Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

L'entrada L’ombra allargada d’Antoni Falcón ha aparegut primer a Carrer.

Realmente, Barcelona sólo disponía de un espacio de dimensiones de cierta envergadura, el parque de la Ciutadella, producto, por otra parte, de una anomalía histórica y urbanística. Cedida la antigua fortificación por los militares a la ciudad durante el Sexenio Revolucionario para que se destinara a parque público, su creación no se había previsto en ningún plan urbanístico, tampoco en el de Cerdà. El parque de la Ciutadella era, entonces, el parque de Barcelona, como popularmente se le conocía.

Barcelona se viste de capital
Las labores de mantenimiento del parque y del arbolado de las calles estaba a cargo de un servicio municipal llamado de Arbolado y Jardines, cuyo director fue, hasta su fallecimiento en 1916, Jaume Coll Ros. Era un servicio de no mucha entidad para una ciudad en la que el verde urbano representaba apenas 0,5 m2 por habitante.

Pero estaban cambiando algunas cosas. Desde finales del siglo XIX, Barcelona se había ido anexionado buena parte de los municipios del llano, y el resto los incorporará en años sucesivos. Este crecimiento de la urbe precisaba de la introducción de algún orden en su crecimiento, es decir, planificación urbana. A lo que se sumaban diversos factores de orden político, en especial el empeño del emergente catalanismo conservador, representado por la Lliga, de dotar a Barcelona de elementos de capitalidad.

En 1903 el Ayuntamiento de Barcelona convocó un concurso internacional para la elaboración del Plan de Reforma y Enlaces de los pueblos agregados, del que resultó ganador el proyecto presentado por el urbanista francés León Jaussely. En el plan, que fue aprobado en 1907 por el consistorio barcelonés, se confería gran importancia a los jardines, avenidas-jardín y sistema de parques, noción esta última que se esbozaba por primera vez en Barcelona, y quizás en España. En la propuesta de Jaussely relativa al sistema de parques para la ciudad se dejaba claramente traslucir la influencia de la experiencia norteamericana.

El plan no prosperó, al parecer por el enorme coste que representaba y seguramente también por la oposición de los propietarios del suelo que estaban construyendo el Eixample diseñado por Cerdà, al que el plan de Jaussely introducía radicales modificaciones. El Plan de Enlaces fue archivado en las dependencias municipales a la espera de una coyuntura más favorable para su aplicación.

Eso sucedió una década más tarde. En el contexto de la gran guerra europea, España -y de forma especial Cataluña- vio premiado su papel neutral con un notable auge económico, lo que permitió formar algunos proyectos ambiciosos, de los que aquí nos interesan dos.

Plan Romeu-Porcel
El primero fue la reformulación de la propuesta de Jaussely, a iniciativa de la Lliga, por parte de una comisión municipal formada por los arquitectos Vega, Busquets, Bofill y Lasarte, este último ingeniero. El nuevo plan, conocido como plan Romeu-Porcel por quienes fueron sus redactores, fue aprobado en octubre de 1917.

En el acuerdo municipal de aprobación se señalaba como uno de sus aspectos más relevantes: “Segunda, aprobar el emplazamiento de los espacios libres destinados a parques y jardines, pero subordinando su extensión y forma a las necesidades del momento de su implantación, formulando el correspondiente proyecto parcial para cada uno de estos espacios libres”, y concluía con una toma en consideración de la propuesta del concejal Burrull, de que “en el término de un año, a contar desde la aprobación definitiva del plano de enlaces, que se expuso a información pública, se proceda al replanteo de todos los espacios libres destinados a plazas, parques o jardines, dando cuenta en el mismo término, a quien corresponda, del plano que se levante”.

Exposición internacional sobre la industria eléctrica
El segundo proyecto consistió en la propuesta de celebración en Barcelona de una exposición relacionada con la electricidad. La idea partió del concejal del partido radical Joan Pich y Pon, que la formuló en 1913, a la que se sumó la Lliga, que destacó a su principal dirigente, Francesc Cambó, como uno de los comisarios de la misma.

Cambó cambió la modesta idea inicial por un proyecto muy ambicioso de alcance mundial que a la postre se conocería con el nombre de Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y General Española. La idea de Cambó era aprovechar la exposición para impulsar profundas transformaciones en la ciudad, cuyo urbanismo consideraba abandonado desde hacia un cuarto de siglo, y dotar de elementos de capitalidad a la muy industrial Barcelona.

Para ello revistió importancia el marco escogido para su desarrollo, la montaña de Montjuïc, que debía convertirse en un gran parque urbano. Al mismo tiempo, pensaba en la construcción en diversos puntos de la ciudad de otros parques de concepción y estilos variados. Para ello recurrió a Jean Claude Nicolas Forestier, conservador de los parques parisinos, un ingeniero de eaux et forêts  que ya tenía un amplio reconocimiento en el campo del urbanismo.

Forestier presentó su primer informe en 1915 en el que esbozaba los trabajos a realizar. Como ayudante, inicialmente sin sueldo, contó con la colaboración del recién titulado arquitecto Nicolau Maria Rubió y Tudurí, hijo del director técnico de la Exposición, el ingeniero militar en situación de supernumerario Mariano Rubió.

Tanto el papel del sistema de parques en la nueva versión del Plan de Enlaces, como la importancia de la jardinería en relación con la Exposición de Industrias Eléctricas hacía necesaria una modernización del servicio de Arbolado y Jardines municipal. Además, desde el fallecimiento de Jaume Coll en 1916 este servicio tenía una dirección interina en la persona de Antonio de Falguera, jefe de la Sección de edificios y ornatos de Urbanización y Obras, y era preciso cubrir la plaza de forma permanente.

El Ayuntamiento, a través de la poderosa Comisión de Fomento, decidió, el 19 de abril de 1917, convocar un concurso para cubrir la plaza de director de Arbolado y Jardines. En las bases del concurso se considera un mérito tener algún titulo relacionado con el contenido de la plaza opositada y se consideraba incompatible con tener alguna clase de intereses económicos en el sector.

