“Els anys de la discòrdia” són els del govern de Trias. Per què els denomina així i centra el llibre en aquests anys?
S’havia fet molt poca recerca acadèmica. Gairebé tot el que trobaves era de la influència del PSC sobre Barcelona, i calia parlar del període de Trias, perquè va ser molt important. Quan va anunciar que es presentava de nou a les municipals, vaig tenir la sensació que la gent l’entenia com un senyor que retornaria l’ordre a la Barcelona de Colau. Però si hi ha quatre anys de la història recent en què no hi va haver ordre, en el sentit burgès de la paraula, són els del mandat Trias. Aquí va passar de tot. Van ser anys de discòrdia, de batalla, de conflicte.

Hi va haver la lluita per Can Vies, les vagues generals, el 15-M… L’eclosió d’aquests moviments s’explica pels quatre anys de Convergència?
Després del 15-M es produeix un canvi del pensament hegemònic en relació amb el que era acceptable i el que no ho era en política. Trias creia que encara podia fer el que volia fer: donar-li una volta més a Barcelona com a ciutat neoliberal i posar-la en mans del sector privat. Però la penya ja no estava per la labor. És interessant veure com de desconnectat estava respecte del que estava passant, i per això es va trobar amb una contestació contínua. Trias no era el responsable directe del malestar social d’aquells anys, però no va saber llegir la realitat.

Les polítiques de Trias eren gaire diferents de les que havien posat en marxa els socialistes? Hi ha gaire diferència entre l’enfocament neoliberal que diu que ell té i el que pot tenir Collboni?
Junts no enganya: tu saps què farà. Per aquest motiu, el PSC és més perillós, perquè fa el mateix però amb un discurs més sensible i proper a determinats sectors. La gent manté el record del procés de modernització impulsat pel PSOE a l’Estat, o el que va suposar Maragall per a la ciutat, i pensa que aquest partit farà coses d’esquerres. Jo penso que no. Més encara: crec que, a Barcelona, el PSC pot fer polítiques de dretes perquè dona per descomptat que les d’esquerres les farà Pedro Sánchez. Amb aquest argument, Collboni es pot permetre ser amic dels lobbies i tenir interessos en contra de les classes populars.

El subtítol del llibre és Del Model a la Marca. Què impliquen aquestes etapes?
El model tenia una part física, en el sentit que va implicar un seguit de transformacions en les quals l’Ajuntament mantenia una mà al volant. Hi havia una planificació, una idea concreta de ciutat concebuda des d’un punt de vista socialdemòcrata, en certa forma, i que es va plasmar en la construcció d’equipaments i serveis. La marca, en canvi, és purament simbòlica: ja no hi ha la intervenció de l’Ajuntament, sinó que s’atorga la responsabilitat de la ciutat al sector privat. El model tenia valors. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, hi havia un component moral i ideològic. Per construir la marca, això no ha calgut.

Hi ha una voluntat comercial al darrere de la creació de la marca?
Completament. Es vol atraure inversions i gent. La projecció de Barcelona com una marca digerible, amable, fa que la ciutat estigui en el punt de mira. I aquesta és una obsessió de l’Ajuntament.

Això implica invisibilitzar el conflicte.
És clar. Un exemple d’això és el pla Endreça, en el qual hi apareix tant la qüestió de la neteja com l’eliminació dels manters. Això implica concebre un problema social -que hi hagi persones sense papers que no poden treballar legalment- com una malaltia social. Hi ha una visió higienista quan es posa al mateix lloc la salubritat, la salut pública o la qualitat de l’aire, i el conflicte.

L’smart city és una de les principals apostes del mandat Trias que s’ha mantingut en els governs de Colau.
Trias es troba amb una ciutat consolidada, que no pot créixer a nivell urbanístic, i decideix posar-li una capa de tecnologia al damunt. Fa servir el concepte d’smart city, que és molt complicat de tombar: no hi ha ningú que estigui en contra d’una ciutat intel·ligent. Tanmateix, incideix en la privatització, perquè les idees al voltant de la gestió intel·ligent estaven en mans del sector privat. Colau no va acabar amb la idea de l’smart city, però va donar-li un enfocament, teòricament, més democràtic, apostant pel programari lliure o la gestió pública de les dades.

