Pluja de comunicats

Aquests són exemples de com la massificació turística pot arribar a alterar la mobilitat -i la vida- a la ciutat. Quatre casos que han estat denunciats al llarg de les últimes setmanes -a través de sengles comunicats- per les associacions veïnals dels barris afectats, amb el suport de la Favb, que també ha exigit a les Administracions que prenguin mesures per fer front a la pressió turística. “La celebració de certs esdeveniments, com la recent visita del papa, ha posat de manifest que les Administracions són capaces de reforçar serveis i infraestructures quan existeix voluntat política. Si això és possible de manera puntual, també hauria de ser possible impulsar mesures permanents per mitigar la saturació que comporta el turisme”, argumenta la Favb en un comunicat.

A banda de demanar una “millora estructural del transport públic”, reforçant les freqüències del metro i el bus, sobretot en hores punta i en els espais amb més pressió turística, la Favb emfatitza la necessitat de repercutir els costos de la gestió del turisme en qui se’n lucra: “Els grans pols d’atracció turística com la Sagrada Família, el FC Barcelona o el Park Güell han d’assumir part de la responsabilitat pels impactes que genera la seva activitat”. En la mateixa línia, la federació veïnal també demana reorientar la taxa turística: “Barcelona no necessita més promoció turística. El 50% dels beneficis obtinguts de la taxa turística actualment destinats a promoció turística s’haurien de destinar a actuacions de millora de la mobilitat, de millora de l’espai públic i de compensació dels barris més afectats”.

Convivència entre veïnat i turistes

Però els problemes generats per la massificació turística van més enllà de la mobilitat. L’ús intensiu de l’espai públic sovint genera episodis d’incivisme que amb el temps s’han anat normalitzant. Un dels casos més flagrants el descriuen les associacions veïnals de la rodalia del Camp Nou, on els dies de partit pateixen un “excés d’aforament en els locals de venda de begudes, l’ocupació de les calçades per part dels aficionats, consum d’alcohol i miccions a la via pública, soroll, ús de bengales i petards, i altres conductes que afecten la convivència i la seguretat del veïnat”. La convivència entre turistes i veïns i veïnes és també difícil a la Sagrada Família [veure reportatge gràfic], el Park Güell i el litoral barceloní.

Inversions i voluntat política

La dotzena d’entitats que han donat suport aquestes setmanes als comunicats contra la saturació turística als barris coincideixen en la necessitat de reduir la pressió turística i de fer inversions per millorar els problemes de mobilitat que se’n deriven. Alguns, requeriran una important inversió -com ara la creació d’una infraestructura subterrània que ajudi a millorar la gestió dels autocars i autobusos que visiten la Sagrada Família- i, sobretot, molta voluntat política.

L'entrada Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme ha aparegut primer a Carrer.

Com a col·lectiu de cambreres de pisos, fa anys que denunciem la precarietat laboral en el sector turístic i la desigualtat contractual de les netejadores d’apartaments turístics respecte a les cambreres de pisos. Encara que com a associació no ens hem posicionat de manera unànime sobre l’eliminació dels pisos turístics, moltes de les nostres reivindicacions estan lligades a la necessitat d’un model turístic més sostenible, més just i menys basat en la massificació i l’explotació.

L’altra cara del creixement

Kellys Unió Catalunya ha denunciat des de l’inici que el creixement turístic no sempre s’ha traduït en millors condicions laborals per als qui sostenim el sector. L’externalització de serveis, les càrregues excessives de treball i els salaris insuficients continuen sent problemes recurrents per a milers de treballadores d’hotels i allotjaments turístics.

Per a nosaltres com a col·lectiu, el debat no hauria de centrar-se en l’existència o desaparició dels pisos turístics, sinó en el model de ciutat que Barcelona i altres municipis volen construir. La qualitat de l’ocupació en la indústria turística, el dret a l’habitatge i la sostenibilitat econòmica i social del turisme són qüestions inseparables. L’extinció dels pisos turístics pot representar una oportunitat per corregir desequilibris, però només serà efectiva si va acompanyada de polítiques que garanteixin habitatges assequibles i condicions laborals dignes per als qui treballem en el sector.

L’expansió dels apartaments turístics ha generat una precarització més gran de les condicions laborals de les cambreres de pisos i netejadores. Mentre que en els hotels aquestes treballadores solen estar emparades per convenis específics d’hostaleria, amb categories professionals definides, salaris regulats i uns certs drets laborals consolidats, en els apartaments turístics és habitual recórrer a empreses externes o contractes vinculats al sector serveis, on les condicions són notablement pitjors. Aquesta diferència de contractació permet a moltes empreses reduir costos en detriment de l’estabilitat, la salut i els drets d’unes treballadores que fan funcions equivalents a les desenvolupades en els establiments hotelers.

