Assetjament institucional

Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.

Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta multa no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.

Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.

El més difícil, recuperar els vincles

Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un secreta dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.

Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.

Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.

Debilitament de les xarxes veïnals

El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.

Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.

Un organisme qüestionat

El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà Octuvre.cat revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons Octuvre.cat, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.

L'entrada La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control? ha aparegut primer a Carrer.

Pobresa i exclusió social

El primer indicador és l’impacte de la pobresa: a Barcelona, el 40,6% dels menors de 17 anys està en risc de pobresa o d’exclusió social, segons la taxa Arope. Un treball remunerat ja no garanteix unes condicions de vida dignes a causa dels preus inaccessibles i exorbitants de l’habitatge, els salaris baixos i la inflació. La conseqüència immediata de la crisi de l’habitatge en l’àmbit educatiu és la mobilitat escolar: alumnes que marxen o arriben en qualsevol moment del curs. Aquesta inseguretat residencial vulnera greument el dret a l’educació, i comporta pèrdua de vincles i inestabilitat emocional.

Barcelona ha registrat els darrers anys un volum alt de matrícula viva: entre 4.000 i 6.000 alumnes s’inscriuen amb el curs començat. Són més del 30% de les noves matriculacions i, de tots ells, més de la meitat formen part de l’alumnat vulnerable. Els efectes de la pobresa en l’educació, sobretot quan afecten condicions bàsiques per a la salut -com la manca de descans i problemes d’alimentació i d’higiene- repercuteixen en la capacitat de concentració, l’autoestima i les expectatives de futur. Tot això pot generar absentisme, retard d’aprenentatge o trastorns de la conducta. Aquest alumnat necessita un acompanyament més intensiu i, en paral·lel, és essencial treballar amb les famílies. La situació s’ha agreujat aquest curs amb la reducció de les plantilles de tècnics d’integració social i educadors socials, figures cabdals en contextos socioeconòmics desafavorits. A més, les agrupacions per nivell de rendiment escolar en matèries instrumentals que fan alguns centres no afavoreixen el progrés de l’alumnat. Molts centres estan desbordats perquè hi manquen els recursos humans necessaris.

Alumnat nouvingut i d’origen divers

El segon indicador és l’atenció a l’alumnat nouvingut o d’origen estranger: segons dades del Consorci d’Educació, el curs 2024-25, el 21% de l’alumnat en els ensenyaments obligatoris era de nacionalitat estrangera, i el 45,8% d’aquests alumnes es trobava en situació de vulnerabilitat. La seva trajectòria educativa és significativament diferent -i sovint, pitjor- que la d’infants i joves autòctons: l’índex de repetició i d’abandonament escolar prematur és més elevat. Molts viuen de manera silenciosa un dol migratori que es mostra en forma de tristesa, apatia o dificultats per adaptar-se. A la secundària, aquest procés és especialment delicat, perquè coincideix amb una etapa en què els joves estan construint la seva identitat i buscant el seu lloc dins un grup. És freqüent el cas de nens que han viscut amb els avis -o altres familiars- en el país d’origen, i que, en arribar a l’adolescència, venen a viure aquí amb uns pares que coneixen poc, i han de deixar enrere la seva vida quotidiana.

La integració acadèmica i social d’aquest alumnat continua sent un repte complex. Des del 2023, diversos instituts de Barcelona han creat les anomenades aules d’acollida accelerades per als alumnes nouvinguts. Es tracta d’una prova pilot i, aquest curs, n’hi ha deu a la ciutat. L’objectiu és que l’alumnat aprengui el català bàsic en cinc mesos i, després d’aquest període, s’integri al centre que li correspon. Aquesta mesura és controvertida: obliga els joves a afrontar dos processos d’adaptació en pocs mesos i, sovint, quan arriben a l’institut, s’hi incorporen a mig curs, fet que pot generar sensació de rebuig o desconnexió. A més, el funcionament d’aquestes aules és molt diferent del de l’aula ordinària, on hi ha un professor diferent per a cada matèria. Molts d’aquests alumnes necessiten una etapa de transició amb materials adaptats per a estudiants amb poc domini de la llengua catalana i un professor de suport a l’aula per ajudar-los. Però els instituts no disposen de més hores de professorat per oferir aquest acompanyament i això dificulta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Autisme i trastorns d’aprenentatge

Per últim, els darrers cinc anys, el nombre d’alumnes amb autisme i trastorns d’aprenentatge -retard greu d’aprenentatge, dislèxia, discalcúlia, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat- s’ha duplicat. Segons el Síndic de Greuges, aquest augment no vol dir que hi hagi més casos, sinó que hi ha una millor detecció. En l’actualitat, l’autisme és la necessitat educativa específica més prevalent, i la inclusió a l’aula pot ser molt positiva si l’alumnat rep els suports i les adaptacions necessàries. Pel que fa als trastorns d’aprenentatge i al TDAH, afecten el 10%-15% dels infants i adolescents. Aquest alumnat necessita un acompanyament personalitzat i, sovint, ajustos en la manera d’ensenyar i d’organitzar l’aula. Tot i això, encara hi ha dificultats en la detecció perquè els equips d’assessorament pedagògic i de salut mental infantojuvenil estan saturats. Les famílies que s’ho poden permetre recorren a diagnòstics privats.

A l’etapa de secundària, les dificultats es poden aguditzar amb trastorns de l’alimentació, autolesions, trastorns d’ansietat o processos de transició de gènere. En paral·lel, el bullying s’ha convertit en un problema molt present en les escoles i instituts, sobretot per l’impacte de les xarxes socials i l’ús de la intel·ligència artificial. Malauradament, la presència de professionals de suport educatiu -psicopedagogs, psicòlegs, infermeres, logopedes, vetlladors- és encara molt minsa en el conjunt dels centres.

Tot plegat fa que el professorat hagi d’atendre, amb recursos insuficients, situacions molt diverses i sovint delicades. Per fer-hi front cal dotar el Decret d’Educació Inclusiva dels recursos humans i econòmics necessaris; desburocratitzar les tasques, sobretot les de tutoria, perquè el professorat tingui més hores d’atenció individualitzada per a l’alumnat i les famílies, així com de coordinació entre docents; i reduir ràtios i estendre la codocència per facilitar la personalització de l’aprenentatge. En definitiva, cal reivindicar, des de tots els àmbits, que l’educació inclusiva sigui una realitat, no només un principi. Sense inversió, l’atenció a la diversitat quedarà en paper mullat i el professorat continuarà afrontant en solitari la complexitat creixent de les aules. La inclusió només es garantirà amb polítiques públiques, finançament, formació i serveis externs ben dotats.

