Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article vol reivindicar l’oposat: que el benestar comú no és un obstacle a la llibertat personal, sinó la seva condició de possibilitat. I ho fa des d’un terreny concret, sovint menystingut, però revelador: el de l’esport i l’espai públic a partir de garbellar com i on s’ha possibilitat que amb inversions públiques hi hagi un benefici col·lectiu. Perquè quan una administració local aposta per habilitar un circuit de córrer al parc, obre un camp de futbol accessible o dignifica una zona de joc en un barri oblidat, no només construeix infraestructures: fa política del bé comú. Fomenta la salut, la convivència, la igualtat d’oportunitats. En definitiva, posa a l’abast de tothom -no només de qui s’ho pot pagar- el dret al moviment, al lleure i al vincle social. Una col·lectivització dels drets en tota regla. Sí, col·lectivització sense atributs ni tampoc escarafalls, malgrat que aquest concepte encara espanti porucs de memòria selectiva.

Per als barris populars de Barcelona, el dret a l’esport no ha estat mai un luxe, sinó una necessitat. Una pràctica que contribueix a la salut, a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. Però el seu accés ha estat històricament desigual. Si l’esport de competició es jugava als grans estadis, l’esport de base, el que es juga al carrer, a la pista del costat de casa, o al pati de l’escola, ha estat -i continua sent- un espai de lluita veïnal i política. Des de les pistes de petanca a Sants fins als mòduls de cal·listènia a Nou Barris o la zona d’escalada de la Foixarda, són petites inversions públiques que poden tenir un gran impacte social. Però també generen interrogants: qui les gestiona? Com se’n garanteix l’ús inclusiu? Quin paper hi juguen les entitats de barri? L’urbanisme esportiu, en definitiva, és una altra forma de fer ciutat.

El paper de les associacions veïnals

Les primeres grans onades de lluita veïnal, entre final dels anys setanta i principi dels vuitanta, no només demanaven clavegueram o escoles. També volien pistes esportives. Entre 1976 i 1982 es van construir 151 instal·lacions esportives de barri, una xifra impressionant, tenint en compte la manca gairebé absoluta de recursos amb què es partia. Les associacions veïnals ho tenien clar: l’esport era salut, cohesió i dignitat per als barris.

A Sant Martí, per exemple, les associacions veïnals no només van pressionar per tenir poliesportius, sinó que van impulsar les primeres Escoles d’Iniciació Esportiva, un model replicat després a diversos barris, com el Poble-sec, on es va articular amb l’ajuda de les associacions de famílies d’alumnes (AFA). “Vam aconseguir que l’esport no fos només cosa dels que podien pagar-se un club”, explica un dels antics membres de l’AV del Poble-sec. L’esport es va convertir en eina reivindicativa: des de les Olimpíades Populars organitzades per associacions, fins a les jornades festives que reclamaven equipaments amb curses o partits de bàsquet.

A qualsevol persona que se li pregunti per les instal·lacions esportives de Barcelona mencionarà el Camp Nou -i tota l’actual zona zero de l’Espai Barça-, Montjuïc -i el seu escampall d’instal·lacions que converteixen la muntanya en una mena de pessebre viu de l’activitat esportiva- o els clubs nàutics de la Barceloneta. Però aquests escenaris grandiloqüents són l’excepció i no la norma, no computen per a l’anàlisi que ens proposem: el d’escanejar la ciutat de riu a riu i de muntanya a mar per estendre al màxim les estovalles d’instal·lacions sobre les quals es pot produir un àpat esportiu popular.

El cens que l’Ajuntament va impulsar el 2020 per fer l’escandall de tots els equipaments i instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat pot servir de barem per saber de què parlem. El còmput total s’enfilava fins a més de 1.200. Poca conya. És clar que aquí s’hi recomptava tot: des de les cistelles a la vora del mercat de Sant Antoni a les pistes de botxes i els parcs de cal·listènia o els traçats de circuits o aparells de força. Més de 1.200 instal·lacions, en un sentit ampli, que abracen des de parcs d’esports urbans amb els preceptius mig tubs -en català no hem de dir-los també una half-, fins al meravellós Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, que avui té més de concertòdrom que d’equipament esportiu.

Barcelona té 36 circuits gimnàstics, 10 circuits esportius i cinc parcs esportius d’esports d’acció o urbans, comptant només els de titularitat pública. Tots són, per impuls i manteniment, partides consignades als pressupostos i responsabilitats que s’assumeixen des d’allò públic. La mateixa instància municipal sap com d’important pot ser l’esport per a la percepció ciutadana i la deliberació electoral pot posar el focus en si el seu Ajuntament la té en compte o no. No és casual que els pressupostos participatius d’enguany hagin tingut com a projecte estrella la coberta del camp de futbol del Martinenc o que anys enrere fes fortuna el cas de Les del Criquet.

Era la Barcelona de 2020. Amb l’estrena dels primers pressupostos participatius, l’Ajuntament obria una porta -petita, però significativa- a una nova manera de decidir com s’inverteixen els recursos col·lectius. Dos anys més tard, amb només 2.441 vots -una xifra que podria semblar anecdòtica en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants- es va aprovar un projecte que, per a molts, hauria passat desapercebut o hauria estat ridiculitzat des del prejudici: la construcció del primer camp de criquet femení sub19 de Catalunya. Les obres es van endarrerir, es van encarir i van arribar als 1,6 milions d’euros, però quan el camp es va inaugurar, l’abril del 2024, el missatge institucional no deixava lloc al dubte: “Aquest esport representa més que una simple activitat física, ja que s’ha convertit en un espai de cohesió social, participació inclusiva i no-discriminació”. I tenia raó.

