En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.

Una platja desapareguda

De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.

El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.

La ciutat sense toros

De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.

El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.

De la xistorra als còctels

De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.

El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).

Passat barraquista

De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.

El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.

La plaça de les mil reformes

D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.

El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.

En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:

—Saps qui era Paco Candel?

—No.

On la ciutat canvia el seu nom

El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.

L'entrada La Barcelona de Paco Candel ha aparegut primer a Carrer.

Un altre canvi és l’augment en la mida de les fotografies que acompanyen les signatures en mitjans de premsa i publicacions institucionals. Alguns mitjans van començar ja fa anys a posar al costat del nom de l’autor una fotografia de la cara, el que en l’argot professional se’n diu un careto. Amb els anys ha anat augmentant la visibilitat del cos del signant.

Hi ha excepcions. Ada Colau va fer suprimir el seu careto i la salutació de l’alcalde que ocupava sempre la primera plana de les publicacions municipals, criteri que ha estat respectat pel seu substitut Jaume Collboni. Pel que fa a televisió, hi ha també un cas singular: el d’Alonso Carnicer, qui durant quaranta anys ha estat reporter de caps de setmana a TV3. Mai no ha sortit parlant a càmera en cap dels centenars de reportatges que ha fet en els seus anys de treball fins a la seva jubilació recent. És amb ell amb qui hem mantingut una conversa sobre algunes peculiaritats del treball del periodista de televisió.

Un reportatge a televisió té molta més repercussió que un de publicat en premsa escrita, on a vegades penses que no t’ha llegit ningú.

En canvi, el que queda escrit és el que, amb el temps, compta més, almenys fins ara.

Josep Martí Gómez, un dels més grans periodistes que hi ha hagut a Barcelona, deia que li agradava molt més treballar per a la ràdio que per a la premsa escrita, perquè les paraules se les endú el vent i el que queda escrit pot tenir més conseqüències.

Sí, hi ha també un aspecte efímer a la televisió. Però va haver-hi una generació de periodistes que vau donar a conèixer uns problemes de què ningú no parlava i vau posar definitivament al mapa els barris de la ciutat.

Per desgràcia actualment no és fàcil trobar informacions sobre fets del passat. L’únic arxiu sistemàtic de totes les lluites urbanes de l’última dècada del franquisme va ser el de l’OIU del Col·legi d’Arquitectes, on retallaven cada dia el que sortia als diaris i ho guardaven ben classificat per temes. Aquest arxiu va ser destruït en un canvi de la junta de govern del Col·legi d’Arquitectes. Ara, per tenir una informació d’una lluita concreta, has de tenir les dates exactes per anar a buscar el que en van publicar els diaris. Potser aquest és un dels motius que fa que a la pel·lícula El 47 hi hagi tantes inexactituds. Va haver-n’hi molts, de segrestos d’autobusos, i a la pel·lícula fa l’efecte que el de Torre Baró en va ser l’únic.

Sí, l’accés públic als arxius digitals és a través de les webs. Hi ha reportatges i documentals importants de TV3 d’abans de 2010 gairebé impossibles de trobar. I el ple accés als arxius de documentació de les televisions no sol ser fàcil com a periodista o investigador.

I això que TV3 ja no va treballar amb càmeres de cine i, per tant, el que hi ha a l’arxiu és tot vídeo, més manejable.

Sí, TV3 ja va començar amb el vídeo i, des de l’inici, es va aplicar el sistema d’equips de dos reporters polivalents ENG [de l’anglès Electronic News Gathering, captació electrònica de notícies] que sortien al carrer, mentre que a TVE seguien amb equips de moltes persones, fins i tot xofer. El nostre sistema de treball amb només dues persones ens donava agilitat i flexibilitat.

Com es formaven aquests equips?

D’entrada, la feina de cadascú de l’equip de dos no estava compartimentada. Qualsevol podia fer de càmera o redactor. Ens anàvem intercanviant i això era una de les coses que més ens atreia.

Aleshores no hi havia tants professionals preparats per treballar amb la imatge. L’ensenyament era sobretot com a redactor de textos per a premsa escrita i no com ara, que cada any surten centenars de titulats de les facultats de periodisme que han fet moltes pràctiques de periodisme televisiu.

En els inicis de TV3 es van voler evitar fórmules que s’havien utilitzat abans. Entre els primers reporters ENG no hi havia periodistes: érem gent amb interessos molt variats. Hi havia filòlegs, qui havia estudiat medicina, belles arts… Però la imatge ens atreia a tots i això era l’important. Sempre volíem agafar la càmera. Amb els anys això va anar canviant.

Amb Sara Grimal vau començar a tocar de manera especialitzada temes de barris.

Ja hi havia precedents. Al programa 30 minuts, que va començar pràcticament amb el naixement de TV3 dirigit per Joan Salvat, es van tocar des del principi les lluites urbanes. Quan feia pocs mesos que era a TV3, vaig fer un reportatge a 30 minuts sobre el barri de barraques de la Perona. I amb els anys n’hem fet molts altres amb la Sara, i també documentals. Però, de fet, on més hem treballat ha estat al Telenotícies, a la secció de societat.

Dels reportatges de barris que has fet, quin recordes més?

La Barceloneta, on Mercè Tatjer ens va ensenyar a mirar d’una altra manera: el patrimoni, la gent i el seu tarannà. També Horta i la Clota, on es conserva encara un món rural únic. Un barri que ens agradava tant que temíem parlar-ne, per por que en ser conegut atragués interessos immobiliaris. O el Carmel, Montjuïc…
i els barris de barraques que Josep Maria Huertas va documentar tan bé.

Poses en el mateix sac el que són reportatges estrictament reivindicatius i el que són treballs d’això que se n’ha dit barcelonisme, més centrats en el patrimoni i els costums.

El primer lloc on vam prendre consciència de la fragilitat dels barris va ser el Casc Antic, on estava en marxa un PERI [Pla Especial de Reforma Interior] destructiu, de substitució d’una trama de carrers medievals per un urbanisme i una arquitectura anodina. Estaven en perill patrimoni i paisatge urbà, i també la gent: veig les dues coses com un tot. Encara no havia començat la gentrificació, però s’estaven posant les bases per al que ha vingut després.

Com vau formar l’equip Sara Grimal-Alonso Carnicer, que s’ha mantingut durant quaranta anys?

