Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

Durant la primera meitat del segle XIX, la mitjana d’intervencions militars violentes a Barcelona supera de llarg el seu càlcul. La capital catalana tenia algunes característiques que la feien particularment propensa a l’explosivitat castrense. Des del setge i presa de Barcelona pels exèrcits de Felip V el 1714, la casa borbònica la va considerar una plaça sotmesa.

Les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc no tenien tant la funció de defensar atacs forans com de vigilar muralles endins. Alhora, a partir de la influència napoleònica, la ciutat va esdevenir un focus d’idees liberals i, més tard, republicanes. L’emergència industrial va convertir el pla de Barcelona en un important focus migratori, però la ciutat, emmurallada, degradada i insalubre, no estava preparada per acollir aquelles onades de nova població, i les males condicions de vida i l’escassetat de béns bàsics afavorien igualment els aixecaments incontrolats. Repassem algunes actuacions militars sonades a Barcelona durant els darrers 250 anys.

1789, els rebomboris del pa
Diverses apujades del preu del pa en pocs mesos van fer sortir la gent al carrer el febrer del 1789, amb l’assalt d’algunes botigues i el forn municipal. Un intent de prendre l’edifici de Capitania per part de la torba va provocar la fugida del Capità General cap a la Ciutadella. Des d’allí, Francisco González de Bassencourt (que fins al 1979 tingué un carrer a la ciutat, l’actual Nou de la Rambla, amb el nom del seu títol nobiliari, Conde del Asalto) va ordenar la sufocació a la cavalleria, a cops de sabre. De resultes de l’episodi, es van dictar 90 ordres de deportació i quatre persones van ser afusellades, entre elles una dona, Josepa Vilaret, la Negreta, que avui dona nom a un centre social del barri Gòtic.

1830, les bullangues
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó i més tard del general Espartero, a partir dels anys 1830, per la minoria d’edat de la futura reina Isabel II, Barcelona va entrar en un període de tensions i protestes, conegudes com les bullangues, vinculades a la primera guerra carlina o a disputes entre sectors liberals. Algunes s’originaven per motius que avui fan riure, com l’aixecament de 1835, gestat per la baixa qualitat dels toros en una corrida, que va acabar amb la crema de convents i una fàbrica.

El novembre de 1842, un tumult al Portal de l’Àngel, quan un grup d’obrers pretenia entrar amb gerres de vi a la ciutat sense pagar drets de porta, es va estendre a la plaça de Sant Jaume. La guarnició militar va reaccionar prenent el control de l’Ajuntament. L’endemà, la revolta ja era generalitzada, amb incendis i barricades arreu.

Al descontent per anys d’abusos militars s’hi va afegir l’oposició a les intencions del Govern d’eliminar els aranzels sobre els productes tèxtils britànics. La situació va arribar a un nivell de descontrol tal que les tropes es van retirar de la ciutat i va quedar a mans d’una Junta de Vigilància, que reclamava la dimissió del regent i que es garantís el proteccionisme duaner.

El general Baldomero Espartero, que des del 1840 era a càrrec de la regència de la Corona (a la pràctica, era el cap de l’Estat), es va desplaçar fins a Sarrià per dirigir la resposta. El 3 de desembre, des de la fortalesa de Montjuïc i durant 13 hores, es van llançar més de mil canonades sobre la ciutat que van causar una vintena de morts i van malmetre 462 edificis, entre ells el Saló de Cent de la casa consistorial. La rendició va comportar unes cent condemnes a mort i una multa de 12 milions de rals imposada a la ciutat per sufragar la despesa de l’operació.

1843, la Jamància
L’any següent, el 1843, Barcelona patiria una nova operació militar contundent. La Jamància o Camància és el malnom despectiu que es va donar a un batalló de voluntaris que aquell mes d’agost va penetrar dins de les muralles, donant a entendre que molts s’hi havien allistat per poder menjar de franc. Els revoltats van constituir una Junta Suprema Provisional de Barcelona i van promulgar un ban amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres llocs, i va prendre el control de la ciutat mentre la guarnició s’aquarterava a la Ciutadella, amb durs enfrontaments al port i les Drassanes.

