Sabem també que el nombre de delictes a la ciutat està estancat des de fa una dècada al voltant dels 150.000 fets delictius coneguts per any. Un estancament sistèmic de les dades sobre inseguretat que ens permet afirmar que no és veritat que els sistemes de prevenció situacional -les videocàmeres, l’increment de policies al carrer o l’ús intensíssim de la seguretat privada- serveixin per prevenir els delictes o millorar la seguretat.

Però, si les dades sobre fets delictius baixen des de fa tres anys, què ha portat l’alcalde a prendre aquesta decisió anunciada a bombo i plateret? Doncs la resposta cal buscar-la en els resultats del Baròmetre municipal del primer semestre del 2025, que indica que la inseguretat és una de les principals preocupacions de la ciutadania, amb 23,1 punts. (No és l’única: la primera és l’accés a l’habitatge, amb 29,9 punts).

Com hem dit en altres ocasions, les càmeres serveixen per deslocalitzar -o sigui, traslladar- part de l’activitat delictiva -com ara els petits delictes- a altres espais per mantenir un nivell acceptable de l’opinió ciutadana respecte de les polítiques públiques -i privades- de l’alcalde i els seus socis de govern: les CCTV formen part de l’arsenal del qual disposen els governs per mantenir un cert control sobre la inseguretat, però no per rebaixar-la. Els altres mitjans d’aquest arsenal acostumen a ser posar més policies al carrer i l’ús intensíssim de la seguretat privada en comerços, locals i actes a la via pública. Cosa que ja s’ha fet. Sobretot quan el govern municipal ha rebut pressions del sector empresarial relacionat amb el turisme i dels consolats estrangers de la ciutat.

És imprescindible buscar altres formes d’incidir en la millora de la inseguretat. En resposta a les propostes de l’Ajuntament -amb Albert Batlle com a responsable de la seguretat a la ciutat, amb les seves ràtzies contra els manters-, el Fòrum Veïnal sobre Convivència i Seguretat, organitzat el 2019 per la Favb, ja va proposar, entre d’altres, les idees següents:

1. Per prendre decisions sobre polítiques públiques, s’han de fer servir dades d’opinió, però també dades objectives. Per tant, cal redefinir els paràmetres amb els quals mesurem la inseguretat.

2. Per evitar criminalitzar les persones i els col·lectius vulnerables, és necessari evitar la modificació del marc jurídic penal i administratiu i l’enduriment de les ordenances municipals a cop de telediari.

3. Cal deturar l’enduriment dels processos penals i l’aplicació sistemàtica dels principis del populisme punitiu, que busquen el càstig i no la reparació.

4. El focus de la prevenció de la inseguretat i de la millora de la convivència s’ha de situar en les víctimes, no en els victimaris.

5. És necessari empoderar la ciutadania i desenvolupar un model de seguretat alternatiu, descriminalitzar la conflictivitat social, sostraure la gestió del conflicte als operadors del Sistema de Justícia Criminal -bàsicament, la Policia-.

6. S’ha d’assolir el reconeixement del moviment veïnal com a actor amb caràcter decisori vinculant per al desenvolupament d’un model de seguretat pública alternatiu al vigent, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i optar per un model de governança comunitària que eviti que les polítiques públiques de seguretat recaiguin exclusivament en els cossos policials.

El Consistori, tanmateix, mai va manifestar interès per aquestes propostes, i va optar per incrementar l’activitat policial al carrer i mantenir del marc jurídic i administratiu. Mentrestant, el desgavell al voltant de la inseguretat creixia i el discurs securitari s’enduria amb valors xenòfobs i racistes. El creixement de la població flotant de la ciutat -sobretot, turistes i creueristes- ha estat exponencial en els darrers deu anys i s’ha arribat a la xifra de 20 milions de visitants per any.

Segurament, les CCTV no s’instal·laran als barris on alguns reclamen més presència policial i més mà dura -el govern municipal té clar que les càmeres durarien poc en aquells barris perifèrics on s’ha traslladat part de l’activitat delictiva a causa de la pressió policial-, sinó que seran instal·lades on la patronal del turisme i els consolats estrangers ho demanin, ja que el poders fàctics de la ciutat han convertit el turisme en el bé jurídic a protegir. Mentre això passa, cremen unes barraques en un dels més de seixanta assentaments existents a la Barcelona de l’èxit, els negocis, les fires i el turisme internacional.

*Vicens Valentín és professor del màster universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.

L'entrada L’alcalde, les videocàmeres i la inseguretat a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Ara bé, setze mesos després de la seva posada en marxa, la visió de nombroses organitzacions, entitats i veïns i veïnes no és tan complaent. Així denuncien que el pla s’ha traduït en una persecució de determinades activitats -des de la venda ambulant al sensellarisme, passant per protestes ciutadanes o els músics que toquen al carrer-, que fonamentalment perjudica col·lectius vulnerables. I això s’ha fet sobretot a través de l’increment de les multes, entre d’altres raons conseqüència de la major presència als carrers dels agents de la Guàrdia Urbana. Només en els seus primers tres mesos d’aplicació -fins a l’octubre del 2023- els agents van interposar més de 35.000 sancions per “incivisme”, gairebé el 40% més que el mateix període de l’any previ.