En una entrevista a Públic deia que tots els partits tenen por de la portada de La Vanguardia. Els comuns també?
Sí. No han estat prou transformadors, bé sigui perquè eren pocs, perquè governaven amb el PSC, perquè realment no venien a capgirar la institució, o perquè pensaven que això crearia massa enemics. Ara bé, seria injust dir que no han fet apostes valentes, per exemple, en matèria d’habitatge o de contenció del turisme, com el PEUAT.

Una política estrella dels comuns han estat les superilles. Com les valora?
Tothom té dret a viure al millor barri possible, perquè, a més, deixar que es degradi acaba sent pitjor en termes d’especulació i gentrificació. És el concepte de rent gap: quan el preu del sòl baixa per la desinversió pública, les expectatives d’obtenir beneficis fan que el sector privat estigui interessat en invertir. Per tant, l’Ajuntament ha d’intervenir en els barris i prendre mesures per minimitzar els efectes negatius de les millores. Els comuns es van equivocar fent un discurs que pivotava, sobretot, sobre l’eix mediambiental, perquè les superilles també comporten conseqüències negatives. I no es van explicitar perquè embrutaven el discurs general sobre els seus beneficis.

Què vol dir?
L’esquerra ha de ser sincera. S’hauria d’haver dit: “Farem superilles, perquè treure cotxes i posar zones verdes és bo per a la gent, però això tindrà unes externalitats negatives que intentarem que siguin mínimes”. És que, a més, se sabien. Se sabia que apujarien el preu de l’habitatge i que hi hauria gentrificació i turistificació.

Diu que l’urbanisme s’ha fet servir com una eina del capital per convertir la ciutat en un terreny del qual extreure’n rendes. És possible un urbanisme popular?
És molt complicat. Les ciutats, totes, estan pensades per estar al servei del capital. David Harvey deia que havia costat 200 anys arribar fins aquí, de manera que és irreal pensar que, en vuit anys, un govern X aconseguirà fer marxa enrere. Ara bé, es poden fer passos petits per desmercantilitzar la ciutat. Els comuns els han fet, però, des del juny, tenim un nou equip de govern que pot anar en la direcció contrària. Potser tocarà reactivar la mobilització social. Potser ens trobarem en la necessitat de ser contestataris i posar-nos les piles, perquè no ens quedarà més remei.

L'entrada José Mansilla: “El PSC fa el mateix que Junts, però amb un discurs més sensible” ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, més enllà dels discursos, parlar de la indústria turística des de la qualitat mediambiental i laboral és, ara per ara, una entelèquia si no s’aborda des d’una perspectiva de racionalització i decreixement turístic. La realitat és tossuda: Barcelona és un territori finit, modelat pels seus barris i els seus habitants, i difícilment pot donar acollida a més turisme sense desallotjar prèviament el veïnat de l’espai compartit, com passa des que algú es va inventar la marca Barcelona als anys noranta. L’ocupació que genera el turisme és temporal i amb unes condicions laborals molt precàries tant d’horaris com de sous. I pel que fa a la diversificació, oferir alternatives a l’exitosa oferta de turisme de sol i festa no és senzill.

Un organisme al servei dels ‘lobbies’

Precisament, vendre productes turístics a mida de cada segment d’interès és un dels objectius de Turisme de Barcelona, un consorci público-privat creat el 1993 per l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Fundació Barcelona Promoció. Aquest organisme treballa des d’aleshores per promoure la ciutat com a destinació turística a nivell nacional i internacional oferint un ventall ampli de productes i serveis fet a mida del lobby turístic que l’integra i el controla -restauradors i hotelers-. Lluny de la regulació plantejada des d’algun sector per raons socials i climàtiques, l’actual estratègia de màrqueting turístic de la Destinació Barcelona dissenyat pel consorci proposa, fins i tot, ampliar l’oferta turística.