Era una revolta progressista però també amb cert empelt protofederalista, ja que es reclamava al nou govern central que complís l’acord de convocar una Junta General, amb representants de les diverses juntes provincials per organitzar la transició al regnat d’Isabel II. Per sotmetre la insurrecció van fer falta quasi dos mesos de bombardejos, principalment des de la Ciutadella, on dirigia les operacions Joan Prim, aleshores brigadier i futur president del Govern.

1870, la revolta de les quintes
Els avalots relacionats amb el reclutament militar van ser una constant des que el 1770 es va establir el servei militar obligatori pel sistema de lleva. Catalunya es va quedar fora fins als anys 40 del segle XIX, i tots els intents d’implantar-lo generaven protestes i tumults.

El sistema que preveia l’exempció del servei a través del pagament d’un tribut (que feia que a la pràctica només es reclutessin els fills de famílies pobres), era el principal motiu de descontent.

L’abril de 1870, l’arribada d’una columna militar a la Vila de Gràcia (aleshores municipi independent) per sortejar els nous mossos fou alertada pel toc a sometent des de la torre central de la plaça d’Orient (avui plaça de la Vila), i la població va començar a aixecar barricades. Un grup de dones va assaltar l’Ajuntament i va fer una foguera a la plaça, amb els bombos del sorteig. Gràcia va resistir sis dies sota una pluja d’un miler de bombes diàries.

La batalla es va saldar amb una vintena de morts, per efecte del bombardeig i del saqueig que la soldadesca va dur a terme després de la rendició. El general Eugenio de Gamide, que dirigia la columna, es va guanyar una cançó satírica, El General Bum-Bum. La història, potser mitificada, de la campana gran de Gràcia, coneguda com la Marieta, tocant dia i nit tot i sonar esquerdada per l’impacte d’un obús, ha esdevingut tot un símbol de resistència popular. L’episodi va inspirar el nom del periòdic satíric, republicà i federalista La Campana de Gràcia.

1905, els fets del ‘Cu-Cut!’
El 25 de novembre de 1905 un grup d’oficials de l’exèrcit, actuant per lliure, va assaltar la redacció i la impremta de la revista satírica Cu-cut!, vinculada a la catalanista i conservadora Lliga Regionalista de Catalunya, i també fou incendiada la seu del diari òrgan del partit, La Veu de Catalunya.

El motiu fou un acudit que ficava el dit a la nafra dels fracassos militars espanyols a Cuba i Filipines. El rei Alfons XIII va donar suport explícit a l’oficialitat, cosa que va provocar la caiguda del govern, que havia intentat fer una crida a l’ordre. Arran dels fets es va suspendre la publicació de Cu-cut! durant cinc mesos i es va dictar la Llei de Jurisdiccions, que atorgava àmplies competències als comandaments militars per perseguir els delictes contra la unitat de la corona.

1909, la Setmana Tràgica
Durant l’estiu de 1909, l’ambient a la ciutat era de gran crispació arran de l’ordre de mobilitzar tots els reservistes catalans per sufocar una rebel·lió marroquina a Melilla. Es va convocar una vaga general per al 26 de juliol. L’endemà, l’aixecament havia esdevingut una veritable revolta contra les oligarquies i el poder eclesial.

En dos dies es van aixecar unes 250 barricades i pel cap baix 26 edificis religiosos foren incendiats. El Govern va decretar la llei marcial i va enviar tropes de València, Saragossa, Pamplona i Burgos per apagar la insurrecció. Més contundent fou encara la repressió posterior: 1.967 detencions, 200 ordres d’expulsió a més de 300 quilòmetres de Barcelona i 1.925 consells de guerra, dels quals se’n van derivar 17 condemnes a mort. Cinc foren executades, entre elles la del pedagog i teòric llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre. Arran dels fets, el periodista uruguaià Antonio Loredo va batejar Barcelona com “la rosa de foc”.

1936, la guerra civil
Les últimes intervencions militars a Barcelona, molt més presents en la memòria col·lectiva, es van produir fa 80 anys: la revolta militar del juliol de 1936, origen de la guerra civil, sufocada en part per la resposta de milícies populars que van donar pas a uns mesos de revolució llibertària; i l’entrada de les tropes franquistes victorioses, el 26 de gener de 1939, sense resistència.

