Cortijo recorda la seva primera lluita patrimonial, el 2012, per salvar la Vil·la Urània (el Farró), l’antiga residència de l’astrònom Josep Comas i Solà. “Abans érem quatre gats, i si no hi eres, tiraven l’edifici. Però cada cop hi ha més gent interessada en aquest tema, perquè estem perdent la ciutat, que està canviant ràpidament, i tenim la necessitat de documentar-la”, argumenta. Alguns activistes pel patrimoni van començar de ben joves, com ara l’historiador Pau Vinyes, vicepresident del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar -quan van defensar el passeig de Fabra i Puig, als anys vuitanta, només tenia 18 anys- i l’historiador Agus Giralt, del col·lectiu Patrimonis Invisibles, que va viure des de petit el moviment veïnal de Badal a través del seu pare.

Un grapat de lluites guanyades

L’Arxiu de Roquetes-Nou Barris reuneix una col·lecció extensa de documents, amb llibres, fotos, vídeos -destaca el fons dedicat a la memòria de les dones-… Al llarg de 42 anys d’existència -es va crear el 1983-, han aconseguit salvar El Mental -ara seu del Districte-, la masia de Can Verdaguer i el castell de Torre Baró, entre d’altres. Hi col·laboren més d’una vintena de voluntaris, que fan treball d’investigació, recerca i difusió a la revista semestral L’Arxiu i la col·lecció de llibres Favència. Organitzen xerrades, passejades i seminaris, i fan catalogació, com ara l’inventari de cases d’una planta anteriors a la Guerra Civil. També han col·locat al carrer 125 rajoletes que expliquen fets, històries i curiositats locals, i reben unes 50 visites escolars a l’any. Arnaldo Gil, president de l’Arxiu Roquetes-Nou Barris, recorda una de les lluites dels inicis de l’entitat: la recuperació de la masia de Can Valent, al barri de Porta.

A Sant Andreu, Vinyes destaca la recuperació de la capella del Sant Crist dels Segadors -catalogada el 2022 com a Bé d’Interès Nacional per la seva relació amb la Guerra dels Segadors-, el lloc on els pagesos van agafar el Sant Crist com a bandera de revolta. Ara, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias lluita perquè esdevingui un espai cultural on fer xerrades i activitats. L’entitat, que es dedica des del 1982 a la investigació i divulgació de la història i el patrimoni de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, lluita també per protegir les cases antigues del carrer del Pont, perquè esdevinguin un Centre d’Interpretació del Rec Comtal. Organitzen activitats com l’ofrena floral del 10 de setembre a la capella del Sant Crist dels Segadors i editen la revista El forat del vent -que es publica tres cops l’any- i el llibre monogràfic anual Finestrelles.

Giralt relata com el col·lectiu Patrimonis Invisibles va descobrir el 2014 que la masia de Can Bruixa, al recinte de Can Batlló, a la Bordeta, estava en perill d’enderroc i, de moment, l’han pogut salvar. “La mateixa institució que ha de vetllar perquè hi hagi un catàleg patrimonial s’excusa en què un edifici no està catalogat per tirar-lo a terra”, comenta Cortijo. L’any passat, Patrimonis Invisibles va recollir més de mil firmes per demanar la rehabilitació i obertura del refugi antiaeri 819, situat sota la plaça de Bonet i Muixí, a Sants, que es va descobrir el 2016 arran d’unes obres. Després de gairebé deu anys d’insistència, “encara no s’hi ha col·locat ni una placa”, critica Giralt que, juntament amb Cortijo, denuncien el desgast personal que suposen aquestes lluites.

Un problema de criteri

Tant la historiadora Mercè Tatjer -amb una trajectòria de més de 50 anys de lluita pel patrimoni al costat de les associacions veïnals- com els altres entrevistats coincideixen en què els catàlegs de patrimoni només valoren els edificis per criteris artístics o arquitectònics i ignoren sovint el seu valor històric i simbòlic. “Pot ser que un edifici no destaqui per la seva estètica, però que les històries que amagui siguin fonamentals per a la comunitat, fins i tot per explicar la formació d’una barriada”, argumenta Giralt, que recorda la desaparició, el 2013, de la primera casa d’Hostafrancs, ubicada al carrer de la Creu Coberta i que havia donat nom al barri.

Contactar amb l’Administració, fer una instància, anar a taules i reunions -sovint per discutir- és el pa de cada dia de molts activistes. Gil assegura que les taules de Memòria Històrica són poc efectives “perquè l’Administració no en fa cas: és una eina, herència de governs anteriors, que es manté per inèrcia”. Però el veritable problema, segons els entrevistats, és que l’Ajuntament no disposa d’un servei específic de Patrimoni capaç d’actuar de manera proactiva. Quan un edifici està en risc, són els veïns i veïnes els que s’han de mobilitzar. “Tothom viuria més tranquil si hi hagués una planificació regular que gestionés això. Així estem en estat d’urgència constant”, lamenta Cortijo, que també és crític amb la cobertura mediàtica que es fa de les lluites patrimonials de la ciutadania: “Es corre el perill de romantitzar el paper veïnal; sovint s’oblida que la responsabilitat és de l’Administració”.

Lluites pel patrimoni a Horta-Guinardó

Una altra entitat destacada en la lluita pel patrimoni barceloní és El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Creat el 2009, treballa per recuperar, estudiar i difondre la història i patrimoni dels barris del districte d’Horta-Guinardó. Organitza activitats com ara passejades i xerrades, i publica la revista anual El Pou. Ha dut a terme campanyes reivindicatives per salvar els safareigs o la masia de Can Garcini, que el Consistori va acabar adquirint el 2017, així com la rehabilitació i l’ús cultural de la Torre Sobirana, al Parc del Laberint d’Horta, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

L'entrada Activisme pel patrimoni que l’Ajuntament menysté ha aparegut primer a Carrer.

Una visita a aquests habitatges permet traslladar-se físicament, sobre el terreny mateix, a cada una de les èpoques que s’hi representen i que evoquen com vivien les famílies en aquestes cases barates. S’hi poden veure objectes propis de cada etapa, com el mobiliari, els electrodomèstics que es van anar incorporant a les llars -la rentadora, la cuina, la nevera, la ràdio i la televisió…-, així com altres elements característics: llibres, discos de vinil, joguines o pòsters de grups de música.

El Patronat de l’Habitació de Barcelona va aixecar el 1929 quatre grups de cases barates: Eduard Aunós -a la Zona Franca-, Ramon Albó -a Horta-, Baró de Viver i el Bon Pastor, que aleshores s’anomenaria Milans del Bosch, pel militar espanyol que va ser governador civil de la ciutat entre el 1924 i el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, el grup passaria a denominar-se Bonaventura Carles Aribau. En aquesta àrea -llavors totalment agrícola-, es van ubicar 784 habitatges, la majoria de 48 m² i la resta de 64 m², per acollir migrants d’altres llocs de l’Estat -com ara Múrcia, Andalusia, Castella la Manxa o la Comunitat Valenciana- i també barraquistes de Montjuïc que van haver de deixar la muntanya amb els preparatius de l’Exposició Universal del 1929. Un altre fet a tenir en compte és que tant el nucli de Milans del Bosch com el de Baró de Viver van pertànyer al municipi de Santa Coloma de Gramenet fins al 1945, quan es van agregar a Barcelona.

Impulsat pels veïns i veïnes

La participació veïnal a l’hora de posar en marxa el nou museu va ser vital des del principi, tant per poder reflectir la memòria històrica del barri com per la seva aportació de material gràfic i objectes. Paquita Delgado Espín, presidenta de l’Associació de Veïns del Bon Pastor, va néixer el 1956 en una d’aquestes cases i hi va viure fins el 2018, quan es va traslladar als edificis nous. Era ja la tercera generació, perquè abans hi havien viscut els pares i els avis. José María Fanlo Ruiz, també de l’associació veïnal, va sovintejar el barri des del 1962. Tot i que no residia a les cases barates, hi tenia amics i hi anava a casa seva sovint. Recorda que, quan es va constituir l’Asociación de Cabezas de Familia, repartia propaganda de la reivindicació de l’ambulatori des del carrer de Biosca fins a la zona del riu. Amb tots dos, Carrer ha fet una visita al museu.