*Cristina Abelló és docent de secundària.

L'entrada L’atenció a la diversitat a les aules, una emergència educativa silenciosa ha aparegut primer a Carrer.

Sempre que parlem de rendes cal aclarir algunes qüestions. En primer lloc, que la renda de cada barri és la mitjana de la de tots els seus habitants, un càlcul estadístic que no recull l’existència de desigualtats entre veïns del mateix barri. Hi poden haver barris on les desigualtats siguin reduïdes -en general, és el cas dels barris de rendes molt baixes- i altres on convisquin persones amb nivells de renda molt diferents. Aquesta és la situació de barris en processos de gentrificació -pot estar passant a Gràcia, el Poblenou i zones de Ciutat Vella-, on la renda dels nous veïns és significativament més alta que la dels antics habitants. Més d’un cop, quan he explicat aquestes dades, he hagut de fer front a alguna persona de barri ric indignada -sentir-se ric de vegades fa vergonya- que m’ha recordat que al seu barri també hi ha pobres. I és veritat: l’elevada mitjana del barri no evita que una part del veïnat sigui pobre. Potser per això el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es concentren els barris més rics -juntament amb Pedralbes i la Vila Olímpica-, és el que té més centres dedicats a repartir aliments. La gent amb ingressos alts se sent obligada a ajudar els més pobres.

En segon lloc, i com dèiem abans, les dades de renda poden tenir errades. Sovint s’escapen les rendes dels molts rics -diversificades en estructures empresarials complexes- i les dels molt pobres, com la gent sense llar o les persones migrades forçades a treballar sense declarar-ne els ingressos. Les desigualtats reals sempre són més grans. D’altra banda, la renda només reflecteix una part de la desigualtat econòmica. El patrimoni és l’altra, i inclou les propietats acumulades o heretades. Tots els estudis mostren que les desigualtats patrimonials són més difícils de conèixer -es camuflen en diferents formes de tinença- i són més grans que les de renda. Per tant, la desigualtat de renda ens dona sempre una pintura atenuada de la desigualtat real.

Raons i conseqüències

Que Barcelona sigui desigual, social i territorialment, no és un fet extraordinari. Les grans ciutats del món concentren grups de població molt desiguals. Hi viu gent molt rica, o hi passa una temporada -a aquests no els comptem-, i hi viu gent molt pobre, que sovint fa tasques de serveis per als més rics. Aquesta figura general pot variar segons com es defineixi la ciutat. Si Barcelona segregués Nou Barris i la resta de barris del Besòs, es tornaria menys desigual perquè desapareixerien una part dels pobres locals -el que ja fem amb la gent que viu a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o altres zones perifèriques-. Passaria el mateix si la gent de Sarrià i Pedralbes es constituís en municipi independent. Per això no podem limitar la nostra visió a l’àmbit local. Allò realment crucial és que vivim en una societat on la gran desigualtat és endèmica. Està associada a l’accés molt desigual a la propietat -reproduït per l’herència-, a una regulació laboral que genera salaris molt baixos en determinats sectors, i a polítiques públiques fetes a mida per afavorir l’acumulació de capital i protegir la riquesa. També a polítiques migratòries que generen capes de població sense drets laborals ni de ciutadania. I també a una construcció cultural propiciada pel sistema educatiu i els mitjans de comunicació que enalteix el paper dels rics i devalua les activitats laborals que fan els pobres.

Hi ha força evidència empírica que les desigualtats de renda estan associades
a moltes altres qüestions crucials: salut, nivell educatiu, participació política, reconeixement social, discriminacions… Per això, el fet que les desigualtats es concentrin territorialment i es formin guetos de rics i de pobres enquista els problemes. La resistència a l’aplicació de la mesura del 30% de construcció d’habitatge protegit en obra nova té també el significat d’impedir l’arribada de veïns poc solvents.

Les retallades en els serveis públics de fa una dècada; la gentrificació impulsada pel turisme i el desenvolupament d’un pol tecnològic; la inadequada política d’habitatge i educativa -que facilita la segregació escolar-, sense perdre de vista l’onada de propaganda racista i xenòfoba, reforcen les tendències a la desigualtat. I quan aquestes són endèmiques, hi ha un sector social, el més desfavorit, condemnat a la pobresa, la marginació i l’explotació. Per això, calen polítiques decidides, persistents en el temps, ambicioses i orientades a donar veu i capacitat d’acció a les víctimes d’aquest procés. Un espai on el moviment veïnal hi ha de jugar un paper essencial.

*Albert Recio és professor d’economia i activista veïnal.

L'entrada Desigualtat persistent ha aparegut primer a Carrer.

Segons l’estudi Una aproximació a la pobresa en el treball, que elabora cada any el sindicat CCOO, el 2021 la taxa se situava en el 10,8% a Catalunya, el que equivalia a 350.000 treballadors. A Barcelona, l’indicador s’enfila fins al 12,4%, detalla l’Institut Metròpoli, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Això suposa més de 85.000 treballadors. En ambdós casos, l’origen de les dades és l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i que xifra els ingressos per llar. A més, l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya, de la Fundació Foessa -vinculada a Càritas-, subratlla que el 2021 el 23,8% de la població catalana afectada per l’exclusió social treballava.

Romina Garcia, responsable de concertació territorial a CCOO i coordinadora de l’informe del sindicat, apunta que es tracta d’“un problema estructural, perquè malgrat que hagi baixat els darrers anys [el 2018 la taxa catalana s’elevava al 14,4%] no s’erradica”. En aquest sentit, Garcia destaca que els increments del salari mínim interprofessional (SMI) han estat clau en el descens, “perquè és un factor corrector de la pobresa i les desigualtats”, si bé reconeix que els vertiginosos ascensos que acumula la inflació o el preu de l’habitatge comporten que “les pujades salarials quedin molt diluïdes”.

