L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.

Assenyalar les injustícies

Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.

L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.

L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.

La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.

El teixit juvenil desmunta el mite

Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.

L'entrada “Ens diuen ‘generació de vidre’ perquè fem visibles temes que no ho eren” ha aparegut primer a Carrer.

Però, què hi ha de cert en tot això? La recent publicació de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona (EJOB) 2025, elaborada per l’Ajuntament, permet tenir una radiografia actual del jovent a la ciutat, a partir de la qual es poden contrastar algunes d’aquestes idees. Això sí, s’ha de partir d’una premissa que ja posa en escac qualsevol estereotip: la població jove no és un col·lectiu social homogeni, sinó que entre els i les joves hi ha tanta diversitat com en la pròpia societat de la qual formen part.

“Els i les joves no s’esforcen, ni treballen, ni estudien”

Sovint s’associa el jovent amb l’hedonisme, amb la manca d’esforç i amb el poc interès per la feina o pels estudis, però les dades disponibles projecten una imatge ben diferent. Per exemple, tot indica que el compromís del jovent amb la seva formació és creixent. A Catalunya, l’abandonament escolar prematur s’ha reduït de manera significativa des del canvi de segle, passant del 30% el 2000 al 13,5% el 2025. Aquest percentatge es refereix a la proporció de població jove de 18 a 24 anys que, com a màxim, ha assolit la titulació de l’ESO i no està cursant cap estudi. Lògicament, l’assoliment d’un nivell de formació baix dificulta després una inserció laboral de qualitat i pot contribuir a la cronificació de la pobresa, en la mesura en què l’origen social condiciona les trajectòries formatives dels i de les joves. És per això que l’objectiu dels països de la Unió Europea és situar la taxa per sota del 9% el 2030. Per tant, encara queda marge de millora, però s’avança per bon camí.

A Barcelona, concretament, el 2025 només el 2,9% de la població jove manifesta que ni treballa, ni estudia, ni busca feina. En canvi, el 21,3% declara que treballa i, a més, estudia. De fet, les noves generacions continuen essent les més formades de la història: prop del 60% dels barcelonins i barcelonines de 25 a 34 anys tenen estudis universitaris, un percentatge que, liderat per les dones, no ha deixat de créixer durant les darreres dècades.

Malgrat tot, els darrers cinc anys ha crescut a la ciutat la proporció de joves en situació de sobrequalificació en relació amb la seva feina. El 2025, tres de cada deu afirmen que la seva feina actual no està gens relacionada amb els seus estudis, una proporció que arriba al 15% en el cas del jovent amb estudis universitaris més qualificats. Aquests resultats, per tant, el que demostren és que l’esforç dedicat a la formació per part de la població jove no es veu correspost pel mercat de treball, ja que encara no és capaç d’absorbir les competències adquirides per una part significativa del jovent.

“Els i les joves no volen emancipar-se”

Un altre dels mantres que s’escolten sobre la joventut és que no s’emancipen perquè estan molt còmodes a casa dels pares i no volen assumir responsabilitats; o que no es compren un habitatge perquè no estalvien prou, com sí que ho van fer els seus pares o els seus avis. Però la realitat torna a exonerar els i les joves d’aquesta responsabilitat. L’actualitat residencial ja fa anys que ve marcada per una crisi d’habitatge galopant, fonamentalment d’assequibilitat, que dificulta sobretot l’accés a l’habitatge per part de la població jove.

Les dades de l’Observatori Català de la Joventut són també eloqüents en aquest sentit: entre 2006 i 2025, en vint anys, la taxa d’emancipació domiciliària de la població de 16 a 29 anys s’ha reduït gairebé a la meitat en el conjunt de Catalunya, passant del 32,6% al 18,6%.

Davant d’aquest panorama, és cert que prop del 40% dels i de les joves de Barcelona de 16 a 34 anys encara viuen amb els pares, però ho fan sobretot per raons econòmiques. O bé per la manca de recursos econòmics propis (35,8%), o bé per l’elevat preu de l’habitatge (16,5%). A més, els i les qui aconsegueixen emancipar-se en un context immobiliari tan hostil, ho fan en unes condicions molt exigents. Tres de cada quatre joves emancipats viuen de lloguer a la ciutat, assumint un cost mitjà mensual que supera els 1.000 euros. D’aquests, gairebé un de cada tres afirma haver rebut ajuda econòmica de la família per assumir aquesta despesa i el 20% s’ha pogut emancipar compartint pis amb altres persones, i la majoria d’ells manifesta que ho fan així per necessitat econòmica. No és difícil intuir que, en la gran majoria de casos, el retard en l’emancipació domiciliària del jovent barceloní no és quelcom voluntari, sinó que es tracta d’una problemàtica estructural i complexa, propiciada per la crisi de l’habitatge.

“Els i les joves només pensen en sortir de festa i estan enganxats al mòbil”

La realitat del lleure juvenil també és molt més diversa del que sovint es creu o es representa per part dels prejudicis de la població més adulta. El 2025, les activitats de lleure més habituals entre els i les joves de Barcelona són passejar, consumir continguts audiovisuals, quedar amb amistats, fer esport i compartir temps amb la família. La pràctica esportiva, per exemple, forma part de la rutina setmanal de tres de cada quatre joves, on el sedentarisme s’ha reduït dràsticament durant les darreres dècades. A més, destaca també la freqüència amb la que realitzen activitats culturals, com ara la lectura o les pràctiques creatives o artístiques -ballar, pintar, cantar…-, entre les quals són molt més actives les dones.

En canvi, les activitats sovint associades a la imatge més estereotipada de l’oci juvenil, com anar a discoteques o fer botelló, tenen una incidència molt inferior. Només una minoria afirma realitzar-les almenys un cop a la setmana -menys del 10%- i, de fet, menys del 20% afirma que surt de festa amb la mateixa freqüència. I és que, en general, des del 2000, segons dades de l’Observatori Català de Joventut, les pràctiques de risc vinculades a l’oci com el consum de tabac, d’alcohol i de drogues s’han reduït de manera significativa entre el jovent català.

