Són morts inacceptables, d’una guerra que per a la majoria de gent resulta incomprensible. I especialment en una ciutat que ha experimentat mobilitzacions massives contra les guerres, en un cicle que es va iniciar en el moviment anti-OTAN i va seguir en contra de les guerres del Golf i la invasió a l’Iraq. Una ciutat que fa pocs mesos havia tornat a sortir al carrer en suport de l’acollida als refugiats.

Potser tot això també explica que la resposta als atemptats hagi estat molt continguda, molt cívica. Ha ajudat, sense dubte, la reacció dels responsables polítics que, a més d’actuar de manera immediata en suport als afectats, va saber donar una resposta política adequada al dol. Especialment adient va ser l’organització d’un acte trans-confessional i la imposició que la capçalera de la manifestació estigués protagonitzada per persones dels diversos col·lectius que van donar resposta als fets, a més d’una àmplia representació d’entitats socials.

Ha estat un atemptat criminal on han mort o han rebut ferides persones innocents. Un acte injustificable, com abans ho havien estat els atemptats d’ETA. El que fa diferent aquest atemptat de, per exemple, el d’Hipercor, és que els anteriors formaven part d’un conflicte que tothom entenia (i pel qual una part dels catalans fins i tot hi tenia simpatia, per les reivindicacions nacionalistes dels abertzales).

En canvi, l’atemptat de la Rambla és vist com part d’un conflicte global del qual som aliens. I l’única explicació que es dona perquè uns joves criats a Ripoll es converteixin en assassins de masses, és el de l’eficàcia de les tècniques dels gihadistes per “menjar el coco” a pobres xavals. Una resposta que resulta, a la vegada, inquietant (pel que significa que tenim al davant un enemic amb una alta capacitat de convicció) i sedatiu (ja que evita que com a societat ens preguntem si aportem algun tipus de contribució al drama).

Els joves de Ripoll
És obvi que els gihadistes utilitzen tècniques d’adoctrinament poderoses. És el que fan, en graus diversos, totes les sectes, exèrcits, partits polítics… En aquest cas compten amb l’avantatge que la seva base de reclutament és una població que pel seu origen i situació viu i és vista com a diferent en l’entorn on resideix.

Podem demanar a les comunitats islàmiques que no es tanquin en elles mateixes, que practiquin una religiositat oberta (com cal exigir a les sectes cristianes ultres que, per exemple, practiquen la discriminació de gènere a les seves escoles). Però no podem oblidar que en l’experiència vital de joves com els de Ripoll, pesen dues qüestions que poden haver resultat clau per explicar la seva evolució personal.

La seva trajectòria vital, per més integrats que estiguessin a nivell educatiu, laboral o social, incloïa possiblement més d’una experiència de tipus xenòfob o racista. Encara que només es tractés de manifestacions atenuades, micro-racistes (semblants al micro-masclisme que pateixen quotidianament moltes dones), acaben per generar sensacions d’estranyament i marginació que poden tenir un gran impacte psicològic. Especialment en joves i adolescents que estan construint la seva identitat.

Una altra causa pot ser la visualització dels desastres que pateix el món àrab, on és evident el paper jugat pels països rics: promovent guerres, donant suport a dictadures cruels, mirant cap a un altre costat davant del patiment dels palestins… Desastres com els d’Afganistan, Líbia, Egipte o Iraq són en bona part producte de les decisions dels nostres líders, i la seva influència és palesa en molts altres conflictes a la regió. I posats a atiar el foc, està tot el tema del tracte als refugiats, les morts a la Mediterrània, les polítiques migratòries que criminalitzen milions de persones.

Els gihadistes, com qualsevol altre grup bel·licista criminal, desenvolupen un relat demagògic. Però és un relat que se sosté sobre una situació demagògica en ella mateixa.

Sense polítiques i compromís social contra la xenofòbia i el racisme, sense un canvi radical de les polítiques respecte al món àrab, se seguiran creant condicions favorables perquè algun jovenet sigui adoctrinat per una cultura criminal. I aquests canvis ens toca impulsar-los a nosaltres.

Normalitzar la mort
Tothom va respirar per la ràpida caiguda de l’escamot. Quasi bé ningú no va qüestionar que la majoria dels seus membres (excepte el ferit a l’explosió d’Alcanar i els que havien tingut un paper secundari o marginal) haguessin mort a trets de la policia. Pot ser simplement a causa d‘una reacció defensiva dels agents, a la tensió del moment. Però correm el perill que es normalitzi l’execució sumària de presumptes o reals terroristes. Es tracta d’un fet que resulta massa habitual a tot Europa.

Ni per raons ètiques ni per conveniència podem acceptar una reaparició de la pena de mort. La seva abolició ha estat un dels grans avenços de la humanitat. I per actuar eficaçment contra les lògiques dels gihadistes, sembla més adequat detenir-los i treure’n informació. Els joves de Ripoll van cometre un crim execrable, però com qualsevol criminal mereixien poder rehabilitar-se.

La lògica de l’enemic
La paraula “unitat” ha tornat a sonar com a resposta als atemptats. És un lema que agrada molt als polítics, encara que cadascú la interpreta d’acord amb els seus interessos, com s’ha vist a les picabaralles del Govern central i la Generalitat amb el cor de fons dels seus mitjans afins. Però més que quadrar-nos darrere d’un líder i acceptar la lògica de la guerra, el que ens cal és un esforç col·lectiu per construir una societat, un món, on ningú vegi els altres com enemics.