Col·lectius vulnerables

A l’hora de detallar quins són els col·lectius més afectats per la pobresa a la feina, Garcia ho té clar: “Qui hi està més abocat són els joves, les persones migrades, les dones o les persones amb discapacitat”, col·lectius en què hi ha una major precarietat en els contractes i, sobretot, les jornades parcials hi tenen una incidència major. Aquest darrer és un element clau. Si tenim en compte que l’SMI arriba aquest 2023 a 15.120 euros bruts anuals, és evident que per ser considerat estadísticament un treballador pobre cal haver tingut feina només uns mesos o tenir una jornada parcial, a banda dels milers de persones migrades abocades a treballar sense contracte perquè no tenen papers.

Garcia subratlla que “la parcialitat involuntària és altíssima: gairebé la meitat de la gent que treballa a jornada parcial ho fa sense voler-ho, perquè no troba una feina a jornada completa, i això genera malestar”. Segons l’informe, la parcialitat involuntària va ser del 45% a Catalunya el 2022, el que significa que hi havia més de 200.000 persones “que haurien desitjat una ocupació a jornada completa” i no la tenien, el que es tradueix en una “insatisfacció amb el tipus de jornada que respon sovint a una insuficiència d’ingressos”.

L’Observatori del Treball i Model Productiu assenyala que sectors amb poca presència femenina, com l’agricultura i la indústria, tenen uns “nivells baixos de parcialitat”, mentre que és molt superior en “sectors feminitzats i que es cobreixen amb personal jove”, com l’educació, la cura de persones, les activitats esportives i d’entreteniment o el servei de menjar. Sectors, d’altra banda, tradicionalment mal pagats. Així, el document Els salaris a Barcelona 2021, elaborat per l’Ajuntament, situava la remuneració mitjana anual en l’hostaleria en 13.270 euros, xifra que arribava als 18.221 en els serveis socials i als 20.767 en el comerç al detall.

Però les dificultats per afrontar les despeses quotidianes, com l’habitatge i l’alimentació, van molt més enllà dels treballadors considerats pobres segons l’estadística oficial. De fet, aquesta és una realitat molt generalitzada que s’ha accentuat els darrers dos anys amb la inflació. Entre juny del 2021 i octubre del 2023, els preus s’han encarit un 12,5% de mitjana a la província de Barcelona, però és que els aliments i les begudes no alcohòliques ho han fet gairebé un 25%, una evolució molt superior a la dels salaris.

Per a l’AMB, el salari de referència per viure dignament a la capital catalana va elevar-se a 1.552 euros mensuals el 2022, 117 per damunt dels 1.435 d’un any abans. Sempre segons aquest estudi, gairebé el 70% d’aquests ingressos s’han de destinar al pagament de l’habitatge (34%), a aliments i begudes (22%) i a les despeses de la llar (12%). La realitat, però, és que més del 40% dels sous a Barcelona queden per sota d’aquestes xifres, d’acord amb l’informe sobre salaris a la ciutat elaborat pel Consistori. Dit amb altres paraules, més enllà dels treballadors amb rendes que queden per sota del llindar de la pobresa, un volum molt important de la població de la urbs no en té prou amb els ingressos laborals per viure-hi amb dignitat, una situació que s’ha accentuat pel creixement desbocat en despeses com l’alimentació o l’habitatge [vegeu desglossat].

Amb aquest panorama, el document de CCOO Catalunya conclou que “calen mesures no només per guanyar en estabilitat laboral [malgrat els passos endavant en aquest àmbit que ha suposat la reforma laboral], sinó també per guanyar en qualitat, amb salaris adequats i on el treball tingui la funció de garantir una vida digna a les persones treballadores”. Garcia insisteix en la necessitat d’abordar i reduir la “parcialitat involuntària” en el treball, reivindica que es continuï apujant l’SMI i veu “imprescindible traslladar part dels beneficis empresarials als salaris”, ja que la taxa de guanys s’ha recuperat de manera espectacular -només cal veure els darrers resultats presentats pel sector financer, l’energètic i bona part de l’Ibex-, mentre que els sous han perdut poder adquisitiu.

Així mateix, la dirigent sindical advoca per “recuperar el pes de la negociació col·lectiva en les empreses”, per millorar condicions; garantir i millorar el sistema de protecció social; regular les rendes del lloguer i establir controls de preus en els aliments bàsics. Només si s’avança en tot plegat, l’existència de treballadors pobres podrà convertir-se en un record del passat i no en una crua realitat present.

L’habitatge, una pujada molt per sobre dels salaris

El preu del lloguer d’un habitatge està en màxims històrics. Segons les dades oficials de l’Institut Català del Sòl (Incasòl), la renda mitjana en els contractes formalitzats durant el segon trimestre del 2023 va ser de 1.123 euros mensuals, un 12,7% més que un any enrere i un 24,3% per damunt del mateix període del 2021. En una dècada, el preu mitjà d’un nou lloguer s’ha disparat un 66% a la ciutat. Creixements, en tots els casos, molt superiors als dels salaris. La darrera estadística disponible indica que el sou mitjà a la capital tot just va pujar nominalment un 9,6% entre 2011 i 2021. Ras i curt, l’esforç que fa un treballador per pagar el pis és cada cop més gran i l’aboca a una precarietat creixent, malgrat que l’estadística no el defineixi com a pobre.

L'entrada Treballar i ser pobre ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia i la crisi de preus dels darrers anys han empitjorat les situacions de vulnerabilitat que pateixen les famílies. Algunes d’elles intenten buscar solucions en l’Administració més propera, l’Ajuntament, que és la que paradoxalment té menys eines per poder fer-hi front. Però això no vol dir que des del món municipal no es puguin prendre mesures per reduir la pobresa energètica i, sobretot, empoderar les famílies en els seus drets.

La certificació

L’Administració local a Catalunya té un paper clau en la pobresa energètica: és qui s’encarrega de certificar la vulnerabilitat de les persones que no paguen les factures dels subministraments bàsics. La certificació, que es materialitza amb un informe anomenat de risc d’exclusió residencial, és clau per evitar el tall de subministrament per impagament, i el tramiten els serveis socials municipals o, en el cas de Barcelona, els punts d’assessorament energètic.