El ‘vampir’ de la Foixarda

No sempre les petites inversions que generen grans realitats provenen de l’erari públic. No hi ha a Barcelona cap més bon exemple de la tenacitat del moviment esportiu de base que la Foixarda. L’antiga pedrera de Montjuïc, reconvertida en escola d’escalada a partir del 1986, és ara el rocòdrom urbà més gran d’Europa. I tot va començar amb una caixa de 100 preses d’escalada i molta il·lusió. Manuel Sánchez, el Heavy, és qui va convertir un forat oblidat de la ciutat en un santuari vertical. Equipava les vies de nit, esquivant la Urbana, amagat entre la bardissa i el ciment. “Vaig ser un vampir d’aquesta ciutat, penjat als sostres fins a l’alba, amb el taladro a la motxilla”, recordava anys després.

Avui, la Foixarda té més de 150 línies d’escalada i 9.000 preses. I el millor: és gratuïta i oberta tot l’any. La seva consolidació no ha estat fàcil. No va ser fins al 2004 que el rocòdrom va ser reconegut institucionalment i va començar a rebre suport econòmic per al seu manteniment. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, l’Ajuntament i la Diputació van acabar cedint davant la força d’una comunitat tossuda i apassionada.

Tenim més exemples. De fet, tants com es vulgui. És probable que l’habilitació de camps de botxes -el nom genuí i català de l’esport al que direm, per consuetud, petanca– hagi estat sovint una mena de complement fàcil a urbanitzacions, sense més. “La petanca no és només cosa d’avis. És un dels pocs esports on poden competir junts l’avi, el pare i el net”, deia el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca, Jonathan Ferrari. A Sants, aquesta pràctica forma part del paisatge social des dels anys setanta, i continua viva gràcies a clubs com el Club Petanca Sants, fundat el 1985 per Jaume Gil, amb 17 anys.

Des d’aleshores, han canviat cinc cops de localització, sempre perseguint un espai digne. Ara, sembla que la fita és a tocar: el futur complex esportiu de Magòria, que inclourà un estadi de futbol, ha promès 16 pistes de petanca -una dotzena en zona verda i quatre en zona esportiva- i un local propi per al club. El projecte preveu, fins i tot, pistes soterrades sota el camp de futbol. Aquesta és la fórmula de l’urbanisme esportiu del segle XXI: sostenible, multifuncional i arrelat al territori.

Una de les iniciatives més visibles d’aquesta nova manera d’entendre l’espai públic esportiu han estat els patis oberts: escoles que, fora de l’horari lectiu, obren el pati a la comunitat. A Barcelona se n’han activat més de 80. L’Institut Infància i Adolescència defensa que aquests espais contribueixen a la cohesió social, a través d’un “lleure educatiu” que permet trencar desigualtats i reforçar el teixit comunitari. “Tenen un valor educatiu, social i comunitari, i són especialment útils per a infants en situació de vulnerabilitat”, assenyalava el seu informe de 2017.

Però el model no està exempt de crítiques. Qui vigila aquests espais? Quina responsabilitat hi tenen les AFA o les entitats del barri? Els patis oberts sovint funcionen com a espais regulats amb presència adulta que, segons alguns estudis, limiten l’autonomia i la creativitat del jovent. L’oci que s’hi genera és sovint d’entreteniment, amb poca capacitat per a la creació expressiva o normativa pròpia. En definitiva, el repte és convertir els patis oberts en veritables espais de participació, no només en recintes vigilats. “Cal una aposta clara per part de l’Administració per dotar-los de recursos, projectes pedagògics compartits i coordinació amb el territori”, afirma un informe que, pels deures que posa, sembla nominat a romandre calaixos endins de l’administració municipal.

Espai públic, gimnàs comunitari

La tendència a habilitar espais esportius d’ús lliure ha crescut: zones de cal·listènia, taules de ping-pong, circuits de salut, pistes de frontó… Són intervencions urbanes de baix cost, però d’alt impacte social, sobretot en barris on l’accés a instal·lacions esportives de pagament és limitat. El problema és que, sovint, la distribució no és equitativa. A zones com l’Eixample hi ha una dotació notable d’aquests espais, mentre que en barris com la Trinitat Vella o Ciutat Meridiana la manca d’equipaments és crònica. Allà, les reivindicacions per una piscina municipal o un poliesportiu són històriques. “Aquí el que tenim són descampats i molts somnis”, lamentava fa poc un portaveu veïnal.

Parlar d’urbanisme esportiu és parlar de ciutat inclusiva. Vol dir entendre que una taula de ping-pong en una plaça no és un caprici, sinó una política pública amb vocació redistributiva. L’urbanisme esportiu no fa soroll. No talla cintes. Però transforma. Reivindicar-lo és posar el benestar de les persones -totes, sense distinció- al centre de la planificació urbana. Perquè l’esport, quan és de tothom, és més que esport: és ciutat.

L'entrada Planificació esportiva per a una ciutat desigual ha aparegut primer a Carrer.