“Vam començar treballant la memòria històrica del barri. I a partir d’aquí, va sorgir la idea de fer un museu que expliqués la història del Bon Pastor i de tot l’habitatge obrer de Barcelona”, explica Delgado. En aquest sentit, recorda que “el Grup de Recerca Polis, de la Universitat de Barcelona -amb molta experiència en fer tallers- va ajudar molt, i els veïns portaven fotografies antigues i documents que s’escanejaven. També es recollia una petita història que explicaven els veïns”. “Quan s’hi va incorporar el Muhba, es van dedicar molts mesos a fer visites i entrevistes als veïns, a casa seva”, afegeix.

El Museu de les Cases Barates, finançat pel Pla de Barris, és un equipament de ciutat que projecta el Bon Pastor a Barcelona i que l’apropa a la ciutat, com abans ho va fer l’arribada del metro o la celebració d’actes a la riba del riu Besòs en motiu de les Festes de la Mercè.

Adaptar-se a viure en un bloc de pisos

L’enderroc de les cases barates del Bon Pastor va obligar a reallotjar el veïnat, un procés que va començar el 2006 i que es va fer en diverses fases. Hi va jugar un paper important el servei d’acompanyament als veïns i veïnes que s’havien de traslladar als nous edificis. “Vam reivindicar aquest servei des del principi, perquè donava tranquil·litat a la gent. Es va mantenir, no sense dificultats, i en les últimes fases es va consolidar”, comenta José María Fanlo. Paquita Delgado afegeix que el servei “s’hauria d’agafar com a exemple: la forma de viure a les cases barates era molt diferent i el fet de passar a un edifici requeria una adaptació”.

L'entrada Les cases barates del Bon Pastor, memòria i habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Nascut el 1887 a Lleida, però fill d’una família arrelada a Tornabous -a l’Urgell- que s’establiria a la capital catalana quan ell encara era un nen, Seguí va tenir una vida trepidant, de militància precoç -als 15 anys ja participava a mítings obreristes- i amb el temps combinaria les facetes d’home d’acció i teòric anarcosindicalista -de formació autodidacta- que farien d’ell el principal referent del que a l’època seria un autèntic moviment de masses. Pintor de parets -mai deixaria l’ofici-, va viure temps d’una gran conflictivitat social, en què els obrers intentaven millorar les seves pèssimes condicions i patien la repressió dels patrons. Seguí, de fet, seria una víctima més del pistolerisme. Repassem la seva figura amb els historiadors Xavier Díez -autor d’El pensament polític de Salvador Seguí (Virus Editorial, 2016)- i Manel Aisa, especialitzats en l’anarquisme.

Què el fa rellevant?

Díez considera que el Noi del Sucre és un personatge rellevant “sense el qual no és possible comprendre la Catalunya i l’Europa contemporànies”. En aquest sentit, subratlla que “forma part de la generació que va ser capaç de donar una expressió pràctica a un anarquisme implícit que hi ha dins la societat catalana, com podia ser un sindicat”. La CNT es convertiria en un enorme moviment de masses, amb 750.000 afiliats el 1918, i Díez hi afegeix també la seva importància “des del punt de vista teòric, per la capacitat de crear un discurs amb un projecte social suficientment atractiu, realista i ben elaborat”. Seguí va arrencar la seva militància a Solidaritat Obrera, organització prèvia a la CNT, que al seu torn seria fundada el 30 d’octubre del 1910 i on tindria càrrecs dirigents a partir del 1915.

Els èxits principals

Seguí es va convertir en el secretari general de la CNT en l’històric congrés celebrat del 28 de juny a l’1 de juliol del 1918 a la seu de l’Ateneu Racionalista Obrer de Sants, ubicat al carrer del Vallespir. El sindicat vivia anys de creixement, fruit tant de factors externs -com la influència de la Revolució Russa- com interns -l’encariment de la vida, conseqüència de la inflació desbocada provocada per la I Guerra Mundial- i el congrés va servir per aprovar la proposta dels sindicats únics, una estructura que permetia superar l’antiga organització en sindicats d’oficis i que agrupava tots els treballadors d’una empresa en un mateix sindicat del ram, amb el conseqüent increment de volum i capacitat de pressió.

Tant Díez com Aisa consideren aquest canvi un dels principals èxits del Noi del Sucre. Aisa hi afegeix que va permetre “modernitzar els sindicats” i, com es va veure amb la vaga de La Canadenca -en què es va assolir la jornada de vuit hores, tot i que després la patronal no la respectés- “demostrar que es podia vèncer”. Destaca que el de Seguí era un moviment obrer “revolucionari, que pretenia construir una societat diferent” i ho feia a partir d’una “institucionalitat pròpia, amb la creació de cooperatives de treball, de consum, mútues, escoles, ateneus populars…”. Díez posa en valor que va promoure la “independència del sindicat respecte dels partits polítics de la classe treballadora”, el que es traduirà en una classe obrera “molt autònoma” que anys més tard serà “capaç d’enfrontar-se amb les armes al feixisme i només podrà ser derrotada després d’una llarga i duríssima guerra civil”.

Per què feia por al poder?

Fortament perseguit -va ser detingut i empresonat en diverses ocasions- i objecte de diversos atemptats previs al seu assassinat, Seguí era una figura que feia por al poder, per la seva capacitat de liderar el moviment obrer i teixir ponts amb sectors polítics i socials. Allunyat dels exponents de la CNT més partidaris de l’acció directa, era crític amb la violència, ja que la veia contraproduent com a eina revolucionària i considerava que contribuïa a legitimar la repressió.

Un exemple de la seva capacitat per articular ponts era la sòlida amistat amb els advocats i polítics republicans Francesc Layret -assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1920- i Lluís Companys. Als tres els uneix un final tràgic. Per a Aisa, “se’l veia com una persona que sabia aglutinar un moviment obrer que amb ell funciona, i això molesta molt la burgesia i els poders de l’Estat, que planegen acabar amb ell i per això creen el Sindicat Lliure”. El seu assassinat mai es va arribar a resoldre, però s’atribueix a pistolers d’aquesta organització pagats per la patronal.

Díez recalca que el perill que suposava Seguí per al poder sorgeix de la seva proposta d’articular un “sindicat sobirà i independent dels partits, que en tot cas s’hi relaciona per aconseguir coses, ja que això implica que el sistema no tingui el control sobre la classe treballadora, i aquesta independència dels obrers feia molta por, perquè implicava que es podia fer un tipus de societat diferent de la burgesa”.

Com hauria evolucionat?

Un segle després del seu assassinat, Díez considera que de Seguí en queda “una mica el mite”, que s’ha “recuperat després de diverses èpoques de silenci”. Alhora, però, creu que “s’ha abusat massa d’associar la seva imatge a l’assoliment de les vuit hores”. Personatge molt crític amb el catalanisme conservador de l’època que liderava la Lliga de Francesc Cambó i proper a un model d’Estat més aviat confederal, costa saber com hauria evolucionat si hagués pogut viure més enllà dels 35 anys.

Díez opina que potser li hauria passat com a d’altres històrics de la CNT, com Ángel Pestaña -que acabaria fundant una formació política, el Partit Sindicalista- i hauria “quedat una mica aïllat, apartat dels sectors més joves i intransigents; hauria xocat amb gent com Joan García Oliver i Buenaventura Durruti”. Aisa, però, creu que potser “hauria seguit una línia similar a la de Joan Peiró, que va mantenir-se dins la CNT i arribaria a ser ministre”. En tot cas, la CNT dels anys trenta, renascuda després de ser il·legalitzada per la dictadura de Primo de Rivera, era una organització diferent a la dels anys vint i Seguí.

L'entrada Quatre apunts per entendre la importància de Salvador Seguí ha aparegut primer a Carrer.

Poc abans de l’inici de la pandèmia ja tenia tot el material i tocava fer-ne l’edició, que va dur a terme durant el confinament de la covid. Així, va elaborar sis documentals d’entre 50 i 60 minuts de durada centrats en sis temes diferents: el barri; les etapes de la vida; a què s’havien dedicat; què feien per divertir-se i a les vacances; les diferències entre abans i ara pel que fa a les vivències en general; i política i personalitats importants que haguessin conegut. “Al mateix temps que ho feia, m’ho passava bé”, destaca Cama, animant tothom que tingui la idea de fer un treball com aquest: “Qualsevol de nosaltres pot obrir una finestra que fa uns anys era impensable”.

