Les primeres mesures

Pla Endreça i guerra als manters. Un paquet de mesures per “posar ordre a l’espai públic” i marcar distàncies amb l’anterior govern bipartit. El pla inclou intervencions immediates pel que fa a la neteja, el manteniment del mobiliari urbà, les actuacions de control per a la reducció de les conductes incíviques i l’acompanyament a les persones vulnerables. Però els manters ja han denunciat una “persecució brutal” i el mateix Albert Batlle -tercer tinent d’Alcaldia- ha avisat que fer-los desaparèixer és un objectiu prioritari: “A Barcelona no volem aquesta activitat. Ningú es pot jubilar de venedor ambulant. És un comerç il·legal que afavoreix l’explotació de persones”.

Desfer l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai. En ple mes d’agost, les grues van entrar al carrer de Pelai, un dels símbols de la pacificació del trànsit al centre de la ciutat impulsada pels Comuns. El govern municipal va ordenar posar més aparcaments de bicis, motos i zones de càrrega i descàrrega, desfent una obra molt significativa de l’anterior executiu. Diverses plataformes veïnals han denunciat que és un “pas enrere” en la lluita per millorar la qualitat de l’aire de Barcelona.

Represa de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv. Al febrer, l’alcaldessa Colau va suspendre les relacions amb la ciutat d’Israel per la “violació sistemàtica dels drets humans” contra la població palestina. La decisió va despertar el rebuig de tots els grups municipals. Collboni ja ha deixat sense efecte la suspensió temporal de les relacions i Barcelona torna a estar agermanada amb Tel-Aviv.

Augment temporal de la velocitat en els entorns escolars. S’ha eliminat la limitació de 30 km/h als entorns escolars, tinguin radars o no, quan els centres educatius estiguin tancats. Les nits, els diumenges i els dies festius, la velocitat màxima és ara de 50 km/h. Collboni havia defensat la pacificació quan aquesta es va aplicar al final del mandat anterior, però davant les queixes ciutadanes n’ha ordenat la modificació.

Sancions a l’alça de l’ordenança de civisme. “Barcelona té una tradició forta i arrelada en el compliment de les normes de convivència, així ho fan la major part dels veïns i les veïnes d’aquesta ciutat. Però hi ha un grup reduït de persones que no respecten el que és col·lectiu, no valoren els serveis, i per això ens plantegem un increment de les sancions dels actes incívics”. Així ha justificat l’alcalde la decisió d’aplicar la part alta de la forquilla que permet la normativa actual, la qual cosa augmentarà l’import de les sancions en un 55%.

Cessió de solars a la Generalitat per fer habitatge públic. Barcelona ha ofert 27 solars a la Generalitat de Catalunya per construir 1.764 habitatges públics situats als districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc. Collboni va remarcar que “l’habitatge és el cavall de batalla de l’Ajuntament en aquesta legislatura”. En els dos mandats de Colau, el Consistori va sumar 4.000 habitatges al parc públic.

Les primeres promeses

Al marge d’accions molt tangibles, l’alcalde socialista també ha pres compromisos i ha deixat obertes algunes carpetes del mandat anterior.

Accelerar la reforma de la Rambla. Tres dies després de prendre possessió, Collboni anunciava que la Rambla estarà enllestida en la meitat del temps previst pel govern Colau: les obres duraran tres anys en comptes de sis. “Destinarem tots els recursos necessaris perquè Ciutat Vella torni a ser un espai amb qualitat de vida i un gran eix cultural”, va dir l’alcalde.

Mantenir la reforma de la ronda de Sant Antoni. L’ara alcalde es va comprometre en campanya electoral a paralitzar la reforma de la ronda, plantejada per Barcelona en Comú, durant els 100 primers dies de mandat. Però tot d’una, en un gest que es va interpretar com una picada d’ullet perquè els Comuns entressin a reforçar el govern del PSC després de la investidura, Collboni es va desdir i va anunciar que mantenia la reforma ideada per l’equip de Colau. La mesura va en línia del que ha vingut defensant el moviment veïnal a banda i banda de la ronda. Tot i que algunes entitats i veïns contraris a la reforma van sortir al carrer a protestar, la decisió està presa.