Per altra banda, és evident que les noves tecnologies, com els mòbils o internet, ocupen un paper central en la vida quotidiana del jovent, a les quals mostren certa dependència. Gairebé la meitat de la població jove de Barcelona sent neguit quan porta temps sense mirar el mòbil. A més, gairebé la totalitat són usuaris freqüents d’algun tipus de xarxa social i el 60% s’informa sobretot a través d’aquest mitjà. Ara bé, les dades de l’EJOB també apunten que la gran majoria de la població jove és conscient d’alguns dels riscos que això comporta. Més del 80% afirma estar exposat o exposada a desinformació a través de les xarxes socials i ho veuen com un problema per a la democràcia. Tanmateix, aquests indicis, tot i que es poden donar amb més intensitat entre la població jove, no són fets exclusivament juvenils, sinó que són més aviat símptomes dels reptes compartits que té per davant el conjunt de la societat.

“Els i les joves passen de la política i són més de dretes”

Resulta obvi que la majoria de la població jove no participa ni a la política ni al món associatiu de la mateixa manera que ho feien les generacions anteriors. El 2025, només el 15% de la població jove barcelonina afirma assistir amb certa freqüència a actes polítics i reivindicatius. Però això no significa que no tinguin interès per la política. La valoració d’aquest interès per part de la població jove de Barcelona s’ha mantingut al mateix nivell els darrers anys, i sempre se situa per sobre del 5 en una escala del 0 al 10. Si més no, no es registra una tendència decreixent. De fet, aproximadament un de cada quatre es mostren actius en la participació d’accions reivindicatives puntuals i més individualistes, com fer boicot en el consum d’alguns productes per motius polítics o ètics, penjar informació reivindicativa a les xarxes socials, firmar per alguna causa…

A nivell ideològic, i novament lluny dels tòpics, més del 40% dels i de les joves barcelonines es consideren d’esquerres, essent aquesta l’opció majoritària, mentre que el 30,7% no es posiciona ideològicament i només l’1% s’identifica amb l’extrema dreta. Aquests resultats són refermats per l’elevada sensibilitat que mostren envers qüestions socials com la igualtat de gènere, la protecció del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+, sobretot entre les dones, les quals tendeixen a participar més també en accions reivindicatives. Pel contrari, segons les dades de l’EJOB, el perfil de jove menys mobilitzat políticament es correspon amb homes residents als barris més desafavorits.

En definitiva, les dades de l’EJOB 2025 ofereixen un retrat del jovent de la ciutat que contradiu clarament molts dels mites que circulen al voltant de la joventut. Mostren una generació formada, activa, diversa i amb una elevada capacitat d’adaptació, però també condicionada per problemes estructurals com l’accés a l’habitatge o la sobrequalificació laboral. Actualment, els i les joves de Barcelona no són una generació acomodada que rebutja assumir responsabilitats, ni tampoc una generació desvinculada de la política o de la vida col·lectiva. Són, més aviat, una generació que intenta construir el seu projecte vital en un context econòmic i social molt més complex que el dels seus pares. I és precisament aquesta perspectiva, i no els tòpics, la que hauria de guiar el debat públic sobre el futur de la joventut.

*Sergio Porcel és membre de l’Institut Metròpoli.

L'entrada La població jove de Barcelona, més enllà dels tòpics ha aparegut primer a Carrer.

Ara, però, la Beatriu es troba en un moment diferent. Fa un any i mig es va tancar les xarxes socials per estar més present en altres espais. En aquest camí, comença a trobar iniciatives que la inspiren, com la campanya que demana el boicot a l’empresa Ametller Origen per la construcció d’un gran centre de producció i logística en una zona forestal i agrícola entre Gelida i Sant Llorenç d’Hortons. A la primavera, va conèixer Revoltes de la Terra, que va convocar diverses accions contra les muntanyes de sal de l’empresa israeliana ICL. “Va ser important veure que als Països Catalans donàvem resposta, des de molts àmbits, a la lluita pel territori i el medi natural. Ja no som les hippies que només ens preocupem per les plantes; és més que això. El món adult és tan pessimista que només vol quedar-se a casa. Res funciona si no ens hi impliquem les joves”.

L'entrada Beatriu, activista ecologista: “El món adult és pessimista, res funciona si no ens impliquem les joves” ha aparegut primer a Carrer.

Joves Units neix el 2019 com una associació juvenil, impulsada per joves que sentíem la necessitat d’organitzar-nos, tenir veu pròpia i reivindicar espais dignes per al jovent. No venim d’una gran estructura ni d’un projecte dissenyat des de fora. Venim de les places, els carrers, les pistes, les converses entre amics i amigues, la necessitat de trobar-nos i millorar el barri.

L’esport i el lleure han estat una porta d’entrada fonamental. El futbol sala, el bàsquet, el voleibol, el bàdminton, la cal·listènia o les trobades comunitàries atrauen molt jovent perquè responen a necessitats concretes: moure’s, desconnectar, socialitzar, competir de manera sana, sentir-se part d’un grup i ocupar el temps lliure d’una forma positiva. Però darrere d’això hi ha molt més que una activitat esportiva: hi ha vincle, confiança i comunitat.

Quan una persona arriba a una activitat gratuïta al barri, sense haver de pagar cap quota ni sentir que aquell espai no és per a ell o ella, s’obre una possibilitat. Al principi potser només ve a jugar un partit o a entrenar. Però amb el temps coneix altres joves, parla amb persones referents, participa en l’organització, ajuda a muntar una activitat, proposa una idea o s’implica en una reivindicació del barri. Allò que semblava només lleure pot convertir-se en una escola informal de participació, responsabilitat i lideratge comunitari.

Això ho hem vist als jardins de les Tres Xemeneies i en altres espais del Poble-sec: un torneig esportiu pot generar converses sobre la manca d’equipaments juvenils, la necessitat de tenir pistes en bon estat, la convivència a l’espai públic o com fer que el barri sigui més segur i acollidor. Una activitat al gimnàs popular pot esdevenir un punt de trobada setmanal on gent de diferents realitats socioeconòmiques comparteixen rutines, experiències i suport mutu. Una lliga autogestionada pot ensenyar més sobre normes, respecte, mediació i responsabilitat col·lectiva que moltes xerrades formals.

La clau és entendre que la participació juvenil no sempre comença en una assemblea, una reunió institucional o un formulari. Sovint comença en una pilota, una pista, una plaça o una tarda compartida; quan una persona jove se sent reconeguda, escoltada i necessària; quan deixa de ser usuari d’una activitat i se sent part d’un projecte. Per això, defensem que l’esport i el lleure no són només entreteniment: són eines de cohesió social, prevenció, salut, convivència i organització comunitària. Sobretot en barris amb molta diversitat, desigualtats i manca d’espais juvenils, aquestes activitats poden ser una manera potent d’arribar a persones joves que sovint queden fora dels circuits més formals de participació.

