Al fons de l’encàrrec de Martí no hi havia epitafi autopreparat ni falsa modèstia, sinó solidaritat i sintonia amb el seu millor amic, de qui el 2016 va deixar escrit, a les memòries El oficio más hermoso del mundo, editades quan Huertas ja feia gairebé una dècada que era mort: “Lo quiero de carne y hueso, no momificado como un hombre perfecto. No lo fue nunca. Fue mucho mejor que eso: fue una persona a un tiempo fuerte y débil, que gozó y sufrió”. Una mica com el mateix Martí, periodista integral -Madueño dixit– a qui, en paraules de Carles Geli a El País, “el protegia el seu pessimisme clarivident, una mirada escorada cap al que és sentimental, exportada de la seva pròpia manera de ser, una predisposició a no jutjar ni condemnar, i una ironia esmolada per una tendresa que amb prou feines podia camuflar el fum de la seva pipa”.

Olfacte periodístic

En qualsevol cas, l’antiga advertència perquè Huertas no parlés al funeral obeïa potser també a la voluntat eterna de preservar un dels secrets que expliquen el millor ofici del món: la necessitat “d’embrutar-se les sabates”. Així és com Martí Gómez va descriure sempre l’acció de trepitjar barris i carrers, única manera d’adquirir la sensibilitat, de satisfer la curiositat i d’exercitar l’olfacte periodístic necessaris, al costat d’una infatigable capacitat de treball, per poder exercir bé l’ofici. Les sabates també eren clau en la mítica secció “La sala de los pasos perdidos”, d’El Correo Catalán, que exemplifica la mena de periodisme, el de crònica judicial, pel qual Martí es va donar a conèixer. Això va ser abans d’exercir de corresponsal de premsa a Londres o d’esdevenir gran veu radiofònica en programes de la SER com l’Hora 25, que tancava signant “El bestiario” amb Josep Ramoneda; La Ventana de Gemma Nierga o l’A vivir de Javier del Pino.

Al llibre del 1988 Amor y sangre en la oficina, brillant antologia de la crònica judicial, hi ha una petjada que prova l’origen de Martí Gómez en el periodisme de sabates brutes. És al penúltim capítol, que porta el títol candelià de “Los chicos de la banda mueren sin ser felices”, i diu així: “Las barracas del Campo de la Bota fueron derruidas un día pero lo que se ofreció a las familias que allí vivían fue un habitáculo todavía más marginado: el hacinamiento en el barrio de La Mina. De las barracas unifamiliares los jóvenes pasaron al piso en un rascacielos levantado en un barrio que carecía de escuelas, de campos para practicar deportes, de cualquier tipo de salida para el ocio de una niñez y una adolescencia sin ningún control familiar. Otras familias buscarían acomodo en Hospitalet. La delincuencia juvenil conoció en la Barcelona de aquellos años fronterizos entre el hambre y el desarrollo la gran expansión de los barrios periféricos. Las ciudades dormitorio, les llamaron los urbanistas y los sociólogos”.

Un dels primers ‘huertamaros’

De la mà dels seus amics Huertas, Jaume Fabre i Paco Candel, el Martí va conèixer la realitat dels barris i del barraquisme i, fins i tot, el 1969 va signar amb els dos primers el llibre El Montjuïc del segle XX. De fet, quan el 1971 Joan de Sagarra va encunyar el gentilici huertamaro va ser, inicialment, per etiquetar el trio professional que formaven Huertas, Fabre i Martí Gómez, i que ben aviat va definir tots aquells periodistes de tarannà crític i amb sensibilitat pels temes socials, cosa que requeria, és clar, “embrutar-se les sabates”. O el que és el mateix: no trepitjar les redaccions -i encara menys els despatxos- més que els carrers, amb la seva gent, que és on s’aconsegueixen les millors històries del periodisme.

“Recorrer el mundo del barraquismo de los años setenta, tan distinto al de hoy; entonces era duro, pero había esperanza. Hoy esa esperanza no existe en las viejas naves en las que se hacinan los deheredados”, va escriure Martí Gómez al capítol dedicat al reportatge, “el género rey del periodismo”, de les seves memòries. Una antologia d’aquell reporterisme la va recopilar el 2012 Jaume Fabre i la van editar la Favb i l’Ajuntament de Barcelona a la Guia informal de la Barcelona dels anys 70, amb textos de Huertas Claveria i Martí Gómez publicats entre 1970 i 1974 a El Correo Catalán, Tele/eXprés, Destino i Presència. Segurament, però, el text més desconegut de Martí Gómez, autoeditat el 1996 amb Josep Marcé i Fort, és el llibre Centre Social de Sants: una experiència asociativa. En la millor escola huertamara, el Martí va escriure la història del moviment veïnal de Sants pels vincles que tenia amb la parròquia de Sant Medir i perquè, com va explicar en una entrevista al número 41 de Carrer, durant els anys seixanta ell va participar “en el combatiu periodisme de barris”.

Compromís sense idealització

En aquella entrevista del 1996, titulada “La gran premsa s’equivoca deixant de banda els barris”, el Martí ens va dir coses com aquesta: “Agraeixo al periodisme que m’hagi permès estar al matí a les barraques de Montjuïc i a la tarda en una recepció als salons del Ritz. Observant diversos mons tens més capacitat de comprensió. Cosa que no vol dir que no estiguis compromès amb un d’aquests mons. En el meu cas, el dels marginats. Però no cal idealitzar-los. Una de les decepcions més grans mentre vaig estar de corresponsal a Anglaterra va ser descobrir com de brutal pot arribar a ser la classe obrera”. O com aquesta altra: “La crisi i la precarietat laboral fa que ningú es vulgui complicar la vida amb temes conflictius, i la mediocritat de molts quadres periodístics no ajuda gens a què això canviï”.

No era el seu cas; no era gens mediocre i, si calia, es complicava la vida amb temes conflictius. Quina gran crònica no n’hagués fet del seu propi funeral… I no perquè coincidís amb el mateix dia en què va començar la que podria ser la tercera guerra mundial, sinó perquè hagués explicat l’última anècdota impagable de les seves. Entre familiars, amics i la vella guàrdia periodística de l’ofici -el més jove era Jordi Évole-, i en un tanatori on només es van deixar veure discretament dos polítics -tot un senyor de Barcelona com Xavier Trias i tota una alcaldessa com Ada Colau, asseguda a la tercera fila, just davant d’Andrés Naya-, el Martí hagués comentat que només una autoritat presidencial va enviar un telegrama oficial de condol a la seva família. I no era ni el president de Catalunya ni el d’Espanya. Tampoc el de l’Espanyol.

Com tants altres off the record, el Martí potser hagués preservat el nom de l’autoritat política, però el seu telegrama l’hauria estripat segur. Per llançar-li com una bola de paper al seu amic Huertas. “Ets feliç?”, li hauria preguntat ell, que és com el Huertas saludava sempre als amics. La resposta del Martí està al darrer missatge del compte de Twitter que li havia obert un net seu, i que porta data del matí de la seva mort: “La vida és bonica”. El colofó, a mode de recordatori de funeral, és d’un escriptor catòlic molt estimat -i entrevistat- per Martí Gómez: “No has de tenir por. L’amor no s’acaba, només pel fet que no ens veiem”. Paraula de Graham Greene.

L'entrada Martí Gómez, sabates brutes i vida bonica ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.