Estudiar una alternativa a la unió del tramvia. Si la unió del tramvia per la Diagonal és una aposta molt potent dels Comuns, Collboni obre la porta a un nou itinerari de la xarxa tramviària per unir Verdaguer amb la plaça de Francesc Macià. El projecte podria passar per recuperar la ruta per Comte d’Urgell-Provença-Diagonal. Ara bé, el PSC aclareix que el canvi estaria condicionat als acords entre els grups municipals.

L'entrada Collboni, cent dies que eixamplen l’esquerda amb l’antic soci ha aparegut primer a Carrer.

Cal remarcar que no estem, ni de bon tros, al final del trajecte: els problemes canvien i n’apareixen de nous. Per això, és important que hi hagi un teixit associatiu viu, variat i amb moltes connexions, que, per natura, és una font de recursos i potencialitats per proposar idees i mesures, reclamar i protestar, i exercir, si s’escau, de contrapoder davant de qualsevol sotrac. Sempre amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat -amb els afegits recents de sostenibilitat, eficiència i justícia-.

Aquesta introducció emmarca, de forma succinta, l’entorn d’activisme veïnal de barri on es movia Joan Bordetas, membre de l’AV del Barri de Sant Antoni i implicat en el moviment veïnal al districte i la ciutat. En Joan ens va deixar aquest estiu, llegant una petjada que no cabrà en aquest escrit. Va iniciar la seva trajectòria a l’associació el 1984, amb Joan B. Isart com a president. Des de llavors va tenir un paper constant a la Soci en quasi tots els àmbits, des de l’urbanístic fins al comunitari, sempre treballant en equip. Destacava per tenir una visió global de les necessitats del barri i per la seva constància per assolir acords amplis per millorar l’entorn i mantenir viu el teixit veïnal.

Va ser coredactor del pla d’equipaments Sant Antoni 2000, presentat el 1986, un estudi a fons de les mancances i necessitats bàsiques del barri, que llavors quasi no tenia serveis públics. D’aquest document van néixer les reivindicacions que van permetre aconseguir, sovint amb esperes exasperants, la remodelació de l’avinguda Mistral, l’escola pública Ferran Sunyer, les Cotxeres Borrell, l’escola bressol Tres Tombs, el centre de dia… D’aquest pla va sorgir el 1988 la revista del mateix nom, Sant Antoni 2000.

En Joan va formar part de la Fundació Joan Lairisa -els tallers de la Soci- i del moviment educatiu de les ampes. Entenent que el comerç de proximitat és part essencial de la vida del barri i que cal associar-se per tenir més força, va participar en la creació de Sant Antoni Comerç de la ma dels botiguers, el Mercat del fresc, els Encants i el Mercat del llibre dominical. Durant uns anys va ser conseller del Districte, temps en què no va estar present a la junta de l’associació veïnal. Formava part del Consell Ciutadà de l’Eixample i del Consell de Ciutat. També es va incorporar a la junta de la Favb com a tresorer i, en representació de la federació, participava al Consell d’Associacions de Barcelona. A proposta del Consell del Districte de l’Eixample, va rebre el 2018 la Medalla d’Honor de Barcelona, pel seu treball a Sant Antoni i la seva aportació a la ciutat.

Els darrers anys es va implicar en la construcció del projecte veïnal Calàbria 66, participava en la Taula Comunitària de Sant Antoni en nom de l’associació i, els darrers mesos, anava a les reunions sobre la reurbanització de la ronda de Sant Antoni per trobar una solució de màxim consens. Una de les darreres tasques en què es va implicar va ser la planificació de les tasques de difusió per donar a conèixer els fruits de la lluita veïnal a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample.