La percepció ciutadana sobre els teòrics avenços assolits pel Pla Endreça no és precisament positiva. Segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals, publicada al mes de setembre, la inseguretat es manté com el principal problema de la ciutat, i ho fa amb el 27,7% de les respostes, cinc punts més que un any enrere, mentre que la neteja és el tercer, amb el 9,3%, si bé en aquest cas registra una caiguda de gairebé quatre punts. L’empitjorament de la percepció en seguretat és significatiu, atès que justament el PSC l’ha posat al centre de la seva acció política tant en l’àmbit municipal com en el conjunt de Catalunya, amb un enfocament estrictament securitari i policial que comparteixen tant la consellera d’Interior, Núria Parlon, com el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle.

Multada per pintar un arbre

La revista Carrer ha recollit tres exemples de sancions interposades els darrers mesos que resumeixen alguns dels impactes del Pla Endreça. A final de juliol, una veïna del parc de Joan Miró va ser multada per un agent de paisà de la Guàrdia Urbana després de pintar un arbre a una tanca de les obres de perllongament dels Ferrocarrils que es fan a l’espai, i que han comportat la tala d’uns 75 arbres. Per a Xavier Riu, portaveu de la plataforma Salvem el Parc Joan Miró -que refusava la tala-, l’acció “en cap moment va afectar mobiliari urbà ni cap edifici provisional, sinó que era una pintada en una tanca provisional”. Segons ell, sancions d’aquest tipus “busquen silenciar-nos i fer-nos callar”, un fet que casa amb la “voluntat repressora” d’un Pla Endreça que veu fonamentalment com una “política de màrqueting”. La plataforma està pendent de si es compleix l’anunci del regidor de l’Eixample, Jordi Valls, que en el Ple del Districte de l’octubre va assegurar que la veïna no haurà de pagar la multa, de 500 euros.

El segon exemple data del maig, durant les festes de Porta (Nou Barris), quan la Maria -nom fictici, per protegir la seva identitat- va rebre dues multes per un total de 851 euros acusada de negar-se a identificar i “faltar al respecte i consideració un agent d’un cos de seguretat en l’exercici de les seves funcions”. La seva versió dels fets és absolutament divergent de la policial, en la qual es basa la sanció. Relata que diverses persones van ser multades en el context de les festes majors de Nou Barris, en què l’elevada presència policial va generar “molt de malestar” veïnal. En el seu cas, detalla que va adreçar-se als agents per demanar-los explicacions quan van començar a sancionar gent per beure i orinar a prop de l’escenari durant un concert, un fet que considerava “arbitrari, injust i un abús d’autoritat”. Ella mateixa va demanar la presència de persones organitzadores de l’esdeveniment, que van acudir. “Immediatament em vaig identificar sense cap tipus de resistència quan se’m va sol·licitar”, manté. La jove ha recorregut la sanció amb el suport de l’organització antirepressiva Alerta Solidària i en les al·legacions, en què en demana l’arxivament, manifesta que “demanar explicacions sobre l’actuació policial envers els assistents pacíficament a una festa major no constitueix cap tipus d’infracció”. Per a ella en el rerefons de tot plegat hi ha la voluntat del Pla Endreça de “criminalitzar l’autoorganització veïnal. No els agrada tot el que impliqui ocupar l’espai públic, els carrer i places sense que se’n faci negoci, i cada cop es deneguen més permisos per fer-hi activitats”.

“Racisme institucional”

El tercer cas és el de l’artista Ibrahima Seydi, d’origen senegalès i resident a la ciutat des de fa més de dues dècades. Segons comenta a Carrer, al setembre estava treballant en les seves escultures en un racó dels Jardins de Miramar, a Montjuïc: “Van venir agents de la Guàrdia Urbana i em van posar una multa de 75 euros amb l’argument que molestava el petit altaveu amb què escoltava música, quan tot just se sent a cinc metres i no molestava, no hi havia ningú”. Seydi, que té carnet d’escultor i autorització municipal per treballar a la zona, en el passat ja havia tingut problemes amb la Policia, que li havia requisat obres. “Ara hi ha molts més agents al carrer, que mantenen una actitud racista i venen a fer-me la vida impossible”, assegura.

SOS Racisme també ha denunciat el Pla Endreça, que segons l’ONG “és una mostra més de la institucionalització del racisme”. L’entitat afegeix que “l’ús del civisme com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit”. Així, només en els primers sis mesos de l’any, la Guàrdia Urbana ja havia posat el doble de denúncies per venda ambulant que en tot el 2023.