Ara bé, perquè això funcioni, cal confiar en el jovent. No n’hi ha prou amb programar activitats “per a joves” si després no se’ls deixa decidir, equivocar-se, proposar i liderar. També calen recursos, espais accessibles, suport institucional i reconeixement a les entitats juvenils de base, que sovint sostenen processos comunitaris amb molt compromís i poca estructura.

El repte no és només que els i les joves participin més: és construir una ciutat que no expulsi el jovent, que no el tracti com a consumidor passiu i que entengui que la seva energia, creativitat i capacitat d’organització són imprescindibles per transformar la vida comunitària. Al Poble-sec ho veiem cada dia. Quan el jovent té espai, confiança i eines, no només participa: organitza, cuida, reivindica i transforma.

*Hatim Azahri és president de l’Associació Joves Units del Poble-sec.

L'entrada De l’esport al compromís comunitari, quan el lleure l’organitza el jovent ha aparegut primer a Carrer.

Al jovent ja no li interessa la política?

Li interessa, però hi ha moltes formes de canalitzar-ho. S’hi interessa menys per les dimensions més formals i institucionalitzades de la política. Però el jovent és molt actiu en altres dimensions, vinculades a causes concretes, relacionades amb estructures menys formalitzades i menys estables de participació política. No s’hi han deixat d’interessar, però han canviat les formes de vehicular el seu interès.

La política tradicional genera rebuig?

La gent jove vol tenir una relació menys mediatitzada amb els seus interessos socials i polítics. Aquesta relació més directa es produeix per diversos fenòmens. Per una banda, les generacions joves actuals tenen més formació i informació; estan més capacitades per comprendre la realitat política i actuar-hi de forma directa sense la necessitat d’agents d’intermediació política. Per l’altra, els actors polítics han viscut un procés de burocratització
i institucionalització, i han anat perdent el vincle amb la ciutadania. Els partits ja no són òrgans de representació, sinó actors que competeixen en les eleccions, que volen mantenir unes estructures molt institucionalitzades. I això genera distància.

El jovent prefereix les organitzacions que tracten temes específics, més que una associació veïnal o un partit?

És una conseqüència del fet que ja no necessitin tant els espais d’intermediació. S’ha passat d’una participació política basada en les lleialtats, on tu tens una identitat i busques un espai estable de representació d’aquesta identitat, a espais de representació que es mouen segons causes concretes. La participació és més volàtil, perquè les causes apareixen i desapareixen amb més facilitat que un projecte holístic d’un partit, un sindicat o una associació veïnal. Hi ha qui parla que anem cap a una ciutadania més stand-by, de persones que s’activen i es desactiven en funció de les causes polítiques que en aquell moment són rellevants per a elles.

Quin creu que és el futur del jovent en les associacions veïnals?

Les associacions veïnals generen una infraestructura comunitària molt important per activar els moments de més mobilització política. Malgrat que la participació volàtil de les generacions més joves pugui substituir algunes coses d’aquest associacionisme estable i formal, no pot substituir-ho tot. Però tot i que segueix havent-hi gent jove implicada en associacions veïnals, el jovent, per edat, està menys present en aquests espais perquè es troba en un moment vital que implica canvis importants, que sovint requereixen mobilitat. Acostuma a ser un moment de desarrelament i això fa que les associacions vinculades al territori se’n ressentin. A més, en aquest moment de la vida, hi ha espais de participació i militància propis: associacions, sindicats estudiantils, entitats de lleure… Les associacions veïnals sempre han estat de gent més aviat adulta, i això seguirà sent així, com les associacions de famílies d’alumnes també són d’un període determinat de la vida.

Quin és el paper dels sindicats estudiantils? Són la porta d’entrada a organitzacions polítiques tradicionals?

Sí, fan una funció de porta d’entrada. Com les associacions de lleure. Hi ha un tipus d’associacionisme que, amb els anys, deriva en altres formes.

Què porta un jove a implicar-se en un partit, un sindicat o una associació?

Els recursos tenen un efecte: la gent amb més formació i més disponibilitat de temps participa més. També les actituds, que estan vinculades als recursos -per exemple, si tens tradició familiar d’implicació política-. Però el que cada cop té més rellevància és que el jovent participa en causes que troben que són significatives i que encaixen en els seus moments vitals.

Considera la gent jove que les seves reivindicacions s’escolten? És aquest un motiu de desafecció política?

Clarament. Per entendre els canvis en la participació de les generacions joves, cal tenir en compte la menor necessitat d’intermediació política, però també que estem cada cop més en societats més adultocèntriques o adultistes. Per una qüestió de piràmide poblacional, el jovent és cada cop menys important en termes demogràfics, i això fa que els partits tinguin menys incentius per atendre els seus problemes. I si les institucions tenen cada cop menys incentius per atendre el jovent, aquest té cada cop menys incentius per preocupar-se’n. És un cercle viciós que contribueix a l’allunyament entre joventut i política institucional. En l’habitatge és veu molt bé: el problema té unes implicacions enormes per a les generacions futures, però el sistema és incapaç de resoldre’l políticament. Això és un indicador de la poca priorització que es fa de les necessitats, demandes i interessos del jovent. Si davant d’un problema tan evident les institucions són incapaces de respondre, per què hauria el jovent d’interessar-se pel sistema?

El 60% dels joves s’informen sobretot a través de les xarxes socials. Els partits polítics cada cop hi entren més, per fer arribar el seu missatge. Funciona?

L’aparició de les xarxes socials ha tingut un gran impacte, sobretot en les generacions més joves, perquè és la seva font d’informació principal. Són una via més per la qual poden informar-se políticament i implicar-se, i redueix els costos d’interactuar políticament i d’entrar en el debat. Però les xarxes tenen una dinàmica de polarització: escoltes, mires i tens els teus referents informatius, i això provoca bombolles que a vegades no entren en contacte amb la resta. Els partits fan esforços per entrar en les xarxes, alguns amb més habilitat que altres. Hi ha coses molt forçades sobre les quals els joves ironitzen més que no hi connecten. El seu ús ha de ser molt autèntic. Si no, pot ser contraproduent.

