Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

“És preocupant que netejar els abocaments de Collserola no hagi estat mai cap prioritat en les polítiques dels partits que han governat a Barcelona”, critica Ivan Patrici, historiador noubarrienc i principal impulsor de la campanya. En alguns punts, assegura, les deixalles fa més de mig segle que hi són, la qual cosa evidencia la “desídia institucional” que hi ha hagut amb el problema. En el cas de l’abocador de Canyelles, gran part de la runa data dels anys seixanta i setanta, l’època del boom del totxo, quan algunes empreses constructores pujaven amb els camions plens de restes d’enderrocs a les carreteres de Collserola i les hi abocaven il·legalment. “Segur que algun veí pot haver-hi llençat alguna cosa, però culpar-los seria mirar el dit que assenyala la lluna. Aquí els problemes han estat la deixadesa de l’Ajuntament i les empreses que van decidir fer servir la muntanya com a deixalleria”, assenyala l’activista.

Una investigació feta pel veïnat

Patrici, juntament amb altres membres del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, com Ignasi Hosta, va començar a localitzar els abocadors que hi ha en aquesta banda de Collserola el 2023. El març de l’any passat, després de les queixes del veïnat en un Consell Plenari de Nou Barris, el regidor Xavier Marcé es va comprometre a netejar-los. A petició del Districte, Per una Collserola sense abocadors va presentar un mes més tard un informe a l’Ajuntament en què recollia els principals punts negres de deixalles. Aquest dossier ha estat el pal de paller que ha servit al govern municipal per començar les tasques de neteja en alguns dels abocadors. Patrici, però, denuncia que la recerca l’haurien d’haver fet les Administracions molts anys abans i no pas els veïns.

Tot i que els activistes reconeixen la bona predisposició del consistori barceloní, que s’hi reuneix periòdicament per fer-ne el seguiment i s’ha marcat uns objectius “assolibles”, la majoria dels abocadors continuen gairebé un any després embrutant l’espai natural. Tan sols set dels 17 punts han estat netejats parcialment -segons la darrera actualització de l’informe-, alguns per entitats privades, com ara l’abocador del Camí de Sant Llàtzer, que pertany a la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els deu restants continuen intactes i les gestions per retirar les deixalles es compliquen. L’Ajuntament adverteix que molts se situen en terrenys de particulars, cosa que en dificulta la intervenció. “En aquests casos, han de localitzar el propietari, li han d’obrir un expedient, li han de donar un temps perquè ho netegi, pot al·legar dient que no té recursos…”, lamenta Hosta, que tem que les tasques de sanejament s’eternitzin.

Dignificar i dotar d’utilitat

“No només demanem que es netegi el Parc, sinó que no siguem nosaltres els vigilants dels abocadors. Hi ha d’haver gent contractada per poder fer-ne un control i mapejar tots els que hi ha”, diu Patrici, “a poder ser gent del barri en situació de vulnerabilitat”. Hosta sosté que cal dignificar i dotar d’una utilitat aquests espais de transició entre la ciutat i la muntanya perquè es mantinguin nets, tot fent participar la ciutadania en el procés de decisió. “Horts urbans, pistes de petanca, corredors naturals… Qualsevol cosa per evitar que la merda cridi la merda”, afegeix. I una pregunta que els ronda pel cap: “A Pedralbes haurien permès aquest desgavell?”.

Els riscos mediambientals dels abocadors

Mantenir la runa i les deixalles a la muntanya no només suposa un greu impacte paisatgístic i estètic: implica seriosos riscos per a l’ecosistema de Collserola i la salut del veïnat. “El més perillós és el fibrociment, es va fragmentant i es converteix en pols”, comenta Ivan Patrici. Amb el temps, es va integrant al sòl. La inhalació de partícules d’amiant, un dels elements d’aquest material, pot provocar malalties respiratòries com l’asbestosi o el càncer de pulmó. I més enllà de la contaminació del sòl i, de retruc, la filtració de partícules tòxiques en les aigües pluvials i freàtiques, els abocadors, sovint situats en zones amb molt de sotabosc, augmenten el risc d’incendis forestals. Si no es retiren les deixalles, aquestes creen un efecte crida de brutícia que n’agreugen encara més el perill. Paradoxalment, però, Patrici comenta que en molts d’aquests espais contaminats, com que no hi ha gent, poden aparèixer animals que defugen del contacte humà, com les perdius: “Quan es netegi això, caldrà buscar l’equilibri per continuar conservant les espècies que hi hagi”.

L'entrada Les deixalles es cronifiquen a Collserola ha aparegut primer a Carrer.

Si s’executa, es tractaria d’un cas paradigmàtic, ja que suposaria la pèrdua d’una zona verda i d’un espai històric. El conflicte, a més, no deixa de ser el reflex d’una malaltia més profunda que afecta sobretot els barris perifèrics. La història de La Selva, coneguda també com la Caseta Blanca, es remunta a final del segle XIX, quan el mestre d’obres de Sant Martí de Provençals Joaquim Rivera va adquirir terrenys per urbanitzar-los. Tot just començar el nou segle, hi va aixecar una casa d’estil modernista, ampliada amb els anys, però abandonada per litigis d’herències i ocupacions conflictives.

Un oasi verd en la densitat urbana

Els veïns han trobat en l’espai un refugi únic. Pares i mares hi porten els fills a jugar, alguns joves sense recursos l’ocupen de forma pacífica sense causar problemes i fins i tot part del veïnat es fa càrrec dels petits horts urbans que s’han establert en el seu interior. Per protegir l’espai, Fèlix González, membre de la plataforma ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ i de l’AV de la Font d’en Fargues, reclama a l’Ajuntament que mogui fitxa. Aquest canvi de rumb municipal suposaria aparcar, d’una vegada per totes, la “desídia” administrativa que ha permès que l’especulació immobiliària devori altres cases icòniques del barri, com l’Aymerich o la Graziel·la, que va ser enderrocada el passat mes de febrer per ampliar una escola privada. González, de fet, proposa transformar La Selva en un equipament públic i conservar el jardí com a espai obert. Una decisió que suposaria emular el que ja s’ha fet en altres punts de la ciutat -molts parcs de Barcelona van néixer de finques privades rescatades per a la ciutadania-.

Veus en contra del projecte

El Pla Especial per a La Selva no ha deixat de madurar amb el pas dels anys, però en aquest temps també han brotat les veus contràries al projecte. Dolors Canudas, arquitecta de la revista El Pou i membre de la Plataforma, critica que la residència de luxe pugui arribar a alterar “la història i el paisatge del barri”, amb la seva façana de vidre i quatre plantes, en lloc del mur de pedra i el verd que defineixen ara la finca. Subratlla que l’actuació prioritza un negoci privat per sobre de l’interès general i que ignora la sobredotació de places geriàtriques a la zona, la identitat del barri i la seva memòria col·lectiva.

Imma Faba, també de la Plataforma, destaca que l’espai és “un refugi climàtic indispensable” en una zona densa, amb 279 habitants per hectàrea i on falten parcs accessibles per als veïns. En el mateix sentit, Albert Marín, portaveu de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles Pit Roig i Arc Iris -i membre també de la Plataforma-, adverteix que el projecte els portarà “més trànsit i contaminació”, un fet que perjudicarà els infants. Per aquesta raó, demana la paralització del pla, i insisteix que han de caminar 600 metres per arribar als parcs que tenen més a prop: “Estan en altres barris i amb desnivells molt pronunciats per arribar-hi”, detalla.

Expropiar o autogestionar

A la Font d’en Fargues, la batalla per La Selva enfronta veïnat, Ajuntament i promotors, però també estratègies dins del moviment. ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ aposta per l’expropiació i protecció administrativa. González defensa transformar l’espai en equipament públic, i Faba afegeix que “l’Ajuntament ha de prendre les mesures necessàries” per protegir el patrimoni. Però també hi ha els ocupants de l’espai, com ara la Lourdes i la Lucía -pseudònims-, que autogestionen La Selva des fa tres anys, al marge de la Plataforma. “Aquest espai ja és col·lectiu, i obert cada tarda a la canalla i el veïnat gràcies a la nostra feina”, afirma la primera. Rebutgen l’expropiació per por que la gent que hi viu “sigui desallotjada” i veuen el Consistori com una amenaça: “Si hi entra, serem vulnerables als canvis polítics”, afirma la Lucía.

La fractura entre opositors a la residència és profunda. “La seva reivindicació se centra en el verd, però ignoren qui hi viu”, critica la Lourdes en referència a la plataforma veïnal. Per contra, Faba replica que, sense expropiació i catalogació, “no hi ha protecció garantida”. Mentre el camí divergeix entre diàleg i resistència, La Selva espera un veredicte enmig d’una ciutat que encara busca el seu equilibri.

