La Decisió d’execució (UE) 2022/38 del Consell, del 4 de març del 2022, ha suposat l’aplicació de la Directiva de protecció temporal 2001/55/CEE, prevista per a casos d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva, creada fa més de 20 anys però mai activada fins ara, obliga els estats membres al reconeixement individual temporal en el cas dels desplaçats per la guerra d’Ucraïna. Això permet oferir-los una protecció anàloga a la de l’asil, que suposa el principi de no devolució al país d’origen de qui sol·licita la protecció i li permet tenir permís de residència i treball, recolzament econòmic i acollida. A això cal afegir la celeritat amb la qual s’han aplicat els sistemes d’acollida i l’enorme solidaritat d’institucions i de la societat civil.

Països com Polònia i Hongria, que van rebutjar les quotes establertes per la UE per acollir demandants d’asil el 2016 i no en van acceptar cap, s’han convertit en dos dels països amb el més gran nombre de refugiats ucraïnesos. Pel que fa a l’Estat espanyol, i segons dades de la web de la Presidencia del Gobierno del 26 d’abril, el Ministeri de l’Interior havia concedit un total de 74.965 proteccions temporals a ucraïnesos. A més, poden fer servir els seus permisos de conduir a Espanya, almenys durant un any.

L’altra política d’asil i refugi de la UE

Han passat 22 anys del Consell Europeu de Tempere, moment en què es van establir els fonaments d’una política comuna de migració i asil per a tots els estats membres. Malauradament, i sobretot arran de la mal anomenada “crisi dels refugiats” del 2015-2016, l’únic espai on s’ha avançat i hi ha hagut convergència d’interessos entre els estats ha estat en l’externalització del control de fronteres a països com Turquia, el Marroc i molts altres, i el blindatge i la militarització de les del territori europeu. Així s’ha deixat de banda una política comuna que permeti gestionar les migracions amb uns estàndards comuns posant els drets humans de les persones refugiades i migrades al centre.

La inexistència de vies legals i segures per als desplaçats de països de fora de l’espai Schengen té com a conseqüència que milers de persones hagin de fer travesses costoses i arriscades per arribar a les fronteres europees i, en el cas que ho aconsegueixin, moltes d’elles són deportades o tancades a camps i presons o als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) sense haver comès cap delicte. En el millor dels casos, i després de fer la sol·licitud de protecció internacional, no poden ser deportats, però triguen mesos per aconseguir una entrevista amb la Policia per entrar dins del programa d’asil, que en la majoria de casos els hi deneguen i els aboca a una situació d’il·legalitat amb els riscos i la manca de drets que comporta.

A títol d’exemple, aquestes són les xifres del 2021 pel que fa a les resolucions de demandes d’asil a l’Estat espanyol. De les 69.891 sol·licituds se n’han denegat 49.537 (71%). El percentatge de concessió de protecció internacional és només del 10,5% -refugi, el 5%, i protecció subsidiària, el 5,5%-, i un 18,5% correspon a la protecció per raons humanitàries concedida a demandants d’asil veneçolans -amb una durada d’un any-. Arribats a aquest punt es pot concloure que a Europa i a l’Estat espanyol hi ha refugiats de primera i de segona. La celeritat amb la qual s’ha aplicat la Directiva de protecció temporal demostra que quan es vol es poden donar les garanties de protecció i acollida, i que no fer-ho en altres casos respon a una política de racisme institucional i de construcció d’una Europa fortalesa.

Solidaritat i tràfic de persones

Els discursos de bona part dels mitjans de comunicació i de determinades formacions polítiques alimenten una xenofòbia que fa que no identifiquem com a iguals en drets les persones que ens diuen que “no són com nosaltres”. És paradoxal també el fet que desplaçar-se a recollir ucraïnesos que fugen i traslladar-los a altres països de la UE és considerat un acte de solidaritat, mentre que fer-ho amb altres es considera tràfic de persones.

Des de Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta denunciem aquesta flagrant discriminació i vulneració dels drets humans, i exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.

Maria José Hernández és membre d’Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada La política per als refugiats de la UE discrimina i vulnera els drets humans ha aparegut primer a Carrer.

Probablement trobarem respostes diverses segons quin sigui el col·lectiu que analitzem. En aquest article posarem el focus sobre un col·lectiu particular: els menors estrangers no acompanyats, conegut també amb les sigles MENA, format per adolescents i joves migrats sense referents familiars que arriben procedents majoritàriament del continent africà.

Aquests joves i adolescents han de gaudir segons la llei internacional, estatal i catalana d’una protecció especial: se’ls ha de proporcionar sostre, alimentació i educació fins a l’edat de divuit anys. Incomplir aquestes obligacions no és solament una falta d’humanitat o de solidaritat sinó un incompliment legal que hauria de ser sancionat. Però en els darrers mesos molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’existència a la nostra ciutat de menors estrangers sense protecció. Fem-ne un breu repàs.

