Entre els anys 2008 i 2018 el nombre de places de residències a Catalunya havia crescut de les 51.780 (8.160 en centres públics) a les 59.888 (10.290 en equipaments públics) i la previsió era que la progressió continués els propers anys. Al cap i a la fi, segons les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) el 2060 hi haurà a Catalunya 2,6 milions de persones que superaran els 65 anys, quan el 2018 la xifra era d’1,42 milions.

Els més de 4.000 morts acumulats des de l’inici de l’epidèmia de coronavirus -més del 6,5% dels residents totals-, però, ha situat en el punt de mira un model en què predominen unes quotes molt elevades que no es tradueixen ni en una bona qualitat assistencial ni en unes condicions laborals dignes per als empleats, que pateixen sous en moltes ocasions per sota dels mil euros mensuals.

Segons una informació publicada al juliol pel portal Infolibre -i elaborada a partir de dades de la Generalitat-, dels gairebé 4.000 usuaris de residències que van morir per la Covid-19 entre març i abril a Catalunya, la immensa majoria -2.797, és a dir, el 71,9%- van fer-ho al mateix centre, mentre que només 1.094 van fer-ho en un hospital.

La informació, que posava de manifest que en aquelles setmanes no van ser precisament habituals les derivacions a centres mèdics de pacients malalts, permetia comprovar que en aquells dos mesos -de moment, els més mortífers de la pandèmia- van perdre la vida 882 persones a les residències de Barcelona, 649 de les quals (el 73,6%, un nivell superior a la mitjana del país) van fer-ho al mateix centre. Sanitas Residencial les Corts, amb 58 residents morts, Residencia las Acacias -del grup Bastión de Oro-, amb 45; i la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, amb 41, van encapçalar el rànquing de centres de gent gran de la ciutat amb una major mortalitat en xifres absolutes.

Concentració empresarial
Tradicionalment, el sector de les residències de gent gran ha estat molt atomitzat, amb la presència del sector públic, entitats sense ànims de lucre i empreses familiars. Els darrers anys, però, hi ha hagut una accelerada concentració a través de diverses operacions de compres corporatives i, actualment, 10 grups empresarials controlen al voltant del 25% de les places a l’Estat. Entre aquests grups s’hi troben asseguradores, com Sanitas, Caser, Santalucía -a través de la seva filial Ballesol-, Fiatc o Atlàntida, i corporacions internacionals com Amavir, Orpea o DomusVi, les tres d’origen francès. En major o menor mesura, tots tenen presència a Catalunya.

L’actual líder estatal és DomusVi, amb més de 22.000 llits repartits en més de 160 residències. Creat el 2017, actualment està controlat pel fons Intermediate Capital Group (ICG) i SRS, una societat hòlding del francès Yves Journel, el fundador del grup. A Catalunya té 12 residències -sis a Barcelona- i, a tot l’Estat, suma més de 22.000 treballadors, dels quals més del 90% són dones. Durant els mesos de març i abril van morir el 10,2% dels seus residents a Catalunya i, per exemple, a la capital van registrar-se 13 víctimes al seu centre de la Salut, 11 al d’Antoni Maria Claret i 17 a la residència Regina, ubicada a Gràcia.

Amavir, grup francès controlat per Maisons de Famille, suma unes 8.000 places a l’Estat. Té 42 residències -cinc a Catalunya, de les quals dues a Barcelona- i 40 centres de dia, cinc al Principat. L’any passat, el grup va facturar més de 150 milions. Els seus centres barcelonins (Horta i Diagonal) van sumar 55 víctimes entre març i abril i a tot Catalunya van perdre la vida el 14,5% dels seus residents, un percentatge només superat pel grup català Sophos, amb el 17,6%.

També és d’origen francès Orpea, que acumula unes 7.500 places. Entre els seus accionistes destaca CPPIB, el fons de pensions del Canadà. Actualment, ja té tres residències a Catalunya, dues a Barcelona i una a Sant Cugat del Vallès. A escala mundial suma gairebé 100.000 llits, amb França (33.500) com a mercat principal. Ballesol, la filial del grup assegurador Santalucía, suma uns 7.000 llits a l’Estat. A Catalunya té cinc residències. Dues són a Barcelona -Fabra i Puig i Almogàvers- i s’hi van registrar 25 i 33 morts, respectivament, els dos pitjors mesos de la pandèmia.

