Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

L'entrada La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència ha aparegut primer a Carrer.

Però no és la primera vegada que es dona per acabada la premsa pobra, la que editen les associacions de veïns. L’any 1979 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va muntar una exposició a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu on es mostraven les 45 revistes que s’editaven en aquell moment. Però mentre l’exposició va restar oberta, els més pessimistes ja deien que la mostra representava l’acomiadament, el final d’una etapa i que la marxa s’acabava.

I és cert que en la dècada següent, acabada la dita transició i mig apuntalada la democràcia, els millors líders veïnals van abandonar les associacions per anar a treballar a l’administració. Aquest trasbals va alentir el ritme de les entitats i de retruc també el de les revistes de barri. Van desaparèixer algunes capçaleres i d’altres van anar fent la viu-viu.

El buit creat el van aprofitar altres publicacions també d’àmbit local però impulsades per comerciants o per agents publicitaris i que publicaven més anuncis que notícies. Però en la dècada dels anys noranta el moviment va rebrotar i es van tornar a publicar revistes de barri editades per les associacions. El 2001 se’n van comptabilitzar 121. Ara, vint anys després, només n’hi ha deu que surten estrictament de les associacions veïnals. “Les que van plegar és perquè no van saber mirar més enllà del seu melic”, diu l’Andrés Naya, director de Carrer i exvicepresident de la Favb.

Però alhora que han anat desapareixent les publicacions que depenien només de les associacions n’han sorgit d’altres impulsades per coordinadores veïnals i d’entitats, plataformes cíviques, cooperatives… com Masala de Ciutat Vella, El Clatellot de Nou Barris o la que acaba de nàixer, La Rambla del Poblenou. En aquesta llista no pot faltar La veu del carrer (Carrer), que es la síntesi de les revistes de barri.

Del segle XIX al franquisme dur
Els pobles de Gràcia i Sant Martí, abans de l’agregació a Barcelona, publicaven molta premsa local i cal dir que molt potent. Crida l’atenció L’Arc de Sant Martí, que es va començar a publicar el 1882, es definia com a regionalista, donava suport a la lluita d’Irlanda i va tancar el 1892 després de rebre 21 querelles “per dir la veritat”.

Al barri del Poblenou entre 1924-1928 es va publicar Poble Nou, que estava molt ben escrita i molt ben il·lustrada i donava molta canya a les entitats però alhora les defensava quan el govern civil les clausurava, com va fer amb L’Aliança, que la dictadura de Primo de Rivera feia tancar cada dos per tres per catalanista. Els promotors de la revista -entre d’altres els escriptors Xavier Benguerel, Salvador Roca i Roca i el pintor Ramon Calsina- van acabar a l’exili. Roca i Roca va morir al camp de concentració d’Argelers.

Durant el franquisme i sota l’empara de l’església va aparèixer de nou premsa local, que sovint era un mix entre el full dominical, sermons morals, pinzellades d’història i quan es podia es colava algun tipus de denúncia cívica: Núcleo a Torre Baró, Sarrià, Atalaya del Guinardó; Ideal i La voz de la montaña en els barris de Montjuïc… D’aquestes primeres publicacions i de moltes de les posteriors no hi ha ni catàleg ni col·leccions senceres en cap arxiu públic i el seu estudi es fa ara molt difícil.

Ciclostil i sense peu d’impremta
A final de la dècada dels 60 apareixen les comissions de barri, impulsades sobretot per Bandera Roja i militants dels moviments catòlics. Les comissions es movien en la clandestinitat i la part emergida eren les associacions de veïns, que comencen a fer actes més o menys legals. Tant els fulls que sortien de les comissions com els modestos butlletins de les associacions es feien en ciclostil i sense peu d’impremta. És a dir, il·legals, i el seu objectiu era l’agitació: El Obrero de Sant Adrià del Besòs, Poble Nou, Barrio (d’Horta), La Voz de los Barrios (Nou Barris), Asamblea (Carmel, Can Carol)…

Si les anteriors revistes són difícils de trobar, el balanç d’aquestes encara és mes trist perquè la majoria van anar a la foguera quan es temia alguna “caiguda” (batuda) per part de la policia. Com vam fer els redactors de 4 Cantons el 1975 quan vam decidir autosegrestar un número que havíem dedicat a mossèn Joan Soler i a Josep Maria Huertas detinguts pel cas Wilson que era un militant d’ETA.