Las “cinturas” de Rubió i Tudurí
El 6 de diciembre de 1917 el Ayuntamiento da el visto bueno al fallo del tribunal evaluador de la oposición, favorable a Nicolau M. Rubió. En el resultado intervino, de forma quizás decisiva, Forestier, que intercedió por escrito ante la Comisión de Fomento a favor de su hasta entonces ayudante y, a partir de principios de 1918, nuevo director de Arbolado y Jardines de la ciudad.

Al siguiente año, por acuerdo del consistorio de 14 de mayo de 1919, pasa a llamarse Dirección de Parques públicos y Arbolado “por razón del interés creciente de los servicios que tiene a su cargo la Dirección de Arbolado y Jardines por las recientes y futuras adquisiciones de terrenos para Parques”. En efecto, durante este periodo se sigue una política decidida, aunque limitada por las disponibilidades presupuestarias, de adquisición de terrenos con destino a parques, en el marco global de su integración en el desarrollo urbano de la ciudad.

¿En qué consistía este marco global, este sistema de parques urbanos para Barcelona? Rubió la describió con detalle en la extensa memoria que presentó como mérito a la Comisión de Fomento con motivo de la oposición antes referida. Titulada Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos, la memoria fue elaborada bajo la directa tutela de Forestier, de lo que existe constancia documental.

No solo define el contenido del sistema de parques de la ciudad, sino que también elabora un modelo de distribución socialmente equitativo del verde urbano y una metodología apropiada para todo ello. Además, esboza las líneas maestras del modelo de organización del servicio municipal y de los viveros de plantas. Igualmente, plantea la necesidad de la creación de una escuela de formación de jardineros, según el modelo parisino impulsado por Forestier. Esta escuela no se creará hasta 1933, de la que Rubió fue su primer director y todavía existe en la actualidad.

Para Rubió el sistema de parques para la Barcelona de 1917 debía quedar constituido por un conjunto de lo que denomina “cinturas”, es decir, perímetros, con la siguiente composición, en su versión inicial: Primera cintura: Ciutadella, Glòries Catalanes ampliadas, Park Güell, Putxet, Turó (propiedad Gil), Turó Park, Hospital Clínic, Parques de Montjuïc; Segunda cintura: Besòs, Ciudad Jardín (propiedad Sivatte), Laberint, Vista Rica, Tibidabo, Budallera, Pedralbes, Llobregat; Tercera cintura: Reservas más allá del Vallès.

No sólo elaboró la lista. En 1917 trazó a mano alzada un croquis titulado Esquema del sistema de parques de Barcelona, en 1920 realizó un mapa detallado de Barcelona del referido sistema, con indicación del estado de la propiedad de los parques. Y en 1926 trazó un nuevo esquema del sistema, en círculos concéntricos, que es el más conocido.

Este fue, en grandes líneas, el programa de la jardinería barcelonesa hasta 1937, en que Rubió partió al exilio, aparentemente voluntario y quizás con finalidades políticas que la familia siempre ha desmentido. Regresó en 1945 y no volvió a ocupar ningún cargo en la administración, dedicándose a la actividad profesional privada.

La etapa negra de Porcioles
Cuando Rubió accedió a la Dirección de Parques Públicos la ratio de verde por habitante no llegaba a 1 m2. Cuando lo dejó se situaba cerca de los 2,5 m2, en lo que ciertamente tuvieron un peso decisivo los parques de la montaña de Montjuïc, pero también los otros parques del interior de la ciudad y los de la parte baja de la sierra de Collserola.

En 1940 se hizo cargo de la Dirección de Parques el arquitecto Luis Riudor, relacionado con el servicio desde 1930. Hay buenas razones para pensar que Riudor intentó dar continuidad al programa de Rubió, pero la situación de la ciudad en la postguerra presentaba enormes dificultades para abordar la tarea. Desde luego Riudor conocía bien la memoria escrita en 1917 por Rubió, que conservó en su biblioteca particular hasta su fallecimiento en 1989.

En 1957 fue nombrado alcalde de Barcelona José María de Porcioles, cargo en el que se mantuvo hasta 1973. Porciolismo es el neologismo que suele utilizarse para caracterizar lo que quizás sea la etapa más negra del urbanismo barcelonés del siglo XX, prácticamente sinónimo de especulación descontrolada.

Hay razones para pensar que las relaciones entre el nuevo alcalde y Riudor no fueron buenas, en relación -no sé si de manera exclusiva- a la forma de entender el papel de los espacios verdes en la ciudad y de su gestión por parte de Porcioles. Seguramente fueron estas tensiones las que le condujeron a dejar la dirección de Parques a finales de 1967, aunque también se ha sugerido que pudo ser cesado a causa de su oposición a la manera como el Ayuntamiento había adjudicado a una empresa privada la construcción de un parque de la ciudad.

Hay que tener en cuenta que el servicio de Parques había sido profundamente remodelado a raíz del nombramiento como alcalde de Porcioles. De hecho, una de sus medidas iniciales afectó directa y profundamente a los parques. En efecto, el 30 de agosto de 1957 el Ayuntamiento acordó constituir el Servicio Municipal de Parques y Jardines como órgano especial, con un Consejo de Administración al frente, encargado de “asumir por gestión directa […] los servicios de parques urbanos y forestales, zonas y espacios verdes, jardinería, arbolado, viveros de plantas y escuela de capacitación jardinera”.

La Barcelona de ferias y congresos del ideario urbano porciolista precisaba, entre otras cosas, de un organismo estetizante de la ciudad que, además, de alguna manera garantizara suelo de reserva -las zonas verdes previstas en la planificación urbanística- para el desbocado y especulativo desarrollo urbano del periodo.

