Per generar aquest canvi ens necessitem a totes, també a les joves, amb qui hem de recuperar la motivació i construir imaginaris de futurs desitjables on el bé comú, el suport mutu i la democràcia participativa en siguin les arrels. Per això, hem de posar al centre de l’educació -en el sentit més ampli i comunitari- la participació juvenil i reflexionar sobre quins espais són veritables escoles de participació. Els experts en participació infantil i juvenil assenyalen tres condicionants bàsics: voler, saber i poder participar. Abordem-ho des d’aquí.

Voler participar

La participació s’ha de motivar. Ha de partir d’inquietuds reals, de la necessitat d’expressar-se, transformar i construir propostes col·lectives. En definitiva, per participar cal voler participar. El capitalisme tardà ens ha deixat un panorama d’atomització, individualització i soledat. La manca de sentiment de pertinença, la frustració i els malestars quotidians generen un context que la dreta radical no ha dubtat a aprofitar per imposar discursos basats en l’odi i l’individualisme.

Els moviments veïnals, el lleure educatiu i els centres educatius tenim el deure de demostrar que és des de la lluita compartida, l’autoorganització i la col·lectivització d’aquests malestars que hi podem fer front. Fomentar la participació juvenil és generar un tallafocs contra els discursos d’odi i la dreta radical, i recuperar el poder col·lectiu, la confiança en allò comunitari i la capacitat d’incidència.

Com a docents, educadors, monis, familiars o veïnes, tenim la responsabilitat de representar el canvi que volem veure al món. No hi ha res més poderós que els vincles educatius, i és des de l’exemple que hem de demostrar que autoorganitzar-se és possible, participar és imprescindible i militar és una obligació. Les mobilitzacions docents de les últimes setmanes probablement tenen més impacte que moltes hores de cultura i valors ètics o qualsevol altre crèdit de participació. Hem vist estudiants que s’organitzaven per donar suport a les reivindicacions del professorat, inspirades per la coherència dels seus referents en la defensa de l’educació pública de qualitat.

Saber participar

Quan l’espurna està encesa, cal saber participar. Cal disposar d’eines i estratègies per fer-ho. Històricament, els caus i esplais han estat veritables escoles de participació. Aquell primer estadi de sentir-se part d’una cosa, d’aprendre a mirar el món amb ulleres crítiques i d’imaginar i transformar-lo col·lectivament. Amb l’acompanyament de caps i monis, omples la motxilla d’eines per construir aquest món millor. Però els infants creixen, i és per això que cal generar itineraris de participació als barris. Quan s’acaba l’etapa del cau o l’esplai, els casals de joves acullen; més endavant ho fan els casals de barri, els moviments socials o els ateneus populars. D’aquesta manera, els barris dibuixen el seu propi itinerari formatiu, la seva pròpia escala de participació.

Tanmateix, no tothom passa per un cau, esplai o casal. És aquí on els centres educatius esdevenen espais estratègics i universals per a l’aprenentatge de la participació i l’autoorganització juvenil. Educar no és un acte neutral. Com defensaven Freire, Freinet o Ferrer i Guàrdia, educar és un acte polític. Per tant, cal que introduïm la participació, l’autoorganització i l’economia comunitària a les propostes pedagògiques dels centres.

Educar en participació implica fer-ho des de l’arrelament al barri i al territori, permeabilitzar els centres educatius i connectar-los amb casals de joves, col·lectius feministes, moviments socials i l’ecosistema autoorganitzat que els envolta. Si volem que l’alumnat arreli al seu entorn en sortir de l’institut, hem de generar connexions entre el dins i el fora. Projectes com “Educar en participació, una assignatura pendent”, de Casals de Joves de Catalunya, o el “Visc, convisc i participo”, del Consell de la Joventut de Barcelona, haurien d’esdevenir la norma.

Poder participar

Motivats i amb eines, arriba el moment clau: poder participar. Des del món adult tenim la responsabilitat de fer-los lloc, escoltar les seves inquietuds, deixar pas i acompanyar els processos d’aprenentatge. Si volem que participin, cal que puguin fer-ho. Perquè, com defensa Casals de Joves, a participar se n’aprèn participant.