Al Joan el trobem ajudant a fer possible gairebé totes les millores al barri des dels anys vuitanta. Era com el baix dels grups de música: sempre hi és i sovint marca el tempo de la peça. A les juntes de l’associació a vegades discutia fortament sobre allò que no veia clar, però després, al sopar posterior, tot tornava a la normalitat. Tenia una capacitat de treball que feia que s’emboliqués en mil lluites -no sabia dir que no- i el repte d’ajuntar i coordinar sensibilitats diferents, projectant-les al servei del barri, la convivència, la solidaritat. Els darrers temps animava el jovent de la junta de l’associació a agafar responsabilitats, i era un referent per a moltes persones.

En Joan creia en el moviment associatiu com un espai de defensa dels drets de la societat civil i de foment de la convivència, i que “el canvi social no es fa des de l’actuació individual sinó que només és possible de forma col·lectiva, anant plegats”. Ha estat una peça clau en la transformació de Sant Antoni. Avui la ciutat és una mica més orfe, i com a activista social mereix un reconeixement. És i serà un referent de la tasca de la societat civil organitzada als barris. Persones com ell són les que necessitem a les ciutats per evitar que s’imposi l’egoisme i per mirar sempre pel bé comú. A nosaltres ens quedarà el seu llegat i les seves ensenyances per construir un entorn millor.

L'entrada Ens ha deixat Joan Bordetas, referent veïnal de Sant Antoni i de la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Segons el seu criteri, aquesta és la principal feblesa de l’entitat, que no té prou capacitat per difondre les tasques que impulsa. “Té molta visibilitat per la Festa Major, però s’oblida que una associació veïnal és molt més que això”, puntualitza. “La defensa de la cultura popular, les reivindicacions a l’Administració i, en definitiva, la lluita per construir un barri millor és el que converteix les associacions de veïns i veïnes en agents essencials”.

Va ser amb aquesta voluntat que Pérez va decidir fer el pas i fer-se’n membre, aprofitant també la seva formació per fomentar la difusió de les activitats que s’hi desenvolupen. Creu que les xarxes socials ajuden a apropar l’entitat al barri, però considera que el vincle se solidifica quan s’hi participa activament. “Hem de treballar en el boca-orella i, sobretot, fer que la gent jove conegui què fan els diferents grups que formen l’associació i que s’hi puguin sentir interpel·lats”. I és que la dificultat perquè hi hagi un relleu generacional és una de les barreres amb les que topen les associacions, tot i que comença a esquerdar-se. “Hi ha diferències entre les persones que formen la junta, molt influïdes per l’edat i pel temps que porten vinculades a l’espai”, rebla, però explica que de mica en mica s’hi ha anat introduint gent més jove “que aporta noves idees i aire fresc”: “Això ens enriqueix”.

Seguir amb aquesta tònica implica que l’associació incorpori àmbits que siguin atractius per a persones de perfils diferents i que ajudin a rejovenir-la. Un exemple és la Vocalia de Feminisme de l’AV de Sant Antoni, un àmbit en el qual Pérez espera participar en un futur. “No hi estic tan vinculada com m’agradaria per manca de temps”, apunta, i detecta que la dificultat de compaginar feina i militància és un altre dels problemes de l’activisme.

Malgrat les dificultats, té molt clars els motius que l’impulsen a formar part del teixit associatiu del barri: “De la mateixa manera que una ciutadana té menys veu que una entitat o associació, les associacions veïnals també tenen més força si lluiten juntes”.

L'entrada Eva Pérez (AV del Barri de Sant Antoni): “Les associacions veïnals no difonen prou tot el que fan” ha aparegut primer a Carrer.