Aviat vam trobar unes afinitats pel que fa al tractament de la imatge i del so, un aspecte molt important, i uns interessos comuns per les històries humanes i com mostrar la gent en el seu entorn, donant protagonisme al seu relat.

Per què, doncs, se us ha identificat sobretot amb el periodisme de barris?

En part per culpa dels huertamaros! El descobriment dels barris perifèrics, els barris marginals, les barraques que encara quedaven al Turó de la Rovira… Nosaltres no ens vam plantejar mai dedicar-nos només a la informació de barris. Ens hi vam anar trobant cada cop més immersos i una cosa porta l’altra.

I tenien el vostre telèfon!

Al principi era un procés de descoberta. A mesura que vam anar establint contactes amb les associacions veïnals, ens vam engrescar més a tractar problemes urbans i lluites veïnals. També el patrimoni industrial, com en el cas de Can Ricart.

Si ara, amb quaranta anys menys, t’oferissin d’entrar a treballar en la secció de societat d’un diari, com t’hi trobaries?

En alguns aspectes a gust, perquè treballar per a televisió és laboriós, cal molta producció prèvia, la llum adequada, el muntatge, la pressió de temps…, però la imatge i la veu de les persones tenen una capacitat màgica per explicar i transmetre sensacions.

Una de les diferències que hi ha entre la manera de treballar del reporter de televisió i el de premsa escrita són els recursos tècnics que heu de mobilitzar.

Depenem de la imatge. La imatge ha d’explicar perfectament la història, i no només el text. Això vol dir que hem d’anar abans al lloc per preparar com i a quines hores del dia farem les imatges i les entrevistes.

Si haguessis de posar en els dos plats d’una balança els temes que us han vingut demanats o oferts i els que heu fet per iniciativa vostra, quin pesaria més?

Quan comences, la professió és un jardí on cada dia descobreixes coses noves, no explorades de la ciutat. Vius l’experiència fascinant d’estar sempre amb gent diferent. Amb els anys et vas centrant en temes que t’interessen i, és clar, els d’iniciativa pròpia acaben essent la gran majoria, sempre en contacte amb la gent del lloc.

Si som honrats, cal reconèixer que no tota la informació de barris dels anys que se li donava molta importància als diaris, era fruit de reporters que anaven a trepitjar fang. Es treballava molt amb el telèfon i amb gent de les associacions veïnals que anaven als diaris a portar notes o a parlar amb l’encarregat d’aquest tipus d’informacions. N’hi havia que anaven als llocs, sí, i hi ha algunes cròniques memorables escrites per periodistes que havien assistit a una assemblea o havien participat en directe en una manifestació reprimida per la Policia, però aleshores, en premsa escrita, això era bastant excepcional. Als diaris et posaven limitacions d’espai, normalment no et deixaven fer el reportatge gros sobre temes conflictius, només informacions breus, i en alguns diaris, molt breus. Segurament la televisió, en necessitar la imatge, ha canviat força les coses.

Donar al reportatge el paper que li pertoca és una batalla ara a la televisió, on es tendeix a formats molt curts, la immediatesa i l’ús constant del directe del periodista, sovint poc rellevant i gens visual. Tot això va en detriment del reportatge, la narració audiovisual que personalitza la informació i l’apropa a l’espectador per aprofundir en el tema. Els relats de les persones normals han estat de les coses que més m’han omplert professionalment, històries personals que et posen la pell de gallina i que és impossible oblidar.

L'entrada Alonso Carnicer, periodista: “Temíem parlar del barri de la Clota per por d’atraure interessos immobiliaris” ha aparegut primer a Carrer.

Resulta sorprenent, però, que durant la mitja dotzena d’anys que va estar lligat al Guinardó no descobrís fins al final els barris de barraques -bàsicament als carrers Francisco Alegre i Marià Lavèrnia, l’actual zona conflictivo-turística dels canons- que hi havia a tocar dels locals parroquials on es portaven a terme les activitats en què ell participava o organitzava.

La Bomba va ser el primer

Va descobrir abans altres nuclis de barraques, influenciat per un amic que anava a ensenyar el catecisme els matins del diumenge al nucli barraquista de la Bomba. Era una activitat habitual per part d’alumnes de col·legis religiosos, adolescents moguts per un humanitarisme que no sempre arribava a transformar-se en un anhel de justícia social.

Hi va acompanyar un dia de l’any 1963 el seu amic amb la intenció d’escriure un reportatge per a l’Atalaya del Guinardó, un butlletí parroquial que ell dirigia i que era l’única tribuna de què, amb 23 anys, aleshores disposava, ja que encara no havia trobat feina en cap diari o setmanari professional de quiosc. La Bomba era un nucli de barraques situat a la sortida de Barcelona per la Gran Via, just a la frontera amb l’Hospitalet de Llobregat, municipi al qual oficialment pertanyia. Actualment hi ha el polígon d’habitatges Gran Via 2, però aleshores hi havia poca cosa més que unes 300 barraques i, a tocar, la caserna de Lepanto, enderrocada els anys del canvi de segle per aixecar en el solar l’actual Ciutat de la Justícia.

La vida en una barraca

Aquelles casetes, blanques per fora, tenien un interior miserable que tirava per terra qualsevol impressió favorable que un pogués haver-se format. Com va descriure després en el text que va escriure, en la casa on va poder entrar, la cuina tenia el sòl de terra, sense rajols, plena de ronya i de mosques. La il·luminació depenia d’un quinqué al costat del fogó de petroli. Hi vivia una família nombrosa -pares, tieta soltera, cinc nens i un més en camí- que per la nit havien de muntar un llit improvisat amb un matalàs sobre la taula del menjador, en la que dormien els dos fills grans. En el mateix menjador hi dormia la tieta soltera, en un llit plegable. En l’altra única habitació el matrimoni compartia el llit amb els tres fills més petits. Quan hi va anar era la tardor. Durant l’estiu, la Riera Blanca, que hi passava encara a cel obert, portava poca aigua, i les escombraries s’hi acumulaven. La pudor era espantosa.

Ben aviat es va adonar que no li calia anar a la Riera Blanca per trobar barraques, que a pocs metres de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on transcorria la major part de la seva vida social, n’hi havia també un bon grapat, i el gener del 1965, publicà un segon reportatge sobre barraques a l’Atalaya del Guinardó, titulat “La otra cara del Guinardó”. Va ser una de les últimes coses que hi va publicar, perquè el juliol següent la junta parroquial el va destituir.

