En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.

En la cambra d’ecos dels que manen

Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.

Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.

El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.

Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…

L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.

La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…

Per complir l’expedient

En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.

Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.

Més informació

Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.

L'entrada Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? ha aparegut primer a Carrer.

Ens hi juguem molt: comptar amb una ciutat habitable, saludable, justa. Amb un urbanisme que faciliti la convivència i la vida quotidiana. La crisi ecològica és un dels problemes més importants de la ciutat, amb els de l’habitatge i les desigualtats. I en tots ells xoquem amb la mesquinesa i la manca de mires i de consciència social d’unes elits econòmiques que defensen els seus privilegis amb l’ampli ventall de recursos de què disposen. I que són addictes a un model econòmic basat en el turisme i l’especulació, que és caduc i damnós.

Cal pressionar el poder polític, començant per l’Ajuntament, perquè implementi polítiques adequades als reptes del canvi climàtic i la crisi habitacional i social. Que prioritzi els interessos de la ciutadania davant dels interessos de les elits. I cal treballar als barris perquè aquestes polítiques siguin enteses i defensades. Perquè les transformacions només funcionaran si la majoria entén la magnitud del repte i la necessitat del canvi.

L'entrada Consell de Cent: una sentència negacionista ha aparegut primer a Carrer.

A grans trets, es pot dir que Barcelona Global aplega exponents de la nova economia o capitalisme de plataforma -Pierre, un ferm defensor de la desregulació de les relacions laborals, n’és un dels quatre vicepresidents- i representants d’una elit empresarial i econòmica més tradicional. A tots, però, els uneix la creença a ultrança en un neoliberalisme en què l’increment infinit dels beneficis empresarials és pràcticament l’única finalitat.

La rebaixa d’impostos, la supressió de qualsevol limitació al turisme -les crítiques al Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) són recurrents-, la defensa de l’ampliació d’infraestructures com l’aeroport o l’aposta pels grans esdeveniments són algunes de les grans banderes de l’entitat. En canvi, Barcelona Global obvia completament qüestions que, amb els matisos que es vulguin, figuren en les intervencions, jornades o documents del Cercle d’Economia o, fins i tot, Foment: un cert compromís social, la preocupació almenys aparent pel bé comú, el temor que ens encaminem cap a un nou increment de les desigualtats o una lluita real per abordar l’emergència climàtica. Amb l’única excepció de la defensa retòrica de l’oxímoron del creixement sostenible, no fos cas que la sostenibilitat -la real- del planeta aturés la roda de l’acumulació de capital.

Sorgida amb el teòric objectiu de “reforçar la Marca Barcelona”, segons les seves pròpies dades, l’associació reuneix “227 de les empreses, centres de recerca, emprenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals líders de la ciutat”. A més, també en formen part “880 professionals que volen fer de Barcelona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat econòmica”, 160 socis que viuen a l’estranger i desenes de persones internacionals que, en canvi, s’han establert al cap i casal. El mateix portal corporatiu assegura que l’entitat “desenvolupa propostes estratègiques per al futur de Barcelona, impulsa projectes concrets al costat dels seus socis, i els mobilitza perquè coneguin, es coneguin i puguin recolzar millor la Barcelona del talent” a la qual aspiren.

Paper clau en la Copa Amèrica

Barcelona Global ha aparegut els darrers mesos als mitjans fonamentalment per dues qüestions: el relleu en la seva presidència i el paper que va jugar perquè la ciutat fos escollida com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. En el primer cas, l’Assemblea General de l’entitat va nomenar el 27 de juny Maite Barrera [llegiu-ne el perfil a la peça] com a nova presidenta, en substitució d’Aurora Catà. En la seva intervenció, Barrera va manifestar que tenen la voluntat “d’atraure talent que generi impacte positiu, que ajudi Barcelona a créixer de manera pròspera, sostenible i inclusiva” per “fer una Barcelona millor”. Al costat d’aquestes frases políticament correctes, va subratllar que “retenir talent exigeix també continuar treballant per transformar la fiscalitat que [la ciutat] té associada i eliminar les barreres burocràtiques que dificulten el seu desenvolupament”.

