Les primeres mesures

Pla Endreça i guerra als manters. Un paquet de mesures per “posar ordre a l’espai públic” i marcar distàncies amb l’anterior govern bipartit. El pla inclou intervencions immediates pel que fa a la neteja, el manteniment del mobiliari urbà, les actuacions de control per a la reducció de les conductes incíviques i l’acompanyament a les persones vulnerables. Però els manters ja han denunciat una “persecució brutal” i el mateix Albert Batlle -tercer tinent d’Alcaldia- ha avisat que fer-los desaparèixer és un objectiu prioritari: “A Barcelona no volem aquesta activitat. Ningú es pot jubilar de venedor ambulant. És un comerç il·legal que afavoreix l’explotació de persones”.

Desfer l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai. En ple mes d’agost, les grues van entrar al carrer de Pelai, un dels símbols de la pacificació del trànsit al centre de la ciutat impulsada pels Comuns. El govern municipal va ordenar posar més aparcaments de bicis, motos i zones de càrrega i descàrrega, desfent una obra molt significativa de l’anterior executiu. Diverses plataformes veïnals han denunciat que és un “pas enrere” en la lluita per millorar la qualitat de l’aire de Barcelona.

Represa de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv. Al febrer, l’alcaldessa Colau va suspendre les relacions amb la ciutat d’Israel per la “violació sistemàtica dels drets humans” contra la població palestina. La decisió va despertar el rebuig de tots els grups municipals. Collboni ja ha deixat sense efecte la suspensió temporal de les relacions i Barcelona torna a estar agermanada amb Tel-Aviv.

Augment temporal de la velocitat en els entorns escolars. S’ha eliminat la limitació de 30 km/h als entorns escolars, tinguin radars o no, quan els centres educatius estiguin tancats. Les nits, els diumenges i els dies festius, la velocitat màxima és ara de 50 km/h. Collboni havia defensat la pacificació quan aquesta es va aplicar al final del mandat anterior, però davant les queixes ciutadanes n’ha ordenat la modificació.

Sancions a l’alça de l’ordenança de civisme. “Barcelona té una tradició forta i arrelada en el compliment de les normes de convivència, així ho fan la major part dels veïns i les veïnes d’aquesta ciutat. Però hi ha un grup reduït de persones que no respecten el que és col·lectiu, no valoren els serveis, i per això ens plantegem un increment de les sancions dels actes incívics”. Així ha justificat l’alcalde la decisió d’aplicar la part alta de la forquilla que permet la normativa actual, la qual cosa augmentarà l’import de les sancions en un 55%.

Cessió de solars a la Generalitat per fer habitatge públic. Barcelona ha ofert 27 solars a la Generalitat de Catalunya per construir 1.764 habitatges públics situats als districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc. Collboni va remarcar que “l’habitatge és el cavall de batalla de l’Ajuntament en aquesta legislatura”. En els dos mandats de Colau, el Consistori va sumar 4.000 habitatges al parc públic.

Les primeres promeses

Al marge d’accions molt tangibles, l’alcalde socialista també ha pres compromisos i ha deixat obertes algunes carpetes del mandat anterior.

Accelerar la reforma de la Rambla. Tres dies després de prendre possessió, Collboni anunciava que la Rambla estarà enllestida en la meitat del temps previst pel govern Colau: les obres duraran tres anys en comptes de sis. “Destinarem tots els recursos necessaris perquè Ciutat Vella torni a ser un espai amb qualitat de vida i un gran eix cultural”, va dir l’alcalde.

Mantenir la reforma de la ronda de Sant Antoni. L’ara alcalde es va comprometre en campanya electoral a paralitzar la reforma de la ronda, plantejada per Barcelona en Comú, durant els 100 primers dies de mandat. Però tot d’una, en un gest que es va interpretar com una picada d’ullet perquè els Comuns entressin a reforçar el govern del PSC després de la investidura, Collboni es va desdir i va anunciar que mantenia la reforma ideada per l’equip de Colau. La mesura va en línia del que ha vingut defensant el moviment veïnal a banda i banda de la ronda. Tot i que algunes entitats i veïns contraris a la reforma van sortir al carrer a protestar, la decisió està presa.

Estudiar una alternativa a la unió del tramvia. Si la unió del tramvia per la Diagonal és una aposta molt potent dels Comuns, Collboni obre la porta a un nou itinerari de la xarxa tramviària per unir Verdaguer amb la plaça de Francesc Macià. El projecte podria passar per recuperar la ruta per Comte d’Urgell-Provença-Diagonal. Ara bé, el PSC aclareix que el canvi estaria condicionat als acords entre els grups municipals.

L'entrada Collboni, cent dies que eixamplen l’esquerda amb l’antic soci ha aparegut primer a Carrer.

Així que tornem a les estadístiques i als rècords. Vuitanta milions de persones visiten cada any el popular passeig. Vuitanta milions de nyus. La Rambla muta, però el turisme massiu no canvia, s’incrementa.

El 2013, Reportero Jesús va publicar el llibre sobre fluxos migratoris titulat Los ñus: la crónica africana de un safari en la Rambla de Barcelona. Durant un any, i en un exercici mental d’autoinducció, va cobrir la Rambla com si fos el Serengeti. Inspirat en els llibres de la sèrie de ficció Tria la teva pròpia aventura, editats per Timun Mas, aquest periodista va fer la volta sencera al carrer instagramer per excel·lència. Amb la idea del bestiari del poeta Pere Quart, va assignar un animal a cadascun dels personatges que transiten a la zona zero del turisme, i eren els nyus blaus de barba blanca els veritables protagonistes: “Mamífers esquinçats, amb crineres llargues i desgrenyades, que formen els ramats més nombrosos de la Terra. A la Rambla, els turistes, que a la gran migració estacional travessen el passeig per buscar les pastures fresques d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya”.

Deu anys després, i ja començades les obres del projecte de reforma on s’han invertit 44 milions d’euros, ens retrobem a la Rambla amb aquells animalots, alguns en vies d’extinció. Per veure què en queda d’ells.