A final dels anys 60 ja apareixen publicacions legals, sempre sota el paraigües de l’església, com Carrilet del centre social Almeda de Cornellà, Grama a Santa Coloma de Gramenet, La voz del barrio de l’Hospitalet, Besós que editava l’associació d’exalumnes del Sagrat Cor de Sant Adrià… De totes aquestes, la més ben feta i impresa amb tipografia era 4 Cantons que va sortir entre 1963 i 1967 sota l’empara de la parròquia de Santa Maria del Taulat, i que tornarà a sorgir ja en democràcia.

L’esclat del moviment veïnal
Quan el franquisme estava a la UCI, esclata a Barcelona el moviment veïnal i amb ell les revistes de barri. “Donaven veu als que no en tenien”, recorda Andrés Naya, aleshores un eslògan molt popular. La premsa generalista no pot fer política encara i fa molt de cas a allò que passa als barris, i la lectura dels butlletins i revistes es fa imprescindible per saber on hi haurà la pròxima manifestació o quina campanya es prepara. “El que no sortia a la premsa, no existia” reconeix Naya.

El 1979, l’any de l’exposició i del punt d’inflexió, neix Carrer Gran de Gràcia, que és un dels altres referents de la premsa pobra, i que ja no depenia de l’associació de veïns. Se’n feia un tiratge de 5.000 exemplars, costava 200.000 pessetes cada número i es venia al quiosc al preu de 60 pessetes. El quiosc era la fita que perseguien totes les revistes i algunes, com 4 Cantons o Grama, ho van aconseguir. Ara caldria que l’Hemeroteca de Barcelona fes una tasca prèvia de recollida de revistes i butlletins que ara estan en mans de particulars i entitats per tal de fer-ne després una catalogació.

‘Cap a peus’, la degana
La revista Sant Andreu de Cap a Peus és des de fa anys la degana de la premsa pobra. Surt amb aquesta capçalera i en format revista des de 1980 i només va interrompre la regularitat l’any passat, durant
tres mesos, per culpa de la pandèmia. Des del 1973 i fins al 1980 l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar va publicar un modest butlletí ciclostilat que durant els primers anys tenia només un doble full.

Des de fa cinc mesos el responsable de la revista és l’Àlex González, estudiant de periodisme, que abans feia la crònica d’esports que és una secció important i estable junt amb la de teatre. La d’història local també és cabdal però ha anat apareixent i desapareixent. Abans que ell i durant deu anys el responsable va ser Xavi Aragall. Un altre dels puntals de la publicació va ser Pau Vinyes, que coordinava la secció d’història i que defineix la revista com “la veu del poble”, i recorda que ha estat una escola de periodistes. Els coordinadors han tingut clar que era la revista de l’associació, però alhora era i és un mitjà informatiu i d’anàlisi crítica al servei de tot el barri.

“Acostar el barri a la gent del barri” és la definició que en fa l’Àlex, que explica que ara la revista la fan només entre quatre persones i que abans eren moltes més. Una novetat, que potser crearà escola ara que s’estan acabant els temps del treball voluntari, és que el coordinador cobra. Poc, però cobra.

L’editorial l’escriu la junta de l’Associació però Aragall ressalta que l’entitat “deixa fer” a la redacció i uns i altres procuren no trepitjar l’ull de poll de ningú en temes que poden ser conflictius, com ara l’eix comercial o l’ocupació del cinema Lauren. Quan els temes són delicats procuren recollir totes les versions “de manera didàctica i rigorosa”. En els darrers anys s’ha optat per estar present a les xarxes socials, sobretot Twitter i Facebook, i pengen una part dels articles a internet. Tots plegats són conscients que les associacions de veïns ara tenen molta competència amb les plataformes veïnals i cíviques que han anat apareixent, però també saben que les associacions de veïns són encara les que saben moure’s millor pels laberints de l’administració i aconseguir contactes i informació.

Temes per continuar essent la degana no li faltaran al Cap a Peus. El tema estrella i que probablement donarà més titulars és la interminable estació de la Sagrera.

Tossuderia i resistència dels butlletins veïnals
En aquests moments es publiquen a Barcelona una desena de butlletins que depenen de les associacions de veïns i veïnes. Si comptéssim les magnífiques revistes Masala, El Clatellot i Carrer, que són més globals per utilitzar una paraula de moda, serien alguns més.