Entremig, Barcelona va patir més de 51 raids aeris, amb especial crueltat els del març de 1938, per part de l’aviació legionària italiana, que donava suport a Franco.
El balanç del que es considera el primer atac indiscriminat des de l’aire sobre objectius civils s’avalua en més de 4.000 morts.

L'entrada Canonades contra «la rosa de foc» ha aparegut primer a Carrer.

La seva funció era el control i repressió implacable de qualsevol activitat que despertés la més mínima sospita de constituir algun focus d’oposició al règim. Molt centrada els primers anys en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra en el bàndol no revoltat (en aplicació de la Llei especial de repressió del comunisme i la maçoneria, vigent del 1940 al 1963, i la Llei de responsabilitats polítiques, de 1938), aviat el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat (i molt concretament el moviment catalanista), fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com l’agitació underground, el rock, la prostitució o l’homosexualitat (totes elles tipificades en la llei De vagos y maleantes, aprovada durant la República, el 1933, substituïda el 1970 per la Llei de perillositat social).

La Brigada, en efecte, obeïa ordres directes del governador civil de cada plaça, depenent alhora del ministeri de la Governació. Actuava doncs, per compte propi, per estrictes directrius polítiques i gairebé sempre al marge de les instruccions judicials. Les detencions indiscriminades, per simples sospites, la vulneració del temps màxim de detenció sense càrrecs concrets (fixat en 72 hores) van ser pràctiques freqüents i avui prou documentades de la unitat. Més enllà, els seus mètodes per obtenir informació eren els propis d’un cos policial d’aquestes característiques en qualsevol règim: la delació, la infiltració, les escoltes telefòniques, la violació de correspondència, la confiscació de documents, tot plegat sense cap ordre judicial; sense oblidar, és clar, la tortura com a pràctica molt generalitzada i avui prou documentada.

A Barcelona, la Brigada político-social s’organitzava en una teranyina de 15 comissaries de policia i deu casernes de la Guàrdia Civil, que li permetien fer arribar els seus tentacles a tots els barris de la ciutat. Encara que formalment estava adscrita a la Prefectura Superior de la Policia, de facto la Guàrdia Civil s’hi integrava, sobretot quan s’havien de dur a terme intervencions armades de cert pes. A part, cal sumar-hi nuclis de col·laboradors civils, des d’escamots de falangistes que actuaven a les seves ordres de forma entusiasta (sobretot als primers anys del règim) fins a una extensa i subtil xarxa de delators que feien que els ulls escrutadors de la policia secreta franquista arribessin com qui diu a totes les escales de veïns, a totes les oficines i fàbriques, a totes les entitats recreatives i culturals, per innocent que semblés la seva activitat.

El nucli de tot aquest entramat era la seu de la Prefectura Superior situada al número 43 de la Via Laietana (que encara avui és una dependència de la policia espanyola), on van tenir el seu centre d’operacions els seus caps visibles (o invisibles), els comissaris Antonio i Vicente Juan Creix, considerats els cervells de la repressió antifranquista a Barcelona. En total, hi havia adscrits uns 90 funcionaris, dividits en vuit grups de treball, els noms d’alguns dels quals ja il·lustren molt clarament les seves línies de treball: afers catalano-separatistes; activitats comunistes; activitats anarquistes, trotskistes i socials; afers laborals o universitat (en aquell temps només n’hi havia una).

Tortura silenciada i impune
“Las uñas me las arrancaron.Te daban en las manos. Las manos y los pies estaban hinchados. ¡Y así horas! Toda la noche, prácticamente. La cabeza en la pared, el cuerpo un poco retirado para que te apoyes y las esposas atrás. ¡Y venga, y venga y venga! ¡Y esa era la tortura!”. Així de clar ho explicava Francisco Téllez Luna, un obrer de la construcció, militant de CCOO i del PSUC que va ser detingut a la jefatura de la Via Laietana l’any 1975. És un dels centenars de testimonis de la pràctica de la tortura a les comissaries del règim franquista recollits al llibre En la hora Tercia, de Vicente Cazcarra (Una Luna ediciones, 2000). Avui està àmpliament documentada la pràctica de la violència sistemàtica durant les detencions, fos en les comissaries o abans d’entrar-hi, durant els trasllats en vehicles, moments en què la impunitat encara era més gran.