Centrar-se en l’incivisme “deliberat”

També la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que lidera David Bondia, ha criticat el Pla Endreça per ser excessivament “punitiu”. En un informe publicat a l’octubre recomana que la futura ordenança de convivència i civisme prioritzi mesures alternatives a les sancions. A més, planteja que la seva aplicació s’ha de centrar en comportaments incívics “deliberats” i que eviti les sancions quan es tracta de persones en risc d’exclusió o vulnerables. I, directament, apunta que “no té sentit” multar persones sense llar o manters. Lluny de la filosofia actual del Pla Endreça de Collboni.

L'entrada El Pla Endreça s’acarnissa amb els més vulnerables i l’autoorganització veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].

Dècades de campanyes de por

Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.

La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.

La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.

I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.

Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.

L'entrada Barcelona i la inseguretat, tornem a la normalitat ha aparegut primer a Carrer.

El veïnat ho tenia clar, ni van veure cap ganivet ni van percebre cap perill en la persona tirotejada, un sensesostre de tarannà molt pacífic -segons van explicar des de la Fundació Arrels, que l’havien atès recentment- que va quedar durant dies al llindar entre la vida i la mort.

Canvi de nom, vells coneguts
El caporal de la Guàrdia Urbana autor dels dos trets havia baixat -trenta segons abans de disparar- d’un dels furgons de la unitat d’antiavalots municipal, recentment rebatejada amb el nom d’UREP (Unitat de Reforç a l’Emergència i la Proximitat) però històricament coneguda com UPAS o les seves cosines germanes UNOC i USP.

En tota aquesta sèrie de sigles hi trobem un denominador comú, es tracta d’un selecte grup de policies molt cultivats al gimnàs, amb un llarg currículum de porra fàcil i emprats pels successius governs municipals en aquells operatius més delicats políticament i mediàticament.

Es van estrenar amb els Jocs Olímpics, i en la seva memòria d’actuacions hi trobem el desallotjament amb acarnissament de l’acampada del 0,7 a la plaça de Sant Jaume en la vigília del Nadal de 1995 (que va desencadenar la dimissió del regidor Antoni Lucchetti) i també el de l’acampada indignada de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011.

El govern d’Ada Colau s’havia compromès l’any 2015 a dissoldre’ls, però fruit de les pressions dels sindicats corporatius i de la cúpula del cos va fer marxa enrere. Durant quatre anys van intentar infructuosament reciclar els agents que integraven les unitats antiavalots, uns 600 entre els equips diürns, nocturns i de cap de setmana.

Aval als antiavalots
L’arribada del socialista Albert Batlle a la cúpula política de la Guàrdia Urbana va significar a la pràctica un salconduit per als antiavalots, i ho van plasmar a finals de juliol de 2019 amb un vídeo enregistrat al carrer de Pelai, on els agents actuants -que circulaven en una caravana de quinze vehicles- cridaven el seu particular “Van a flipar” en referència als venedors ambulants de les Rambles.

Les imatges van suscitar una allau de crítiques al govern municipal. El tiroteig al sensesostre i les intervencions contundents en matèria d’ordre públic sempre s’han llegit internament com actuacions correctes, malgrat la indignació d’una part de la ciutadania. Manca d’autocrítica i excés de corporativisme. Ara, un cop superades les incerteses per l’arribada dels comuns al consistori, la inèrcia endèmica a fer política des de dins del cos policial torna a reflotar.

El cas d’Ester Quintana
Quan la víctima del passeig de Sant Joan encara es trobava en coma induït alguns representants sindicals de la Guàrdia Urbana aprofitaven per reclamar (en sintonia amb la prefectura del cos) la incorporació de les pistoles Taser, donaven per bona la controvertida actuació i posaven el focus en la seguretat dels agents actuants. Una reclamació similar havien fet deu anys enrere en relació a les escopetes de bales de goma, però en aquella ocasió no se’n van sortir perquè les va prohibir el Parlament de Catalunya arran del cas d’Ester Quintana.

La dotació d’armament dels funcionaris del cos sempre ha estat polèmica malgrat que històricament ja havien patrullat sense armes de foc en els anys posteriors a la Setmana Tràgica i durant una curta etapa poc després de constituir-se els ajuntaments democràtics de la transició. Malgrat que en aquells primers anys del postfranquisme des de CCOO es defensava un model de patrulles sense pistola equiparables als agents cívics, la designació de Julián Delgado com a superintendent -amic personal d’Alberto Royuela, subhaster i antic membre de la Guardia de Franco- va esvair tota possibilitat de transformació.

L'entrada La Guàrdia Urbana guanya el pols als comuns ha aparegut primer a Carrer.

Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, Amadeu Recasens, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.

Recasens va presentar un nou Pla Director de la Guàrdia Urbana que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o policia de barri. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.

Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.

Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.

La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.

Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per oferir cura a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar mediació per a la resolució o transformació del conflicte.

Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren insuficients, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.

La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut bobby anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer.

A més va desarmat, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.

Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, Albert Batlle, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).

Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.

Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior Miquel Buch incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’augment de la securitització de l’espai públic entesa només com a persecució del delicte.

Construir convivència
Mentre, s’obliden les mesures transversals, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.

Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada Què inquieta la ciutadania? ha aparegut primer a Carrer.

Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a criminalitat (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a victimització, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).

Què en diuen els indicadors
L’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.

L’enquesta de victimització 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.

Pel que fa a les xifres de fets penals coneguts, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.

Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.

El resum vindria a ser:

1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.

2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.

3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.

4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.

5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.

6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.

La lectura política de les dades
Com ja vaig indicar al Blog de la Ciutat, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.

Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’opinió de la ciutadania (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.

Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.

Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que els indicadors tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.

Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.

Una proposta per al debat
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les causes de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.

Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o narcopisos; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de sistèmic i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.

Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.

Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.

Cap a un canvi de model
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.

En primer lloc, reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.

En segon lloc, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.

En tercer lloc, estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona

L'entrada Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.

La Neus viu a Sagrada Família i a la seva finca els lladres han intentat robar tres vegades aquest últim any. El primer cop van destrossar la porta del carrer, però no van passar d’aquí. Al segon intent van trencar els panys de les portes que donen al pati de llums i el soroll va alertar els veïns. L’última vegada es van amagar a l’escala i com que no van poder entrar en cap habitatge van destrossar els extintors i van cremar les catifes dels replans.

El Pere Muñoz viu en un àtic al Clot i també s’està plantejant posar a casa algun sistema de seguretat perquè a un conegut li van entrar a robar per la terrassa. La comunitat de propietaris va decidir instal·lar fa un any càmeres de videovigilància a l’entrada davant del temor a robatoris, però això no ha frenat els lladres.

“Són dues escales i al llarg del dia hi passa molta gent. Vivim fora part de l’any i tenim por que ens ocupin l’habitatge. No ens havíem sentit mai tan insegurs”, admet emprenyat. Després de fer números ha decidit no contractar cap servei privat i reforçar porta i finestres amb reixes.

La primera preocupació
Ningú està immunitzat davant del bombardeig constant de notícies sobre robatoris i agressions als carrers de Barcelona d’aquests últims mesos.

Ho demostra l’última enquesta de serveis municipals del 2019 que es va presentar el 9 d’octubre passat. La inseguretat, amb un 17,1%, se situa com a primera preocupació dels barcelonins en vuit districtes de la ciutat. Només a Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi els preocupa més l’habitatge i la neteja, respectivament. Segons l’enquesta, Ciutat Vella és el districte on més creix la preocupació seguit de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En un escenari que interessadament s’ha comparat amb el Bronx és impossible mantenir-se al marge de la polèmica i les empreses de seguretat ho saben, per això han augmentat exponencialment la publicitat dels seus productes dirigits a particulars als mitjans de comunicació.

La sensació d’inseguretat és difícil de controlar un cop aquesta percepció subjectiva s’instal·la al nostre pensament i el resultat és que està generant un lucratiu negoci que no para de créixer. Les notícies sensacionalistes sobre robatoris en un determinat barri s’han convertit en la seva millor publicitat i, a més, és gratuïta.

Tendència a l’alça del sector
Segons l’informe de l’Observatori Sectorial DBK sobre les companyies de seguretat privada a Espanya, aquest sector va generar el 2017 un volum de negoci de 4.315 milions d’euros, cosa que suposa un augment del 5% respecte a l’any anterior.

De tots els serveis, el que més factura és l’àrea de sistemes electrònics de seguretat amb un valor de mercat que supera els 1.400 milions d’euros. Segons l’estudi, les previsions d’evolució a curt i mitjà termini “apunten a un manteniment de la tendència a l’alça en un context d’augment del consum privat i de desenvolupament de nous productes i serveis”. A això s’hi afegeix la creixent concentració en les cinc companyies líders. El 2017 sumaven el 58% de valor total del mercat.

Tyco, Prosegur i Securitas Direct són les tres empreses que dominen el mercat de la seguretat privada a Espanya.

La primera, originària dels Estats Units, va aterrar de la mà de l’empresa de seguretat ADT. Prosegur és espanyola i porta en el sector des del 1976. Pel que fa a Securitas Direct, és d’origen suec i gràcies al proveïdor de tecnologia Verisure, amb qui treballa exclusivament, lidera el mercat europeu d’alarmes per a habitatges i negocis.

L’any 2011 va ser adquirida pels fons d’inversió nord-americans Bain Capital i Hellman & Friedman amb l’objectiu d’expandir-se per Llatinoamèrica. El 2014 va arribar als 700.000 clients a Espanya i quatre anys després ja superava el milió. El seu volum de negoci supera ja els 500 milions d’euros.

Una agressiva captació de clients
La via més senzilla per obtenir informació sobre serveis de seguretat per a la llar és l’accés on-line.

L’esquer és l’enllaç per calcular-ne el cost. Tanmateix, després d’omplir un qüestionari amb les característiques bàsiques del teu habitatge -tipologia, localització, nombre de persones, horaris- no només els facilites dades sensibles, sinó que no reps la informació sol·licitada per poder-la comparar amb altres empreses del ram. “El que reps és la trucada d’un comercial que s’ofereix a venir al moment a casa teva per informar-te”, explica la Paquita Suñer, veïna de Sant Andreu que ha patit dos robatoris a la seva botiga.

