1976: el Pla General Metropolità

El verd urbà forma part dels Sistemes Generals del Pla General Metropolità (PGM), que va fixar un estàndard mínim de 5 m² per habitant d’espais lliures i zones verdes en l’àmbit de ciutat -no de sector-, amb la possibilitat de ser incrementat progressivament a través del creixement de la ciutat pel sòl urbanitzable i el sòl urbà no consolidat, on els nous plans parcials havien d’aportar el 20% del sòl en equipaments i zones verdes, 20 m² de zona verda per cada 100 m² de sostre en sòl residencial i 5 m² de zona verda per cada 100 m² de sostre en altres usos.

Cinquanta anys després, la ciutat tot just ha assolit un estàndard de 7 m² per habitant de zones verdes, sense considerar el Parc Metropolità de Collserola. Poc creixement del verd si tenim en compte que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera desitjable la coneguda regla del 3-30-300 [veure peça segregada], un estàndard que les institucions catalanes han assimilat a uns 10-15 m² per habitant, nivells inassolibles en sectors consolidats com l’Eixample, amb una superfície de zona verda d’1,9 m² per habitant, per sota de la mitjana de la ciutat, o com la Dreta de l’Eixample, amb 0,59 m² per habitant, el menor de tots els barris de Barcelona.

Que el verd formi part d’un sistema urbanístic li confereix l’única protecció vigent, però amb una seguretat jurídica relativa, ja que la jurisprudència admet que la qualificació de zona verda no constitueix un concepte jurídic tancat del qual es puguin deduir els usos permesos i els prohibits. De fet, fins i tot el concepte d’espais lliures fa referència sovint als usos de places cíviques on dominen les àrees pavimentades o sense arbrat. També una sentència del 1979 va reconèixer que els usos del subsòl en aparcaments i dipòsits i altres usos podien ser compatibles amb la qualificació de zona verda.

Aquesta ambigüitat jurídica ha convertit les zones verdes en un calaix de sastre de tota mena d’usos provisionals o definitius. Un dels motius està escrit a l’article 203 de les Normes Urbanístiques, que assenyala que els equipaments permesos a les àrees de parcs urbans poden arribar a ocupar un màxim del 5% de la superfície. Recordem els conflictes del parc de Joan Miró, on els usos permanents i provisionals van superar amb escreix el 5% de la superfície, els del subsòl van acabar invalidant més del 40% del sòl drenant i, recentment, una part important s’ha vist ocupada per les obres provisionals de l’L8.

Una anàlisi de la ciutat consolidada ens permet identificar, a més dels espais verds actuals i els patis d’illa guanyats del 1995 al 1999, tot un seguit de jardins públics o privats qualificats de sistema viari bàsic (clau 5) no edificables, però sense seguretat jurídica. També els espais i jardins associats a equipaments (clau 7a), els qualificats de zona de conservació de l’estructura urbana (clau 15) i els qualificats de zona de densificació urbana (clau 13E), potencialment edificables, tot i disposar d’una ordenança que obliga les obres de nova planta o gran rehabilitació a alliberar i enjardinar el centre del pati d’illa a partir d’una vegada i mitja de la profunditat edificable. Aquest és un conjunt d’oportunitats des del planejament urbanístic.

2023: la Llei del Patrimoni Cultural

A final del 2023, la Generalitat va obrir un procés de consulta pública per actualitzar la Llei del Patrimoni Cultural Català (LPCC) del 1993. Arran d’aquesta oportunitat, la Favb va presentar el gener del 2024 un paquet d’al·legacions, entre les quals figurava l’anomenada Protecció del Verd Urbà. Les al·legacions no varen ser acceptades per l’equip redactor d’una llei que encara està en fase parlamentària. En definitiva, exceptuant els parcs naturals -amb Pla Especial de Protecció- i els jardins històrics previstos a la LPCC, el verd urbà no es considera un bé cultural, ni tan sols un patrimoni.

2024: Llei de Restauració de la Natura

La Llei de Restauració de la Natura, oficialment el Reglament (UE) 2024/1991, és una normativa europea en vigor des de l’agost de l’any 2024 que obliga jurídicament els estats membres de la Unió Europea a recuperar els ecosistemes degradats, revertir la pèrdua de biodiversitat i mitigar el canvi climàtic. La llei estableix un calendari ambiciós i obligacions específiques a les zones terrestres i marines. I per al 2050, recuperar tots els ecosistemes que ho necessitin.

Hi apareix un capítol d’espais urbans amb la necessitat d’incrementar de manera continuada les zones verdes urbanes i la cobertura arbòria de pobles i ciutats. Com a primer pas, l’Estat espanyol va presentar, l’agost del 2026 i davant la Comissió Europea, el projecte de Pla Nacional de Restauració de la Natura. Es prohibeix retallar espai verd urbà en la pròxima dècada. Per contra, es proposa augmentar almenys el 3% la presència de vegetació a les ciutats el 2040 i arribar al 5% addicional el 2050. L’objectiu és que hi hagi almenys el 10% de la superfície de les ciutats recoberta per arbres, però, sense finançament, el pla no s’ha traduït en cap règim d’aplicació ni mesura de protecció de les zones verdes urbanes.

2026: l’Estatut del Verd

L’Estatut del Verd és una proposta d’un nou marc participatiu impulsat el 2026 pel Consell Ciutadà per la Sostenibilitat per reconèixer i protegir els drets de la natura urbana i els espais verds. Demana protecció jurídica -garantir la preservació, restauració i protecció dels espais verds davant la pressió urbanística-; reconeixement ecosistèmic -valorar els serveis ambientals que aporten zones com els horts urbans o els jardins privats protegits-; i participació ciutadana -impulsar un grup de treball obert a entitats i col·lectius per definir aquests drets de la natura a la ciutat-. Més enllà d’aquest Grup de Treball de l’Estatut del Verd, encara en procés de formació, no hi ha cap concreció específica per a la preservació dels espais verds urbans, la seva restauració
i protecció davant la pressió urbanística.

Lluny d’obtenir respostes clares i sense règims d’aplicació d’aquestes noves legislacions poc madures, cal retrocedir a l’única seguretat jurídica i marc legal existent en aquest moment: el fet de formar part del sistema urbanístic d’espais verds del PGM, única condició protectora vigent i oportunitat per exigir canvis de qualificacions.

La regla del 3-30-300

Es tracta d’un estàndard urbanístic i de salut pública que defineix la quantitat mínima de verd que hauria de tenir qualsevol persona en el seu entorn més pròxim:

3 arbres: Li hauria de ser possible veure, almenys, tres arbres des de la finestra de casa o del lloc de feina.

30% de verd: Cada barri hauria de tenir un mínim del 30% de cobertura arbòria o massa forestal urbana.

300 metres: Cap persona no hauria d’estar a més de 300 metres de distància d’un parc o un espai verd de qualitat d’almenys una hectàrea.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada Qui protegeix el verd? ha aparegut primer a Carrer.