Degradació dels drets laborals

A aquesta situació se suma la feblesa de molts convenis del sector serveis, caracteritzats per salaris més baixos, una major flexibilitat empresarial i una menor protecció enfront de les càrregues de treball excessives. Les netejadores d’apartaments turístics s’enfronten amb freqüència a ritmes intensius, jornades fragmentades i una elevada temporalitat, sense que existeixi una equiparació real amb les condicions de les cambreres de pisos dels hotels. Aquesta desigualtat genera una competència basada en la degradació dels drets laborals i evidencia la necessitat de reforçar la regulació del sector per garantir unes condicions dignes, amb independència del tipus d’allotjament en el qual es presti el servei.

Els defensors de la mesura sostenen que el flux turístic es reconduirà cap a la infraestructura hotelera tradicional, la qual absorbiria aquestes treballadores. No obstant això, alguns sindicats adverteixen que el parc hoteler actual de Barcelona està fortament limitat per regulacions urbanístiques prèvies i podria no tenir capacitat per absorbir tota la mà d’obra excedent, per la qual cosa existeix la preocupació que moltes treballadores quedin desprotegides durant el procés d’extinció de les llicències. S’estima que l’eliminació de les 10.000 llicències vacacionals podria posar en risc milers d’ocupacions directes i indirectes en neteja, bugaderia i manteniment de blocs d’apartaments.

En definitiva, la mesura anunciada per al 2028 simbolitza un canvi de rumb en la gestió turística de Barcelona, però per al nostre col·lectiu el repte no és únicament reduir la pressió turística, sinó aconseguir que els beneficis del turisme repercuteixin en les persones treballadores del sector, en millores de les condicions laborals i en el veïnat que fa possible la vida quotidiana de la ciutat.

*Juani Pérez Sena és vicepresidenta i portaveu de Kellys Unió Catalunya.

L'entrada La fi dels pisos turístics a Barcelona, una oportunitat per repensar el model ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, més enllà dels discursos, parlar de la indústria turística des de la qualitat mediambiental i laboral és, ara per ara, una entelèquia si no s’aborda des d’una perspectiva de racionalització i decreixement turístic. La realitat és tossuda: Barcelona és un territori finit, modelat pels seus barris i els seus habitants, i difícilment pot donar acollida a més turisme sense desallotjar prèviament el veïnat de l’espai compartit, com passa des que algú es va inventar la marca Barcelona als anys noranta. L’ocupació que genera el turisme és temporal i amb unes condicions laborals molt precàries tant d’horaris com de sous. I pel que fa a la diversificació, oferir alternatives a l’exitosa oferta de turisme de sol i festa no és senzill.

Un organisme al servei dels ‘lobbies’

Precisament, vendre productes turístics a mida de cada segment d’interès és un dels objectius de Turisme de Barcelona, un consorci público-privat creat el 1993 per l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Fundació Barcelona Promoció. Aquest organisme treballa des d’aleshores per promoure la ciutat com a destinació turística a nivell nacional i internacional oferint un ventall ampli de productes i serveis fet a mida del lobby turístic que l’integra i el controla -restauradors i hotelers-. Lluny de la regulació plantejada des d’algun sector per raons socials i climàtiques, l’actual estratègia de màrqueting turístic de la Destinació Barcelona dissenyat pel consorci proposa, fins i tot, ampliar l’oferta turística.

Un cop superades les restriccions de mobilitat imposades per la covid-19 a nivell mundial, aquest estiu el turisme va tornar a col·lapsar el centre de la ciutat. En aquest context de recuperació, Turisme de Barcelona vol reforçar ara el paper del sector empresarial en la promoció, treballar amb dades reals per adaptar l’oferta d’espais i actius turístics, i posar en valor l’entorn natural i les activitats a l’aire lliure. El document estratègic, elaborat entre el 2018 i el 2021, es va presentar aquest octubre passat als regidors de Barcelona i d’altres municipis de l’entorn metropolità. Ara ja no es parla de sector turístic, sinó d’“economia del visitant” i inclou en el paquet turístic sectors econòmics que tradicionalment quedaven fora d’aquest àmbit.

La missió del consorci és posicionar la ciutat com a destinació turística internacional “d’acord amb la marca Barcelona” treballant “al servei de l’economia i del sector turístic des de la sostenibilitat i l’entesa público-privada”. De fet, només cal donar un cop d’ull a la documentació pública per veure el sense sentit que té que l’Ajuntament de Barcelona -amb 7,3 milions d’euros- i la Diputació de Barcelona -amb mig milió- financin amb diners públics un organisme que vetlla pels interessos privats. “Turisme de Barcelona està finançada de forma pública, però es gestiona de forma privada. El seu funcionament és molt opac perquè no ha de donar comptes a ningú”, explica Pere Mariné, responsable d’espai públic, habitatge i turisme de la Favb.

Gestionat per mans privades

El Consell General de Turisme de Barcelona està format per una presidència, tres vicepresidències i 26 vocals: 11 designats pel Consistori, 12 per la Cambra de Barcelona i tres per la Fundació Barcelona Promoció, de Joan Gaspart. La presidenta és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mentre que els tres vicepresidents són Mònica Roca, presidenta de la Cambra; Xavier Marcé, regidor de Turisme, i l’empresari hoteler Jordi Clos. En aquest consell, la majoria està en mans privades. El mateix passa amb el comitè executiu presidit per Eduard Torres (Gremi d’Hotels de Barcelona), amb Marcé i Clos com a vicepresidents. Pel que fa als vocals, l’Ajuntament en té tres, igual que la Cambra de Comerç, mentre que Barcelona Promoció en té un.

