Però, què hi ha de cert en tot això? La recent publicació de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona (EJOB) 2025, elaborada per l’Ajuntament, permet tenir una radiografia actual del jovent a la ciutat, a partir de la qual es poden contrastar algunes d’aquestes idees. Això sí, s’ha de partir d’una premissa que ja posa en escac qualsevol estereotip: la població jove no és un col·lectiu social homogeni, sinó que entre els i les joves hi ha tanta diversitat com en la pròpia societat de la qual formen part.

“Els i les joves no s’esforcen, ni treballen, ni estudien”

Sovint s’associa el jovent amb l’hedonisme, amb la manca d’esforç i amb el poc interès per la feina o pels estudis, però les dades disponibles projecten una imatge ben diferent. Per exemple, tot indica que el compromís del jovent amb la seva formació és creixent. A Catalunya, l’abandonament escolar prematur s’ha reduït de manera significativa des del canvi de segle, passant del 30% el 2000 al 13,5% el 2025. Aquest percentatge es refereix a la proporció de població jove de 18 a 24 anys que, com a màxim, ha assolit la titulació de l’ESO i no està cursant cap estudi. Lògicament, l’assoliment d’un nivell de formació baix dificulta després una inserció laboral de qualitat i pot contribuir a la cronificació de la pobresa, en la mesura en què l’origen social condiciona les trajectòries formatives dels i de les joves. És per això que l’objectiu dels països de la Unió Europea és situar la taxa per sota del 9% el 2030. Per tant, encara queda marge de millora, però s’avança per bon camí.

A Barcelona, concretament, el 2025 només el 2,9% de la població jove manifesta que ni treballa, ni estudia, ni busca feina. En canvi, el 21,3% declara que treballa i, a més, estudia. De fet, les noves generacions continuen essent les més formades de la història: prop del 60% dels barcelonins i barcelonines de 25 a 34 anys tenen estudis universitaris, un percentatge que, liderat per les dones, no ha deixat de créixer durant les darreres dècades.

Malgrat tot, els darrers cinc anys ha crescut a la ciutat la proporció de joves en situació de sobrequalificació en relació amb la seva feina. El 2025, tres de cada deu afirmen que la seva feina actual no està gens relacionada amb els seus estudis, una proporció que arriba al 15% en el cas del jovent amb estudis universitaris més qualificats. Aquests resultats, per tant, el que demostren és que l’esforç dedicat a la formació per part de la població jove no es veu correspost pel mercat de treball, ja que encara no és capaç d’absorbir les competències adquirides per una part significativa del jovent.

“Els i les joves no volen emancipar-se”

Un altre dels mantres que s’escolten sobre la joventut és que no s’emancipen perquè estan molt còmodes a casa dels pares i no volen assumir responsabilitats; o que no es compren un habitatge perquè no estalvien prou, com sí que ho van fer els seus pares o els seus avis. Però la realitat torna a exonerar els i les joves d’aquesta responsabilitat. L’actualitat residencial ja fa anys que ve marcada per una crisi d’habitatge galopant, fonamentalment d’assequibilitat, que dificulta sobretot l’accés a l’habitatge per part de la població jove.

Les dades de l’Observatori Català de la Joventut són també eloqüents en aquest sentit: entre 2006 i 2025, en vint anys, la taxa d’emancipació domiciliària de la població de 16 a 29 anys s’ha reduït gairebé a la meitat en el conjunt de Catalunya, passant del 32,6% al 18,6%.

Davant d’aquest panorama, és cert que prop del 40% dels i de les joves de Barcelona de 16 a 34 anys encara viuen amb els pares, però ho fan sobretot per raons econòmiques. O bé per la manca de recursos econòmics propis (35,8%), o bé per l’elevat preu de l’habitatge (16,5%). A més, els i les qui aconsegueixen emancipar-se en un context immobiliari tan hostil, ho fan en unes condicions molt exigents. Tres de cada quatre joves emancipats viuen de lloguer a la ciutat, assumint un cost mitjà mensual que supera els 1.000 euros. D’aquests, gairebé un de cada tres afirma haver rebut ajuda econòmica de la família per assumir aquesta despesa i el 20% s’ha pogut emancipar compartint pis amb altres persones, i la majoria d’ells manifesta que ho fan així per necessitat econòmica. No és difícil intuir que, en la gran majoria de casos, el retard en l’emancipació domiciliària del jovent barceloní no és quelcom voluntari, sinó que es tracta d’una problemàtica estructural i complexa, propiciada per la crisi de l’habitatge.

“Els i les joves només pensen en sortir de festa i estan enganxats al mòbil”

La realitat del lleure juvenil també és molt més diversa del que sovint es creu o es representa per part dels prejudicis de la població més adulta. El 2025, les activitats de lleure més habituals entre els i les joves de Barcelona són passejar, consumir continguts audiovisuals, quedar amb amistats, fer esport i compartir temps amb la família. La pràctica esportiva, per exemple, forma part de la rutina setmanal de tres de cada quatre joves, on el sedentarisme s’ha reduït dràsticament durant les darreres dècades. A més, destaca també la freqüència amb la que realitzen activitats culturals, com ara la lectura o les pràctiques creatives o artístiques -ballar, pintar, cantar…-, entre les quals són molt més actives les dones.