Vincle amb altres actors socials

Completava aquesta visió amb el reforç de la col·laboració amb altres actors socials de la ciutat, i així va ser el nostre vincle infatigable amb el CAB, Sinera, la Confavc, que va facilitar el consens i el reforç dels lligams. “Pocs que som i a sobre no ens barallarem, no fotem!”. Quina capacitat de treball i entrega! Hem compartit tantes hores de reflexió i debat -a voltes encès, perquè en Joan no era un home tebi- i tants bons moments d’amistat en aquests anys intensos! I quina humilitat també, sotmetent tantes decisions al parer col·lectiu!

Amb el cor encongit hem viscut els últims mesos. Continuava treballant en reformes internes importants i al maig va acompanyar-nos a unes jornades. Volia sobreposar-se al patiment. I ja inevitablement des de casa, va seguir l’acte del 50 aniversari de la Favb al Saló de Cent, que celebrava en acabar-lo, entusiasta i generós. Ens toca ara a nosaltres sobreposar-nos a la consternació. Celebrar i agrair la seva gran visió de ciutat, transmesa amb una convicció sense fissures en la capacitat de transformació del treball col·lectiu. La Favb, per descomptat, però molt més enllà, Barcelona té un deute ineludible amb Joan Bordetas.

L'entrada Barcelona té un deute ineludible amb Joan Bordetas ha aparegut primer a Carrer.

La propietària és la societat Premium Student Housing, que el 2016 el va comprar al Banco Santander. La intenció de l’empresa, presidida per Santiago de Cruylles de Peratallada -el pare del qual, amb el mateix nom, va ser regidor en l’època Porcioles- era construir una residència estudiantil. Això va alertar entitats com l’Associació pro Teatre Talia Olympia, que des del 2008 reivindica la recuperació del Paral·lel més faranduler.

El veïnat temia que l’edifici s’acabés convertint en un alberg camuflat, com ha passat en el cas de les residències Melon District -una d’elles es troba a pocs metres del mateix solar-. Després de negociacions entre la propietat i el consistori, el novembre del 2018 en el ple de l’Ajuntament es va donar llum verda al fet que l’emplaçament s’adquireixi per la via de l’expropiació -un cop s’aprovi un pla d’inversions que arrencarà amb el nou mandat-. El govern municipal té previst construir-hi un edifici d’ús d’equipament assistencial i cultural; i, els pisos superiors, destinar-los a habitatge dotacional.

Aquest projecte és vist amb bons ulls pel veïnat, que pateix en el seu dia a dia la gentrificació de Sant Antoni que, a més, és el barri que compta amb menys espais d’ús públic de la ciutat -té una mitjana de 2,09m² d’equipament per habitant, per sota de la mitjana, que és de 6,75m², segons dades de l’Ajuntament-.

Per això, entitats com Associació pro Teatre Talia Olympia, l’AV Sant Antoni i Fem Sant Antoni demanen que mentre el consistori tramita l’expropiació de l’enclavament, n’assumeixi el control perquè se’n pugui fer un ús social. El veïnat proposa que es netegi, s’enretirin les tanques actuals d’acer i s’hi instal·li enllumenat.

D’iniciatives, no en falten. Des de col·locar mobiliari urbà, infantil o bé que l’escola Ferran Sunyer, que ja utilitza sales del Centre Cívic Cotxeres Urgell per manca d’espais, se’n pugui beneficiar. Una altra opció és crear un hort urbà. D’aquesta manera, segons Toni Oller, president de l’Associació pro Teatre Talia Olympia, es podria treure profit de la figuera esponerosa que hi ha a l’emplaçament. Durant les reformes de l’avinguda impulsades pel govern Trias, la parcel·la es va utilitzar de magatzem de maquinària i l’arbre es va fer malbé. Per sort, “ha resistit com a símbol que els brots verds són possibles”, afirma Oller.

El fantasma de Don Paco
El teatre es va inaugurar el 1900 amb el nom de Las Delicias. Després, va passar a dir-se Lírico. El 25 de febrer de 1905 s’hi van estrenar sarsueles com La Tragèdia de Pierrot i El Pobre de Valbuena. Des del 1924 es va anomenar Talia, el nom que va rebre durant més anys.

