Un país força tancat a la competència exterior i que per tant garantia rendibilitats suculentes a un teixit productiu no excessivament eficient. L’especulació urbana i el control dels subministraments públics han constituït una altra de les activitats tradicionals de les elits locals. Aquest model econòmic va començar a morir amb la crisi dels 1970, l’entrada a la Unió Europea i la globalització econòmica. El procés de desindustrialització va transformar moltes famílies de les elits locals d’industrials en inversors immobiliaris i financers.

La ciutat va trobar un nou model després dels Jocs Olímpics de 1992 -que van servir d’aparador- amb l’eclosió del turisme de masses associat al transport low cost. Per a les elits urbanes el turisme és molt atractiu no tan sols per la despesa que genera, també perquè obre moltes oportunitats al capitalisme rendista. Hotels, pisos turístics, lloguer de locals (associat a l’ocupació del sòl públic per les terrasses…), espais comercials, són el centre d’un enorme procés especulatiu que té la seva cara fosca en forma d’assetjament immobiliari, increment dels lloguers, desnonaments, ocupació de l’espai públic, monocultiu turístic en determinats barris… El turisme no és només l’hostaleria, és també comerç, activitats recreatives, fires o transports.

És cert que no tot es redueix a turisme. S’ha produït també un creixement rellevant de segments derivats de les noves tecnologies de la comunicació, concentrats sobretot al 22@, i un increment de l’activitat logística. I potser també un creixement del paper del sector de l’ensenyament i de la sanitat orientats al públic forà, que poden ser variants del turisme. Aquest nou model productiu, que es presenta habitualment com un model d’èxit, té contrapartides molt desagradables: desigualtats socials i de renda, problemes d’accés a l’habitatge i un insuportable cost ecològic.

La pandèmia ha mostrat les debilitats d’aquest model: l’enfonsament del turisme a causa del confinament ha fet caure l’economia local; durant un període es va produir una falta de subministraments sanitaris bàsics; els sectors més precaris han experimentat greus problemes de subsistència… L’experiència hauria d’haver suposat una oportunitat per reflexionar i per repensar un model tan vulnerable, i també per avançar-se als problemes que podem esperar en el futur, molts d’ells ja detectables: desigualtats socials intolerables, problemes d’habitatge, serveis públics insuficients, vulnerabilitat derivada de l’especialització excessiva, crisi ambiental multidimensional, etc.

Davant d’aquesta situació hi ha diverses respostes possibles, que poden tenir importants conseqüències per al futur de la ciutat. En termes sintètics es poden resumir en tres escenaris diferents.

Com si res no hagués passat
El primer és considerar que la pandèmia ha estat un breu parèntesi i que cal continuar la línia seguida fins ara. És el que defensen la majoria de forces vives de la ciutat i que, en gran mesura, promou l’àrea econòmica de l’Ajuntament: recuperar el turisme com sigui, seguir amb els programes de grans infraestructures (ampliació del port i l’aeroport) i “atreure talent”, o sigui, centrar-se en promocionar els sectors que ara ja han despuntat.

Molts dels temes que estem debatent aquests dies tenen a veure amb aquesta resposta. És la via més directa per seguir engreixant els dos problemes més greus que té plantejada la ciutat: les desigualtats i la crisi ecològica. I suposa mantenir totes les vulnerabilitats que la crisi actual ha deixat en evidència.

Igual, però amb retocs
El segon escenari és una variant del primer, que apunta a bona part de les propostes que es deriven dels programes de la UE: intentar racionalitzar algunes coses i considerar la innovació tecnològica com la base per abordar els problemes ecològics, però mantenir bona part de les dinàmiques anteriors. És cert que algunes iniciatives poden millorar coses: fomentar el reciclatge de residus, posar limitacions a l’ús del cotxe, etc. Però ni alteren per elles mateixes el model de desigualtats imperant ni està gens clar que siguin adequades per fer front a l’allau de problemes potencials que es deriven de qüestions com el canvi climàtic, la fi dels combustibles fòssils, la crisi de biodiversitat o la generació de residus.

Canviar les prioritats
La tercera alternativa, la que seria desitjable però que és improbable que s’imposi, passaria per replantejar tant la lògica productiva com la social. Això vol dir prendre nota de les fragilitats i perills d’un model excessivament especialitzat, socialment injust, ecològicament insostenible. Suposa, entre d’altres accions, desenvolupar polítiques productives i de consum orientades a reduir seriosament la càrrega de materials, a minimitzar els residus, a canviar les pautes de mobilitat, a diversificar les activitats productives.

I també a realitzar transformacions al nivell de les regulacions que contribueixin a reduir de veritat les desigualtats. No és fàcil ni assolible a curt termini. Però precisament per això és tan urgent entendre que és necessària i començar a endegar iniciatives de canvi real. I el sector públic i els sectors socials hi haurien d’estar al capdavant, vista l’addicció dels sectors empresarials al model actual. Hi ha molts interessos i inèrcies culturals que s’hi oposen. Però és allò que demana la crisi social i ecològica a la qual ens ha portat “l’èxit” d’un model caduc.

L'entrada L’economia de Barcelona, cap a on anem? ha aparegut primer a Carrer.