Un cop superades les restriccions de mobilitat imposades per la covid-19 a nivell mundial, aquest estiu el turisme va tornar a col·lapsar el centre de la ciutat. En aquest context de recuperació, Turisme de Barcelona vol reforçar ara el paper del sector empresarial en la promoció, treballar amb dades reals per adaptar l’oferta d’espais i actius turístics, i posar en valor l’entorn natural i les activitats a l’aire lliure. El document estratègic, elaborat entre el 2018 i el 2021, es va presentar aquest octubre passat als regidors de Barcelona i d’altres municipis de l’entorn metropolità. Ara ja no es parla de sector turístic, sinó d’“economia del visitant” i inclou en el paquet turístic sectors econòmics que tradicionalment quedaven fora d’aquest àmbit.

La missió del consorci és posicionar la ciutat com a destinació turística internacional “d’acord amb la marca Barcelona” treballant “al servei de l’economia i del sector turístic des de la sostenibilitat i l’entesa público-privada”. De fet, només cal donar un cop d’ull a la documentació pública per veure el sense sentit que té que l’Ajuntament de Barcelona -amb 7,3 milions d’euros- i la Diputació de Barcelona -amb mig milió- financin amb diners públics un organisme que vetlla pels interessos privats. “Turisme de Barcelona està finançada de forma pública, però es gestiona de forma privada. El seu funcionament és molt opac perquè no ha de donar comptes a ningú”, explica Pere Mariné, responsable d’espai públic, habitatge i turisme de la Favb.

Gestionat per mans privades

El Consell General de Turisme de Barcelona està format per una presidència, tres vicepresidències i 26 vocals: 11 designats pel Consistori, 12 per la Cambra de Barcelona i tres per la Fundació Barcelona Promoció, de Joan Gaspart. La presidenta és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mentre que els tres vicepresidents són Mònica Roca, presidenta de la Cambra; Xavier Marcé, regidor de Turisme, i l’empresari hoteler Jordi Clos. En aquest consell, la majoria està en mans privades. El mateix passa amb el comitè executiu presidit per Eduard Torres (Gremi d’Hotels de Barcelona), amb Marcé i Clos com a vicepresidents. Pel que fa als vocals, l’Ajuntament en té tres, igual que la Cambra de Comerç, mentre que Barcelona Promoció en té un.

Gairebé 30 anys després de la seva fundació, Turisme de Barcelona i la seva defensa aferrissada del turisme massiu són cada vegada més qüestionats. Per a Pere Mariné, la seva pròpia existència és una anomalia i en reclama la desaparició. “No veiem el sentit a una institució finançada amb diners públics que fa el que li rota. La majoria dels ajuntaments tenen una àrea pròpia de gestió turística, cosa que no passa a Barcelona”, recorda. Des de la Xarxa SET, la xarxa de ciutats del sud d’Europa contra la turistització, s’acusa Turisme de Barcelona de funcionar com un lobby. “Rep finançament públic i el destina sistemàticament a la promoció turística de Barcelona decidida pel mateix sector privat que se’n beneficia. Aquests fons públics són destinats a atreure més turistes, cosa inacceptable en un moment de crisi energètica i climàtica”, denuncia.

El passat 27 de setembre, en el marc de la celebració del Dia Mundial del Turisme, la Xarxa SET va fer públic un manifest -amb el suport de moltes entitats, entre elles la Favb- per denunciar l’impacte i les conseqüències de la intensificació turística després de la pandèmia, connectant el fet amb l’agreujament de les desigualtats socials i la crisi climàtica sense precedents. El document, amb el títol World Tourism Day=Collapse Tourism Day, es va llegir davant la seu de Turisme de Barcelona com a símbol de “la inversió de diners públics en la promoció i el rescat d’una activitat de lucre privat que genera i agreuja desigualtats socials” en referència al turisme.