A les portes del laberint judicial

En un context de crisi climàtica, espais com La Selva no són només llocs de trobada, sinó que han esdevingut petits oasis contra la calor i la contaminació. Per això, la lluita per preservar-lo ressona com un crit d’alerta en una ciutat que sembla haver oblidat els barris perifèrics. Canudas explica que, “mentre no hi hagi una aprovació definitiva [del projecte], no se sabrà si caldrà presentar un recurs”, i reclama suport legal per gestionar les al·legacions presentades, un procés complex que deixa el veïnat a les portes dels jutjats sense brúixola. Els activistes critiquen, al cap i a la fi, que es tracta d’una lluita desigual contra un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el verd i la memòria.

La història de La Selva no és aïllada. Altres espais del barri han caigut sota la mateixa pressió, i s’han convertit en rampes de pàrquing o blocs de pisos amb espais enjardinats sense ànima. El veïnat, però, no es rendeix i vol convertir La Selva en un símbol de resistència. Un recordatori que la ciutat no pot créixer a costa dels seus pulmons. De fet, és una batalla que transcendeix el barri i que posa en qüestió quin model de ciutat es vol prioritzar.

L'entrada La Selva, un altre pulmó verd que s’ofega ha aparegut primer a Carrer.

Balanç de la ZBE

La Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona (ZBE) és la principal aposta de l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), presidida per Ada Colau, per reduir la contaminació atmosfèrica i acústica causada pel trànsit rodat. El pla afecta una àrea de 95 km² de cinc municipis: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià de Besòs. Posada en marxa l’1 de gener del 2020, limita l’accés a la zona senyalitzada als vehicles sense distinció ambiental els dies laborables de 7 a 20 h. La iniciativa no és nova a Europa: abans de l’aplicació a l’àrea de Barcelona, ja existien unes 200 ZBE a localitats com Londres, Düsseldorf o París.

El balanç de la mesura sembla positiu: segons l’últim informe, la ZBE ha aconseguit reduir en un 40% el nombre de vehicles més contaminants. Tot i això, el flux de trànsit s’ha mantingut. L’aposta de l’Administració ha sigut la renovació del parc de vehicles. Segons dades de l’Ajuntament, des del 2019 fins al 2021 els vehicles sense distintiu ambiental al municipi van disminuir de 209.650 a 154.492. Els d’etiqueta B també ho van fer, mentre que els de categoria C, E i O van augmentar.

Les entitats ecologistes critiquen l’enfocament de l’àrea de baixes emissions. Ecologistes en Acció considera que afecta pocs vehicles i que hauria d’assolir una “rebaixa substancial” dels que es troben en circulació, en comptes d’accelerar la transició del parc d’automòbils.

La proposta del peatge urbà

A la capital britànica, la ZBE es complementa amb un peatge urbà, que ha reduït en un 30% la congestió del trànsit. La campanya Barcelona 22’, liderada per organitzacions com Ecologistes en Acció o Promoció pel Transport Públic (PTP), proposa l’establiment d’un peatge de càrrec diari a la zona intervinguda, amb un cost de quatre euros. La seva aplicació seria de 7 a 20 h tots els dies de la setmana. Els diners recaptats s’invertirien en la millora del transport públic i la sanitat. El 51% dels barcelonins estarien a favor de la iniciativa, segons una enquesta del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (Gesop).

Núria Pérez, vicepresidenta de la PTP, defensa que, donada l’alta densitat de vehicles de la capital catalana, caldria prendre mesures estrictes per millorar la qualitat de l’aire. “El peatge és una mesura més justa perquè afecta tots els vehicles, amb independència de la renda”, explica Pérez. Els desacords entre partits i administracions sobre com gestionar la limitació del vehicle privat han comportat, segons l’activista, un “estancament” en l’avanç de l’aplicació de les mesures. “No s’ha de polititzar la mobilitat: és una qüestió de salut”, expressa Pérez, que també adverteix de la necessitat de reprendre la negociació per “no tornar als nivells de contaminació anteriors”.

Anul·lada pel TSJC

La ZBE també s’ha vist involucrada en una lluita legal amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Davant la petició d’una desena de col·lectius, l’òrgan judicial va anul·lar el març de l’any passat el projecte per “manca d’informes, excés en l’àmbit geogràfic i excessiva restricció pel tipus de vehicles afectats”. Com a resposta, l’Ajuntament, la Generalitat i l’AMB van presentar recursos al Tribunal Suprem (TS). El TSJC va avalar el funcionament de la ZBE fins que el TS resolgués els recursos presentats i, mentrestant, el Consistori va plantejar una flexibilització del sistema per blindar el pla: ara es permet circular en vehicles sense etiqueta ambiental a les persones que cobrin, com a màxim, el doble de l’Iprem [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples], un total de 1.158 euros al mes. A més, s’ampliava el nombre d’autoritzacions anuals, de 10 a 24, per als conductors d’aquest tipus de vehicles.

L’impacte ambiental de la pacificació dels carrers, personificada en les superilles, és un altre punt en l’agenda del Consistori. Segons un estudi de l’Agència de la Salut Pública de Barcelona, les superilles han generat “reducció del soroll i la contaminació”. Però la disminució de la contaminació ha variat segons els barris. La de Sant Antoni, per exemple, sí que ha rebaixat considerablement els nivells de NO². En canvi, a Horta no hi ha hagut canvis significatius. Mentrestant, al Poblenou els veïns perceben una baixada de la contaminació i el soroll arran de la disminució dels cotxes. Tanmateix, hi ha la preocupació que el trànsit, i per tant la contaminació, s’hagi traslladat als carrers del voltant. L’organisme informa que les actuacions actuals “no resolen el problema de la contaminació atmosfèrica en tot l’àmbit territorial de la superilla”, i recomana prendre mesures més extenses per millorar la qualitat de l’aire en una àrea més gran.

El Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC) també qüestiona l’efectivitat del model. En un estudi, qualifica d’“insignificants” els canvis generats per les superilles en les emissions d’òxid de nitrogen (+0,1%), per provocar un efecte rebot en les zones confrontants. Es genera una redistribució del trànsit i això pot suposar un augment de fins al 17% d’emissions d’òxid de nitrogen en certs carrers. El BSC adverteix que cal una reducció significativa del trànsit per complir els estàndards de qualitat d’aire de la Unió Europea (UE).

Mesures insuficients

A les estacions de trànsit de mesurament de la qualitat de l’aire de la ciutat, els nivells de NO² es van reduir el 31% entre 2015 i 2022. El govern local atribueix la baixada a mesures com la ZBE o la transformació urbana de la metròpoli. No obstant, la capital catalana encara manté nivells massa alts de contaminació: el 2022, l’estació de l’Eixample va ser l’única de tot l’Estat en superar el llindar màxim establert per la UE de 40 µg/m³ (micrograms per m³). Els 42 µg/m³ obtinguts quadrupliquen el límit saludable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La posició de Barcelona com a pol d’atracció turística va associada a una altra font de contaminació important, els creuers. La metròpoli és la ciutat europea més contaminada per l’activitat creuerística, segons un informe de Transport & Environment. El 2019 va rebre 3,1 milions de creueristes i és el principal port d’Europa en passatgers. El maig del 2022, Colau qualificaria el model com a “insostenible”, i al juliol, l’Ajuntament es reuniria amb la Generalitat, l’Estat i el Port per proposar la limitació d’un màxim de tres creuers i 10.000 passatgers diaris, un model semblant al presentat a Palma de Mallorca. Tanmateix, al tancament d’aquest número de la revista Carrer, la taula no s’ha tornat a convocar i l’alcaldessa ha pressionat ERC per reprendre la negociació.

Una Barcelona sense creuers?

Amb aquest escenari, la campanya Stop Creuers advoca per l’eliminació total dels creuers el 2025. Les entitats participants han denunciat en un manifest el gran impacte ambiental que genera l’activitat. També critica l’aplicació de mesures “més o menys efectives per reduir la contaminació generada pel trànsit rodat, i que, en canvi, es permeti que hi circulin i atraquin creuers, que emeten quantitats ingents de gasos com el SO² i el NO²”.

Ariadna Cotet, membre de Zeroport i participant de la campanya, declara que el sector és “superflu” perquè els creueristes romanen poc temps a la ciutat i contribueixen a una major densitat i contaminació dels punts turístics. Cotet considera que la proposta presentada és viable si hi ha voluntat política, i demana més implicació al govern local. “Hi ha molt bones intencions, però no s’han executat fets concrets en aquests mandats”, assegura. L’Ajuntament va signar el 2018 un acord amb el Port per eliminar dues terminals de mida reduïda, però a la vegada construir-ne dues noves de gran capacitat al Moll Adossat. Aquesta transformació suposaria l’arribada de 3,6 milions de creueristes el 2026.

Competències municipals en medi ambient

• Control sanitari del medi ambient.
• Adopció de mesures de prevenció, control i correcció de la contaminació atmosfèrica.
• Gestió de l’evacuació i el tractament de les aigües residuals*.
• Intervenció en l’avaluació de l’impacte ambiental en relació amb els projectes d’obres i […] activitats que es facin en el terme municipal.
• Control sanitari d’indústries, activitats i serveis, transports, sorolls, vibracions i radiacions.
• Control sanitari i recollida, transport i tractament dels residus urbans i industrials.
• Regulació de les condicions d’insonorització interior dels edificis i de les mesures d’estalvi i ús eficient de l’energia i de recursos naturals*.
• Control dels immobles en mal estat, estiguin o no edificats.
• Foment de la minimització dels residus i la recollida selectiva.
• Control de les emissions lumíniques.
Les competències de recollida, tractament i reciclatge de tota mena de residus, i les establertes en els punts marcats (*) s’exerceixen de manera coordinada amb l’entitat o l’organisme metropolità establert.
Font: Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, article 103.