Del butlletí a la premsa de quiosc

Però entre el primer i el segon reportatge sobre barraques al butlletí que dirigia ja havia aconseguit aprovar, després de tres intents fracassats, l’examen d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo i, amb 24 anys, havia començat a col·laborar el 1964 al setmanari Signo, destinat a la joventut, que editava a Madrid el sector més progressista de l’Acció Catòlica,
i també al diari barceloní El Correo Catalán i al setmanari Destino. Els problemes dels barris, amb especial incidència en el barraquisme i els rellogats, van ser una de les qüestions que amb més freqüència hi va tractar. A Signo hi va publicar una sèrie on anava presentant successivament els diferents nuclis de barraques de la ciutat: Carmel, Sagrera, Montjuïc, Somorrostro…

El seu segon reportatge publicat a El Correo Catalán, el 9 de desembre de 1964, va ser sobre les barraques de la Riera Comtal a la Sagrera, on ara hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya. I al darrere en van seguir molts més. També sobre els rellogats, un altre gran problema de la precarietat d’habitatges encara vigent.

Per obtenir les informacions que necessitava i establir contactes en els barris, Huertas va explotar al màxim les possibilitats que oferien els nuclis progressistes catòlics a l’entorn de les parròquies, sobretot els de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), organització de la qual ell era militant, en la branca que es feia dir JIC (Joventut Independent Catòlica). Paco Candel al barri de Port, Elies Ortiz a Can Tunis, Francesc Botey al Camp de la Bota i Antoni Hortet a la Sagrera van ser alguns dels seus primers mentors i guies. La seva agenda s’anava omplint dels noms dels qui, des d’ideologies molt diverses, començaven a lluitar per uns barris millors.

El 1969 va ser el de la publicació de les cinquanta pàgines que dedica a les 6.500 barraques repartides entre sis nuclis de la muntanya de Montjuïc en el llibre El Montjuïc del segle XX. Són un document excepcional per conèixer avui el que van ser aquells barris, on vivien prop de 15.000 persones, un terç de la població barraquista de la ciutat en aquells moments.

La primera sèrie sobre barris

El cop d’efecte més decisiu va ser la sèrie de 18 reportatges que va publicar entre el 17 de maig i el 21 de juliol de 1966 a les pàgines de huecogravat d’El Correo Catalán amb el títol genèric de Donde la ciudad tiene otros nombres. Setmanalment, en dues pàgines cada vegada, amb fotos fetes per ell, hi van anar sortint els barris de la ciutat, un per un, tractats no pas amb cofoisme sinó traient a la llum les mancances que tenien. Mai abans s’havia fet res semblant. I cal tenir en compte que parlem de l’any 1966, quan encara quedava una dècada de franquisme i les associacions veïnals estaven encara a les beceroles.

Va ser la primera vegada que un diari va tractar de manera tan extensa la personalitat dels barris perifèrics de la ciutat i el seu exemple va ser seguit posteriorment amb sèries semblants per la pràctica totalitat dels altres diaris. D’aquesta manera es va trencar el costum, considerat fins aleshores com una cosa lògica i normal, de parlar només de Barcelona en referència al seu nucli central. La sèrie de reportatges de Huertas va ser també com un primer assaig del que serien després els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, un dels quals va escriure quan era a la presó amb les informacions i els materials que li anàvem fent arribar per correu.

Que no n’hi ha prou amb la voluntat d’un periodista perquè un reportatge es publiqui n’és bona prova el fet que mentre que aquells anys seixanta Huertas publicava incansablement reportatges sobre barris de barraques a Signo i El Correo Catalán, no en va publicar mai cap a Destino, l’altra publicació per a la qual escrivia regularment en els seus primers passos com a periodista professional. Havia començat a publicar-hi el febrer de 1964
i ho va fer durant set anys exactes. En total, 112 cròniques o reportatges. Cap d’aquest centenar de col·laboracions al setmanari tractava sobre barraquisme
i només tres sobre problemes dels barris de la ciutat. La propietat d’aquest setmanari no veia amb bons ulls que es parlés de cap altra Barcelona que la que era el melic de la ciutat, el nucli central.

Els ‘patufetistes-leninistes’

El barraquisme havia estat fins aleshores una realitat de la que la premsa barcelonina no parlava mai i els barris només sortien a les pàgines dels rotatius quan celebraven la seva festa major. Per això, els reportatges de Huertas van cridar l’atenció en una professió més acostumada a les recepcions amb pica-pica que a les caminades pels carrers fangosos de la perifèria. Va començar a tenir seguidors i imitadors, però també companys que se’n reien del seu interès per la pobresa. Un sector de la professió qualificava la feina que practicava Huertas de “periodisme de barraqueta” i no faltaven tota mena de bromes al respecte, algunes força cruels o fins i tot obscenes. Fins i tot va arribar-se a establir una interessant polèmica entre Joan de Sagarra, des del diari Tele/eXpres, i Huertas, des d’El Correo Catalán, en la que hi van intervenir també altres figures públiques del moment, sobre el paper que havien de tenir els periodistes en la millora de les condicions de vida de la gent amb més dificultats econòmiques. Va ser quan Joan de Sagarra va inventar el qualificatiu de “patufetistes-leninistes” per a Huertas i els primers periodistes que van començar a seguir els seus passos.

Huertas va estar fins al 1972 a El Correo Catalán i després va marxar a Tele/eXpres, més tard a El Periódico i el Diari de Barcelona i finalment a La Vanguardia. En tots ells es va mantenir fidel a la línia que s’havia fixat el 1964 quan va començar a fer-se eco de les dificultats dels suburbis. Què escriuria ara sobre els terribles problemes d’habitatge social que pateix la ciutat de Barcelona?

L'entrada Quan Huertas va descobrir les barraques ha aparegut primer a Carrer.

A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.

L'entrada Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre ha aparegut primer a Carrer.

Naya era un empleado de banca. Se pasaba el día revisando remesas de letras en una oficina del Banco Hispano Americano -sí, el mismo de la canción de Sabina Y nos dieron las diez– de la calle Guipúzcoa, en la Verneda. Pero aquella mesa metálica de color gris -una más entre una treintena- acabó convertida en su oficina. Había una especie de pacto tácito con el director de la sucursal, admite Naya, de modo que, cuando él acababa su trabajo bancario, se dedicaba al activismo. Allí recibía decenas de llamadas telefónicas de los numerosos periodistas que cubrían la información de barrios. Porque, en aquellos años, así era: la información de barrios tenía un amplio eco en los medios. No era una información preferente, pero ningún medio la descuidaba.