Amb un mandat per endavant de dos anys, a la junta de Barrera hi trobem noms com els esmentats de Gerard Piqué, Òscar Pierre, Juan Antonio Alcaraz i Sergi Ferrer-Salat, a més d’altres com Ana Godó, Francesca Bria -assessora de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen- o Eloi Planes, president executiu de l’empresa de l’Ibex Fluidra. La substitució implica que Catà, actualment consellera del Banc Sabadell i Repsol, ha passat a formar part de la nòmina de presidents d’honor de Barcelona Global, on figuren la resta de persones que han ocupat el càrrec: Joaquim Coello (2011-2012), Emilio Cuatrecasas (2012-2014), Marian Puig (2014-2016), Gonzalo Rodés (2016-2018) i Pau Guardans (2018-2020).

El 29 de març, durant l’acte de presentació oficial de Barcelona com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024 que va fer-se al World Trade Center, el primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i líder del PSC a la ciutat, Jaume Collboni, va agrair explícitament el paper jugat pel lobby per aconseguir l’organització de l’esdeveniment [llegiu el número 160 de Carrer]. L’aleshores presidenta de l’associació, Aurora Catà, no podia faltar a la foto de celebració, després dels seus contactes estrets amb la companyia novazelandesa que va escollir la candidatura de Barcelona. Per tancar el cercle, l’1 de setembre es va confirmar que America’s Cup Events Barcelona, l’empresa organitzadora de l’esdeveniment, ha fitxat Catà com a vicepresidenta. Paradigma de la primacia d’interessos privats en una competició que, fonamentalment, estarà finançada amb aportacions de les administracions públiques. Tot, òbviament, sota el mantra de la col·laboració publicoprivada del qual també fa bandera el lobby.

De Trias al PSC de Collboni

Les paraules de Collboni no són casualitat, sinó que responen a l’apropament que els darrers anys s’ha viscut entre el PSC i una part destacada de l’elit econòmica i empresarial barcelonina -i catalana-. Al cap i a la fi, l’actual PSC barceloní comparteix bona part del model desarrollista que plantegen organitzacions com Barcelona Global, basat en l’expansió d’infraestructures com el port i l’aeroport, la celebració de grans esdeveniments i les crítiques a aquells projectes que limiten la presència del cotxe privat.

El 2013, en canvi, l’associació -molt menys coneguda, amb menys socis, però amb unes grans línies que ha mantingut fins ara- tenia una relació molt estreta amb la CiU de l’aleshores alcalde, Xavier Trias. L’eclosió del Procés, però, va distanciar aquestes elits econòmiques de l’espai de l’antiga CiU, malgrat que Junts fiscalment defensi les mateixes receptes, i les va apropar al PSC arran del poc pes del PP a la ciutat i al conjunt de Catalunya, a la residualització de Ciutadans i a la fallida aposta per l’exprimer ministre francès Manuel Valls.

A què respon, però, l’existència d’un lobby com Barcelona Global? En parlem amb el periodista Andreu Farràs, especialitzat en economia i, entre moltes d’altres, autor d’una obra de referència com L’oasi català: un recorregut per les bones famílies de Barcelona -escrit conjuntament amb Pere Cullell i publicat per Planeta el 2001-. Per a ell, la seva aparició “és una manera de dir que els lobbies que hi ha hagut fins ara potser han quedat envellits, que sempre són els mateixos i que els nous emprenedors i la gent jove d’empreses més clàssiques -com el Grup Godó- necessiten un altre grup de pressió”.

Sense sensibilitat social

Tot i que en una burgesia -o classe dirigent empresarial- tradicionalment tan endogàmica com la catalana és inevitable que hi hagi noms que es repeteixin -la mateixa Maite Barrera o Teresa García-Milà estan també a la directiva del Cercle d’Economia-, Farràs destaca que, justament a diferència d’altres grups previs, “no veuen el consens necessàriament com una virtut: tenen les seves idees i volen imposar-les”. “El Cercle és una institució que ha defensat el liberalisme econòmic, però alhora sempre ha tingut una sensibilitat social i ha comptat amb molts membres a la junta que han estat socialdemòcrates. I ha buscat el consens tant dins seu com fora. A Barcelona Global això no hi és. És partidari d’un liberalisme molt clar, del conservadorisme econòmic i fa una defensa a ultrança dels interessos de les empreses. Volen menys impostos, l’ampliació de l’aeroport sí o sí i no entra en qüestions de si hi ha més desigualtat”, exposa Farràs.