L'entrada L’emergència climàtica demana mesures valentes ha aparegut primer a Carrer.

Inversió especulativa

Ha estat la mobilització ciutadana la que ha aconseguit destapar els impactes reals del projecte i el modus operandi dels grups de pressió per avalar públicament una inversió especulativa de 1.700 milions d’euros per part d’Aena. Una inversió que Aena necessita -no Catalunya- per calmar el seu accionariat privat i els seus creditors, amb els quals acumula un deute de més de 7.350 milions d’euros; i que li serveix per generar expectatives de valor dels seus actius immobiliaris.

La realitat és que el projecte d’ampliació de l’aeroport era i és incompatible amb els objectius climàtics i amb la protecció del delta del Llobregat, i pretenia intensificar l’especulació turística i immobiliària al nostre país. De fet, l’ampliació suposava un increment del 33% de les emissions de CO², quan la legislació obliga a una reducció d’emissions d’efecte hivernacle (GEH) del 55% l’any 2030 respecte al 1990. El debat no hauria de centrar-se en el creixement, sinó en com es fa la reducció de l’aviació, amb mesures immediates com l’eliminació dels vols que ja avui tenen alternativa ferroviària i dels aeroports deficitaris.

Atemptat contra el delta

Aquest projecte suposava un nou atemptat contra el delta del Llobregat, que ja ha perdut el 60% del seu territori sota el ciment. Un ecosistema de protecció especial pels seus valors agraris i naturals, clau per garantir la sobirania alimentària en un escenari de crisi energètica i trencament de les cadenes globals de distribució. El delta és una zona d’aiguamolls que inclou també un sistema d’aqüífers d’importància cabdal per a l’àrea metropolitana de Barcelona, ja que garanteix el subministrament d’aigua per a la població, la indústria i l’agricultura.

Tots aquests impactes s’han volgut silenciar des dels poders fàctics, com també s’han obviat les compensacions ambientals pendents des del 2002 i el fet que Aena, en un exercici de cinisme extrem, les pretenia incloure en la nova ampliació, afectant el parc agrari.

Una lluita de llarg recorregut

Aquest projecte s’ha aturat de moment, però no les ampliacions d’altres aeroports, com el de Madrid i Palma, ni el creixement del trànsit que Aena projecta en els aeroports catalans. Per això, continuarà la lluita transversal i articulada amb moviments de tot el país i també en l’àmbit de l’Estat, fins a aturar les actuals polítiques contaminants, de turistificació i especulació immobiliària que estan en la base de l’emergència climàtica i ecològica, de la destrucció del teixit productiu i econòmic intern, de l’expulsió habitacional, de la gentrificació, de l’ampliació de la desigualtat social i de l’explotació laboral.

L'entrada La suspensió de l’ampliació de l’aeroport, una victòria social ha aparegut primer a Carrer.

Els darrers mesos el debat sobre l’ampliació de l’aeroport ha aixecat polseguera i ha acaparat pàgines i pàgines de periòdics. Amb la congelació del projecte, sembla que la discussió s’ha apaivagat, però tothom sap que la paralització només és un episodi més d’un serial inacabat que, per ara, no deixa satisfet a cap dels actors protagonistes, ni polítics ni empresaris ni ecologistes.

Falta de consens

La falta de consens entre l’executiu de Pedro Sánchez i la Generalitat de Catalunya -i entre les coalicions de cada govern- va ensorrar la inversió de 1.700 milions d’euros que Aena volia destinar a l’ampliació, que havia de servir per convertir l’aeroport en un hub intercontinental. Per aquest motiu, l’empresariat lamenta l’oportunitat perduda, mentre que les associacions ecologistes adverteixen que l’ampliació es vol portar a terme igualment i advoquen per un canvi estructural del model socioeconòmic.

El projecte d’Aena contemplava allargar la pista sud de l’aeroport 500 metres cap a l’est. Això suposava eliminar 50 hectàrees de la llacuna de la Ricarda, un espai natural d’aiguamolls i pinedes amb una biodiversitat única. La qüestió sobre la preservació d’aquesta llacuna, protegida per la xarxa Natura 2000, va ser el que va mobilitzar la ciutadania i va provocar el desacord entre el govern central i l’autonòmic.

La gestió política

El PSOE i Junts es mostraven a favor del projecte i deien que Aena es comprometia a compensar les pèrdues d’espai protegit -l’empresa estatal no va complir els compromisos que havia acordat per realitzar l’anterior ampliació de l’aeroport, el 2004-. El 2 d’agost, la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, va arribar a un acord verbal amb el vicepresident de la Generalitat, Jordi Puigneró (Junts), per incloure el projecte d’ampliació al DORA II, el document de regulació aeroportuària d’Aena per al període 2022-2026. Encara no es coneixien els detalls, motiu pel qual Esquerra Republicana va dir que només el recolzaria si complia estrictament les normes ambientals europees. Per la seva part, Unidas Podemos es va mostrar contrària a l’ampliació.

Quan el 3 de setembre es va publicar el DORA II i es va confirmar que el projecte pretenia envair la Ricarda, el debat polític es va intensificar. Les relacions es van tensar fins al punt que, el 8 de setembre, l’executiu central va informar que la inversió de 1.700 milions d’euros d’Aena quedava congelada. “El pacte s’ha trencat per una pèrdua manifesta de confiança”, apuntava la ministra Sánchez, mentre que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, parlava d’“una operació de xantatge”; Esquerra Republicana no acceptava que el projecte afectés la Ricarda. Puigneró, per la seva part, llançava dards a l’Estat, a qui acusava d’unilateralitat, i als seus socis de govern, dels quals deia que havien generat confusió en anunciar que assistirien a la manifestació en contra de l’ampliació.

Laments de la Patronal

En un comunicat emès després de la paralització del projecte, la patronal Foment del Treball, presidida per Josep Sánchez Llibre, demanava aconseguir els consensos necessaris per reactivar la inversió: “No podem renunciar al progrés que aporten les infraestructures, i menys quan ens falten”. Sánchez Llibre va intentar fer de mediador entre l’Estat i la Generalitat perquè arribessin a un nou acord, però el termini va expirar i no ho va aconseguir.

“És un perjudici enorme tenir un aeroport que està limitat per la seva grandària”, afirma la vicepresidenta de l’Associació Empresarial de l’Hospitalet i Baix Llobregat, Rosa Fiol, que explica que no hi havia motius per deixar escapar la inversió. La seva organització defensava que l’ampliació era compatible amb la preservació dels espais naturals perquè és “un tema tècnic que es pot resoldre”. A més, Fiol qüestiona que la Generalitat porti anys desatenent els espais de Natura 2000 i ara es preocupi tant per la Ricarda.

No tot l’empresariat, però, donava suport a l’ampliació plantejada per Aena. El president d’El Prat Empresarial, Jordi Morera, apunta: “No ens oposem frontalment a l’ampliació, però creiem que s’han d’estudiar alternatives que no pressionin encara més el territori del Prat i tinguin en compte el conjunt de Catalunya”. Morera explica que les empreses del municipi no obtenen un benefici directe de l’aeroport i preferirien que s’invertís en projectes com el Corredor Mediterrani.

L’ecologisme, un contrapoder

Des del primer moment, l’oposició ciutadana a l’ampliació de l’aeroport va determinar la gestió política. Les organitzacions ecologistes van canalitzar el seu sentiment de rebuig i van pressionar perquè el projecte no es portés a terme. Per aquest motiu, moltes persones consideren que són les grans triomfadores de la paralització. Les seves integrants, però, mostren cautela. Pere Bonet, portaveu de Ni un pam de terra -organització veïnal pratenca que defensa els espais naturals i agrícoles del municipi- afirma: “No donem tota la credibilitat a la suspensió de l’ampliació”. Per això explica que la seva organització estarà alerta per si es fa un nou projecte que atempti contra els espais naturals del delta del Llobregat.

Més enllà de l’ampliació

Jaume Grau, portaveu d’Ecologistes en Acció i SOS Baix Llobregat, remarca que el debat va més enllà de l’ampliació i que es tracta de repensar el model socioeconòmic. “La qualitat de vida de la gent no passa per construir més, sinó per viure millor, i per això és imprescindible conservar els espais naturals”. Grau indica que cal “reduir l’activitat aèria” per rebaixar les emissions de CO², que provoquen l’escalfament del planeta. Segons l’Agència de Desenvolupament Urbà Barcelona Regional, l’ampliació hauria augmentat les emissions d’aquest gas hivernacle de l’aeroport un 33% com a mínim. El 2019 l’activitat aèria del Prat va generar 8,4 milions de tones de CO².