Ant

Fa deu anys, a Los ñus: «A Casa Sánchez (Rambla, 38), l’ant barceloní Ricardo Sánchez se’n ressent: “La Rambla, avui, no té res a veure amb la Rambla dels vuitanta i noranta. Vaja, la nit i el dia. Aquí entraven els ionquis, fins al taulell, balancejant-se, gangosos, i t’armaven una escandalera. I els havies de fer fora com fos. Ara ja no n’hi ha. La gent tenia pànic de baixar del carrer Ferran cap avall”».

Ant barceloní: “Mamífer robust, sociable i no agressiu. A la Rambla, Ricardo Sánchez, de Casa Sánchez, l’últim rostre pàl·lid”. Fundada a principi del segle XX i especialitzada en articles de viatge, Casa Sánchez ja no existeix. La va engolir la globalització, amb la seva especulació, depreciació i uniformitat. A la Rambla, 38, va obrir Barcelona Soccer City, que es fa passar per botiga oficial del Futbol Club Barcelona.

Fa tres mesos que aquí treballa com a venedor el jove Parminder (Kapurthala, Panjab, Índia, 1992), barbamec, somrient i relaxat com si s’hagués pres un somnífer. Diu: “La Rambla està molt bé. Hi ha molt de turisme, no sé abans del coronavirus, però ara hi ha moltíssim turisme. Aquí ens compren samarretes del Barça, dels primers equips i dels jugadors favorits, i també s’emporten bufandes i sabatilles esportives”. A la botiga del costat, souvenirs: al costat de les figures de ceràmica del pessebre, el Ratolí Gaudí, espècie de Topo Gigio de trencadís.

Búfals

Fa deu anys, a Los ñus: «Elena i Mercedes Fernández tenen el títol de ser les venedores autòctones amb més anys d’assentament a la Rambla, amb el permís de Ricardo Sánchez. I també tenen el títol de ser gairebé les úniques africanes(*) que encara venen records de qualitat: “Ja veus que tenim de tot, però procurem distingir-nos una mica, per això també venem mantons de Manila”. El seu negoci es diu Souvenirs La Rambla, al número 23.
(*) Amb la vènia del jutge Joan Francesc Uría, que compara Espanya -i Barcelona- amb Àfrica, a tot el llibre la paraula Àfrica ha estat substituïda per Barcelona. I la paraula Barcelona ha estat substituïda per la paraula Àfrica. Així, quan es parla d’africans, fa referència als barcelonins. I a l’inrevés».

Búfals: “Animals de costums gregaris, que s’aparellen amb facilitat. A la Rambla, treballadors diversos”. Souvenirs La Rambla, amb imants made in Barcelona, va tancar. Es van jubilar les germanes Fernández. Al seu lloc, el Cannabis, el local per als amants dels porros de Maria.

“Aquí només es pot adquirir cànnabis per a ús medicinal, la resta són accessoris com catximbes, paper de fumar i plantes decoratives. Hi ha dos tipus de turistes, rics i pobres, amb diners i sense diners, i tots dos entren aquí”, calibra Vicky Gidwani (Vadodara, Gujarat, Índia, 1990), mans reposades, immutable com un porter de discoteca. A la Rambla, un xalat s’embolica un peta mentre toreja els seus dimonis, davant de la parada de l’autobús V13.

Altres búfals a Los ñus: «Al restaurant-cafeteria Cosmos (Rambla, 34), el búfal Isaac Duran (Pontevedra, 1960) és un robot mecànic que es desfà de comandes a una velocitat de vertigen. És l’encarregat del Cosmos (“aquí no hi ha caps, tots som empleats”)».

El Cosmos, el bar de la Sisena Flota, va tancar el 17 de gener del 2019. Des de fa poc més d’un any aquí hi ha un dels restaurants de la cadena internacional Vapiano (The home of handmade fresh pasta & pizza).

L’encarregada de Vapiano, que no vol revelar el seu nom, és una noia italiana de trenta i tants anys amb un davantal vermell i moltes ganes de despatxar: “Encara falta que la Rambla es reactivi, encara falta que vinguin més turistes i que hi gastin més”. Un paio malcarat s’acosta a una de les terrasses i es tira la mà a la boca, demana almoina. Molesta els nyus, que beuen amb palla els daiquiris.

Zebres

Fa deu anys, a Los ñus: «Al número 85 de la candidatura presentada pels socialistes, la zebra florista Carolina Pallés Galté (Àfrica, 1938), que tanca la llista. El lloc de flors Carolina amb prímules, lliris i crisantems, a la parada número 10 de la Rambla, és com un viatge a la Història».

Zebres: “Animals que pasturen. A la Rambla, estàtues vivents, caricaturistes, quiosquers i floristes”. Flors Carolina es manté dempeus, oasi esplendorós enmig del desert de Sonora quallat de cactus. Dos àngels continuen insuflant vida al lloc fundat el 1888. Es tracta de les filles de la Carolina, Mercè i Carolina.

“No ens agrada viure del passat, ni recrear-nos en el dolor. Anem per la quarta generació en una paradeta de flors, i aguantem. Vivim del client habitual, i molts dels que ens compren ja de petits venien amb els pares. La Rambla és més turística, però cadascú fa el seu camí, ¿oi?”, contesten, cadascuna a la seva manera, sincronitzades. I coincideixen en una cosa: per moltes modes que s’imposin, la rosa vermella continuarà sent la flor més bonica. Els nyus han perdut el sentit de l’olfacte, no s’aturen davant dels rams, prefereixen les selfies.

Rinoceront negre

«El búfal Xavier t’obsequia amb el butlletí informatiu de l’entitat -número de setembre del 2012-: “Joan Oliveras Bagués és des del passat mes de febrer [del 2012] el nou president d’Amics de la Rambla. Enamorat i defensor acèrrim del passeig, està decidit a retornar a aquest espai l’esplendor dels seus millors temps, fugint, això sí, del que va ser, i treballant decididament pel que pot ser la Rambla: el passeig central de l’Àfrica del present i del futur, més enllà de les nostàlgies”».

Rinoceront negre: “Animal de noble port preuat per la seva banya. A la Rambla, el president de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants, Joan Oliveras”. El rinoceront negre ja no és Joan Oliveras. El substitueix al càrrec Fermín Villar: “La Rambla necessita actuacions urgents, més neteja, més control de les activitats il·legals i de les concessions municipals. L’anunci de l’inici de les obres de reforma de la Rambla és una bona notícia, però no ho és la falta d’ambició tant al calendari presentat com a la insuficient dotació pressupostària. A l’actual Consistori no li interessa la Rambla, com cantava Jaume Sisa: ‘Han tancat La Rambla’”.

