L’aprovació municipal del pla constructiu que obria pas a la demolició, el 2019, va activar les veus crítiques al voltant d’El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i finalment, amb una vintena d’entitats del barri, es va crear la plataforma Salvem L’Illa de les Bugaderes d’Horta. El moviment va formular una alternativa que reclamava preservar les edificacions, reactivar les zones de cultiu i vincular-les a projectes educatius destinats a les escoles del barri que ajudessin a difondre’n la memòria agrícola i els oficis tradicionals. Finalment, el Consistori ha accedit a salvar una de les tres cases i decidir-ne l’ús en un futur.

De tota manera, El Pou i la plataforma Salvem l’Illa de les Bugaderes consideren que la nova promoció descontextualitzarà una zona genuïna d’Horta, que encara conserva l’aspecte de l’època en què el poble -que no es va annexionar a Barcelona fins al 1904- era conegut per l’activitat de les dones dedicades a rentar roba, que sovint anaven a recollir a la capital. Ho feien en unes característiques casetes dotades de safareigs i pous, moltes de les quals han desaparegut. Se’n conserva una filera al carrer d’Aiguafreda, just en l’illa on ara s’edifica. Aquestes cases també van estar durant molts anys sota l’amenaça de la piconadora, ja que el Pla General Metropolità de 1976 preveia reurbanitzar tot el sector. Finalment, el 1989, l’Ajuntament va aprovar d’incloure-les en el seu catàleg de Béns d’Interès Urbanístic.

Més que pedres

L’exemple de l’illa de les bugaderes d’Horta és el més recent entre els casos de destrucció o malbaratament d’elements constructius o paisatgístics reivindicats pels seus valors històrics o culturals que han anat esquitxant la història recent de Barcelona. I reuneix alhora algunes de les característiques d’alguns dels altres episodis més significatius. Dotze anys enrere, trobem el cas de Can Pujades. Aquest mas, situat a l’entorn del pantà de Vallvidrera, amb existència documentada des del 1709, fou arrasat per les excavadores just tres segles després. L’edifici era propietat municipal des dels anys cinquanta del segle passat, i havia estat usat com a viver d’arbres, però duia dècades abandonat. Basant-se en tres informes que n’indicaven la manca d’interès patrimonial i l’estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir enderrocar-lo, entre la indignació de les associacions veïnals de Vallvidrera i el Mas Sauró, que proposaven instal·lar a la masia un projecte obert al veïnat i vinculat al passat agrícola d’aquesta part de Collserola, i que van acusar el Consistori de tirar pel dret sense informar de l’actuació.

Les antigues cases han estat sempre víctimes propiciatòries de l’expansió de la trama urbana. Sovint sense la mà d’arquitectes de renom al darrere, el valor sentimental o en la construcció de la identitat d’alguns barris no han estat sempre arguments suficients per salvar-les. És el cas de la Torre Melina, una masia del barri de Sant Ramon, al districte de les Corts, d’origen medieval i que va desaparèixer en construir-se l’hotel Juan Carlos I, el 1990, tot i el compromís del grup constructor de preservar-la.

Restauració de façana

En altres casos, una protecció patrimonial insuficient, que tenia en compte només parts però no el conjunt, ha derivat en la desfiguració d’edificis molt emblemàtics per a alguns barris. La Torre Andreu, més coneguda com la Rotonda, va ser inaugurada el 1906 per acollir-hi un hotel, al peu de l’avinguda del Tibidabo, i reformada el 1918 per l’arquitecte Enric Sagnier. El 1975 va estar a punt de ser enderrocada quan es va sol·licitar permís per aixecar-hi un bloc nou. Però la mobilització veïnal va aconseguir que fos inclosa al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El 1999, el bloc fou adquirit pel grup constructor Núñez y Navarro, que plantejava una reforma integral amb l’enderroc de tot l’interior, i en preservava només la façana i el templet circular que li dona nom, les úniques parts protegides, però amb l’afegit d’un edifici annex, per acollir oficines i locals comercials. L’obra va tirar endavant, amb un pla de reforma urbana fet a mida que es recolzava en el mal estat de l’immoble. Un grup de veïns es va aplegar en l’Associació de Defensa de la Rotonda i va dur-ne als tribunals l’execució. Amb la reforma ja quasi enllestida, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar part de raó a la plataforma opositora i va anul·lar parcialment la llicència d’obres.

Can Serra i Can Trinxet

Un exemple semblant, en què el patrimoni arquitectònic s’ha concebut com una mera façana per ser contemplada des del carrer, és el de Can Serra, concebuda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908 al capdamunt de la Rambla de Catalunya, que durant dècades va acollir un col·legi regentat per l’ordre de Santa Teresa de Jesús. El 1969 és venut a un grup immobiliari que demana que sigui exclosa del catàleg d’edificis d’interès artístic per poder-hi aixecar un bloc nou. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la Direcció General de Belles Arts ho van aturar, però no es va impedir l’abandó i degradació de l’immoble durant la dècada següent. El 1987 és designat com a nova seu de la Diputació de Barcelona, després d’una intensa reforma que va implicar, a la pràctica, la construcció d’un nou edifici sense cap semblança amb l’original adossat a les històriques façanes, amb l’argument que l’interior era insalvable. Un pla especial de reforma, fet amb posterioritat a l’adjudicació, va beneir-la, tot i els recursos que hi va interposar la Favb.

Tot i ser avui un tòtem intocable del modernisme, en altre temps el nom de Puig i Cadafalch no era aval suficient per mantenir un edifici en peu. La Casa Trinxet, al carrer de Còrsega a tocar de Balmes, construïda el 1904, va anar a parar als anys seixanta sota el paraigua del Núñez y Navarro, el qual, com passaria amb la Rotonda dècades més tard, no es va deixar impressionar per l’oposició ciutadana a les seves intencions que en aquest cas passaven per l’enderroc total de la finca per aixecar-hi un bloc d’oficines. Un manifest amb 134 signatures del món artístic i acadèmic no ho va aturar i la casa va desaparèixer el 1967. L’única llei de protecció del patrimoni d’aleshores, estatal, exigia una antiguitat de cent anys per plantejar la catalogació d’un bé.

L'entrada Perdre les arrels, perdre identitat ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

El fet és que van plegant les botigues singulars, però també les que no són tan singulars ni tan boniques, però que donen servei, i són substituïdes per franquícies impersonals, per grans cadenes, per establiments de souvenirs i per molta roba. I poc sabó.

Les raons endèmiques del tancament de les botigues autòctones són sobretot la manca de relleu generacional i els augments desmesurats dels lloguers. En els últims anys s’hi han afegit dos factors nous: el canvi d’hàbits de consum i les compres online. I des de l’any passat, la pandèmia de la covid-19. Segons un estudi de l’Associació Barcelona Oberta, en els últims mesos la tercera part de les botigues de la ciutat s’han plantejat tancar per culpa del coronavirus.