Vecino de la Prosperitat, Naya tuvo la fortuna de convivir -y, sobre todo, de negociar- con Josep Maria Socías i Humbert, uno de los alcaldes más dialogantes que recuerda: “Todo el mundo reconoce que fue un pacificador de los barrios. Dio margen para que los movimientos sociales se expresaran y puso en marcha cosas que parecían impensables, como los centros de planning [planificación familiar] o las guarderías municipales. Ahora puede sorprender, pero, en aquellos tiempos, que hubiera guarderías en los barrios se consideró una gran victoria”. Periodistas y activistas sabíamos que Socías era un negociador infatigable. “Aprovechó muy bien los resquicios de la transición”, recuerda Naya. “Además -precisa-, teníamos a nuestro favor el gobierno en la sombra que había montado. Las relaciones eran fluidas”.

Una reunión en la alcaldía

Una de esas reuniones generó el minuto de gloria de Naya, aquel que cambiaría su estatus en la sucursal bancaria de la Verneda. Lo recuerda la periodista Maria Favà y lo explica él mismo: “Vino el director a mi mesa y me dijo: ‘Te llaman de la alcaldía’. Había una reunión con el director general de Vivienda para conseguir pisos para los barraquistas de Prosperitat y Socías quiso que yo estuviera presente. Al acabar, me dijo la secretaria: ‘Te espera un coche abajo, para llevarte a donde le digas’. Salí del Ayuntamiento con la cabeza gacha, pensando: ‘Mira que si ahora me ve alguien entrando en un coche oficial…’. Me quise poner delante, junto al conductor, y no me dejó: ‘Usted tiene que ir atrás’”.

Y aquí Naya abre un paréntesis en la narración, uno de esos paréntesis que tanto le gustan: “El chófer, por cierto, era un facha, uno de aquellos funcionarios del viejo régimen a quien no le gustaba nada la transición”. “Le dije que me llevase al trabajo -continua explicando- y, cuando llegué, dio la casualidad que el director de la sucursal se encontraba en la puerta. Imagínate cómo le cambió la cara cuando me vio bajar del coche oficial. Desde ese día, casi me hacía reverencias al pasar”. Lo explica riendo, como un hecho sin mayor trascendencia, pero la historia es relevante por el papel que Naya adquirió en aquellos años.

Aquel Consistorio de transición tuvo también la suerte de contar con interlocutores como Naya. La información que facilitaba era absolutamente fiable. Lo recuerda la periodista María Eugenia Ibáñez: “Explicaba textualmente lo que se había dicho en cualquier reunión. Era la fuente ideal para cualquier periodista. Conocía las cuestiones urbanísticas, que son muy complejas. Lo controlaba todo y lo sabía explicar. Se explicaba incluso mejor que algunos urbanistas, que sabían tanto que eran incapaces de resumir o traducir a lenguaje comprensible algunos temas. Andrés era todo lo contrario: simplicidad en el argumento y rigor en las cuestiones técnicas”.

Periodismo ‘de calle’

Acerca de esa fiabilidad hay unanimidad entre quienes ejercimos el periodismo de calle. Así lo llamábamos. Cuando alguien preguntaba qué hacíamos concretamente en el periódico en el que trabajábamos, nuestra respuesta era sencilla: “Hago calle”. Que la revista de la Favb se llame Carrer -una publicación que Naya codirigió durante tres décadas- no deja de ser un homenaje a aquella época. María Eugenia Ibáñez sostiene que “Carrer es, de largo, la mejor publicación sobre la información de Barcelona”. “Y yo veo en el rigor de Carrer -añade con énfasis- el rigor de Andrés”, agrega.

“Yo había aprendido -recuerda Naya- que aquello que aparecía en la prensa se solucionaba mejor. Así que tenía claro que había que aprovechar esa circunstancia. Pero los medios eran muy precarios. Redactabas una nota de prensa y había que cruzar toda la ciudad para repartirla a mano por los periódicos”. A las generaciones más jóvenes, a veces les cuesta imaginar cómo era el periodismo sin teléfonos móviles, sin correo electrónico. Pues era así: una sucursal bancaria convertida en una suerte de extensión de la Favb y notas de prensa escritas apresuradamente a máquina y transportadas en mano a altas horas de la noche.

Esa llamémosle complicidad con la prensa se traducía en reservar a los periodistas un lugar privilegiado en las acciones vecinales. Quien esto escribe puede dar fe, porque viajó en uno de los autobuses secuestrados en Roquetes para demostrar que los viejos Chausson podían subir hasta lo más alto del barrio. “Los palestinos secuestraban aviones y nosotros secuestrábamos autobuses”, ríe Naya.

Fiable y comunicativo

Uno de los lugares que Naya visitaba con frecuencia era la redacción de Mundo Diario. Estaba muy alejada de Prosperitat, en la calle Cardenal Reig, en la frontera con Hospitalet de Llobregat, y llegar hasta allí suponía un largo peregrinaje -recuérdese, entonces la Ronda de Dalt no era más que un proyecto en un cajón y el metro era desconocido en algunos barrios-. Allí trabajaba María Eugenia Ibáñez, más conocida como MEI -sus iniciales-, un nombre que aparece con frecuencia en boca de Naya. Cuando explica historias, a menudo acaban con la frase: “Entonces llamé a MEI…”, “hablé con MEI y le expliqué…”, “fui a ver a MEI y le dije…”. Hoy, MEI subraya, como Maria Favà, y como tantos otros periodistas de local, la fiabilidad de Naya y su capacidad de comunicación. Nadie recuerda que una información facilitada por él haya sido desmentida.

“Ha sido, además, un sensible informador -apunta María Eugenia Ibáñez-, capaz de captar detalles que, por su simbolismo, podían interesar a según qué medios y según qué periodistas”. Y recuerda el caso del pino y el banquito del Campo de la Bloc -así llamada en recuerdo de la Casa Bloc de Sant Andreu-, que los vecinos plantaron para reivindicar allí una zona verde. “La historia del pino, que fueron tres porque los escuálidos árboles se iban muriendo, duró dos años, entre 1974 y 1976, hasta que se consiguió la urbanización de la plaza. Yo recibía puntualmente la información del proceso y así la publicaba en Mundo Diario. Creo que mi director estaba ya un poco harto del pino de la Prosperitat, pero me dejaba hacer. Para Andrés, los pequeños detalles han tenido siempre un simbolismo más allá de las grandes causas, de las elocuencias políticas”.