Gairebé 30 anys després de la seva fundació, Turisme de Barcelona i la seva defensa aferrissada del turisme massiu són cada vegada més qüestionats. Per a Pere Mariné, la seva pròpia existència és una anomalia i en reclama la desaparició. “No veiem el sentit a una institució finançada amb diners públics que fa el que li rota. La majoria dels ajuntaments tenen una àrea pròpia de gestió turística, cosa que no passa a Barcelona”, recorda. Des de la Xarxa SET, la xarxa de ciutats del sud d’Europa contra la turistització, s’acusa Turisme de Barcelona de funcionar com un lobby. “Rep finançament públic i el destina sistemàticament a la promoció turística de Barcelona decidida pel mateix sector privat que se’n beneficia. Aquests fons públics són destinats a atreure més turistes, cosa inacceptable en un moment de crisi energètica i climàtica”, denuncia.

El passat 27 de setembre, en el marc de la celebració del Dia Mundial del Turisme, la Xarxa SET va fer públic un manifest -amb el suport de moltes entitats, entre elles la Favb- per denunciar l’impacte i les conseqüències de la intensificació turística després de la pandèmia, connectant el fet amb l’agreujament de les desigualtats socials i la crisi climàtica sense precedents. El document, amb el títol World Tourism Day=Collapse Tourism Day, es va llegir davant la seu de Turisme de Barcelona com a símbol de “la inversió de diners públics en la promoció i el rescat d’una activitat de lucre privat que genera i agreuja desigualtats socials” en referència al turisme.

Agafar el bou per les banyes

La principal queixa de les entitats barcelonines que aposten per un canvi de model turístic coincideix en dues coses: que el consorci fa el que vol sense tenir en compte les necessitats de la ciutat i el context global, i que l’Ajuntament de Barcelona no s’atreveix a plantar-li cara. “L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no s’ha atrevit mai a canviar-ne els estatuts”, remarca Mariné. Tampoc el PSC, responsable de l’àrea econòmica del Consistori, ha qüestionat mai el funcionament de l’organisme “per la seva vinculació amb els sectors econòmics de la ciutat”, afegeix. No cal oblidar que Jaume Collboni ha defensat el Gremi de Restauració de Barcelona en la polèmica sobre les terrasses i ha donat suport a la qüestionada ampliació de l’aeroport del Prat.

La necessitat de buscar alternatives a una activitat econòmica basada en el consum excessiu de béns i serveis, que precaritza el mercat laboral, alimenta l’especulació immobiliària i destrueix el teixit veïnal, està damunt la taula. “Cal repensar el model turístic actual i apostar clarament per la desconcentració. Necessitem una política turística que prioritzi l’equilibri social”, remarca Mariné. També Dani Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), explicava al número 160 de Carrer que, contràriament als que es feliciten per la quantitat de llocs de treball que genera la indústria turística, “el veritable drama és que hi hagi tanta gent treballant en el turisme, que és el sector que pitjor paga”.

Pardo no es mossega la llengua quan es refereix a Collboni. Després del procés de desindustrialització de la ciutat, des dels anys noranta l’economia de Barcelona s’ha centrat en el turisme i la inversió immobiliària. “S’especialitza la ciutat en un sector de sous baixos, d’alta flexibilitat laboral, de molt treball en negre, i el senyor Collboni va i ens diu que hem d’estar contents que ens estiguin explotant i que hem de seguir per aquest camí”, ironitza. Tanmateix, trobar alternatives a aquest lucratiu sector econòmic és complicat i els principals responsables d’entomar el repte són unes institucions que, ara per ara, miren cap a una altra banda i deixen que Turisme de Barcelona segueixi buscant turistes, si cal, sota les pedres, en un context de crisi econòmica global.

A la recerca del turista ric

Un exemple és el viatge que a final d’octubre va fer una delegació del consorci a Milà, per assistir a la 38a convenció internacional de l’Associació IGLTA (International LGBTIQ+ Travel Association), amb l’objectiu de consolidar Barcelona com a destinació de referència del col·lectiu LGBTIQ+ i internacionalitzar les empreses turístiques especialitzades en aquest públic. Segons Turisme de Barcelona, el visitant LGBTIQ+ té un perfil socioeconòmic alt i és el segment de més creixement entre els consumidors turístics. “Mou més del 3% del volum de turistes a nivell mundial i representa un 15% de la despesa turística”, explica en un comunicat.

Els viatges a Mèxic, a la recerca de turisme de poder adquisitiu alt, o recentment a Madrid, per promocionar la capital catalana com a destinació nadalenca, són altres exemples de l’estratègia actual del consorci barceloní. El canvi més destacat respecte a altres anys el marca l’actual context econòmic postpandèmic: guerra a Ucraïna, inflació disparada, preu dels combustibles pels núvols, augment de la pobresa i les desigualtats… Aquesta peculiar selecció natural obliga el lobby turístic barceloní a fugir del turisme low cost. “A Barcelona hi ha hagut un ampli consens per evitar remuntar la crisi del sector oferint preus baixos per atraure el màxim de visitants”, assegurava Xavier Marcé en un article publicat a liniaxarxa.cat.