En declaracions al diari El País, el professor de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Mir, expert en moviments socials, assegura que “l’eix ecològic no desapareixerà de l’escenari polític”. L’ampliació del Prat així ho ha demostrat. Ara, les oligarquies de poder a les quals es dirigia Garcés saben que qualsevol projecte no sostenible amb el medi ambient toparà amb l’oposició frontal d’una ciutadania organitzada que vetlla per la conservació del planeta. Eduard de Ribot, representant de SOS Costa Brava, que també va prendre la paraula el dia de la manifestació, ho va recordar en tancar el seu parlament: “Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut. Nosaltres lluitarem”.

L'entrada L’aeroport del Prat, nou escenari de lluites de poder ha aparegut primer a Carrer.

Si bé el govern Colau ha posat el problema damunt de la taula i avui ningú en discuteix la gravetat, les solucions de moment no han arribat. Si bé s’ha fet molta sensibilització i molt treball, la qüestió està en si les mesures en marxa van a l’arrel del problema, si podran reduir de forma dràstica les emissions. I si podran fer-ho en el curt termini. La nostra salut no pot esperar i estem incomplint la normativa europea des de l’any 2010.

No hi ha temps a perdre
La urgència climàtica tampoc permet perdre el temps cometent errors. Les grans ciutats com Barcelona són responsables de més del 70% de les emissions de GEH. L’últim informe de l’ONU és demolidor: els efectes són ja devastadors i adverteix als governs que es necessita una transformació sense precedents per reduir el 45% de les emissions de CO2 en 2030. Si continuem igual, en tan sols 11 anys superarem els 1,5 graus de temperatura i els canvis seran irreversibles.

Estem per tant en un escenari d’emergència i les primeres mesures que cal activar són les que tinguin major impacte i més immediat en la reducció d’emissions. I aquí hi ha dues decisions clau.

La primera és que cal frenar les polítiques d’ampliació d’infraestructures viàries i portuàries que incrementaran les emissions de la ciutat. Si bé el govern actual s’hi va oposar inicialment, ha acabat aprovant el projecte d’ampliació de la Ronda Litoral i acordant la construcció de dues futures noves terminals de megacreuers en el port de Barcelona. Aquests són els primers projectes que el govern entrant hauria de revertir.

La segona. Les mesures a prendre no poden estar vinculades a grans inversions ni a grans operacions urbanístiques, que s’eternitzen i exigeixen enormes sumes de diners. El pacient està en situació crítica, no podem fallar en el tractament. I hem d’actuar amb urgència sobre tots els focus d’emissió.

Centrem-nos en l’àmbit de la mobilitat, on es poden aconseguir canvis importants i molt ràpids. Cal una reducció del 50% del vehicle privat per protegir la nostra salut i del 30% per complir la legalitat.
 Menys cotxes, no nous cotxes.

El vehicle privat és la meitat del problema (cotxes i motos). Suposa la meitat de les emissions. Cada dia la ciutat és envaïda per més d’un milió de cotxes amb 1,4 ocupants. Un ús gairebé individual, irracional, de vehicles cada vegada més grans i contaminants (els més nous, la moda dels SUV, de 1,5 a 2,5 tones de pes) que ocupen el 65% de l’espai públic. Un absurd resultat d’anys de planificació de la ciutat per a l’ús massiu del cotxe i que ve supeditant les decisions sobre la mobilitat activa i el transport públic, que es toleren sempre que no afectin els fluxos del vehicle privat. Això sí, per soterrar no escatimem.

Com revertir la situació? La clau està en les grans autovies urbanes que travessen la ciutat. Són les que porten i distribueixen els grans fluxos de trànsit: les Rondes, la Diagonal, la Meridiana, Gran Via i Aragó.

L’actual govern ha fet importants millores en transport públic i en ampliació de carrils bici, però sense restringir de forma dràstica el trànsit en aquestes artèries no se soluciona el problema. I aquí és on per primera vegada un consistori ha definit una mesura: la creació d’una Zona de Baixes Emissions (ZBE) que limitarà el trànsit als vehicles sense etiqueta de la DGT l’any 2020. Una mesura però que des de fa una dècada apliquen més de 230 ciutats i que no ha tingut resultats significatius.

La raó principal, el frau del dièsel. La restricció es basa en les etiquetes de la DGT que no assenyalen les emissions reals, ni afecta els més contaminants ni el volum necessari (l’Ajuntament diu que afectarà el 7% del parc circulant). Es tracta d’una mesura de renovació, no de reducció de vehicles: es va anunciar el 2017 i el 2018 ja s’ha vist un increment en el nombre de matriculacions. En la societat hiperconsumista, d’usar i llençar, ens volen fer creure que canviar de cotxe és la solució ambiental: abans amb els plans PIVE d’ajudes a la compra, ara amb les falses etiquetes.

El problema no està en el tipus de vehicle a motor sinó en el seu ús diari, perquè les emissions depenen dels quilòmetres recorreguts. I aquí hi ha dues grans mesures simultànies. Primera, l’aplicació d’una taxa diària anticontaminació (peatge urbà) per circular dins de la ciutat. Aquesta taxa dissuadeix de l’ús habitual del cotxe, no n’impedeix un ús puntual. Ha mostrat resultats immediats de fins al 30% de reducció del trànsit i permet finançar el transport públic. Una taxa que plantegem llevat dels turismes amb tres o més ocupants i persones amb mobilitat reduïda. És flexible i pot ser transitòria. Una vegada que recuperem la ciutat per a les persones, s’hagin reduït les emissions i el cotxe sigui un mode marginal, no serà necessària.

Reducció dràstica de carrils
I segona i en paral·lel, cal un pla de reducció dràstica dels carrils de cotxes de les grans autovies urbanes, que optimitzi la trama urbana per afavorir el canvi de model de ciutat: recuperar l’espai públic per a les persones i potenciar els modes més sostenibles (mobilitat activa i transport públic i col·lectiu). Un pla radical de canvi del model de la mobilitat, ni obres ni transformacions urbanes eternes. La gran artèria de Manhattan es va convertir en zona de vianants el 2010 utilitzant tanques i pots de pintura.

L’escala del problema que tenim és de ciutat, és igualment possible alliberar de cotxes una artèria viària, un barri o tota una ciutat. Manifestacions, grans esdeveniments, curses i congressos ens han demostrat la capacitat que té la ciutat i els seus tècnics de mobilitat per respondre a grans reptes. Aquí ens hi juguem la vida, també les dels nostres fills i filles i de moltes altres víctimes de les emissions que genera Barcelona i que no votaran en les pròximes eleccions.

Només es necessita valentia i responsabilitat política. Si el pròxim govern ha posat en el seu programa la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, no serveixen excuses ni les mateixes falses solucions. És una lluita prioritària que no podem perdre i que en quatre anys es pot guanyar. Són polítiques que guanyen el suport de la majoria social quan s’apliquen, independentment de la diversitat d’interessos o afinitats polítiques. Cap ciutat ha fet marxa enrere en la lluita per alliberar-se del cotxe.

Maria García és portaveu de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire

L'entrada Ni excuses ni solucions falses a la contaminació ha aparegut primer a Carrer.

Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

L'entrada L’ombra allargada d’Antoni Falcón ha aparegut primer a Carrer.

Realmente, Barcelona sólo disponía de un espacio de dimensiones de cierta envergadura, el parque de la Ciutadella, producto, por otra parte, de una anomalía histórica y urbanística. Cedida la antigua fortificación por los militares a la ciudad durante el Sexenio Revolucionario para que se destinara a parque público, su creación no se había previsto en ningún plan urbanístico, tampoco en el de Cerdà. El parque de la Ciutadella era, entonces, el parque de Barcelona, como popularmente se le conocía.

Barcelona se viste de capital
Las labores de mantenimiento del parque y del arbolado de las calles estaba a cargo de un servicio municipal llamado de Arbolado y Jardines, cuyo director fue, hasta su fallecimiento en 1916, Jaume Coll Ros. Era un servicio de no mucha entidad para una ciudad en la que el verde urbano representaba apenas 0,5 m2 por habitante.

Pero estaban cambiando algunas cosas. Desde finales del siglo XIX, Barcelona se había ido anexionado buena parte de los municipios del llano, y el resto los incorporará en años sucesivos. Este crecimiento de la urbe precisaba de la introducción de algún orden en su crecimiento, es decir, planificación urbana. A lo que se sumaban diversos factores de orden político, en especial el empeño del emergente catalanismo conservador, representado por la Lliga, de dotar a Barcelona de elementos de capitalidad.

En 1903 el Ayuntamiento de Barcelona convocó un concurso internacional para la elaboración del Plan de Reforma y Enlaces de los pueblos agregados, del que resultó ganador el proyecto presentado por el urbanista francés León Jaussely. En el plan, que fue aprobado en 1907 por el consistorio barcelonés, se confería gran importancia a los jardines, avenidas-jardín y sistema de parques, noción esta última que se esbozaba por primera vez en Barcelona, y quizás en España. En la propuesta de Jaussely relativa al sistema de parques para la ciudad se dejaba claramente traslucir la influencia de la experiencia norteamericana.