Amb 65 anys i jubilat -ha treballat 50 anys en el sector de la banca-, Cama viu al Parc de la Vall d’Hebron des del 1993, però porta tota la vida als entorns, a Montbau des del 1976 i abans a la Teixonera. En prejubilar-se el 2014, va entrar a formar part de l’associació veïnal del barri. Però va ser amb la mort de la seva mare, Adoración Llena, que vivia a Montbau i va morir amb 96 anys l’any 2017, que es va decidir a tirar endavant el projecte. “La mare portava anys de deteriorament psíquic i havia perdut la memòria. Vaig constatar que hi havia una generació que estava marxant en silenci; una generació a la qual jo penso que li devem el nostre benestar. I vaig pensar que seria bo fer el que jo hauria d’haver fet amb la meva mare, i que no vaig poder perquè ella va perdre la seva consciència, amb gent del barri que ara ja té una determinada edat”.

Uns barris separats per la ronda

Als anys seixanta, la zona de la Vall d’Hebron estava poblada sobretot per camps i horts, fins que es van aixecar els primers blocs d’edificis que modificarien la seva fesomia, una transformació que es faria més evident amb les construccions posteriors, sobretot a partir de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, quan s’hi van instal·lar equipaments esportius i també la Vil·la dels Periodistes, amb el pas de la ronda de Dalt que va separar els barris. El veïnat ha vist els canvis de manera positiva: “Quan van començar a venir els primers veïns, això no estava ni urbanitzat. No hi ha comparació possible a com està ara, és clar. Amb independència de les mancances que hi pugui haver, els veïns s’hi troben molt a gust, tant al Parc de la Vall d’Hebron com a Montbau”, conclou Cama.

Conclusions dels sis temes del treball

Joaquín Cama extreu algunes conclusions dels sis documentals que ha fet. Del barri, diu que abans hi havia molta més vivència que no pas ara i que les relacions veïnals de tota la vida que existien ja no es donen. Quant a les etapes de la vida, destaca que les persones entrevistades “tenen acumulada una quantitat de sentit comú i una saviesa que avui es troben a faltar”. En l’aspecte de guanyar-se la vida, tots ho van fer i van començar a treballar molt joves, aprenent l’ofici “i sense queixar-se dels sous d’aleshores”. Pel que fa a les diversions, hi havia els balls als envelats i la ràdio, mentre que de vacances no se’n feien o almenys no com les entenem ara. Sobre com es vivia abans i actualment, Cama explica que “aquests veïns deien que abans no arribàvem i ara ens passem, que abans no hi havia llibertat, que tot era prohibit i era pecat, i que ara tenim absoluta llibertat, que res és pecat; que estem en l’altre extrem”. En relació a la política, cap d’ells hi ha entrat; el nom d’Adolfo Suárez va ser el més pronunciat, mentre que de personalitats que van conèixer hi ha Pasqual Maragall o Mary Santpere.

L'entrada Memòria visual dels veïns i veïnes de la Vall d’Hebron ha aparegut primer a Carrer.

Villagrasa va néixer el 1957 i amb només un any va arribar a Baró de Viver, on ha viscut sempre. A final del 1976, va ser un dels fundadors de l’AV de Pi i Margall -nom del barri durant la República- i va participar de forma activa en el pla de remodelació, iniciat el 1985 amb la col·locació de la primera pedra dels blocs d’edificis que ara poblen el barri. Per la seva tasca a Baró de Viver i en el moviment veïnal de Sant Andreu, el 2000 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. La seva dona, Trinidad Roca, va néixer a les cases barates de Baró de Viver i també ha tingut una participació activa en el moviment veïnal del barri.

Colomencs, fins al 1945

L’origen de les cases barates, promogudes pel Patronato de la Habitación de Barcelona, es remunta al 1929, amb l’aixecament de quatre nuclis, llavors anomenats Eduardo Aunós -a Montjuïc-, Ramón Albó -avui Can Peguera, a Nou Barris-, Milans del Bosch -al Bon Pastor- i Baró de Viver. Aquests dos darrers s’ubicaven en terrenys de Santa Coloma de Gramenet, fins que l’1 de gener del 1945 es van agregar a Barcelona. A Baró de Viver -nom que correspon al títol aristocràtic de Darius Romeu, que fou alcalde de la capital catalana-, es van construir 381 habitatges.

Com diu Villagrasa, “a les cases barates hi havia un esperit més solidari, més de comunitat, més de carrer, i s’hi organitzaven festes. Evidentment, ningú canviaria aquells temps pels actuals, sobretot per la millora en la qualitat de vida”. L’enderroc de les cases barates de Baró de Viver va començar el 1988, any en què es va adjudicar el primer habitatge dels nous blocs d’edificis.

Obrer, sense feina i anarquista

Hi ha dos aspectes que tenen prou rellevància al llarg del relat: la força de l’anarquisme en aquests nuclis i com la Guerra Civil va incidir en els habitants. El perfil predominant és el d’un obrer, sense feina -un terç de la població estava a l’atur-, amb molts fills i anarquista, ja que hi havia una majoria d’afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Un fet molt important a l’època va ser la vaga de lloguers que, com explica Villagrasa, “es va declarar a Barcelona el 5 de juliol del 1931 i va arribar a tenir 100.000 adscrits a tot Catalunya, segons dades de Solidaridad Obrera. Però a les cases barates es va iniciar abans, el 7 de maig, poc després de declarar-se la República. La Cambra de la Propietat va lluitar amb tots els seus mitjans perquè la vaga fos declarada il·legal i a final del 1931 ja no hi havia vaga a nivell general, tot i que a les cases barates es va mantenir fins després de la guerra. És, potser, el període més llarg d’una mobilització obrera d’aquesta envergadura: vuit anys fent boicot al pagament dels lloguers”.

De Pi i Margall a Primo de Rivera

Pel que fa a la guerra, va influir en la necessitat de proveir-se de queviures per l’escassetat de menjar; en la creació dels menjadors populars de la República, com el que hi havia a Baró de Viver, instal·lat al grup escolar Pi i Margall, que era el centre neuràlgic del barri i que va comptar amb bons pedagogs, com Lluís Alabart i Josep Albagés; en l’organització revolucionària al principi, amb la creació de les patrulles de control; i també en els soldats que van anar al front, ja que molts joves de les cases barates es van allistar com a voluntaris, principalment a les milícies anarcosindicalistes. Amb la victòria franquista, la repressió va arribar a tots els nivells i, segons apunta Villagrasa, “a Baró de Viver li va tocar la grossa de la reconversió: l’escola Pi i Margall es va batejar com José Antonio Primo de Rivera”.

Un barri nou i encara solidari

En aquests gairebé cent anys, Baró de Viver ha canviat radicalment després d’una remodelació total. “Però encara queda aquell esperit solidari de les cases barates; aquest és un petit poble on tots ens coneixem. Aquí és més fàcil que algú t’ajudi, perquè no s’ha perdut del tot la solidaritat entre els veïns”, manté Villagrasa. Avui, el barri compta amb un casal d’avis, un centre cívic, una escola bressol i diverses escoles, un camp de futbol i la pèrgola on s’ubica el Club de Lluita Baró de Viver, que és un dels més importants d’Espanya i fins i tot a nivell internacional.

L'entrada Un viatge literari al Baró de Viver primigeni ha aparegut primer a Carrer.

En els darrers dos o tres anys n’han sorgit de noves: les del Centre LGTBI, encarregades a Salvador Lou, llicenciat en història que ja fa rutes de temàtica social amb la marca Barcelona Rebelde, i les impulsades per organitzacions LGBTI anticapitalistes: la Crida LGBTI i el 28J Autònom. Pollina creu que el boom que s’ha produït en els darrers anys té a veure amb un fet concret: “Ens hem adonat que la nostra història, que no està inclosa en la història oficial, l’hem de posar en valor i transmetre”. Tot i que les que es fan regularment són les del Centre LGTBI i la Ruta LGBTI de Pollina i Morales, la resta, però, tenen perspectives de tornar a repetir-se o fer-ne de noves.

Un tema per explorar

La majoria de les rutes s’han centrat en Ciutat Vella, però la història del col·lectiu no se circumscriu només aquí: “Al Gòtic, a Gràcia, a l’Eixample o a Sants també hi ha històries LGBTI ben interessants”, assenyala David Jiménez, de la Crida LGBTI, que afegeix que potser mereixerien rutes pròpies. Pel que fa al moment històric, pràcticament totes s’han centrat en el segle XX: els anys vint i trenta, amb la vida del Paral·lel i els espais de trobada; el franquisme, la transició, els anys vuitanta i noranta i els primers 2000, en què se sol fer una referència a les llibertats assolides i a allò que queda pendent.