La tècnica del comercial és aconseguir que cada visita sigui una venda perquè treballa en unes condicions de gran precarietat. “Sense quasi adonar-te’n ja t’ha venut el paquet de seguretat perquè abans t’ha explicat mil i una formes de robar-te.

T’ofereixen descomptes que caduquen en mitja hora i et calculen el rebut que pagaràs cada mes sense explicar-te clarament el cost total del sistema”, afirma la Paquita. Pel cap baix és un pagament que supera els 350 euros (amb totes les rebaixes que diuen que t’apliquen) i després quotes mensuals de 52 euros. Així és com, per exemple, Securitas Direct s’ha convertit en el líder a Espanya en la instal·lació d’alarmes.

La presència d’aquests sistemes dins de casa planteja en algunes famílies un debat sobre la violació de la intimitat, ja que el servei inclou càmeres que fan fotografies en punts estratègics de l’habitatge. El debat sobre més seguretat genera controvèrsia perquè sempre implica menys llibertat.

A més, les noves tecnologies estan ajudant molt a fer que el sector segueixi expandint-se. Des d’aplicacions al mòbil que et permeten controlar el sistema fins a càmeres de vigilància amb intel·ligència artificial i inhibidors de freqüències. El futur d’aquesta indústria és prometedor i passa per convertir les centrals receptores d’alarmes en centres de coordinació i gestió.

L'entrada La teva por és el seu negoci ha aparegut primer a Carrer.

Seguretat o seguretats
Si el que entenem per seguretat és gaudir d’unes condicions de vida acceptables i estables en el temps, hi ha moltes causes que la poden posar en perill. Els robatoris i les agressions són causa d’inseguretat.

Però també ho és la precarietat laboral, l’atur i els baixos salaris (que posen dificultats per assolir necessitats bàsiques), la carència d’habitatge, les normes que permeten accedir a la ciutadania (que converteixen moltes persones en permanents cercadors de papers), les condicions en les quals es produeixen béns i serveis (com ha posat de manifest l’epidèmia de listeriosi provocada per una empresa càrnia criminal), les condicions ambientals (com poden explicar les persones que s’han quedat sense casa o lloc de treball per les inundacions del sud-est d’Espanya), el trànsit (21 morts i 238 ferits greus a la ciutat de Barcelona el 2018), o el patriarcat (causant de morts, vexacions i tota mena d’abusos o desigualtats).

Vivim en un món ple de causes d’inseguretat. Sovint existeixen connexions entre elles (és coneguda la correlació entre l’augment de les desigualtats i els problemes d’inseguretat convencional), però algunes les tenim tan normalitzades que no les considerem com altres que generen més tensió emocional. Unes formen part de la vida quotidiana (com la inseguretat laboral o els accidents de trànsit) i d’altres, com els robatoris, ens semblen coses insuportables.

Seguretat i convivència
Quan discutim amb les AV de diferents barris els problemes de seguretat que plantegen, descobrim que la varietat de problemes és molt gran i el seu origen divers.

En alguns casos es tracta realment d’un problema greu de criminalitat i d’aparició de grups delictius que afecten la vida quotidiana de tothom. En altres casos d’un brot de petits delictes que enrareixen el clima dels barris. Però en molts altres casos es tracta més d’una qüestió de convivència.

En aquest sentit, els barris que experimenten una presència turística més intensa són els més afectats per la proliferació de sorolls, brutícia, baralles, aglomeracions i altres molèsties, totalment hostils per als seus habitants. Per últim, existeix fins i tot en barris més tranquils un cert malestar provocat per conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, especialment per l’aparició de nous models de mobilitat (patinets, etc.), els generats pels propietaris incívics de gossos, per les escombraries al carrer…

Es tracta de problemes molt diversos, generats per persones molt diferents i que afecten de forma desigual els diversos barris. Que tots aquests temes acabin entenent-se com “problemes de seguretat” només té una explicació: que es pensi que l’únic abordatge possible sigui el d’incrementar la vigilància policial i les penalitzacions.

Bon diagnòstic, bona política
Resoldre els problemes de seguretat en termes convencionals com els robatoris o la violència física és una qüestió cabdal. Com també ho és millorar la convivència. Però l’única forma d’enfocar bé la qüestió és fer un bon diagnòstic del que està passant i de quin és el focus del problema. Cada barri és diferent, té una problemàtica concreta i exigeix una resposta adient.

Hi ha un fet vistós. Els problemes més greus estan associats al creixement del turisme. L’enorme massa flotant de persones que deambulen per la ciutat ha estat també un factor d’atracció de diverses formes de delinqüència. I de forma encara més directa és la relació entre turisme i vida quotidiana. Són els costos socials derivats del model d’especialització productiva de la ciutat.

Però hi ha també dinàmiques perilloses que tenen molta més complexitat. En posaré alguns exemples.

