L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir el 23 de juliol passat. Nou treballadors de diverses àrees van rebre citacions del departament de Recursos Humans sense cap més explicació. El comitè d’empresa de Betevé es va assabentar dels acomiadaments pocs minuts abans pels mateixos afectats, tots ells treballadors internalitzats per sentència judicial o per acords amb la direcció que encapçala el periodista Sergi Vicente, en el càrrec des del 2015 i reelegit el febrer passat. “Són acomiadaments unilaterals i considerem que la decisió és un acte de represàlia”, explica Roger Matamoros, president del comitè d’empresa de Betevé.

Des d’aleshores han passat moltes coses i cap d’elles no s’encamina a la resolució del conflicte. Per una banda, els acomiadats han portat el cas als tribunals i la plantilla va convocar vagues parcials per les Festes de la Mercè i pel plenari del setembre per reclamar la readmissió dels companys i la destitució de Vicente i la directora de Recursos Humans, Carme Ponte. Per l’altra, la direcció ha intensificat les reunions amb el consell d’administració per dissenyar un pla de xoc que inclou retallades de salaris de fins al 20% i una nova organització del treball que afecta drets laborals per sanejar els malmesos comptes de l’ens barceloní. La intenció, segons Matamoros, és estalviar dos milions d’euros per dedicar-los de nou a la producció externa.

L’origen de tot plegat

El model de la radiotelevisió pública barcelonina es va constituir sota la premissa de l’externalització. La plantilla pròpiament dita de l’empresa municipal es reduïa a la direcció i l’administració, mentre que la resta de treballadors cobrava el sou de les productores -Lavínia i Mediapro entre elles-, que eren les que es repartien el gruix del pastís. A partir del 2014, la dura batalla als tribunals perquè es reconegués que la situació de la plantilla era anòmala i que s’havia produït una “cessió il·legal de treballadors” va suposar un punt d’inflexió i va obligar l’Ajuntament de Barcelona a iniciar un costós procés d’internalització i actualització de sous i drets. “Ara volen tornar a externalitzar i privatitzar serveis repercutint en els treballadors de la plantilla perquè els amics de les productores estiguin contents”, remarca Matamoros.

Segons el comitè d’empresa, no hi ha cap raó per encarregar feina fora, ja que la plantilla de 247 treballadors -compten els acomiadats- és més que suficient per fer una programació de qualitat, tal com s’ha demostrat amb la cobertura de les manifestacions pel Procés, de l’atemptat del 17-A a Barcelona o de la situació de les residències de gent gran durant la pandèmia del coronavirus. També ho manifesten els treballadors acomiadats en una carta que van enviar a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i que ha tingut una resposta que qualifiquen de “lamentable”. “La direcció ha optat per malbaratar recursos públics desmantellant la redacció de programes no informatius, sovint reassignant personal a informatius, amb l’objectiu de tornar a privatitzar el model”, sostenen.

Un pou sense fons

La versió de Vicente és diametralment oposada. Amb un sou de més de 108.000 euros anuals -més que el de la mateixa alcaldessa-, el director de Betevé justifica el seu polèmic pla de xoc per la situació de “pou sense fons” de l’ens transmèdia barceloní, un full de ruta que en un principi havia d’estar en marxa l’1 de gener del 2022 i que ara vol enllestir abans de desembre sense cap marge per a la negociació. “Hem estat tancant amb dèficit cada any i no podem seguir aquesta tendència. Tenim un dèficit econòmic enorme, que no para de créixer, i no hi haurà més rescats”, explicava fa uns mesos en una entrevista.

Segons la memòria del pressupost d’ICB per al 2021, l’escenari pressupostari és “crític” per segon any consecutiu. La pèrdua de capacitat per oferir un servei de qualitat com a servei públic “s’accentua de forma dramàtica”, i culpa de l’actual situació pressupostària la partida de personal, que concentra el 74% dels comptes. El document remarca que s’ha produït una “davallada contundent de la capacitat de produir continguts, que passa a dependre únicament dels recursos interns”, i que aquesta pèrdua suposa una disminució general de la capacitat de retenir l’audiència. La subvenció de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest any supera amb escreix els 17 milions d’euros.