El lleure educatiu fa anys que té les seves pròpies eines per fer-ho possible: assemblees de grup, treball per projectes, consells d’infants o assemblees gestores. Aquestes experiències haurien d’inspirar els centres educatius perquè les joves puguin participar plenament en aquests espais, organitzats en sindicats d’estudiants, col·lectius feministes i assemblees o organitzant-se de forma cooperativa per gestionar la cafeteria del centre. Des del món adult, hem de fer-los lloc, validar-les i acompanyar-les.

Des dels barris també tenim la responsabilitat d’assegurar que les seves inquietuds i necessitats puguin estar al centre de la vida comunitària, així com acompanyar-les en la defensa dels seus espais davant les amenaces a l’autogestió, com ha passat amb la privatització del Casal de Joves Girapells, al Guinardó, i l’espai La Cendra, a Sant Antoni.

La participació no és un indicador buit de contingut. Ha de tenir vocació transformadora cap a una transició ecosocial justa, d’escola de democràcia i de trinxera antifeixista davant els discursos d’odi que volen dividir les nostres comunitats. En definitiva, educar en participació ha d’esdevenir l’eina per adobar les arrels d’un futur desitjable.

L'entrada Del cau o l’esplai al casal de barri, escoles de participació per adobar les arrels d’un futur desitjable ha aparegut primer a Carrer.

Per recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia representativa, la que es basa en promeses electorals, la nova saba que va entrar a l’Ajuntament provinent del 15-M va apostar per obrir la participació de la ciutadania en els afers col·lectius. El vocabulari es va farcir de grans paraules, com democràcia directa, coproducció, empoderament ciutadà… El problema és que a la pràctica, quan grates, les ungles se t’embruten, perquè la casa no es comença per la teulada i els fonaments indiquen que la pèrdua del valor de la paraula és sistèmica. Què volem dir? Doncs que malgrat tot el nou paradigma participatiu, molta gent encara continua conformant-se en aconseguir allò més elemental: “Almenys ens han escoltat”.

El passat 18 de gener es va anunciar que Barcelona havia estat escollida per ser la primera Capital Europea de la Democràcia. Una iniciativa impulsada per The Innovation in Politics Institut amb el suport del Consell d’Europa i de la Comissió Europea. És evident que Barcelona ha fet els darrers anys un salt endavant en polítiques participatives i que en comparació a altres ciutats és un exemple a seguir. S’han engreixat i dissenyat canals participatius -des de dalt quasi sempre- de manera benintencionada, si es vol, però no s’ha desterrat del tot la seva deriva instrumental i justificadora de decisions ja preses. Estem molt lluny d’aconseguir que la participació formi part troncal de la cultura ciutadana.

La designació de Barcelona s’ha basat en el suposat èxit dels nous canals implementats. Senyalarem a continuació algunes consideracions.

Escurçar les distàncies

S’ha d’obrir el focus a l’hora de parlar de participació. És bàsic escurçar la distància entre els llocs on es prenen les decisions i la ciutadania. La Casa Gran s’ha de descentralitzar i, en tot el que es pugui, hem de convertir els districtes en veritables ajuntaments. En paral·lel, en l’altre extrem, s’ha de democratitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és on s’han de prendre les decisions estratègiques sobre el nostre continu urbà. També, per aconseguir que la institució sigui més permeable, és necessari reforçar els tècnics de barri i els consellers de Districte, perquè estiguin més en contacte amb la població. Ens hauríem de plantejar establir mètodes d’avaluació de la seva tasca per part del teixit associatiu i comunitari del barri.

La ciutat és un espai de conflicte on hi ha una lluita d’interessos aferrissada i sovint tan contraposada que el seu encaix en processos participatius és il·lusori. Estem molt lluny de tenir democràcia directa, i la responsabilitat de les persones escollides en les urnes no les eximeix de tenir la responsabilitat d’exercir l’autoritat en apostar per unes polítiques o per unes altres. Per aquest motiu va ser un fiasco el gran Pacte per Barcelona de la post-pandèmia, anomenat falsament procés participatiu, en el qual més de 40 entitats socials no ens vàrem sentir representades en el document final. Tornant a les paraules, per exemple, a ningú se li passaria pel cap anomenar procés participatiu a la negociació d’un conveni col·lectiu.

Participació en la fase deliberativa

Els processos participatius han de tenir les cuines obertes. En els dos més importants que hi ha hagut en aquest mandat, el PAM [Pla d’Actuació Municipal] i els Pressupostos Participatius, la implicació de la ciutadania en presentar propostes ha estat relativament alta, però cal desenvolupar mètodes de participació en la fase deliberativa, en la definició dels resultats i en el seu seguiment. Pel que fa al Reglament de Participació, hem d’obrir una reflexió sobre perquè la fórmula innovadora de les Iniciatives Ciutadanes s’ha utilitzat tan poc. A més a més, les memòries participatives obligades dels diversos projectes de la ciutat haurien d’incloure la valoració per part dels agents que hi han participat.