A mediados de 1968 se hizo cargo del nuevo Servicio de Parques barcelonés otro arquitecto, Joaquin M. Casamor, que desde 1955 estaba vinculado al servicio. Una de sus primeras medidas consistió en segregar de la dirección la parte administrativa, introduciendo la figura del gerente, bicefalia que se mantuvo hasta la década de 1980. Quizás la experiencia de su antecesor con los conflictos especulativos le llevó a adoptar esta medida que, de alguna manera, le garantizó su permanencia en el Servicio de Parques hasta su jubilación en 1986.

En un libro en el que Luis Riudor consta como colaborador destacado -la Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica, de 1984– se enjuicia de manera muy crítica este periodo. Parques y Jardines, se señala, ha orientado su labor hacia la mera conservación de los espacios existentes y a la creación de nuevos de poca extensión, mientras que el tipo de tratamiento que se hacía de los mismos conducía a la reducción del espacio utilizable, todo ello con “dubtós resultat”.

Algunas cifras confirman este diagnóstico. Si cuando Rubió dejó la dirección de Parques, en 1937, la ratio de verde urbano era de casi 2,5 m2 por habitante, en 1968 no llegaba a los 2 m2 y en 1980 era aproximadamente la misma que en 1937. Esta evolución se explica por el prácticamente nulo incremento de la superficie de verde entre 1940 y 1960, momento en el que dio comienzo una tendencia al alza, que se intensificó hacia 1970 y se hizo exponencial a partir de 1980, después de la constitución de los ayuntamientos democráticos.

La ciudad asume el verde (con la tentación de privatizarlo)
La nueva situación política que se inicia a partir de 1979 con el acceso socialista a la alcaldía tuvo profundas consecuencias para el Servicio de Parques. Hasta aquel momento las labores de mantenimiento de los parques de la ciudad se hacían a través de un sistema de contratas con empresas externas que, sobre todo en el último periodo, habían dado lugar a corruptelas generalizadas, aunque cabe señalar que la entrada de empresas privadas en la jardinería pública ya se inició durante el periodo de Rubió al frente de la dirección de parques públicos.

El nuevo ayuntamiento decidió cambiar todo esto, y acordó asumir el mantenimiento directo con sus propios recursos, lo que implicó la absorción de buena parte del personal de las empresas que hasta el momento se encargaban del mismo y abrir una amplia oferta pública de empleo, que configuró un nuevo Servicio de Parques, con una plantilla muy numerosa, que permitió al ayuntamiento asumir de forma eficaz el adecentamiento de las zonas verdes, antiguas y nuevas, sobre todo en la periferia, de acuerdo con la política de dignificación de los barrios que caracterizó este periodo.

Pero esta nueva orientación tuvo otras consecuencias. La primera, la pérdida por parte del Servicio de Parques de la capacidad de proyectar los nuevos parques de la ciudad, que fue asumida por parte del servicio de Proyectos Urbanos, dirigido entre 1981 y 1987 por José Acebillo. Esto afectó sobre todo al papel de Casamor, que en gran medida se quedaba sin funciones específicas, mientras que reforzaba la posición del gerente de Parques, Pere Felis, convertido en auténtico hombre fuerte del Servicio.

La otra consecuencia atañe a la presencia de un nuevo agente en la articulación de la política de parques públicos del periodo, constituido por los trabajadores del Servicio, con una plantilla muy numerosa, una presencia creciente de las organizaciones sindicales y una actividad muy importante de los delegados de los trabajadores y el comité de empresa en aquellas cuestiones relacionadas con el verde urbano.

De hecho, si el verde público se gestiona todavía de forma directa, en gran medida, desde la administración municipal se debe a la decidida actitud de los trabajadores que, de forma intermitente, convirtieron la plaza de Sant Jaume en espacio de acampada en defensa de sus reivindicaciones. Como se quejaría uno de los responsables del Servicio unos años después, Parques y Jardines era “un gueto sin domesticar”.

A mediados de la década de 1980 se incorpora un nuevo director al Servicio de Parques. Profesionalmente era el de más bajo perfil desde su creación, carencia que compensaba con una no disimulada capacidad para servir al poder establecido en la plaza de Sant Jaume, es especial al sector de la corte maragalliana, en lo que se mostrará sin duda eficaz. Experto en vender -y comprar- humo, pronto se incorporará a la corriente privatizadora que presidirá la administración municipal a partir de finales de la década de 1980.

En lo que al Servicio de Parques se refiere, ello se puso de manifiesto en la modificación del estatuto del Servicio en 1992 y su constitución en Parcs i Jardins de Barcelona Institut Municipal, lo que apenas disimulaba la voluntad de privatizar la gestión de los parques de la ciudad. Solamente la dura respuesta de los trabajadores del Servicio hizo que el Ayuntamiento echara marcha atrás, aunque la amenaza continuó latente, volviendo a emerger -y de manera nada disimilada- durante el mandato del alcalde Trias (2011-2015), aunque afortunadamente sin resultados tampoco en esta ocasión.

En 1992 se alcanzaron los 5 m2 de verde por habitante, la ratio que Forestier y Rubió consideraban el mínimo aceptable allá por 1917. En 2004 se alcanzaron los 6,6 m2 y en 2016 los 7 m2. Los 10-12 m2 que en las primeras décadas del siglo XX se consideraban como óptimos aún quedan lejos.

L'entrada Cien años del servicio de parques urbanos de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Un temor no del todo infundado: Correos (hoy sociedad anómina, aunque sea estatal) había seguido el mismo camino. Pero Mayol, además, introdujo otro cambio significativo, que sería materia de controversia en el futuro: la cooperación en materia social que hasta entonces mantenía Parques y Jardines con cooperativas de padres de discapacitados -y que permitía a este colectivo desarrollar un trabajo en la empresa- fue sustituida por un concurso público puro y duro, abierto a todo el mundo, incluidas las grandes compañías. Un procedimiento en el cual estas cooperativas -en inferioridad de condiciones para competir- llevaban las de perder.

