corrupció a la família reial saudita. I aquest estiu, part dels comptes de Barcelona Project’s han estat embargats per un deute de 16 milions amb la Seguretat Social. Rere el luxe, moltes ombres i alguns favors polítics. Res que soni gaire nou.

L'entrada L’Ajuntament prorroga l’ús hoteler del Juan Carlos I fins al 2090 ha aparegut primer a Carrer.