El Macba tenia prevista l’ampliació a la Capella de la Misericòrdia, però abans de la pandèmia, el 2019, la pressió ciutadana va aconseguir que s’hi ubiqués el CAP Raval Nord -encara sense data de construcció-. Fins al 2018, la Capella havia estat gestionada pel Consorci del Macba -un ens amb representació de la Generalitat, l’Ajuntament, l’Estat i la Fundació Macba-. El Consistori, però, va rescindir el conveni, vigent des del 2013, perquè el museu no havia complert la condició de posar
a punt l’espai en un màxim de cinc anys.

Canvi de cromos

Quan es va cedir la Capella al CAP Raval Nord, el 2019, l’Ajuntament va fer una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM), que consistia a requalificar l’espai lliure que hi ha davant del Convent dels Àngels -qualificat de zona verda-, perquè s’hi pogués fer l’equipament cultural, i que el ple va aprovar el 2020 per unanimitat. “El CAP Raval Nord necessitava créixer, però no es va requalificar l’espai per fer-lo; en canvi, sí que s’ha fet per ampliar el museu, per les pressions de la Fundació Macba”, assegura Torró.

La Xarxa Veïnal va presentar al·legacions, però com que aquestes no van prosperar, el març del 2022 va interposar un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per demanar la nul·litat de la MPGM i del qual encara n’estan esperant la resolució. “Com que el pla integral de millora urbana estava mal fet, perquè els metres d’espai verd que deixava entre l’edifici de l’espai de la plaça dels Àngels i el que volien construir no complien els mínims per ser considerats espai verd, vam tornar a presentar al·legacions”, explica Santi González, d’Acció Riera Baixa, de les quals també estan a l’espera de la resolució. “No es pot modificar tan alegrement un espai verd per, de cop i volta, passar-lo a construïble: això generaria un precedent per a cada cop que es necessités un equipament”, denúncia Torró.

Per compensar, l’àmbit de la plaça del Bonsuccés -més ampli, ara amb terrasses i arbres, i catalogat com a espai de circulació- s’ha qualificat com a zona verda “quan ja el gaudien els veïns”, critica Torró.

El veïnat ha creat la plataforma “No a l’ampliació del Macba”, de la qual formen part entitats com Acció Riera Baixa, Antiga Escola Massana i l’Associació Skate de Barcelona. S’han trobat amb la directora del Macba, Elvira Dyabgani Ose, que “ha mostrat la seva comprensió” en les reclamacions del veïnat, diu Torró. Al febrer, El País publicava que el projecte estava aturat per l’encariment dels materials i que el museu es plantejava ubicacions alternatives. El pròxim mandat serà determinant.

L'entrada El veïnat vol frenar el Macba ha aparegut primer a Carrer.

Ara que hem marxat, alguns centres del districte han perdut aquesta classificació; no tant perquè la seva situació sigui millor ara, sinó perquè van canviar els barems i, entre altres coses, es van agafar dades pre-pandèmia, una altra d’aquestes trampes que fa el Departament d’Educació. Al Raval, però, tots segueixen sent de màxima complexitat, no han canviat. I val a dir que alguns centres porten amb aquesta mena d’etiqueta 20 anys; canvia el nom -s’havien anomenat CAEP, centres d’atenció educativa preferent, per exemple-, però no la realitat. A Barcelona, aquest curs hi ha 45 CMC, que són moltíssims.

La realitat quotidiana dels CMC inclou molts factors que dificulten la realització d’uns aprenentatges reals. Les característiques socioeconòmiques i culturals dels barris on s’ubiquen fan que les escoles i instituts compleixin, en primer lloc, una funció social molt important: des de la relació entre la diversitat de cultures i orígens presents al barri, fins a l’atenció més personalitzada que necessita l’alumnat que viu en una situació socioeconòmica precària. Per a alguns d’ells, l’escola compleix una funció tan bàsica com tenir un àpat calent al migdia o estar en un lloc amb calefacció a l’hivern. Són centres on també hi ha un índex alt de mobilitat dels alumnes, així com un elevat nombre d’alumnes que necessiten un pla individualitzat, perquè presenten un retard en els aprenentatges i els costa seguir en el nivell que els pertoca per edat. Són situacions complicades, que requereixen moltes hores d’atenció individualitzada i on la funció del tutor i l’acompanyament són imprescindibles.

I no és només un problema d’aprenentatge. Sovint es detecten, per exemple, casos de nens que necessiten ulleres i no en porten, problemes de salut bucodental, o situacions persistents de malestar emocional que el professorat no pot atendre. Per això és urgent incorporar-hi professionals de la salut física i psicològica. I per fer-ho, cal que hi hagi col·laboració entre departaments i Administracions. Val a dir, però, que l’Ajuntament, a través del Pla de barris, ha dotat els centres d’algunes figures que feien molta falta: psicòlegs, educadors, tècnics d’integració social, mestres especialistes en audició i llenguatge…

Actualment, el que tenim en tots els centres del Raval -i en molts altres centres de tota Barcelona- són els tècnics d’integració social i els educadors socials. Són dues figures molt necessàries, ja que fan de pont entre els serveis socials, l’escola, els alumnes i les seves famílies, atenent i fent un seguiment als alumnes que estan en situacions sociofamiliars o emocionals complicades i difícils. És important estabilitzar aquestes figures als centres.

La figura del mediador cultural

Seria també desitjable que s’aprofités més la força de l’escola com a punt de trobada de diversos col·lectius, pensant en una educació realment intercultural. Ara mateix, als centres hi ha suma de cultures, però no una interacció real entre elles; i en alguns centres les famílies autòctones arrelades són totalment absents. Això, en altres països d’Europa on fa anys que tenen molta presència de nouvinguts, s’està veient que acaba sent un problema greu.

En aquest sentit, cal incorporar la figura dels mediadors culturals. Tenim alguns alumnes que ja no són nouvinguts, sinó fills de primeres i segones generacions; és a dir, els seus pares ja s’han educat aquí. És una llàstima tot aquest potencial que no s’està aprofitant gens, quan aquesta mediació és tan necessària. El mateix passa amb les associacions d’estudiants pakistanesos, d’estudiants africans o d’altres, que podrien col·laborar fent de pont amb les famílies o contribuint a pujar les expectatives i la motivació de l’alumnat, tot participant en les sessions d’orientació al final de l’ESO, o fins i tot fer un cert seguiment en el canvi d’estudis o fer de xarxa de suport amb els que van a graus formatius o a la universitat.

A banda de la dificultat per atendre les situacions particulars que hem esmentat i que en els CMC són moltíssimes, pensem que el problema també és la mateixa existència dels CMC. D’una banda, hauríem de tenir un sistema de beques i de dotació de personal que permeti l’atenció adequada a les necessitats d’aprenentatge de cada un dels infants i adolescents de tots, repetim, tots els centres educatius, CMC o no. D’altra banda, cal una atenció especial als CMC per la concentració que tenen d’alumnat vulnerable i amb necessitats específiques. Però sense perdre mai de vista que l’etiqueta de CMC hauria de ser provisional i que l’Administració no hauria de permetre aquests guetos, perquè van contra l’essència mateixa de la igualtat d’oportunitats, l’equitat educativa i la integració i inclusió de tots els infants.

Cristina Abelló i Montse Tolosana són representats durant cinc anys, respectivament, del professorat i les famílies al Consell Educatiu de Ciutat Vella i al Districte Educatiu de Ciutat.

L'entrada Igualtat d’oportunitats i centres escolars d’alta complexitat ha aparegut primer a Carrer.