Empieza el baile
Las consecuencias de ambas decisiones no se hicieron esperar: Con la EPEL la subcontratación o externalización experimentó un aumento exponencial, algo que suele comportar pérdida de carga de trabajo (y, por tanto, un paso hacia la privatización); empeoramiento de las condiciones laborales de los trabajadores subcontratados; deterioro del servicio (pues las empresas privadas tienden a primar la rentabilidad por encima de la calidad); y encarecimiento del mismo (pues los errores cometidos por las privadas los ha de subsanar luego Parques y Jardines).

En 2005 las externalizaciones supusieron 5.521.977 de euros; en 2011, la cifra había trepado a 13.883.615 y el pasado año ascendieron a nada menos que 18.469.068,72 euros. En cuanto al colectivo de discapacitados, grandes empresas como Urbacet, Can Cet, Barnaverd o grupo SIFU desplazaron a las antiguas cooperativas de padres, incapaces de competir con ellas en concurso público. Esto se tradujo en un empeoramiento de las condiciones laborales de estos trabajadores. “Estas empresas emplean a discapacitados que cobran el Salario Mínimo Interprofesional, un sueldo inferior al del resto de la plantilla”, denuncia Silvia Fitó (CCOO), presidenta del Comité de Empresa. “Aparte de contar con menos recursos: tienen menos formación -por no decir ninguna- y este año han tenido problemas para conseguir ropa de abrigo”.

Los sindicatos piden la integración pura y simple de este colectivo en la plantilla, en igualdad de condiciones, y la remunicipalización de las zonas verdes que tienen asignadas. Una reivindicación a la que el Ayuntamiento responde con un argumento recurrente: “Nos dicen que hay una posibilidad, pero que lo están estudiando. De momento no hay nada sobre la mesa, más que el compromiso de considerarlo”, afirma Nacho Moratinos (UGT), representante del Comité de Empresa en el Consejo de Administración.

La plantilla, con déficit crónico
Excluyendo la sierra de Collserola, Barcelona cuenta con 1.128 hectáreas de zona verde. Según la ratio establecida por el Convenio Colectivo del período 2011-2015, cada hectárea debe ser atendida por 1,2 trabajadores. Pues bien, según este baremo, la plantilla actual de Parques y Jardines debería ascender a 1.353 empleados. Pero la realidad es que es de sólo 920 trabajadores (es decir, 433 menos). Una de las desventajas de ser izquierda alternativa es que se levantan tantas expectativas, se espera tanto de ella, que luego la realidad resulta decepcionante. Y de momento, aunque el gobierno de Ada Colau ha servido para obtener algunos avances (la calificación de Parques y Jardines como “Servicio Esencial”, que garantiza el cumplimiento de la Tasa de Reposición, es decir, que se cubran jubilaciones y bajas naturales), se ha revelado incapaz de alcanzar la ratio que establece el Convenio, es decir, de enjugar un déficit de personal crónico.

“Cuando Barcelona En Comú comenzó su mandato había 920 trabajadores en Parques y Jardines. Y ahora, a un año de concluirlo, sigue habiendo 920” -señala Pepe Ruiz, prejubilado y antiguo presidente del Comité de Empresa. “Lo que han hecho ha sido parar la sangría que representan las jubilaciones -unos cien trabajadores menos cada año- mediante otro avance, que es el llamado contrato de relevo, al final del cual el trabajador que cubre la jubilación queda en situación de interino, a la espera de una oferta pública de empleo”. “Pero esto” -denuncia- “sólo consigue mantener las cosas tal como están, en modo alguno aumenta la plantilla. Lo único que aumenta es la eventualidad”. De hecho, cuando Colau llegó a la alcaldía, de los 920 trabajadores que tenía Parques y Jardines, 122 eran eventuales. En la actualidad, éstos últimos ascienden a 189.

Y las últimas oposiciones (celebradas en octubre de 2017) ofertaron sólo 24 plazas, de las que 22 correspondieron a personal interino o relevista que consolidó un puesto en el que ya trabajaba. Un aumento de plantilla real, por tanto, de sólo dos plazas. Para este año, el Ayuntamiento ofertará 55 plazas de Auxiliares de Jardinería y 9 de técnicos agrícolas. Teniendo en cuenta que ambas oposiciones tan sólo cubren la Tasa de Reposición (la de 2017 cubrió la tasa de 2015; y la de este año, las de 2016 y 2017). ¿Es posible remunicipalizar servicios externalizados, tal como piden los sindicatos? “Ahí está el quid de la cuestión. Es la pescadilla que se muerde la cola”, sentencia Moratinos.

¿Quién manda en el Institut?
Silvia Fitó pide “valentía” al Ayuntamiento para cumplir los compromisos que adquirió, y que pasan por solucionar las grandes asignaturas pendientes de la empresa: Integración del colectivo de discapacitados, aumento real de la plantilla y remunicipalización de servicios externalizados. Pero denuncia que la actual “cúpula técnica” del organismo (Jordi Campillo, gerente del área de Mantenimiento, Servicios y Ecología Urbana; y Jordi Ribas, gerente adjunto) está “torpedeando” los compromisos adquiridos en su día por la “cúpula política” del Ayuntamiento (Janet Sanz, presidenta, y Frederic Ximeno, comisionado de Ecología).

La duda es: ¿este “boicot” de los “cúpula técnica” –a la que los sindicalistas no dudan en calificar de “poder fáctico”, de verdadero “cortijo” dentro de la empresa- es consentido por el propio gobierno municipal –bien sea por propio interés o por cobardía-? ¿O realmente los técnicos mandan más que los representantes elegidos democráticamente? “Es que no te puedo contestar” -confiesa el representante de UGT- “dependiendo de cómo haya ido una reunión, te digo que nos han metido un gol o te digo pobrecitos, que hacen lo que pueden”. La presidenta del Comité, por su parte, no pierde la esperanza: “Pienso que nos están tomando el pelo, pero veo brotes verdes, aunque son pocos”. Y Susana Rofín (CGT), secretaria del Comité y representante de la CUP en el Consejo de Administración, afirma que estamos ante “un pulso continuo entre técnicos y políticos”. Finalmente, Pepe Ruiz lo tiene claro: “Nos toman el pelo”.