La trama dels narcopisos al Raval. El que explica la seva concentració és la proliferació de pisos buits al barri. Pisos on sovint és difícil localitzar la propietat. I on la degradació del barri, el seu abandonament, poden generar una oportunitat futura de lucre en forma de remodelació i gentrificació del barri. Els processos especulatius generen espais en què proliferen les màfies. Acabar amb els narcopisos passa també per implementar polítiques d’habitatge i urbanisme.

Les ocupacions de pisos a barris perifèrics. Barris on molta gent ha estat expulsada pels bancs en la crisi hipotecària. Una crisi que ha deixat molta gent en situacions d’extrema pobresa. Uns bancs que després de foragitar els habitants s’han desentès dels pisos, i esperen recuperar ingressos. Ha quedat gent sense casa i llars buides, i es generen les condicions perquè proliferin petites mafietes que obren pisos a gent amb pocs recursos (i que, potser per ampliar el negoci, acaben entrant fins i tot a habitatges ocupats).

Només decidides polítiques d’habitatge, ocupació i drets socials poden trencar aquest cercle viciós.

Solucions només securitàries?
No podem esperar respostes senzilles per a problemes complexos i variats. Pensar que amb més policia i penes més dures els resoldrem és oblidar un fet essencial: que vivim en un país que té percentatges de policia i de gent empresonada superior a la mitjana europea, malgrat tenir un índex de fets delictius molt baix.

Països amb sistemes punitius molts durs tenen nivells molt alts de criminalitat i accions violentes. Això no vol dir que en determinants casos s’hagi de millorar la dotació policial o que s’hagin de tipificar millor alguns delictes. Però si només entenem les coses en clau policial podem entrar en una dinàmica social perillosa.

En primer lloc perquè es corre el perill que moltes d’aquestes polítiques s’acabin focalitzant en grups particulars de població (estrangers de determinats orígens, persones amb pocs recursos), i es generi més discriminació i patiment que resolució de problemes. No és un tema menor, ja que existeix molta evidència arreu del món que les polítiques d’aquesta mena tendeixen a centrar- se sobre determinats grups als quals s’etiqueta en bloc de perillosos i a qui es confina a una marginació intolerable.

En segon lloc, perquè concentrar-se en les polítiques repressives sovint porta a oblidar i desvalorar tots els altres elements que són a l’origen de molts problemes. Injustícies que pateixen determinats grups o abusos generalitzats que trenquen la convivència social i que només poden ser abordats amb respostes transversals.

I en tercer lloc, i potser el més important. La insistència que tot es redueix a més policia i repressió tendeix a generar pors i un clima que trenca la convivència. Si penso que estic envoltat de delinqüents per tot arreu, acabo per pensar que tots els meus veïns són perills potencials. I el meu model de relacions interpersonals està marcat per la desconfiança i l’aïllament. Soc incapaç de generar la solidaritat i la cooperació que em cal per afrontar la varietat de problemes que afecten el meu benestar. Començant pels de convivència, que necessiten que els abordem des d’una acció comunitària i col·lectiva.

I per fer-ho ens cal una participació activa del teixit social de cada barri que participi en la realització d’un bon diagnòstic de la situació i de la recerca de respostes adequades que incloguin, entre d’altres, polítiques de seguretat.

Albert Recio Andreu és vicepresident de la Favb

L'entrada Seguretat, convivència i participació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Albert Batlle Bastardes ha viscut sempre al barri de Galvany, on va néixer fa 66 anys procedent d’una família barcelonina marcada des de diverses generacions pel patró de certa burgesia catalanista, antifranquista i republicana. Un oncle avi seu, Albert Bastardes i Sampere, ja va ser batlle de la capital catalana durant uns mesos, l’any 1908.

Persona de costums austeres, de missa el diumenge, vinculat des de petit a l’Agrupament Escolta Jaume Balmes, l’actual tinent d’alcalde del Govern municipal d’Ada Colau s’ha fet mereixedor de l’epítet periodístic de corredor de fons, per la seva afició a les curses de llarga distància, però potser també per la seva capacitat d’encadenar càrrecs públics al llarg de les dècades.

Militant del PSC des de la seva fundació, el 1978, Batlle gairebé mai ha exercit d’advocat, tot i estar donat d’alta al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.

Amb trenta anys, el 1983, Pasqual Maragall l’inclou en un lloc prominent de la llista que el converteix en regidor de Barcelona, càrrec que renovarà durant quatre legislatures més, fins al 2003, sempre amb responsabilitats de govern.

En aquelles dues dècades va ocupar diversos càrrecs en el cartipàs municipal, però és sobretot recordat com a regidor de districte gairebé etern a Horta-Guinardó (1983-99) i com a titular de l’àrea d’Esports, una regidoria amable que va dirigir entre els anys 1995 i 2003.

