Vestida amb una bata polar llarga i rosa, cordada, la Carme està tan còmoda com la reina que mai no es pentina. Davant seu té la pantalla plana de més de trenta polzades i altaveus dolby estèreo per viure “una experiència sonora”. Tant és, està apagada. Afectada de glaucoma, ella gairebé no hi veu d’un ull -l’altre el va perdre- i gairebé no hi sent. Així que els matins els passa al seu domicili del carrer de Valladolid, a Sants, mirant la immensitat d’un cristall líquid amb neons en repòs.

La Carme, amb 96 anys, ha estat notícia perquè els serveis socials de la Generalitat de Catalunya li han denegat el segon grau de dependència, amb el qual tindria possibilitat d’accedir, entre altres coses, a una residència. No s’han tingut en compte els problemes de cor, la insuficiència arterial i la diabetis. “A penes es pot aixecar, va amb el caminador plegable, tampoc no es pot ajupir per treure’s els mitjons i no té força a les mans per posar-se i treure’s les mitges compressives”, diu Joaquim Quim Estrada (Barcelona, 1949), el seu fill, l’únic que li queda viu -els altres dos, Josep i Joan, ja han mort, igual que el pare, Bonifaci-. “En els darrers tres anys ho hem demanat tres vegades, i sempre ens ho han denegat; mai no ens han donat cap explicació. Hem reclamat, però no ens han fet ni cas”. Consultada la Generalitat per part d’aquest periodista, no es rep cap resposta.

“Pot anar a dormir sola, però si algú l’ajuda, i amb compte de no caure, que ja ha passat dues o tres vegades, i l’última vegada va estar un mes en un hospital sociosanitari”, afegeix la seva jove, Marisol Gómez (Barcelona, 1948). “I no podem demanar residència amb el grau que ara té, l’u”. La Carme es va quedar sola a mesura que la seva família anava traspassant, des que van travessar la porta del no retorn. Tanmateix, no està sola del tot: cada setmana la visiten els seus quatre nets i els seus tres besnets, i el matrimoni del Joaquim i la Marisol. Aquesta visita comença amb un petó i un crit de trompeta: “Com estàs, iaia?!”. A més, de dilluns a divendres ve un assistent de l’Ajuntament de Barcelona per dutxar-la o posar-li el menjar. Una altra assistenta la paga de la seva butxaca el fill. “La mare té una pensió de mil euros, i tot se’n va per atendre les despeses”, denuncia.

Igualment, i avui dia, el que necessita la Carme és atenció les 24 hores, matí, tarda i nit. L’última vegada que li van denegar la petició del grau II va ser al febrer. Sense explicacions.

Graus…

Del Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya: “Al Grau II, de dependència severa, la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia, però no cal que hi hagi de manera permanent al seu costat la persona cuidadora”. Els seus cuidadors, el Quim i la Marisol, opinen que li correspondria el Grau III: “La persona necessita ajuda diverses vegades al dia i la presència constant d’una altra persona”.

A l’abril, el periodista de La Vanguardia Josep Fita va publicar un article en què recollia la petició de la família i es feia ressò de la seva angoixa: “Li deneguen el Grau II de dependència amb 96 anys, gairebé cega, sorda i vivint sola”.

El rellotge de paret toca els quarts. El catedràtic Santiago Tejedor, a Sobre(vivir), un viaje a todos los viajes: “Durante días sentí que el tiempo no pasaba. A eso se unía el silencio”.

… i medicaments

Segons els tres fulls del pla de medicació, Carme López s’administra cada dia el següent: una pastilla d’Omeprazol Viatris de 20 mil·ligrams per a l’estómac; una pastilla de Metformina Aurovitas per a la diabetis; una pastilla de Jardiance per controlar el sucre; una aspirina per als dolors; un pegat de Nitrofix per prevenir angines de pit; una pastilla de Brainal per dilatar els vasos sanguinis; una pastilla de Ramipril per a la hipertensió; una pastilla de Zaldiar també per al dolor; col·liri Cosopt i gotes Travatan per als ulls, i la solució Thealoz Duo per lubricar-los. Més el complement alimentari Actua Aftagum, la crema hidratant Byphasse i la crema ultrareparadora A-Derma Epiteliale, el col·lutori Aloclair Plus, els antibiòtics per a la pell Mupirocina i els apòsits Lisubel. També li recepten Absorb Inc Orina Noc Anat Abs Nude Pants T. Mediana 80U. Si li cau una pastilla, és una pastilla menys que es pren, perquè no la pot recollir.

Aquest redactor s’apropa a la butaca intel·ligent on descansa la Carme, gairebé centenària:

—Com està?!

—Jo sempre dic que estic bé, però bé no estic. I les mans se m’encarcaren.

El peix que es mossega la cua: totes les pastilles tenen contraindicacions que necessiten altres píndoles.

Al tancament de l’edició de Carrer, la Generalitat li ha concedit a Carme López el grau II de dependència.

L'entrada El viacrucis administratiu d’una veïna de 96 anys ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.