L'entrada Parcs i Jardins, tensión laboral no resuelta ha aparegut primer a Carrer.

“La protecció actual és insuficient. A dins del parc ja no es construeix perquè no es pot, però sí que necessitem un altre tipus d’instruments per garantir la preservació de Collserola”, indica Esther Argelich, membre de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “A més de paraules calen mesures, accions i pressupostos i personal suficient, amb un organisme que centralitzi la gestió -que pot ser l’actual Consorci- i en el qual les administracions han de tenir el mateix paper que al Parc Natural del Montseny”, afegeix Josep Moner, membre de la plataforma.

“La primera redacció del PepNat concebia Collserola com a parc central de Barcelona, i és un del problemes dels darrers anys, perquè els nostres polítics han vist la serra com l’equivalent del Central Park a Nova York i, per tant, com un espai urbà més”, afirma Moner.

Pressió urbanística
La possible construcció de 400 cases a Molins de Rei al llit de la riera i de pisos de luxe amb sis plantes al costat dels límits del parc natural en el municipi d’Esplugues, indica que encara no s’apliquen les mesures suficients per preservar la serra. Des de la Plataforma s’explica que fins ara no hi ha hagut una política decidida: “Durant anys s’han desenvolupat mesures per acontentar tothom: s’han fet els ulls grossos amb noves urbanitzacions, se n’han legalitzat algunes altres, s’han permès activitats d’oci i esbarjo al parc sense limitació i s’han anat desplegant algunes estratègies de protecció que s’han demostrat del tot insuficients”, indica Moner.

Tampoc no s’han atrevit a enderrocar algunes de les urbanitzacions il·legals que té el parc, tot i que a molts dels seus habitants se’ls ha donat temps suficient per marxar. Ni a conscienciar els veïns dels barris de muntanya que no poden tenir els mateixos serveis que una zona urbana perquè són al mig d’un parc natural, per la qual cosa determinades connexions s’han de fer de forma diferent per minimitzar l’impacte ambiental. “Es va proposar que el conducte que transportava el gas seguís la carretera, però els veïns volien que fos per dins, cosa que implicava desforestar, i això no és possible quan un espai està dins de la Xarxa Natura 2000”, afirma Moner.

La pressió urbanística no només l’exerceix l’habitatge sinó també les infraestructures: les ja existents, com carreteres, el túnel de Vallvidrera o la via del tren que travessen el parc. I les noves, com la pretensió de fer-hi passar una línia de Molta Alta Tensió. També s’hi sumen els equipaments, com el projecte d’un centre sociosanitari a la mateixa serra que “implicaria urbanitzar la zona: asfaltar els accessos, incrementar la presència de cotxes i també de persones o fer aparcaments”, explica Argelich. “La pressió urbanística provoca la fragmentació del parc, aïlla els espais naturals i dificulta la connectivitat amb altres parcs, una situació que s’hauria de limitar i, en la mesura del possible, revertir”, assenyala Moner.

El lleure al parc
La presència humana, si no es regula, també pot suposar un risc per al parc. Segons un informe del RACC, només el Passeig de les Aigües ja rep fins a 2,3 milions de visitants durant un any, una afluència que ha provocat conflictes de convivència entre vianants i ciclistes. “Hi ha denúncies sobre grups massa grans fent running nocturn o ciclistes que no compleixen amb la normativa. Els guardes forestals no tenen competència i els ajuntaments no volen assumir-ho i assenyalen que és competència del consorci”, afirma Moner, però aquesta inacció pot tenir conseqüències molt negatives per al parc. “La ciutadania ha entès Collserola com un lloc d’esbarjo i, clar que ho és, però hem de ser conscients que està en un espai natural que s’ha de conservar i per tant caldrà posar limitacions. És el que esperem del PEPNat”, afirma Argelich.

El canvi polític a l’Ajuntament de Barcelona pot fer de palanca de canvi. “Tenim certa esperança amb una nova redacció del pla de protecció” -assegura Moner- “però estem pendents de com evoluciona”. Una interpretació que comparteix Argelich: “L’actual govern de Barcelona té, si més no, la Plataforma com a interlocutor, i n’assumeix el discurs. Els anteriors equips de govern hi veien només un tema urbanístic i en massa ocasions han fet passar per sobre els interessos dels propietaris a la protecció. Collserola és l’espai verd més gran de l’àrea metropolitana i té el paper d’oxigenador. Si no el protegim adequadament, perdrem en valors naturals i en qualitat de vida”.

Convivència entre el bosc i l’agricultura
En el marc del “pla de transició agroecològica” que desenvolupa el Consorci del parc, des del col·lectiu de Can Masdeu -una masia ocupada l’any 2002 a Collserola amb un solvent projecte comunitari- s’està treballant per presentar una roposta que vol ubicar a l’abandonat hospital de Sant Llàtzer un espai d’experimentació i recerca agroecològica. Segons l’Arnau Montserrat, una de les persones implicades, “el projecte pretén recuperar per a usos agraris sòl urbà, reforçant a l’imaginari ciutadà l’important paper del sector primari en la gestió del territori”.

“Contra la creença popular que la natura és només bosc, en realitat està configurada per allò que els ecòlegs anomenen “mosaic agroforestal”, en el qual conviuen bosc i agricultura -sempre que siga respectuosa amb el medi- i que dóna lloc a hàbitats molt més rics”, assenyala Josep Moner, de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola. El projecte vertebraria la producció agrària del parc, que es troba en retrocés i que l’any 2016 ocupava només l’1,6% enfront del 21% que havia arribat a suposar en els anys 50 del segle passat.

L'entrada Collserola no és un parc urbà ha aparegut primer a Carrer.