El plan no prosperó, al parecer por el enorme coste que representaba y seguramente también por la oposición de los propietarios del suelo que estaban construyendo el Eixample diseñado por Cerdà, al que el plan de Jaussely introducía radicales modificaciones. El Plan de Enlaces fue archivado en las dependencias municipales a la espera de una coyuntura más favorable para su aplicación.

Eso sucedió una década más tarde. En el contexto de la gran guerra europea, España -y de forma especial Cataluña- vio premiado su papel neutral con un notable auge económico, lo que permitió formar algunos proyectos ambiciosos, de los que aquí nos interesan dos.

Plan Romeu-Porcel
El primero fue la reformulación de la propuesta de Jaussely, a iniciativa de la Lliga, por parte de una comisión municipal formada por los arquitectos Vega, Busquets, Bofill y Lasarte, este último ingeniero. El nuevo plan, conocido como plan Romeu-Porcel por quienes fueron sus redactores, fue aprobado en octubre de 1917.

En el acuerdo municipal de aprobación se señalaba como uno de sus aspectos más relevantes: “Segunda, aprobar el emplazamiento de los espacios libres destinados a parques y jardines, pero subordinando su extensión y forma a las necesidades del momento de su implantación, formulando el correspondiente proyecto parcial para cada uno de estos espacios libres”, y concluía con una toma en consideración de la propuesta del concejal Burrull, de que “en el término de un año, a contar desde la aprobación definitiva del plano de enlaces, que se expuso a información pública, se proceda al replanteo de todos los espacios libres destinados a plazas, parques o jardines, dando cuenta en el mismo término, a quien corresponda, del plano que se levante”.

Exposición internacional sobre la industria eléctrica
El segundo proyecto consistió en la propuesta de celebración en Barcelona de una exposición relacionada con la electricidad. La idea partió del concejal del partido radical Joan Pich y Pon, que la formuló en 1913, a la que se sumó la Lliga, que destacó a su principal dirigente, Francesc Cambó, como uno de los comisarios de la misma.

Cambó cambió la modesta idea inicial por un proyecto muy ambicioso de alcance mundial que a la postre se conocería con el nombre de Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y General Española. La idea de Cambó era aprovechar la exposición para impulsar profundas transformaciones en la ciudad, cuyo urbanismo consideraba abandonado desde hacia un cuarto de siglo, y dotar de elementos de capitalidad a la muy industrial Barcelona.

Para ello revistió importancia el marco escogido para su desarrollo, la montaña de Montjuïc, que debía convertirse en un gran parque urbano. Al mismo tiempo, pensaba en la construcción en diversos puntos de la ciudad de otros parques de concepción y estilos variados. Para ello recurrió a Jean Claude Nicolas Forestier, conservador de los parques parisinos, un ingeniero de eaux et forêts  que ya tenía un amplio reconocimiento en el campo del urbanismo.

Forestier presentó su primer informe en 1915 en el que esbozaba los trabajos a realizar. Como ayudante, inicialmente sin sueldo, contó con la colaboración del recién titulado arquitecto Nicolau Maria Rubió y Tudurí, hijo del director técnico de la Exposición, el ingeniero militar en situación de supernumerario Mariano Rubió.

Tanto el papel del sistema de parques en la nueva versión del Plan de Enlaces, como la importancia de la jardinería en relación con la Exposición de Industrias Eléctricas hacía necesaria una modernización del servicio de Arbolado y Jardines municipal. Además, desde el fallecimiento de Jaume Coll en 1916 este servicio tenía una dirección interina en la persona de Antonio de Falguera, jefe de la Sección de edificios y ornatos de Urbanización y Obras, y era preciso cubrir la plaza de forma permanente.

El Ayuntamiento, a través de la poderosa Comisión de Fomento, decidió, el 19 de abril de 1917, convocar un concurso para cubrir la plaza de director de Arbolado y Jardines. En las bases del concurso se considera un mérito tener algún titulo relacionado con el contenido de la plaza opositada y se consideraba incompatible con tener alguna clase de intereses económicos en el sector.

Las “cinturas” de Rubió i Tudurí
El 6 de diciembre de 1917 el Ayuntamiento da el visto bueno al fallo del tribunal evaluador de la oposición, favorable a Nicolau M. Rubió. En el resultado intervino, de forma quizás decisiva, Forestier, que intercedió por escrito ante la Comisión de Fomento a favor de su hasta entonces ayudante y, a partir de principios de 1918, nuevo director de Arbolado y Jardines de la ciudad.

Al siguiente año, por acuerdo del consistorio de 14 de mayo de 1919, pasa a llamarse Dirección de Parques públicos y Arbolado “por razón del interés creciente de los servicios que tiene a su cargo la Dirección de Arbolado y Jardines por las recientes y futuras adquisiciones de terrenos para Parques”. En efecto, durante este periodo se sigue una política decidida, aunque limitada por las disponibilidades presupuestarias, de adquisición de terrenos con destino a parques, en el marco global de su integración en el desarrollo urbano de la ciudad.

¿En qué consistía este marco global, este sistema de parques urbanos para Barcelona? Rubió la describió con detalle en la extensa memoria que presentó como mérito a la Comisión de Fomento con motivo de la oposición antes referida. Titulada Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos, la memoria fue elaborada bajo la directa tutela de Forestier, de lo que existe constancia documental.

No solo define el contenido del sistema de parques de la ciudad, sino que también elabora un modelo de distribución socialmente equitativo del verde urbano y una metodología apropiada para todo ello. Además, esboza las líneas maestras del modelo de organización del servicio municipal y de los viveros de plantas. Igualmente, plantea la necesidad de la creación de una escuela de formación de jardineros, según el modelo parisino impulsado por Forestier. Esta escuela no se creará hasta 1933, de la que Rubió fue su primer director y todavía existe en la actualidad.

Para Rubió el sistema de parques para la Barcelona de 1917 debía quedar constituido por un conjunto de lo que denomina “cinturas”, es decir, perímetros, con la siguiente composición, en su versión inicial: Primera cintura: Ciutadella, Glòries Catalanes ampliadas, Park Güell, Putxet, Turó (propiedad Gil), Turó Park, Hospital Clínic, Parques de Montjuïc; Segunda cintura: Besòs, Ciudad Jardín (propiedad Sivatte), Laberint, Vista Rica, Tibidabo, Budallera, Pedralbes, Llobregat; Tercera cintura: Reservas más allá del Vallès.

No sólo elaboró la lista. En 1917 trazó a mano alzada un croquis titulado Esquema del sistema de parques de Barcelona, en 1920 realizó un mapa detallado de Barcelona del referido sistema, con indicación del estado de la propiedad de los parques. Y en 1926 trazó un nuevo esquema del sistema, en círculos concéntricos, que es el más conocido.

Este fue, en grandes líneas, el programa de la jardinería barcelonesa hasta 1937, en que Rubió partió al exilio, aparentemente voluntario y quizás con finalidades políticas que la familia siempre ha desmentido. Regresó en 1945 y no volvió a ocupar ningún cargo en la administración, dedicándose a la actividad profesional privada.

La etapa negra de Porcioles
Cuando Rubió accedió a la Dirección de Parques Públicos la ratio de verde por habitante no llegaba a 1 m2. Cuando lo dejó se situaba cerca de los 2,5 m2, en lo que ciertamente tuvieron un peso decisivo los parques de la montaña de Montjuïc, pero también los otros parques del interior de la ciudad y los de la parte baja de la sierra de Collserola.

En 1940 se hizo cargo de la Dirección de Parques el arquitecto Luis Riudor, relacionado con el servicio desde 1930. Hay buenas razones para pensar que Riudor intentó dar continuidad al programa de Rubió, pero la situación de la ciudad en la postguerra presentaba enormes dificultades para abordar la tarea. Desde luego Riudor conocía bien la memoria escrita en 1917 por Rubió, que conservó en su biblioteca particular hasta su fallecimiento en 1989.

En 1957 fue nombrado alcalde de Barcelona José María de Porcioles, cargo en el que se mantuvo hasta 1973. Porciolismo es el neologismo que suele utilizarse para caracterizar lo que quizás sea la etapa más negra del urbanismo barcelonés del siglo XX, prácticamente sinónimo de especulación descontrolada.

Hay razones para pensar que las relaciones entre el nuevo alcalde y Riudor no fueron buenas, en relación -no sé si de manera exclusiva- a la forma de entender el papel de los espacios verdes en la ciudad y de su gestión por parte de Porcioles. Seguramente fueron estas tensiones las que le condujeron a dejar la dirección de Parques a finales de 1967, aunque también se ha sugerido que pudo ser cesado a causa de su oposición a la manera como el Ayuntamiento había adjudicado a una empresa privada la construcción de un parque de la ciudad.

Hay que tener en cuenta que el servicio de Parques había sido profundamente remodelado a raíz del nombramiento como alcalde de Porcioles. De hecho, una de sus medidas iniciales afectó directa y profundamente a los parques. En efecto, el 30 de agosto de 1957 el Ayuntamiento acordó constituir el Servicio Municipal de Parques y Jardines como órgano especial, con un Consejo de Administración al frente, encargado de “asumir por gestión directa […] los servicios de parques urbanos y forestales, zonas y espacios verdes, jardinería, arbolado, viveros de plantas y escuela de capacitación jardinera”.