Asfixiats pel preu del lloguer

La finalització de la moratòria de la llei d’arrendaments urbans, la LAU, el 2014, va ser el cop de gràcia de molts establiments. És el cas de la camiseria Xancó de la Rambla, que va acabar plegant el desembre del 2019 després de litigar durant molts anys amb La Caixa, que era la propietària de l’edifici. La camiseria la va fundar Antoni Coxet el 1820. Del seu mobiliari bellíssim destacaven els elements modernistes i noucentistes i una de les primeres màquines registradores National que van arribar a Barcelona. També la farmàcia La Estrella tenia una màquina National del 1913 de la que estava molt cofoi el farmacèutic Mallol Balmaña. Quan aquest home es va jubilar, l’establiment va sofrir una rehabilitació maldestre malgrat que tenia la protecció del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Els darrers titulars de la farmàcia van haver de marxar per culpa del lloguer: van arribar a oferir 8.000 euros al mes o comprar la botiga, però al final van haver d’anar-se’n.

En el barri Gòtic és on es veu més clar la substitució de les botigues tradicionals per la nova oferta comercial. En el carrer del Call hi ha 19 persianes que fa mesos que no s’aixequen, entre aquestes la de la bijuteria M. Sala, que ha deixat enrere la feina de cinc generacions. En el carrer de Jaume I, que és molt curt, hi ha deu botigues tancades i la que més enyorarem serà la de jocs de taula. En el carrer dels Banys Nous van tancar la cistelleria Germans Garcia i els jocs infantils Foyé, i els locals s’han convertit en un sex shop -on venen un altre tipus de joguines-, una botiga d’accessoris de moda i una cadena alemanya d’ornaments nadalencs. A pocs metres, a la plaça de Sant Josep Oriol, va plegar Coses de casa, i fa més temps Joguines Monforte, que tenia una història de 173 anys. En la contigua plaça del Pi, la farmàcia que va donar aixopluc a Angel Guimerà s’ha convertir en un restaurant. Al costat agonitza Galeries Maldà, que després de tancar botigues com la Policlínica de los bebés -un taller que restaurava nines- ha anat donant tombs fins a encallar en una oferta entre el kitsch i el frikisme.

Trasllats lamentables

Si fugim del mal gust de les Galeries per una de les portes que dona al carrer del Pi, ens toparem amb uns trasllats lamentables, el de la xocolateria Fargas i el de la numismàtica Monge, que tenia una preciosa decoració modernista. Ambdós establiments ocupaven els baixos del palau Castell de Ponç i es van haver de mudar quan l’edifici d’estil neoclàssic es va reconvertir el 2016 en una galeria comercial que ara ja està tancada.

Algunes botigues, com la merceria Santa Anna del Portal de l’Àngel, la Casa del Bacalao del carrer Comtal o Articles de pesca Calicó de la plaça de les Olles, han hagut d’abandonar els seus emplaçaments històrics, i comercialment molt bons, per altres indrets més barats. Calicó s’ha traslladat al carrer d’Àvila al Poblenou. I la merceria i la bacallaneria al fosc carrer de les Moles.

De la cuina tradicional al ‘fast food’

Els restaurants de cuina tradicional, com el Senyor Parellada del carrer de l’Argenteria, l’Agut del carrer de Gignàs o Cal Lluís del carrer de la Cera també han sofert la gentrificació comercial i han tancat. L’Agut hauria complert el seu centenari el 2024. El Viena de la Rambla havia estat un popular colmado que el 1987, en convertir-se en restaurant, va respectar la decoració. Arreu de la ciutat els establiments de cuina tradicionals són substituïts per menjadors de fast food o per cadenes de menjar per emportar. El restaurant Pitarra del carrer d’Avinyò -on el poeta i dramaturg organitzava les seves tertúlies- va tancar el 2018 per convertir-se en un pub irlandès que ja ha plegat.

També han desaparegut les dues sales dels cinemes Mèlies que es van inaugurar el 1996. El seu promotor era el cineasta Carles Balagué, que les va obrir per exhibir films d’autors, cinema clàssic en versió original. Aquestes sales van sobreviure a un incendi i una inundació, però la pandèmia del coronavirus les ha matat. L’operació per rescatar el cinema Texas també es va frustrar per culpa de la pandèmia.

Protecció zero

El 10 de març del 2016, quan ja s’havien malmès una quarta part de les botigues històriques de la ciutat, es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el Catàleg de protecció arquitectònic, històric i paisatgístic dels establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Fins aquell moment tot havia quedat en comissions, promeses, bones paraules i unes plaques a terra davant de les botigues. Però després del març del 2016 s’han continuat destruint botigues sense conseqüències penals.

Una llista que va creixent

La llista de botigues que han tancat és inacabable. Aquí només en ressenyem algunes del centre de la ciutat perquè són les que coneix tothom: les galeries El Camello de Portaferrissa, Arlequí màscares del carrer de la Princesa, el Musical Emporium de la Rambla -que s’ha convertit en una oficina de canvi de moneda-, la centenària Granja Vendrell del carrer de Girona, Furest del Passeig de Gràcia, Konema de Consell de Cent cantonada rambla de Catalunya, el restaurant Can Soteras -famós pels caragols i un clàssic per celebrar convits de boda de diverses generacions-, El Gran Café del carrer d’Avinyò -on els periodistes anaven a escoltar off de record-, la llibreria Somnegra del carrer d’Aragó amb Borrell…

Notícia esperançadora

La centenària sabateria Lluch (1889) s’ha recuperat. El mes de novembre uns joves l’estaven rehabilitant per convertir-la en la llibreria Terranova.

L'entrada Necrològica de botigues ha aparegut primer a Carrer.

Algunes tenen esgrafiats, elements de forja, corrioles antigues… Altres criden l’atenció pels respiradors -no n’hi ha dos d’iguals!-. Solien tenir un pati al darrere per posar un hortet i criar gallines o conills. Moltes no van sobreviure a la fal·lera constructora dels anys seixanta i setanta. “Petits constructors les compraven, les tiraven a terra, hi aixecaven un bloc de pisos i en donaven un o dos a l’antic propietari”, recorda Catafal.

Un record del passat

Les casetes que encara es conserven són un viatge en el temps que ens trasllada a la Prosperitat dels anys vint i trenta del segle passat, quan aquestes edificacions rebien el nom -suposen aquests activistes pel patrimoni- de les senyores dels propietaris: Villa Rosa, Villa Josefa, Villa Concepció… Són la síntesi dels orígens del barri. “Per això volem que en quedi una mostra; tres o quatre. I que alguna sigui incorporada com a equipament”, demana Catafal. Ara per ara, però, cap d’elles té garantida la supervivència.

L’estat de conservació és desigual. Les que estan millor, perquè hi ha viscut el propietari, tenen menys interès en haber estat modificades. Les que s’han destinat al lloguer, en canvi, solen conservar la fesomia original, però tenen pitjor aspecte.