L'entrada Safari Rambla ha aparegut primer a Carrer.

En els darrers dos o tres anys n’han sorgit de noves: les del Centre LGTBI, encarregades a Salvador Lou, llicenciat en història que ja fa rutes de temàtica social amb la marca Barcelona Rebelde, i les impulsades per organitzacions LGBTI anticapitalistes: la Crida LGBTI i el 28J Autònom. Pollina creu que el boom que s’ha produït en els darrers anys té a veure amb un fet concret: “Ens hem adonat que la nostra història, que no està inclosa en la història oficial, l’hem de posar en valor i transmetre”. Tot i que les que es fan regularment són les del Centre LGTBI i la Ruta LGBTI de Pollina i Morales, la resta, però, tenen perspectives de tornar a repetir-se o fer-ne de noves.

Un tema per explorar

La majoria de les rutes s’han centrat en Ciutat Vella, però la història del col·lectiu no se circumscriu només aquí: “Al Gòtic, a Gràcia, a l’Eixample o a Sants també hi ha històries LGBTI ben interessants”, assenyala David Jiménez, de la Crida LGBTI, que afegeix que potser mereixerien rutes pròpies. Pel que fa al moment històric, pràcticament totes s’han centrat en el segle XX: els anys vint i trenta, amb la vida del Paral·lel i els espais de trobada; el franquisme, la transició, els anys vuitanta i noranta i els primers 2000, en què se sol fer una referència a les llibertats assolides i a allò que queda pendent.

Només Estapé, que no té rutes predefinides sinó que les fa per encàrrec, fa esment a períodes més amplis: “Intento apropar la Barcelona medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Raquel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño… Persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat”, explica en el seu blog.

Espais de trobada

Els espais de trobada de les persones LGBTI tenen una important presència en les rutes, i serveixen per explicar les diferents formes de resistència individual i col·lectiva. Per això, el relat es barreja amb la història del moviment i el repàs de la Barcelona canalla -freqüentada per persones LGBTI- des dels anys vint fins als setanta, i que incloïa el Paral·lel i el Barri Xino. “A les nostres rutes parlem del fil rosa que uneix generacions: des de les transformistes del Paral·lel al segle XIX fins a la batuda policial a La Bata de Boatiné al Raval fa uns anys per part dels Mossos d’Esquadra”, explica l’activista de la Crida.

Pollina i Morales també han creat una ruta específica sobre dones lesbianes, bisexuals i trans: “Ens va permetre parlar i rescatar de l’oblit a dones lesbianes com Irene Polo, Ana M. Martínez Sagi, Elizabeth Mulder, les dones de La Sal…”, enumera Pollina. Les lesbianes han patit repressió a partir del silenciament: les famílies les obligaven a fer-se monges o les enviaven fora de la ciutat, i per això resulta més complex trobar informació sobre elles. La ruta de Lou afegeix la història de les persones LGBTI que van formar part de la història obrera i social de Barcelona. Aborda la relació del col·lectiu amb les transformacions socials que ha viscut la ciutat. Ens posa exemples com la Rosita, travesti que va lluitar al Front d’Aragó amb les milícies republicanes, o com La Pastora, intersexual guerrillera maqui que va estar combatent al Maestrat fins als anys seixanta.

Una forma d’activisme?

Per a Francesc -que va participar en l’organització de les rutes del 28J Autònom- aquestes iniciatives són una forma d’activisme. “I un homenatge a qui ha lluitat pels nostres drets”, afegeix. I agrega que permeten “establir un vincle sòlid amb les persones que han vingut abans que nosaltres”. En molts casos, les rutes organitzades pel 28J Autònom han comptat amb la presència de testimonis directes del moment històric explicat. “Per a nosaltres era necessari que hi participessin i no obviar la seva realitat i experiència”, conclou l’activista. Morales, en canvi, es veu més cronista que activista: “Deu ser per la cosa del periodisme”.

“He fugit de la idea que la persecució va ser només durant el franquisme i que ara està tot aconseguit”, afirma Lou, que a la seua ruta, com fan la Crida i el 28J Autònom, introdueix un discurs crític contra el capitalisme rosa i contra la violència institucional. A la seua ruta es relata com es va perseguir el col·lectiu en plena democràcia fins als anys vuitanta, i s’explica la responsabilitat que va tenir la deixadesa per part de les institucions i les farmacèutiques en les morts per VIH o sida. Per la seua banda, Jiménez assenyala el perill que les dinàmiques més turistificadores vulguen convertir les rutes en un producte més del “capitalisme rosa” i generar un relat més comercial i poc reivindicatiu.

Més enllà del col·lectiu

David Jiménez, de la Crida LGBTI, reclama a les institucions que estenguin aquesta feina de memòria a l’educació i la cultura, “perquè el patrimoni de la lluita i resistència LGBTI no és només de les persones LGBTI”. I afegeix: “Quan hem avançat en el reconeixement de drets del col·lectiu, tota la societat ha avançat en drets”. Leopold Estapé coincideix amb la idea d’anar més enllà i conclou que l’assignatura pendent és abordar l’especificitat LGBTI al memorial democràtic
de la ciutat i al Museu d’Història de Barcelona.

L'entrada Rutes per recuperar la memòria LGTBI ha aparegut primer a Carrer.

En fer-se el canvi de numeració, l’edifici que tenia el número 12 de la Rambla del Estudis va passar a tenir el 130 de la Rambla. En aquell edifici hi havia, des del 1945, la Delegación Provincial de Prensa, en la que uns censors a les ordres de les autoritats governatives del franquisme assenyalaven als directors dels diaris allò que no es podia publicar i allò que calia publicar. Als baixos d’aquest edifici de cinc plantes que fa cantonada amb el carrer de la Canuda hi ha ara una botiga Mango, i l’any que ve vés a saber què hi haurà, perquè no hi ha res més efímer que els magatzems de prêt-à-porter.