Perquè hi hagi participació no n’hi ha prou en obrir les portes de l’Ajuntament: cal que la gent vegi útil dedicar-li un temps de la seva vida personal. Allò que és normal és que la gent no participi a no ser que tingui un problema concret. En canvi, les persones que tenen un neguit social, comunitari o de barri s’auto-organitzen en col·lectius, entitats i associacions i, des d’allí, lluiten per tenir la incidència deguda. Donar més suport i mimar aquesta societat organitzada, tot respectant la seva autonomia, és bàsic per obtenir una participació de qualitat. És imprescindible tenir un teixit associatiu fort per afrontar els reptes de convivència i desigualtats de la ciutat i, sense aquest component social, la Capital de la Democràcia tindrà els peus de fang. No en va, gabinets d’advocacia reaccionària intenten portar l’Ajuntament als tribunals acusant-lo de subvencionar algunes d’aquestes entitats socials. Multinacionals com Agbar han atemptat amb èxit contra la fórmula de les Consultes Ciutadanes.

Hi ha dos tipus de participació vàlida, la reglada i la no reglada. La complexitat dels problemes supera sovint els canals establerts. Encara no hem superat que, a vegades, perquè et rebin, primer has de muntar un pollo. Les reunions entre l’Ajuntament i el moviment veïnal s’han d’establir com una norma i no com una excepcionalitat. S’han de basar en la incidència real que tenen els col·lectius i activar la màxima transparència: reunions públiques -que no necessàriament obertes-, aixecament d’actes i un petit gest simbòlic: per què sempre el veïnat s’ha de traslladar a la seu del Districte i no el regidor al local de l’associació veïnal?

Decidim, en primera persona del plural

Hi ha hagut dos elements que s’han valorat molt positivament per designar Barcelona Capital de la Democràcia. Un és la realització de l’Assemblea Ciutadana pel Clima i l’altre, el Decidim. Sobre el primer, una mínima anàlisi excedeix les línies d’aquest article perquè cal matisar la idealització que han fet alguns sociòlegs d’aquesta experiència innovadora tan en voga.

Sobre la plataforma Decidim, s’ha de considerar que és un repositori excel·lent dels processos participatius que hi ha a la ciutat, conté tota la seva informació i, en alguns casos, permet aixecar el dit per fer propostes. Però, en canvi, té moltes dificultats per esdevenir un marc deliberatiu on line, amb la qual cosa ens preguntem per què s’anomena Decidim -en primera persona del plural (!)-. Altra vegada el miratge de les paraules. I des d’aquí, arrisco una proposta: ¿per què no obrim aquest espai als conflictes reals que hi ha a la ciutat, on cadascuna de les parts pogués penjar els seus argumentaris i on es mostrés la cronologia de l’evolució del problema? Aquest espai hauria de regir-se per un protocol que garantís les condicions necessàries per ser-hi present i una comissió independent a la qual es pogués apel·lar.

En resum, davant de la designació de Barcelona com a Capital de la Democràcia, aconsellem, primer, humilitat; i després, senzillesa per recuperar el valor de la paraula. I no és poca cosa, perquè ja sabem que qui posa més entrebancs a la democràcia són els que substitueixen el valor de la paraula pel valor extractivista dels seus negocis.

Joan Maria Soler és activista veïnal del Poblenou.

L'entrada Recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia participativa ha aparegut primer a Carrer.

Seguretat o seguretats
Si el que entenem per seguretat és gaudir d’unes condicions de vida acceptables i estables en el temps, hi ha moltes causes que la poden posar en perill. Els robatoris i les agressions són causa d’inseguretat.

Però també ho és la precarietat laboral, l’atur i els baixos salaris (que posen dificultats per assolir necessitats bàsiques), la carència d’habitatge, les normes que permeten accedir a la ciutadania (que converteixen moltes persones en permanents cercadors de papers), les condicions en les quals es produeixen béns i serveis (com ha posat de manifest l’epidèmia de listeriosi provocada per una empresa càrnia criminal), les condicions ambientals (com poden explicar les persones que s’han quedat sense casa o lloc de treball per les inundacions del sud-est d’Espanya), el trànsit (21 morts i 238 ferits greus a la ciutat de Barcelona el 2018), o el patriarcat (causant de morts, vexacions i tota mena d’abusos o desigualtats).