Algunes de les associacions que no publiquen butlletins en paper tenen blocs o utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer els seus actes, però aquesta fórmula no agrada els socis més grans que tenen dificultats per connectar-se a internet.

Les associacions del Clot-Camp de l’Arpa i Congrés-Indians no hi van posar gaire imaginació i van titular les seves revistes en paper com El butlletí. Les dues tenen 16 pàgines i porten publicitat com quasi totes. La del Clot va publicar el seu número 286 el passat mes d’abril. La del Congrés va sortir el mes de febrer amb el número 51.

L’associació del Poblenou edita una revista amb el nom del barri. L’abril va treure el número 113, de 24 pàgines. Tenen les revistes publicades des de l’any 2004 penjades a la web. Del 1975 al 1978 el butlletí de l’associació es va fusionar amb la revista 4 Cantons.

Tota la Sagrera es publica des de 1982. El passat abril va publicar-ne el número 188, que té 32 pàgines.

La Vall de Vidre de Vallvidrera va treure el seu número 300 amb setze pàgines el mes de maig. Sovint fa crides a favor del relleu generacional. Publica força notícies de tipus històric.

Putxet actiu és un butlletí molt clàssic amb notícies curtes que es publica des de fa 25 anys. El mes d’abril va treure el seu número 63, que té dotze pàgines.

També és un butlletí molt clàssic Sagrada Família, que porta en el subtítol “50 anys fent barri”. El mes d’abril va publicar el número 119 amb 16 pàgines.

Esquerra de l’Eixample va publicar l’abril el seu número 100 amb articles sobre la gent gran i molta informació feta per dones i per a les dones.

La revista de l’associació de Prosperitat A tot el barri, tirada en blanc i negre i fotocòpia, surt un parell de vegades l’any i acaba de renovar-ne el disseny.

L'entrada La ‘premsa pobra’, cada any es perd un llençol ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

Maria Eugènia Ibáñez: És la informació que queda més a prop del ciutadà. Al veí l’afecta directament perquè li estàs explicant coses que pot tocar, que pot contrastar: té una forma física. Tu parles de transport públic o d’un equipament i el que li dius al ciutadà té una traducció molt clara quan surt al carrer.

Helena López: I moltes vegades, les històries petites tenen molt d’universal. Jo intento trobar coses grans en allò més petit, que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent. La injustícia que pateix la senyora gran de la Vall d’Hebron que no pot arribar al CAP amb l’autobús té molt de similar al que li pot passar a moltes senyores de molts barris, tant de Barcelona com de fora. I aquest és un altre element: quan fem informació local ens mirem molt els temes de Barcelona, però hi ha moltes ciutats amb problemes molt semblants.

MEI: Darrere de les coses petites hi ha una decisió política i una ideologia molt clara. Recordo que als primers anys de la democràcia, a Nou Barris hi va haver una lluita que va durar molt de temps per un arbre. I tu pensaves: com venc això al diari? Perquè creies que havia de sortir. Perquè sabies tot el que hi havia darrere. No era només l’arbre, sinó un barri que volia una zona verda. L’arbre era un símbol.

HL: Aquesta és una mica com la teva batalla: fer que l’arbre sigui icònic i que salvar-lo signifiqui molt més que l’arbre en si mateix.

La Barcelona “rosa de foc” es teixeix a partir de les lluites als barris. I és el periodisme local el que en deixa constància.

MEI: Durant els darrers anys de la dictadura potser no podies parlar d’una reunió entre polítics, però en canvi, quan parlaves dels carrers sense pavimentar del Carmel, o de les cases que s’enfonsaven, o dels veïns que no tenien el mínim elemental per viure, era difícil que ho censuressin amb l’argument que hi havia una interpretació política al darrere. I hi era. Però colava. Col·locar la informació local era més fàcil i per això tenia tanta força: recollia la lluita de molts barris i associacions de veïns que també feien oposició al règim. La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local.

Però aquest tipus de periodisme té el reconeixement que mereix dins la mateixa professió? Es cuida la informació local?

HL: Jo crec que encara es manté prou viva en els principals diaris editats a Barcelona, que tenen una secció específica d’informació local. De fet, jo crec que cada vegada es posen més en valor les històries úniques, la veïna que t’explica el que li passa, el relat humà que només tindràs tu. Ara que tot és actualitat, últim minut i bombardeig d’informació, les històries pròpies es valoren més.