Un altre grup amb presència a la ciutat és Sanitas Mayores, que pertany al grup assegurador Sanitas, i té 47 residències a Espanya, 11 de les quals a Catalunya. A Barcelona en suma set, que van acumular més de 110 morts per coronavirus entre febrer i març. Tot el grup assegurador va facturar més de 2.000 milions durant el 2018 i pertany a la multinacional britànica BUPA. Un dels grups que protagonitzen un creixement més accelerat és Vitalia, que està en mans del fons de capital de risc CVC i que té més de 6.000 places a tot l’Estat. A Catalunya suma cinc residències, dues a Barcelona.

Ja abans de la pandèmia, la Generalitat assegurava que volia canviar el model de gestió de les residències, per evitar-hi l’aterratge de grups només interessats en el benefici econòmic i no en la qualitat assistencial. La Covid ha evidenciat els múltiples errors de l’actual sistema, el gran dubte és si, més enllà de les grans paraules, realment suposarà un canvi de paradigma o provocarà que aquests grans grups encara hi guanyin més presència.

L'entrada Grans fons d’inversió i asseguradores, actors creixents d’un model de residències qüestionat ha aparegut primer a Carrer.

D’una banda, la Coordinadora 5+1 havia protestat en reiterades ocasions i s’havia reunit amb tots els partits. Per l’altra, els dos anys anteriors a la pandèmia es van interposar centenars de queixes de particulars sobre negligències mèdiques, instal·lacions deficients i sobretot desatenció per falta de personal. Avis a qui es donava per error la medicació d’un company, habitacions sense privacitat o absència de professionals sanitaris a la nit són alguns dels casos reportats reiteradament.

Totes aquestes queixes, però, quedaven disperses entre la Fiscalia, els Mossos d’Esquadra, el Síndic de Greuges, la Síndica de Barcelona i diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i consorcis Generalitat-Ajuntament. No existeix cap finestreta única ni una institució responsable del seguiment de totes les reclamacions a centres geriàtrics. Una recerca efectuada pel diari Tot Barcelona al juny va fer aflorar més de 250 reclamacions formals en els darrers dos anys a centres de la ciutat. I les administracions reconeixen que n’hi ha moltes més.

El paquet més nombrós localitzat són 200 queixes barcelonines presentades a Afers Socials de la Generalitat, que és la principal fiscalitzadora de les residències d’avis públiques amb gestió delegada, és a dir, sobre els 19 centres que la Generalitat i l’Ajuntament tenen externalitzats a Barcelona. Per altra banda hi ha les queixes sobre centres privats, concertats i col·laboradors, que canalitza el Servei d’Inspecció i Registre. Només l’any 2019 van entrar per aquesta via 136 sol·licituds de famílies que denunciaven carències en algun centre barceloní. La xifra de 2018 i les queixes referides a centres sòciosanitaris no s’han fet públiques.

Els Mossos d’Esquadra tampoc donen dades, perquè asseguren que no es comptabilitzen per separat les denúncies a geriàtrics. En paral·lel, almenys una trentena de diligències estan en curs a la Fiscalia de Barcelona, que no té dades retrospectives perquè les investigacions s’arxiven als sis mesos si no es troben proves.

Activistes desbordats
L’associació Coordinadora 5+1, que agrupava familiars de 5 residències públiques de Barcelona, s’ha vist desbordada durant la crisi sanitària atenent emails de famílies d’altres centres de la ciutat. Són l’única entitat amb experiència interposant reclamacions d’aquest tipus, però no disposen d’una infraestructura jurídica. Han aglutinat tots els casos ferms que han pogut en una denúncia col·lectiva: han fet arribar a la Fiscalia la situació de 30 centres públics i privats, en representació de quasi 200 famílies.