De pla de Palau a Canuda
Des de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes fins al 1945, la censura de premsa havia estat radicada a l’edifici de Govern Civil, al pla de Palau. El trasllat a la Rambla va facilitar la feina dels ciclistes que feien la seva jornada laboral transportant les proves d’impremta dels textos que anaven a publicar els diaris de l’endemà i recollint-les al cap d’una estona amb les corresponents ratllades del llapis vermell.

Els qui ho tenien més a prop eren La Vanguardia, que tenia la redacció al carrer Pelai i per tant podia fer les anades i vingudes a censura fins i tot a peu, i El Correo Catalán, que aquell mateix any 1955 s’havia traslladat al soterrani del número 124 de la Rambla des dels vells locals del carrer Banys Nous.

Al Noticiero Universal i la Hoja del Lunes tampoc no els quedava gaire lluny, ja que el primer era a baix de tot del carrer de Llúria i l’altre a la Rambla de Catalunya, tocant a la plaça. Els que havien de pedalar més eren els conserges del Diario de Barcelona i els dels dos diaris falangistes, que tenien les redaccions al carrer Consell de Cent, el primer amb entrada per Muntaner i els de la Cadena Azul per Villarroel. Els de setmanaris i altres publicacions s’ho podien prendre amb més calma, en treballar amb uns terminis no diaris.

Aquesta activitat amunt i avall donava certa vida a aquell tros de la Rambla, que aquells anys no estava pas tan concorreguda com ho està ara. En les oficines de censura, per sorprenent que pugui semblar, hi treballaven periodistes. Hom s’imagina que els censors eren anònims homes de negre, però no: eren coneguts i fins i tot reconeguts homes de lletres que feien bullir l’olla retallant els textos que escrivien els seus companys dels diaris. Noms com per exemple Sebastià Sánchez-Juan o Carles Sindreu.

També n’hi havia que feien el doblet, treballant unes hores en un diari i unes altres en les oficines de censura, com Domingo de Fuenmayor, Fèlix Ros o Ramon Aliberch. Així tot quedava a casa. La veritat, però, és que no tenien gaire feina a retallar textos, perquè els qui els escrivien, o bé eren entusiastes del règim, o bé ja sabien quin pa s’hi donava i no es volien complicar la vida.

I fins i tot es va donar el cas que en algunes ocasions, per descuit dels censors, es va publicar un text que va molestar alguna autoritat i que va suposar problemes menors, però força molestos, al periodista que els havia escrit. Problemes com ser acomiadat, passar unes quantes nits a comissaria, veure com li rapaven el cabell o haver-se de menjar la pàgina de diari on havia sortit publicat el text.

Per això, als periodistes de l’oficina de censura els ocupava més temps redactar textos elogiosos a l’obra del franquisme que no pas la lectura censora. Uns textos que eren enviats als diaris amb estrictes indicacions que havien de ser publicats. A vegades no s’enviaven els textos ja escrits, sinó consignes esquemàtiques sobre com calia tractar un tema. Així s’evitava que tots els diaris publiquessin el mateix text i es veiés massa el llautó.

Una altra feina que els ocupava la jornada laboral era elaborar els fulls d’inspecció, molt meticulosos, sobre el que publicaven els diaris i revistes. Aquests fulls d’inspecció, convenientment numerats, eren unes anàlisis exhaustives de la forma i el fons de cada exemplar d’una publicació, amb informes sobre la personalitat dels autors dels treballs publicats.

La delegación de prensa franquista, i per tant l’oficina de censura, va estar vint anys a la Rambla. La primavera de 1966, dos anys després que Manuel Fraga Iribarne fos nomenat ministre d’Informació i Turisme, i pocs dies després que entrés en vigor una nova Llei de Premsa que eliminava la censura prèvia però no les prohibicions sobre allò que es podia publicar i el que no, es va traslladar la seu de la delegación de prensa a un dels pisos del número 431 bis de la Diagonal, que aleshores es deia oficialment Avenida del Generalísimo, entre Aribau i Enric Granados, en un característic edifici situat al costat mar, amb grans plafons de ceràmica vidriada a la façana, inaugurat el mes de gener d’aquell mateix any 1966.

Allà va acabar el 18 de març de l’any 1976 la manifestació de periodistes demanant la llibertat de Josep Maria Huertas, que era a la presó, primera manifestació autoritzada a Barcelona des de la mort de Franco.

Benvinguda als viatgers
Nou mesos després de la manifestació dels periodistes demanant la llibertat de Huertas Claveria, i deu anys després que abandonés la Rambla la sinistra oficina de censura, el ceramista Joan Gardy-Artigas i els tallers Escofet van acabar l’execució del paviment dissenyat per Joan Miró al Pla de la Boqueria.

Quan es va inaugurar, el 30 de desembre de 1976, feia un any que Franco havia mort i la censura de premsa estava fent els últims espasmes agònics. A l’agost hi havia hagut el primer decret d’amnistia; al setembre, la primera Diada legal; al novembre els procuradores en Cortes franquistes s’havien fet l’hara-kiri i havien aprovat la llei de Reforma Política; el 10 de desembre, Santiago Carrillo havia aparegut en públic inesperadament a Madrid, havia estat detingut, i deixat en llibertat el dia 30, precisament el mateix dia que Josep Maria Socías Humbert, l’alcalde de la Transició, acabat de nomenar, va inaugurar el paviment de Joan Miró a la Rambla.

Barcelona, tot el país, bullia amb un aire nou que corria amb especial intensitat per la Rambla, escenari, aquells mesos, de manifestacions de tota mena. Aquell paviment, a més tenia una significació molt especial: Quan el 1968 se li va proposar a Joan Miró el disseny d’un mural per a una nova terminal de l’aeroport de Barcelona, no solament va acceptar l’encàrrec, sinó que va prometre que faria per a la ciutat tres obres que donarien la benvinguda als viatgers que hi arribessin per terra, mar i aire.

Va complir la seva promesa, amb uns terminis de sis anys en sis anys, i cadascuna d’aquestes obres, de característiques molt diferents, saluden els visitants que arriben volant a la terminal 2 (el mural, realitzat en ceràmica per Llorens Artigas, va quedar col·locat el setembre de 1970); els qui arriben per mar, amb el paviment del Pla de la Boqueria, inaugurat el 30 de desembre del 1976, i els qui entren a Barcelona amb vehicle terrestre per la Gran Via, amb la monumental i fàl·lica escultura Dona-bolet amb barret de lluna, més coneguda com Dona i ocell, al Parc de l’Escorxador -ara de Joan Miró- des de l’abril de 1983.