Enderroc l’any del centenari

Villa Josefa -al carrer de Joaquim Valls, 49- no estava catalogada. Va anar a terra el 2019, l’any del seu centenari. L’antiga propietària era la dona de Joaquim Valls -un dels principals tenidors de terrenys de la zona i que va donar nom a una de les principals artèries comercials del barri-. La casa tenia una balconada amb elements de forja i les inicials JV entrecreuades. Els propietaris s’havien compromès a integrar-la en la nova construcció. Sanagustín ens ensenya un vídeo on es veu com una excavadora, en lloc d’integrar-la enlloc, la desintegra a cops de pala. Ara hi ha un edifici de vuit plantes.

El cens de casetes que van elaborar els va permetre descobrir l’any en què va néixer el barri (1919), i la proximitat del centenari els va esperonar a celebrar-lo amb xerrades, exposicions i la publicació d’un parell de llibres d’història local. La Comissió del Centenari ha esdevingut de patrimoni. Perquè el tema interessa: al web de l’Associació Veïnal de la Prosperitat, la informació sobre l’enderroc de Villa Concepció va rebre 25.000 visites.

Poca sensibilitat de l’Administració

El 2017, veïns de la Prosperitat van demanar la catalogació d’algunes casetes a la Mesa de Memòria històrica del Districte. “Des de Nou Barris veiem aquesta petició com raonable”, va respondre l’Ajuntament, que es va comprometre a “iniciar tots els tràmits” per “encetar una revisió de tot el catàleg” abans d’acabar el mandat, el 2019. Passat el temps, quan han preguntat per l’estat de la qüestió, no n’han obtingut resposta. “Entenem que no han fet res. El Districte no ha tingut prou sensibilitat per la conservació, no ja d’aquestes cases, sinó de Can Valent o la granja del Ritz, a Vallbona”, lamenten. Tanmateix, no es rendeixen: l’arquitecte Toni Ramon ha visitat recentment el barri per fer una valoració de quins edificis i elements val la pena preservar.

L'entrada Les casetes de la Prosperitat i l’activisme veïnal pel patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Peça clau per dinamitzar el barri

Jordi Goñi, president de l’Associació de la Casa de la Premsa, indica que el futur espai encara està en fase d’avantprojecte i que, per això, està subjecte a canvis. Tot i això, es pot assenyalar que la planificació actual compta amb diferents àmbits: una sala de conferències, una de reunions i una altra d’exposicions. A l’avantprojecte també consta la creació d’un microestudi de televisió i de ràdio. “El barri del Poble-Sec és allargat: ja comptem amb el Centre Cívic El Sortidor a la meitat i dedicat a la cuina, i el Centre Cultural Albareda a la zona a prop del mar i dedicat a les arts i la música. Ens faltava un de pròxim a l’àrea de la plaça d’Espanya”, indica Goñi. Hi haurà també una biblioteca, en la qual està realitzant una important inversió el Consorci de Biblioteques de Barcelona.

En l’actualitat, els membres de l’Associació de la Casa de la Premsa tenen cedida una sala rehabilitada -amb capacitat per a 50 persones- que fan servir “per a reunions i activitats”, assenyala Gil Toll, secretari de l’associació, tot i que la pandèmia els ha portat a realitzar moltes activitats online. Darrerament, també s’han implicat amb el barri: el passat 17 d’octubre van col·laborar a l’esdeveniment Viu Montjuïc per promoure els equipaments culturals de la muntanya, per a la promoció del qual es va elaborar la publicació Diari de Montjuïc.

També s’han realitzat xerrades sobre la informació i la comunicació amb joves i gent gran, s’ha publicat la revista il·lustrada Memòria, en la qual es parla de la repressió que va patir la premsa durant el franquisme i la transició, i s’ha organitzat la Ruta de la Premsa. Aquest recorregut és “un passeig des de la Casa de l’Ardiaca fins a la Casa de la Premsa, que té parades a l’Esquerra de l’Eixample i la Rambla, on hi havia hagut seus dels diaris de Barcelona. Tres hores d’itinerari i d’evocació dels temps passats per fer una reflexió crítica sobre els mitjans i el seu paper a la història”, afegeix Toll.

Recuperar i rehabilitar

El projecte, però, no estarà a ple rendiment fins passats uns anys. Recuperar l’edifici n’implicarà la rehabilitació, cosa que s’ha de fer respectant els valors patrimonials de l’estil modernista en el qual va ser construït. “Ara està en fase d’avantprojecte, però esperem que a final d’aquest mandat es puguin licitar les obres, i que aquestes es puguin executar al llarg del següent”, explica Toll, que afegeix que, “sent optimistes, es finalitzarà tot en quatre o cinc anys”.

L'entrada La Casa de la Premsa, un futur espai veïnal i de consum crític de la informació ha aparegut primer a Carrer.

La conservación del edificio, también conocido como palacio Desvalls, es competencia de Parcs i Jardins, servicio municipal del que han surgido diversas propuestas de rehabilitación tumbadas siempre por organismos superiores y tenientes de alcalde responsables de Patrimonio. Los últimos intentos se dieron en 2017 con la propuesta de una inversión de dos millones de euros para apuntalar el edificio y otros trabajos básicos, pero el presupuesto de la ciudad no consignó la partida porque la primera teniente de alcalde y responsable de Urbanismo, Janet Sanz, y la entonces presidenta del Distrito de Horta-Guinardó, Mercedes Vidal, no juzgaron oportuno dar prioridad a las obras. En 2018 se pospuso la rehabilitación que para entonces, y dada la precaria situación del edificio, debía ser ya integral. Nuevo olvido. Al año siguiente se planteó la mejora estructural, también postergada, y en 2020, el cada vez más ruinoso edificio no logró consignación alguna en el Plan de Inversiones Municipales (PIM). Y llega 2021 con el techo del palacio de Alfarrás medio derruido, enormes agujeros que permiten la libre entrada de la lluvia y un cúmulo de escombros en el interior que no hicieron ni cómoda ni agradable la primera visita al recinto, rodeada de medidas extremas de seguridad, del nuevo gerente de Parcs i Jardins, Francesc Jiménez. El diagnóstico de los técnicos fue rotundo: “Estado ruinoso”.

Quince millones para un rescate

La recuperación del edificio se ha plasmado ahora, por enésima vez, en un plan que incluye tres fases que se afrontarán según las disponibilidades económicas y la voluntad política del gobierno municipal. Frenar la degradación, en definitiva evitar que el edificio se caiga a trozos, tiene un presupuesto que apenas supera el millón de euros; otros cuatro millones para fachadas y cerramiento del edificio, y la tercera fase, con una inversión de casi 11 millones de euros, permitiría dar un uso al edificio. En total, la rehabilitación integral del palacio se ha presupuestado en unos 15 millones de euros, mucho más del doble de lo que hubiera costado hace pocos años.