És el que volem i ens mereixem els habitants de Barcelona, que tants cops ens hem mobilitzat per bones causes i que ara ens podem reafirmar en què no tenim por dels que són diferents, dels que venen de lluny, dels que ens volen inculcar la cultura de la guerra, perquè seguirem lluitant per un món on tothom hi tingui cabuda.

L'entrada Preguntes després de la por ha aparegut primer a Carrer.

Si bé era molt estès el convenciment que el terrorisme podia colpir algun dia Barcelona com ja ho havia fet amb les veïnes París i Londres, l’horror d’un atemptat era una noció abstracta per a molts barcelonins, que no l’havien viscut mai en primera persona.

Per això la reacció ciutadana de dol però també de reafirmació va sorprendre tant la ciutadania com les autoritats. Més enllà dels debats estèrils sobre com haver evitat l’inevitable, Barcelona va exhibir una capacitat de reacció àgil i eficaç, acompanyada d’un contundent rebuig a la intolerància i a l’odi.

Les hores més llargues
Immediatament després de l’atropellament, el dispositiu policial Gàbia va dictar la reclusió de vianants, clients i botiguers als locals de la Rambla, a més del tancament total del perímetre a la circulació i a la premsa. Restauradors, taxistes, quiosquers i desenes de ciutadans anònims van arromangar-se per ajudar els afectats a desplaçar-se, a refugiar-se si no podien arribar al seu allotjament, a localitzar els seus familiars o, simplement, a passar l’estona reclosos amb el major caliu possible. Des del cambrer que va cuinar braves a tots els qui havien quedat tancats al seu restaurant pakistanès, fins als hotelers i veïns que van oferir habitacions a turistes incomunicats, passant pel motorista que va portar al Clínic una de les víctimes mortals. Una allau de voluntaris es va acostar als hospitals per donar sang i oferir-se com a traductors, mentre veïns espontanis repartien aigua i menjar als milers de conductors aturats a les sortides de Barcelona a causa dels controls policials.

Dies d’incertesa
Les festes majors de Gràcia i Sants van suspendre part del programa d’actes per seguretat i com a mostra del dol de la ciutat, que durant uns dies va aguantar la respiració mentre l’operatiu policial seguia cercant els autors de la massacre. L’actuació dels diferents cossos policials, i molt especialment la dels Mossos d’Esquadra, va rebre mostres ciutadanes de suport i agraïment que no es veien a Barcelona des de feia molts anys. Veïns col·locant flors als furgons policials, aplaudiments i dedicatòries als altars espontanis de la Rambla han esdevingut un record nou i inesperat en la memòria d’aquells dies incerts. L’assetjament al cos policial català per part dels diaris i partits amb seu a Madrid, val a dir-ho, va ajudar decisivament a aquestes inèdites mostres d’estima.

No obstant, per a milers de veïns i amics de la ciutat el record més emotiu és el clam contra la por. L’endemà dels atacs, els ciutadans concentrats al minut de silenci en record a les víctimes van esclatar corejant alhora un lema improvisat: “No tinc por!”. Tres paraules que acapararien les portades de tot Europa i que van inundar de seguida les xarxes socials. L’expressió d’un desig, més que no pas una realitat consolidada.

L’atemptat va despullar la vulnerabilitat de la ciutat i de la societat catalana, que a mesura que passaven els dies havia d’assimilar també que els perpetradors dels atacs eren un grup de nois de Ripoll joveníssims i fanatitzats pel gihadisme. El dolor de les seves famílies, desconsolades per la tragèdia i pel que havien fet els seus fills, va sacsejar consciències i trencar barreres.

El lema contra la por també va ser el leitmotiv de la manifestació unitària de rebuig al terrorisme, que el 26 d’agost va omplir el passeig de Gràcia i la plaça Catalunya i que encapçalaven professionals dels serveis d’emergències i seguretat. També va ser molt present a les desenes d’homenatges que va acollir la Rambla durant dues setmanes: petits cercles d’ofrenes on espelmes, notes manuscrites i peluixos transmetien el dolor i les esperances de la ciutadania, igual que els arbres i les rajoles de la Rambla plens de dedicatòries.

El museu de la ciutat se n’ha fet càrrec de la classificació i custòdia com a patrimoni memorialístic. El llibre de condol habilitat per l’Ajuntament -en format físic i virtual- va haver de prolongar el període d’obertura de tanta gent que volia fer-hi constar les seves emocions.

Tornar a la Rambla
Al llarg dels dies, cadascú va trobar el seu espai per emocionar-se. I la Rambla es va tornar a omplir de barcelonins, una reconquesta cívica que hagués semblat un somni complert si no fos pel silenci incòmode i impressionant que hi regnava. L’atac va colpir un punt molt sensible de la ciutat i va activar una estima que teníem quasi oblidada. La Rambla rebel, contradictòria, mitificada i maleïda, que hem criticat i donat per perduda una i mil vegades, però que a l’hora de la veritat no estem gens disposats a perdre.

Nascuda riera però aviat convertida en torrent humà, la Rambla té moltes cicatrius i aviat n’explicitarà una de nova, en forma de memorial a les víctimes del 17 d’agost. El monument s’integrarà en la reforma de l’avinguda, que tot just aquest estiu enllestia el concurs d’idees. L’equip guanyador, que lidera l’arquitecta i ex-regidora Itziar González, haurà de resoldre a la nova Rambla moltes assignatures pendents, tant urbanístiques com socials. I ara, a més, tindrà la missió de buscar un encaix a la memòria d’aquests dies tràgics i a la lluita de Barcelona contra la por.

L'entrada Dol i solidaritat ha aparegut primer a Carrer.