Només Estapé, que no té rutes predefinides sinó que les fa per encàrrec, fa esment a períodes més amplis: “Intento apropar la Barcelona medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Raquel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño… Persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat”, explica en el seu blog.

Espais de trobada

Els espais de trobada de les persones LGBTI tenen una important presència en les rutes, i serveixen per explicar les diferents formes de resistència individual i col·lectiva. Per això, el relat es barreja amb la història del moviment i el repàs de la Barcelona canalla -freqüentada per persones LGBTI- des dels anys vint fins als setanta, i que incloïa el Paral·lel i el Barri Xino. “A les nostres rutes parlem del fil rosa que uneix generacions: des de les transformistes del Paral·lel al segle XIX fins a la batuda policial a La Bata de Boatiné al Raval fa uns anys per part dels Mossos d’Esquadra”, explica l’activista de la Crida.

Pollina i Morales també han creat una ruta específica sobre dones lesbianes, bisexuals i trans: “Ens va permetre parlar i rescatar de l’oblit a dones lesbianes com Irene Polo, Ana M. Martínez Sagi, Elizabeth Mulder, les dones de La Sal…”, enumera Pollina. Les lesbianes han patit repressió a partir del silenciament: les famílies les obligaven a fer-se monges o les enviaven fora de la ciutat, i per això resulta més complex trobar informació sobre elles. La ruta de Lou afegeix la història de les persones LGBTI que van formar part de la història obrera i social de Barcelona. Aborda la relació del col·lectiu amb les transformacions socials que ha viscut la ciutat. Ens posa exemples com la Rosita, travesti que va lluitar al Front d’Aragó amb les milícies republicanes, o com La Pastora, intersexual guerrillera maqui que va estar combatent al Maestrat fins als anys seixanta.

Una forma d’activisme?

Per a Francesc -que va participar en l’organització de les rutes del 28J Autònom- aquestes iniciatives són una forma d’activisme. “I un homenatge a qui ha lluitat pels nostres drets”, afegeix. I agrega que permeten “establir un vincle sòlid amb les persones que han vingut abans que nosaltres”. En molts casos, les rutes organitzades pel 28J Autònom han comptat amb la presència de testimonis directes del moment històric explicat. “Per a nosaltres era necessari que hi participessin i no obviar la seva realitat i experiència”, conclou l’activista. Morales, en canvi, es veu més cronista que activista: “Deu ser per la cosa del periodisme”.

“He fugit de la idea que la persecució va ser només durant el franquisme i que ara està tot aconseguit”, afirma Lou, que a la seua ruta, com fan la Crida i el 28J Autònom, introdueix un discurs crític contra el capitalisme rosa i contra la violència institucional. A la seua ruta es relata com es va perseguir el col·lectiu en plena democràcia fins als anys vuitanta, i s’explica la responsabilitat que va tenir la deixadesa per part de les institucions i les farmacèutiques en les morts per VIH o sida. Per la seua banda, Jiménez assenyala el perill que les dinàmiques més turistificadores vulguen convertir les rutes en un producte més del “capitalisme rosa” i generar un relat més comercial i poc reivindicatiu.

Més enllà del col·lectiu

David Jiménez, de la Crida LGBTI, reclama a les institucions que estenguin aquesta feina de memòria a l’educació i la cultura, “perquè el patrimoni de la lluita i resistència LGBTI no és només de les persones LGBTI”. I afegeix: “Quan hem avançat en el reconeixement de drets del col·lectiu, tota la societat ha avançat en drets”. Leopold Estapé coincideix amb la idea d’anar més enllà i conclou que l’assignatura pendent és abordar l’especificitat LGBTI al memorial democràtic
de la ciutat i al Museu d’Història de Barcelona.

L'entrada Rutes per recuperar la memòria LGTBI ha aparegut primer a Carrer.

El número anterior de Carrer (octubre 2020, número 155) informó sobre la situación del archivo del exalcalde, donado por su hijo –Tierno Pérez-Relaño– y depositado en la Biblioteca Arús de Barcelona, equipamiento especializado en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. La biblioteca recibió treinta cajas que contenían más de 500 fotografías, archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, material electoral, correspondencia con políticos como Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles.

En definitiva, un archivo valioso para historiadores, siempre y cuando el material fuera restaurado y catalogado. Pero ni el Ayuntamiento ni la Gran Logia Simbólica Española (GLSE) aportaron fondos ni interés para que ese trabajo se llevara a cabo y la biblioteca, con escaso presupuesto, no pudo hacer otra cosa que frenar el deterioro del material y depositarlo en estanterías a la espera de tiempos mejores. Y así, nueve años.

El olvido del archivo fue tal que, tras la firma del convenio, de su existencia no quedó otra señal que los tímidos intentos de los sucesivos directores de la biblioteca para lograr fondos que permitieran su catalogación. Las dos instituciones copropietarias de la documentación, Ayuntamiento y logia masónica, ignoraron lo acordado; Trias perdió la alcaldía en el 2015, Jordi Farrerons dejó la dirección de la GLSE, y sus sustitutos, Ada Colau y Xavier Molina, asumieron el cargo sin que, al parecer, ni ellos ni sus equipos supieran de la donación. Ahora, la información de Carrer ha removido memorias y, quizá, a lo largo de este año, el archivo de Enrique Tierno deje de ser un amasijo de carpetas olvidadas en un equipamiento municipal.

Nadie sabía nada
Jordi Martí, actual concejal del distrito del Eixample, al que pertenece la Biblioteca Arús, asegura que desconocía que el archivo de Tierno Galván llevara nueve años olvidado en las estanterías de una instalación pública. Este hecho permite suponer que la existencia de la documentación no trascendió a la firma del convenio y la habitual nota de prensa, y que en el caso de que lo hiciera a nadie le interesó el cumplimiento del compromiso adquirido.

Martí ha sido gerente del Instituto de Cultura y concejal, primero socialista y ahora con Ada Colau pero insiste en que el primer conocimiento oficial sobre el tema lo tuvo durante la preparación del 125 aniversario de la Biblioteca Arús, actos iniciados en marzo del año pasado. “Nadie valoró adecuadamente”, añade, “el simbolismo que supone que el archivo de ese alcalde de Madrid se depositara en una biblioteca de Barcelona”. Martí dice haber encontrado la misma ignorancia sobre el tema en todos los ámbitos municipales consultados.

Enmendar esa postergación pasa ahora por dos instituciones, el Arxiu Històric de la Ciutat y la Fundació Catalunya Europa. El primero asumirá la parte más técnica del proceso, valorará la documentación y la clasificará según su contenido privado, vinculado al trabajo a la alcaldía o relacionado con el socialismo. La Fundació Catalunya Europa asumirá la restauración del material que lo precise, fotografías por ejemplo, catalogación y digitalización. Martí considera que esta entidad ha realizado un “excelente trabajo” con el legado de Pasqual Maragall y que acumula experiencia en ese campo y capacidad suficiente para realizar una tarea similar con el archivo del exalcalde de Madrid.

Tierno Galván mantuvo una buena relación con Barcelona y confrontar ambos archivos permitirá compartir información común. El trabajo anterior puede prolongarse durante meses pero, en cualquier caso, según el concejal, “acabará en los primeros meses del 2021” y quedará depositado en la Biblioteca Arús a disposición de quien quiera consultarlo.

Martí confía en que al término de ese proceso se pueda saber por qué el archivo ha acabado en Barcelona. En la donación no hubo transacción económica alguna, como suele ocurrir en otros casos, así que la elección de destino fue decisión personal de Tierno Pérez-Relaño, disconforme con la situación de los equipamientos públicos de Madrid, según informó Carrer en su número anterior. No constan los vínculos con la masonería del exalcalde, por lo que la elección de la Biblioteca Arús como depositaria del legado puede estar relacionados con los de su hijo, residente ahora en Barcelona donde frecuenta la sede de la Gran Logia Simbólica Española.

La logia masónica colaborará
Pero el Ayuntamiento no ha sido el único firmante del convenio del 2012 que olvidó los compromisos adquiridos. La logia masónica, copropietaria del legado, no se interesó nunca por la situación del archivo ni buscó una solución para el mismo. Xavier Molina, actual gran maestre, también asegura que no fue informado del tema al asumir su cargo, reconoce que la institución ha fallado y se muestra dispuesto a colaborar en el proceso de recuperación del archivo.