Disponibilidad económica

¿Qué recorrido va a tener la nueva propuesta de inversiones? Jiménez asegura que se trabaja en “buscar dinero” que pueda consignarse en el presupuesto del próximo año, pero ese buceo en la hacienda municipal queda supeditado no solo a las disponibilidades económicas municipales sino también a la voluntad política, nula hasta la fecha. El gerente de Parcs i Jardins considera que a diferencia de años anteriores se parte con la ventaja de informes favorables de los departamentos de Patrimonio del Ayuntamiento y de la Generalitat, al parecer ahora sensibles al hecho de que el edificio del parque del Laberint tenga la consideración de Bien de Interés Cultural de Catalunya. Jiménez tiene como objetivo que los presupuestos que se aprueben en diciembre incluyan los fondos precisos para afrontar los trabajos de las dos primeras fases, lo que permitiría licitar las obras y acelerar su inicio. Pero las buenas intenciones del gerente, como las de su predecesor en el cargo, pueden topar de nuevo con el cambio de cromos y prioridades políticas en el que con tanta frecuencia se convierte la inclusión, o no, de una partida pequeña entre las grandes inversiones, quizá más atractivas para el votante que el maltrecho edificio que abre el parque histórico más antiguo de la ciudad, y probablemente el más hermoso.

Propiedad municipal desde 1967

El parque del Laberint, de nueve hectáreas, situado junto al barrio de la Vall d’Hebron, en la ladera de la sierra de Collserola y próximo a la Ronda de Dalt, tiene su lejano origen en una torre de defensa del siglo XI que fue aprovechada en construcciones posteriores.

Los jardines y el pequeño palacete fueron decisión de Joan Antoni Desvalls, marqués consorte de Alfarrás, que en 1794 encargó al arquitecto italiano Domenico Bagutti la creación de un jardín neoclásico en la finca que la familia tenía en el entonces municipio de Horta. En posteriores reformas y ampliaciones intervinieron el jardinero francés Joseph Delvalet y, ya en el siglo XIX, el arquitecto Elias Rogent. El parque se abre al público con un palacio de estilo neogótico y neomozárabe.

El Ayuntamiento compró el recinto a la familia Desvalls en 1967, en 1971 se abrió al público tras una primera restauración y la segunda se llevó a cabo en 1994 con fondos de la Unión Europea. Los sucesivos trabajos de acondicionamiento y mejora se limitaron a los jardines y la conservación del palacio quedó siempre postergada. Hacia 1995, en un extremo del edificio se instalaron servicios de Parcs i Jardins, pero la otra mitad quedó olvidada y cada vez más degradada, a la espera de un uso privado que asumiera la inversión de las obras, cada vez más elevadas. Hace diez años se especuló con la posibilidad de que se convirtiera en sede de la Fundación Joan Brossa, y el último intento de dar un uso al edificio se dio en 2013, cuando el alcalde socialista Jordi Hereu ofreció el palacio para su transformación en Casa de Marruecos, pero el Consulado rechazó asumir la rehabilitación del maltrecho palacio. Con anterioridad a la pandemia, el parque del Laberint recibía unos 250.000 visitantes al año.

L'entrada El palacio del parque del Laberint o cómo se destruye el patrimonio histórico ha aparegut primer a Carrer.

Un parc i un centre de memòria

El nou parc, de 9.600 m², està previst que prengui forma a partir del març del 2022, amb unes obres que s’allargarien un any i amb una inversió de tres milions d’euros. El projecte del parc inclou una plaça central rodona, horts urbans comunitaris i zones de jocs infantils i per a la gent gran, així com el manteniment d’onze casetes situades al passatge de Piera com a testimoni del que va ser i representar la colònia per al barri. “Considerem les casetes com una figura física del que havia estat la colònia, i pensem que tenen un valor històric”, explica Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts. “Aquí hi havia una colònia de gent treballadora, que vivia en cases petites que conformaven una xarxa de passatges on realment la gent passava el dia”, afegeix. L’estat en què es troben aquestes edificacions demana una rehabilitació molt important i, malgrat que encara no se n’ha concretat l’ús, Agelet considera que “haurien de ser un centre de memòria històrica”.

Durant el primer semestre del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va convocar sessions de treball per definir el projecte del parc amb la participació de nombrosos veïns i entitats del barri de les Corts, que van optar, en la seva majoria, perquè aquest fos un espai eminentment verd. “Qualsevol formació de parc ha de prioritzar l’arborització, perquè d’espais per a vianants ja en tenim, a la ciutat, i molts. El parc ha de permetre una certa comunicació entre els carrers de Montnegre i Taquígraf Serra, i entre els carrers de Montnegre i Equador; aquesta idea el parc l’ha de contenir, però, després d’aquest espai per a vianants, la resta ha d’estar dedicat absolutament als arbres. I fins i tot dèiem que aquest parc fos com un petit jardí botànic del barri i que les escoles poguessin venir perquè les mestres ensenyessin a reconèixer els arbres als alumnes”, explica Agelet.

Veïns reallotjats

Amb l’enderrocament de bona part de les casetes que formaven el nucli de passatges de la Colònia Castells, els veïns s’han anat reallotjant en edificis pròxims de titularitat pública o bé han estat indemnitzats, segons el cas. Però encara n’hi ha que es troben immersos en aquest procés, com ara els del tram del carrer d’Entença. “Ara encara queda molt procés i molta gent afectada. Els veïns que ja estan reallotjats ho han estat en termes satisfactoris, però després de molts anys. Estaven preocupats perquè, allà on vivien, els habitatges s’estaven fent molt vells i no s’havien reparat, sobretot els que eren de lloguer, i el pas als nous edificis ha tardat molts anys”, rebla Agelet.

L'entrada Onze casetes per preservar la memòria de la Colònia Castells ha aparegut primer a Carrer.

Un periple llarg i penós

Can Ricart era una d’aquestes darreres fàbriques, i representava com cap altra la magnitud i la trajectòria ininterrompuda de la Barcelona industrial des dels temps del vapor fins a la ciutat digital del 22@. Empreses i treballadors van sobreviure fins al 2005, quan van ser desallotjats per enderrocar tot el recinte per l’afectació d’un pla urbanístic. Però finalment, després d’una llarga, complexa i enverinada disputa d’interessos entre l’Ajuntament de Barcelona obcecat per la transformació urbanística, els propietaris delitosos amb el negoci immobiliari, i ciutadans compromesos i entossudits en la protecció del patrimoni arquitectònic i la memòria industrial, tot va canviar: la Generalitat de Catalunya va protegir el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el Consistori va rectificar el planejament i la fàbrica va passar a mans municipals.