Els antecedents i les motivacions per a la creació de jardins i parcs públics a les nostres ciutats tenen el seu origen en els corrents revolucionaris nascuts amb l’esperit de la Revolució Francesa, el naixement dels estats liberals i la necessitat d’una resposta als problemes higiènics que es van generar especialment a partir de la segona meitat del segle XIX a les ciutat industrials europees. La densitat que anaven adquirint les ciutats com a resultat de la revolució industrial va forçar la necessitat de generar espais oberts i amb ells l’aparició dels primers jardins urbans públics.

A la nova inquietud per la salut pública i el benestar dels habitants es va afegir la pressió de la burgesia, que desitjava espais ben equipats per al seu esbarjo i exhibició, i possiblement la necessitat d’esbargiment de les classes populars, que veien com els espais urbans perifèrics eren colonitzats pel creixement de la ciutat que ocupava els seus llocs tradicionals de recreació.

L’aparició d’un temps i un espai per al lleure a l’abast d’una cada cop més extensa majoria generava una cultura del temps lliure que duia associada una manera diferent de relacionar-se amb la “natura” i l’establiment d’uns criteris en la planificació de la ciutat i l’espai públic fins llavors impensables. Fins aquell moment els jardins havien estat paradisos privats construïts per la reialesa, l’aristocràcia i per la gran burgesia per a ús exclusivament particular. El jardí públic es va obrir per al conjunt de ciutadans i es va imposar en la manera de fer ciutat.

Sobre aquesta base higienista i d’ús recreatiu, apareixerà el concepte de parc públic com l’espai verd sobre el qual s’aniran afegint noves funcions i una gran diversitat d’usos i atributs fins a l’actualitat, en què els parcs s’han convertit en equipaments de gran transcendència, amb importants implicacions en la vida social. En la seva dimensió urbana, metropolitana o regional es contemplen com un element imprescindible i necessari en qualsevol planificació del territori.

No hi ha dubte sobre la influència i els beneficis que aporten els parcs urbans a la ciutadania. Per a molts urbanites els parcs són l’únic referent de la natura.

Beneficis naturals i socials
D’entre els beneficis dels parcs urbans, ja hem parlat de la millora de la qualitat de vida i de la salut, que va ser un dels principals motors de la seva concepció, però la presència de vegetació contribueix també a la millora de la qualitat de l’aire i d’altres variables ambientals, com la millora del control tèrmic, la regulació del cicle hidrològic, l’atenuació de la contaminació acústica i l’afavoriment de la biodiversitat en facilitar el refugi de fauna i la seva diversitat.

Per altra banda, hi ha tot un seguit de valors relacionats amb la seva funció social que no són menys importants que els valors naturals, ambientals i paisatgístics. Els parcs són espais de lleure i punt de trobada on es facilita la cohesió social, la pràctica esportiva, i el benestar emocional i psicològic. Però aquesta visió actual del jardí públic com un substitutiu de la natura en el medi urbà, en la qual l’argument principal és la “naturalització” urbana per aconseguir uns beneficis “ecològics” i mediambientalment saludables, no ens queda petita? No es tracta d’una visió reduccionista del que representen els jardins?

Els parcs són també altres coses. Són subjectes de significat cultural que acompleixen funcions artístiques i de civilització. Els parcs són custodis de la nostra història cultural, artística i emocional i, tenen una lògica interna que permet que els seus elements siguin portadors de significats concrets.
Alguns mites culturals introdueixen el concepte de Paradís, un espai descrit sempre com un paratge meravellós en el que creixen arbres carregats de fruites de tota mena i flors amb les aromes més exòtiques, on la llum i les ombres juguen pel delit de la vista i el plaer del cos.

Potser per això, l’home no ha abandonat mai el desig de plasmar en un tros de terra un escenari idíl·lic de bellesa i pau. Tots els jardins creats arreu del món són el reflex del desig de recuperar la imatge d’aquesta idíl·lica felicitat, un mirall del món celestial.

Retorn al paradís perdut
Històricament s’ha relacionat el jardí amb el plaer, amb la bona vida, segurament perquè el jardí acompleix la idea de contacte o retorn a la natura, amb la creença que l’aproximació a la natura ens posa en relació amb allò diví. Els jardins són espais de bellesa, vergers que ens acosten al plaer psicològic, al gaudi de la natura i a la meditació contemplativa. Un lloc espai-temps on es poden adquirir consciències i experiències transcendents que no tenen res a veure amb les utilitats que se’ls sol atribuir. En un parc s’entrelliguen, dialoguen la “força vital” de la natura -amb els seus cicles de vida i mort- i la capacitat de l’ésser humà de crear harmonia i bellesa més enllà de la mateixa naturalesa. Per això se sol parlar d’una “mística del jardí”.

Si l’objectiu primitiu és la recerca del plaer i la felicitat a través dels sentits, encara que sigui de manera temporal, ¿és aquest impuls el que al llarg de tota la història de la humanitat ens ha incitat a crear jardins?

No oblidem que els jardins i parcs són creacions culturals, construccions complexes, plenes d’artificis que exigeixen variades competències relacionades amb l’art i la tècnica. Cada pam de la superfície d’un parc, cada arbre, cada arbust, a l’igual que cada parterre o cada corba d’un camí, està posada amb una intenció i amb un propòsit. Són fruit de la voluntat humana, d’una decisió racional per intervenir sobre la natura i amb el seu tàcit consentiment.

No existeix jardí sense tècnica però tampoc existeix jardí sense que la natura hi aporti els seus recursos: la vida dels éssers vius que el componen, el temps que el transforma i la certesa de la seva mort. En un parc l’aprofitament d’aquestes forces es modela mitjançant les competències tècniques i artístiques per fusionar natura i creativitat humana. No hi ha res que ens pugui acostar més a la natura i a la divinitat que treballar plegats amb ella, sota la seva aprovació, sense violentar-la.