Seguint la voluntat de l’artista, el paviment de Miró al Pla de l’Ós o Pla de la Boqueria no ha estat protegit com una peça de museu que no s’ha de tocar, sinó que es limita a acomplir la missió de qualsevol paviment: ser trepitjat i acumular damunt la seva superfície tota mena d’immundícies, i entre aquestes els xiclets que els serveis de neteja han d’anar desenganxant. Ha aguantat bé totes les agressions gràcies a l’excel·lent realització tècnica que li fa resistir força bé les agressions quotidianes. Tot i així ha estat necessari anar fent reparacions periòdiques, sobretot de les peces de color blau, que són les que més fàcilment es deterioren. El 1992 es va fer una substitució important de peces d’aquest color i el 2007 se’n van haver de tornar a canviar, i també de les de color groc i vermell.

Els temps de l’oficina de censura, símbol de la repressió, i els que han transcorregut des de la instal·lació del paviment del Pla de la Boqueria, símbol d’acolliment, marquen dos dels molts decorats que han ocupat l’escenari de la Rambla, diversa, viva, on hi ha el pistil de la Rosa de Foc.

L'entrada La Rambla, de pàtria de la censura a símbol d’acolliment ha aparegut primer a Carrer.

El calendari preveu que l’any 2018 ha d’aprovar-se inicialment l’avantprojecte i que el 2019 haurien d’estar adjudicades les obres. Podrà complir-se aquest calendari? L’equip de Govern i l’oposició seran capaços de posar-se d’acord en aquest tema al bell mig de la campanya electoral municipal?

Hi va haver un temps en què les veïnes i veïns de Ciutat Vella i de tot Barcelona “anaven a la Rambla”. Era un passeig agradable en el qual et podies moure lliurament. Feia la funció de lloc de trobada, relació social i descans. Avui, i com tothom té assumit, la massificació de la Rambla l’ha convertit en un espai evitat pels barcelonins. El pla de remodelació té doncs l’objectiu d’implementar les mesures necessàries per aconseguir retornar la Rambla a la ciutadania.

Un tema important que s’haurà d’abordar és el del propi veïnat de la Rambla. Perquè ¿hi queden veïnes i veïns vivint? ¿L’Ajuntament en té constància? ¿Pensa implementar alguna mena de protecció habitacional per impedir que el veïnat que hi resideix tot l’any hagi de marxar? I els equipaments? Es donarà un ús ciutadà als edificis militars que resten al passeig?

Una altra qüestió bàsica és la de l’ús de l’espai públic. ¿Es pot revertir el fet que la pràctica totalitat de persones que freqüenten a Rambla siguin turistes? ¿Es donarà més espai al vianant? ¿Es reduirà l’ús privatiu -com ara les terrasses- en benefici de mobiliari públic, com els bancs o els jocs infantils? L’arbrat de la Rambla, especialment els plàtans, un patrimoni important del passeig, ¿es mantindrà? S’ha de reubicar?

Quant als serveis, ¿es regularan els usos comercials? ¿Es replantejaran els establiments que van substituir les parades d’animals per botigues de souvenirs i menjar ràpid?
En relació a la mobilitat, ¿se suprimirà la circulació de vehicles privats? ¿Es mantindrà el transport públic de superfície?

Des de Carrer deixem oberts aquests interrogants, a la vegada que demanem a diferents entitats que coneixen la Rambla que ens expliquin de manera telegràfica quines consideren que són les mesures més importants que hauria d’abordar la remodelació.
Entre el teixit veïnal i social hi ha molts dubtes que el procés participatiu que s’ha endegat per a la reforma de la Rambla sigui efectiu i realista i no per complir l’expedient. Experiències anteriors avalen la susceptibilitat veïnal. Cada vegada que un govern anuncia un projecte per a la Rambla, aquest acaba en un calaix.

Prioritat per al vianant i l’espai públic, lliure

Associació Promoció Transport Públic (PTP)
El més destacable de la Rambla és la seva alta qualitat com a espai públic. L’ús com a passeig hauria de ser la prioritat, eliminant el trànsit per al vehicle privat més enllà de l’imprescindible proveïment i serveis per al comerç, que s’hauria de satisfer amb restricció d’horaris. El màxim trànsit rodat que imaginem seria un pas longitudinal de punta a punta només per a 2 o 3 línies de bus, de forma que l’accessibilitat excepcional per a altres vehicles s’hauria de tallar a mig camí. Al mateix temps, el tractament de la urbanització hauria de ser endreçat, suau, allunyat d’estridències i respectuós amb la llibertat de la gent, doncs la Rambla és un exemple paradigmàtic de com és d’innecessari sobredissenyar l’espai públic.

Recuperar la identitat i aturar l’especulació

Associació de veïns i veïnes del Barri Gòtic
Qualsevol intervenció a la Rambla afectarà també el seu entorn. Considerar la Rambla amb els seus carrers adjacents afectats per la desenfrenada activitat econòmica que no beneficia l’entorn, ans al contrari, es considera que hi ha un circuit econòmic invisible que precaritza els llocs de treball i degrada el territori. Volem un passeig accessible, inclusiu i segur. Seguim “netejant façana” a un passeig impossible ple d’obstacles: demanem recursos legals per recuperar el passeig sense sotmetre’l a estudi cada cop que hi ha un canvi de govern municipal. A la Rambla ja no hi queden veïnes! Volem revertir la degradació provocada per franquícies vinculades al turisme que buida la Rambla d’identitat i aturar l’especulació salvatge.

Una Rambla més equilibrada

Amics de la Rambla
La Rambla és el carrer més emblemàtic de Barcelona, el cor on batega la ciutat, l’aparador on Barcelona es mostra al món i on el món s’obre als barcelonins. És un carrer fantàstic, únic al món… però l’ús intensiu que en fem barcelonins i visitants i la falta d’actuacions municipals, ha generat disfuncions que cal corregir. Amb aquesta intenció, l’any 2012, Amics de la Rambla va impulsar el Pla Especial d’Ordenació de la Rambla per ajudar-nos a definir com ha de ser en el futur l’artèria central de Barcelona.