La carta als reis mags

De cara al 2023, Turisme de Barcelona vol consolidar els mercats turístics que han tornat a la ciutat després de la covid-19, reconquerir el visitant asiàtic i augmentar el de congressos. Lluny queda el turisme rus, molt tocat per la invasió d’Ucraïna, i el britànic, pel Brexit. Segons el seu president, Eduard Torres, la ciutat tancarà aquest 2022 amb el 85% dels visitants del 2019, però amb més despesa i estades més llargues. Ara, totes les mirades del lobby turístic barceloní estan posades en el retorn del turisme xinès, la celebració de la Copa Amèrica de Vela 2024, la nodrida agenda de congressos i l’elecció del director del Barcelona Convention Bureau, Christoph Tessmar, com a director de la ICCA, l’Associació de Congressos i Convencions Internacionals.

Lluites pel control intern

La gestió a Turisme de Barcelona no es caracteritza per ser, precisament, una bassa d’oli. A la polèmica del 2008 per la dimissió de l’exregidor socialista Jordi William Carnes per les sospites sobre la seva gestió com a director, s’hi ha afegit aquest 2022 la destitució fulminant de Marian Muro, la directora del consorci des del 2019, per suposades desavinences entre la directiva i el consistori barceloní, concretament amb el PSC. L’acomiadament de Muro era un secret a veus a causa, en gran part, del seu enfrontament amb la gerent de turisme, Arantxa Calvera, un càrrec de confiança de nova creació. L’aterratge de Calvera, excap de gabinet de Jaume Collboni, ha estat interpretat pel lobby turístic barceloní com una desautorització de l’actual direcció, on Muro gaudia d’un gran reconeixement per haver estat abans directora general del Grupo Julià, i un intent de l’Ajuntament de Barcelona de controlar el consorci.

L'entrada Turisme de Barcelona s’aferra a un model obsolet ha aparegut primer a Carrer.

Per què aquesta plorera constant? Altres sectors empresarials reclamen també tractes de favor, i quan no es compleixen les seves demandes amenacen de traslladar les seves inversions. La indústria tot sovint fa això, i ho aconsegueix. Però fa menys soroll. Què els hi passa, doncs, als nostres hotelers? Com expliquem aquesta barreja entre plorera i arrogància?

Més enllà de la conformació d’una determinada classe empresarial i dels canvis en la composició del capital turístic en la nostra ciutat, hi ha alguna cosa en el funcionament del turisme que ajuda a entendre aquest comportament: venen allò que no és seu. Els capitals turístics viuen fonamentalment d’un territori on hi ha o passen coses que exploten. Hi ha platges, festa, cultura, possibilitats de fer negoci, coneixement, i fins i tot una població que fa coses tan pintoresques com xerrar al carrer, organitzar festes populars o fer grafitis. Tot això és la base perquè funcioni el negoci turístic: genera atractius. Ningú ve a Barcelona atret per una habitació d’hotel. La lloga per uns dies perquè en aquesta ciutat passen coses que li interessen. I això implica que l’entorn és central i que, a diferència d’altres sectors productius, no es poden desplaçar buscant indrets on els costos de producció, com el treball, siguin més barats. I no ho poden fer perquè el que venen està arrelat territorialment, i no és seu, encara que s’ho creguin.

Què comporta aquesta lògica en el funcionament del negoci turístic que dificulta que es puguin desplaçar buscant condicions més òptimes? Bàsicament que pressionen allà on són en dos sentits. Per una banda, reduint els costos productius. Per exemple, precaritzant el treball per tal d’abaratir-lo. Per l’altra, exigint a l’administració pública que els arregli l’entorn per atraure la seva clientela. I això suposa recursos per a promoció, infraestructures, ús de l’espai, seguretat… Per això ploren, perquè el seu model de negoci es basa en vendre allò que no és seu, i cal que els hi adeqüin per facilitar-los les coses. Ploren per exigir-ho. En realitat, sembla que més aviat viuen de nosaltres.

Ernest Cañada forma part de l’Associació Alba Sud.

L'entrada Per què ploren els hotelers? ha aparegut primer a Carrer.

Així que tornem a les estadístiques i als rècords. Vuitanta milions de persones visiten cada any el popular passeig. Vuitanta milions de nyus. La Rambla muta, però el turisme massiu no canvia, s’incrementa.

El 2013, Reportero Jesús va publicar el llibre sobre fluxos migratoris titulat Los ñus: la crónica africana de un safari en la Rambla de Barcelona. Durant un any, i en un exercici mental d’autoinducció, va cobrir la Rambla com si fos el Serengeti. Inspirat en els llibres de la sèrie de ficció Tria la teva pròpia aventura, editats per Timun Mas, aquest periodista va fer la volta sencera al carrer instagramer per excel·lència. Amb la idea del bestiari del poeta Pere Quart, va assignar un animal a cadascun dels personatges que transiten a la zona zero del turisme, i eren els nyus blaus de barba blanca els veritables protagonistes: “Mamífers esquinçats, amb crineres llargues i desgrenyades, que formen els ramats més nombrosos de la Terra. A la Rambla, els turistes, que a la gran migració estacional travessen el passeig per buscar les pastures fresques d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya”.