Parcs o zones enjardinades?
Alguns dels parcs urbans de les nostres ciutats han perdut en gran mesura l’amalgama entre natura, tècnica i art, aquesta essència que ens aproxima i recorda la natura perduda, per adquirir un únic rol d’espai verd funcional. La necessitat d’equipaments esportius, jocs infantils, àrees d’oci per a les mascotes, àrees de pícnic i altres equipaments tan bàsics està convertint en simples “zones enjardinades” els parcs que haurien de conservar-se com escenaris de la història, llocs on redescobrir el paper simbòlic de la natura i la recuperació del paradís perdut. Però, pot ser això no depèn només del lloc… ¿deu ser que també nosaltres estem perdent el contacte vital amb la natura?

L'entrada Jardins urbans, fragments de natura ha aparegut primer a Carrer.

És la ‘plaça dura’ dels parcs. L’espai arbrat és minoritari, així que la vida animal es concentra vora el llac i són sobretot aus: ànecs, gavines i un bon nombre d’ocells que s’aturen en el seu camí migratori. Entre la fauna humana que el freqüenta hi ha oficinistes fent el tàper quan fa bon dia, turistes i congressistes allotjats al Fòrum, ciclistes, algun ornitòleg -com el bloguer Ricardo Ramos-, passejadors de gossos sense corretja i famílies hipsters en cap de setmana.

No es pot negar, però, que és un parc estètic i original. Construït entre 1999 i 2002, sota l’alcaldia de Joan Clos, és obra del millor tàndem d’arquitectes que ha donat Barcelona en democràcia, Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. Tot està estudiat al detall: els bancs ondulats i incòmodes de formigó es diuen lungomare i es van encarregar a Escofet, les jardineres suspeses a l’aire són del prestigiós ceramista Antoni Cumella, l’arbre majoritari entre les 51 espècies internacionals elegides és l’acàcia rosa austral i l’àrea de joc infantil consisteix en quatre tobogans asimètrics als vessants del turó batejat com a “muntanya màgica”.

La pròpia web de Turisme de Barcelona en fa una descripció eloqüent quan assenyala que “és de visita obligada perquè parla de la nova Barcelona i perquè, anar-hi, és una experiència poc comparable amb la visita d’altres parcs urbans”. El conjunt s’inspiraria, diu la llegenda urbana, en uns tolls d’aigua on bevien les gavines i que van sorprendre Miralles el primer cop que va veure els terrenys.

A remolc del Fòrum 2004
Perquè aquest parc no sorgeix del no-res, malgrat que no ho expliqui enlloc. Ocupa l’espai de l’antiga metal·lúrgica Macosa i forma part de la segona transformació del litoral barceloní a remolc del Fòrum de les Cultures 2004. D’aquesta fàbrica -coneguda popularment con Can Girona- només en queda un vestigi, fora del parc: la torre de les aigües del Besòs. La resta de ‘veïns’ del parc són el centre comercial, la caríssima avinguda d’alt standing Garcia Fària, un centre de convencions i els blocs obrers del final de la Diagonal, que de fet tenen jardinets a sota de casa.

A més, la parcel·la del parc és “d’usos mixtos”, és a dir, parcialment edificada. Conté vuit (!) torres al perímetre, un hotel i dos complexos residencials privats amb piscina i pistes d’esports, tot plegat creuat pel passeig del Taulat.

El moviment veïnal ha alçat la veu diverses vegades, primer pel planejament urbanístic i actualment per la falta de manteniment. “Vam ser molt crítics amb la urbanització d’aquests terrenys, sense pisos públics, amb edificis residencials gens integrats al barri… I a sobre s’ha anat degradant molt”, relata Joan Maria Soler, de l’AV Poblenou.

“El llac fa pena de tan brut, la passarel·la de fusta està en molt mal estat, al parc hi ha rates i brutícia…”, enumera Juanita Perellón, fins fa pocs dies presidenta de l’AV Diagonal Mar. “Hem reclamat molts cops a l’Ajuntament que col·loqui una tanca per evitar que els gossos es banyin al llac i que arregli el pipican, que està molt deixat”, assenyala. “És una llàstima com el tenen, perquè és maco i està bé per passejar-hi i prendre el sol”, conclou.

Vicenç Casals, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, adverteix a l’entrevista amb la periodista Maria Favà (pàgina 25 d’aquest dossier) que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. “Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar: és un parc que sembla dissenyat per a advocats, per anar a menjar el bocata”, diu. “Miralles estava molt influït per Gaudí, però Gaudí de jardineria no en sabia res, en sabia molt de fer plantes de pedra, ja ho deia Rubió i Tudurí”, afegeix.

Com a parc de barri no acaba de funcionar i com a parc de ciutat no ha pal·liat la necessitat d’aconseguir un espai verd prou ampli i ben comunicat per esdevenir el Hyde Park de Barcelona. La densa Ciutadella, amb la meitat d’espai (174.200 m2) que Diagonal Mar, segueix sent l’estrella dels parcs de la ciutat malgrat una preocupant sobrecàrrega que la fa emmalaltir d’èxit, com de fet li passa a tot Ciutat Vella. Barcelona necessita centrifugar públic i usos fora del centre i no troba la fórmula màgica.

L'entrada Un monument vestit de parc ha aparegut primer a Carrer.

La falta de grans zones verdes al centre i part de la perifèria industrial és un fet i la possibilitat de fer-ne de noves en un espai tan poblat on el poc sòl disponible és majoritàriament privat i es dedica a l’especulació immobiliària és un greu problema que només es pot resoldre amb imaginació i molta inversió pública.

Aposta insuficient pel verd
Els beneficis de viure en una ciutat verda són molts i coneguts. Els espais verds milloren la salut i la qualitat de vida dels barris, proporcionen espais d’oci, descans i activitat física a l’aire lliure, regulen la temperatura ambiental i disminueixen la contaminació atmosfèrica i acústica, generen activitat econòmica en l’entorn, produeixen aliments i matèria orgànica, i faciliten la interacció dels ciutadans amb la natura.