Amb el Pla Especial -aprovat definitivament ara fa dos anys- la Rambla va aconseguir un marc jurídic que empara les reformes urgents que requereix el passeig. Així i tot, encara no s’ha fet res. I les urgències d’ara fa sis anys, són encara més grans.

Cal una acció decidida que millori el nivell de vida de la gent que viu a la Rambla. Volem una Rambla més equilibrada i amb una oferta comercial igualment atractiva per a locals i visitants. Volem una Rambla on la cultura -un dels elements que ens defineix- estigui encara més present i sigui més visible. Cal, també, posar en valor i difondre tot el que la Rambla ofereix -i que és molt- per millorar l’experiència d’aquell que ve a gaudir-la. Cal, en definitiva, que ens deixem d’exercicis partidistes estèrils que no ens porten enlloc i que apostem tots plegats per la Rambla i pel seu futur.

Posem en valor el veïnat i les seves necessitats

Montserrat García, ECOM-Carrers per a Tothom
Des de la plataforma Carrers per a Tothom apostaríem perquè la reforma de la Rambla de Barcelona servís per democratitzar i humanitzar aquest espai. Posant en valor precisament la diversitat humana del seu veïnat i les seves necessitats quotidianes, i fent-lo més accessible a totes les persones, siguin com siguin i tinguin l’edat que tinguin.

En aquest sentit, proposaríem una nova ordenació de les terrasses existents amb l’objectiu de reduir-ne l’actual sobreocupació de l’espai públic (sovint, a més, tancant visiblement l’espai central dels vianants amb ‘plàstics’), i passaríem a incrementar la instal·lació de bancs per seure, per garantir que promovem que hi puguin passejar també persones amb dificultats de mobilitat i gent gran, així com perquè es transformi en un espai d’estada, trobada i gaudi dels veïns i veïnes. En aquest sentit, seria bo plantejar la incorporació en algun punt d’una àrea de jocs accessibles per al infants, ara mateix molt escassos a la zona.

A nivell de mobilitat afegiríem que per tal de promoure una mobilitat més sostenible a la ciutat on la prioritat siguin els i les vianants i la seva seguretat, els carrils laterals actuals de la Rambla podrien contenir de manera prioritària serveis de transport públic, com el bus urbà i afegir-ne un carril bici (un de pujada i un altre de baixada): ambdós de manera segregada a la calçada, de manera diferenciada de la vorera (en cap cas plataforma única). Els passos de vianants serien accessibles segons normativa (amb semàfor sonor que puguin activar les persones cegues) i s’ubicarien enllaçant els carrers perpendiculars que creuen o desemboquen a aquest eix, fent de la Rambla un espai més permeable i amable, i transformant-lo en un nexe d’unió entre els barris.

Un quilòmetre de contrastos

Gemma Aguilera
Hi ha un racó de Barcelona que no deixa indiferent absolutament ningú. Per bé o per mal… Impossible recórrer els 1,2 quilòmetres que separen el centre neuràlgic de la ciutat i el port antic sense interrogar-se sobre la petjada salvatge que deixa el turisme de masses sobre aquesta artèria inaugurada al segle XV, però que paradoxalment, dona una segona vida a un espai que històricament representava l’essència cultural de la ciutat. La Rambla del segle XXI malda per reinventar-se i repensar-se per tal que els barcelonins i els catalans continuïn passejant-s’hi, malgrat que de vegades tinguin motius poderosos per fugir-ne. Per exemple, quan apareixen riuades de turistes provinents dels creuers o aficionats de clubs de futbol bramant i disposats a pagar 7 euros per una cervesa en una de les terrasses clòniques que s’apilen al final de la Rambla, amb cadires d’alumini barat i cartes plastificades amb fotografies falses sobre les tapes que s’hi ofereixen. Quin barceloní acceptaria menjar una paella descongelada per 21 euros assegut en una cadira que li deixa el cul fred?

Però és francament difícil no sentir-se fascinat, o com a mínim, astorat, en presenciar barreges tan surrealistes com la façana modernista d’una farmàcia compartint paret amb un restaurant de kebab engalanat amb llums verdes i vermelles com si fos una atracció de fira, un quiosc que ven més bufandes del Barça i carcasses de mòbil que no pas diaris, o parades de gelats en ple hivern amb gent fent cua. ¿I les vistes que ofereixen els bancs individuals a tocar de Canaletes, encara controlats pels comandos de gent gran de la ciutat? O la barreja d’olors, que ens porten de la crêpe de xocolata a les flors en pocs segons. Fins a 14 parades de flors, algunes històriques, com flors Carolina, amb 130 anys de “mili”, i altres nouvingudes al negoci. Tot, a tocar del mercat de la Boqueria, un espectacle turístic on et venen una poma trossejada en un envàs de plàstic per 3 euros, però on no tots els veïns del Raval es poden permetre comprar fruita com si es tractés de caviar.

Icones encara dempeus
Malgrat que l’especulació immobiliària també ha passat per la Rambla com una piconadora i hi ha deixat cadenes de roba barata -les mateixes que també han colonitzat el portal de l’Àngel i el carrer de la Portaferrissa-, franquícies de cafeteries, oficines de canvi de diners i botigues de records de la ciutat, o de qui sap què -coneixeu gaires barcelonins que vagin pel carrer amb barret mexicà o amb vestit de flamenc?-, la Rambla encara manté dempeus algunes icones. A més del teatre del Liceu, que si va sobreviure a un incendi sobreviurà als turistes i a Inditex, es conserven alguns hostals mítics, i també l’Hotel Ramblas i l’Hotel Oriente, que això sí, per fer honor al seu nom ha llogat part dels baixos a un restaurant xinès amb una potentíssima il·luminació vermella que ja funciona a les quatre de la tarda.

Ja no hi ha parades d’ocells. Per motius obvis de salubritat. Però hi ha un altre tipus de “pàjarus”: els carteristes i els trilers. I al final de la Rambla, sobreviuen alguns pintors i caricaturistes que es resisteixen a creure que una selfie a Instagram amb un parell de filtres i una correcció automàtica ja es considera art. I també hi sobreviuen el Museu de Cera i el Museu Eròtic, aquests museus que, si els visitem, no ho proclamem als quatre vents com sí que faríem amb el MNAC.