No es pot dir que l’associació presidida per Maite Barrera amagui les seves intencions. De fet, només cal entrar a la seva web per comprovar com entre el que defineix com a “projectes de lobby” n’hi figura un d’anomenat “fiscalitat per al talent i l’emprenedoria”. Que, ras i curt, el que defensa és la rebaixa d’impostos, un argument clàssic dels lobbies econòmics i de la dreta política. Una de les raons per fer-ho és el resultat d’una enquesta feta “entre la comunitat internacional que viu a Barcelona”, que va concloure que les “despeses fiscals es consideren molt elevades”. Barcelona Global afegeix que això és un “desavantatge estructural” que pateix la ciutat si se la compara amb Nova York, Zuric, París, Londres o Singapur per “atreure talent internacional i reforçar l’emprenedoria”.

Paral·lelament, al mes de novembre de l’any passat l’associació va presentar el seu particular decàleg per reactivar el “turisme de qualitat”. Entre d’altres mesures, va defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat -mesos després que caigués el projecte que pretenia imposar el Govern espanyol i que suposava danys irreparables a un espai protegit com la llacuna de la Ricarda- i més “flexibilitat” de l’Ajuntament de Barcelona amb el sector hoteler. Això s’hauria de traduir en la revisió del PEUAT, ja que considera que suposa una limitació a la recuperació d’establiments turístics i comporta la pèrdua d’habitacions.

Interessos públics o beneficis privats

Seguint un relat molt estès en determinats sectors -bàsicament contraris a regular certes activitats-, Barcelona ha de tornar a ser la del sí i deixar de ser la del no. Tot plegat deixa prou clar que el model de ciutat de l’entitat està força allunyat del que pot tenir Barcelona en Comú i porta a pensar que les preferències del lobby a les eleccions municipals de l’any vinent s’encaminaran -de manera més o menys explícita- cap a aquelles formacions que aplanin el camí cap a les mesures que proposa i combreguin amb la tan repetida col·laboració publicoprivada, que, a la pràctica, gairebé sempre implica subjugar els interessos públics al benefici privat d’uns pocs.

Quatre perfils

Maite Barrera, la presidenta
Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per Esade i amb dos màsters en administració d’empreses (MBA) -un a Esade i l’altre a la californiana UCLA-, Maite Barrera (Girona, 1974) és la fundadora i consellera delegada de Bluecap Management Consulting, una companyia especialitzada en l’assessorament estratègic i analític per al sector financer, que des de final del 2020 està en mans de l’argentina Globant. Mare de quatre fills i filla de l’empresari del sector del transport de viatges per carretera Lluís Barrera, també va estudiar a l’escola Les Alzines, vinculada a l’Opus Dei i coneguda fins aquest curs per acceptar només nenes. El perfil elitista el completa sent patrona i membre de la comissió delegada de la Fundació Princesa de Girona.

Aurora Catà, l’expresidenta
Amb una àmplia trajectòria empresarial, l’estiu del 2020 Catà va convertir-se en la primera dona a presidir lobby, tot i que en el seu moment va tenir la multimilionària Maria Reig com a gran impulsora. Ha passat pel Bank of America, Nissan Motor Ibérica, RTVE, Planeta -va ser-ne consellera delegada-, Recoletos o Seeliger y Conde i ara mateix és consellera de dues empreses de l’Ibex com són el Banc Sabadell i Repsol. Formada també en una escola de negocis, l’IESE, aquest estiu s’ha incorporat a la companyia organitzadora de la Copa Amèrica de Vela, després d’haver exercit un paper clau en l’acord entre administracions públiques i sector pivat per aconseguir que l’esdeveniment recaigués en la capital catalana.