Deu anys després, i ja començades les obres del projecte de reforma on s’han invertit 44 milions d’euros, ens retrobem a la Rambla amb aquells animalots, alguns en vies d’extinció. Per veure què en queda d’ells.

Ant

Fa deu anys, a Los ñus: «A Casa Sánchez (Rambla, 38), l’ant barceloní Ricardo Sánchez se’n ressent: “La Rambla, avui, no té res a veure amb la Rambla dels vuitanta i noranta. Vaja, la nit i el dia. Aquí entraven els ionquis, fins al taulell, balancejant-se, gangosos, i t’armaven una escandalera. I els havies de fer fora com fos. Ara ja no n’hi ha. La gent tenia pànic de baixar del carrer Ferran cap avall”».

Ant barceloní: “Mamífer robust, sociable i no agressiu. A la Rambla, Ricardo Sánchez, de Casa Sánchez, l’últim rostre pàl·lid”. Fundada a principi del segle XX i especialitzada en articles de viatge, Casa Sánchez ja no existeix. La va engolir la globalització, amb la seva especulació, depreciació i uniformitat. A la Rambla, 38, va obrir Barcelona Soccer City, que es fa passar per botiga oficial del Futbol Club Barcelona.

Fa tres mesos que aquí treballa com a venedor el jove Parminder (Kapurthala, Panjab, Índia, 1992), barbamec, somrient i relaxat com si s’hagués pres un somnífer. Diu: “La Rambla està molt bé. Hi ha molt de turisme, no sé abans del coronavirus, però ara hi ha moltíssim turisme. Aquí ens compren samarretes del Barça, dels primers equips i dels jugadors favorits, i també s’emporten bufandes i sabatilles esportives”. A la botiga del costat, souvenirs: al costat de les figures de ceràmica del pessebre, el Ratolí Gaudí, espècie de Topo Gigio de trencadís.

Búfals

Fa deu anys, a Los ñus: «Elena i Mercedes Fernández tenen el títol de ser les venedores autòctones amb més anys d’assentament a la Rambla, amb el permís de Ricardo Sánchez. I també tenen el títol de ser gairebé les úniques africanes(*) que encara venen records de qualitat: “Ja veus que tenim de tot, però procurem distingir-nos una mica, per això també venem mantons de Manila”. El seu negoci es diu Souvenirs La Rambla, al número 23.
(*) Amb la vènia del jutge Joan Francesc Uría, que compara Espanya -i Barcelona- amb Àfrica, a tot el llibre la paraula Àfrica ha estat substituïda per Barcelona. I la paraula Barcelona ha estat substituïda per la paraula Àfrica. Així, quan es parla d’africans, fa referència als barcelonins. I a l’inrevés».

Búfals: “Animals de costums gregaris, que s’aparellen amb facilitat. A la Rambla, treballadors diversos”. Souvenirs La Rambla, amb imants made in Barcelona, va tancar. Es van jubilar les germanes Fernández. Al seu lloc, el Cannabis, el local per als amants dels porros de Maria.

“Aquí només es pot adquirir cànnabis per a ús medicinal, la resta són accessoris com catximbes, paper de fumar i plantes decoratives. Hi ha dos tipus de turistes, rics i pobres, amb diners i sense diners, i tots dos entren aquí”, calibra Vicky Gidwani (Vadodara, Gujarat, Índia, 1990), mans reposades, immutable com un porter de discoteca. A la Rambla, un xalat s’embolica un peta mentre toreja els seus dimonis, davant de la parada de l’autobús V13.

Altres búfals a Los ñus: «Al restaurant-cafeteria Cosmos (Rambla, 34), el búfal Isaac Duran (Pontevedra, 1960) és un robot mecànic que es desfà de comandes a una velocitat de vertigen. És l’encarregat del Cosmos (“aquí no hi ha caps, tots som empleats”)».

El Cosmos, el bar de la Sisena Flota, va tancar el 17 de gener del 2019. Des de fa poc més d’un any aquí hi ha un dels restaurants de la cadena internacional Vapiano (The home of handmade fresh pasta & pizza).

L’encarregada de Vapiano, que no vol revelar el seu nom, és una noia italiana de trenta i tants anys amb un davantal vermell i moltes ganes de despatxar: “Encara falta que la Rambla es reactivi, encara falta que vinguin més turistes i que hi gastin més”. Un paio malcarat s’acosta a una de les terrasses i es tira la mà a la boca, demana almoina. Molesta els nyus, que beuen amb palla els daiquiris.

Zebres

Fa deu anys, a Los ñus: «Al número 85 de la candidatura presentada pels socialistes, la zebra florista Carolina Pallés Galté (Àfrica, 1938), que tanca la llista. El lloc de flors Carolina amb prímules, lliris i crisantems, a la parada número 10 de la Rambla, és com un viatge a la Història».