Aquestes oficines, que es van posar en marxa el 2017, han esdevingut imprescindibles per a la ciutadania, no només per aturar el tall de subministraments, sinó també per acompanyar les famílies en els tràmits farragosos per accedir a ajuts com el bo social. En aquest sentit, cal que aquests punts es consolidin com una política de ciutat per empoderar les persones en el seu dret als subministraments bàsics i contrarestar la manca d’informació i la confusió que generen les empreses de subministraments.

La pandèmia, però, ha fet estralls i un servei que abans de la crisi sanitària era accessible per als veïns i les veïnes de cada districte, ara només s’hi pot accedir amb cita prèvia, que es demana per telèfon o via correu electrònic. El fet de no tenir atenció presencial d’urgència i que qualsevol ciutadana no pugui apropar-s’hi presencialment sense haver reservat la cita està generant moltes limitacions a famílies que tenen dificultats per accedir-hi pels canals habilitats. A més, en un context de creixement exponencial de la pobresa energètica, els temps d’espera d’aquestes oficines són cada vegada més llargs, i això genera angoixa i patiment a les famílies que sí que els hi va de dies de poder accedir, per exemple, als descomptes del bo social.

Estratègia a curt i llarg termini

Tot i això, per erradicar la pobresa energètica cal anar molt més enllà i construir una estratègia. A curt termini, cal que les empreses energètiques assumeixin els impagaments de les famílies vulnerabilitzades. Fins ara, s’ha aconseguit amb Endesa, a través d’un conveni signat amb la Generalitat el març del 2021, però cal que les altres grans companyies, com Naturgy i Iberdrola, pugin al carro. Aquesta és una responsabilitat de l’Administració autonòmica, però cal que ajuntaments com el de Barcelona es posin del costat de la ciutadania i facin pressió a la Generalitat i a les companyies per aconseguir-ho. I a llarg termini, és necessari canviar les regles del joc i recuperar la gestió d’aquests serveis bàsics per garantir-ne l’accés universal. I aquí el paper del món municipal serà clau.

Maria Campuzano és portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

L'entrada La cita prèvia limita el suport a les famílies més vulnerables ha aparegut primer a Carrer.

“Normalment, ens toquen entre quatre i cinc llançaments per setmana”, explica Filiberto Bravo, president de l’Associació Veïnal de Ciutat Meridiana. “Hem arribat a tenir-ne onze en un mateix dia. En general, els aconseguim ajornar una setmana o un mes, però el procés i l’angoixa continuen”, denuncia. “Arriba un moment en què no hi ha ajornament i arriba la Brimo amb 10 furgonetes. Els nens han de deixar l’escola, els pares han de buscar pisos on ficar-se… Realment, és una pressió que molta gent no pot suportar”.

Malgrat l’entrada dels comuns a l’Ajuntament el 2015, el problema de l’habitatge, iniciat amb la crisi del 2008, no s’ha pogut revertir. “Fa dues setmanes, hi va haver un llançament en un pis de l’Institut Municipal d’Habitatge. La família hi duia dos anys vivint. És una cosa que fa molt de mal, perquè Colau va entrar a l’alcaldia dient que aturaria els desnonaments i marxarà de l’Ajuntament executant-los. Això sí que és dur. I més quan hi havia una petita esperança per canviar les coses, que ja hem perdut”, es queixa Bravo.

Per tot plegat, a Ciutat Meridiana l’ocupació d’habitatges d’entitats financeres o immobiliàries -que posseeixen el 30% d’immobles del barri- està a l’ordre del dia. No hi ha alternativa. És o això o viure al carrer. “Tenim 200 famílies ocupant pisos de bancs i immobiliàries, esperant alguna solució. A més, moltes d’aquestes persones no tenen papers, són nouvinguts sense res ni ningú, invisibles per a les Administracions”, subratlla l’activista. Quan les famílies recorren a la Mesa d’emergències socials, l’òrgan municipal encarregat d’adjudicar habitatges a aquells en situació de risc d’exclusió residencial, l’espera per aconseguir una llar s’enfila com a mínim als tres anys.

Pisos buits

“Hi ha molts pisos que fa anys que estan buits. No només dels bancs, sinó també de les Administracions: tant de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya com de l’Institut Municipal”, denuncia Bravo. Per això demana al govern municipal que es recuperin tots els pisos buits: “Tots aquests habitatges tancats, que són com cromos per als bancs, s’han de destinar a la Mesa d’emergències socials i s’han de repartir a la gent que ho necessita”. També demana que “deixin de passar-se la pilota de l’habitatge” i que no “menteixin tant”. “Si diuen que s’han fet 78 pisos de protecció oficial a Torre Baró, que ho siguin de debò. Del total, només quatre han anat a la Mesa d’emergència”, protesta l’activista, que també demana que el barri deixi de ser invisible a ulls de l’Ajuntament. oriol lapeira portús

L'entrada Sense novetat a ‘Villa Desahucio’ ha aparegut primer a Carrer.

Así empezaba el artículo “Los tres contenedores”, publicado en Carrer, en marzo de 2020, sobre los alojamientos de proximidad provisionales (Aprop), eufemismo para hablar de cajas de zapatos con ventanas. Según el colectivo de arquitectos Straddle3 -“urbanismo táctico”-, se trata de una “estrategia que responde de forma ágil, urgente y pragmática a situaciones de emergencia por la carencia de vivienda”.

El bloque de la calle Nou de Sant Francesc con Josep Pijoan (Aprop Ciutat Vella), promovido por el Ajuntament de Barcelona, no es una mole de hormigón ni piedra en argamasa. Más bien, tres contenedores de barco puestos uno encima del otro, y reforzados con una malla de algo parecido a la fibra de vidrio.

De cuatro plantas y 12 puertas, los primeros inquilinos llegaron entre enero de 2020 -borrasca Gloria- y marzo de 2020 -confinamiento por la pandemia-. La estancia ha de ser temporal, especie de pensión antes de dar con una solución duradera, antes de serles otorgada una vivienda sólida que no se la lleve el viento. Sin embargo, algunos residentes de Aprop Ciutat Vella siguen siendo los mismos que entraron, hace ya tres años.