Òscar Pierre, el fundador de Glovo
Cofundador i conseller delegat de la plataforma de repartidors Glovo -des del gener controlada per l’alemanya Delivery Hero-, Òscar Pierre (1992) és des de l’estiu un dels quatre vicepresidents de Barcelona Global. Fill i net d’empresaris -l’avi matern va ser el fundador de Miquel Alimentació-, ha protagonitzat nombroses polèmiques per les pràctiques de la seva empresa, que ha acumulat derrotes judicials per la negativa a contractar com a assalariats els riders. Tot plegat acompanyat de declaracions d’elogi cap a la “flexibilitat” d’un model, el seu, que accentua la precarietat dels treballadors.

Gerard Piqué, el futbolista empresari
Probablement sigui el membre més conegut de la nova junta de Barcelona Global, de la qual n’és vocal. Defensa central del primer equip del FC Barcelona des del 2008, acumula desenes de títols com a futbolista professional i, a banda, amb el pas dels anys ha anat guanyant presència empresarial. Controla el grup Kosmos, que reuneix negocis en esports, mitjans i entreteniment, també fa diners amb el sector immobiliari i fa uns mesos va transcendir la seva faceta com a comissionista per portar la Supercopa d’Espanya de futbol a una dictadura com l’Aràbia Saudita.

L'entrada Barcelona Global, el ‘lobby’ neoliberal sense complexos ha aparegut primer a Carrer.

Els darrers mesos el debat sobre l’ampliació de l’aeroport ha aixecat polseguera i ha acaparat pàgines i pàgines de periòdics. Amb la congelació del projecte, sembla que la discussió s’ha apaivagat, però tothom sap que la paralització només és un episodi més d’un serial inacabat que, per ara, no deixa satisfet a cap dels actors protagonistes, ni polítics ni empresaris ni ecologistes.

Falta de consens

La falta de consens entre l’executiu de Pedro Sánchez i la Generalitat de Catalunya -i entre les coalicions de cada govern- va ensorrar la inversió de 1.700 milions d’euros que Aena volia destinar a l’ampliació, que havia de servir per convertir l’aeroport en un hub intercontinental. Per aquest motiu, l’empresariat lamenta l’oportunitat perduda, mentre que les associacions ecologistes adverteixen que l’ampliació es vol portar a terme igualment i advoquen per un canvi estructural del model socioeconòmic.

El projecte d’Aena contemplava allargar la pista sud de l’aeroport 500 metres cap a l’est. Això suposava eliminar 50 hectàrees de la llacuna de la Ricarda, un espai natural d’aiguamolls i pinedes amb una biodiversitat única. La qüestió sobre la preservació d’aquesta llacuna, protegida per la xarxa Natura 2000, va ser el que va mobilitzar la ciutadania i va provocar el desacord entre el govern central i l’autonòmic.

La gestió política

El PSOE i Junts es mostraven a favor del projecte i deien que Aena es comprometia a compensar les pèrdues d’espai protegit -l’empresa estatal no va complir els compromisos que havia acordat per realitzar l’anterior ampliació de l’aeroport, el 2004-. El 2 d’agost, la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, va arribar a un acord verbal amb el vicepresident de la Generalitat, Jordi Puigneró (Junts), per incloure el projecte d’ampliació al DORA II, el document de regulació aeroportuària d’Aena per al període 2022-2026. Encara no es coneixien els detalls, motiu pel qual Esquerra Republicana va dir que només el recolzaria si complia estrictament les normes ambientals europees. Per la seva part, Unidas Podemos es va mostrar contrària a l’ampliació.

Quan el 3 de setembre es va publicar el DORA II i es va confirmar que el projecte pretenia envair la Ricarda, el debat polític es va intensificar. Les relacions es van tensar fins al punt que, el 8 de setembre, l’executiu central va informar que la inversió de 1.700 milions d’euros d’Aena quedava congelada. “El pacte s’ha trencat per una pèrdua manifesta de confiança”, apuntava la ministra Sánchez, mentre que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, parlava d’“una operació de xantatge”; Esquerra Republicana no acceptava que el projecte afectés la Ricarda. Puigneró, per la seva part, llançava dards a l’Estat, a qui acusava d’unilateralitat, i als seus socis de govern, dels quals deia que havien generat confusió en anunciar que assistirien a la manifestació en contra de l’ampliació.