Naya hizo de las historias pequeñas la gran historia del barrio, recuerda María Eugenia Ibáñez, pero su papel como voz del activismo vecinal tuvo, además, una faceta que todos los periodistas le agradecemos y que ella define con absoluta precisión: “Nunca supeditó la veracidad de la información que tantas veces nos pasó a las exigencias de las causas que defendía”.

J. J. Caballero Gil es periodista.

L'entrada Una sucursal bancaria en la Verneda, cónclave de vecinos y periodistas ha aparegut primer a Carrer.

Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

L'entrada La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència ha aparegut primer a Carrer.

Però no és la primera vegada que es dona per acabada la premsa pobra, la que editen les associacions de veïns. L’any 1979 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va muntar una exposició a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu on es mostraven les 45 revistes que s’editaven en aquell moment. Però mentre l’exposició va restar oberta, els més pessimistes ja deien que la mostra representava l’acomiadament, el final d’una etapa i que la marxa s’acabava.

I és cert que en la dècada següent, acabada la dita transició i mig apuntalada la democràcia, els millors líders veïnals van abandonar les associacions per anar a treballar a l’administració. Aquest trasbals va alentir el ritme de les entitats i de retruc també el de les revistes de barri. Van desaparèixer algunes capçaleres i d’altres van anar fent la viu-viu.

El buit creat el van aprofitar altres publicacions també d’àmbit local però impulsades per comerciants o per agents publicitaris i que publicaven més anuncis que notícies. Però en la dècada dels anys noranta el moviment va rebrotar i es van tornar a publicar revistes de barri editades per les associacions. El 2001 se’n van comptabilitzar 121. Ara, vint anys després, només n’hi ha deu que surten estrictament de les associacions veïnals. “Les que van plegar és perquè no van saber mirar més enllà del seu melic”, diu l’Andrés Naya, director de Carrer i exvicepresident de la Favb.

Però alhora que han anat desapareixent les publicacions que depenien només de les associacions n’han sorgit d’altres impulsades per coordinadores veïnals i d’entitats, plataformes cíviques, cooperatives… com Masala de Ciutat Vella, El Clatellot de Nou Barris o la que acaba de nàixer, La Rambla del Poblenou. En aquesta llista no pot faltar La veu del carrer (Carrer), que es la síntesi de les revistes de barri.

Del segle XIX al franquisme dur
Els pobles de Gràcia i Sant Martí, abans de l’agregació a Barcelona, publicaven molta premsa local i cal dir que molt potent. Crida l’atenció L’Arc de Sant Martí, que es va començar a publicar el 1882, es definia com a regionalista, donava suport a la lluita d’Irlanda i va tancar el 1892 després de rebre 21 querelles “per dir la veritat”.

Al barri del Poblenou entre 1924-1928 es va publicar Poble Nou, que estava molt ben escrita i molt ben il·lustrada i donava molta canya a les entitats però alhora les defensava quan el govern civil les clausurava, com va fer amb L’Aliança, que la dictadura de Primo de Rivera feia tancar cada dos per tres per catalanista. Els promotors de la revista -entre d’altres els escriptors Xavier Benguerel, Salvador Roca i Roca i el pintor Ramon Calsina- van acabar a l’exili. Roca i Roca va morir al camp de concentració d’Argelers.

Durant el franquisme i sota l’empara de l’església va aparèixer de nou premsa local, que sovint era un mix entre el full dominical, sermons morals, pinzellades d’història i quan es podia es colava algun tipus de denúncia cívica: Núcleo a Torre Baró, Sarrià, Atalaya del Guinardó; Ideal i La voz de la montaña en els barris de Montjuïc… D’aquestes primeres publicacions i de moltes de les posteriors no hi ha ni catàleg ni col·leccions senceres en cap arxiu públic i el seu estudi es fa ara molt difícil.

Ciclostil i sense peu d’impremta
A final de la dècada dels 60 apareixen les comissions de barri, impulsades sobretot per Bandera Roja i militants dels moviments catòlics. Les comissions es movien en la clandestinitat i la part emergida eren les associacions de veïns, que comencen a fer actes més o menys legals. Tant els fulls que sortien de les comissions com els modestos butlletins de les associacions es feien en ciclostil i sense peu d’impremta. És a dir, il·legals, i el seu objectiu era l’agitació: El Obrero de Sant Adrià del Besòs, Poble Nou, Barrio (d’Horta), La Voz de los Barrios (Nou Barris), Asamblea (Carmel, Can Carol)…

Si les anteriors revistes són difícils de trobar, el balanç d’aquestes encara és mes trist perquè la majoria van anar a la foguera quan es temia alguna “caiguda” (batuda) per part de la policia. Com vam fer els redactors de 4 Cantons el 1975 quan vam decidir autosegrestar un número que havíem dedicat a mossèn Joan Soler i a Josep Maria Huertas detinguts pel cas Wilson que era un militant d’ETA.

A final dels anys 60 ja apareixen publicacions legals, sempre sota el paraigües de l’església, com Carrilet del centre social Almeda de Cornellà, Grama a Santa Coloma de Gramenet, La voz del barrio de l’Hospitalet, Besós que editava l’associació d’exalumnes del Sagrat Cor de Sant Adrià… De totes aquestes, la més ben feta i impresa amb tipografia era 4 Cantons que va sortir entre 1963 i 1967 sota l’empara de la parròquia de Santa Maria del Taulat, i que tornarà a sorgir ja en democràcia.

L’esclat del moviment veïnal
Quan el franquisme estava a la UCI, esclata a Barcelona el moviment veïnal i amb ell les revistes de barri. “Donaven veu als que no en tenien”, recorda Andrés Naya, aleshores un eslògan molt popular. La premsa generalista no pot fer política encara i fa molt de cas a allò que passa als barris, i la lectura dels butlletins i revistes es fa imprescindible per saber on hi haurà la pròxima manifestació o quina campanya es prepara. “El que no sortia a la premsa, no existia” reconeix Naya.

El 1979, l’any de l’exposició i del punt d’inflexió, neix Carrer Gran de Gràcia, que és un dels altres referents de la premsa pobra, i que ja no depenia de l’associació de veïns. Se’n feia un tiratge de 5.000 exemplars, costava 200.000 pessetes cada número i es venia al quiosc al preu de 60 pessetes. El quiosc era la fita que perseguien totes les revistes i algunes, com 4 Cantons o Grama, ho van aconseguir. Ara caldria que l’Hemeroteca de Barcelona fes una tasca prèvia de recollida de revistes i butlletins que ara estan en mans de particulars i entitats per tal de fer-ne després una catalogació.