Vivim en un món ple de causes d’inseguretat. Sovint existeixen connexions entre elles (és coneguda la correlació entre l’augment de les desigualtats i els problemes d’inseguretat convencional), però algunes les tenim tan normalitzades que no les considerem com altres que generen més tensió emocional. Unes formen part de la vida quotidiana (com la inseguretat laboral o els accidents de trànsit) i d’altres, com els robatoris, ens semblen coses insuportables.

Seguretat i convivència
Quan discutim amb les AV de diferents barris els problemes de seguretat que plantegen, descobrim que la varietat de problemes és molt gran i el seu origen divers.

En alguns casos es tracta realment d’un problema greu de criminalitat i d’aparició de grups delictius que afecten la vida quotidiana de tothom. En altres casos d’un brot de petits delictes que enrareixen el clima dels barris. Però en molts altres casos es tracta més d’una qüestió de convivència.

En aquest sentit, els barris que experimenten una presència turística més intensa són els més afectats per la proliferació de sorolls, brutícia, baralles, aglomeracions i altres molèsties, totalment hostils per als seus habitants. Per últim, existeix fins i tot en barris més tranquils un cert malestar provocat per conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, especialment per l’aparició de nous models de mobilitat (patinets, etc.), els generats pels propietaris incívics de gossos, per les escombraries al carrer…

Es tracta de problemes molt diversos, generats per persones molt diferents i que afecten de forma desigual els diversos barris. Que tots aquests temes acabin entenent-se com “problemes de seguretat” només té una explicació: que es pensi que l’únic abordatge possible sigui el d’incrementar la vigilància policial i les penalitzacions.

Bon diagnòstic, bona política
Resoldre els problemes de seguretat en termes convencionals com els robatoris o la violència física és una qüestió cabdal. Com també ho és millorar la convivència. Però l’única forma d’enfocar bé la qüestió és fer un bon diagnòstic del que està passant i de quin és el focus del problema. Cada barri és diferent, té una problemàtica concreta i exigeix una resposta adient.

Hi ha un fet vistós. Els problemes més greus estan associats al creixement del turisme. L’enorme massa flotant de persones que deambulen per la ciutat ha estat també un factor d’atracció de diverses formes de delinqüència. I de forma encara més directa és la relació entre turisme i vida quotidiana. Són els costos socials derivats del model d’especialització productiva de la ciutat.

Però hi ha també dinàmiques perilloses que tenen molta més complexitat. En posaré alguns exemples.

La trama dels narcopisos al Raval. El que explica la seva concentració és la proliferació de pisos buits al barri. Pisos on sovint és difícil localitzar la propietat. I on la degradació del barri, el seu abandonament, poden generar una oportunitat futura de lucre en forma de remodelació i gentrificació del barri. Els processos especulatius generen espais en què proliferen les màfies. Acabar amb els narcopisos passa també per implementar polítiques d’habitatge i urbanisme.

Les ocupacions de pisos a barris perifèrics. Barris on molta gent ha estat expulsada pels bancs en la crisi hipotecària. Una crisi que ha deixat molta gent en situacions d’extrema pobresa. Uns bancs que després de foragitar els habitants s’han desentès dels pisos, i esperen recuperar ingressos. Ha quedat gent sense casa i llars buides, i es generen les condicions perquè proliferin petites mafietes que obren pisos a gent amb pocs recursos (i que, potser per ampliar el negoci, acaben entrant fins i tot a habitatges ocupats).

Només decidides polítiques d’habitatge, ocupació i drets socials poden trencar aquest cercle viciós.

Solucions només securitàries?
No podem esperar respostes senzilles per a problemes complexos i variats. Pensar que amb més policia i penes més dures els resoldrem és oblidar un fet essencial: que vivim en un país que té percentatges de policia i de gent empresonada superior a la mitjana europea, malgrat tenir un índex de fets delictius molt baix.

Països amb sistemes punitius molts durs tenen nivells molt alts de criminalitat i accions violentes. Això no vol dir que en determinants casos s’hagi de millorar la dotació policial o que s’hagin de tipificar millor alguns delictes. Però si només entenem les coses en clau policial podem entrar en una dinàmica social perillosa.