La Barcelona de ferias y congresos del ideario urbano porciolista precisaba, entre otras cosas, de un organismo estetizante de la ciudad que, además, de alguna manera garantizara suelo de reserva -las zonas verdes previstas en la planificación urbanística- para el desbocado y especulativo desarrollo urbano del periodo.

A mediados de 1968 se hizo cargo del nuevo Servicio de Parques barcelonés otro arquitecto, Joaquin M. Casamor, que desde 1955 estaba vinculado al servicio. Una de sus primeras medidas consistió en segregar de la dirección la parte administrativa, introduciendo la figura del gerente, bicefalia que se mantuvo hasta la década de 1980. Quizás la experiencia de su antecesor con los conflictos especulativos le llevó a adoptar esta medida que, de alguna manera, le garantizó su permanencia en el Servicio de Parques hasta su jubilación en 1986.

En un libro en el que Luis Riudor consta como colaborador destacado -la Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica, de 1984– se enjuicia de manera muy crítica este periodo. Parques y Jardines, se señala, ha orientado su labor hacia la mera conservación de los espacios existentes y a la creación de nuevos de poca extensión, mientras que el tipo de tratamiento que se hacía de los mismos conducía a la reducción del espacio utilizable, todo ello con “dubtós resultat”.

Algunas cifras confirman este diagnóstico. Si cuando Rubió dejó la dirección de Parques, en 1937, la ratio de verde urbano era de casi 2,5 m2 por habitante, en 1968 no llegaba a los 2 m2 y en 1980 era aproximadamente la misma que en 1937. Esta evolución se explica por el prácticamente nulo incremento de la superficie de verde entre 1940 y 1960, momento en el que dio comienzo una tendencia al alza, que se intensificó hacia 1970 y se hizo exponencial a partir de 1980, después de la constitución de los ayuntamientos democráticos.

La ciudad asume el verde (con la tentación de privatizarlo)
La nueva situación política que se inicia a partir de 1979 con el acceso socialista a la alcaldía tuvo profundas consecuencias para el Servicio de Parques. Hasta aquel momento las labores de mantenimiento de los parques de la ciudad se hacían a través de un sistema de contratas con empresas externas que, sobre todo en el último periodo, habían dado lugar a corruptelas generalizadas, aunque cabe señalar que la entrada de empresas privadas en la jardinería pública ya se inició durante el periodo de Rubió al frente de la dirección de parques públicos.

El nuevo ayuntamiento decidió cambiar todo esto, y acordó asumir el mantenimiento directo con sus propios recursos, lo que implicó la absorción de buena parte del personal de las empresas que hasta el momento se encargaban del mismo y abrir una amplia oferta pública de empleo, que configuró un nuevo Servicio de Parques, con una plantilla muy numerosa, que permitió al ayuntamiento asumir de forma eficaz el adecentamiento de las zonas verdes, antiguas y nuevas, sobre todo en la periferia, de acuerdo con la política de dignificación de los barrios que caracterizó este periodo.

Pero esta nueva orientación tuvo otras consecuencias. La primera, la pérdida por parte del Servicio de Parques de la capacidad de proyectar los nuevos parques de la ciudad, que fue asumida por parte del servicio de Proyectos Urbanos, dirigido entre 1981 y 1987 por José Acebillo. Esto afectó sobre todo al papel de Casamor, que en gran medida se quedaba sin funciones específicas, mientras que reforzaba la posición del gerente de Parques, Pere Felis, convertido en auténtico hombre fuerte del Servicio.

La otra consecuencia atañe a la presencia de un nuevo agente en la articulación de la política de parques públicos del periodo, constituido por los trabajadores del Servicio, con una plantilla muy numerosa, una presencia creciente de las organizaciones sindicales y una actividad muy importante de los delegados de los trabajadores y el comité de empresa en aquellas cuestiones relacionadas con el verde urbano.

De hecho, si el verde público se gestiona todavía de forma directa, en gran medida, desde la administración municipal se debe a la decidida actitud de los trabajadores que, de forma intermitente, convirtieron la plaza de Sant Jaume en espacio de acampada en defensa de sus reivindicaciones. Como se quejaría uno de los responsables del Servicio unos años después, Parques y Jardines era “un gueto sin domesticar”.

A mediados de la década de 1980 se incorpora un nuevo director al Servicio de Parques. Profesionalmente era el de más bajo perfil desde su creación, carencia que compensaba con una no disimulada capacidad para servir al poder establecido en la plaza de Sant Jaume, es especial al sector de la corte maragalliana, en lo que se mostrará sin duda eficaz. Experto en vender -y comprar- humo, pronto se incorporará a la corriente privatizadora que presidirá la administración municipal a partir de finales de la década de 1980.

En lo que al Servicio de Parques se refiere, ello se puso de manifiesto en la modificación del estatuto del Servicio en 1992 y su constitución en Parcs i Jardins de Barcelona Institut Municipal, lo que apenas disimulaba la voluntad de privatizar la gestión de los parques de la ciudad. Solamente la dura respuesta de los trabajadores del Servicio hizo que el Ayuntamiento echara marcha atrás, aunque la amenaza continuó latente, volviendo a emerger -y de manera nada disimilada- durante el mandato del alcalde Trias (2011-2015), aunque afortunadamente sin resultados tampoco en esta ocasión.

En 1992 se alcanzaron los 5 m2 de verde por habitante, la ratio que Forestier y Rubió consideraban el mínimo aceptable allá por 1917. En 2004 se alcanzaron los 6,6 m2 y en 2016 los 7 m2. Los 10-12 m2 que en las primeras décadas del siglo XX se consideraban como óptimos aún quedan lejos.

L'entrada Cien años del servicio de parques urbanos de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Un temor no del todo infundado: Correos (hoy sociedad anómina, aunque sea estatal) había seguido el mismo camino. Pero Mayol, además, introdujo otro cambio significativo, que sería materia de controversia en el futuro: la cooperación en materia social que hasta entonces mantenía Parques y Jardines con cooperativas de padres de discapacitados -y que permitía a este colectivo desarrollar un trabajo en la empresa- fue sustituida por un concurso público puro y duro, abierto a todo el mundo, incluidas las grandes compañías. Un procedimiento en el cual estas cooperativas -en inferioridad de condiciones para competir- llevaban las de perder.

Empieza el baile
Las consecuencias de ambas decisiones no se hicieron esperar: Con la EPEL la subcontratación o externalización experimentó un aumento exponencial, algo que suele comportar pérdida de carga de trabajo (y, por tanto, un paso hacia la privatización); empeoramiento de las condiciones laborales de los trabajadores subcontratados; deterioro del servicio (pues las empresas privadas tienden a primar la rentabilidad por encima de la calidad); y encarecimiento del mismo (pues los errores cometidos por las privadas los ha de subsanar luego Parques y Jardines).

En 2005 las externalizaciones supusieron 5.521.977 de euros; en 2011, la cifra había trepado a 13.883.615 y el pasado año ascendieron a nada menos que 18.469.068,72 euros. En cuanto al colectivo de discapacitados, grandes empresas como Urbacet, Can Cet, Barnaverd o grupo SIFU desplazaron a las antiguas cooperativas de padres, incapaces de competir con ellas en concurso público. Esto se tradujo en un empeoramiento de las condiciones laborales de estos trabajadores. “Estas empresas emplean a discapacitados que cobran el Salario Mínimo Interprofesional, un sueldo inferior al del resto de la plantilla”, denuncia Silvia Fitó (CCOO), presidenta del Comité de Empresa. “Aparte de contar con menos recursos: tienen menos formación -por no decir ninguna- y este año han tenido problemas para conseguir ropa de abrigo”.

Los sindicatos piden la integración pura y simple de este colectivo en la plantilla, en igualdad de condiciones, y la remunicipalización de las zonas verdes que tienen asignadas. Una reivindicación a la que el Ayuntamiento responde con un argumento recurrente: “Nos dicen que hay una posibilidad, pero que lo están estudiando. De momento no hay nada sobre la mesa, más que el compromiso de considerarlo”, afirma Nacho Moratinos (UGT), representante del Comité de Empresa en el Consejo de Administración.

La plantilla, con déficit crónico
Excluyendo la sierra de Collserola, Barcelona cuenta con 1.128 hectáreas de zona verde. Según la ratio establecida por el Convenio Colectivo del período 2011-2015, cada hectárea debe ser atendida por 1,2 trabajadores. Pues bien, según este baremo, la plantilla actual de Parques y Jardines debería ascender a 1.353 empleados. Pero la realidad es que es de sólo 920 trabajadores (es decir, 433 menos). Una de las desventajas de ser izquierda alternativa es que se levantan tantas expectativas, se espera tanto de ella, que luego la realidad resulta decepcionante. Y de momento, aunque el gobierno de Ada Colau ha servido para obtener algunos avances (la calificación de Parques y Jardines como “Servicio Esencial”, que garantiza el cumplimiento de la Tasa de Reposición, es decir, que se cubran jubilaciones y bajas naturales), se ha revelado incapaz de alcanzar la ratio que establece el Convenio, es decir, de enjugar un déficit de personal crónico.