‘Cap a peus’, la degana
La revista Sant Andreu de Cap a Peus és des de fa anys la degana de la premsa pobra. Surt amb aquesta capçalera i en format revista des de 1980 i només va interrompre la regularitat l’any passat, durant
tres mesos, per culpa de la pandèmia. Des del 1973 i fins al 1980 l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar va publicar un modest butlletí ciclostilat que durant els primers anys tenia només un doble full.

Des de fa cinc mesos el responsable de la revista és l’Àlex González, estudiant de periodisme, que abans feia la crònica d’esports que és una secció important i estable junt amb la de teatre. La d’història local també és cabdal però ha anat apareixent i desapareixent. Abans que ell i durant deu anys el responsable va ser Xavi Aragall. Un altre dels puntals de la publicació va ser Pau Vinyes, que coordinava la secció d’història i que defineix la revista com “la veu del poble”, i recorda que ha estat una escola de periodistes. Els coordinadors han tingut clar que era la revista de l’associació, però alhora era i és un mitjà informatiu i d’anàlisi crítica al servei de tot el barri.

“Acostar el barri a la gent del barri” és la definició que en fa l’Àlex, que explica que ara la revista la fan només entre quatre persones i que abans eren moltes més. Una novetat, que potser crearà escola ara que s’estan acabant els temps del treball voluntari, és que el coordinador cobra. Poc, però cobra.

L’editorial l’escriu la junta de l’Associació però Aragall ressalta que l’entitat “deixa fer” a la redacció i uns i altres procuren no trepitjar l’ull de poll de ningú en temes que poden ser conflictius, com ara l’eix comercial o l’ocupació del cinema Lauren. Quan els temes són delicats procuren recollir totes les versions “de manera didàctica i rigorosa”. En els darrers anys s’ha optat per estar present a les xarxes socials, sobretot Twitter i Facebook, i pengen una part dels articles a internet. Tots plegats són conscients que les associacions de veïns ara tenen molta competència amb les plataformes veïnals i cíviques que han anat apareixent, però també saben que les associacions de veïns són encara les que saben moure’s millor pels laberints de l’administració i aconseguir contactes i informació.

Temes per continuar essent la degana no li faltaran al Cap a Peus. El tema estrella i que probablement donarà més titulars és la interminable estació de la Sagrera.

Tossuderia i resistència dels butlletins veïnals
En aquests moments es publiquen a Barcelona una desena de butlletins que depenen de les associacions de veïns i veïnes. Si comptéssim les magnífiques revistes Masala, El Clatellot i Carrer, que són més globals per utilitzar una paraula de moda, serien alguns més.

Algunes de les associacions que no publiquen butlletins en paper tenen blocs o utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer els seus actes, però aquesta fórmula no agrada els socis més grans que tenen dificultats per connectar-se a internet.

Les associacions del Clot-Camp de l’Arpa i Congrés-Indians no hi van posar gaire imaginació i van titular les seves revistes en paper com El butlletí. Les dues tenen 16 pàgines i porten publicitat com quasi totes. La del Clot va publicar el seu número 286 el passat mes d’abril. La del Congrés va sortir el mes de febrer amb el número 51.

L’associació del Poblenou edita una revista amb el nom del barri. L’abril va treure el número 113, de 24 pàgines. Tenen les revistes publicades des de l’any 2004 penjades a la web. Del 1975 al 1978 el butlletí de l’associació es va fusionar amb la revista 4 Cantons.

Tota la Sagrera es publica des de 1982. El passat abril va publicar-ne el número 188, que té 32 pàgines.

La Vall de Vidre de Vallvidrera va treure el seu número 300 amb setze pàgines el mes de maig. Sovint fa crides a favor del relleu generacional. Publica força notícies de tipus històric.

Putxet actiu és un butlletí molt clàssic amb notícies curtes que es publica des de fa 25 anys. El mes d’abril va treure el seu número 63, que té dotze pàgines.

També és un butlletí molt clàssic Sagrada Família, que porta en el subtítol “50 anys fent barri”. El mes d’abril va publicar el número 119 amb 16 pàgines.

Esquerra de l’Eixample va publicar l’abril el seu número 100 amb articles sobre la gent gran i molta informació feta per dones i per a les dones.

La revista de l’associació de Prosperitat A tot el barri, tirada en blanc i negre i fotocòpia, surt un parell de vegades l’any i acaba de renovar-ne el disseny.

L'entrada La ‘premsa pobra’, cada any es perd un llençol ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

Maria Eugènia Ibáñez: És la informació que queda més a prop del ciutadà. Al veí l’afecta directament perquè li estàs explicant coses que pot tocar, que pot contrastar: té una forma física. Tu parles de transport públic o d’un equipament i el que li dius al ciutadà té una traducció molt clara quan surt al carrer.

Helena López: I moltes vegades, les històries petites tenen molt d’universal. Jo intento trobar coses grans en allò més petit, que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent. La injustícia que pateix la senyora gran de la Vall d’Hebron que no pot arribar al CAP amb l’autobús té molt de similar al que li pot passar a moltes senyores de molts barris, tant de Barcelona com de fora. I aquest és un altre element: quan fem informació local ens mirem molt els temes de Barcelona, però hi ha moltes ciutats amb problemes molt semblants.

MEI: Darrere de les coses petites hi ha una decisió política i una ideologia molt clara. Recordo que als primers anys de la democràcia, a Nou Barris hi va haver una lluita que va durar molt de temps per un arbre. I tu pensaves: com venc això al diari? Perquè creies que havia de sortir. Perquè sabies tot el que hi havia darrere. No era només l’arbre, sinó un barri que volia una zona verda. L’arbre era un símbol.

HL: Aquesta és una mica com la teva batalla: fer que l’arbre sigui icònic i que salvar-lo signifiqui molt més que l’arbre en si mateix.

La Barcelona “rosa de foc” es teixeix a partir de les lluites als barris. I és el periodisme local el que en deixa constància.