Aleshores es va iniciar un llarg i penós periple a la recerca d’uns nous usos que aportessin els recursos econòmics per emprendre una costosa rehabilitació, atesa l’exigència obligada per l’elevat grau de protecció patrimonial i la dimensió del conjunt. La primera proposta va ser La casa de les llengües, que era una herència del Fòrum de les Cultures. L’austeritat i les retallades d’Artur Mas la van desactivar, i la crisi econòmica acabaria per arxivar-la de forma definitiva. Després de diverses propostes fallides, l’Ajuntament va acordar cedir el gruix del recinte a la Universitat de Barcelona per ubicar-hi el Campus de les Arts: un equipament per a la recerca i la innovació a l’entorn de les diverses escoles superiors d’art. Però els fons per finançar les obres de rehabilitació, procedents dels Feder europeus i de l’1,5% cultural per a la rehabilitació de patrimoni del Ministerio de Fomento, no arribaven. Mentrestant, el conjunt d’edificis apuntalats fa més de 10 anys que es troben al límit, igual que la paciència de tots plegats.

Usos socials i culturals

Can Ricart porta 16 anys en situació d’abandó, des que van ser desallotjades les últimes empreses industrials. En aquest temps s’ha desenvolupat el 22@ més empresarial, amb oficines i infraestructura urbana, però ha faltat equilibrar-lo amb usos més socials i lligats a la cultura, que aportin cohesió urbana i diversitat funcional. Aquest és un dels dèficits que ha de corregir la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del sector 22@, que està a punt de ser aprovada.

Can Ricart és de nou la gran oportunitat que no pot esperar més. La paciència dels ciutadans tampoc!

L'entrada Can Ricart, la paciència al límit! ha aparegut primer a Carrer.

Els diners municipals aprovats van destinats a la urbanització de l’entorn de l’edifici, i encara que la voluntat és integrar-lo en el futur parc de la Sagrera, que servirà per arranjar l’espai i recosir els districtes de Sant Martí i Sant Andreu, la realitat és que del projecte de tres fases només se n’ha aprovat la fase prèvia, la dels treballs d’adequació. La proposta és convertir la Torre del Fang en un centre de dinamització del futur parc lineal de la Sagrera i d’interpretació dels antics pobles de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, però no hi ha ni calendari tancat ni pressupost aprovat, només una previsió que pot canviar i que fa pensar que l’edifici històric haurà d’esperar com a mínim fins al 2024 per ser rehabilitat.

Adéu al mur del carrer del Clot

A final de l’abril passat la comissió de govern aprovava el conveni de col·laboració amb la societat Barcelona Sagrera Alta Velocitat SA, que és la que s’ha d’encarregar de fer les obres d’urbanització i d’infraestructures necessàries coordinant-se amb la regidoria d’Ecologia, Infraestructures, Urbanisme i Mobilitat. Les obres, que havien d’haver començat a principi d’octubre i que tenen una durada de tres mesos sobre el paper, consisteixen a eliminar el mur del carrer del Clot i substituir-lo per una tanca perquè es pugui veure l’interior de la llosa que sosté la Torre del Fang i s’evitin les ocupacions de l’edifici. Es busca fer accessible l’espai des del carrer amb escales i rampes molt reduïdes, i per fer-ho possible s’haurà de salvar el desnivell actual i també dignificar la zona amb sauló i vegetació.

El president de l’Associació Veïnal de la Sagrera, Jaume Matas, explica que la idea és fer d’entrada una mica el que s’ha fet amb el parc de les Glòries, és a dir, crear espais de lleure temporals amb taules de ping-pong, bancs i pistes de bàsquet i d’atletisme perquè la ciutadania hi pugui accedir mentre es culmina la urbanització de tota la zona. Avança que el projecte negociat a grans trets durant el 2019 en una taula de treball entre les Administracions i les entitats veïnals i culturals de la Sagrera, Navas i el Clot “contempla que l’edifici de la Torre del Fang i la zona exterior d’horts urbans i vinyes esdevindrà un equipament compartit amb Sant Andreu i Sant Martí”. La futura Casa del Parc tindrà un espai d’exposicions i d’experimentació, i també coordinarà les activitats històriques del passat rural de Barcelona.

L’allargada ombra de l’AVE

És un miracle que la Torre del Fang s’aguanti dreta, i si encara ocupa un discret raconet a la cruïlla d’Espronceda amb Clot, on passa desapercebuda als ulls de la majoria dels vianants oblidada darrere un mur i un munt de grafits, és gràcies a les mobilitzacions veïnals. Ignorada pels diferents governs municipals, la seva és una història de dissort a mitges perquè s’ha pogut salvar de la piqueta in extremis i les finestres barroques tapiades mantenen en secret el seu interior fet malbé. Com una vella dama, el pas del temps ha fet estralls en la seva pell obrint esquerdes en les delicades parets de maons d’argila, però contra tot pronòstic segueix dempeus.

Des que va tancar als anys vuitanta com a centre de normalització lingüística, recursos pedagògics i arxiu de Sant Martí, ningú ha estat capaç de donar-li un ús alternatiu per la seva delicada construcció, que dificulta qualsevol remodelació. L’arribada de l’AVE a Barcelona va suposar un punt d’inflexió per a l’edifici. Amb la construcció del túnel es va plantejar traslladar-lo a l’altra banda d’Espronceda, però la seva mateixa estructura de fang feia l’operació impossible. La decisió dràstica va ser enderrocar-lo, però l’anunci va posar en peu de guerra les entitats veïnals, amb la plataforma AVE pel Litoral i el seu incombustible president, Pere Vallejo, al capdavant.

La forta resistència veïnal que va generar el projecte inicial de construcció del túnel de l’AVE pel carrer de Mallorca va obrar el miracle: no només es va rectificar el traçat construint el túnel a més fondària per estalviar vibracions als edificis, sinó que també es va aconseguir fer retrocedir l’entrada al túnel i construir una gran llosa per sostenir la Torre del Fang. A canvi, l’edifici va haver de suportar estoicament que el seu exterior es convertís durant anys en magatzem de mals endreços d’Adif. D’aquells temps només queden les ferides de les bigues de ferro que la travessen per subjectar-la a l’estructura.

Un edifici de llegenda

Des de final del segle XIX, l’edifici ha compartit paisatge amb les vies del tren i també, des dels anys quaranta fins a final dels vuitanta del segle passat, amb el veïnat de les barraques de la Perona. Encara que sorprengui, la Torre del Fang té un passat rural de llegenda i la història de l’antic poble de Sant Martí de Provençals no es podria explicar sense ella. Alguns historiadors apunten que el 1559 ja s’esmentava l’edifici però amb un altre nom, Torre de la Verge Maria, i que l’escut del Comtat de Barcelona de la porta principal fa pensar que la construcció ja existia al segle XII.

L’edifici va ser propietat de la família de Galzeran de Gualbes, mercader i banquer del segle XIV. També Joan Amades ubica la masia com l’escenari de la llegenda romàntica del Cor Menjat protagonitzada per Dolça de Provença, que va arribar a Barcelona l’any 1112 per casar-se amb el comte Ramon Berenguer. Dolça va passar llargues temporades a la Torre del Fang i es va enamorar d’un trobador, a qui el comte va matar. La dona es va menjar el cor del seu estimat sense saber-ho i quan es va assabentar de la notícia va deixar de menjar fins a la mort.

L'entrada El rescat de la Torre del Fang es fa esperar ha aparegut primer a Carrer.