El 40% de les persones enquestades es consideren d’esquerres, però només l’1% es percep d’extrema dreta. Està aquesta sobredimensionada?

Sens dubte. Les dinàmiques de comunicació política funcionen en base a onades. Ara estem enmig d’una on la presència del discurs d’extrema dreta està molt present. Tenim la contradicció que fins i tot els qui intentem contenir-la el que fem és donar-li rellevància. Tot i així, la dinàmica de polarització de les xarxes ha facilitat que es normalitzin discursos que fa cinc o 10 anys no ho estaven. I que hi hagi una penetració més gran d’aquests discursos entre les generacions joves i no tan joves.

L'entrada Roger Soler-i-Martí, doctor en Ciències Polítiques: “El jovent ha canviat la manera de vehicular l’interès per la política” ha aparegut primer a Carrer.

L’auge d’aquestes figures està estretament relacionat amb la manera com les noves generacions consumeixen informació. Segons un estudi de Reuters Institute for the Study of Journalism, dos de cada cinc joves europeus d’entre 18 i 24 anys utilitzen principalment les xarxes socials per informar-se. A més, el 73% assegura haver consumit setmanalment vídeos informatius de format curt durant l’últim any, sobretot a TikTok i Instagram. Els creadors de contingut desperten més interès entre els joves (51%) que les marques informatives tradicionals (39%).

Més enllà de l’entreteniment, les xarxes han esdevingut eines de mobilització
i protesta. Allò que abans es vehiculava a través d’associacions veïnals, assemblees o cartells als carrers, avui també circula per TikTok i Instagram. Creadors de contingut barcelonins utilitzen els vídeos curts i les stories per amplificar els seus missatges de protesta vinculats al dret a gaudir de la ciutat, l’accés a l’habitatge, la gentrificació o la identitat de barri. Aquestes qüestions interpel·len una generació que observa com la transformació urbana condiciona la seva relació amb Barcelona.

Un dels exemples més representatius és L’altra ciutat. El compte d’Instagram, que supera els 15.000 seguidors, està impulsat per Dani Ruiz (26 anys) i un equip de persones interessades en el món de la comunicació que vol mostrar “la realitat que no s’acostuma a ensenyar de la Barcelona de postal”. Nascut a la Trinitat Vella, Ruiz explica que el projecte va sorgir de la voluntat de combatre els prejudicis que pesen sobre els barris perifèrics i de la necessitat de fer visibles les històries de les veïnes, que continuen sent desconegudes per a bona part de la ciutat: “Els relats que trenquen esquemes són els que generen més impacte”, reflexiona el creador de contingut.

La voluntat d’incidir en la percepció que la ciutat té dels barris explica la manera com Ruiz entén les xarxes, que s’han convertit en un espai fonamental per arribar al jovent i donar veu a col·lectius invisibilitzats. El jove, que prové del món de l’“associacionisme de la Trini”, entén la seva activitat digital com una continuació de la feina comunitària que abans desenvolupava en espais presencials. “Si abans t’ho deia al centre cívic, ara t’ho explico a les xarxes”, resumeix. I defensa que Instagram o TikTok funcionen com noves places públiques on fer comunitat, informar i reforçar el sentiment de pertinença: “Crec en l’orgull de barri com a resposta a tot. En la importància de fer xarxa. Si trobem aquests espais de socialització, que ara són digitals, està tot fet”.

Perquè el contingut interpel·li el públic jove -en el seu cas d’entre 18 i 35 anys-, Ruiz considera imprescindible combinar actualitat i temes universals que connectin amb el dia a dia de l’audiència: “Es tracta de trobar un equilibri entre seguir l’agenda informativa i generar incidència pública. Obrir converses a partir de la viralització”. Aquesta lògica respon a una manera diferent d’entendre l’activisme. La reivindicació ja no depèn només de la convocatòria presencial, sinó de la capacitat d’un contingut per circular i arribar a usuaris que difícilment s’acostarien a aquests debats a través dels canals de participació tradicionals. Finalment, Ruiz també reivindica la importància de cuidar l’estètica i el rigor dels continguts: “Els creadors tenim una responsabilitat molt gran. És molt important escollir a què dones veu”.

Més enllà de la pantalla

L’impacte dels continguts es pot veure en perfils com el de Lídia Martínez (28 anys), que s’informa a través de les xarxes i que, a diferència del que pensen altres generacions, fa activisme més enllà de l’scrolling des del sofà. “Després de consumir contingut, continuo informant-me”, explica la jove, que s’ha “mobilitzat fora de les xarxes gràcies a aquestes, assistint a activitats i manifestacions”. Per a Martínez, les plataformes són una eina clau de conscienciació i protesta. També considera que el fet que siguin joves els qui expliquin aquestes realitats facilita que altres persones de la mateixa generació connectin amb el missatge i prenguin consciència a través d’un llenguatge proper i accessible.

Entre prestatgeries de reels, stories i vídeos virals emergeix una generació de creadors de contingut capaç de construir relats que generen consciència col·lectiva i connecten amb les inquietuds del jovent. Les xarxes socials no només són un espai d’entreteniment, sinó una biblioteca digital on el jovent s’informa, construeix la seva mirada sobre la ciutat i es mobilitza en comunitat.

L'entrada La generació que protesta en format vertical ha aparegut primer a Carrer.

Amb un to satíric i punyent que no renuncia al rigor informatiu, va començar a construir el seu discurs després de viure a Sagrada Família. “Brunchs, expats, caos, metro petat… No podia més. Necessitava trobar un espai on parlar i desfogar-me”. Amb un llenguatge allunyat dels codis acadèmics, aborda problemes socials des de la consciència de classe. I el missatge no es queda a la pantalla: alguns seguidors han incorporat les reivindicacions al seu dia a dia, exhibint missatges com “Expats go home” [“torneu-vos-en a casa”] o “No puc pagar el lloguer”, llegendes estampades en les samarretes que ha creat per denunciar aquestes problemàtiques. Amb el seu altaveu digital, veu una oportunitat per reforçar el vincle del jovent amb Barcelona i els barris. “No busco que la gent pensi com jo. Vull que es replantegi les seves accions i com es relaciona amb la ciutat”. Per a ell, els creadors de contingut poden posar sobre la taula debats absents de l’agenda pública i afavorir un “despertar” en la defensa de la comunitat i de la identitat dels barris.