Tras conocer la información aparecida en Carrer se puso en contacto con la dirección de la biblioteca y está pendiente un encuentro con representantes municipales a los que ofrecerá su colaboración. Molina puntualiza que el presupuesto de su logia es muy reducido -“tenemos unos mil hermanos, somos la segunda en importancia de España”-, pero insiste en que la GLSE ayudará para que el archivo se abra al público.

La Biblioteca Arús es el único personaje de esta historia que puede dar por bien empleado el tiempo transcurrido. Curó las heridas más graves del material recibido, conservó durante nueve años la documentación con su escaso presupuesto, buscó ayudas que se le negaron y llamó a puertas que nunca se abrieron. Ahora, si el olvido no se impone de nuevo, el equipamiento abrirá su hermosa sala de consulta al legado de un alcalde de Madrid que, no sabemos por qué, apareció en Barcelona.

L'entrada Barcelona recupera del olvido el archivo de Tierno Galván ha aparegut primer a Carrer.

La centralitat ha transformat tots els barris en una de les principals àrees d’especulació immobiliària, fenomen que afecta negativament la cohesió social i les condicions de vida del veïnat, especialment per l’augment dels preus de l’habitatge, el gran nombre de desnonaments i la pèrdua del teixit comercial de proximitat.

El conjunt d’aquests barris aplega un total de 270.000 veïns i veïnes d’una forta diversitat social, que suposen una part important dels habitants del municipi de Barcelona i concentren moltes i diverses activitats. Creiem que, tot i aquest pes demogràfic i econòmic, el veïnat de l’Eixample i la seva història estan oblidats.

Els “altres” Eixamples
Es parla sobretot del Modernisme de la seva part central (anomenada el Quadrat d’Or), dels seus arquitectes, promotors i constructors, i molt poc dels altres barris més enllà d’aquest espai hipervalorat.

Tot i la tasca desenvolupada per les cinc associacions veïnals i altres grups i entitats, els barris de l’Eixample tenen escassa presència als mitjans de comunicació, i són també comptades les publicacions que tracten sobre la seva història o la seva memòria. Poc se’n parla de l’associacionisme, tant del lligat amb la ciutat com el que es va anar desenvolupant a nivell de cadascun dels barris des dels principis de la seva urbanització fins avui.

És cert que la trama de l’Eixample dissenyada per Ildefons Cerdà ha sigut objecte d’un gran nombre de recerques i estudis urbanístics, obra d’arquitectes i acadèmics, però no disposem encara avui de cap història veritable i completa dels processos de creixement urbà i desenvolupament econòmic i social del districte actual.

L’únic treball de conjunt, realitzat sota el títol Estudi de l’Eixample pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona es publicà el 1983, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta publicació es dedicava en la seva major part a qüestions urbanístiques (tipologies, xarxes viàries, edificació, illes, traçats), amb escassa referència a la població i les activitats econòmiques.

En la mateixa línia, a les darreres dècades diferents activitats i publicacions han tractat el Pla Cerdà, entre les quals destaca l’exposició L’Eixample Cerdà. 150 anys de modernitat, que es va realitzar l’any 2009 amb motiu de la celebració del segle i mig de l’aprovació del Pla. Aquesta exposició, tot i ser de major abast temàtic, tampoc aplegà massa informació sobre qüestions relacionades amb l’habitatge, la població o l’economia de les diferents àrees que conformen el districte.

Dintre d’aquest panorama destaquen les tasques capdavanteres dels llibres de Jaume Fabre i Josep M. Huertas a partir de la dècada del 1970, així com els treballs de recuperació de la memòria històrica dutes a terme més endavant per algunes associacions, historiadors i arquitectes. Podem esmentar especialment les exemplars recerques sobre el Passeig de Sant Joan i el seu entorn realitzades per l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.

Recollir i coordinar lluites
Precisament, en aquest moment caldria recollir i coordinar les veus de les diferents reivindicacions que s’estan realitzant des de la comunitat educativa de les escoles dels barris de l’Eixample i de les associacions veïnals en relació a la recuperació de la Model, o les seves reivindicacions per augmentar el nombre de centres educatius públics. I més recentment, el treball d’altres plataformes com Eixample Respira, les lluites contra la turistificació o per la regulació d’obres poc consensuades, com l’ampliació de la Sagrada Família o de l’Hospital Clínic, que afecten directament i indirectament el veïnat, i d’altres que estan sense resolució, per exemple el futur del taller Masriera.

Catàleg per revisar
Davant de la complexitat i amplitud de les propostes, algunes de les quals ja estan en curs, plantegem un projecte per completar el coneixement i la defensa del patrimoni i la memòria històrica dels barris de l’Eixample amb la consideració de bé comú.

Per iniciar aquesta tasca és imprescindible revisar el catàleg de patrimoni arquitectònic històric-artístic a partir de nous criteris, cronològics, transversals, temàtics i de memòria històrica que reconsiderin la seva relació amb el Pla General Metropolità del 1976 encara vigent i amb els serveis municipals d’Urbanisme i de Patrimoni, que han estat tractats en la publicació del Llibre blanc del patrimoni de Barcelona, 2016.

El nou catàleg hauria d’inventariar i, si s’escau, catalogar, les edificacions del període 1914-1950. Aquesta etapa de forta construcció d’edificis residencials en la trama Cerdà, i especialment en determinades parts de l’Eixample com les de l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc, va representar noves tipologies i estils, des del tardo-modernisme i el noucentisme en totes les seves varietats fins al primer racionalisme i les construccions de postguerra. Aquestes tipologies residencials conformen sovint petits conjunts que defineixen paisatges que donen diversitat a la repetitiva trama de l’Eixample.

Moltes d’aquestes edificacions, amb habitatges força estandarditzats però ben aviat amb equipaments (ascensor, dutxes, safaretjos al terrat) que s’adreçaven a capes mitjanes conformaven en alguns casos, com els del període 1920-1936 i 1939-1950, conjunts paisatgístics que singularitzen i personalitzen la trama Cerdà.

Sovint aquestes construccions ocuparen els espais buits o s’aixecaren al costat de conjunts modernistes que en aquestes àrees també varen sovintejar a final del segle XIX i del segle XX.

Per tant, s’hauria de revisar i inventariar, també, un cert nombre d’edificis modernistes, tant els del modernisme popular que no estan catalogats o ho estan en una baixa qualificació, com d’altres que corresponen al període inicial de la construcció de l’Eixample (1864-1888) que, tot i ha- ver estat estudiats, encara estan desprotegits.

En determinades àrees, alguns edificis dels anys 1920-1930 possibilitaren la construcció a l’interior d’illa de petits passadissos amb habitatges de mínimes dimensions, alhora que s’urbanitzaren passatges amb casetes que aixoplugaren la població nouvinguda de pocs recursos. En aquest període, fins i tot grups de barraques ocuparen solars buits de les àrees perifèriques de l’actual districte que, amb l’avanç de la urbanització, acabarien desapareixent a final de la dècada de 1950. Aquestes formes d’habitatge popular o informal, tot i estar desaparegudes o encara dempeus, formen part també de la memòria històrica de l’Eixample.

Podríem esmentar tres exemples d’actualitat, com és el cas de la desprotecció de la Carboneria, de ben segur el primer edifici residencial de l’Eixample. O del taller Masriera, que mostra les fortes dificultats per evitar la desvirtuació d’edificis emblemàtics fins i tot quan estan catalogats. I finalment, el debat recentment obert sobre el nou ús hospitalari de l’edifici de la que encara és l’Escola Industrial (l’emblemàtica fàbrica Batlló).

La futura revisió del catàleg també hauria de tenir en compte les construccions industrials, tant les desaparegudes com les que resten dempeus, especialment als barris de l’Esquerra de l’Eixample i de Sant Antoni, als de la Sagrada Família i Fort Pienc i fins i tot, al mateix Quadrat d’Or, i senyalitzar-les, com a mostra de la versatilitat econòmica i social de la trama Cerdà i el seu protagonisme en el desenvolupament d’activitats fabrils i de memòria obrera. Paral·lelament, seria necessari destinar més esforços a anar més enllà de les recopilacions d’imatges per completar-les amb estudis de les trajectòries socials, associacionisme, vida quotidiana i reivindicacions obreres dels més de 150 anys de memòria històrica dels barris de l’Eixample.