Patrimoni i memòria industrial

Amb el pas del temps i la desaparició de les nombroses fàbriques, la memòria i el patrimoni industrial de l’Eixample s’han anat oblidant, fins al punt que les noves generacions desconeixen que l’Eixample -com gairebé tot el teixit urbà de Barcelona- va acollir espais productius. El poc interès per la conservació de destacats edificis industrials ha fet desaparèixer qualsevol record d’importants indústries i també de mitjanes i petites empreses de nombrosos rams -químiques, metal·lúrgiques, d’arts gràfiques i tèxtils, entre moltes altres-.

L’èmfasi posat en la valoració de l’arquitectura modernista, sobretot residencial, també ha ajudat a aquesta pèrdua de patrimoni i memòria, sense reconèixer que van existir, i encara existeixen, edificis fabrils poc estudiats que tenen un notable valor arquitectònic. Per tant, és necessari recuperar molts dels espais fabrils que sovint van ser grans peces de valor arquitectònic més enllà del modernisme, i també els ubicats a l’interior d’illes, en una tipologia propera a les tradicionals cases-fàbrica de Ciutat Vella.

En paral·lel, cal recuperar, també, la memòria fabril, productiva, tècnica i del món del treball, així com de les reivindicacions laborals, formalitzant un programa de patrimoni i memòria industrial, vetllant per la conservació de les que resten en peu i fent un catàleg de les peces perdudes.

El patrimoni amagat

En els barris de l’Eixample s’amaguen elements d’interès patrimonial i de memòria, tant en les parts més centrals de la trama Cerdà com en aquells barris i espais que s’endinsen i ocupen el que foren barris dels antics municipis. Encara no hem recuperat del tot la memòria d’antigues entitats, com ara cooperatives, ateneus, teatres, seus de sindicats i agrupacions obreres, cases del poble, centres hospitalaris, clíniques, dispensaris o escoles. Actualment, encara és difícil aconseguir conservar alguns elements en peu. Un cas clar és el de l’edifici de l’antiga Cooperativa Barcelonesa, una de les més importants de l’Esquerra de l’Eixample i de Barcelona, situada al carrer d’Urgell, 176, en perill de desaparició i ara reivindicada pel veïnat.

Hem oblidat antics espais com els passatges, alguns força deteriorats -com el de Sant Antoni- o modificats -com el de la Concepció o el Mercader-, i antics carrers, camins i noms de barris -el Barri Batlló o el Poblet- engolits per la trama Cerdà. També desconeixem les formes d’habitatge popular de les primeres dècades del segle XX, conformades per un bon nombre de passadissos a l’interior d’illa de cases benestants, i fins i tot els molts indrets plens de barraques ubicats, a la primera meitat del segle XX, a barris com l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc.

Pocs veïns de l’Eixample i de Barcelona en general tenen memòria dels edificis religiosos instal·lats a la trama Cerdà d’ençà de final segle XIX, uns d’antics i d’altres de nova construcció; molts totalment desapareguts i d’altres que, conservats, han canviat d’ús. Alguns amaguen elements patrimonials traslladats de Ciutat Vella, com les actuals parròquies de la Concepció i de Montsió, i el claustre del convent de Jerusalem, que, ubicat a Ciutat Vella, es va traslladar a l’edifici que el 1870 l’Hospital de Sant Joan de Déu va construir al carrer de Muntaner, i que encara es conserva a l’interior de l’actual Escola Sant Miquel, que a final del segle XIX va substituir l’hospital.

L’arquitectura oblidada

Més enllà del Quadrat d’Or, molts barris de l’Eixample reuneixen una arquitectura domèstica força interessant i representativa dels models estilístics aplicats als conjunts de cases de veïns a partir de la dècada dels anys 1920 i fins avui. Aquests edificis representen un ampli repertori en què destaquen obres que caldria estudiar, rehabilitar i conservar com a prova i memòria de la diversitat edificatòria de l’Eixample i les diferències arquitectòniques i socials que la trama Cerdà ha possibilitat al llarg del temps. Igualment s’ha de recuperar la memòria dels conjunts de serveis i equipaments desapareguts o altament modificats dels que se n’ha perdut la memòria.

Reconstruir el passat i la història perduda dels llocs, reconèixer el patrimoni i recuperar la memòria dels esdeveniments i la de les persones que van viure als barris de l’Eixample ens porta a la revisió del Catàleg de Patrimoni i el de Memòria Històrica i Democràtica, per poder explicar la història de l’Eixample més enllà del Quadrat d’Or.

Esdeveniments i llocs de memòria

En els més de 150 anys d’història dels barris de l’Eixample s’han succeït esdeveniments socials, culturals i polítics que no sempre són reconeguts amb elements de memòria. Tot i la tasca realitzada els darrers anys, a la part perifèrica de l’Eixample encara n’hi ha molts que haurien de ser senyalitzats. Alhora, entre els habitants que van néixer i viure en aquests barris hi ha persones que van destacar per les seves activitats socials i polítiques, el seu pensament o les seves aportacions a la ciència o el món de la cultura. Però, més enllà dels grans personatges reconeguts en escultures o plaques commemoratives, pocs d’ells han estat reconeguts en les poques senyalitzacions que hi ha als carrers allunyats del centre de l’Eixample.

L'entrada El patrimoni de l’Eixample, més enllà del Quadrat d’Or ha aparegut primer a Carrer.

Horta i els ‘beneficis’ del PGM

La modificació del PGM del casc antic d’Horta, la plaça Bacardí, els carrers de Campoamor i Salses, i els àmbits discontinus de les cases dels Periodistes -a Can Baró i la Font d’en Fargues- es va aprovar el gener del 2019. L’elaboració del PGM havia suposat l’afectació de moltes places del barri històric d’Horta. Però com que en aquests anys el PGM no s’havia executat, “això ha suposat que els propietaris no poguessin enderrocar les cases i, gràcies a això, edificis històrics s’han conservat fins als nostres dies”, exposa Dolors Canudas, arquitecta i membre del grup de treball d’urbanisme i arquitectura d’El Pou, el Grup d’estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Amb la modificació del PGM, les cases han passat d’estar afectades a protegides. Malgrat aquest primer pas que representa una actuació de millora com a conjunt, El Pou considera que l’àmbit és insuficient i la protecció d’algunes peces també. Per això, va presentar fins a 70 al·legacions d’edificis, molts d’ells sense protecció i que, segons Canudas, s’haurien d’haver inclòs -i que no van ser acceptades-.

Gràcia, pendent de la modificació

El desembre del 2020 es va aprovar el Pla especial per a la protecció del patrimoni del nucli històric de Gràcia -la modificació del de l’any 2000-. “Quan vam voler salvar les casetes del carrer de l’Encarnació i l’alzina d’una operació immobiliària, vam assumir que no es podien fer modificacions puntuals, sinó que s’havia de refer el pla”, exposa Toni Ramon, membre de la plataforma Gràcia cap a on vas? Aquesta entitat fa una valoració general positiva del pla perquè “s’ha incrementat la protecció, no només d’edificis concrets, sinó de patis i jardins de les finques catalogades”. “Però voldríem que s’hagués creat una comissió de seguiment amb presència del moviment veïnal”, comenta Ramon.