L'entrada La Calva Tatuada, ‘influencer’: “Necessitava desfogar-me després de viure a Sagrada Família” ha aparegut primer a Carrer.

Ubicat en l’antic conjunt tèxtil de Can Ricart -construït a mitjan segle XIX al Poblenou-, forma part de la xarxa de casals de joves autogestionats de la ciutat: espais organitzats pel mateix jovent i adreçats a les seves necessitats i inquietuds, que conformen ambients col·lectius d’oci alternatiu i esdevenen motors de transformació social. Una assemblea gestora -l’òrgan màxim de participació- pren les decisions de l’organització, la gestió i la programació de les activitats de forma horitzontal i democràtica. Les persones participants tenen, majoritàriament, entre 20 i 30 anys.

Can Ricart organitza tallers setmanals de muay thai [boxa tailandesa], il·lustració, autodefensa feminista o serigrafia a preus populars. En paral·lel, programa propostes lúdiques com ara concerts, festes, sessions de DJ i la “Jungla nocturna” -una sessió de jocs de taula-. El casal funciona sota un conveni de gestió cívica, mitjançant el qual l’Ajuntament cedeix la gestió d’un equipament municipal a una entitat sense ànim de lucre perquè hi desenvolupi la seva activitat i presti un servei a la comunitat. És el mateix model que segueixen altres casals, com els de la Guineueta, Roquetes, Porta o Prosperitat, a Nou Barris, o el de La Traca, al Clot. A part de l’acció voluntària dels membres participants -clau en el funcionament del projecte-, Can Ricart compta en l’actualitat amb una directora de projectes i una tècnica dinamitzadora contractades.

L’equipament va ampliar recentment de forma notable la seva superfície amb la incorporació d’una nau abandonada contigua. L’obra, que va tenir un cost de 972.000 euros, va finalitzar el desembre de l’any passat. L’assemblea ha manifestat que ha estat un gran avenç, però remarca que no compleix les demandes plantejades inicialment ni està ideada per al seu projecte. “És clarament una arquitectura de centre cívic i no té espais especialitzats per a un casal”, explica Marc Girons, membre del casal.

Ara, la principal reivindicació del col·lectiu és la preservació de l’ús del pati interior del recinte, el futur del qual es veu condicionat perquè està catalogat com a zona verda i integrat dins del Pla Especial Urbanístic de Millora Urbana per als eixos verds del districte 22@. El pati és un indret que el jovent considera fonamental per al funcionament de l’equipament, d’on han sorgit projectes comunitaris i que algunes entitats s’han dedicat a mantenir. Defensen que és un entorn segur per a les persones usuàries i que, si passés a ser espai obert, es crearia un punt vulnerable amb accés des de diverses direccions, un fet que podria ocasionar problemes de degradació
i conflicte a la nit.

Fomentar la participació

La Federació de Casals de Joves de Catalunya és una plataforma que agrupa associacions juvenils autogestionades com Can Ricart. L’entitat ofereix suport i acompanyament als casals de joves federats, impulsa càpsules formatives sobre autogestió i proporciona ajuts econòmics. El seu projecte es fonamenta en valors com la transformació social, l’autogestió i l’assemblearisme. La participació juvenil en el teixit associatiu i el coneixement sobre l’autogestió continuen sent reptes amb moltes capes. “S’han de complir tres factors indispensables: voler, saber i poder”, apunta Josep Maria Ballesteros, integrador social i secretari de la federació.

El voler està vinculat amb la motivació per implicar-s’hi i fer canvis, mentre que el saber consisteix en conèixer quins són els canals i les maneres per participar en el teixit associatiu. Una de les limitacions en aquest àmbit és, precisament, el desconeixement del dret a la participació. En aquesta línia, la federació impulsa el programa “Educar en participació, una assignatura pendent” per als alumnes del segon cicle d’ESO [veure requadre]. Pel que fa al poder, s’han de complir unes condicions econòmiques que permetin al jovent participar i “no únicament estar pendent de sobreviure”. La precarització laboral que afecta molts joves els resta temps i energia per elaborar un projecte col·lectiu propi; un fenomen que es veu agreujat per l’augment del cost de vida i la gentrificació. “Poder quedar-te a viure al teu barri condiciona molt a l’hora de construir projectes associatius o comunitaris”, manté Ballesteros.

Un espai on crear i evolucionar

Els projectes comunitaris necessiten un espai amb les condicions adequades per desenvolupar la seva activitat. “Els que demanen espai i no l’acaben tenint, acaben morint. La pedra angular de qualsevol iniciativa associativa és disposar d’un local on poder fer la seva activitat”, afegeix Ballesteros. Aquest va ser el repte amb què es va haver d’enfrontar el Casal de Joves La Dreixa, a la Dreta de l’Eixample, que va passar per diferents espais fins que li van assignar el seu local actual.

Espai autogestionat fundat el 2018, està emplaçat en l’anomenada Qtxera -una cotxera al costat del Taller Masriera-. És un equipament que, segons els seus membres, es queda petit per a l’activitat que hi desenvolupen. L’Ajuntament en cedeix l’ús i n’assumeix les despeses de manteniment, però l’entitat funciona amb un pressupost limitat i amb poques ajudes econòmiques. Tot i això, ofereix una gran varietat de tallers -ceràmica, guitarra, teatre, coral…-, així com un club de lectura, formacions en masclisme i la Festa Major Alternativa del barri. Amb les celebracions, recapten diners que els permeten sufragar-les i invertir en noves propostes.

Una de les darreres activitats ha estat una rua històrica, que visibilitzava indrets del barri que han desaparegut a causa de l’especulació immobiliària. “Veiem que el barri s’està desfent amb la gentrificació”, expressa Adam Purtí, secretari del casal. A la Dreta de l’Eixample, dos de cada tres llits estan dedicats a turistes, segons dades del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics. La crítica als efectes de la gentrificació també es fa visible amb accions simbòliques: des del 2022, el casal exhibeix a les barres de la Festa Major Alternativa el cartell de preus “beer” [cervesa, en anglès] a 4 euros i “suc d’ordi” a 1,5. La iniciativa busca denunciar “un model de ciutat i de barri gentrificat i mercantilitzat” i, alhora, és un instrument per incentivar l’interès dels turistes pel català.

Equipaments pilotats per les joves

Agrupats en la Plataforma de Gestió Ciutadana, alguns Casals de Joves es responsabilitzen d’espais públics com a alternativa a l’externalització del servei.