Tenia aspecte d’envelat de fusta i comptava amb una platea i dos pisos en forma de ferradura. En total, tenia capacitat per a 1.000 localitats. Per l’escenari van passar noms com la Bella Dorita i Josep Santpere. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com que el joc estava prohibit, el Talia va sobreviure amb una programació basada en l’alta comèdia i el cinema. Als anys 50, va ser adquirit pel mític actor Paco Martínez Soria, “don Paco”, que el 1955 va enderrocar l’edifici per construir-ne un de nou el 1959. La façana estava coberta de plaques d’uralita i comptava amb aire condicionat, que el convertia en un edifici molt modern per a l’època.

Amb la mort del dictador, el destape també va arribar-hi i s’hi van dur a terme estrenes com la de La Casa de Bernarda Alba el 1976, amb l’actor Ismael Merlo en el paper colpidor de la protagonista, que va ser tota una transgressió. També va passar a la història l’actuació de la famosa cantant argentina Nacha Guevara, un any més tard.

Quan Paco Martínez Soria va adquirir l’immoble, la idea inicial era poder construir-hi pisos en les plantes superiors, però mai ho va dur a terme. El 1982 l’actor va morir i en el seu honor, els hereus el van batejar com a Teatro-Martínez Soria, com és conegut per a molts encara. El 1988 els descendents el van vendre a una empresa que el va acabar tirant a terra. L’historiador Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (1988), ja va intuir l’odissea que li esperaria al terreny: “Si Don Paco aixequés el cap!

Un final trist el del Talia-Martínez Soria en ser venut per la família a una immobiliària, que es va afanyar a enderrocar-lo, convertint-se en un solar mal tancat a l’espera d’aconseguir una requalificació urbanística que els permeti edificar a la seva conveniència”. La premonició continua complint-se.

L'entrada Antic teatre Talia, 30 anys sense funció al Paral·lel ha aparegut primer a Carrer.

Pep Sala, president de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, creu que “és cert que hi ha un cert temor respecte a l’apertura, però tenim la percepció que hi ha més il·lusió que preocupació, cosa que no treu que seguim vigilant quants bars hi haurà, què es vendrà a les parades, etcètera. Cal tenir en compte que, a causa del retard en la reobertura, l’entorn s’ha degradat, s’han tancat botigues de tota la vida i s’ha multiplicat la restauració”. L’Ajuntament ratifica la previsió que l’obra estigui acabada a l’abril.

En els darrers dos anys ha emergit la plataforma Fem Sant Antoni, inquieta vers la possibilitat que el nou mercat es converteixi en un agent gentrificador: “Des del principi ens van arribar informacions sobre la instal·lació d’una parada del bus turístic”, recorden. En canvi, a la plataforma hi ha una certa tranquil·litat pel que fa a la presència del sector de la restauració dins del complex: “Mercats de Barcelona ens ha dit que no hi haurà més bars i establiments de restauració que els que ja tenien concessió d’aquesta activitat a l’antic mercat”.

A parer de Sala, el problema de l’habitatge s’ha de combatre amb mesures en aquest àmbit específic: “Les administracions han de fer les lleis i prendre les mesures que calguin per evitar l’especulació, però no estem d’acord amb què, per no fomentar-la, no s’arreglin les coses o no es facin zones verdes”. Des de l’Ajuntament, s’assumeix que qualsevol reforma pot comportar un efecte gentrificador i s’afirma que “el que cal és fer millores, i a la vegada, anticipar-se als possibles efectes”.

Sala recorda que la reforma du més d’una dècada en marxa i que “el 2008 es va aconseguir un cert consens amb els veïns i els comerciants, tot i que l’Ajuntament anava inicialment per una altra banda”. Durant aquelles negociacions, Fem Sant Antoni encara no existia, però des de la plataforma s’afirma que es duen dos anys de contactes amb el districte i implicació a les reunions i processos participatius. D’aquí l’esperança que les seves propostes, recollides en debats al carrer amb el veïnat, seran recollides finalment.