En canvi, les activitats sovint associades a la imatge més estereotipada de l’oci juvenil, com anar a discoteques o fer botelló, tenen una incidència molt inferior. Només una minoria afirma realitzar-les almenys un cop a la setmana -menys del 10%- i, de fet, menys del 20% afirma que surt de festa amb la mateixa freqüència. I és que, en general, des del 2000, segons dades de l’Observatori Català de Joventut, les pràctiques de risc vinculades a l’oci com el consum de tabac, d’alcohol i de drogues s’han reduït de manera significativa entre el jovent català.

Per altra banda, és evident que les noves tecnologies, com els mòbils o internet, ocupen un paper central en la vida quotidiana del jovent, a les quals mostren certa dependència. Gairebé la meitat de la població jove de Barcelona sent neguit quan porta temps sense mirar el mòbil. A més, gairebé la totalitat són usuaris freqüents d’algun tipus de xarxa social i el 60% s’informa sobretot a través d’aquest mitjà. Ara bé, les dades de l’EJOB també apunten que la gran majoria de la població jove és conscient d’alguns dels riscos que això comporta. Més del 80% afirma estar exposat o exposada a desinformació a través de les xarxes socials i ho veuen com un problema per a la democràcia. Tanmateix, aquests indicis, tot i que es poden donar amb més intensitat entre la població jove, no són fets exclusivament juvenils, sinó que són més aviat símptomes dels reptes compartits que té per davant el conjunt de la societat.

“Els i les joves passen de la política i són més de dretes”

Resulta obvi que la majoria de la població jove no participa ni a la política ni al món associatiu de la mateixa manera que ho feien les generacions anteriors. El 2025, només el 15% de la població jove barcelonina afirma assistir amb certa freqüència a actes polítics i reivindicatius. Però això no significa que no tinguin interès per la política. La valoració d’aquest interès per part de la població jove de Barcelona s’ha mantingut al mateix nivell els darrers anys, i sempre se situa per sobre del 5 en una escala del 0 al 10. Si més no, no es registra una tendència decreixent. De fet, aproximadament un de cada quatre es mostren actius en la participació d’accions reivindicatives puntuals i més individualistes, com fer boicot en el consum d’alguns productes per motius polítics o ètics, penjar informació reivindicativa a les xarxes socials, firmar per alguna causa…

A nivell ideològic, i novament lluny dels tòpics, més del 40% dels i de les joves barcelonines es consideren d’esquerres, essent aquesta l’opció majoritària, mentre que el 30,7% no es posiciona ideològicament i només l’1% s’identifica amb l’extrema dreta. Aquests resultats són refermats per l’elevada sensibilitat que mostren envers qüestions socials com la igualtat de gènere, la protecció del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+, sobretot entre les dones, les quals tendeixen a participar més també en accions reivindicatives. Pel contrari, segons les dades de l’EJOB, el perfil de jove menys mobilitzat políticament es correspon amb homes residents als barris més desafavorits.

En definitiva, les dades de l’EJOB 2025 ofereixen un retrat del jovent de la ciutat que contradiu clarament molts dels mites que circulen al voltant de la joventut. Mostren una generació formada, activa, diversa i amb una elevada capacitat d’adaptació, però també condicionada per problemes estructurals com l’accés a l’habitatge o la sobrequalificació laboral. Actualment, els i les joves de Barcelona no són una generació acomodada que rebutja assumir responsabilitats, ni tampoc una generació desvinculada de la política o de la vida col·lectiva. Són, més aviat, una generació que intenta construir el seu projecte vital en un context econòmic i social molt més complex que el dels seus pares. I és precisament aquesta perspectiva, i no els tòpics, la que hauria de guiar el debat públic sobre el futur de la joventut.

*Sergio Porcel és membre de l’Institut Metròpoli.

L'entrada La població jove de Barcelona, més enllà dels tòpics ha aparegut primer a Carrer.

Al jovent ja no li interessa la política?

Li interessa, però hi ha moltes formes de canalitzar-ho. S’hi interessa menys per les dimensions més formals i institucionalitzades de la política. Però el jovent és molt actiu en altres dimensions, vinculades a causes concretes, relacionades amb estructures menys formalitzades i menys estables de participació política. No s’hi han deixat d’interessar, però han canviat les formes de vehicular el seu interès.

La política tradicional genera rebuig?

La gent jove vol tenir una relació menys mediatitzada amb els seus interessos socials i polítics. Aquesta relació més directa es produeix per diversos fenòmens. Per una banda, les generacions joves actuals tenen més formació i informació; estan més capacitades per comprendre la realitat política i actuar-hi de forma directa sense la necessitat d’agents d’intermediació política. Per l’altra, els actors polítics han viscut un procés de burocratització
i institucionalització, i han anat perdent el vincle amb la ciutadania. Els partits ja no són òrgans de representació, sinó actors que competeixen en les eleccions, que volen mantenir unes estructures molt institucionalitzades. I això genera distància.