En resum, s’ha de continuar la tasca empresa fa més de mig segle per Jaume Fabre i Josep M. Huertas Clavería, i als darrers anys per les associacions veïnals del districte i alguns centres cívics, grups d’estudis i grups de memòria històrica, com la que s’ha dut a terme des de la Comissió de la Memòria Històrica de l’Eixample.

Propostes a partir de l’agenda veïnal
Partint de la tasca que estan realitzant les entitats, assenyalem algunes propostes per avançar en el reconeixement del patrimoni i la memòria històrica i en la defensa de la qualitat de vida del veïnat.

1. Atendre les necessitats del veïnat augmentant els equipaments públics assistencials, escolars i els espais verds, amb especial atenció al desenvolupament del projecte de la Model i de l’interior de les illes encara no transformades en espai públic.

2. Control de la contaminació.

3. Evitar la turistificació, l’especulació immobiliària i els desnonaments.

4. Conèixer i defensar el patrimoni i la memòria històrica.

5. Mantenir i potenciar el comerç de proximitat i repensar activitats productives de caràcter cooperatiu als futurs espais verds públics de l’interior d’illes (antics cinemes Rex i Dorado) i en les noves promocions i reformes d’edificis.

6. Debatre i consensuar les noves propostes urbanístiques tenint en compte les necessitats de cadascun dels barris.

L'entrada En defensa de l’Eixample i els seus barris ha aparegut primer a Carrer.

Amb un total de 614 pàgines i de consulta lliure des de la web de l’Ajuntament de Barcelona, els seus autors ens ofereixen un treball començat fa més de trenta anys, quan la presència de les fàbriques al Raval i al barri de Sant Pere encara tenien un fort protagonisme en el paisatge de la ciutat i eren els vestigis físics més clars de la primera industrialització que va transformar la Barcelona antiga en una capital de fàbriques abans de la seva extensió pel territori del Pla a partir del projecte d’Eixample Cerdà.

La constatació de la concentració i la densitat dels conjunts fabrils en el teixit urbà així com la d’una arquitectura amb caràcter propi, van portar Jaume Artigues ja a principi de la dècada de 1980 a fer les primeres fotografies d’unes fàbriques moltes de les quals estaven condemnades a desaparèixer, totalment o parcialment, i, amb elles, un dels signes d’identitat patrimonial relatiu al món de la producció i del treball més genuïnament barcelonins.

En paral·lel al treball fet sobre el terreny, una recerca en arxius municipals i notarials, la lectura atenta de la bibliografia i de treballs de documentació històrica urbana han anat complementant l’elaboració d’un coneixement exhaustiu i transversal que s’interroga sobre com va tenir lloc el fenomen de la industrialització al nostre país amb la ciutat de Barcelona com a capdavantera.

Del Raval a Sant Pere
Les contribucions del llibre són moltes. En primer lloc, la seva aproximació metodològica, basada en la rellevància atorgada a l’espai urbà com a variable que permet explicar tots els processos de transformació que es generen a la ciutat, des de les qüestions més purament econòmiques, d’articulació empresarial, d’innovacions tècniques i constructives a les que es refereixen a l’organització del treball, de la residència i als seus tècnics i operaris.

Com que l’espai és el que importa, la lectura que es fa de la revolució industrial posa en primer terme els vestigis conservats i, d’aquesta manera, l’arquitectura i també l’urbanisme adquireixen tota la significació.

És per això que el contingut de l’obra està dividit en les dues zones de la ciutat que van allotjar la més gran concentració de fàbriques, els barris del Raval i el de Sant Pere, i també en les dues cronologies bàsiques: l’etapa de la manufactura d’indianes, de 1736 a 1807, quan Barcelona s’adhereix al conjunt de ciutats europees que fan un primer pas vers l’acumulació de capital econòmic i humà per constituir un canvi històric que les allunyava de les formes de produir i de viure de la societat tradicional; i l’etapa de la industrialització, de 1808 a 1856, moment on els conflictes bèl·lics, les convulsions i els posicionaments polítics van acompanyar el moment d’implantació dels conjunts fabrils de nova generació, més moderns i de grans dimensions moguts per la força del vapor i la mecanització de la producció.

Un registre de 125 fàbriques
Al llarg de les primeres cent-vint pàgines de l’obra l’explicació d’aquestes dues etapes es porta a terme amb el plantejament de fer una síntesi de tots els elements que van entrar en joc per convertir Barcelona en una ciutat industrial. Especialment remarcable és la informació raonada dels canvis urbanístics de la ciutat dins de les muralles per reconèixer-ne el dinamisme abans de l’arribada de l’Eixample. Alhora, l’evolució en la formació dels arquitectes i mestres d’obres que van col·laborar al sorgiment d’una arquitectura de fàbriques que fos utilitària i funcional.

Com que l’edifici és tractat com un document històric i arqueològic, el gruix de l’estudi, com bé diu el seu subtítol, és un registre format per les fitxes que tracten cadascuna de les 125 fàbriques recollides, desaparegudes o no. I aquí és on apareixen les hipòtesis més substancials i on millor s’aplica aquesta visió transversal que fa servir la proximitat que ofereixen les històries individuals per fer comprensible la gestació i el desenvolupament de la indústria a Barcelona.

En les primeres cases fàbrica del segle XVIII la transició de la menestralia al sistema de fàbrica explica l’arrelament del model d’edifici a la combinació tradicional de residència i espai de treball.

Els codis de l’arquitectura amb l’adveniment de la traça neoclàssica estaran ben presents a partir de 1830 en el pas vers una arquitectura fabril la qual, en un procés de reciclatge del llegat anterior, es manifesta en les anomenades “unitats mínimes de producció” i en els grans conjunts fabrils que adopten des d’un primer moment el vapor com a font d’energia i impulsen un programa arquitectònic del tot funcionalista. Els artífexs van ser molts, però un lloc destacat en el llibre mereixen els industrials, des dels Gònima, Magarola, Bonaplata, Muntadas, Sert, Ricart, Batlló, entre tants d’altres.

Encara queden alguns dels edificis, naus -o “quadres”- i patis d’aquests conjunts ressenyats. Elements que el llibre col·loca en primer terme per incidir en la complexitat present de Ciutat Vella, amb la voluntat de ser una eina per actuar-hi de manera crítica i reflexiva.

Una mostra directa del valor del llibre i de la determinació dels seus autors ha estat l’aprovació el juny de 2017 per part del Districte de la Modificació del Pla Especial de Conservació del Patrimoni que vol preservar 26 cases fàbrica encara existents al Raval i iniciar l’estudi de les conservades en la ciutat antiga.

A través de l’obra ens adonem que gairebé totes les fàbriques avui dempeus no disposen de cap sistema de protecció específic més enllà de la classificació atorgada pel Pla General (PGM) i això les fa vulnerables als processos de substitució lligats a la forta pressió que el negoci immobiliari exerceix sobre la ciutat antiga.

Model de ciutat respectuós
No és només un problema d’identitat urbana sinó que aquesta va vinculada a un model de ciutat que vol ser respectuós amb el seu teixit construït i la seva realitat social, alhora que una oportunitat per al reciclatge d’estructures destinades a la ciutadania. Aquest és un reconeixement subjacent al llarg de tota l’obra.

Però per sobre de tot, el llibre de Jaume Artigues i Francesc Mas és un cant d’estimació vers la ciutat, la seva gent i els esforços de tantes generacions que han contribuït als seus valors de capitalitat.

Teresa Navas Ferrer és historiadora

L'entrada Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques ha aparegut primer a Carrer.

El 12 de enero de 1989, Pasqual Maragall entregó a la entidad firmante -Grup de Transports Urbans de la Associació d’Amics del Ferrocarril (AAFCB)- el importe del galardón, 638.000 pesetas, con el compromiso de definir y ampliar la iniciativa.

Cinco alcaldes y treinta años después, la creación del museo sigue en vía muerta tras bailar su emplazamiento por no menos de media docena de distritos.

Nunca hubo dinero para el proyecto, tampoco mucho interés, y la iniciativa se difumina ahora en una velada idea enfocada en el 2024, fecha en que se conmemorará el centenario de la primera línea de metro de Barcelona. A la espera de esa enésima propuesta, decenas de vehículos siguen desperdigados por la ciudad, almacenados con insuficiente protección y víctimas del vandalismo.