En primer lloc perquè es corre el perill que moltes d’aquestes polítiques s’acabin focalitzant en grups particulars de població (estrangers de determinats orígens, persones amb pocs recursos), i es generi més discriminació i patiment que resolució de problemes. No és un tema menor, ja que existeix molta evidència arreu del món que les polítiques d’aquesta mena tendeixen a centrar- se sobre determinats grups als quals s’etiqueta en bloc de perillosos i a qui es confina a una marginació intolerable.

En segon lloc, perquè concentrar-se en les polítiques repressives sovint porta a oblidar i desvalorar tots els altres elements que són a l’origen de molts problemes. Injustícies que pateixen determinats grups o abusos generalitzats que trenquen la convivència social i que només poden ser abordats amb respostes transversals.

I en tercer lloc, i potser el més important. La insistència que tot es redueix a més policia i repressió tendeix a generar pors i un clima que trenca la convivència. Si penso que estic envoltat de delinqüents per tot arreu, acabo per pensar que tots els meus veïns són perills potencials. I el meu model de relacions interpersonals està marcat per la desconfiança i l’aïllament. Soc incapaç de generar la solidaritat i la cooperació que em cal per afrontar la varietat de problemes que afecten el meu benestar. Començant pels de convivència, que necessiten que els abordem des d’una acció comunitària i col·lectiva.

I per fer-ho ens cal una participació activa del teixit social de cada barri que participi en la realització d’un bon diagnòstic de la situació i de la recerca de respostes adequades que incloguin, entre d’altres, polítiques de seguretat.

Albert Recio Andreu és vicepresident de la Favb

L'entrada Seguretat, convivència i participació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Dubtosa eficàcia a casa nostra
En el nostre entorn, la participació s’ha aturat a les institucions i els representants, però no arriba gaire més enllà.

La participació en el CatSalut està organitzada per mitjà del Consell de Salut amb més de 30 persones i mínima i dubtosa participació ciutadana, i els Consells de Participació de les Regions Sanitàries. A la ciutat de Barcelona aquests darrers són els anomenats Consells de Salut dels Districtes Sanitaris i no acaben de complir la funció participativa, segons l’experiència de la Comissió de Sanitat de la Favb.

Creiem que hem d’anar més enllà, escurçar la distància entre els Consells de Salut dels Districtes i la comunitat.

Creiem que un consell participatiu de centre pot ajudar a incidir des de la realitat immediata i des de les necessitats detectades als centres d’atenció sanitària. Per això demanem la implementació d’una reglamentació dels Consells de Centre d’Atenció Primària que incloguin un contingut i un funcionament que permetin avançar en millores.

Una estructura similar ha sigut desenvolupada pel Departament de Serveis Socials en la reglamentació de les residències assistides i ha demostrat ser una bona eina perquè la comunitat incidís en el seu funcionament.

En línies generals, voldríem un consell amb contingut conegut amb anticipació suficient a la seva realització i acordat entre els seus components que es trobés dues o tres vegades a l’any si no hi ha una necessitat excepcional.

Aquest consell hauria de servir en primer lloc per conèixer el funcionament del mateix centre, revisar paràmetres com l’accessibilitat, la coordinació amb els especialistes i centres de referència i el compliment dels acords del consell en les successives trobades. Les reunions d’aquests consells haurien de ser obertes a les associacions de veïns i veïnes dependents del centre i els acords assolits haurien de ser públics.

Entenem que els Consells de Districte, que han de tenir continguts també coneguts amb anticipació, no han d’estar exempts de donar raó del compliment dels acords previs i han de servir per al debat i la informació dels principals problemes de salut de la ciutat, en col·laboració amb l’Agència de Salut Pública, en el format que els sembli més adient i productiu. Quedaria per als consells de centre l’aplicació que es pugui desprendre de les seves informacions, debats i conclusions.

Propostes per als consells dels centres sanitaris

• Consells regulars dos o tres cops a l’any i consells extraordinaris si hi ha motius que ho requereixin i són importants per als usuaris.
• Aquests consells haurien d’estar formats bàsicament per les associacions veïnals i els representants del centre, amb la possibilitat de convidar persones determinades segons el tema que es tracti o d’admetre la presència de persones particulars interessades.
• Paritat en la presència de totes les associacions de veïns i veïnes del barri
• que el tinguin com a centre de referència.
• Publicació de la composició del Consell de Participació a cada centre.
• Elaboració d’actes públiques de cada reunió.
• Seguiment de les propostes acordades.
• Aportar les reclamacions greus.