Matamoros rebutja aquesta lectura per esbiaixada i acusa el Consistori de no haver fet cap projecció de futur per calcular la despesa necessària. Tot i admetre que la internalització de la plantilla ha augmentat la partida de personal, a parer seu, el dèficit de 895.487 euros que apareix en els comptes té a veure amb l’IVA que les televisions públiques han de pagar ara a Hisenda. “Al pressupost del 2021 no apareix aquesta partida. El que volen ara és que els diners per pagar aquest impost surtin del pressupost, no d’aportacions extres”, explica. A més, recorda que l’ens públic barceloní s’ha gastat molts diners que no apareixen enlloc per pagar costosos advocats per fer front als processos judicials per les denúncies dels treballadors.

Problemes enquistats

La situació convulsa no sembla que es pugui solucionar a mig termini. Amb els treballadors en contra i amb el suport del Consistori, Vicente intenta fer jocs malabars per recuperar la programació innovadora d’anys anteriors i l’èxit aconseguit amb la cobertura en directe de les manifestacions del Procés. Mentrestant, el comitè d’empresa l’acusa de no tenir cap projecte més enllà d’aplicar dràstiques retallades i li recorda que l’èxit de Betevé és fruit del gran esforç dels seus treballadors i treballadores.

Un ‘sanedrí’ de periodistes ‘independents’

A diferència d’altres televisions públiques locals, com la de Badalona, on el consell d’administració està format pels regidors dels grups municipals, Betevé té un consell d’administració format per periodistes. Tanmateix, el mateix sistema d’elecció d’aquest òrgan -cada grup municipal presenta el seu candidat i es vota en plenari- posa en qüestió la suposada independència dels seus membres. Actualment formen part d’aquest selecte sanedrí Josep Maria Carbonell, Francesc Orteu, Xavier Vidal, Álex Sàlmon i Susana Alcaide. El sisè membre, Carles Bosch, ja no hi és, i la intenció és que el substitueixi una dona per una qüestió de paritat.

Dels cinc membres actuals, tres han tingut vinculacions directes amb la política, bé treballant a departaments de premsa de partits o institucions -Susana Alcaide (PSC) i Xavier Vidal (ERC)-, bé exercint com a diputat del PSC al Parlament entre el 1995 i el 2004 (Josep Maria Carbonell). Des del comitè d’empresa de Betevé no només es qüestiona aquesta estructura i el mètode d’elecció dels seus integrants designats pels partits polítics. “Ells diuen que són independents, però no és la realitat”, s’apunta. També es critica que mentre es demana a la plantilla que s’ajusti el cinturó els membres del consell cobren 1.400 euros en dietes per cada reunió. “Entre setembre i octubre s’han reunit tres vegades”, explica Roger Matamoros.

L'entrada El conflicte laboral a Betevé s’enroca ha aparegut primer a Carrer.

Incredulidad, desconcierto, incertidumbre, desesperación. Son palabras que Josemi usa para definir sus estados de ánimo en las primeras fases pandémicas. “Ha sido duro, porque ves que todo se va al garete. Pero ahora veo la luz al final del túnel: tiraremos pa’lante. Puedo aguantar hasta final de año”, apuesta, y su optimismo contrasta con el desaliento del blues que suena por los altavoces –en el Club, esta es la música oficial: John Lee Hooker, Buddy Guy, Muddy Waters, Etta James…–.

Reconoce que en verano llegó a plantearse el cierre. Después llegaron las ayudas, “que son insuficientes y deben continuar”, avisa. Desde casi el principio, tiene a su único trabajador en ERTE –tardó dos meses en empezar a cobrarlo–. Luego le concedieron un crédito ICO –“en una semana”–, prestaciones y subvenciones que le han ayudado a “sobrevivir” y poco más. Acepta las restricciones porque “el bichito está ahí” y los sitios cerrados “son foco de contagio”. Incluso comparte que “lo lógico hubiera sido cerrarlo todo, pero con ayudas a los negocios”.