Abans de l’estiu es va informar que el grup de joves migrats que passava la nit a la Ciutat de la Justícia va ser desallotjat. El setembre es va parlar de grups de joves a les barraques abandonades del camí de la Cadena, a la muntanya de Montjuïc i a d’altres indrets. Més tard s’informava que moltes d’aquestes persones passaven el dia i la nit a les comissaries dels Mossos.

A principi d’octubre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) informava de l’apertura d’un nou centre d’atenció d’emergència i feia una crida als ajuntaments i consells comarcals per trobar espais per habilitar centres d’acollida.

Al mateix moment Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadores i Educadors socials de Catalunya, declarava: “Del sistema de salut i de l’educatiu en podem estar orgullosos. Del de protecció a la infància, no; està desprestigiat i abandonat”.

A principis de novembre el conseller Chakir El Homrani declarava que estaven creant un centre d’acollida cada setmana i el desembre el Departament d’Afers Socials va engegar un pla pilot de mentoria a Barcelona i Girona per posar en contacte els joves estrangers amb ciutadans que els puguin ajudar.

Però a principi de gener El Periódico publicava un mapa dels llocs de Barcelona on hi havia menors estrangers sense protecció: Montjuïc, Poble Sec, Barceloneta, Vila Olímpica… I el 7 de febrer el diari Ara informava que la presència de menors a les comissaries no s’havia acabat i que només a les seus policials de Ciutat Vella i plaça d’Espanya hi havien passat la nit 700 nens en tres mesos. En definitiva, per a un nombre important de menors estrangers no acompanyats Barcelona no està sent una ciutat refugi, com tampoc no ho està sent Catalunya.

Per explicar aquesta falta d’acolliment se sol parlar que l’any 2018 va registrar una allau d’arribades de menors estrangers no acompanyats. Però la paraula allau és una exageració. Segons un informe del Departament de Treball de gener del 2019, l’any 2017 van arribar 1.489 menors i 3.659 el 2018. Sens dubte hi ha hagut un increment important, però 3.659 infants i joves no són cap allau per a un país de set milions i mig d’habitants.

El més correcte seria parlar de falta de previsió, sobretot arran de la tancada de la ruta migratòria terrestre dels Balcans, de l’acord de la Unió Europea amb Turquia i del tancament dels ports italians des de l’arribada de Salvini al ministeri de l’Interior. No era cap tasca impossible i la prova és que actualment ja s’ha fet la previsió que aquest any 2019 les arribades de menors no acompanyats serà de 5.526. El problema és que un increment no previst d’arribades ha posat en evidència un sistema d’acollida que ja era molt deficitari.

Retrets entre administracions
Un segon problema és la col·laboració insuficient entre la DGAIA i els ajuntaments, també amb el de Barcelona: cada vegada que un problema ha sortit a llum pública hem pogut veure un encreuament de retrets entre la Generalitat i l’Ajuntament. I el mateix ha passat quan el problema ha estat a Santa Coloma o en un altre municipi. En canvi per avançar en la solució del problema es necessitaria una col·laboració entre aquestes administracions i un front comú per exigir a l’Estat els canvis legislatius necessaris i una dotació econòmica suficient.

Importància de la xarxa social
Un tercer problema és que la DGAIA no impulsa prou la col·laboració amb les entitats socials: associacions de veïnes i veïns, organismes de solidaritat amb persones migrades i refugiades, entitats culturals, esportives, de lleure, etc. Els adolescents i joves migrats sense referents familiars han vingut per quedar-se i necessiten conèixer la societat catalana i començar a participar-hi, coses que no poden fer tancats en un centre.

Un darrer problema és l’estructura del sistema d’acollida, en particular el fet que els centres públics d’acollida siguin una minoria molt petita. Això vol dir que en la majoria de casos la DGAIA fa un contracte amb una empresa social o una entitat sense ànim de lucre per gestionar un centre de menors i li paga pels seus serveis, un sistema que té similituds amb la xarxa d’escoles concertades, però amb la particularitat que en aquest cas el sistema concertat és àmpliament majoritari.

Probablement és un sistema més car i menys eficient que una xarxa de centres públics amb educadors contractats per la Generalitat. I probablement s’evitarien casos com el que ha obligat a la Conselleria de Treball a personar-se com a acusació particular contra l’exdirector de la DGAIA, acusat d’haver firmat contractes de centres de menors amb fundacions amb les quals havia estat vinculat professionalment com Fasci, Gentis, Resilis i Plataforma Educativa.

Convertir Barcelona en una ciutat refugi per als menors estrangers sense referents familiars necessita, com tantes altres coses, la iniciativa ciutadana. És el que estem intentant amb la plataforma Sants, Hostafrancs i la Bordeta Acullen on ja hi participen més de trenta entitats dels nostres barris.

Martí Caussa és membre de l’entitat Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada Barcelona, ciutat refugi? ha aparegut primer a Carrer.