MEI: Durant els darrers anys de la dictadura potser no podies parlar d’una reunió entre polítics, però en canvi, quan parlaves dels carrers sense pavimentar del Carmel, o de les cases que s’enfonsaven, o dels veïns que no tenien el mínim elemental per viure, era difícil que ho censuressin amb l’argument que hi havia una interpretació política al darrere. I hi era. Però colava. Col·locar la informació local era més fàcil i per això tenia tanta força: recollia la lluita de molts barris i associacions de veïns que també feien oposició al règim. La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local.

Però aquest tipus de periodisme té el reconeixement que mereix dins la mateixa professió? Es cuida la informació local?

HL: Jo crec que encara es manté prou viva en els principals diaris editats a Barcelona, que tenen una secció específica d’informació local. De fet, jo crec que cada vegada es posen més en valor les històries úniques, la veïna que t’explica el que li passa, el relat humà que només tindràs tu. Ara que tot és actualitat, últim minut i bombardeig d’informació, les històries pròpies es valoren més.

MEI: També té molt a veure amb el redactor que la fa, si està convençut i si lluita perquè li donin l’espai que creu que mereix el tema que treballa. Alguns companys de professió comencen fent informació local perquè és una via d’accés als diaris, i quan ascendeixen, salten a una altra secció. Alguns directors no sempre li donen prou importància: hi ha el mite que tothom pot fer aquest tipus de periodisme. En canvi, jo valoro un mitjà a partir de la informació local que ofereix, perquè crec que implica un coneixement profund de la ciutat. Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla.

HL: I escriure des de la proximitat també és més perillós que escriure sobre Donald Trump, per exemple. Ell no et trucarà. Però potser quan parles de l’arbre de Nou Barris, el terreny on es planta és de Núñez i Navarro. Sembla que sigui més fàcil fer un tema sobre Turisme de Barcelona, però hi ha molts interessos darrere d’aquest consorci, fet que implica més pressió.

L’Helena deia que en la informació local hi ha una inèrcia cap al “barcelonacentrisme”. Això deixa fora les ciutats invisibles?

HL: El que passa a Barcelona sembla que sigui el que més interessa, però hem d’ampliar la mirada cap a l’àrea metropolitana. La taca d’oli barcelonina com a ciutat transformadora amb iniciatives comunitàries també es reprodueix a altres llocs, i és interessant explicar-ho. No només ens hem de quedar amb com de xulo és Can Batlló, al barri de Sants. Segurament a Can Trinxet, a l’Hospitalet, es fan coses similars, però vendre Can Trinxet és encara més difícil que vendre Can Batlló, per la concentració de poder que hi ha a Barcelona.

Quan la M. Eugènia va rebre el premi d’Honor dels Premis de Comunicació Local, el 2010, va fer un discurs on deia que es considerava d’una generació privilegiada. “No vam haver de sotmetre la veritat als interessos econòmics o polítics de les nostres empreses. Avui, adaptem la realitat a la ideologia de la marca empresarial que ens toca defensar”, explicava.

MEI: Durant la primera fase de la democràcia, tots els diaris teníem molt clar què havíem de fer, i en aquell moment els periodistes teníem molta llibertat. Jo vaig treballar a Mundo Diario, que va saber fer el més important que pot fer un mitjà: generar lectors. Estic convençuda que el director no volia fer el diari que es va acabar creant; de fet, va reconèixer que se li havia escapat de les mans. Els redactors érem gent jove, d’esquerres, alguns vinculats al PSUC, i ens el vam fer nostre.

En canvi, després de les primeres eleccions municipals, vaig viure la vinculació de El Periódico amb els socialistes, i és cert que mai vaig patir censura, però la llibertat ja tenia uns límits. També vaig treballar al Full del dilluns durant la primera època de l’Ajuntament democràtic, el 1979, i un dia em va trucar un cap de premsa, que havia estat company meu de manifestacions, dient-me que li feia el joc a la dreta. Simplement perquè informava de coses de l’Ajuntament que no li agradaven. Amb la democràcia, paradoxalment, aquesta generació va tenir una pèrdua d’autonomia. Es va retallar la independència que teníem prèviament quan escrivíem en contra d’un sistema no democràtic. Es va imposar un filtre ideològic, i cada mitjà tenia el seu.

HL: Això ha estat un momentazo amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona. Abans havien estat les nostres fonts, perquè provenien dels moviments veïnals i dels moviments socials. Això ens va deixar una mica descol·locats a tots. En qualsevol cas, cadascú sap on treballa i quines són les línies vermelles, però jo particularment treballo de forma bastant lliure. De fet, crec que els redactors tenim més poder del que pensem. La gent pensa que hi ha una mà negra que moltes vegades no existeix: que un tema no surti publicat no s’explica tant perquè sigui un silenci mediàtic com perquè a ningú no se li ha acudit de posar-hi la banya. I en això faig autocrítica. Però el diari al final vol tenir lectors i vendre exemplars, i si tens una bomba, trepitgis el que trepitgis allò donarà visites i notorietat.

Però el poder polític i el poder econòmic intenten controlar la informació?

MEI: És cert que, si un redactor té les coses molt clares, acaba donant la informació. Però jo he viscut l’evolució de la pressió de la ideologia i de les relacions d’aquests poders amb els mitjans. En alguns diaris, el poder econòmic és el que controla la informació. Si els crèdits els paguen els bancs, la teva llibertat està condicionada. Si treballes en un mitjà que té aquestes hipoteques, hi ha coses que no pots dir.

Parlem de com ha estat la cobertura informativa de grans moments històrics a Barcelona, començant pels Jocs Olímpics. Es va fer un relat edulcorat? Hi havia escletxes per al periodisme crític?

MEI: Hi va haver autocontrol des d’alguns mitjans, com a mínim sobre els àmbits dels quals jo informava, com les obres o els projectes. I, de fet, l’autocontrol es va estendre també a una part de la ciutadania. Josep Antoni Acebillo [director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona’92] explicava que, quan van acabar les obres de la Ronda de Dalt, que van causar un desgavell per a molts veïns, hi va parlar directament per agrair-los la comprensió. La ciutat estava il·lusionada i no es feia sang dels problemes. L’anàlisi crítica més a fons en matèria urbanística i social es va fer des de Carrer; va ser l’oposició més raonada, coherent i necessària. Cap diari va fer res de similar.

I dels Jocs a macroprojectes com el Fòrum o el 22@. Alguns mitjans de comunicació els han venut com a models d’èxit.