Però la Rambla també és un altaveu per a reivindicacions ciutadanes. Des de l’octubre del 2017, diversos edificis, públics i privats, tenen llaços grocs i pancartes amb missatges on es pot llegir “Llibertat presos polítics”, en català i en anglès, per explicar als turistes que hi ha persones que es troben empresonades a Espanya per defensar idees polítiques contràries a les del poder establert. És probable que ni els aficionats del futbol ni els turistes de motxilla, ni tampoc els japonesos que carreguen bosses de botigues del passeig de Gràcia, no parin massa atenció als llaços grocs. Però la Rambla és això, un espai que, malgrat tot, continua essent un espai de llibertat en tots els sentits.

Una referència sentimental
Cada any passegen per la Rambla 70 milions de persones, de les quals, un 60% són turistes, i del 40% restant, el 20% són veïns de la ciutat. És a dir, que aquest passeig que ha inspirat poetes i escriptors d’arreu del món és encara un espai de referència sentimental per als barcelonins i barcelonines que, sis segles després del seu naixement, afronta el repte de reinventar-se perquè els veïns i veïnes tornin a sentir la Rambla com una part indispensable de la seva vida quotidiana. En definitiva, que tornem a recórrer i a gaudir d’aquest fantàstic quilòmetre de contrastos i no només que hi passem per arribar a un altre punt.

L'entrada Recuperem la Rambla? ha aparegut primer a Carrer.

Són morts inacceptables, d’una guerra que per a la majoria de gent resulta incomprensible. I especialment en una ciutat que ha experimentat mobilitzacions massives contra les guerres, en un cicle que es va iniciar en el moviment anti-OTAN i va seguir en contra de les guerres del Golf i la invasió a l’Iraq. Una ciutat que fa pocs mesos havia tornat a sortir al carrer en suport de l’acollida als refugiats.

Potser tot això també explica que la resposta als atemptats hagi estat molt continguda, molt cívica. Ha ajudat, sense dubte, la reacció dels responsables polítics que, a més d’actuar de manera immediata en suport als afectats, va saber donar una resposta política adequada al dol. Especialment adient va ser l’organització d’un acte trans-confessional i la imposició que la capçalera de la manifestació estigués protagonitzada per persones dels diversos col·lectius que van donar resposta als fets, a més d’una àmplia representació d’entitats socials.

Ha estat un atemptat criminal on han mort o han rebut ferides persones innocents. Un acte injustificable, com abans ho havien estat els atemptats d’ETA. El que fa diferent aquest atemptat de, per exemple, el d’Hipercor, és que els anteriors formaven part d’un conflicte que tothom entenia (i pel qual una part dels catalans fins i tot hi tenia simpatia, per les reivindicacions nacionalistes dels abertzales).

En canvi, l’atemptat de la Rambla és vist com part d’un conflicte global del qual som aliens. I l’única explicació que es dona perquè uns joves criats a Ripoll es converteixin en assassins de masses, és el de l’eficàcia de les tècniques dels gihadistes per “menjar el coco” a pobres xavals. Una resposta que resulta, a la vegada, inquietant (pel que significa que tenim al davant un enemic amb una alta capacitat de convicció) i sedatiu (ja que evita que com a societat ens preguntem si aportem algun tipus de contribució al drama).

Els joves de Ripoll
És obvi que els gihadistes utilitzen tècniques d’adoctrinament poderoses. És el que fan, en graus diversos, totes les sectes, exèrcits, partits polítics… En aquest cas compten amb l’avantatge que la seva base de reclutament és una població que pel seu origen i situació viu i és vista com a diferent en l’entorn on resideix.

Podem demanar a les comunitats islàmiques que no es tanquin en elles mateixes, que practiquin una religiositat oberta (com cal exigir a les sectes cristianes ultres que, per exemple, practiquen la discriminació de gènere a les seves escoles). Però no podem oblidar que en l’experiència vital de joves com els de Ripoll, pesen dues qüestions que poden haver resultat clau per explicar la seva evolució personal.

La seva trajectòria vital, per més integrats que estiguessin a nivell educatiu, laboral o social, incloïa possiblement més d’una experiència de tipus xenòfob o racista. Encara que només es tractés de manifestacions atenuades, micro-racistes (semblants al micro-masclisme que pateixen quotidianament moltes dones), acaben per generar sensacions d’estranyament i marginació que poden tenir un gran impacte psicològic. Especialment en joves i adolescents que estan construint la seva identitat.

Una altra causa pot ser la visualització dels desastres que pateix el món àrab, on és evident el paper jugat pels països rics: promovent guerres, donant suport a dictadures cruels, mirant cap a un altre costat davant del patiment dels palestins… Desastres com els d’Afganistan, Líbia, Egipte o Iraq són en bona part producte de les decisions dels nostres líders, i la seva influència és palesa en molts altres conflictes a la regió. I posats a atiar el foc, està tot el tema del tracte als refugiats, les morts a la Mediterrània, les polítiques migratòries que criminalitzen milions de persones.

Els gihadistes, com qualsevol altre grup bel·licista criminal, desenvolupen un relat demagògic. Però és un relat que se sosté sobre una situació demagògica en ella mateixa.

Sense polítiques i compromís social contra la xenofòbia i el racisme, sense un canvi radical de les polítiques respecte al món àrab, se seguiran creant condicions favorables perquè algun jovenet sigui adoctrinat per una cultura criminal. I aquests canvis ens toca impulsar-los a nosaltres.

Normalitzar la mort
Tothom va respirar per la ràpida caiguda de l’escamot. Quasi bé ningú no va qüestionar que la majoria dels seus membres (excepte el ferit a l’explosió d’Alcanar i els que havien tingut un paper secundari o marginal) haguessin mort a trets de la policia. Pot ser simplement a causa d‘una reacció defensiva dels agents, a la tensió del moment. Però correm el perill que es normalitzi l’execució sumària de presumptes o reals terroristes. Es tracta d’un fet que resulta massa habitual a tot Europa.

Ni per raons ètiques ni per conveniència podem acceptar una reaparició de la pena de mort. La seva abolició ha estat un dels grans avenços de la humanitat. I per actuar eficaçment contra les lògiques dels gihadistes, sembla més adequat detenir-los i treure’n informació. Els joves de Ripoll van cometre un crim execrable, però com qualsevol criminal mereixien poder rehabilitar-se.