Un ampli marc legal que empara la participació

Constitució espanyola. Drets fonamentals, article 23.1: “Els ciutadans tenen dret a participar en els afers públics, directament o per mitjà de representants lliurament elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”.

Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (15/1990). S’hi esmenta a la participació comunitària en la formulació de la política sanitària i en el control de l’execució. Configura els òrgans de participació comunitària adscrits al Servei Català de la Salut: Consell de Salut de Catalunya (òrgan central), consells de participació de les regions sanitàries i consells de participació dels sectors sanitaris (de caràcter territorial).

Recomanació del Consell d’Europa R (2000) 5, relativa al desenvolupament d’estructures de participació dels ciutadans i pacients en el procés decisori en l’àmbit sanitari.

Estatut d’Autonomia de Catalunya, 19 juliol de 2006. L’article 43 estableix que la participació i la representació de la ciutadania han d’orientar els poders públics en l’exercici de les polítiques públiques.

Llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic (2/2014), de 27 de gener (nou article -10 bis-). Estableix que la participació de la societat civil en el sistema sanitari públic de Catalunya s’articula mitjançant el Consell de Salut de Catalunya i els consells de participació territorial de salut d’adscripció al Departament de Salut. La Llei 3/2015, de l’11 de març modifica els apartats 5 i 6 per introduir canvis en les funcions dels consells de regió i infraregió.

Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana (10/2014, del 26 de setembre).

Llei de transparència, d’accés a la informació pública i bon govern (19/2014).

El Decret dels òrgans de participació comunitària en el sistema públic de Catalunya (201/2015) de setembre regula el desplegament d’òrgans de participació comunitària i de base territorial.

Llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques (39/2015, d’1 d’octubre).

Carta de drets i deures dels ciutadans en relació amb la salut i l’atenció sanitària (actualització de 2015). Reconeix el dret de les persones a participar com a agents actius en el sistema sanitari, per mitjà de les institucions, els òrgans de representació comunitària i les organitzacions socials.

L'entrada La participació ciutadana en salut ha aparegut primer a Carrer.

Y durante ese tiempo, la degradación de los edificios ha aumentado, la suciedad es notoria y, aseguran, la lista de agravios es ya excesivamente larga. El territorio que ha generado esta polémica no es visible para la mayoría de vecinos y peatones, y esa falta de visibilidad puede ser una de las razones por las que al ayuntamiento no le haya importado en demasía afrontar el problema. Si la degradación no se ve, el deterioro no existe.

La zona afectada corresponde a la modificación del Plan General Metropolitano (PGM) de la calle de Juan de Sada y un tramo de la calle de Roger. A grandes rasgos se trata de una reducida trama urbana medieval de estrechos viales, una isla en el interior del cuadrado limitado por rambla del Brasil, avenida de Madrid y calles de Sants y Portbou que en la década de los cincuenta acogió barracas y que conserva vestigios de la historia del barrio: restos de una calzada romana, destartalados y peligrosos talleres, edificios abandonados y un refugio de la guerra civil.

La intervención urbanística que debía regenerar la zona, ordenar la construcción, prolongar calles y reservar espacio para zonas verdes y equipamientos se aprobó antes del verano del 2009 bajo el mandato del alcalde socialista Jordi Hereu. Los vecinos no pudieron participar en el proceso de modificación del PGM porque fueron informados un día antes de su discusión en el pleno, y la aprobación definitiva de la Generalitat tampoco tuvo en cuenta las propuestas de la Asociación de Vecinos de Badal, Brasil, Bordeta ni las de la comisión de afectados por el proyecto de Juan de Sada. Solo los propietarios privados dispusieron de tiempo suficiente para presentar alegaciones.

Los grandes propietarios de la zona
El plan aprobado aumentó la densidad de viviendas y altura de los edificios programados y pasó por alto la necesidad de esponjar la trama urbana de la zona. Los 107 pisos previstos quedaron distribuidos en edificios de hasta seis plantas en calles estrechas, y las zonas verdes se situaron en espacios perdidos. Además, las previsiones municipales olvidaron incluir el refugio de la guerra civil, en el subsuelo de la calle Juan de Sada, cuya recuperación y acceso habían solicitado los vecinos que tuviera la consideración de equipamiento.