Agafar el bou per les banyes

La principal queixa de les entitats barcelonines que aposten per un canvi de model turístic coincideix en dues coses: que el consorci fa el que vol sense tenir en compte les necessitats de la ciutat i el context global, i que l’Ajuntament de Barcelona no s’atreveix a plantar-li cara. “L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no s’ha atrevit mai a canviar-ne els estatuts”, remarca Mariné. Tampoc el PSC, responsable de l’àrea econòmica del Consistori, ha qüestionat mai el funcionament de l’organisme “per la seva vinculació amb els sectors econòmics de la ciutat”, afegeix. No cal oblidar que Jaume Collboni ha defensat el Gremi de Restauració de Barcelona en la polèmica sobre les terrasses i ha donat suport a la qüestionada ampliació de l’aeroport del Prat.

La necessitat de buscar alternatives a una activitat econòmica basada en el consum excessiu de béns i serveis, que precaritza el mercat laboral, alimenta l’especulació immobiliària i destrueix el teixit veïnal, està damunt la taula. “Cal repensar el model turístic actual i apostar clarament per la desconcentració. Necessitem una política turística que prioritzi l’equilibri social”, remarca Mariné. També Dani Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), explicava al número 160 de Carrer que, contràriament als que es feliciten per la quantitat de llocs de treball que genera la indústria turística, “el veritable drama és que hi hagi tanta gent treballant en el turisme, que és el sector que pitjor paga”.

Pardo no es mossega la llengua quan es refereix a Collboni. Després del procés de desindustrialització de la ciutat, des dels anys noranta l’economia de Barcelona s’ha centrat en el turisme i la inversió immobiliària. “S’especialitza la ciutat en un sector de sous baixos, d’alta flexibilitat laboral, de molt treball en negre, i el senyor Collboni va i ens diu que hem d’estar contents que ens estiguin explotant i que hem de seguir per aquest camí”, ironitza. Tanmateix, trobar alternatives a aquest lucratiu sector econòmic és complicat i els principals responsables d’entomar el repte són unes institucions que, ara per ara, miren cap a una altra banda i deixen que Turisme de Barcelona segueixi buscant turistes, si cal, sota les pedres, en un context de crisi econòmica global.

A la recerca del turista ric

Un exemple és el viatge que a final d’octubre va fer una delegació del consorci a Milà, per assistir a la 38a convenció internacional de l’Associació IGLTA (International LGBTIQ+ Travel Association), amb l’objectiu de consolidar Barcelona com a destinació de referència del col·lectiu LGBTIQ+ i internacionalitzar les empreses turístiques especialitzades en aquest públic. Segons Turisme de Barcelona, el visitant LGBTIQ+ té un perfil socioeconòmic alt i és el segment de més creixement entre els consumidors turístics. “Mou més del 3% del volum de turistes a nivell mundial i representa un 15% de la despesa turística”, explica en un comunicat.

Els viatges a Mèxic, a la recerca de turisme de poder adquisitiu alt, o recentment a Madrid, per promocionar la capital catalana com a destinació nadalenca, són altres exemples de l’estratègia actual del consorci barceloní. El canvi més destacat respecte a altres anys el marca l’actual context econòmic postpandèmic: guerra a Ucraïna, inflació disparada, preu dels combustibles pels núvols, augment de la pobresa i les desigualtats… Aquesta peculiar selecció natural obliga el lobby turístic barceloní a fugir del turisme low cost. “A Barcelona hi ha hagut un ampli consens per evitar remuntar la crisi del sector oferint preus baixos per atraure el màxim de visitants”, assegurava Xavier Marcé en un article publicat a liniaxarxa.cat.

La carta als reis mags

De cara al 2023, Turisme de Barcelona vol consolidar els mercats turístics que han tornat a la ciutat després de la covid-19, reconquerir el visitant asiàtic i augmentar el de congressos. Lluny queda el turisme rus, molt tocat per la invasió d’Ucraïna, i el britànic, pel Brexit. Segons el seu president, Eduard Torres, la ciutat tancarà aquest 2022 amb el 85% dels visitants del 2019, però amb més despesa i estades més llargues. Ara, totes les mirades del lobby turístic barceloní estan posades en el retorn del turisme xinès, la celebració de la Copa Amèrica de Vela 2024, la nodrida agenda de congressos i l’elecció del director del Barcelona Convention Bureau, Christoph Tessmar, com a director de la ICCA, l’Associació de Congressos i Convencions Internacionals.