Daniel vive en uno de los doce pisos. Tartamudea de manera un tanto imperceptible. Ya en la cincuentena, arrastra los pies y se abriga con un jersey de lana gruesa. Camina mirando el suelo, con la cabeza de leva que le pesa un mundo. Saca las llaves para entrar al rellano.

Reportero Jesús: ¿Lleva mucho viviendo aquí?
Daniel: Buf, desde el principio. Vivo con mi tío.
R. J.: ¿Dos en el piso?
D: Sí.
R. J.: ¿Y convivís bien?
D: Bueno.
R. J.: ¿Dónde estaba antes?
D: Buf, se cayó mi casa, en el Raval.
R. J.: ¿Entera?
D: Parte.
R. J.: ¿Están bien estos pisos?
D: Sí, no me puedo quejar.
R. J.: ¿Hace frío o hace calor?
D: No hace frío.
R. J.: ¿Ni calor?
D: No hace calor.
R. J.: Querría hacer algunas fotos, si no es molestia.
D: No le puedo decir nada más.
R. J.: ¿Y si le dejo mi teléfono?
D: No tengo teléfono.
R. J.: Solo querría saber si la casa es confortable.
D: Lo siento, no puedo decir nada.

En los bajos de Aprop Ciutat Vella, un anexo del centro de atención primaria Gòtic, con carteles en los que se apremia a la tercera edad para que se ponga la cuarta dosis de la vacuna contra el coronavirus -“És el moment de fer el gest que estàvem esperant”-. Al lado se encuentra un habitáculo para la dirección de Aprop, que cuenta también con una educadora social -“no estoy autorizada a hablar”-.

La dirección de Aprop Ciutat Vella no quiere hacer declaraciones: “Ya sabe el protocolo, tiene que enviar un mail al Ajuntament”. Los vecinos no saben/no contestan. Al azar, picas a uno de los interfonos: “Lo siento, yo estoy enfermo y no sé nada”. Nadie quiere hablar. Los meses pasan. Los años se van. La gente se muere. Los contenedores perduran.

En los años de la crisis, entre la crisis económica social de 2008 y la crisis de la pandemia de 2020, el arquitecto Joan Artés (Barcelona, 1954), gerente de La Casa por el Tejado, buscaba huecos en los áticos de los edificios modernistas del Eixample para colocarles un contenedor encima. En su mundillo, una “solución contemporánea” para edificar sin mucho coste. Ese contenedor se convertiría en un sobreático de lujo.

De la trilogía Barcelona sucia: “El mapa, en el que se observa claramente la degeneración del proyecto original de Ildefons Cerdà, como un cuadro del puntillista Seurat –La Seine à la Grande-Jatte-: más de un millar de puntitos rojos marcan los números de los edificios en los que es susceptible construir -añadir-. ‘Cuarenta de nuestros comerciales técnicos -“fuerza de venta”- peinaron la ciudad durante un año, picando a los timbres, casa por casa, localizando fincas”.

Quizá eso es precisamente la metarrealidad, algo que parece lo que no es. Un contenedor no debería ser una casa.

Uno de los proverbios de la Biblia viene a decir que los pobres serán los príncipes. Ahora no lo son.

‘Allotjaments provisionals de proximitat’

“L’Aprop del barri Gòtic el formen 12 allotjaments provisionals de proximitat. En els prop de tres anys de funcionament de l’equipament, marcats per la pandèmia, cinc unitats familiars ja han accedit a habitatges i recursos definitius i pròximament també s’hi traslladaran quatre unitats familiars més.
Les persones i famílies residents als Aprop es troben en situació d’exclusió residencial, ateses pels serveis socials municipals. L’estada als Aprop ha suposat una oportunitat pels residents per poder estabilitzar la seva vida, en el seu entorn proper, mantenint xarxes tant socials com escoles i demés serveis, i a partir d’aquí anar construint processos de recuperació i anar avançant cap a l’autonomia. Des dels Aprop es pot oferir una atenció de qualitat des de la quotidianitat i la coordinació estreta amb els serveis socials, oferint una resposta ràpida sempre que s’escau”. Fuente: Ajuntament de Barcelona.

Leed también el artículo «‘Loving Barcelona’, guía para turistas ‘de calidad'».

L'entrada Sobre contenedores, vulnerabilidades y edificios ha aparegut primer a Carrer.

El fet que les mesures adoptades fins ara siguin conjunturals i decidides sobre la marxa també posa de manifest la incapacitat de les administracions per dissenyar un pla de xoc contra la pobresa, cada cop més estructural, amb cara i ulls, tal com reclamen les entitats socials que treballen a la primera línia de foc. I no serà perquè la situació els hagi agafat de sorpresa. “La inflació va començar a augmentar l’any passat i el seu impacte social és generalitzat”, recorda l’economista i vicepresident de la Favb, Albert Recio. Tanmateix, sembla que pocs se la van prendre seriosament fins que Rússia ha amenaçat el benestar del cor d’Europa.

La por a perdre eleccions

Segons Recio, cap de les mesures no està servint per frenar realment aquesta escalada i la decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’endurir el preu del diner ens aboca a un escenari de recessió econòmica. Els governs no s’atreveixen a prendre mesures radicals que perjudiquin les rendes dels més rics, gravin els sectors econòmics amb més beneficis o posin sobre la taula un model energètic alternatiu al petroli. La raó, per a Recio, és que són impopulars i això significa perdre eleccions i alimentar el discurs de la ultradreta. Que hi hagi molts representants de lobbies econòmics en les estructures ministerials tampoc no ajuda.

Un dels primers a denunciar la pobresa d’Espanya ha estat Human Rights Watch en un informe presentat el juliol passat. L’oenegé situava les famílies amb fills, les mares solteres, les persones grans, i els joves i les persones migrants com els col·lectius més afectats. En el cas de Catalunya, l’organització internacional no era tan dura a l’hora de valorar la resposta de les institucions, però sí que deixava clar que les mesures adoptades han estat insuficients per aturar la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, sobretot les més vulnerables, perquè tenen data de caducitat.