Alguns dels mètodes practicats en aquelles sales de detenció van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’oposició antifranquista. Des dels més primaris, com el corro (un grup de policies en cercle se situava davant del detingut i l’anaven atonyinant), el tambor (donar cops a un cubell amb el cap de l’interrogat a dins), o la bañera (submergir el cap en aigua fins al límit de l’ofec); fins als més sofisticats, com el electricista (aplicar corrents amb el cos prèviament mullat), la cigüeña (emmanillar el detingut amb una posició de cames inversemblant) o el quirófano (estirar-lo en una taula boca amunt amb mig cos suspès en l’aire). Però la Brigada politico-social, molt sofisticada i preparada (particularment a Barcelona, sota el comandament expert d’Antonio Juan Creix), també va excel·lir en la tortura psicològica i la coacció.

Òbviament, els diversos cossos es van guardar prou de no deixar proves d’aquestes pràctiques i, encara avui, ha estat impossible que cap dels implicats hagi rendit comptes davant de la Justícia. Tots els intents de fer-ho han topat amb la llei d’Amnistia de 1977, que amnistiava els dos bàndols de la guerra civil, el perdedor però també el guanyador. Des de l’any 2010 un jutjat de Buenos Aires instrueix una querella general pels suposats crims de lesa humanitat practicats a l’Espanya franquista però, fins ara, qualsevol intent d’extradir antics policies presumptes torturadors ha topat amb la negativa de la jurisdicció de l’Estat.

“Creix però no et multipliquis”
Amb aquesta frase de ressonàncies evangèliques, es va adreçar el poeta Joan Oliver (Pere Quart pel pseudònim) al comissari Antonio Juan Creix, en sortir de ser interrogat a la Via Laietana després dels fets de la Caputxinada, el 1966. Almenys, l’escriptor se l’autoatribuïa. Costa de creure que s’atrevís a dir-li-ho a la cara, donat el caràcter intimidador de qui fou, durant gairebé trenta anys, el mite indiscutible de la repressió franquista a Barcelona.

Antonio Juan Creix, nascut a Jerez de la Frontera, de mare catalana i pare militar, va ingressar a la policia curiosament a la Barcelona republicana, en plena guerra, el 1936. Però es va dedicar a fer tasques de contraespionatge per al bàndol revoltat. Després de ser detingut (i torturat) va poder fugir a la zona franquista. El 1941 l’adscriuen a la Brigada d’informació social de Barcelona, juntament amb el seu germà petit, Vicente, sota les ordres del comissari en cap, Pedro Polo Borreguero, al qual substituiria el 1963. Aviat va destacar en la seva eficàcia en desmantellament de grups clandestins vinculats al PSUC, com la del 1947, que es va saldar amb l’afusellament al Camp de la Bota de la cúpula de l’organització a Barcelona.

Creix va ser sempre un agent modèlic, preparat amb les tècniques més avançades de l’època en vigilància secreta. Fins i tot es diu que el 1951 va anar als Estats Units per rebre un curs de formació impartit per la CIA. Se li atribueix el disseny de les principals operacions contra l’oposició al règim, com la caiguda de l’últim maqui, Quico Sabaté, el 1960. Els germans Juan Creix es repartien la feina. Mentre Antonio era especialitzat en l’esquerra política i sindical (principalment comunista), Vicente tenia més tirada per la resistència catalanista i, de fet, es diu que va torturar personalment Jordi Pujol, arran de la detenció d’aquest pels fets del Palau de la Música.

La fama dels Creix va arribar a uns nivells que sembla que al ministeri de la Governació es van espantar i van començar a degradar-los subtilment. El 1970 el van enviar de comissari en cap de la politico-social al País Basc (ETA acabava de matar el seu antecessor, Melitón Manzanas); i més endavant, fou traslladat a Sevilla. Allí fou expedientat amb dos anys de suspensió de sou i feina, per una presumpta apropiació indeguda. Això succeïa el 1974. Tal com explica el periodista Antoni Batista al llibre La carta: història d’un comissari franquista, el Governador Civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, el va rescatar i es va acabar jubilant fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat.

L'entrada La maquinària de la por ha aparegut primer a Carrer.

Fruit d’aquesta triple aliança, milers de barcelonins van ser perseguits, extorquits i detinguts. A tall d’exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial per a 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939, una saturació que els feixistes van resoldre habilitant camps de concentració. Fins a 25.121 persones es van sotmetre a judicis militars, i la ciutat va ser testimoni de milers d’afusellaments durant la dictadura.