Per això, la protecció del verd actual i el seu increment haurien de ser dues de les prioritats dels governs municipals. Que ara l’únic parc nou previst a curt termini a Barcelona sigui la Canòpia Urbana de les Glòries és una bona notícia per als barris més pròxims, però és del tot insuficient si imaginem el futur equipament com un pulmó per nodrir d’oxigen els districtes de l’Eixample i Sant Martí.

Si ens col·loquem a peu de carrer, el projecte Barri Espai de Convivència (BEC) de la Favb realitzat durant l’any 2017 al districte de Gràcia recull la preocupació dels joves per la falta de verd. Un dels barris més densament poblats de Barcelona i amb menys infraestructura ecològica, el de la Vila de Gràcia, situa precisament la manca de zones verdes entre els principals problemes.

Més dades. Els estudiants de l’Institut Joan Brossa d’Horta-Guinardó imaginen una ciutat amb moltes bicicletes i verd, molt verd. És la conclusió d’una de les sessions del projecte Enlaira’t. Deixa enrere els fums que la Plataforma per la Qualitat de l’Aire ha posat en marxa aquest 2018 en 10 instituts per conscienciar els joves sobre els perills de la contaminació sobre la salut.

Barcelona és una de les cinc ciutats més contaminades d’Europa. Segons dades de l’Ajuntament, hi ha gairebé sis mil cotxes per quilòmetre quadrat. La xifra significa el doble que Madrid i més del triple que Londres. Si hi afegim les motos, la xifra supera els nou mil vehicles per quilòmetre quadrat. Els estudiants de l’institut Joan Brossa ho tenen molt clar: volen més arbres i que l’aire sigui més pur, i això passa per eliminar pràcticament els cotxes, apostar per la bicicleta com a transport i multiplicar els espais verds a tots els barris.

En aquest context, l’aposta per una Barcelona més saludable passa per connectar parcs i jardins amb el teixit urbà i per renaturalitzar la ciutat amb propostes imaginatives que distribueixin equitativament la infraestructura verda per no crear greuges comparatius.

És el concepte de moda quan es planteja fer ciutats més sostenibles. Les solucions basades en natura (SbN) parteixen de la premissa que els ecosistemes són bàsics per al benestar humà. Per això, els seus partidaris defensen la connectivitat ecològica i social, la multifuncionalitat dels espais verds i la implicació ciutadana, així com la participació de tots els agents afectats -o beneficiats en aquest cas- en els projectes. En el cas de Barcelona, en tenim alguns exemples de SbN però són pocs: el corredor verd del passeig de Sant Joan -inacabat perquè forma part del corredor Ciutadella-Collserola-, els horts urbans del Pla Buits i el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge de Collserola.

Impuls de la infraestructura verda
El govern municipal va presentar fa uns mesos el seu programa d’impuls de la infraestructura verda urbana. La mesura té com a objectiu augmentar fins al 2030 el verd en 1m2 per habitant, és a dir, generar 160 noves hectàrees millorant les actuals infraestructures, creant-ne de noves i implicant la ciutadania en la protecció dels espais. Tot això, després d’haver mapejat la infraestructura verda formada pels espais públics (parcs, jardins, cementiris, centres esportius, centres cívics, escoles…) i la cobertura vegetal, ja que l’últim mapa ecològic de la ciutat és del 2004.

Per canviar del gris ciment a totes les tonalitats del verd es volen recuperar interiors d’illa, enjardinar provisionalment solars buits, estendre el model de Superilles, enverdir murs, mitgeres, cobertes, patis d’edificis i terrats com el del Museu Blau. Quan s’hi acabin les obres al 2019, diuen que aquest museu tindrà la coberta verda més gran de la ciutat.

Premi a la ciutat verda que no va ser
La Comissió Europea atorga anualment des del 2010 el Premi Europeu de la Capital Verda en un intent de promoure unes ciutats més saludables i premiar l’esforç fet a nivell institucional per millorar el medi ambient. Encara que sorprengui, Barcelona va quedar com una de les ciutats finalistes l’any 2012, però el premi se’l va endur finalment Vitòria. I amb tot el dret. La capital alabesa té una gran proporció de zones verdes públiques, cosa que a la pràctica significa que el veïnat viu a menys de 300 metres d’un espai verd obert.

Quan es parla de ciutats verdes gairebé ningú inclou Barcelona a la llista. Preguntats per les seves preferències per viure a Chicago, Friburg o Rotterdam, els estudiants de l’Institut Joan Brossa van triar les dues últimes perquè hi ha pocs cotxes, molts jardins i molts espais verds per caminar integrats en la trama urbana. D’acord amb l’Índex d’Economia Verda Global, les cinc ciutats més ecològiques del planeta són Copenhaguen, Estocolm, Vancouver, Oslo i Singapur. La capital de Dinamarca vol que els seus veïns visquin a menys de 15 minuts d’un espai natural mentre que la ciutat canadenca té el primer parc urbà nacional del món, l’Ekoparken, situat al bell mig del centre. Oslo està construint 60 quilòmetres de carrils bici i Singapur té el jardí vertical més gran del món, The Tree House.

En el cas de Barcelona, una de les prioritats per intentar escalar posicions en aquest rànquing de ciutats saludables és augmentar la superfície de verd, sobretot en els districtes amb més carències: Ciutat Vella, Eixample, Gràcia i Sant Andreu. L’altra és planificar els espais verds urbans com una estructura multifuncional i totalment accessible a la població, cosa que qüestiona apostes d’anteriors governs de tancar o restringir via pagament els accessos a jardins o parcs monumentals.

I per sobre de tot, ha de figurar el compromís polític que tota la infraestructura verda de la ciutat es gestioni de forma pública i que el ciutadà participi activament en tots els àmbits de decisió, començant per l’Institut de Parcs i Jardins, perquè serà l’única forma de garantir la defensa d’aquest patrimoni de la ciutat.

L'entrada Ciutat verda, ciutat saludable ha aparegut primer a Carrer.