Cultura alternativa a les catacumbes de la Farinera del Clot

Casal de Joves del Clot-Camp de l’Arpa La Traca. Dinamitzat per una assemblea gestora, el casal desenvolupa un projecte de participació comunitària “oberta i horitzontal” als baixos de la Farinera del Clot, una situació que comporta problemes de visibilitat i habitabilitat. Per això, demanen que l’Ajuntament els faciliti els recursos necessaris per poder fer esdeveniments populars i d’oci alternatiu a la via pública. A part de l’organització de tallers o la cessió d’espais, acaben d’endegar el projecte Lectures Rebels, un club de lectura dirigit a joves d’entre 14 i 30 anys. Gran Via de les Corts Catalanes 837. @cj_latraca.

Una peça més de l’engranatge comunitari de la ‘Guine’

Casal de Joves de la Guineueta. El casal forma part de l’espai i l’estructura associativa de la Masia de la Guineueta, un equipament gestionat per entitats de lleure del barri, com ara el centre d’esplai i l’ateneu.  És membre fundador de la Federació de Casals de Joves de Catalunya i entre els seus objectius principals inclou “fomentar l’associacionisme juvenil i la cultura comunitària al territori; empoderar els processos de participació juvenils; facilitar recursos i oferir serveis a les persones joves i treballar en xarxa amb altres entitats i institucions”. Plaça de Ca n’Ensenya 4. @ cjguineueta

Transformar Porta amb les propostes del jovent del barri

Kasal de Joves de Porta. Gestionat per l’entitat juvenil Transforma Porta, l’assemblea gestora és l’òrgan de decisió assembleària del casal. L’Espai de Trobada obre cada tarda per acollir els i les joves i les seves propostes. Programen activitats com ara xerrades, tallers, formacions, exposicions i cursos d’orientació laboral, buscant l’empoderament i la participació activa del jovent. I col·laboren amb altres equipaments, serveis, entitats i projectes de l’entorn: enguany s’han encarregat del pregó de la Festa Major del barri, amb la plaça de Sóller “plena a vessar”. Carrer de l’Estudiant 1. @kjovesdeporta.

Quatre generacions casaleres a la Prosperitat

Casal de Joves de Prosperitat. Les joves de la Prosperitat han gestionat el seu propi espai des dels anys vuitanta, que ha passat per sis seus -la penúltima d’elles, uns barracots provisionals que van durar 12 anys-, es van enfrontar a un tancament traumàtic que les va deixar un any al carrer -però no sense activitat- i des del 2024 tiren endavant un equipament “digne” gestionat per l’Associació Juvenil Sociocultural de Prosperitat, l’entitat pionera, amb una gestora en contínua renovació. Entre les reivindicacions actuals, que l’espai s’acabi de condicionar com cal. Passeig de Valldaura 271. @cjprospe.

En lluita amb les entitats de Roquetes per un nou Casal

Kasal de Joves de Roquetes. Des de l’any 2003, l’Associació Juvenil Sociocultural Roket Project assumeix la gestió d’un espai juvenil amb més de 30 anys de trajectòria a Nou Barris. Una gestora i diferents col·lectius i comissions porten el dia a dia del casal. Entre les línies i objectius del seu ideari hi ha el foment de la participació, el feminisme, la diversitat, l’antifeixisme i l’antiracisme, la consciència de classe -obrera-, la política “apartidista” i la gestió comunitària. La lluita més important, aconseguir un nou equipament, ja que l’actual ha quedat obsolet. Carrer de Vidal i Guasch 23. kasaljovesroquetes.wordpress.com.

Un espai més ampli per celebrar deu anys al Poblenou

Casal de Joves de Can Ricart. En funcionament des del 2016 després d’una llarga reivindicació veïnal, poc temps després de posar-se en marxa ja s’havia quedat petit. La lluita per aconseguir-ne l’ampliació ha donat els seus fruits i s’acaba de posar en funcionament la nau annexa que permetrà acollir més activitats i projectes coincidint amb el 10è aniversari, que van celebrar amb l’edició del documental La dècada: història d’un casal viu i combatiu. Música, tallers, mercadet, jocs de taula o cinema són algunes de les activitats que s’hi poden trobar. Carrer d’Emília Coranty 5. @jovescanricart.

L'entrada Els casals, models d’autogestió i democràcia ha aparegut primer a Carrer.

El CJAS va ser l’espai d’acollida de la iniciativa i, un any després, la Isa va prendre el relleu incorporant-se a l’assemblea gestora de l’entitat. Per a ella, formar part del casal significa “prendre partit en construir comunitat entre el jovent del barri” en un espai que rebutja “institucions paternalistes”, però també disposar d’una xarxa de suport que va més enllà del cercle familiar i d’amistats. El Tomàs també havia estat vinculat a un cau quan, el 2016, va descobrir a Facebook la convocatòria d’una assemblea que reclamava un espai per a un casal de joves a Sants. Amb inquietuds polítiques, hi va participar amb el fi de conèixer altres joves i desenvolupar un projecte comunitari.

Un any després, l’entitat va aconseguir un local al carrer de Violant d’Hongria. “Ser part del casal significa contribuir a fer el barri més habitable”, afirma. El CJAS organitza tallers de DJ, joieria i dansa, i coorganitza les Festes Alternatives. A diferència d’altres, no rep suport econòmic de l’Ajuntament. Tot i que aquesta situació pot ser un hàndicap financer, també és trencadora: “No rebre-les ens dona bastant d’autonomia”, explica. Aquesta postura encara és debatuda entre els membres de la gestora, però és una decisió que ha marcat distància amb l’Administració i, asseguren, ha estalviat temps dedicat a la burocràcia.

L'entrada Isa i Tomàs, del Casal de Joves Autogestionat de Sants: «Al casal es construeix comunitat entre el jovent del barri» ha aparegut primer a Carrer.

Per generar aquest canvi ens necessitem a totes, també a les joves, amb qui hem de recuperar la motivació i construir imaginaris de futurs desitjables on el bé comú, el suport mutu i la democràcia participativa en siguin les arrels. Per això, hem de posar al centre de l’educació -en el sentit més ampli i comunitari- la participació juvenil i reflexionar sobre quins espais són veritables escoles de participació. Els experts en participació infantil i juvenil assenyalen tres condicionants bàsics: voler, saber i poder participar. Abordem-ho des d’aquí.