“Cuando Barcelona En Comú comenzó su mandato había 920 trabajadores en Parques y Jardines. Y ahora, a un año de concluirlo, sigue habiendo 920” -señala Pepe Ruiz, prejubilado y antiguo presidente del Comité de Empresa. “Lo que han hecho ha sido parar la sangría que representan las jubilaciones -unos cien trabajadores menos cada año- mediante otro avance, que es el llamado contrato de relevo, al final del cual el trabajador que cubre la jubilación queda en situación de interino, a la espera de una oferta pública de empleo”. “Pero esto” -denuncia- “sólo consigue mantener las cosas tal como están, en modo alguno aumenta la plantilla. Lo único que aumenta es la eventualidad”. De hecho, cuando Colau llegó a la alcaldía, de los 920 trabajadores que tenía Parques y Jardines, 122 eran eventuales. En la actualidad, éstos últimos ascienden a 189.

Y las últimas oposiciones (celebradas en octubre de 2017) ofertaron sólo 24 plazas, de las que 22 correspondieron a personal interino o relevista que consolidó un puesto en el que ya trabajaba. Un aumento de plantilla real, por tanto, de sólo dos plazas. Para este año, el Ayuntamiento ofertará 55 plazas de Auxiliares de Jardinería y 9 de técnicos agrícolas. Teniendo en cuenta que ambas oposiciones tan sólo cubren la Tasa de Reposición (la de 2017 cubrió la tasa de 2015; y la de este año, las de 2016 y 2017). ¿Es posible remunicipalizar servicios externalizados, tal como piden los sindicatos? “Ahí está el quid de la cuestión. Es la pescadilla que se muerde la cola”, sentencia Moratinos.

¿Quién manda en el Institut?
Silvia Fitó pide “valentía” al Ayuntamiento para cumplir los compromisos que adquirió, y que pasan por solucionar las grandes asignaturas pendientes de la empresa: Integración del colectivo de discapacitados, aumento real de la plantilla y remunicipalización de servicios externalizados. Pero denuncia que la actual “cúpula técnica” del organismo (Jordi Campillo, gerente del área de Mantenimiento, Servicios y Ecología Urbana; y Jordi Ribas, gerente adjunto) está “torpedeando” los compromisos adquiridos en su día por la “cúpula política” del Ayuntamiento (Janet Sanz, presidenta, y Frederic Ximeno, comisionado de Ecología).

La duda es: ¿este “boicot” de los “cúpula técnica” –a la que los sindicalistas no dudan en calificar de “poder fáctico”, de verdadero “cortijo” dentro de la empresa- es consentido por el propio gobierno municipal –bien sea por propio interés o por cobardía-? ¿O realmente los técnicos mandan más que los representantes elegidos democráticamente? “Es que no te puedo contestar” -confiesa el representante de UGT- “dependiendo de cómo haya ido una reunión, te digo que nos han metido un gol o te digo pobrecitos, que hacen lo que pueden”. La presidenta del Comité, por su parte, no pierde la esperanza: “Pienso que nos están tomando el pelo, pero veo brotes verdes, aunque son pocos”. Y Susana Rofín (CGT), secretaria del Comité y representante de la CUP en el Consejo de Administración, afirma que estamos ante “un pulso continuo entre técnicos y políticos”. Finalmente, Pepe Ruiz lo tiene claro: “Nos toman el pelo”.

L'entrada Parcs i Jardins, tensión laboral no resuelta ha aparegut primer a Carrer.

“La protecció actual és insuficient. A dins del parc ja no es construeix perquè no es pot, però sí que necessitem un altre tipus d’instruments per garantir la preservació de Collserola”, indica Esther Argelich, membre de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “A més de paraules calen mesures, accions i pressupostos i personal suficient, amb un organisme que centralitzi la gestió -que pot ser l’actual Consorci- i en el qual les administracions han de tenir el mateix paper que al Parc Natural del Montseny”, afegeix Josep Moner, membre de la plataforma.

“La primera redacció del PepNat concebia Collserola com a parc central de Barcelona, i és un del problemes dels darrers anys, perquè els nostres polítics han vist la serra com l’equivalent del Central Park a Nova York i, per tant, com un espai urbà més”, afirma Moner.

Pressió urbanística
La possible construcció de 400 cases a Molins de Rei al llit de la riera i de pisos de luxe amb sis plantes al costat dels límits del parc natural en el municipi d’Esplugues, indica que encara no s’apliquen les mesures suficients per preservar la serra. Des de la Plataforma s’explica que fins ara no hi ha hagut una política decidida: “Durant anys s’han desenvolupat mesures per acontentar tothom: s’han fet els ulls grossos amb noves urbanitzacions, se n’han legalitzat algunes altres, s’han permès activitats d’oci i esbarjo al parc sense limitació i s’han anat desplegant algunes estratègies de protecció que s’han demostrat del tot insuficients”, indica Moner.

Tampoc no s’han atrevit a enderrocar algunes de les urbanitzacions il·legals que té el parc, tot i que a molts dels seus habitants se’ls ha donat temps suficient per marxar. Ni a conscienciar els veïns dels barris de muntanya que no poden tenir els mateixos serveis que una zona urbana perquè són al mig d’un parc natural, per la qual cosa determinades connexions s’han de fer de forma diferent per minimitzar l’impacte ambiental. “Es va proposar que el conducte que transportava el gas seguís la carretera, però els veïns volien que fos per dins, cosa que implicava desforestar, i això no és possible quan un espai està dins de la Xarxa Natura 2000”, afirma Moner.

La pressió urbanística no només l’exerceix l’habitatge sinó també les infraestructures: les ja existents, com carreteres, el túnel de Vallvidrera o la via del tren que travessen el parc. I les noves, com la pretensió de fer-hi passar una línia de Molta Alta Tensió. També s’hi sumen els equipaments, com el projecte d’un centre sociosanitari a la mateixa serra que “implicaria urbanitzar la zona: asfaltar els accessos, incrementar la presència de cotxes i també de persones o fer aparcaments”, explica Argelich. “La pressió urbanística provoca la fragmentació del parc, aïlla els espais naturals i dificulta la connectivitat amb altres parcs, una situació que s’hauria de limitar i, en la mesura del possible, revertir”, assenyala Moner.

El lleure al parc
La presència humana, si no es regula, també pot suposar un risc per al parc. Segons un informe del RACC, només el Passeig de les Aigües ja rep fins a 2,3 milions de visitants durant un any, una afluència que ha provocat conflictes de convivència entre vianants i ciclistes. “Hi ha denúncies sobre grups massa grans fent running nocturn o ciclistes que no compleixen amb la normativa. Els guardes forestals no tenen competència i els ajuntaments no volen assumir-ho i assenyalen que és competència del consorci”, afirma Moner, però aquesta inacció pot tenir conseqüències molt negatives per al parc. “La ciutadania ha entès Collserola com un lloc d’esbarjo i, clar que ho és, però hem de ser conscients que està en un espai natural que s’ha de conservar i per tant caldrà posar limitacions. És el que esperem del PEPNat”, afirma Argelich.

El canvi polític a l’Ajuntament de Barcelona pot fer de palanca de canvi. “Tenim certa esperança amb una nova redacció del pla de protecció” -assegura Moner- “però estem pendents de com evoluciona”. Una interpretació que comparteix Argelich: “L’actual govern de Barcelona té, si més no, la Plataforma com a interlocutor, i n’assumeix el discurs. Els anteriors equips de govern hi veien només un tema urbanístic i en massa ocasions han fet passar per sobre els interessos dels propietaris a la protecció. Collserola és l’espai verd més gran de l’àrea metropolitana i té el paper d’oxigenador. Si no el protegim adequadament, perdrem en valors naturals i en qualitat de vida”.

Convivència entre el bosc i l’agricultura
En el marc del “pla de transició agroecològica” que desenvolupa el Consorci del parc, des del col·lectiu de Can Masdeu -una masia ocupada l’any 2002 a Collserola amb un solvent projecte comunitari- s’està treballant per presentar una roposta que vol ubicar a l’abandonat hospital de Sant Llàtzer un espai d’experimentació i recerca agroecològica. Segons l’Arnau Montserrat, una de les persones implicades, “el projecte pretén recuperar per a usos agraris sòl urbà, reforçant a l’imaginari ciutadà l’important paper del sector primari en la gestió del territori”.

“Contra la creença popular que la natura és només bosc, en realitat està configurada per allò que els ecòlegs anomenen “mosaic agroforestal”, en el qual conviuen bosc i agricultura -sempre que siga respectuosa amb el medi- i que dóna lloc a hàbitats molt més rics”, assenyala Josep Moner, de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola. El projecte vertebraria la producció agrària del parc, que es troba en retrocés i que l’any 2016 ocupava només l’1,6% enfront del 21% que havia arribat a suposar en els anys 50 del segle passat.