El jovent prefereix les organitzacions que tracten temes específics, més que una associació veïnal o un partit?

És una conseqüència del fet que ja no necessitin tant els espais d’intermediació. S’ha passat d’una participació política basada en les lleialtats, on tu tens una identitat i busques un espai estable de representació d’aquesta identitat, a espais de representació que es mouen segons causes concretes. La participació és més volàtil, perquè les causes apareixen i desapareixen amb més facilitat que un projecte holístic d’un partit, un sindicat o una associació veïnal. Hi ha qui parla que anem cap a una ciutadania més stand-by, de persones que s’activen i es desactiven en funció de les causes polítiques que en aquell moment són rellevants per a elles.

Quin creu que és el futur del jovent en les associacions veïnals?

Les associacions veïnals generen una infraestructura comunitària molt important per activar els moments de més mobilització política. Malgrat que la participació volàtil de les generacions més joves pugui substituir algunes coses d’aquest associacionisme estable i formal, no pot substituir-ho tot. Però tot i que segueix havent-hi gent jove implicada en associacions veïnals, el jovent, per edat, està menys present en aquests espais perquè es troba en un moment vital que implica canvis importants, que sovint requereixen mobilitat. Acostuma a ser un moment de desarrelament i això fa que les associacions vinculades al territori se’n ressentin. A més, en aquest moment de la vida, hi ha espais de participació i militància propis: associacions, sindicats estudiantils, entitats de lleure… Les associacions veïnals sempre han estat de gent més aviat adulta, i això seguirà sent així, com les associacions de famílies d’alumnes també són d’un període determinat de la vida.

Quin és el paper dels sindicats estudiantils? Són la porta d’entrada a organitzacions polítiques tradicionals?

Sí, fan una funció de porta d’entrada. Com les associacions de lleure. Hi ha un tipus d’associacionisme que, amb els anys, deriva en altres formes.

Què porta un jove a implicar-se en un partit, un sindicat o una associació?

Els recursos tenen un efecte: la gent amb més formació i més disponibilitat de temps participa més. També les actituds, que estan vinculades als recursos -per exemple, si tens tradició familiar d’implicació política-. Però el que cada cop té més rellevància és que el jovent participa en causes que troben que són significatives i que encaixen en els seus moments vitals.

Considera la gent jove que les seves reivindicacions s’escolten? És aquest un motiu de desafecció política?

Clarament. Per entendre els canvis en la participació de les generacions joves, cal tenir en compte la menor necessitat d’intermediació política, però també que estem cada cop més en societats més adultocèntriques o adultistes. Per una qüestió de piràmide poblacional, el jovent és cada cop menys important en termes demogràfics, i això fa que els partits tinguin menys incentius per atendre els seus problemes. I si les institucions tenen cada cop menys incentius per atendre el jovent, aquest té cada cop menys incentius per preocupar-se’n. És un cercle viciós que contribueix a l’allunyament entre joventut i política institucional. En l’habitatge és veu molt bé: el problema té unes implicacions enormes per a les generacions futures, però el sistema és incapaç de resoldre’l políticament. Això és un indicador de la poca priorització que es fa de les necessitats, demandes i interessos del jovent. Si davant d’un problema tan evident les institucions són incapaces de respondre, per què hauria el jovent d’interessar-se pel sistema?

El 60% dels joves s’informen sobretot a través de les xarxes socials. Els partits polítics cada cop hi entren més, per fer arribar el seu missatge. Funciona?

L’aparició de les xarxes socials ha tingut un gran impacte, sobretot en les generacions més joves, perquè és la seva font d’informació principal. Són una via més per la qual poden informar-se políticament i implicar-se, i redueix els costos d’interactuar políticament i d’entrar en el debat. Però les xarxes tenen una dinàmica de polarització: escoltes, mires i tens els teus referents informatius, i això provoca bombolles que a vegades no entren en contacte amb la resta. Els partits fan esforços per entrar en les xarxes, alguns amb més habilitat que altres. Hi ha coses molt forçades sobre les quals els joves ironitzen més que no hi connecten. El seu ús ha de ser molt autèntic. Si no, pot ser contraproduent.

El 40% de les persones enquestades es consideren d’esquerres, però només l’1% es percep d’extrema dreta. Està aquesta sobredimensionada?

Sens dubte. Les dinàmiques de comunicació política funcionen en base a onades. Ara estem enmig d’una on la presència del discurs d’extrema dreta està molt present. Tenim la contradicció que fins i tot els qui intentem contenir-la el que fem és donar-li rellevància. Tot i així, la dinàmica de polarització de les xarxes ha facilitat que es normalitzin discursos que fa cinc o 10 anys no ho estaven. I que hi hagi una penetració més gran d’aquests discursos entre les generacions joves i no tan joves.

L'entrada Roger Soler-i-Martí, doctor en Ciències Polítiques: “El jovent ha canviat la manera de vehicular l’interès per la política” ha aparegut primer a Carrer.