En això coincideix l’ONG amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya. Davant les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya en què es presumia de la contenció de la pobresa i l’exclusió social, l’entitat ha denunciat que les mesures són pegats. “El problema és que quan desapareguin, deixaran de tenir aquest efecte de contenció”, cosa que demostra que “no són prou efectives per reduir la bossa de pobresa i exclusió crònica”. La solució no és anar prorrogant mesures provisionals com la del govern central que suspèn -teòricament- els desnonaments de famílies vulnerables.

Cada cop més empobrits

Des de la Taula del Tercer Sector s’apunta que “no és només que les famílies cada cop estiguin més empobrides i pressionades”. És que no hi ha opcions per sortir-se’n: la precarietat s’està generalitzant i el risc que arrossegui més persones que ara no estan en una situació de pobresa i exclusió és molt alt. És per això que l’entitat reclama a les administracions previsió. “Fa setmanes que es parla d’una probable recessió a la tardor. Malgrat no saber ni com serà ni la magnitud, s’hauria d’estar treballant en aquest escenari hipotètic, de manera preventiva, per evitar que les agafi de nou desprevingudes i que a corre-cuita hagin de respondre amb una política de pedaços”, remarca.

A banda de falta de previsió per part de les administracions, també hi ha l’incompliment de mesures ja aprovades, com és el cas del conveni que regula la pobresa energètica i que un any i mig després de la firma de l’acord entre la Generalitat i Endesa encara no s’ha desplegat, tal com han denunciat la Taula d’Entitats i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Francina Alsina, presidenta de la Taula, exposa la situació terrible en què viuen milers de famílies: “Estem enmig d’una crisi social molt greu, que es podria agreujar encara més amb el previsible escenari de recessió que es planteja aquesta tardor. La inacció institucional pot deixar el poc aconseguit en paper mullat”.

Maria Campuzano, de l’APE, recorda que hi ha famílies que segueixen rebent avisos de tall de subministrament i el que no té sentit és que no s’apliqui un mecanisme que ja existeix, i més de cara a un hivern que s’albira molt cru. “No s’entén que el Govern català tingui aquesta actitud tan passiva quan el conveni és una eina imprescindible”, insisteix, i centra les seves crítiques en el departament de Drets Socials, que encapçalava Violant Cervera fins a la sortida de Junts del Govern. “No està fent els deures”, remarca. Davant d’aquesta situació, les dues entitats ja han anunciat que no assistiran a cap més reunió del grup de treball del conveni “mentre no hi hagi avenços palpables”.

És difícil destriar quant hi ha d’electoralisme en decisions com la que es planteja ara des del Govern central de fer una cistella bàsica d’aliments assequible, tot i que Recio la qüestiona perquè creu que sols beneficiarà les grans cadenes, que són les que s’ho poden permetre. Els preus dels aliments han disparat l’IPC sense que això reverteixi en els salaris, i per trobar xifres similars ens hem de remuntar al 1984. Amb la invasió d’Ucraïna com a argument, el consumidor està pagant de la seva butxaca tant la despesa de la producció com la recuperació dels marges de benefici del sector.

Segons les dades publicades aquest mes de setembre per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els aliments que més s’han encarit són els olis (24%), la llet, els ous i els formatges (19,2%), el pa i els cereals (18,9%), els aliments preparats (14,6%), els llegums i hortalisses (14,2%), i la carn i la fruita (11%). La població sense accés a aliments bàsics està augmentant igual que la que ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. “Augmenta la població que no es pot permetre menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies i també la població que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada”, recorden des de la Taula del Tercer Sector.

El programa d’aliments europeu s’acaba

El programa FEAD de la Unió Europea per a assistència material a les persones més desafavorides, que es va aprovar per al període 2014-2020 i es va prorrogar a causa de la pandèmia, té els dies comptats. La raó principal és que la pobresa no només s’ha d’abordar des de l’alimentació. “De què serveix tenir un paquet d’arròs si no puc cuinar?”, es pregunta Lluïsa Puigardeu, coordinadora de solidaritat de la parròquia de Sant Medir, a la Bordeta. “Cada dia la salut mental de la gent està pitjor. Avui han vingut tres persones desesperades plorant i demanant ajuda”, denuncia. Des de la Creu Roja, Joaquim Ventura explica que el nou programa europeu aposta pel repartiment econòmic a través de targetes. “Es pretén deixar d’estigmatitzar la pobresa fent-la anar als bancs d’aliments”, remarca. Tanmateix, tot i que el nou programa s’havia d’implementar el 2023, els treballs de la comissió de la Generalitat encarregada de desenvolupar-lo estan a les beceroles. No hi ha calendari, ni pressupost ni dades sobre l’abast de la prestació.

L'entrada Pegats contra la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen i amb escassos lligams entre si. També havia de simbolitzar la gènesi del desgreuge amb un extraradi resignat a ser el calaix dels mals endreços de l’àrea metropolitana. Que l’alcaldessa Ada Colau se sumés a la imatge connotava un compromís inèdit de Barcelona amb les seves localitats veïnes, condicionades per ser la perifèria de la capital.

Una aliança inaudita

“Aquella foto estava molt ben pensada des del punt de vista simbòlic i mediàtic”, analitza José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. “Colau [BComú] acabava d’arribar al poder; compartia frontera amb algú d’una sensibilitat similar encara que fos d’un altre partit, com Núria Parlon [PSC], i els comuns tenien encara l’empenta de ser una força que es preocupava per les classes populars i les perifèries”, desgrana Mansilla. El context que descriu ja és passat, un cop diluïda l’efervescència de l’ascens d’ex-activistes al govern de Barcelona.

El component aglutinador de l’aliança inaudita de les cinc alcaldies va ser el mateix que continua definint bona part del cantó Besòs: l’alta concentració de població desfavorida en barris estancats en la desestructuració i la pobresa, a més de frustrats i estigmatitzats per llargs anys de desídia i incapacitat de les institucions per sufocar el cúmul més gran de penúries que s’amuntega a Catalunya.