Lluites pel control intern

La gestió a Turisme de Barcelona no es caracteritza per ser, precisament, una bassa d’oli. A la polèmica del 2008 per la dimissió de l’exregidor socialista Jordi William Carnes per les sospites sobre la seva gestió com a director, s’hi ha afegit aquest 2022 la destitució fulminant de Marian Muro, la directora del consorci des del 2019, per suposades desavinences entre la directiva i el consistori barceloní, concretament amb el PSC. L’acomiadament de Muro era un secret a veus a causa, en gran part, del seu enfrontament amb la gerent de turisme, Arantxa Calvera, un càrrec de confiança de nova creació. L’aterratge de Calvera, excap de gabinet de Jaume Collboni, ha estat interpretat pel lobby turístic barceloní com una desautorització de l’actual direcció, on Muro gaudia d’un gran reconeixement per haver estat abans directora general del Grupo Julià, i un intent de l’Ajuntament de Barcelona de controlar el consorci.

L'entrada Turisme de Barcelona s’aferra a un model obsolet ha aparegut primer a Carrer.

Què ha portat Danelly Estupiñán a Barcelona?
He vingut a Barcelona a defensar els drets de les comunitats negres de Colòmbia. A Buenaventura hi ha una violació sistemàtica dels drets humans de les comunitats afro-colombianes. Després de tants anys de fer comunitat, ens trobem amb una desterritorialització que afecta la vida de les comunitats, i que té a veure amb les instal·lacions portuàries de la ciutat. Estem en ple procés d’incidència tant intern com en tots aquells països que tenen interessos econòmics a Colòmbia per garantir els nostres drets.

Vostè atribueix a la privatització del port de Buenaventura tots els mals, començant per la violència. ¿Quins són els principals actors del règim de terror que denuncia?
Els grups armats, tant guerrilles com paramilitars, però també l’Estat colombià i les empreses perquè darrere de cada conflicte hi ha un nou projecte econòmic. A Buenaventura es reprodueixen tots els tipus de violència que un es pugui imaginar. És una situació dramàtica que afecta tota la població i que existeix des de fa uns vint anys. S’ha legitimat la violència com una forma de vida i qui no ha patit desaparicions forçoses i assassinats assumeix que el comportament agressiu és l’únic que els garanteix la supervivència.

Buenaventura ocupa el segon lloc en la llista de ciutats més violentes del continent americà. ¿No és un problema fruit de la violència endèmica de Colòmbia?
No per ser colombians tenim un gen especial violent. És una situació que pateixen tots els països llatinoamericans i africans per la submissió als models econòmics que exporten continents com l’europeu. En el cas de Colòmbia, aquest esquema s’estén per tot el país, però sobretot en ciutats amb una gran biodiversitat i cultura. S’aplica una violència molt cruel amb un objectiu final: la consolidació de les grans plataformes econòmiques.

Què busca el capital a Buenaventura?
Recursos naturals per fer negoci. Recorre a la violència per tenir-los i estigmatitza les comunitats perquè crea una dinàmica de guerra que repercuteix en les víctimes.

Els grans problemes no són el conflicte armat i el narcotràfic?
No. El gran conflicte de Colòmbia és el model de desenvolupament que s’imposa i per aplicar-lo es creen diferents estratègies, començant per la violència. El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme perquè ens veu com a territoris d’abastiment.

Quin paper juga la “marca Barcelona” en aquest escenari?
El juga a través del Port de Barcelona i de l’empresa Terminal de Contenidors de Barcelona (TCB). Ells van comprar accions de TC-Buen, que és l’empresa de contenidors de Buenaventura i quan un compra les accions no només inverteix en un negoci, sinó que també compra les violacions de drets que s’estan produint en el marc de l’execució d’aquest port. La relació no és només econòmica perquè compromet gran part del patrimoni cultural d’una comunitat que estava allà abans del port. És fals dir que TC-Buen va arribar fa 40 anys a Buenaventura i que no hi havia ningú, perquè a la zona hi ha assentaments de població des de fa més de 80 anys.