Al llarg de tots aquests anys de reforma, el model de ciutat ha viscut algunes transformacions. L’agressiva reforma de la Boqueria s’ha convertit en un exemple a no seguir. Per a Sala, el nou mercat respectaria les línies bàsiques que van defensar els veïns: “Que no fos un centre comercial tancat en sí mateix, que es posés valor al patrimoni del barri i que fos motor econòmic del comerç de proximitat”. Des del govern municipal es destaca que el mercat està “pensat per donar servei als veïns i veïnes. Això no treu que estiguem molt atents a l’evolució de l’entorn perquè no deixi de complir amb la seva funció”.

Un dels aspectes més controvertits de la reforma és la inclusió d’una gran superfície comercial que controlarà el grup alemany Lidl. Des de Fem Sant Antoni, s’addueixen motius múltiples per estar-hi en contra: a parer seu, el mercat hauria de prioritzar els aliments de productors i agricultors locals, els productes no processats ni envasats, i no hauria d’acollir una gran superfície que “rebenta els preus de venda dels aliments” i pot ser una competència als paradistes, que són “l’ànima del mercat”.

Des de l’Ajuntament, en canvi, afirmen que està “demostradíssim que tenir una gran superfície actua com a pol d’atracció que garanteix la viabilitat del mercat. Així ho avalen les reformes fetes al llarg de les darreres dècades. I els mateixos paradistes la demanen”. L’Associació de Veïns no manté una postura concreta en aquest debat, perquè hi ha divisions internes. “Alguns creuen que la gran superfície pot distorsionar el que és el mercat i altres creuen que pot ser necessari per atreure gent més jove. En tot cas, hem d’escoltar els paradistes i no hem d’oblidar que una de les raons de la remodelació és que el mercat s’estava morint”, explica Sala.

El futur mercat és, ara mateix, un disseny i unes obres en procés que s’acosten a la seva finalització. Però la realitat que en naixerà també dependrà, en part, de l’ús ciutadà. En aquest sentit, Sala considera que “perquè el mercat sigui popular, els veïns l’hem de sentir nostre, hem d’abastir-nos allà i fer-hi activitats”. Fem Sant Antoni parla d’insistir i arremangar-se perquè el barri sigui com els seus veïns volen que sigui: “S’ha d’incidir en tot plegat. El més important és que veiem la necessitat d’apoderar-nos i de participar en l’evolució de la vida que tenim a la vora”.

El dominical del llibre va trobant un encaix
Durant mesos, els integrants del mercat dominical del llibre de Sant Antoni van patir pel seu futur. Semblava que no tornarien a la seva ubicació tradicional, en forma de rotllana que envoltava el recinte. Després de moltes tensions, s’ha anat trobant una solució. “Volíem tornar al lloc on ens havien promès que tornaríem i tenir prou espai per evitar que el mercat es fes massa petit. Ambdues coses s’han anat acomplint”, afirma el president de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical, Joan Mateu.

Mateu avança que el dominical guanyarà “més de trenta metres perquè entri gent nova. En volíem molts més, però els mínims s’han acomplert”. L’objectiu és que aquest increment compensi que “amb el trasllat al mercat provisional, i amb els anys de retards de les obres, s’ha perdut molta gent pel camí que duia gènere molt interessant. Ara hem fet una radiografia del que estem venent, hem vist algunes mancances i busquem gent que ens aporti el que ens falta”, explica Mateu. El llibreter avança que també tenen idees per reforçar el valor cultural del mercat del llibre: “Intentarem recuperar les tertúlies literàries de fa cent anys, però al migdia i amb un cafè amb llet”.

L'entrada A l’espera del nou mercat de Sant Antoni ha aparegut primer a Carrer.