Obligacions autoimposades

La teràpia de xoc per començar a intentar revertir la desatenció a la franja desvalguda de Barcelona i la seva conurbació es va anomenar Agenda Besòs, el motiu rere la instantània premeditada. El pla -concretat en 10 objectius i 50 línies estratègiques el 2018- aspirava a fer bascular inversions cap al flanc metropolità que s’ha sentit menystingut en comparació amb el del Llobregat. El llistat d’actuacions promogut per les alcaldies venia a ser un contracte d’obligacions que els ajuntaments s’imposaven, supeditat alhora a obtenir finançament d’instàncies superiors. Colau ho va sintetitzar marcant com a meta configurar “una nova centralitat” al voltant del riu.

“L’Agenda Besòs havia de donar visibilitat a la zona, però als nostres barris i ciutats ens vam adonar ja el 2019 que això ni funciona ni va enlloc. El document potser està ben treballat en alguns aspectes, però, sense inversió, és un document buit”, critica el president de la recentment constituïda Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, Pepe Sánchez. L’aparició de la plataforma que agrupa moviments associatius de les cinc localitats evidencia que l’esperança de fer contrapesar les desigualtats internes a Barcelona i la seva rodalia no s’ha materialitzat. La mateixa Agenda Besòs quantificava que 16 dels 25 barris més vulnerables a l’àrea metropolitana barcelonina s’apilaven a les rodalies de la desembocadura del Besòs. Res fa suggerir que les estretors s’hagin atenuat.

“El que ha canviat és que un seguit de persones han començat a trucar a portes, a fer-se notar i a dir que el Besòs no és només un dormitori ni estem per solucionar el problema a la gran àrea”, postula Sánchez. Mansilla hi coincideix: “S’ha projectat sobre la zona i des de fa dècades tot allò que Barcelona no volia per a ella. És la catifa sota la qual escombrar tot el que no ens agrada veure”.

Full de ruta

Les alcaldesses i l’alcalde van situar la reducció dels índexs de pobresa com a prioritat, i van fixar el 2020 com a horitzó per recollir fruits. Quan van tornar a ajuntar-se el 2017 per presentar les grans línies del full de ruta, van parlar també de crear un gran parc adjacent a les Tres Xemeneies, acondiciar la llera del Besòs que dona a Barcelona, revitalitzar els polígons industrials, ampliar els passos per a vianants i ciclistes entre una banda i l’altra del riu i programar una festa entre les cinc ciutats per forjar una identitat compartida. El cert, però, és que bona part de les previsions no han deixat de ser intencions sense gaire concreció, reformes a mig fer i pendents d’execució o idees de les quals no n’hem sabut res més.

L’emblema de tot plegat ha de ser la remodelació de les Tres Xemeneies i els terrenys que les encerclen. Tot i dissenyar un pla director urbanístic i un hub del coneixement i de la pau de caràcter internacional per reconvertir l’antiga central, la fita continua en el terreny dels desitjos més que en el dels resultats tangibles, sotmès a vaivens -l’últim, el pol audiovisual que la Generalitat de Catalunya ambiciona instal·lar-hi- i vist amb recel per col·lectius veïnals, que temen un pelotazo urbanístic amb 1.844 habitatges i empreses altament tecnificades que es desentenguin de les urgències socials dels voltants.

Privacions enquistades

Més flagrant resulta encara que les privacions continuïn enquistades a la vora del Besòs, atiades pel trasbals de la pandèmia. N’hi ha prou amb sobrevolar alguns fets recents: la mort d’una parella mentre intentava escalfar-se en un camp de barraques a Montcada i Reixac; el crit d’alerta pels desnonaments freqüents a barris com Ciutat Meridiana i Sant Roc; el desallotjament de desenes de subsaharians que malvivien des de fa anys en una nau abandonada a Badalona; el perpetu estancament del projecte per desallotjar i enderrocar el malmès bloc del carrer de Venus a la Mina, o l’amenaça sempre latent de la contaminació, com fan palès les sentències contra la cimentera de Montcada i la troballa d’antics residus industrials potencialment cancerígens que mantenen tancat un tram de platges entre Sant Adrià i Badalona.

Una consigna d’una manifestació recent contra la inseguretat i l’infrahabitatge al barri del Besòs i el Maresme venia a condensar el malestar. “Som barri obrer, no el vostre traster”, s’hi cridava. “Sempre som el cosí pobre. Les millores que arriben fins al 22@ no entren al nostre barri”, protesta Tareixa Pardo, membre de l’Associació de Veïns del Maresme.

Per a Mansilla, les persistents angoixes del Besòs són el resultat d’anys arraconant-hi adversitats. “No és res que s’arregli d’un dia per un altre, ni tan sols en dècades. Necessita empenta, atenció continuada, molts diners i protegir la gent que hi viu d’altres sotracs que, com les crisis econòmiques, fan que acabi sent oblidada”, prescriu l’antropòleg.

Crítiques a Barcelona

En comptes de compenetració, els últims sis anys han demostrat més bé que l’Ajuntament de Barcelona té més capacitat financera per abordar les emergències que les poblacions veïnes, menys acabalades. Mentre la capital s’ha dotat del seu pla de barris amb 150 milions d’euros de fons propis, no ha existit una transferència equiparable d’ajuts de la Generalitat o l’Àrea Metropolitana a la corona nord de Barcelona.

Precisament, els ajuntaments de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià van queixar-se el 2021 de les mancances del Consorci del Besòs, l’òrgan cridat a articular una governabilitat col·legiada per impulsar reformes més enllà de les fronteres dels termes municipals. La crítica va acabar assenyalant l’Ajuntament de Barcelona, tot un símptoma que l’aparença d’unitat del 2016 no s’ha cultivat prou.

No obstant això, l’ingrés de la Generalitat al Consorci ha revifat les expectatives perquè l’eix Besòs torni al primer pla. “Ens en congratulem, perquè ja avisàvem que l’organisme està buit de contingut”, apunta Sánchez. El moviment veïnal, però, urgeix concrecions i no quedar-se només en les fotos.