L’entitat reclama ampliar la cartera de serveis, és a dir, del personal mínim que la Generalitat exigeix. La ràtio d’un gerocultor per cada 10 avis, aprovada fa 10 anys, ha quedat obsoleta per l’edat i la mala salut de la població ingressada. El 79% té més de 80 anys, segons l’estudi del 2019 Envejecimiento en Red (CSIC). A més, el 98% pateix algun trastorn crònic i el 55% n’acumula set o més, segons l’Enquesta de Salut de la Població Institucionalitzada (ESPI) catalana. “Demanem almenys una infermera de nit obligatòria”, apunta Maria José Carcelén, la portaveu.

De moment han aconseguit que l’oferta més barata no guanyi automàticament els concursos, però es queixen que una empresa reiteradament incomplidora avui pot seguir guanyant-ne. L’Ajuntament va intentar aplicar un nou model d’adjudicació social, que no ha funcionat del tot. Un exemple paradigmàtic és la residència municipal Fort Pienc, on el 2019 la constructora Sacyr va desbancar altres ofertes amb més puntuació qualitativa gràcies a una oferta agressiva.

La patronal del sector, ACRA, demana estudiar una a una les queixes i no generalitzar. “Cal analitzar per quin motiu es produeixen, si es concentren en pocs centres o en molts, veure en quin sentit es resolen, si la presumpta responsabilitat li correspon al centre o no li és atribuïble…”, expressa. “S’han d’abordar totes amb la màxima seriositat perquè hi ha en joc el benestar de la gent gran”, afegeixen. Consideren que “la gran majoria d’usuaris i familiars estan satisfets” i refusen que hi hagi una “percepció general de malestar o preocupació”.

Radiografia dels centres a Barcelona
Barcelona té 244 residències de gent gran, que formen un mapa ultra complex amb diferents tipus de places, de titularitat i de gestió. La mala distribució per districtes condemna els avis i àvies a una mudança segura, i els allunya de la seva xarxa relacional. La mida dels centres també és molt desigual.

El centre més petit té 8 places -la residència Immaculada-Salses d’Horta-, mentre que el més gran en té 308 -un complex de Sanitas a les Corts-. L’Eixample acapara 81 dels 244 geriàtrics: un terç del total. Horta-Guinardó és el districte líder en places (3.264, el 24,4%). L’envellit casc antic només disposa de 10 petites residències que sumen 330 places.

La frontera entre públic i privat és difusa. Els 19 centres de titularitat pública a la ciutat -5 de l’Ajuntament i 14 de la Generalitat- els gestionen empreses privades escollides per concurs. Els 225 restants són privats, però 167 d’ells contenen places que paga l’Administració. Així és com el 85% de les places acaben subvencionades de forma total o parcial i només el 15% dels llits es paguen amb capital 100% privat. A la pràctica, doncs, és un sistema dependent del diner públic.

Atenció mèdica trossejada
L’atenció mèdica també és público-privada i a Barcelona és més complexa que a la resta del país, perquè combina tres equips sanitaris diferents: el de la residència, el de l’ambulatori més proper i els Equips d’Atenció Residencial (EAR), un reforç extra diürn que només existeix al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès.

Els EARS els va crear Salut fa una dècada i avui els supervisa el Consorci Sanitari de Barcelona. L’adjudicatari únic és Grup Mutuam, una antiga mútua ara especialitzada en geriatria que comanden dos ex alts càrrecs de Salut en temps de CiU. La coordinació dels tres serveis en un moment de gran estrès del sistema sanitari és un dels factors que ha influït en la lenta detecció de la Covid-19.

L'entrada Residències, crònica d’una tragèdia anunciada, denunciada i ignorada ha aparegut primer a Carrer.

A la ciutat de Barcelona hi ha 13.055 places residencials per a gent gran. 3.942 persones estan en llista d’espera al seu domicili o en situacions d’ingrés temporal. 4.121 que ja resideixen en algun centre estan en una llista d’espera per canviar a una plaça d’un lloc diferent per diferents motius. Les informacions de què disposem sobre aquestes persones provenen de familiars i amics, ja que es troben en una mena de llimbs que com veurem més endavant impossibilita tenir-ne una informació directa.