Zebres: “Animals que pasturen. A la Rambla, estàtues vivents, caricaturistes, quiosquers i floristes”. Flors Carolina es manté dempeus, oasi esplendorós enmig del desert de Sonora quallat de cactus. Dos àngels continuen insuflant vida al lloc fundat el 1888. Es tracta de les filles de la Carolina, Mercè i Carolina.

“No ens agrada viure del passat, ni recrear-nos en el dolor. Anem per la quarta generació en una paradeta de flors, i aguantem. Vivim del client habitual, i molts dels que ens compren ja de petits venien amb els pares. La Rambla és més turística, però cadascú fa el seu camí, ¿oi?”, contesten, cadascuna a la seva manera, sincronitzades. I coincideixen en una cosa: per moltes modes que s’imposin, la rosa vermella continuarà sent la flor més bonica. Els nyus han perdut el sentit de l’olfacte, no s’aturen davant dels rams, prefereixen les selfies.

Rinoceront negre

«El búfal Xavier t’obsequia amb el butlletí informatiu de l’entitat -número de setembre del 2012-: “Joan Oliveras Bagués és des del passat mes de febrer [del 2012] el nou president d’Amics de la Rambla. Enamorat i defensor acèrrim del passeig, està decidit a retornar a aquest espai l’esplendor dels seus millors temps, fugint, això sí, del que va ser, i treballant decididament pel que pot ser la Rambla: el passeig central de l’Àfrica del present i del futur, més enllà de les nostàlgies”».

Rinoceront negre: “Animal de noble port preuat per la seva banya. A la Rambla, el president de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants, Joan Oliveras”. El rinoceront negre ja no és Joan Oliveras. El substitueix al càrrec Fermín Villar: “La Rambla necessita actuacions urgents, més neteja, més control de les activitats il·legals i de les concessions municipals. L’anunci de l’inici de les obres de reforma de la Rambla és una bona notícia, però no ho és la falta d’ambició tant al calendari presentat com a la insuficient dotació pressupostària. A l’actual Consistori no li interessa la Rambla, com cantava Jaume Sisa: ‘Han tancat La Rambla’”.

L'entrada Safari Rambla ha aparegut primer a Carrer.

Pero el pasado 1 de junio el Gobierno de Ada Colau dio otra vuelta de tuerca promulgando una nueva normativa de acceso. ¿El motivo oficial? Controlar la afluencia de turistas, considerada excesiva. Según la nueva regulación del parque, solo pueden entrar libre y gratuitamente los empadronados en los barrios colindantes -el Carmelo, la Salut, Vallcarca, el Coll, Can Baró y el Baix Guinardó-, a los que se concedió un pase de libre acceso. También pueden hacerlo quienes posean el carné de una escuela del entorno. El resto de barceloneses deberá registrarse en un servicio denominado Gaudir Més, solicitando cita previa en una Oficina de Atención al Ciudadano (OAC) o por internet, en la Oficina de Trámites Virtuales municipal. Esta última forma de registro requiere poseer algún medio de identificación digital -idCAT Móvil, cl@ve PIN o certificado digital-. Una vez registrado, se ha de obtener un tique de entrada el día de la visita, que solo será válido para esa jornada. Los turistas -sean del resto de España o de cualquier otra parte del mundo- deben pagar por entrar.

El problema empieza cuando el vecino que vive cerca del Parque Güell no pertenece un barrio colindante. “La acera donde está mi casa”, señala Tajafuerce, “pertenece administrativamente a la Taxonera, que no es colindante, mientras que la de enfrente forma parte del Carmelo, que sí lo es. Una acera me impide entrar y salir de mi parque libremente, como he hecho toda la vida”. El vecino va más allá del agravio fronterizo y denuncia “que un Ayuntamiento que se dice de izquierdas, gobernado por un partido que pone énfasis en denunciar la brecha de género, implante una forma de acceso que genera una brecha digital, pues ni las personas mayores -que desconocen cómo navegar por internet o cómo obtener un medio de identificación digital- ni las más pobres -que no pueden costearse un ordenador o una conexión- podrán registrarse en Gaudir Més”.

Hablan las entidades vecinales

Joan Miquel Malagelada es miembro de la AV del Park Güell-La Salut-Sanllehy, un barrio colindante. Sobre la polémica, advierte que “el tema es complicado jurídicamente, ya que la legislación europea no permite discriminar a los ciudadanos por razón de nacionalidad a la hora de acceder a bienes y servicios: si la entrada es gratuita para un español, debe serlo también para un francés”. “Por eso”, explica, “se estableció este sistema, que permite desincentivar el turismo masivo -haciendo pagar una entrada-, pero garantiza el libre acceso de los vecinos: no por nacionalidad, sino por vecindad con el parque”. ¿Y los residentes de otras áreas de Barcelona? “Somos partidarios de extender el derecho de libre acceso, pero a petición del interesado y demostrando en cada caso la problemática personal que justifique ese derecho”. También aboga por simplificar el registro en Gaudir Més, que reconoce que no es sencillo: “Es una página web y además requiere un certificado digital. Debería ser una aplicación que una abuela, con ayuda de su nieto, pudiera descargarse en el móvil y registrarse con un simple clic”.