En el tiempo transcurrido desde que aquella entusiasta entidad optara por Faci d’alcalde, nunca el Ayuntamiento ni TMB han rechazado la idea de crear un museo del transporte público que recogiera el patrimonio histórico de vehículos que de diferente manera han prestado servicio a la ciudad. El museo debía evitar que acabaran convertidos en chatarra, olvidados o condenados al desguace el centenar largo de tranvías, coches de bomberos, de limpieza y vagones de metro que aún se conservan.

El proyecto museístico, ni desechado ni concretado, se ha ido desmigando a lo largo de los años en proyectos confusos de la administración municipal, de TMB, de la Generalitat, y en localizaciones temporales, traslado de vehículos, decisiones contradictorias, costosas e inútiles, distribución de vehículos en naves inaccesibles al público y no siempre en las mejores condiciones de protección. Ese almacenamiento es justo lo opuesto al museo solicitado, abierto a la ciudad, escenario digno para un patrimonio único, irrepetible y atractivo.

De Montmeló a Pobla de Lillet
El andar y desandar de vehículos comenzó el mismo día de la entrega del premio, cuando Pasqual Maragall anunció que el museo no iría a la Estació del Nord sino a Montmeló, como parte de la Ciutat de la Mobilitat vinculada al circuito de Fórmula 1, utópico proyecto que, probablemente, ni siquiera superó los muros del Saló de Cent donde se cerró el concurso Faci d’Alcalde.

A modo de huida hacia delante, el ayuntamiento encargó a Amics del Ferrocarril el inventario de una amplia relación de material de transporte público que debía incluir vehículos de bomberos, coches funerarios, taxis, obras públicas, tartanas y carruajes diversos. Un listado de lujo sin objetivo definido. Mientras cuatro socios de la entidad iniciaban ese trabajo surgieron informaciones que no presagiaban nada bueno para el contenido del peleado museo: los tranvías conservados en Poblenou, almacenados pero no protegidos, debían retirarse porque las cocheras de Pere IV se derribaban para construir pisos.

¿Qué hacer con los tranvías? TMB propuso su traslado a la Pobla de Lillet, a una especie de almacén-museo que contaba con ayudas de la Generalitat, naves casi al aire libre que no ofrecían protección para el material antiguo. Surgió también la oferta de coleccionistas privados de Ejea de los Caballeros, Zaragoza, apoyada por Amics del Ferrocarril, con el compromiso de devolver a Barcelona todo el material si se construía el museo.

Tras un año de pugna, el 7 de mayo de 1990, el lote de tranvías se completó con autobuses y coches de bomberos que partieron hacia el Bergadà, viaje inútil porque la localización resultó un fracaso y años después, en el 2007, TMB se vio obligada a repatriar los vehículos, alguno de ellos en peor estado del que habían mostrado en el viaje de ida. En junio de 1990 se presentó el inventario encargado por el ayuntamiento, un amplio listado y fichas técnicas de material histórico en poder de la administración pública, coleccionistas y empresas privadas. En octubre, el ayuntamiento felicitó a Amics del Ferrocarril por el buen trabajo realizado. Y poco más.

De viaje por Europa
Durante los últimos años el ayuntamiento no ha abandonado la idea de creación del museo, pero ha sido incapaz de concretarla y ha acumulado despropósitos y decisiones muchas veces absurdas. El Museo de Transporte ha sido un proyecto itinerante y fracasado que ha recorrido prácticamente toda Barcelona sin detenerse en ningún rincón. El viaje que pudo comenzar en la Estació del Nord tuvo su frustración olímpica en el edificio del Dipòsit de les Aigües, en la calle Wellington, donde en otoño de 1990 los bomberos proyectaban trasladar sus vehículos históricos, pero 1992 quedaba ya muy próximo y las prioridades eran otras.

El penúltimo desatino de aquel año fue el contrato a una empresa consultora de la redacción de lo que quería ser el Museo Catalán del Transporte, encargo que incluía diversos viajes para captar ideas de cómo las ciudades europeas exponían su material ferroviario histórico. Un proyecto ambicioso del que se ignora su presupuesto, aunque sí ha quedado constancia de su fracaso.

El Born, Sants, Lutxana, Zona Franca, Fabra i Coats, Bon Pastor, Horta… antiguas y nuevas cocheras, edificios y naves industriales sin uso han sido interminables propuestas para acoger un patrimonio ahora desperdigado y olvidado.

Josep Lluís Gràcia, promotor hace treinta años de la iniciativa Faci d’Alcalde y miembro de Amics del Ferrocarril, considera que ni Generalitat ni Ayuntamiento valoran los viejos vagones y autobuses como patrimonio propio, “como material irrepetible, historia de la movilidad pública de Barcelona, vehículos que participaron en la guerra civil, tranvías que por primera vez pudieron conducir mujeres y que forman parte de la evolución de nuestra sociedad”. Todo eso, dice, está “olvidado, desprotegido y mal conservado”.

Vandalismo en el Triangle, en vivo y en directo
Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ya no es la titular única de los vagones de metro, autobuses y tranvías antiguos que siempre han constituido su patrimonio histórico. La propiedad de ese material pasó en julio del 2010 a la Fundació TMB, formada con patrones públicos y privados: las tres empresas de transporte englobadas en TMB además de la ONCE y ECOM, grupos vinculados al sector de la discapacidad. Los estatutos de la nueva fundación determinan que su objetivo es “la conservación y protección de los bienes del patrimonio histórico y cultural de la empresa del que forman parte más de 60 vehículos (…) que pasan a ser propiedad de la fundación”. A la vista de los resultados no parece que ese organismo haya cumplido con rigor los compromisos asumidos.

La mayor parte de esos 60 vehículos, ya propiedad de la Fundació TMB, se encuentra en la actualidad en las cocheras de El Triangle, en Sagrera, en una planta soterrada. El recinto dispone de cámaras que en más de una ocasión han grabado el acceso de intrusos a las instalaciones que han saqueado vagones y autobuses sin que el servicio de vigilancia lo impidiera. Alguna de las unidades destrozadas habían sido restauradas con anterioridad.

El pasado 31 de enero Josep Lluís Gràcia, miembro de Amics del Ferrocarril, se dirigió por escrito al consejo asesor de la Fundació TMB para denunciar “negligencia clara en la custodia de material que debe ser protegido”. Se refería a los destrozos que los grafiteros habían causado a vehículos almacenados en El Triangle, y citaba a modo de ejemplo tres maltrechos coches de 1929 que habían sufrido daños de toda índole. Gràcia añadía que los servicios de vigilancia no habían actuado ni requerido la presencia de los Mossos y que, en cualquier caso, estos no habían impedido los actos delictivos.

No han sido esos los únicos vehículos dañados, perdidos por negligencia y falta de la atención debida. Vagones de metro abandonados en l’Hospitalet acabaron en el desguace y un vagón histórico depositado en Can Buxeres fue depositado con grúa en vía muerta donde acabó destrozado.

Entrada prohibida
El recinto de El Triangle donde se almacena el patrimonio histórico de TBM es inaccesible para el público en general, no admite visitas de particulares y ni siquiera miembros de Amics del Ferrocarril tienen acceso al mismo. Carrer solicitó autorización para visitar ese espacio, petición denegada “por motivos de seguridad laboral”. El portavoz TMB ha argumentado que los vehículos se encuentran detrás de los talleres y ese emplazamiento impide la presencia de visitantes.

Amics del Ferrocarril también ha visto denegada en varias ocasiones su solicitud para visitar ese almacén y poder controlar el estado de conservación de los vehículos. TMB rechaza que el material histórico esté abandonado, “se restaura en talleres especializados” pero acepta que, “en ocasiones”, grafiteros acceden a las instalaciones y destrozan lo que encuentran: “entran por todas partes, son muy rápidos y no podemos actuar”. Sin vigilancia efectiva frente al vandalismo, sin acceso al público, sin control por parte de las entidades interesadas en su conservación, el material histórico del transporte público de Barcelona duerme hoy en una especie de catacumba, escondido, a la espera de no se sabe qué.

Solo dos citas fijas anuales
Solo algunos vehículos gozan del privilegio de lucir su palmito en la vía pública. El tren histórico sale una vez al año, asegura el portavoz de TMB, pero sin fecha fija, y el Rally de autobuses clásicos, con exhibición previa en el paseo de Maria Cristina, son las dos citas habituales que permiten a los barceloneses ver vehículos antiguos en los que quizá viajaron alguna vez.