Voler participar

La participació s’ha de motivar. Ha de partir d’inquietuds reals, de la necessitat d’expressar-se, transformar i construir propostes col·lectives. En definitiva, per participar cal voler participar. El capitalisme tardà ens ha deixat un panorama d’atomització, individualització i soledat. La manca de sentiment de pertinença, la frustració i els malestars quotidians generen un context que la dreta radical no ha dubtat a aprofitar per imposar discursos basats en l’odi i l’individualisme.

Els moviments veïnals, el lleure educatiu i els centres educatius tenim el deure de demostrar que és des de la lluita compartida, l’autoorganització i la col·lectivització d’aquests malestars que hi podem fer front. Fomentar la participació juvenil és generar un tallafocs contra els discursos d’odi i la dreta radical, i recuperar el poder col·lectiu, la confiança en allò comunitari i la capacitat d’incidència.

Com a docents, educadors, monis, familiars o veïnes, tenim la responsabilitat de representar el canvi que volem veure al món. No hi ha res més poderós que els vincles educatius, i és des de l’exemple que hem de demostrar que autoorganitzar-se és possible, participar és imprescindible i militar és una obligació. Les mobilitzacions docents de les últimes setmanes probablement tenen més impacte que moltes hores de cultura i valors ètics o qualsevol altre crèdit de participació. Hem vist estudiants que s’organitzaven per donar suport a les reivindicacions del professorat, inspirades per la coherència dels seus referents en la defensa de l’educació pública de qualitat.

Saber participar

Quan l’espurna està encesa, cal saber participar. Cal disposar d’eines i estratègies per fer-ho. Històricament, els caus i esplais han estat veritables escoles de participació. Aquell primer estadi de sentir-se part d’una cosa, d’aprendre a mirar el món amb ulleres crítiques i d’imaginar i transformar-lo col·lectivament. Amb l’acompanyament de caps i monis, omples la motxilla d’eines per construir aquest món millor. Però els infants creixen, i és per això que cal generar itineraris de participació als barris. Quan s’acaba l’etapa del cau o l’esplai, els casals de joves acullen; més endavant ho fan els casals de barri, els moviments socials o els ateneus populars. D’aquesta manera, els barris dibuixen el seu propi itinerari formatiu, la seva pròpia escala de participació.

Tanmateix, no tothom passa per un cau, esplai o casal. És aquí on els centres educatius esdevenen espais estratègics i universals per a l’aprenentatge de la participació i l’autoorganització juvenil. Educar no és un acte neutral. Com defensaven Freire, Freinet o Ferrer i Guàrdia, educar és un acte polític. Per tant, cal que introduïm la participació, l’autoorganització i l’economia comunitària a les propostes pedagògiques dels centres.

Educar en participació implica fer-ho des de l’arrelament al barri i al territori, permeabilitzar els centres educatius i connectar-los amb casals de joves, col·lectius feministes, moviments socials i l’ecosistema autoorganitzat que els envolta. Si volem que l’alumnat arreli al seu entorn en sortir de l’institut, hem de generar connexions entre el dins i el fora. Projectes com “Educar en participació, una assignatura pendent”, de Casals de Joves de Catalunya, o el “Visc, convisc i participo”, del Consell de la Joventut de Barcelona, haurien d’esdevenir la norma.

Poder participar

Motivats i amb eines, arriba el moment clau: poder participar. Des del món adult tenim la responsabilitat de fer-los lloc, escoltar les seves inquietuds, deixar pas i acompanyar els processos d’aprenentatge. Si volem que participin, cal que puguin fer-ho. Perquè, com defensa Casals de Joves, a participar se n’aprèn participant.

El lleure educatiu fa anys que té les seves pròpies eines per fer-ho possible: assemblees de grup, treball per projectes, consells d’infants o assemblees gestores. Aquestes experiències haurien d’inspirar els centres educatius perquè les joves puguin participar plenament en aquests espais, organitzats en sindicats d’estudiants, col·lectius feministes i assemblees o organitzant-se de forma cooperativa per gestionar la cafeteria del centre. Des del món adult, hem de fer-los lloc, validar-les i acompanyar-les.

Des dels barris també tenim la responsabilitat d’assegurar que les seves inquietuds i necessitats puguin estar al centre de la vida comunitària, així com acompanyar-les en la defensa dels seus espais davant les amenaces a l’autogestió, com ha passat amb la privatització del Casal de Joves Girapells, al Guinardó, i l’espai La Cendra, a Sant Antoni.

La participació no és un indicador buit de contingut. Ha de tenir vocació transformadora cap a una transició ecosocial justa, d’escola de democràcia i de trinxera antifeixista davant els discursos d’odi que volen dividir les nostres comunitats. En definitiva, educar en participació ha d’esdevenir l’eina per adobar les arrels d’un futur desitjable.

L'entrada Del cau o l’esplai al casal de barri, escoles de participació per adobar les arrels d’un futur desitjable ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la Barcelona de nit que ven, per als turistes, el Consorci Turisme de Barcelona, amb participació de l’Ajuntament de Barcelona. Una oda al negoci privat i el consum d’alcohol; el paradís de l’oci nocturn que ha acabat excloent el jovent barceloní -tant pels preus com pel tipus d’oci i la falta d’opcions en barris perifèrics- i generant un xoc frontal entre el dret a l’oci i el dret dels veïns i veïnes al descans. Un mal negoci per als 390.000 joves d’entre 18 i 35 anys que viuen a Barcelona, que a més, quan s’autoorganitzen -amb festes al carrer i botellots-, corren el risc de ser reprimits.

Les institucions barcelonines han acabat convertint la nit en un atractiu turístic més. A hores d’ara, de fet, l’Ajuntament reconeix que l’oferta d’oci nocturn per als joves de la ciutat “és insuficient”, en paraules de la nova comissionada de Nit, Carmen Zapata, que també manté que “l’oci privat i l’oci públic són compatibles”. Ara bé, és significatiu que la comissionada depengui de l’àrea de Seguretat i no de Cultura.

Acord inèdit

Al marge de les institucions, ja es mouen fils per reconduir un model que de totes totes no satisfà ni els barcelonins i barcelonines ni les empreses d’oci nocturn. De fet, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) i el Gremi d’Empresaris de Discoteques de Barcelona i Província va signar al juliol del 2024 un acord de col·laboració per trobar solucions que tornin a fer compatible l’oci nocturn amb el dret al descans, i reclamen la implicació de les Administracions.