Lluís Cairell, presidente de la AV de la Taxonera, el barrio donde reside Tajafuerce, evita pronunciarse sobre el tema. Alega “no conocer el nuevo sistema de acceso” y, por tanto, no puede “emitir una opinión válida”. Pero Tajafuerce no se corta: “El argumento de la legislación europea, de no discriminación por razón de nacionalidad es una triquiñuela legal que da cobertura al negocio millonario de la venta de entradas a los turistas, a la vez que impide que muchos ciudadanos puedan disfrutar de una zona verde que pagan con sus impuestos”. Y remacha: “Estamos ante una auténtica expropiación a los barceloneses de uno de sus espacios más queridos y emblemáticos”.

Leed también el artículo «Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II)».

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I) ha aparegut primer a Carrer.

El 1877, abans que es posés la primera pedra de la Sagrada Família o que es fundés el Barça, la família Miquel ja tenia la parada a la mateixa cantonada on és ara. “El dia que els meus rebesavis es van casar, el seu regal va ser deixar de vendre fora del mercat i tenir-hi una parada”, explica. Entre el 60% i el 80% -segons l’estació de l’any- del producte que ofereix prové de les terres que té a Sant Boi de Llobregat.

Ell és el primer de la nissaga que compagina l’ofici de pagès i la parada: “Abans, els homes conreaven la terra i les dones atenien al mercat”. Ara, la majoria de les vendes les fa a través d’internet i el matí el dedica a repartir les comandes. No obstant això, la parada la manté com a “campament base”, perquè encara té clients fidels: “Per a ells, anar a la Boqueria és un ritual meravellós. Hem fet amistat i, fins i tot, amb un d’ells hem anat de vacances junts”.

En lluita contra la massificació

Cada generació de pagesos ha hagut d’afrontar un repte i a ell li ha tocat lluitar contra la massificació del mercat. “Algú va tenir la brillant idea de vendre les parades a inversors estrangers, que n’han comprat més d’una, i que no tenen cap mena d’arrelament a la ciutat i han enfocat el negoci al turisme. A més, moltes parades han deixat de vendre producte fresc. Han pujat al carro”, diu Miquel.

Abans se solia dir que “a la Boqueria, s’hi troba de tot”, però ara això ja no és així, lamenta el pagès. “La Boqueria ja no és un mercat, i això no és ni bo ni dolent; el que necessitem és que tant l’Ajuntament i la Generalitat com l’Associació de Comerciants La Boqueria ho reconeguin i deixin de dir que és el millor del món”, reivindica. “Com ho ha de ser, si no som ni el millor mercat del barri?”, rebla.

Durant la pandèmia, Miquel recorda com només el 30% del mercat obria. “Sense turisme, per a moltes parades no devia tenir sentit aixecar la persiana”, apunta. Una de les botigues que va estar al peu del canó va ser la seva i, de fet, recorda que aquell va ser un dels moments en què el negoci li va anar millor. “Des de les vuit del matí, aquí hi havia cua de gent del barri”, rememora. “Però quan la situació sanitària va anar millorant i el turisme va anar tornant, la clientela va desaparèixer, i ho entenc: és empipador caminar pels passadissos”.

El problema, segons Miquel, és que “les autoritats utilitzen el mercat per omplir-se la boca”. “Si vinguessin més sovint i no pas un dia a l’any, a fer declaracions o tiberis, hi haurien posat remei”, aventura el paradista, que té la sensació que ningú no s’ha preocupat pel futur del mercat: “Tothom ha mirat cap a una altra banda i, ara, ens lamentem”.

Els festius no es treballa

El passat mes de juny, els mitjans de comunicació es van fer ressò que el 80% dels paradistes de la Boqueria havien votat que el mercat no obrís els dies festius. Aquesta vegada, i com en les anteriors ocasions, Miquel no va anar a votar: “Amb el nombre de parades que els inversors estrangers tenen, no val la pena participar en les votacions, ja que sempre prevalen els interessos d’aquest sector”.

Val a dir que aquest cop el resultat el va sobtar, tenint en compte que la proposta era obrir el mercat els festius des del migdia fins a les vuit del vespre, una mesura “pensada per fer més negoci amb el turisme”. Miquel, per la seva banda, ho té ben clar: “Qui m’obligarà a mi a obrir tota la setmana? El diumenge el passo amb la meva família”.

L'entrada Pere Miquel, fruiter: “La Boqueria ja no és un mercat” ha aparegut primer a Carrer.

¿El turismo masivo destruye una forma de vida, una cultura?
Sí, pero no de una manera aislada. Es una parte muy representativa, y muy llamativa a la vez, de una forma de capitalismo moderno. Vamos, que no viene el turismo de masas y se carga él solo las cosas, sino que hay todo un sistema socioeconómico que fomenta el individualismo, el consumismo, etc., del cual este tipo de turismo es un representante muy claro. Dicho en otras palabras: ¿La actividad turística destroza un lugar? Sí. ¿Destroza la vida comunitaria? Sí. ¿Destroza vidas individuales? Sí. Pero no es el único actor, sino una parte más de un sistema económico que yo calificaría de psicópata, que destroza ecosistemas y vidas individuales.