Gràcia cap a on vas?, el Jardí del Silenci, Salvem l’Alzina i l’Associació Veïnal de la Vil·la de Gràcia han presentat al·legacions en què reivindiquen que les finques que s’inclouen en el conjunt de protecció són insuficients, demanen l’augment dels anomenats conjunts arquitectònics i critiquen la manca de protecció d’edificis moderns, dels comerços tradicionals i d’alguns edificis industrials. La modificació del PGM es troba actualment en estat d’aprovació inicial i les al·legacions es resoldran el pròxim mes de desembre. Un cop l’Ajuntament de Barcelona doni una resposta, caldrà portar-lo al Ple perquè s’aprovi per majoria absoluta.

Ciutat Vella, un conjunt desprotegit

El districte de Ciutat Vella no té actualment cap pla que el protegeixi com a conjunt patrimonial, a diferència de qualsevol ciutat europea. Segons Artigues, això es pot explicar perquè “els quatre barris que el conformen són molt diferents entre ells”. “A més, determinats ambients de l’activisme vinculen el patrimoni amb l’expulsió de residents, ja que no hi ha un control dels processos especulatius”, exposa. L’any 2018, un grup de persones vinculades al patrimoni -Artigues entre elles- va presentar al Districte de Ciutat Vella una proposta de declaració de conjunt protegit, que no va tenir més transcendència. “Si Ciutat Vella té una unitat urbanística diferenciada i espais urbans amb valors històrics, per què no pot tenir una protecció de conjunt especial, com l’Eixample?”, es pregunta l’arquitecte. La protecció com a conjunt permetria, segons l’expert, fer una política de protecció integral i possibilitaria la modificació del PGM pel que fa als sostres edificables que s’atorguen en forma de remuntes superiors als sostres existents en edificis catalogats.

Resultat de la pressió veïnal

L’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa també demana des de fa tres anys la creació d’un pla especial per preservar edificis del nucli antic del barri que ara no estan catalogats. Segons fonts municipals, s’estan duent a terme els estudis previs, el que s’anomena auscultació, i l’objectiu és que, quan s’acabi el de Gràcia, es comenci amb el d’un altre districte. Joan Termes, president de l’AV d’Horta; Santi Serra, president de l’AV de Sant Andreu de Palomar, i Toni Ramon, de l’AV de Gràcia, coincideixen en afirmar que sense la pressió dels moviments veïnals els plans de protecció dels nuclis històrics no s’haurien realitzat.

La Llei del 1993 i el PGM del 1976

El patrimoni de la ciutat de Barcelona està protegit per la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya del 1993, que parteix d’un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i en la qual s’estableixen tres categories de protecció, comunes a béns mobles, immobles i immaterials: els béns culturals d’interès nacional, els béns catalogats i la resta de béns integrants de l’ampli concepte de patrimoni cultural.
També està vigent el Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976, que consisteix en l’ordenació urbanística de Barcelona i el seu voltant. El pla dona la mateixa condició de nucli antic a qualsevol dels barris sense tenir en compte la seva idiosincràsia. El PGM contempla vies molt àmplies perquè “es va realitzar en un moment en què la comunicació viària i l’accessibilitat de l’automòbil eren les prioritats”, recorda Dolors Canudas, d’El Pou d’Horta.

L'entrada Plans de protecció dels nuclis històrics, necessaris però insuficients ha aparegut primer a Carrer.

El concepte clàssic del patrimoni cultural es va ampliar primerament gràcies a la intervenció del món acadèmic i dels organismes internacionals com la Unesco, ja superats sobretot gràcies a la societat civil que ha pres partit davant dels conflictes, de tal manera que el focus de l’atenció de l’objecte de protecció s’ha desplaçat també envers els processos i les raons pels quals els monuments, els conjunts urbanístics i els objectes, així com els sabers, els oficis tradicionals, les múltiples expressions de la cultura i els espais naturals, arriben a ser reconeguts com a patrimoni cultural.

Actualment podem dir que el patrimoni ja ho és tot: fem una política patrimonial quan ens oposem a la mercantilització dels béns culturals, quan preservem el comerç de proximitat, quan defensem el dret dels ciutadans a viure en el centre de la ciutat, quan ens oposem a la gentrificació, quan denunciem una operació urbanística que suposa la manipulació i destrucció d’un patrimoni i quan defensem el patrimoni natural.

La conflictivitat en la gestió

La realitat a la nostra ciutat i al nostre país, però, ha estat sempre molt diferent de la projectada per la cultura de les socialdemocràcies europees i pels organismes internacionals. L’especificitat del cas de Barcelona, amb un dèficit històric com a conseqüència d’haver ajornat l’aprovació del Catàleg del Patrimoni del 1979, tres anys desprès de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, va posar sobre la taula la contradicció jurídica entre els drets del sostre edificable i la preservació patrimonial, l’origen de la majoria dels conflictes de patrimoni que pateix la nostra ciutat.

La LPCC 9/1993 assignava a la Generalitat de Catalunya la declaració i custòdia dels Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), mentre que cedia als ajuntaments la competència en la catalogació dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de nivells de protecció. Quan les competències “exclusives” en matèria de Cultura i Patrimoni són traspassades a la Generalitat amb l’aprovació de la Llei orgànica 6/2006 de Reforma de l’Estatut, ja s’ha consolidat el concepte de “competència delegada” a les administracions locals o ajuntaments, sense disposar d’assignacions pressupostàries concretades per llei. Una forma clara d’alleugerir la càrrega de l’administració autonòmica de la Generalitat, que en el fons ha conduït a l’absentisme a què estem ja habituats en altres camps com l’habitatge.

Tanmateix, l’arribada de la crisi econòmica a partir del 2011 i els canvis legislatius tendents a la liberalització de l’economia, la contenció de la despesa de les Administracions, les modificacions de la Llei del Patrimoni Cultural Català del 1993 -especialment la modificació de l’article 28 que prohibia expressament la privatització dels BCIL de les Administracions, amb la Llei 5/2012, del 20 de març-, i la possibilitat de reclamació del sostre edificable o del lucre cessant del BCIL, van aprofundir encara més la virulència dels conflictes urbans. Els casos més recents, com el de l’Escola Industrial, exemplifiquen els perills en què es troba el patrimoni: operació gestada el 2014, ens il·lustra com, amb els canvis legislatius realitzats, es feia possible traspassar usos o vendre propietats a entitats tant públiques com privades i reclamar el sostre edificable de les quatre illes de l’Escola Industrial amb la pèrdua de patrimoni, usos, espais lliures i zones verdes, i la conseqüent densificació de l’Eixample, conflicte que finalment la societat civil va saber aturar.