MEI: També té molt a veure amb el redactor que la fa, si està convençut i si lluita perquè li donin l’espai que creu que mereix el tema que treballa. Alguns companys de professió comencen fent informació local perquè és una via d’accés als diaris, i quan ascendeixen, salten a una altra secció. Alguns directors no sempre li donen prou importància: hi ha el mite que tothom pot fer aquest tipus de periodisme. En canvi, jo valoro un mitjà a partir de la informació local que ofereix, perquè crec que implica un coneixement profund de la ciutat. Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla.

HL: I escriure des de la proximitat també és més perillós que escriure sobre Donald Trump, per exemple. Ell no et trucarà. Però potser quan parles de l’arbre de Nou Barris, el terreny on es planta és de Núñez i Navarro. Sembla que sigui més fàcil fer un tema sobre Turisme de Barcelona, però hi ha molts interessos darrere d’aquest consorci, fet que implica més pressió.

L’Helena deia que en la informació local hi ha una inèrcia cap al “barcelonacentrisme”. Això deixa fora les ciutats invisibles?

HL: El que passa a Barcelona sembla que sigui el que més interessa, però hem d’ampliar la mirada cap a l’àrea metropolitana. La taca d’oli barcelonina com a ciutat transformadora amb iniciatives comunitàries també es reprodueix a altres llocs, i és interessant explicar-ho. No només ens hem de quedar amb com de xulo és Can Batlló, al barri de Sants. Segurament a Can Trinxet, a l’Hospitalet, es fan coses similars, però vendre Can Trinxet és encara més difícil que vendre Can Batlló, per la concentració de poder que hi ha a Barcelona.

Quan la M. Eugènia va rebre el premi d’Honor dels Premis de Comunicació Local, el 2010, va fer un discurs on deia que es considerava d’una generació privilegiada. “No vam haver de sotmetre la veritat als interessos econòmics o polítics de les nostres empreses. Avui, adaptem la realitat a la ideologia de la marca empresarial que ens toca defensar”, explicava.

MEI: Durant la primera fase de la democràcia, tots els diaris teníem molt clar què havíem de fer, i en aquell moment els periodistes teníem molta llibertat. Jo vaig treballar a Mundo Diario, que va saber fer el més important que pot fer un mitjà: generar lectors. Estic convençuda que el director no volia fer el diari que es va acabar creant; de fet, va reconèixer que se li havia escapat de les mans. Els redactors érem gent jove, d’esquerres, alguns vinculats al PSUC, i ens el vam fer nostre.

En canvi, després de les primeres eleccions municipals, vaig viure la vinculació de El Periódico amb els socialistes, i és cert que mai vaig patir censura, però la llibertat ja tenia uns límits. També vaig treballar al Full del dilluns durant la primera època de l’Ajuntament democràtic, el 1979, i un dia em va trucar un cap de premsa, que havia estat company meu de manifestacions, dient-me que li feia el joc a la dreta. Simplement perquè informava de coses de l’Ajuntament que no li agradaven. Amb la democràcia, paradoxalment, aquesta generació va tenir una pèrdua d’autonomia. Es va retallar la independència que teníem prèviament quan escrivíem en contra d’un sistema no democràtic. Es va imposar un filtre ideològic, i cada mitjà tenia el seu.

HL: Això ha estat un momentazo amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona. Abans havien estat les nostres fonts, perquè provenien dels moviments veïnals i dels moviments socials. Això ens va deixar una mica descol·locats a tots. En qualsevol cas, cadascú sap on treballa i quines són les línies vermelles, però jo particularment treballo de forma bastant lliure. De fet, crec que els redactors tenim més poder del que pensem. La gent pensa que hi ha una mà negra que moltes vegades no existeix: que un tema no surti publicat no s’explica tant perquè sigui un silenci mediàtic com perquè a ningú no se li ha acudit de posar-hi la banya. I en això faig autocrítica. Però el diari al final vol tenir lectors i vendre exemplars, i si tens una bomba, trepitgis el que trepitgis allò donarà visites i notorietat.

Però el poder polític i el poder econòmic intenten controlar la informació?

MEI: És cert que, si un redactor té les coses molt clares, acaba donant la informació. Però jo he viscut l’evolució de la pressió de la ideologia i de les relacions d’aquests poders amb els mitjans. En alguns diaris, el poder econòmic és el que controla la informació. Si els crèdits els paguen els bancs, la teva llibertat està condicionada. Si treballes en un mitjà que té aquestes hipoteques, hi ha coses que no pots dir.

