Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.

Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

L'entrada “Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable” ha aparegut primer a Carrer.