¿Y el museo? El citado portavoz añade que en la actualidad no hay proyecto ni propuestas concretas y tampoco “recursos ni espacio adecuado”. Una vaga idea que circula por TMB se centra entre los actos que se preparan para conmemorar el centenario de la inauguración de la primera línea de metro, en diciembre de 1924, entre plaza de Catalunya y Lesseps. La compañía piensa ahora en una exposición junto a las cocheras de Horta y la nave terminal de la línea 5 del metro, un espacio soterrado aún por concretar y adecuar.

El proyecto, sin financiación prevista, no deja de ser una enésima idea más que se suma a las que han ido surgiendo a lo largo de los últimos treinta años. El Museo del Transporte, de momento, ni está ni se le espera.

L'entrada El museo del transporte, 30 años en vía muerta ha aparegut primer a Carrer.

Usted se ha especializado, desde hace algún tiempo, en glosar historias, anécdotas y lugares de la ciudad de Barcelona. ¿Por qué eligió este campo?
Me eligió él a mí. Yo empecé como poeta, y me he pasado veinticinco años con un grupo de poesía llamado Accidents Polipoètics, dando tumbos por medio mundo. Y en un momento dado de mi vida me ofrecieron hacer una crónica, junto con mi socio, para el Fórum de las Culturas del año 2004, para el diario El País. Comenzamos ahí. Al poco tiempo, a mi socio le propusieron hacer una sección deportiva sobre el RCD Español, en el mismo periódico, sección que estuvo haciendo hasta que murió, el año pasado. Y a mí me encargaron escribir alguna crónica sobre Barcelona, y descubrí una vocación que no sabía que existía.

Pues déjeme decirle que no se le ha dado nada mal. Yo he disfrutado mucho con sus artículos.
Yo había comprado libros sobre Barcelona, los había coleccionado, prácticamente desde los catorce años. Pero la verdad es que si me hubieran dicho que iba a acabar escribiendo sobre mi ciudad, no me lo hubiera creído. Aunque hay un detalle: yo no soy periodista ni historiador, yo lo que soy es un escritor que habla de su ciudad, más que hacer crónica o “crónica histórica”. Ése es otro punto de vista.

Han llegado incluso a calificarle de “heredero” de Lluís Permanyer, que es prácticamente el “cronista oficial” de Barcelona. ¿Lo considera excesivo?
A ver, no lo considero excesivo: considero que tenemos estilos diferentes. Lluís Permanyer es un cronista periodístico, que siempre ha trabajado en prensa. Su acercamiento a los temas no es tan literario como el mío; es mucho más objetivo, más del dato, de la cifra, del año, de tal o cual edificio… Es otro tipo de crónica, aunque complementaria a la que cultivo yo. Unos hablan de edificios o de zonas buenas o históricas de la ciudad; y a mí, como a Huertas Clavería, nos interesan mucho más la periferia y las historias que te cuentan los vecinos, que muchas veces sabes, cuando te las están contando, que no son verdad, pero… ¿Y qué?

Las ciudades siempre me han parecido seres vivos, cada una con una personalidad, un espíritu, una marca, que dirían algunos, que la hace única e irrepetible. ¿Cuál es, a su juicio, el espíritu de la ciudad de Barcelona?
Barcelona, para empezar, es un puerto. Y eso hace que juegue en una liga aparte: la liga de los puertos. Los puertos siempre han sido sitios que son frontera entre la tierra y otra cosa, que es la naturaleza. Y en esas fronteras siempre pasan cosas raras. Todos los puertos tienen una historia de bajos fondos, de prostitución, de contrabando. Allí donde hay barcos y comercio también hay mucho contrabando y mucha delincuencia.

Por tanto, la personalidad de Barcelona está basada, por una parte, en la existencia de ese puerto y todo lo que le acompaña; y por otra, en una rebeldía que le ha llevado a sufrir estallidos de violencia periódicos, prácticamente desde la Edad Media. Si repasamos la historia de Barcelona, veremos que es una historia que va un poco a trompicones: siempre hay un estallido o una revolución en marcha. El siglo XIX en Barcelona fue un período en que cada tres o cuatro años pasaba algo: no se podía vivir tranquilo. Pero eso también le da una impronta a la ciudad.

¿Cree que el procés independentista se inscribe en esa tradición de rebeldía?
Tiene que ver con esa tradición, aunque creo que es la primera revolución en la historia de la humanidad que la hace la clase media, y de ahí sus “tics” de clase media: No me imagino a los revolucionarios del siglo XIX poniéndose camisetas amarillas y haciendo performances. Digamos que las revueltas en aquella época eran de otro tipo.

Todas las ciudades experimentan, a lo largo de su historia, puntos de inflexión, momentos cruciales que determinan su devenir. ¿Las Olimpiadas de 1992 fue uno de ellos?
Sin duda. Supusieron romper con una ciudad franquista, con una ciudad que había sido condenada al ostracismo por el régimen. Y nos hizo un gran favor, porque en otras capitales de provincia españolas, durante los años cincuenta y sesenta, se arrasaron los cascos antiguos, y como al parecer en Barcelona solo se construía en la periferia, conseguimos conservar bastante bien lo que era nuestro centro histórico. Así que, aunque fuera al revés de lo que ellos pretendían, el franquismo le hizo un favor a Barcelona en ese sentido. De todas formas, tendríamos que acordarnos de que la ciudad que llegó al primer ayuntamiento democrático en 1979 con Narcís Serra, era sucia, triste, gris, llena de carteles de neón por todas partes, con unas fachadas sucísimas…

¿Por su importancia, a qué otros acontecimientos podrían compararse las Olimpiadas?
En el siglo XIX, a la destrucción de las murallas, con la consiguiente apertura de la ciudad y la posterior construcción del Eixample; a la Exposición de 1888, que significó la modernización, la llegada de la luz eléctrica y los primeros proyectos de alcantarillado -Barcelona no dispuso de cloacas hasta 1895-; y también a la Exposición de 1929, que supuso la recuperación de la montaña de Montjuïc y la finalización de ciertas obras básicas -el asfaltado del Eixample o la extensión del sistema de semáforos: recordemos que hasta 1929 no había semáforos en Barcelona-. Las Olimpiadas son un movimiento de ese tipo: de transformación y renovación de la ciudad.

¿Los promotores de estos movimientos son siempre conscientes de lo que tienen entre manos?
No. Muchas veces, cuando se ven las cosas en perspectiva, uno se da cuenta de que la importancia de todos esos movimientos viene dada por elementos que los promotores ni siquiera sospechaban o intuían. No deja de ser curioso que uno de los grandes eslóganes de las Olimpiadas fuera “volver a abrir Barcelona al mar”.

Si comparamos cómo se utilizaba el espacio litoral en la época de la dictadura y cómo se utiliza hoy en día, resulta que la ciudad vive mucho más de espaldas al mar ahora que entonces: antes estaban los pescadores, las muscleras, los chiringuitos, los baños de la Barceloneta… El Paseo de la Escollera o Rompeolas, por ejemplo, está cerrado porque está el Puente de Europa, y ya no se utiliza. Cuando era niño, ese lugar estaba lleno de gente las veinticuatro horas del día. De día, porque venían con las Golondrinas e iban a pasear y también por los pescadores con caña; y de noche, por los coches aparcados con las parejas. Ahora no sé dónde deben de ir las parejas. Es decir, la ocupación que actualmente hace el ciudadano del espacio marítimo de Barcelona es mínima.

El poeta antropólogo
Xavier me confiesa que el “Theros” que luce como apellido no es más que un nombre literario: “Yo me apellido Ballesteros, pero en la escuela, desde párvulos, me llamaban Teros, porque éramos varios los que nos llamábamos así y claro, no todos podíamos hacer uso del apellido completo”. Personaje poliédrico, este escritor enamorado de su ciudad es también antropólogo y poeta (fue cofundador del dúo Accidents Polipoètics, en el que militó de 1991 al 2017) y ha trabajado para medios como el diario Deia, El País o National Geographic.

Actualmente colabora con el diario ARA, el programa Via Lliure de RAC1 y el Infovespre de Betevé. Ha publicado diversos libros sobre la ciudad, de los cuales La Sisena Flota a Barcelona ganó el Premio Huertas Clavería de 2010. Asimismo resultó ganador del Premio Josep Pla de Narrativa 2017 por su novela La Fada Negra.

L'entrada «Barcelona vive hoy mucho más de espaldas al mar que en el franquismo» ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Memòria històrica ha aparegut primer a Carrer.