Parlem de com ha estat la cobertura informativa de grans moments històrics a Barcelona, començant pels Jocs Olímpics. Es va fer un relat edulcorat? Hi havia escletxes per al periodisme crític?

MEI: Hi va haver autocontrol des d’alguns mitjans, com a mínim sobre els àmbits dels quals jo informava, com les obres o els projectes. I, de fet, l’autocontrol es va estendre també a una part de la ciutadania. Josep Antoni Acebillo [director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona’92] explicava que, quan van acabar les obres de la Ronda de Dalt, que van causar un desgavell per a molts veïns, hi va parlar directament per agrair-los la comprensió. La ciutat estava il·lusionada i no es feia sang dels problemes. L’anàlisi crítica més a fons en matèria urbanística i social es va fer des de Carrer; va ser l’oposició més raonada, coherent i necessària. Cap diari va fer res de similar.

I dels Jocs a macroprojectes com el Fòrum o el 22@. Alguns mitjans de comunicació els han venut com a models d’èxit.

HL: Sobre els Jocs Olímpics, fer la lectura a toro passat és molt fàcil, però era un moment en què la gent venia d’una crisi brutal i necessitava una injecció d’energia i il·lusió. Potser els silencis dels mitjans ni tan sols eren autocensura, potser els periodistes vivien també aquesta il·lusió col·lectiva.

Crec que el relat sobre el Fòrum i el 22@, projectes posteriors, és diferent: les conseqüències dels Jocs ja s’havien fet evidents i era més fàcil escoltar les “veus dissidents”. És cert que, al principi, semblava que qualsevol crítica volia dir anar contra el progrés, i en això hi van tenir molta responsabilitat els redactors. Però, així com els crítics amb els Jocs se situaven als marges, era un discurs més underground, el missatge que a final dels 80 no s’escoltava, avui esclata a les xarxes. I els mitjans no poden mirar cap a un altre costat. Per molt que vulguin pintar una realitat edulcorada, la informació hi és i tothom la sap.

MEI: La ideologia d’un equip de govern queda clara a través de la política d’urbanisme i d’habitatge. És on es mouen els diners i el poder, a través de les construccions. Els constructors a Barcelona, fins i tot quan hi ha hagut un poder municipal d’esquerres, han tingut moltes possibilitats de maniobrar. Són poders a l’ombra que no sempre han estat prou fiscalitzats.

Cal seguir reivindicant l’escola Huertas Claveria en la informació local?

MEI: Ell va crear una manera de fer periodisme local, el va valoritzar. Era l’exemple del company que, quan va pujar el seu estatus, no va voler fer el salt a la secció de política. Va demostrar la importància de fer una informació ben feta sobre l’entorn, la traducció política, sociològica, ideològica del que té lloc a una ciutat. No sé si això encara es manté, la professió ha canviat molt. I amb això no vull dir ni de lluny que tot temps passat fos millor, o que la meva generació fes millor periodisme. El que sí que tinc molt clar és que ho vam tenir més fàcil. És en aquest sentit que érem uns privilegiats, perquè la feina ara es fa moltes vegades amb poc temps, menys recursos i pitjors condicions.

HL: Jo crec que l’empenta segueix. La gent jove té moltes ganes, va als llocs, es mou, és molt canyera. I tot això ho fa malgrat que parteix d’una situació molt més precària i cobra sous molt més baixos. Però l’espurna d’explicar les històries des de la proximitat, d’escoltar els veïns, de fer coses petites que són universals, es manté.

A prop de la ciutadania
La M. Eugenia Ibañez i l’Helena López han compartit ofici en el mateix mitjà de comunicació, El Periódico, però en moments diferents. Representen dues generacions de periodistes de carrer,
de les que parlen als lectors des de la proximitat i els expliquen coses “tangibles” que tenen efectes pràctics en la seva quotidianitat.

Aquesta és la principal aportació de la informació local, creuen, perquè implica “un coneixement profund de la ciutat”. “Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla”, explica la Maria Eugènia. Per la seva banda, l’Helena posa en valor “les històries petites que tenen molt d’universal”. “Jo intento trobar coses grans en allò més reduït, en el que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent”, relata.

L'entrada “La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local” ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.