“Las Administraciones –reflexiona– no han hecho todo lo que podían hacer, por falta de recursos, por falta de experiencia, pero también por las pugnas entre partidos y entre ellas mismas. Con más voluntad de coordinación se podrían haber sacado más recursos de algún sitio”. También denuncia lo incomprensible de los horarios que se han fijado: “¡Aquí nadie come a la una!”. Él, ahora, ya no abre por la mañana.

Y por la noche, aunque podría abrir hasta las diez, empieza a cerrar a las nueve y media: “Ya no hay nadie por la calle a esa hora”. Al mediodía también abre y ofrece take away con los menús, las tapas y las empanadas. Comida a domicilio no hace: “No me gusta Glovo”.

Josemi pidió permiso para poner una terracita, pero se lo denegaron porque la calle es estrecha. Tampoco se la concedieron cuando la pidió en la plaza de Sant Just, a unos metros–: “Sé que no tengo acceso directo, pero, dado el carácter excepcional de la situación, una terraza nos habría echado una mano. Ahí el Ayuntamiento ha sido poco flexible”.

Nació en Ferrol, en Galícia, hace 63 años. Cuando tenía ocho, sus padres emigraron a Barcelona. “Conocí el Gòtic en sus momentos más grises. Había tejido asociativo; poco, pero lo había: se organizaban las fiestas en la plaza de Sant Just, había cine… En los ochenta, con el auge de la delincuencia y las drogas, la gente sacaba las mesas a la calle para hablar y compartir problemas. Era un barrio. Hoy, de eso, se conserva algo, pero muy poco”, lamenta. Critica igual la turismofobia como la turismofilia: “Debe haber equilibrio en la atención a vecinos y turistas”.

Explica que últimamente el Gòtic ya iba de capa caída por “la mala gestión del turismo y por la especulación inmobiliaria, que ha dejado al barrio con pocos vecinos”. Algunos establecimientos llegaron a unirse para dinamizar la zona: El Club de la Empanada, el Bidasoa, el Bahia… Tenían preparada una ruta de tapas como la Pinxu Panxu de Nou Barris. “Iba a empezar el 18 de marzo, teníamos hasta los carteles hechos, pero el día 14 hubo el confinamiento y se fue al garete”. El Refugi del pasaje de la Pau, otro de los participantes, ya ha tenido que bajar la persiana.

Periodista de formación –fue corresponsal en Centroamérica, donde vivió desde los ochenta hasta 2001–, decidió montar el Club en plena crisis. “Mi hermano no tenía trabajo y cocinaba bien. Yo tenía nociones de coctelería y me encargué de las empanadas”, rememora. Entonces trabajaba en un proyecto de La Caixa –formaba parte de un equipo de técnicos de intervención social–, pero se lanzó a la piscina. Echando 18 horas diarias, levantaron un negocio que llegó a dar trabajo a cuatro personas. Desde junio solo queda él. Echa 11 horas al día, que alterna con el cuidado de su madre, de 91 años y que hasta hace nada pochaba la cebolla para las empanadas. Su hija Irma le ayuda con postres y salsas. “Su apoyo ha sido muy importante para mí”, agradece.

Josemi resalta también la importancia de la solidaridad de los clientes que, por estar teletrabajando, han dejado de ir de forma asidua, pero que se esfuerzan en acudir una vez a la semana o al mes: “Básicamente estamos viviendo, o malviviendo, de la gente que viene para apoyar. Y estamos muy agradecidos por esa solidaridad de clientes y vecinos”.

L'entrada «Estamos viviendo, o malviviendo, de la solidaridad de la gente» ha aparegut primer a Carrer.