Un punt feble

La ciutat ha esgotat el seu territori i per tant les tensions especulatives es dirigeixen cap als punts més febles: els pocs espais lliures i el patrimoni edificat. La debilitat de la protecció del patrimoni els ha convertit en objectius prioritaris dels operadors urbanístics. Tanmateix, una creixent mercantilització i caricaturització del patrimoni, fruit del consum turístic més superficial, que fins fa poc semblava ser l’única garantia de protecció, l’han convertit en una important font d’ingressos i en una extracció de les plusvàlues que la societat havia atorgat a la col·lectivitat.

El clima d’obsolescència i desintegració dels clàssics mecanismes de protecció patrimonial, la pèrdua de recursos disponibles i el desinterès per la seva gestió, així com les ingerències d’interessos aliens, han estat una realitat tangible en el rerefons del conjunt de conflictes oberts a la ciutat. No es tracta només de la pèrdua de peces de valor històric o cultural, sinó de la pèrdua de població dels nuclis històrics, de les bombolles econòmica, immobiliària i turística, de les crisis subsegüents, i també de l’abandonament de les polítiques culturals, per ser lliurades en mans dels interessos especulatius nacionals i internacionals, que són els que fins ara han estat decidint sobre el futur del nostre patrimoni.

Calen canvis

Seran necessaris canvis legislatius tendents a recuperar la governabilitat de la ciutat, i també canvis urbanístics destinats a recuperar les plusvàlues generades per les inversions públiques i per les decisions patrimonials. Cal un canvi de model de ciutat per trencar amb la ja antiquada contraposició conservació-innovació, que va néixer en un clima cultural de principi del segle passat basat en el creixement infinit i que ha causat i segueix causant danys col·laterals a la ciutat. La conservació i la innovació no les podem seguir considerant com a dues opcions estètiques o filosòfiques contraposades. Noves descobertes tecnològiques, nous recursos estètics i visions culturals diverses i transversals han donat llum a noves pràctiques amb una millor capacitat per integrar la conservació i la innovació.

Cal recuperar la governança del patrimoni des de les Administracions i des de les institucions, generant organismes transversals entre la gestió de l’urbanisme i la cultura. Cal desplegar i dotar de recursos l’Agència Catalana del Patrimoni, crear un Institut Municipal del Patrimoni Cultural i promocionar la cooperació publicoprivada, similar als models anglosaxons, que permetin omplir aquest buit institucional i preveure’n la sostenibilitat econòmica.

RRR abans d’enderrocar

Restaurar, Rehabilitar i Reutilitzar són les tres erres del patrimoni. La protecció cal entendre-la com un factor fonamental en l’essència de la sostenibilitat: la Llei d’Urbanisme de Catalunya del 2004 defineix el desenvolupament urbà sostenible com la utilització racional del territori i el medi, i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions futures.

L’Agenda 21 de la Cultura és el primer document amb vocació mundial que aposta per establir les bases d’un compromís de les ciutats i els governs locals per al desenvolupament cultural sostenible. Parteix de la idea que la cultura realitza una contribució fonamental en el desenvolupament humà i aporta valors com la creativitat, la diversitat, la memòria o la ritualitat. Per aquest motiu, l’Agenda 21 de la Cultura del 2008 proposava integrar la cultura com un element fonamental del nostre model de desenvolupament. Cal rescatar la responsabilitat pública de decidir dels nostres dirigents sobre l’evolució del patrimoni de la ciutat, sobre allò que desapareix i allò que cal que perduri, i amb quin model gestionar els conflictes creixents.

Els nivells de protecció i els seus límits

Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). No es pot enderrocar. Requereix la inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Plan Especial o per iniciativa ciutadana, sol·licitant a la Direcció General del Patrimoni la incoació d’un expedient BCIN, previst a la Llei de Patrimoni. Els determina la Generalitat.

Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Cal una proposta d’inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Pla Especial, sol·licitant l’Ajuntament la declaració BCIL i després la ratificació de la Generalitat. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions als Pla.

Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic. No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Són parts d’edificis protegides -una façana, una escala…-. Proposats pels Plans Especials, són competència de l’Ajuntament. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

Nivell D. Bé d’Interès Documental. Pot ser enderrocat després de presentar i aprovar un estudi històric-arquitectònic. Hi ha l’obligació de documentar-los. Proposats pels Plans Especials, la iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

El catàleg. Els béns amb els nivells A,B,C i D estan inclosos en el Catàleg de patrimoni històric-artístic de l’Ajuntament, creat el 1979. Els de nivell A i B també formen part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

De què serveix? La Llei de Patrimoni ha donat a Barcelona certs resultats en la custodia dels BCIN, però no ha estat útil en la resta de nivells -que són la majoria dels béns protegits-, donat que no ha permès afectar als drets consolidats pel PGM del 1976 en matèria de sostre edificable. La realitat és que s’enderroquen béns de nivell B i C, sobretot els interiors, deixant la façana si el canvi d’ús ho exigeix -hotels i altres-, afavorint l’anomenat façanisme. Les últimes modificacions legislatives -Llei Òmnibus i Modificació del PGM- permeten la lliure circulació en el mercat immobiliari de béns catalogats públics i la possibilitat de reclamar el lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial, és a dir, allò que es podia haver fet segons el PGM i l’Administració no ha permès fer. Aquest és el marc en que s’han de situar els creixents conflictes actuals en matèria de patrimoni.

Antecedents del Catàleg de Patrimoni de Barcelona

1956. Llei de Sòl. Fixa que els municipis han d’aprovar llistats o catàlegs d’edificis que pel seu valor artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional no poden ser enderrocats.

1962. Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional. Amb categoria de pla parcial. Només constitueix un tràmit més en el procés d’obtenció de determinades llicències d’enderrocament.

1976. Pla General Metropolità (PGM). A través de la zonificació, assigna un sostre edificable i un rendiment econòmic a les parcel·les, excepte els sistemes bàsics. També obre la possibilitat de la redacció de Plans Especials, com els de Protecció del Patrimoni.

1979. Catàleg de Patrimoni Històricoartístic. Tampoc no resol la contradicció entre l’afectació urbanística i la protecció d’un element. Un edifici es pot descatalogar i enderrocar si existeixen “previsions de planejament d’interès públic prevalent”.

1993. Llei del Patrimoni Cultural Català. La Generalitat de Catalunya ja té la competència exclusiva en la matèria. Estableix dues categories de protecció -A i B- comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

2000. Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats als districtes. Segueixen sent paper mullat si no es fa una modificació del PGM ajustant el sostre edificable al dels béns catalogats.

2012. Llei Òmnibus. Modifica la Llei del Patrimoni del 1993 per permetre la privatització dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de béns catalogats.

2016. Modificació del PGM. Obliga a definir un planejament derivat en els edificis catalogats en discordança amb el PGM. Es calcula el sostre edificable i la possibilitat de reclamació del lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial.

L'entrada Els reptes de la conservació del bé comú ha aparegut primer a Carrer.