I la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu?
La firma Steyco va fer un Master Plan de Buenaventura. Quan vam revisar la projecció a 50 anys vam descobrir que només contemplava el desenvolupament d’infraestructures portuàries i ignorava la comunitat. Sabem que hi ha un interès clar per fer realitat el projecte perquè s’han pagat molts diners a Steyco. I el més greu és que no s’ha consultat, sinó que s’està imposant.

Quina resposta han rebut del Port de Barcelona?
Durant la primera visita a Barcelona vam constatar que desconeixien el que estava passant. Es van interessar en la proposta de reparació que els vam fer arribar, però fins ara no hi ha hagut cap avenç. No s’atreveixen a verificar sobre el terreny el que està passant, prefereixen fer-ho a través de l’empresa.

Què demanen a la seva proposta de reparació?
Cal reubicar les cases més pròximes al port i més afectades per les obres, i reurbanitzar tota la zona. Cal descontaminar el mar i facilitar l’accés dels pescadors a les zones privatitzades. També demanem que es contractin treballadors de la comunitat i que la indústria del port no creixi més.

Una de les seves crítiques és que els beneficis no reverteixen sobre la comunitat.
És cert. Estem parlant d’un 80% de pobresa només a Buenaventura. Les xifres són molt elevades en comparació amb la resta del país i sempre es concentren en zones amb població negra, cosa que demostra el racisme institucional i estructural del país. Nosaltres només demanem que es compleixi el que diu la Constitució colombiana, començant pel dret a la consulta prèvia a les comunitats, que s’està violant sistemàticament.

Vostè ha estat amenaçada de mort diverses vegades.
L’any passat vaig rebre amenaces anònimes. Això afecta molt, però volem que les empreses i l’Estat colombià ens vegin com una possibilitat de construir conjuntament. Tenim la responsabilitat de fer-ho i no és res il·legal perquè estem exercint els drets que la Constitució ens reconeix com a ciutadans.

Què demanen al govern català i a l’Ajuntament de Barcelona?
Poden fer pinya amb el govern colombià per garantir els nostres drets, perquè no es tracta de ser solidaris sinó que aquí hi ha una responsabilitat que s’ha d’assumir. No és difícil fer-ho, només cal voluntat política.

Com venç la por?
Es venç amb dignitat, exercint i reclamant els teus drets. Es venç convencent que el que estem fent no només beneficia la comunitat negra indígena de Buenaventura. A Colòmbia patim un risc mediambiental altíssim i nosaltres oferim alternatives a aquest model de desenvolupament. A Buenaventura està Aigües de Barcelona (AGBAR) comprant aigua per vendre-la a Cali. No tenim temps de pensar en la por.

Amb quins ànims torna a casa?
Amb esperança. Seguirem molt atents al desenvolupament del protocol aprovat pel Parlament de Catalunya per supervisar l’impacte que provoquen les activitats internacionals de les empreses catalanes. Seguirem conversant perquè aquesta proposta inicial compleixi el termini fixat per a la seva posada en marxa. Hi ha una possibilitat de compensar els danys produïts a Buenaventura i alhora pressionar el govern colombià perquè n’assumeixi la responsabilitat.

Contra el Goliat de la ‘marca Barcelona’
Danelly Estupiñán no suporta el fred i no es treu els guants durant l’entrevista. Ha fet un viatge llampec des de Buenaventura (Colòmbia) a la inhòspita Brussel·les passant després per Barcelona per explicar la vulneració dels drets humans que pateix la seva comunitat per culpa de l’activitat portuària de TC-Buen, una empresa on tant el Port de Barcelona -a través de Transports de Contenidors- com la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu hi tenen una responsabilitat directa. És activista des dels 16 anys i la seva és una lluita de David contra Goliat, del ciutadà contra la cara més ferotge del capitalisme que representa la marca Barcelona, però també és un exemple de resiliència. Amenaçada de mort nombroses vegades, Estupiñán no es rendeix. Diu que no té temps de tenir por perquè ha de concentrar-se a reclamar el dret del seu poble a viure amb dignitat.

L'entrada «El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme» ha aparegut primer a Carrer.