Laments de la Patronal

En un comunicat emès després de la paralització del projecte, la patronal Foment del Treball, presidida per Josep Sánchez Llibre, demanava aconseguir els consensos necessaris per reactivar la inversió: “No podem renunciar al progrés que aporten les infraestructures, i menys quan ens falten”. Sánchez Llibre va intentar fer de mediador entre l’Estat i la Generalitat perquè arribessin a un nou acord, però el termini va expirar i no ho va aconseguir.

“És un perjudici enorme tenir un aeroport que està limitat per la seva grandària”, afirma la vicepresidenta de l’Associació Empresarial de l’Hospitalet i Baix Llobregat, Rosa Fiol, que explica que no hi havia motius per deixar escapar la inversió. La seva organització defensava que l’ampliació era compatible amb la preservació dels espais naturals perquè és “un tema tècnic que es pot resoldre”. A més, Fiol qüestiona que la Generalitat porti anys desatenent els espais de Natura 2000 i ara es preocupi tant per la Ricarda.

No tot l’empresariat, però, donava suport a l’ampliació plantejada per Aena. El president d’El Prat Empresarial, Jordi Morera, apunta: “No ens oposem frontalment a l’ampliació, però creiem que s’han d’estudiar alternatives que no pressionin encara més el territori del Prat i tinguin en compte el conjunt de Catalunya”. Morera explica que les empreses del municipi no obtenen un benefici directe de l’aeroport i preferirien que s’invertís en projectes com el Corredor Mediterrani.

L’ecologisme, un contrapoder

Des del primer moment, l’oposició ciutadana a l’ampliació de l’aeroport va determinar la gestió política. Les organitzacions ecologistes van canalitzar el seu sentiment de rebuig i van pressionar perquè el projecte no es portés a terme. Per aquest motiu, moltes persones consideren que són les grans triomfadores de la paralització. Les seves integrants, però, mostren cautela. Pere Bonet, portaveu de Ni un pam de terra -organització veïnal pratenca que defensa els espais naturals i agrícoles del municipi- afirma: “No donem tota la credibilitat a la suspensió de l’ampliació”. Per això explica que la seva organització estarà alerta per si es fa un nou projecte que atempti contra els espais naturals del delta del Llobregat.

Més enllà de l’ampliació

Jaume Grau, portaveu d’Ecologistes en Acció i SOS Baix Llobregat, remarca que el debat va més enllà de l’ampliació i que es tracta de repensar el model socioeconòmic. “La qualitat de vida de la gent no passa per construir més, sinó per viure millor, i per això és imprescindible conservar els espais naturals”. Grau indica que cal “reduir l’activitat aèria” per rebaixar les emissions de CO², que provoquen l’escalfament del planeta. Segons l’Agència de Desenvolupament Urbà Barcelona Regional, l’ampliació hauria augmentat les emissions d’aquest gas hivernacle de l’aeroport un 33% com a mínim. El 2019 l’activitat aèria del Prat va generar 8,4 milions de tones de CO².

En declaracions al diari El País, el professor de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Mir, expert en moviments socials, assegura que “l’eix ecològic no desapareixerà de l’escenari polític”. L’ampliació del Prat així ho ha demostrat. Ara, les oligarquies de poder a les quals es dirigia Garcés saben que qualsevol projecte no sostenible amb el medi ambient toparà amb l’oposició frontal d’una ciutadania organitzada que vetlla per la conservació del planeta. Eduard de Ribot, representant de SOS Costa Brava, que també va prendre la paraula el dia de la manifestació, ho va recordar en tancar el seu parlament: “Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut. Nosaltres lluitarem”.

L'entrada L’aeroport del Prat, nou escenari de lluites de poder ha aparegut primer a Carrer.