En mayo del 2011, los socialistas pierden las elecciones municipales y el convergente Xavier Trias se convierte en alcalde. Los vecinos exponen de nuevo la inexistencia del proceso participativo en el plan de Juan de Sada y la respuesta es idéntica a la recibida bajo el mandato de Hereu: la modificación del PGM tiene aprobación definitiva y nada se puede hacer.

Pero algo sí había cambiado de un alcalde a otro. En el 2013, próximo ya el vencimiento de los plazos para la ejecución el plan, el desinterés que los grandes propietarios beneficiados por la mejora de la zona -Construcciones Fisas y Hierros Herms- se transformó en rapidez para concretar el proyecto de urbanización y constituir la junta de compensación. Las alegaciones vecinales son rechazadas.

Dos años después, los convergentes pierden las elecciones y Ada Colau llega a la alcaldía. Vuelta a empezar porque los nuevos concejales dicen no estar informados sobre lo que ocurre en aquel rincón del barrio y tampoco parecen muy dispuestos a aceptar la participación vecinal y romper con ello la dinámica de los dos consistorios anteriores.

¿Y qué piden los vecinos desde hace casi veinte años? En síntesis, disminuir el número de viviendas y una altura de los edificios en consonancia con la anchura de las calles -apenas 14 metros-, zonas verdes amplias, plazoletas que no se sitúen en rincones perdidos y renovación de espacios históricos como el refugio de la guerra civil o el callejón de les Ànimes.

Tejados de uralita
Tomàs Gisbert y Alfredo Martínez, miembros de las dos asociaciones que han mantenido la pugna con tres consistorios, aseguran que las plusvalías que generará la aplicación del plan solo benefician a constructoras y grandes propietarios, que las entidades vecinales han sido discriminadas por tres alcaldes de ideología diversa y que las escasas inversiones municipales exigen un mejor trato para la zona afectada.

Recuerdan, además, que la única zona verde del barrio es la plaza de la Olivereta, urbanizada gracias a la construcción de un aparcamiento en su subsuelo, y que la degradación de algunos locales exige la urgente intervención municipal. Hay viviendas en estado lamentable y viejas naves abandonadas con tejados de amianto, exactamente 35.000 metros cuadrados de techos de uralita, según la información facilitada por el gerente del distrito, que exigieron este verano la intervención de los bomberos. A pesar de todo, la concejala del distrito de Sants-Montjuïc, Laura Pérez (BComú), ha comunicado a los vecinos que carece de argumentos suficientes para defender los cambios solicitados.

¿Futuro? Las dos entidades vecinales mantienen su postura. Exigen que sus peticiones sean tenidas en cuenta. Añaden que llenarán el barrio de pancartas y, si es preciso, pararán las máquinas en el caso de que comiencen las obras que pongan en peligro los cambios exigidos. Tras 18 años y tres alcaldes todo sigue igual.

El refugio 1513 y la calzada romana
El reducido ámbito del plan de la calle Juan de Sada y su entorno tiene dos elementos especiales cuyas peculiaridades los vecinos exigen mantener: un refugio de la guerra civil y vestigios de una calzada romana.

El primero está clasificado con el número 1513, construido en 1937, entre la actual avenida de Madrid y Violant d’Hongria, un túnel de unos 140 metros de longitud por 2,40 de anchura y tres de altura, e inicialmente dispuso de cinco accesos en avenida de Madrid, Juan de Sada y Roger. La documentación y planos de este refugio aparecen en el Atlas dels refugis de Barcelona, editado por el Ayuntamiento de Barcelona en el 2002. La unidad de subsuelo de los Mossos d’Esquadra realizó hace unos cinco años una minuciosa inspección del túnel y sus condiciones y el informe correspondiente se publicó en el 2013.

Los vestigios de la calzada romana en Sants-Badal son un verdadero ejemplo de supervivencia a los muchos cambios experimentados en el territorio a lo largo de los siglos, en especial los de los últimos años, por ejemplo la construcción de la avenida de Madrid. La calzada es una variante de la Via Augusta que en el tramo de Sants-Badal seguía por las calles de Sant Crist y les Ànimes para desembocar en la carretera de Collblanc a la altura de Arizala. Las dos primeras calles son hoy pasajes con un entorno abandonado y muestrario continuo de excrementos caninos.

L'entrada Juan de Sada, una historia de 18 años y tres alcaldes ha aparegut primer a Carrer.