Durant aquest període, té un primer contacte, col·lateral i poc conegut, amb l’àmbit de la seguretat pública: va ser el 12 d’octubre de 1999, quan ell personalment va anar amb el cotxe oficial de regidor a buscar un fill seu a la comissaria de la Policia Nacional espanyola a la Verneda, que havia estat detingut en les protestes antifeixistes contra la manifestació d’ultradreta que, com cada any, tenia lloc davant de l’estació de Sants. Jordi Batlle, que tenia llavors 18 anys, va ser l’únic de la vintena de detinguts adults que fou alliberat sense passar a disposició judicial.

Responsable de presons
Després d’uns mesos sense feina, en no renovar l’acta de regidor, el Govern del pacte del Tinell el repesca a final del 2003 i li encomana la Direcció General de Serveis Penitenciaris, en la qual es va mantenir al llarg dels set anys de governs del tripartit.

Durant aquesta època, va haver de fer front a alguna crisi sonada, com la del conegut com a segon motí de Quatre Camins, l’abril del 2004, un aldarull en aquest complex penitenciari en què van resultar ferits quatre funcionaris però que fou sufocat amb pallisses incontrolades per part del personal del centre, com es va acreditar en el judici que va tenir lloc l’any 2013, en el qual Batlle, que va declarar en qualitat de testimoni, va reconèixer que diversos empleats del penal van “trencar la cadena de comandament” i es van prendre la justícia pel seu compte a l’hora de sufocar la revolta, però ningú fou expedientat en el moment dels fets.

L’any 2010, un paquet que contenia un artefacte explosiu de poca potència adreçat a ell -en una acció que pretenia reclamar la llibertat del pres anarquista Amadeu Caselles- va ser detectat a temps pel personal de seguretat.

Nedar i guardar la roba
L’any 2012 Batlle abandona la militància del PSC just quan el Parlament, a proposta d’UDC, el nomena director adjunt de l’Oficina Antifrau, sota les ordres del magistrat Daniel de Alfonso, que va ser cessat del càrrec l’any 2016, quan es van filtrar les seves trobades conspiratives amb el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de comprometre diversos dirigents independentistes. Però quan aquests fets sortien a la llum ja feia més d’un any que Batlle havia abandonat la dependència.

El juny de 2014 el govern, presidit per Artur Mas, li encomanava la direcció general dels Mossos d’Esquadra, amb el democratacristià Ramon Espadaler com a titular de la conselleria.

Com a principal responsable de la policia catalana, Batlle va haver de gestionar les conseqüències d’algunes crisis arrossegades de l’etapa anterior, sota la direcció de Manel Prat, com el cas d’Ester Quintana, que el mateix departament va reconèixer que havia perdut un ull per l’impacte d’una bala de goma llançada per antiavalots durant la vaga general del 14-N de 2012; la van indemnitzar, però amb una discutida investigació interna que va ser incapaç d’identificar els agents dels Mossos responsables del tret.

O, amb una resolució semblant, en el cas del veí del Raval Juan Andrés Benítez, mort com a conseqüència d’una detenció amb abús de força l’any 2013. Tres anys més tard, quatre agents dels Mossos van ser condemnats per homicidi imprudent i dos més per encobriment a penes que no suposaven l’ingrés a la presó, després d’un acord amb una de les parts personades com a acusació. Però la direcció de la policia es va negar a expedientar-los o a apartar-los del servei.

Peça clau de l’acord de govern
Batlle deixa la direcció de la policia catalana a les portes del referèndum de la tardor de 2017, del qual es distancia. Durant uns mesos desapareix d’escena, fins que el febrer passat, a les portes de les eleccions municipals, s’anuncia el seu fitxatge per Units per Avançar, la nova marca de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (actualment en procés de liquidació concursal pel deute acumulat) i, quasi simultàniament, la integració d’aquesta formació a la candidatura del PSC encapçalada per Jaume Collboni.

I, ja des d’un bon principi, se’l va presentar com a referent en l’àrea de la seguretat pública de la candidatura, com una peça que havia de contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en l’increment de la inseguretat a la Barcelona governada per Ada Colau.

De fet, Batlle ha estat una peça clau en l’acord de legislatura entre Barcelona en Comú i el PSC ja que el seu grup va exigir com a condició innegociable reforçar l’àrea policial en el cartipàs amb una tinença d’alcaldia (que durant la passada legislatura havia estat sota control de la mateixa alcaldessa a través d’un comissionat). I des del primer dia ha marcat un perfil propi i s’ha erigit en un dels protagonistes de l’equip de Govern, i ha ordenat batudes de gran abast per posar setge a la venda ambulant, amb propostes de collita pròpia, com la de suggerir el “retorn assistit” dels menors sense llar coneguda, o apuntar-se a les tesis alarmistes sobre l’increment de l’activitat delictiva a la ciutat.

L'entrada Albert Batlle, l’arquitecte de la mà de ferro ha aparegut primer a Carrer.

Figues d’un altre paner són si aquesta preocupació reflecteix un problema real dels individus o si, a l’inrevés, alguns mitjans de comunicació obren debats a cop de titular i polèmiques entre els partits polítics, però ben al contrari, en aquests ni s’analitza el fenomen ni es plantegen solucions reals a problemes concrets.