Les entitats del sector constaten que falten locals “d’oci legal” -és a dir, discoteques- per absorbir la demanda dels joves de Barcelona i l’àrea metropolitana, i reclamen poder obrir nous locals en barris orfes d’aquesta oferta perquè no hi arriben els turistes. Coincideixen que cal apostar per “una ciutat amb una oferta d’oci atractiva i solidària amb la vida veïnal”.

La Favb, per la seva banda, es va comprometre a actuar com a mediadora en els conflictes entre veïns i veïnes i locals d’oci, i analitzar diferents propostes urbanístiques que puguin aportar solucions a les problemàtiques existents, així com recollir les preocupacions i queixes del veïnat relacionades amb els locals recreatius musicals i transmetre-les a les associacions empresarials del sector. El compromís d’aquestes també passa per treballar amb els empresaris per cercar solucions immediates en casos d’afectació greu per a la salut del veïnat, així com mantenir una comunicació oberta i transparent amb la Federació. Tots quatre signants de l’acord, a més, sol·liciten a les Administracions que permetin l’estudi de plans urbanístics i d’usos que promoguin l’activitat empresarial en el sector de l’oci nocturn garantint el descans veïnal.

Un oci més saludable

La vicepresidenta segona de la Favb, Ana Menéndez, certifica que aquest acord “és un primer pas” per “desbloquejar conflictes lligats a la concentració de locals en determinats barris de la ciutat i a un turisme desbocat”, i alerta que Barcelona “no pot expulsar el seu jovent ni tampoc les seves necessitats d’oci”. En aquest sentit, la Favb aposta per “desconcentrar l’oferta, explorar noves ubicacions i revisar normatives, tot plegat, per arribar a formes d’oci més saludables”.

Com? L’esport de base és una “opció clara”, manté Menéndez, així com “la potenciació de l’educació en les arts, amb un paper clau de la xarxa d’equipaments culturals i educatius obrint-se a usos i horaris que permetin un aprofitament més racional i sostenible de tots aquests recursos en funcionament”. La Favb recorda que ja hi ha experiències en alguns barris, com la dels Patis Oberts a les escoles, que s’ha demostrat que incrementen els vincles comunitaris: “No seria tan difícil pujar-les d’escala i incloure instituts i universitats a les nits”.

L’Ajuntament -a través de la comissionada de Nit- es limita a dir que explorarà “quines possibilitats tenen les activitats nocturnes culturals, esportives i lúdiques”. Però mentre les paraules no donen pas a les alternatives, l’oci nocturn a la ciutat es consolida com un negoci privat rodó basat en l’oferiment de privilegis per a turistes i l’exclusió de facto del jovent als barris. “L’oci nocturn a Barcelona comença a ser discriminatori: no tothom pot accedir-hi econòmicament i no tots els joves estan interessats en discoteques i copes”, alerta Núria Codina, catedràtica de Psicologia Social i de l’Oci de la Universitat de Barcelona. L’experta assegura que el model de “festa i copes” va contra la diversitat, i per tant, “la ciutat practica l’exclusió social de qui vol fer activitats alternatives i no troba la possibilitat de fer-les”.

Codina assenyala la falta d’inclusió en aquest model d’oci nocturn a Barcelona: “L’oferta d’oci hauria de contemplar diferents sensibilitats i no només les que són moda. L’oci és un espai d’integració social, que pot arribar a trencar o modificar estereotips i prejudicis. La ciutat de festa i copes és inclusiva? No, està clar que no hi pot participar tothom”, insisteix la professora. Codina, de fet, afegeix una tercera pota molt rellevant, al seu entendre, per construir un model d’oci del tot democràtic: l’autogestió. “L’oci, si el considerem com un espai de temps, és un espai ideal per practicar l’autogestió del temps i l’autogestió d’un mateix. En front d’àmbits de la quotidianitat més reglats -com ara l’escola, la universitat o el treball-, és l’espai amb més llibertat. Però una ciutat centrada en la festa i les copes és restrictiva i impedeix aquesta autogestió”, conclou.

Més participació del jovent

I encara una veu més que denuncia el model d’oci elitista que exclou el jovent barceloní. Des del Consell de la Joventut de Barcelona insisteixen en les festes populars i en les autogestionades com a possible alternativa: “Necessitem una major permeabilitat de la programació cultural de les festes majors que permeti la participació directa del moviment associatiu juvenil, i també més suport institucional a les entitats que organitzen esdeveniments de format mitjà”.

Mentre les Administracions segueixen pensant en la nit com una campanya més de màrqueting de la marca Barcelona, els joves lluiten als barris per gaudir del seu dret a l’oci, i el teixit associatiu i veïnal busca fórmules -per primer cop, amb la col·laboració de les empreses privades de la nit- per fer compatible l’oci nocturn amb el dret del veïnat al descans, i lluitar alhora per un model alternatiu, inclusiu i divers a tota la ciutat, que vagi més enllà del consum d’alcohol en bars i discos.

Objectiu, una nit més diversa

La comissionada de Nit, Carmen Zapata, va ser nomenada fa tot just cent dies amb l’encàrrec de conèixer de primera mà les inquietuds i queixes ciutadanes sobre el soroll a cada districte. A ella li toca obrir la carpeta de la diversificació de l’oferta cultural i d’oci nocturn a la ciutat, però també buscar noves fórmules per a l’abordatge de la mediació i la regulació de l’economia nocturna i el reforç de polítiques de convivència nocturna “amb accions adreçades a tota la ciutadania i sobretot a col·lectius específics, com ara joves, dones, LGTBI o gent gran”. La comissionada -que havia de ser alcaldessa de Nit- ha escoltat col·lectius i entitats -entre els quals la Favb- i representants dels districtes per fer una primera diagnosi, i en les pròximes setmanes en presentarà les conclusions. “La governança nocturna a Barcelona busca crear un model de ciutat on la vida nocturna sigui un motor de creativitat, cultura, economia i inclusió, respectant la diversitat de gènere, sexual i cultural, i assegurant que tots els col·lectius puguin gaudir d’espais segurs i respectuosos”, ha dit Zapata.

L'entrada Un model d’oci nocturn que exclou els barris ha aparegut primer a Carrer.