La lògica de l’enemic
La paraula “unitat” ha tornat a sonar com a resposta als atemptats. És un lema que agrada molt als polítics, encara que cadascú la interpreta d’acord amb els seus interessos, com s’ha vist a les picabaralles del Govern central i la Generalitat amb el cor de fons dels seus mitjans afins. Però més que quadrar-nos darrere d’un líder i acceptar la lògica de la guerra, el que ens cal és un esforç col·lectiu per construir una societat, un món, on ningú vegi els altres com enemics.

És el que volem i ens mereixem els habitants de Barcelona, que tants cops ens hem mobilitzat per bones causes i que ara ens podem reafirmar en què no tenim por dels que són diferents, dels que venen de lluny, dels que ens volen inculcar la cultura de la guerra, perquè seguirem lluitant per un món on tothom hi tingui cabuda.

L'entrada Preguntes després de la por ha aparegut primer a Carrer.

Si bé era molt estès el convenciment que el terrorisme podia colpir algun dia Barcelona com ja ho havia fet amb les veïnes París i Londres, l’horror d’un atemptat era una noció abstracta per a molts barcelonins, que no l’havien viscut mai en primera persona.

Per això la reacció ciutadana de dol però també de reafirmació va sorprendre tant la ciutadania com les autoritats. Més enllà dels debats estèrils sobre com haver evitat l’inevitable, Barcelona va exhibir una capacitat de reacció àgil i eficaç, acompanyada d’un contundent rebuig a la intolerància i a l’odi.

Les hores més llargues
Immediatament després de l’atropellament, el dispositiu policial Gàbia va dictar la reclusió de vianants, clients i botiguers als locals de la Rambla, a més del tancament total del perímetre a la circulació i a la premsa. Restauradors, taxistes, quiosquers i desenes de ciutadans anònims van arromangar-se per ajudar els afectats a desplaçar-se, a refugiar-se si no podien arribar al seu allotjament, a localitzar els seus familiars o, simplement, a passar l’estona reclosos amb el major caliu possible. Des del cambrer que va cuinar braves a tots els qui havien quedat tancats al seu restaurant pakistanès, fins als hotelers i veïns que van oferir habitacions a turistes incomunicats, passant pel motorista que va portar al Clínic una de les víctimes mortals. Una allau de voluntaris es va acostar als hospitals per donar sang i oferir-se com a traductors, mentre veïns espontanis repartien aigua i menjar als milers de conductors aturats a les sortides de Barcelona a causa dels controls policials.

Dies d’incertesa
Les festes majors de Gràcia i Sants van suspendre part del programa d’actes per seguretat i com a mostra del dol de la ciutat, que durant uns dies va aguantar la respiració mentre l’operatiu policial seguia cercant els autors de la massacre. L’actuació dels diferents cossos policials, i molt especialment la dels Mossos d’Esquadra, va rebre mostres ciutadanes de suport i agraïment que no es veien a Barcelona des de feia molts anys. Veïns col·locant flors als furgons policials, aplaudiments i dedicatòries als altars espontanis de la Rambla han esdevingut un record nou i inesperat en la memòria d’aquells dies incerts. L’assetjament al cos policial català per part dels diaris i partits amb seu a Madrid, val a dir-ho, va ajudar decisivament a aquestes inèdites mostres d’estima.

No obstant, per a milers de veïns i amics de la ciutat el record més emotiu és el clam contra la por. L’endemà dels atacs, els ciutadans concentrats al minut de silenci en record a les víctimes van esclatar corejant alhora un lema improvisat: “No tinc por!”. Tres paraules que acapararien les portades de tot Europa i que van inundar de seguida les xarxes socials. L’expressió d’un desig, més que no pas una realitat consolidada.

L’atemptat va despullar la vulnerabilitat de la ciutat i de la societat catalana, que a mesura que passaven els dies havia d’assimilar també que els perpetradors dels atacs eren un grup de nois de Ripoll joveníssims i fanatitzats pel gihadisme. El dolor de les seves famílies, desconsolades per la tragèdia i pel que havien fet els seus fills, va sacsejar consciències i trencar barreres.

El lema contra la por també va ser el leitmotiv de la manifestació unitària de rebuig al terrorisme, que el 26 d’agost va omplir el passeig de Gràcia i la plaça Catalunya i que encapçalaven professionals dels serveis d’emergències i seguretat. També va ser molt present a les desenes d’homenatges que va acollir la Rambla durant dues setmanes: petits cercles d’ofrenes on espelmes, notes manuscrites i peluixos transmetien el dolor i les esperances de la ciutadania, igual que els arbres i les rajoles de la Rambla plens de dedicatòries.

El museu de la ciutat se n’ha fet càrrec de la classificació i custòdia com a patrimoni memorialístic. El llibre de condol habilitat per l’Ajuntament -en format físic i virtual- va haver de prolongar el període d’obertura de tanta gent que volia fer-hi constar les seves emocions.

Tornar a la Rambla
Al llarg dels dies, cadascú va trobar el seu espai per emocionar-se. I la Rambla es va tornar a omplir de barcelonins, una reconquesta cívica que hagués semblat un somni complert si no fos pel silenci incòmode i impressionant que hi regnava. L’atac va colpir un punt molt sensible de la ciutat i va activar una estima que teníem quasi oblidada. La Rambla rebel, contradictòria, mitificada i maleïda, que hem criticat i donat per perduda una i mil vegades, però que a l’hora de la veritat no estem gens disposats a perdre.

Nascuda riera però aviat convertida en torrent humà, la Rambla té moltes cicatrius i aviat n’explicitarà una de nova, en forma de memorial a les víctimes del 17 d’agost. El monument s’integrarà en la reforma de l’avinguda, que tot just aquest estiu enllestia el concurs d’idees. L’equip guanyador, que lidera l’arquitecta i ex-regidora Itziar González, haurà de resoldre a la nova Rambla moltes assignatures pendents, tant urbanístiques com socials. I ara, a més, tindrà la missió de buscar un encaix a la memòria d’aquests dies tràgics i a la lluita de Barcelona contra la por.

L'entrada Dol i solidaritat ha aparegut primer a Carrer.