HL: Sobre els Jocs Olímpics, fer la lectura a toro passat és molt fàcil, però era un moment en què la gent venia d’una crisi brutal i necessitava una injecció d’energia i il·lusió. Potser els silencis dels mitjans ni tan sols eren autocensura, potser els periodistes vivien també aquesta il·lusió col·lectiva.

Crec que el relat sobre el Fòrum i el 22@, projectes posteriors, és diferent: les conseqüències dels Jocs ja s’havien fet evidents i era més fàcil escoltar les “veus dissidents”. És cert que, al principi, semblava que qualsevol crítica volia dir anar contra el progrés, i en això hi van tenir molta responsabilitat els redactors. Però, així com els crítics amb els Jocs se situaven als marges, era un discurs més underground, el missatge que a final dels 80 no s’escoltava, avui esclata a les xarxes. I els mitjans no poden mirar cap a un altre costat. Per molt que vulguin pintar una realitat edulcorada, la informació hi és i tothom la sap.

MEI: La ideologia d’un equip de govern queda clara a través de la política d’urbanisme i d’habitatge. És on es mouen els diners i el poder, a través de les construccions. Els constructors a Barcelona, fins i tot quan hi ha hagut un poder municipal d’esquerres, han tingut moltes possibilitats de maniobrar. Són poders a l’ombra que no sempre han estat prou fiscalitzats.

Cal seguir reivindicant l’escola Huertas Claveria en la informació local?

MEI: Ell va crear una manera de fer periodisme local, el va valoritzar. Era l’exemple del company que, quan va pujar el seu estatus, no va voler fer el salt a la secció de política. Va demostrar la importància de fer una informació ben feta sobre l’entorn, la traducció política, sociològica, ideològica del que té lloc a una ciutat. No sé si això encara es manté, la professió ha canviat molt. I amb això no vull dir ni de lluny que tot temps passat fos millor, o que la meva generació fes millor periodisme. El que sí que tinc molt clar és que ho vam tenir més fàcil. És en aquest sentit que érem uns privilegiats, perquè la feina ara es fa moltes vegades amb poc temps, menys recursos i pitjors condicions.

HL: Jo crec que l’empenta segueix. La gent jove té moltes ganes, va als llocs, es mou, és molt canyera. I tot això ho fa malgrat que parteix d’una situació molt més precària i cobra sous molt més baixos. Però l’espurna d’explicar les històries des de la proximitat, d’escoltar els veïns, de fer coses petites que són universals, es manté.

A prop de la ciutadania
La M. Eugenia Ibañez i l’Helena López han compartit ofici en el mateix mitjà de comunicació, El Periódico, però en moments diferents. Representen dues generacions de periodistes de carrer,
de les que parlen als lectors des de la proximitat i els expliquen coses “tangibles” que tenen efectes pràctics en la seva quotidianitat.

Aquesta és la principal aportació de la informació local, creuen, perquè implica “un coneixement profund de la ciutat”. “Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla”, explica la Maria Eugènia. Per la seva banda, l’Helena posa en valor “les històries petites que tenen molt d’universal”. “Jo intento trobar coses grans en allò més reduït, en el que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent”, relata.

L'entrada “La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local” ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.

Muchos han sido los colaboradores. Su generosidad ha sido inmensa. En treinta años no llegan a cinco los que se han negado a colaborar con nuestra revista. El trabajo realizado ha estado rodeado de complicidades. Siempre encontrábamos algún momento para compensar los esfuerzos. En los últimos tiempos vuestra compañía me ayudaba a engañarme pensando que los años no pasaban. La verdad es que yo me lo he pasado muy bien.

Las entidades y colectivos que nos habéis tenido en cuenta habéis llenado nuestras páginas de contenido. Sin vuestras reflexiones y reivindicaciones en muchas ocasiones hubieran quedado en blanco.

Los nombres y los sentimientos se me agolpan. Dejadme que los relacione en silencio. No quiero ser injusto. Dibujantes, periodistas, fotógrafos, activistas, empezamos siendo compañeros de viaje y hoy sois mis amigos.

A los compañeros de la Favb, de ayer y de hoy, agradeceros que hayamos podido hacer, con total autonomía, una revista crítica sobre la Barcelona de los barrios. Vuestra generosidad ha sido fundamental para editar 157 números. Vuestra generosidad será determinante para que Carrer tenga continuidad. Esta ciudad necesita más que nunca publicaciones críticas y rebeldes.

Seguiré acariciando las páginas de Carrer y podéis seguir contando conmigo.

Editorial:

Continuem sense ‘el Naya’

L’aniversari de Carrer -tres dècades d’una existència lligada als avatars de la nostra ciutat- coincideix amb la retirada de la primera línia de la seva ànima mater, l’activista veïnal i fins ara codirector Andrés Naya, un capricorn tossut, pencaire i entusiasta al qual la revista de la Favb (i tantes altres aventures de la premsa pobra) deu tant la perseverança com una honestedat reconeguda dins i fora del moviment veïnal.

És la generació que en la seva joventut es va revenjar de l’escolarització franquista muntant partits, agrupacions i mitjans d’expressió clandestins i que en la maduresa ha tensat la corda per mantenir estructures crítiques -sobretot mentals- que qüestionin l’autocomplaença d’una ciutat que, ben entrat el segle XXI, ha hagut de patir una pandèmia mundial per frenar i pensar que les coses es podien haver fet d’una altra manera.

Ara toca a una altra generació, la dels fills dels obrers que van poder anar a la universitat, que es va escolaritzar en democràcia i que ha viscut més llibertat i també més precarització, recollir aprenentatges i armar-se amb noves eines per intentar entendre el món que l’envolta i transformar-lo fent front a antics i nou reptes.

Un veritable final de cicle que remou també el tauler on es cuina la modesta revista Carrer.

Continuar significa renovar la confiança tant amb la Favb i les associacions veïnals com amb la resta de companys de viatge que són els col·laboradors i els lectors. Engreixar la màquina i posar-la al dia mantenint la base que l’ha fet una publicació útil tant per al moviment associatiu com per als focus de debat vius a la ciutat, sensible als neguits que sorgeixen de les persones que habiten els barris de la globalització i oberta a l’entrada de les noves generacions que han de dir la seva.

Carrer ha sigut una barreja d’intuïció, ofici, militància i, per què no dir-ho, un punt de bogeria. I també d’amistat. Sabent que no hi ha ningú imprescindible, és imprescindible que hi hagi algú. Com ara les lectores i lectors de Carrer. Continuem?

L'entrada ¡Gracias! ha aparegut primer a Carrer.