Símbol de la victòria franquista
La capital de Catalunya, ocupada des del 26 de gener de 1939, desmoralitzada, buida de poder polític i castigada per la fam i el terror dels diversos bombardejos viscuts durant la guerra, era el símbol de la victòria franquista. Aquesta desesperació podria explicar per què el final de la guerra es va viure amb cert alleugeriment entre la majoria de veïns, tot i que significava la derrota republicana davant d’un règim totalitari de durada imprevisible, i per què molts barcelonins, també republicans, van assistir a la Missa de Campanya – feia dos anys i mig que s’havia prohibit el culte a Barcelona- dos dies després de la caiguda de la ciutat. Va ser el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit franquista a la ciutat, el preludi de la desfilada militar per la Diagonal, en presència del dictador, per celebrar la victòria franquista.

Barcelona també era l’indret idoni perquè el règim exhibís de forma oberta al carrer la seva aliança amb Alemanya i Itàlia. Un missatge per als catalans, però també per a la comunitat internacional, ja submergida en la segona guerra mundial. La ciutat va acollir dues grans visites oficials dels règims feixista i nazi. La primera, la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, el 10 de juliol de 1939, va ser la gran carta de presentació del règim, obsessionat a mostrar al món el seu poder.

El ministre feixista va ser rebut amb un arc victoriós de fusta ple d’inscripcions imperials i falangistes, una concentració de joves falangistes a l’estadi de Montjuïc i una mobilització ciutadana que pretenia demostrar a l’enviat de Mussolini que Barcelona era una ciutat feixista i mediterrània a l’alçada de qualsevol ciutat italiana. Franco agraïa així a Itàlia que el cos de tropes voluntàries italià contribuís a la massacre de les tropes republicanes, i afusellessin diversos soldats que intentaven fugir des de Sant Andreu cap al Besòs.

Un any després, Barcelona rebria la visita del cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940. Rebut per les autoritats a l’aeròdrom del Prat, va presenciar una petita desfilada militar davant de l’Hotel Ritz i va visitar un campament del Front de Joventuts i el monestir de Montserrat. Però la petjada nazi més important a la ciutat va ser la celebració del calendari nazi. Cada any, la colònia alemanya, articulada al voltant del Col·legi alemany i l’Institut Alemany de Cultura, celebrava les seves festivitats de forma col·lectiva i pública. El Teatre Tívoli, el Palau de la Música i la Sala Iris eren els seus centres de culte nazi, on l’alcalde, el governador civil i el capità general, els tinents d’alcalde, rectors universitaris, bisbes i canonges, periodistes i nous intel·lectuals hi eren convidats.

Aquests nous simpatitzants del nazisme ocupaven el lloc de treball de milers de funcionaris, professionals liberals i càrrecs públics que havien estat depurats pel règim, des dels regidors i l’alcalde de Barcelona fins a mestres i professors universitaris, metges, guàrdia urbana, advocats i periodistes, entre d’altres. El règim va establir que el 80% de les places depurades havien de ser ocupades per “excombatents franquistes, ex-presos, orfes o persones econòmicament dependents de persones assassinades pels rojos”.

25.121 veïns processats
Des del final de la guerra civil i fins a l’any 1980, ja en democràcia, a Catalunya es van produir 81.966 judicis militars, dels quals, 25.121 van afectar a veïns que residien a Barcelona i que van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, segons dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Des de jornalers fins a conductors de tramvia, passant per pagesos, comerciants, cambrers, guàrdia urbana, forners i fins i tot músics. D’aquests, una part important van acabar executats per delictes polítics, entre els quals, el president Lluís Companys, afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 a les 6:30h del matí, acusat de ser “responsable en concepte d’autor per l’adhesió al delicte de rebel·lió militar”. Havia estat detingut a la localitat bretona d’Ar Baol-La Baule el 13 d’agost per diversos agents de la Gestapo, comandats pel policia espanyol Pedro Urraca, que el va conduir fins a Madrid, des d’on el president de la Generalitat va ser traslladat a Barcelona.

L'entrada Barcelona, cau de nazis i feixistes ha aparegut primer a Carrer.