“L’Ajuntament no sap ni a on estem”

“No hi ha inversió. Fa 40 anys que no s’inverteix una quantitat adient de diners als barris de muntanya. I això cada cop està més degradat”, explica Neus Regada, presidenta de l’Associació Veïnal de Mas Guimbau-Can Castellví. “Aquí hi vivim poca gent, unes 4.000 persones -afegeix-. Però el parc de Collserola va rebre dos milions de visitants el 2022, i la majoria és gent de Barcelona. És el pulmó de la ciutat; el parc de Barcelona. Per això aquesta és una qüestió de ciutat, no només dels que hi vivim. Demanem que s’inverteixi ara a la muntanya, que en aquests barris ja ens toca”. Regada, a més, considera que encara són una zona “desconeguda” per a l’Ajuntament: “No saben ni qui som ni a on estem. Però totes les nostres reivindicacions van dirigides a la Casa Gran. Demanem solucions”.

Les associacions veïnals dels barris de muntanya van presentar al novembre passat un manifest on denunciaven la manca històrica d’inversions i on es recollien les necessitats i propostes de millora per a la zona. I aquell mes, a la Comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament, tots els grups municipals van donar suport, a instàncies d’ERC, a la creació d’una oficina tècnica per als barris de muntanya, per gestionar els serveis d’aquesta àrea de la ciutat.

En el dia a dia, les preocupacions dels veïns són principalment la prevenció d’incendis, la mobilitat en transport públic i la neteja. “A Sarrià-Sant Gervasi [a la zona urbana], ningú té perill d’incendi a vint metres de casa seva. Però jo visc a dalt de la muntanya i tinc la casuística d’estar envoltada de massa forestal; tinc arbres a la parcel·la, i ja estic d’acord que no s’han de tallar”, explica Regada.

Quant als problemes de mobilitat, manté que “el bus passa en algunes zones cada hora i quart”: “El bus a demanda no funcionaria; volem més servei de bus, amb un per a cada línia”, agrega. Sobre la neteja, i per evitar l’acció dels senglars, sobretot en els contenidors, es fan proves pilot amb tanques de fusta i barres antibolcada. En aquest sentit, l’activista veïnal explica: “Estem acostumats als porcs senglars, els tractem com animals salvatges, que és el que són, i el problema no és la interacció amb ells. No s’han de fer tantes proves pilot, sinó posar els nous contenidors i treure les papereres. I també posar contenidors de poda”, afegeix.

L'entrada L’oblit dels barris de muntanya ha aparegut primer a Carrer.

Pel que fa a les grans empreses, patim una privatització massiva de serveis públics que es materialitza en unes pitjors condicions laborals, unes pitjors condicions dels serveis i un menor control públic a costa del pressupost municipal, que va destinat a enriquir els prestadors dels serveis. Mentrestant, les persones LGBTI tenim necessitats específiques que no són cobertes per aquests serveis privatitzats: una major dificultat per accedir al mercat de treball, especialment en el cas de les persones trans, o la discriminació LGBTI-fòbica en serveis vinculats a la salut, l’educació o les cures, sobretot en el cas de persones racialitzades, dependents o gent gran.

De la mateixa manera, aquesta catifa vermella al capital implica que l’Ajuntament legitimi la patronal com a principal interlocutora del moviment LGBTI per davant dels col·lectius i les organitzacions socials que fa cinc dècades que lideren la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Parlem d’una patronal amb l’afany de lucre com a màxim interès, que privatitza l’oci tot imposant preus abusius, consumisme i pressió estètica en locals ben lluny de ser segurs.

Espais de seguretat privatitzats

L’orientació al turisme l’observem en la privatització d’espais de seguretat conquerits pel col·lectiu i en el menyspreu per la memòria LGBTI de la ciutat, en favor de referents anglosaxons despolititzats, vinculats al consumisme i la festa, i sense cap afany de transformació i lluita pels nostres drets. Ho veiem igualment en un habitatge cada cop més inaccessible, en mans de voltors. No hi podem accedir o en som expulsades: si no és pels preus, serà per la nostra sexualitat, identitat o expressió de gènere. Això se suma a la manca de responsabilitat de Barcelona en l’acollida del sexili, de les persones d’arreu del país i del món que venen buscant viure més lliurement i cada cop ho tenen més difícil.

Finalment, pel que fa a l’intercanvi de cromos: els mateixos grups que governen a l’Ajuntament, a l’Estat i a la Generalitat s’intercanvien polítiques concretes i pressupostos, però sempre en benefici propi i dels empresaris, i mai amb una negociació seriosa que posi al centre les necessitats de la majoria treballadora, incloses les dissidències sexuals i de gènere. La llei trans i LGBTI arriba tard i retallada; no s’espera una farmacèutica pública que acabi amb el desproveïment d’hormones; el servei Trànsit encara està per desplegar al territori i la Renda Bàsica Universal que ens permeti a totes viure dignament no acaba d’arrencar. Uns i altres, quan no són els mateixos, es donen suport i s’espolsen les responsabilitats.

Cal municipalitzar els serveis per aplicar-hi protocols contra les violències LGBTI-fòbiques, establir una quota laboral trans i garantir-hi l’accés universal amb independència de la sexualitat, la identitat i l’expressió de gènere. Cal dignificar la memòria LGBTI i generar comunitat i espais d’oci segur, tot acompanyant el moviment autoorganitzat. Cal un parc d’habitatge públic social adequat i solidaritat real amb el sexili. Cal una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI!

Àngel Camacho és membre de la Crida LGBTI.

L'entrada Per una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI ha aparegut primer a Carrer.