En un artículo publicado el pasado 1 de mayo en El País, el socialista Jaume Collboni, primer teniente de alcalde, declaraba: “150.000 personas viven de la industria turística y queremos que puedan continuar haciéndolo”. Pero ustedes en sus siglas llevan la palabra decrecimiento. Con la cantidad de personas que emplea el sector y la crisis que está cayendo, ¿de verdad se puede hacer decrecer uno de los motores de la economía? ¿Qué alternativa se les da a los trabajadores?
Lo primero que hay que decir es que el verdadero drama es que haya tanta gente trabajando en el turismo, que es el sector que peor paga: quien trabaja en comercio, hostelería y restauración cobra de media la mitad de la media general salarial en la ciudad, según estadísticas del propio Ayuntamiento del año 2016. Es evidente que en Barcelona ha habido un proceso de desindustrialización y que se optó por una salida fácil: promover de diversas maneras -cesión de terrenos públicos, etc.- la entrada de capitales turísticos. Se inicia entonces un proceso de turistización de Barcelona y de su economía. Es decir: especializar a la ciudad en un sector de salarios bajos, de alta flexibilidad laboral, de mucho trabajo sin contrato, de mucho trabajo en negro. Y el señor Collboni va y nos dice que tenemos que estar contentos de que nos estén explotando y que tenemos que seguir impulsando eso. Esa es nuestra lectura.

No me ha contestado a la pregunta.
Nosotros efectivamente defendemos el decrecimiento turístico y la diversificación de la economía en otros sectores, pero no tenemos todas las respuestas. No soy capaz de dar ahora mismo un listado de los sectores concretos que hay que fomentar. Pero es evidente que: uno, esto no funciona socioeconómicamente; y dos: se está cargando la ciudad y el medio ambiente y está contribuyendo a la emergencia climática de forma brutal. Y quien tiene la capacidad de estudiar en qué sectores tendría que centrarse el músculo económico de la ciudad son precisamente las instituciones que nos están ignorando.

Del artículo parece deducirse que existen dos posiciones ante el fenómeno turístico: la de los Comunes y la del PSC. Así, el concejal de Ciutat Vella por BComú, Jordi Rabassa, afirma que “todos los turistas que vienen a Barcelona quieren visitar Ciutat Vella, lo que significa que tiene que haber menos turistas”. Y en cambio Collboni manifiesta: “No podemos caer ni en la turismofobia ni en el crecimiento sin control. Tiene que haber un punto intermedio”. ¿Con cuál de las dos se alinea la ABDT?
Desde luego con ninguna de ningún partido, que para eso tienen una línea propia bien marcada. Y, de hecho, arremeteré contra las dos: Rabassa puede tener unos postulados que, a priori, puedan parecer más afines a los nuestros, pero de poco sirve. De poco sirve que el responsable político de un gobierno de distrito diga cosas que nos puedan parecer más o menos bien, si luego eso no se traduce en políticas y hechos reales.

¿Quiere decir que Rabassa hace postureo, es decir, que dice cosas para quedar bien, pero que luego no pone en práctica?
Y que probablemente no puede poner en práctica desde el gobierno de distrito, porque los distritos tienen unas competencias muy limitadas. Pero desde luego podría hacer más de lo que está haciendo, eso sin ninguna duda.

Pero aunque su cargo tenga competencias limitadas, representa al partido que gobierna la ciudad. Por tanto, subiéndolo de nivel, ¿se le podría hacer el mismo reproche a Ada Colau? ¿Mantiene la alcaldesa en el tema turístico postulados que luego no se traducen en hechos?
Sí. Y peor aún: se traducen en hechos negativos. El gobierno Colau, en su primer mandato y sin el contrapeso evidente del PSC en el gobierno municipal, prometió maravillas y acabó acordando con el Puerto de Barcelona una ampliación de la terminal de cruceros. Por tanto, es evidente que no estuvo a la altura de las expectativas que había creado en cuanto a la gobernanza del turismo en la ciudad. Ello no desvirtúa, no obstante, alguna de sus políticas -el Plan de Alojamientos Turísticos u otras-, pero es evidente que sus promesas electorales se han quedado muy cortas. Y van quedándose cada vez más cortas: lo que al inicio del primer mandato era una postura bastante asumible e innovadora -aunque a nosotros se nos quedaba corta-, fue decayendo a lo largo de aquél. Y en el segundo mandato, directamente, le ha regalado este apartado al PSC.

¿Y qué me dice de Collboni?
Su postura es bastante más descarada, pues hablar de que no se puede caer en el crecimiento desmesurado cuando es el principal defensor político a nivel municipal y metropolitano de la ampliación del aeropuerto, una infraestructura que ni siquiera está cerca de su máxima capacidad -y mejor que no llegue a ella-, es hipocresía pura y dura.

L'entrada Dani Pardo (ABDT): “El turismo por sí solo no se carga las cosas” ha aparegut primer a Carrer.