Els precursors de la delinqüència
Cal reduir els furts al metro, les estrebades i els narco pisos, qüestió d’actualitat, però sobretot cal pal·liar la misèria, l’exclusió, l’atur i l’especulació que amenacen Ciutat Vella, perquè són els veritables precursors de la delinqüència a les ciutats, o d’altra banda, tot el que fem serà pa per avui i fam per a demà. Venim d’una crisi profunda que ens ha deixat 12 milions i mig de persones en situació de pobresa, tot ben junt i barrejat en la ciutat refugi, però de turistes i congressistes.

Cal saber del cert què està passant. Rebutgi el titular asèptic de la Barcelona caòtica; el cert és que les dades de victimització reflecteixen lleugers augments de la delinqüència a la ciutat els últims anys, però de la mateixa manera que augmenta a Girona, Blanes, Lloret, Figueres, Vic, Manresa o el Prat. Zygmunt Bauman a la retina: “La modernitat és una fàbrica de residus humans i els líders polítics només troben solucions locals als problemes globals del capitalisme”.

Cal saber qui fa què i com. Com pot ser que no debatem a bastament sobre el model policial del país, si com bé diu el Conseller Buch “la seguretat és competència exclusiva dels Mossos”. Com pot ser que acceptem acríticament Consellers d’Interior sense cap coneixement de la matèria que salten de la policia a gestionar el turisme, el medi ambient o les obres públiques. S’ho imaginen d’un conseller de cultura, sanitat o educació? No hi ha projecte ni expertesa i com diuen les mestres: la violència i la repressió és el recurs de qui no té recursos.

Què s’ha fet a Barcelona?
Però bé, centrem-nos en Barcelona que és el que ens interessa. Amb algunes crítiques, el cert és que la gestió de la seguretat/policia del govern actual de la ciutat no ha estat dolenta. Amb un expert de primer ordre al capdavant del comissionat i a diferència de la majoria de “ciutats del canvi”, el debat no els agafa amb el peu canviat. El foment de la policia de proximitat, la mediació, la mirada de gènere, la formació en delictes d’odi i l’augment del control vers les males praxis, apunten cap a una lenta transformació del model de seguretat, però els canvis en la policia es cuinen a foc lent: mal auguri per al polític que creu que és qui mana dins d’una comissaria.

En plena campanya desconfiï dels dots d’analista de qui reclama que la solució a la delinqüència són més agents de policia, ja que segons l’Eurostat, Espanya és el país amb major ràtio de policia per habitant de tot Europa; (534/100.000), el triple que Finlàndia.

Espanya té el mateix nombre total de policies que Alemanya, que quasi ens dobla la població. En la mateixa línia, la taxa espanyola d’empresonament és de les més altes d’Europa, fins i tot comparant-lo amb països poc assimilables políticament i socialment.

Respon l’anterior a una dinàmica d’inseguretat endèmica a l’Estat? Res més lluny de la realitat. Espanya tradicionalment alberga una de les taxes de delinqüència i homicidis més baixes de la UE i del món. És un país pacífic en aquest sentit, però no es reflecteix en les dades repressives. Tenim una sobre representació policial i penitenciària i això, malauradament, respon a una dinàmica penal i policial de legislar a cop de titular i d’interessos corporatius.

Les armes llancívoles
Molt didàctica és en aquest sentit la cinquena temporada de The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tan) ingenu periodista reproduint al detall les fonts policials sense contrastar i l’alcalde Carcetti, -en caiguda lliure per la fictícia inseguretat regnant-, sotmès al xantatge policial i concedint-los les exigències sense parpellejar. Vaja, ara m’he enrecordat del senyor Trias multiplicant el preu de l’hora extra de la Guàrdia Urbana una setmana abans de perdre les eleccions.

Cal parar molt de compte, perquè la inseguretat i la gestió de la mateixa policia són armes llancívoles en campanya i, a cop de titular, perdem l’oportunitat de debatre en profunditat sobre un tema cabdal de la ciutat i el país sencer. Cal discutir el model, però no des d’una lògica merament policial, perquè el concepte de seguretat ha d’estar directament relacionat amb la lluita contra les desigualtats, el racisme, el patriarcat, l’especulació urbanística, la corrupció i el tracte digne dels poders públics vers la ciutadania.

Cal treure’n fórmules duradores que construeixin el futur d’una ciutat més inclusiva. Especialment quan d’aquest mateix baròmetre de la ciutat, el 64% dels enquestats es consideren d’esquerra o centreesquerra i per tant, no es conformen amb solucions merament repressives. Escoltin i dinamitzin propostes reals que responguin a problemàtiques concretes, o pel contrari correm el risc de quedar-nos en l’estètic, al més pur estil d’aquell: “Bonita imagen de Évry, ponme algunos blancos”. El debat està servit.

Xavier Muñoz Soriano és advocat i criminòleg

L'entrada La seguretat, debat estrella de la campanya ha aparegut primer a Carrer.