L'entrada Collserola no és un parc urbà ha aparegut primer a Carrer.

Tinc entès que també es van saltar la normativa de la Unió Europea.
La UE exigia que si volies plantar una vinya nova calia arrencar-ne una altra que fos equivalent en hectàrees. No es podien fer moviments de terra perquè era una zona protegida, i n’hi van fer. Si es muntaven bancals, s’havien de fer amb pedra seca i es van fer talussos tipus autopista amb hidrosembra. Hi havia una zona amb una petita bassa que l’Autònoma feia servir per a recerca, perquè hi anaven animalons a beure, i se la van carregar i les recerques es van quedar a mitges. S’ho van saltar absolutament tot.

Però es van fer perdonar una mica construint una casa taller per a nois disminuïts.
Allò es va fer bastant temps després. I dubto que aquells habitatges es fessin d’acord amb la legalitat urbanística. Allà no s’hi podia construir.

Per acabar-ho d’arrodonir, els enòlegs diuen que el vi no és bo.
No és cap misteri. Tota la serra de Collserola eren vinyes abans de la fil·loxera. Després no es van tornar a plantar perquè tothom sabia que el terreny no dona per fer un vi de qualitat.

Vostè i d’altres experts van al·legar contra aquest projecte. Els hi van fer cas?
Van modificar algunes coses. L’informe tècnic que van presentar era per fer una instal·lació de rec per aspersió d’un parc de Barcelona. És increïble, però es així. Van tallar camins tradicionals. Es van carregar 300 xiprers que eren les restes de l’antic viver. En total es van talar 1.000 i escaig d’arbres. Per aquella època hi va haver una condemna contra un pagès de Collserola per talar 33 pins.

També va protestar un grup de treballadors de Parcs que es deia “Males Herbes” quan es va projectar el parc central del Poblenou de Jean Nouvel. I tampoc els hi van fer cas.
És un parc plenament antiurbà. Hi ha altres exemples a Barcelona que segueixen les pautes de la postmodernitat. És considerar la natura des d’un punt de vista formal. Per l’efecte estètic. Això no té res a veure amb la tradició jardinera. En el Central Parc de Nova York -i també la reforma que va fer Haussmann a Paris- el parc està considerat un equipament urbà. És un parc enorme de tipus naturalístic al centre d’una gran ciutat, però molt ben integrat.

Però hi entren cotxes.
Això dels cotxes és posterior. Abans, els vianants i els carruatges estaven segregats. A diferencia del jardí medieval, que és un espai tancat, el parc és un lloc d’oci i per tant obert, transparent i que s’integra en la trama urbana. En el parc del Nouvel, d’integració, res.

I també es carrega el traçat de l’antiga carretera de Mataró (ara carrer Pere IV).
És un espai murallat. En alguns punts les muralles arriben fins a sis metres d’alçada. No té res a veure amb la tradició. Segons la versió postmoderna el parc és un espai mineralitzat o fossilitzat. Un espai on predominen els elements minerals i la vegetació és purament un element formal.

Els parcs els han de fer els arquitectes?
Els arquitectes poden fer parcs. Això em recorda la història de les palmeres. Hi ha una certa tradició de plantar palmeres a casa nostra que la van portar els “americanos” perquè els recordava els paisatges de Cuba. Aquí, des d’un punt de vista ambiental, no tocava plantar palmeres. Però per què els agraden als arquitectes? Perquè és l’únic arbre que evoca una columna i després, i això ja té a veure amb l’ego del col·lectiu, perquè és l’arbre que menys tapa les construccions. A Barcelona s’ha arribat a plantejar treure els plataners que hi ha a l’illa de la discòrdia del passeig de Gracia perquè es poguessin veure millor les façanes!

I què opina del parc de Diagonal Mar?
Un grup multidisciplinari americà que estudia els parcs i fa el rànquing dels millors i dels pitjors el va col·locar en el primer lloc dels parcs més dolents. Tornem a la història de la mineralització i la visió formalista dels arbres i de l’aigua utilitzada des del punt de vista estètic. Aquí hi ha una llarga tradició que ve dels àrabs, i de més enrere i tot, que van recollir Forestier, Rubió… i que és la utilització de l’aigua per crear microclimes. Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar. Sembla dissenyat per a advocats. Per anar a menjar el bocata. Neofuncionalisme amb mala pota. Espais molt grans, desorganitzats i sense coherència. És un edifici discontinu. Es deia en broma que l’arquitecte Miralles havia de tenir accions en una fàbrica de canonades, perquè està ple de canonades. Miralles estava molt influït per Gaudí. Però Gaudí de jardineria no en sabia gens. Sabia molt de fer plantes de pedra, i això ja ho deia Rubió i Tudurí.

Un altre parc polèmic va ser el de l’Escorxador.
Va ser el primer parc de la democràcia. Allà en Cerdà ja hi havia dibuixat un parc. Dels parcs que ell va preveure només hi ha aquest i el de Sant Martí. El de l’Escorxador és on el conflicte entre els nens i els gossos es va solucionar posant els nens darrere d’unes tanques. No és el pitjor parc, però no m’atreu gaire i el que menys m’agrada és la peça del Miró. Una zona dura no ha de ser necessàriament un mal parc. Les places renaixentistes són places molt dures.

Aquest és el gran argument de l’Oriol Bohigas.
I te raó. Però hi ha places dures que poden ser molt dolentes.

Com la plaça dels Països Catalans?
En una visita que Alfonso Guerra va fer a Barcelona, l’alcalde Maragall el va portar de passeig i en arribar al final de l’avinguda Josep Tarradellas, Guerra va preguntar si allò era una gasolinera. Sigui o no certa l’anècdota, mai no han sabut què fer d’aquell espai, i l’argument que no es podia plantar un jardí perquè a sota hi ha la volta de l’estació no cola. No hi pots fer un bosc, però hi ha d’altres solucions. Ara és un aparcament.

A més dels esmentats, quins són els pitjors parcs segons vostè?
La plaça Sóller i el del Besòs que hi ha entre la Mina i el riu.

I el millor?
La Ciutadella. Durant molts anys se’l va conèixer com “el parc de Barcelona” perquè no n’hi havia cap altre fins que es va urbanitzar Montjuïc per a l’exposició del 29. I encara ara quan es parla de zones verdes es parla de la Ciutadella. El mateix grup interdisciplinari que diu que Diagonal Mar és el pitjor, creu que la Ciutadella és el millor parc de Barcelona, i un dels millors del món. Per valorar-ho utilitzen una sèrie de criteris que són l’accessibilitat, l’ús, estètica… Diuen que és un dels parcs més utilitzats que han estudiat. Després de més de 150 anys de vida és encara amb diferència el millor. I mira que ha sigut maltractat i ho continua essent! Però les persones que han intervingut en el seu disseny són la flor i nata: Fontseré, Forestier, Rubió…

[Casals lamenta que s’hagi maltractat la zona que hi ha davant del Parlament, la plaça d’Armes, i que s’hagi fet més transparent, a base d’eliminar vegetació, l’àrea del voltant de la Cascada on hi havia racons íntims que es van convertir en perillosos per manca de vigilància].

Tots els alcaldes de la democràcia s’han omplert la boca dient que la ràtio de zona verda per habitant ha augmentat tant.
El 1900 hi havia mig metre quadrat de verd per habitant a Barcelona. Quan el 1917 es crea la versió moderna de Parcs i Jardins, Rubió, seguint l’ensenyament de Forestier, marca que el mínim que es pot exigir són 5 metres per habitant i l’òptim, entre 10 i 12. Del 1929 al 1983 es fan parcs nous, però com que la població també creix, la ràtio fins i tot baixa. Del 1979 al 1985 s’intervé molt en petits parcs dels barris. El 1985 s’arriba als 3 metres per habitant i al 1992, als 5 metres. I del 92 al i 2004 es passa als 7 metres, i des d’aleshores que no ha tornat a augmentar.
[Això es com el 3%. Estem lluny del que és bo.]

Un entès que es fa entendre
És un plaer parlar amb el Vicenç Casals. Ho sap tot sobre el verd de Barcelona i no només coneix la teoria sinó també la pràctica, perquè va treballar cinc anys fent de jardiner a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins.

I també ha fet de professor universitari, però no ho sembla, perquè no és gens pedant. Explica les coses perquè s’entenguin. I aquí es noten els seus orígens: va viure de nen en contacte amb la natura a Santa Maria de Merles on va néixer el 1951. A Barcelona va començar la carrera de Biologia però el seu pas per “l’hotel” de la Model i a continuació per una mili dura van truncar aquesta primera vocació. En acabar el servei militar va tornar a la Model per no voler pagar una multa de 25.000 pessetes. Va fer feines diverses i finalment es va llicenciar en Geografia i Història.

Ha donat classes a la Universitat de Girona i a la de Barcelona des del 2000 al 2017 que es va jubilar. Si mireu per internet veureu com parlen d’ell els seus alumnes. I a la redacció de Carrer opinen que és un savi.

L'entrada «El millor parc de Barcelona és la Ciutadella i el pitjor, Diagonal Mar» ha aparegut primer a Carrer.