El veïnat s’autoorganitza

Set federacions, entitats i plataformes van constituir el novembre passat a Badalona la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Els seus objectius, “treballar per la construcció d’una governança metropolitana de l’eix del Besòs des del teixit veïnal”, “consensuar una planificació estratègica” i “desenvolupar projectes coherents amb les necessitats i potencialitats dels barris” de la zona. “Sense justícia espacial, la urgència social i la vulnerabilitat es distribueixen desigualment en el territori”, asseguren en el seu comunicat, on assenyalen que el Besòs acumula baixos nivells de formació i de renda, una menor esperança de vida, altes taxes d’atur i condicions de vida més difícils. La coordinadora té l’antecedent de les Jornades Veïnals de l’Eix Besòs del 2020, que ja van abordar problemes d’urbanisme, patrimoni, infraestructures i mobilitat; habitatge, vulnerabilitats i emergències socials; sistema productiu i formació; salut i medi ambient; i polítiques de gènere i igualtat. El 2021 es van començar a formar taules tècniques amb equips dels cinc ajuntaments implicats i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La coordinadora la formen les federacions veïnals de Barcelona (Favb), Badalona (FAVB), Santa Coloma de Gramenet (FAVGram) i Montcada i Reixac (FAVMir), l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma per la conservació de les tres xemeneies, i la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Redacció

L'entrada Una foto fixa de pobresa al voltant del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

Ha estat confeccionat pels tècnics de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona utilitzant dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2019, i estan agrupades per seccions censals.

S’han comparat totes les dades per mesurar les desviacions respecte a la mitja: en blau, apareixen les rendes més baixes; en vermell, les més altes; en groc, les mitges; en verdós, les mitges baixes; i en taronja, les mitges altes.

La gran taca blava a banda i banda del traçat del riu Besòs corrobora les desigualtats amb Barcelona, que manté majoritàriament rendes mitges al centre i altes als barris alts del districte de Sarrià-Sant Gervasi.

El mapa interactiu està disponible a: https://taulaurbanisme.org/maps/renda-bcn-besos.

L'entrada Els colors de la desigualtat: mapa de la renda a Barcelona i els municipis del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

En les grans àrees metropolitanes apareixen desigualtats extremes. Són grans concentracions de població on conviuen persones amb una posició econòmica molt diferent. La dinàmica de les metròpolis tendeix a la diferenciació territorial. Un dels seus efectes és la segregació per nivells de renda. Un element que juga un paper clau en aquesta història és, sens dubte, el del preu de l’habitatge, que és producte de les dinàmiques del mercat i les polítiques d’habitatge. Els més rics sempre poden triar on volen anar i, habitualment, opten per espais excloents.

Barcelona té la renda més alta…

Que a la conurbació barcelonina hi ha barris rics i pobres es pot constatar amb una simple passejada. Ja teníem estudis que mostraven desigualtats entre els barris de Barcelona i entre la ciutat i la seva perifèria immediata. Ara, disposem d’una eina més precisa, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a partir de la informació de l’Agència Tributària. És possible que no capti l’activitat submergida, però la pintura general és molt bona. Les estadístiques de renda tenen dificultats per captar les més altes -que es poden camuflar de diverses formes-, i també les més baixes. En aquest cas, la informació ve per seccions electorals i permet situar molt bé les desigualtats en l’espai. No totes les persones que voten en una mateixa taula tenen la mateixa situació econòmica, però en tractar-se d’àrees petites, el resultat és prou representatiu. Cal assenyalar que les dades de les rendes més altes estan topades: a les seccions de més ingressos els assignen 32.183 euros de renda familiar el 2019. Això impedeix conèixer si hi ha seccions on la renda real és molt superior a aquesta quantitat.

Amb les dades del 2019, la primera evidència és que la renda mitjana de Barcelona (16.894 euros) és clarament superior a la de la resta de municipis: Montcada i Reixac (12.684), Badalona (12.440), Sant Adrià de Besòs (11.233) i Santa Coloma de Gramenet (10.779). Però una mitjana amaga moltes coses. Cal analitzar les diferències entre els que guanyen més i els que guanyen menys. No és el mateix que uns guanyin un 30% més que uns altres o que ho facin dues, tres o cinc vegades més. Les desigualtats tenen graus. Encara que les rendes més altes estiguin topades, l’ordre de desigualtats entre les seccions més riques -els 32.183 euros- i la més pobra -una secció de Badalona on la renda mitjana és de 5.120 euros- és més de sis vegades superior.

…i més desigualtat

El més significatiu és veure els extrems. Les seccions de rendes més altes se situen totes als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (21) i les Corts (4) de Barcelona. Per contra, la majoria de seccions en rendes inferiors als 10.000 euros estan a l’àrea del Besòs: als districtes barcelonins de Nou Barris (23), Sant Andreu i Sant Martí (7 a cadascun); a Santa Coloma (37), Badalona (25), Sant Adrià (7) i Montcada i Reixac (3). A la resta de Barcelona, només Ciutat Vella té 15 seccions amb aquest nivell de renda. Si tenim en compte el pes d’aquestes àrees pobres en el conjunt del seu territori, les majors concentracions de zones molt pobres representen el 37,5% a Sant Adrià, el 26,3% a Santa Coloma, el 19,6% a Nou Barris i el 16,2% a Badalona.

Si comparem la diferència entre les àrees riques i pobres, Barcelona és la població més desigual, seguida de Badalona, on coexisteixen zones amb rendes relativament altes (18.720 euros) amb altres de molt baixes. La resta de municipis presenten un índex de desigualtat moderat, donat que en tots ells només hi trobem àrees de rendes baixes. Santa Coloma, la ciutat de menor renda, és també la més homogènia -la seva renda més alta se situa en 12.252 euros-.

Un plantejament metropolità i social ambiciós

Tenim dos problemes relacionats: el de les desigualtats i el de l’extrema pobresa. El segon és producte del primer. És una situació que genera molt patiment, que impedeix a moltes persones garantir-se un nivell de vida digna, estabilitat vital. Però no podem perdre de vista que bona part de la seva situació és producte de desigualtats diverses, fruit de les normes i polítiques institucionals, d’una protecció de drets desigual -com en el cas de l’habitatge i el món laboral-, de mecanismes discriminatoris -com els que hi ha en el sistema escolar-, de polítiques públiques inadequades. Hem de ser conscients que som davant una gran crisi social i ecològica. I el Besòs és un dels espais on aquestes es manifesten amb més desigualtats. Fer front als seus problemes no es pot fer només en l’àmbit local: requereix un plantejament metropolità i social més ambiciós.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Mala peça al teler davant la crisi social i ecològica ha aparegut primer a Carrer.