Gairebé tots els centres estan gestionats per empreses privades amb afany de lucre. Els preus que paga l’Administració com a tarifa diària pel grau més alt de dependència oscil·la entre els 61,5 i els 49,2 euros al dia. No cal ser gaire llest per veure que són quantitats totalment insuficients per garantir el benestar, pagar sous decents a les cuidadores i a més obtindre beneficis.

Tot i que són nombroses les queixes expressades pels familiars sobre manca de personal, baixa qualitat del menjar, insuficient manteniment amb deteriorament de les instal·lacions, falta de material d’higiene personal, deficient atenció mèdica i minsos programes de rehabilitació, les administracions responsables, Generalitat i Ajuntament, no saben res ni responen.

Podem dir que les persones grans ingressades en residències i en situació de dependència pateixen maltractament.

Maltractament institucional perquè no es destinen els recursos necessaris, no hi ha control ni auditories per saber si es compleixen les condicions dels contractes d’adjudicació, no tenen dret com la resta de persones de la ciutat a tota la cartera de serveis sanitaris ni a continuar sent atesos pel seu metge o metgessa de família. Tampoc se’ls té en compte en els plans de salut estacionals (Pla Integral d’Urgències a l’hivern i Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor a l’estiu).

Maltractament social perquè amb l’actual sistema d’adjudicació de places no poden quedar-se al seu barri i a vegades ni a la ciutat, lluny d’amics, familiars i entorn conegut. No poden exercir els drets de ciutadania com el dret a votar i a la participació social.

Creiem que l’Ajuntament de Barcelona hauria de tenir les competències sobre la qualitat de vida d’aquestes persones que també són veïns i veïnes de la ciutat. Hauria d’exercir una tutela activa que vetllés perquè tinguin cobertes totes les necessitats i poder viure dignament.

Relacionem algunes recomanacions i canvis que permetrien avançar en aquest sentit.

• Lideratge polític de l’Ajuntament de Barcelona, com a nivell de govern més proper a la ciutadania, que vetlli perquè es garanteixin tots els drets de les persones grans “institucionalitzades” a la ciutat de Barcelona, mitjançant el desenvolupament ple de les competències recollides en la Carta Magna municipal. Molt especialment per mantenir el dret a la participació democràtica i a votar.
• Modificar i actualitzar la cartera de serveis socials de 2010. Que la ràtio de professional gero-cultor per a les persones més dependents, de grau 3, sigui com a mínim de 1 per a cada 8 persones.
• Millores en el manteniment de les infraestructures i els equips.
• Exigir que els requisits dels concursos no siguin de menys qualitat que els especificats a la cartera de serveis.
• Publicació de llistes d’espera actualitzades i sectoritzades territorialment perquè els interns puguin romandre a prop del seu entorn.
• Accés a la totalitat de la cartera de serveis sociosanitaris com la resta de ciutadans. Molt especialment als d’Atenció Primària.
• Mecanismes democràtics de participació en el funcionament dels centres. I facilitar la participació dels moviments veïnals del territori.
• Fer públiques la composició i les actes dels Consells de Participació de Centre.
• Fer com a mínim una inspecció anual de cada residència i publicació del resultat.
• Aplicació de la Llei de Transparència a les residències finançades amb diners públics.
• Dignificació del treball dels professionals que cuiden.

Les institucions publiciten contínuament nombrosos programes que diuen voler resoldre la situació de la gent gran: abordatge del maltractament a les persones grans, plans comunitaris sobre la solitud no desitjada, la visió de gènere en programes d’atenció… Però tots exclouen les persones dites “institucionalitzades”. Són persones que ja només existeixen per als seus familiars, si en tenen.

L’Ajuntament, que teòricament treballa per a totes les persones que viuen a la ciutat, s’ha de fer responsable de la cura de les que viuen en les residències assistides, que treballin en bones condicions les persones que les cuiden i del foment de la participació en el seu entorn.

L'entrada La ciutat que no estimava la gent gran ha aparegut primer a Carrer.