Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen i amb escassos lligams entre si. També havia de simbolitzar la gènesi del desgreuge amb un extraradi resignat a ser el calaix dels mals endreços de l’àrea metropolitana. Que l’alcaldessa Ada Colau se sumés a la imatge connotava un compromís inèdit de Barcelona amb les seves localitats veïnes, condicionades per ser la perifèria de la capital.

Una aliança inaudita

“Aquella foto estava molt ben pensada des del punt de vista simbòlic i mediàtic”, analitza José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. “Colau [BComú] acabava d’arribar al poder; compartia frontera amb algú d’una sensibilitat similar encara que fos d’un altre partit, com Núria Parlon [PSC], i els comuns tenien encara l’empenta de ser una força que es preocupava per les classes populars i les perifèries”, desgrana Mansilla. El context que descriu ja és passat, un cop diluïda l’efervescència de l’ascens d’ex-activistes al govern de Barcelona.

El component aglutinador de l’aliança inaudita de les cinc alcaldies va ser el mateix que continua definint bona part del cantó Besòs: l’alta concentració de població desfavorida en barris estancats en la desestructuració i la pobresa, a més de frustrats i estigmatitzats per llargs anys de desídia i incapacitat de les institucions per sufocar el cúmul més gran de penúries que s’amuntega a Catalunya.

Obligacions autoimposades

La teràpia de xoc per començar a intentar revertir la desatenció a la franja desvalguda de Barcelona i la seva conurbació es va anomenar Agenda Besòs, el motiu rere la instantània premeditada. El pla -concretat en 10 objectius i 50 línies estratègiques el 2018- aspirava a fer bascular inversions cap al flanc metropolità que s’ha sentit menystingut en comparació amb el del Llobregat. El llistat d’actuacions promogut per les alcaldies venia a ser un contracte d’obligacions que els ajuntaments s’imposaven, supeditat alhora a obtenir finançament d’instàncies superiors. Colau ho va sintetitzar marcant com a meta configurar “una nova centralitat” al voltant del riu.

“L’Agenda Besòs havia de donar visibilitat a la zona, però als nostres barris i ciutats ens vam adonar ja el 2019 que això ni funciona ni va enlloc. El document potser està ben treballat en alguns aspectes, però, sense inversió, és un document buit”, critica el president de la recentment constituïda Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, Pepe Sánchez. L’aparició de la plataforma que agrupa moviments associatius de les cinc localitats evidencia que l’esperança de fer contrapesar les desigualtats internes a Barcelona i la seva rodalia no s’ha materialitzat. La mateixa Agenda Besòs quantificava que 16 dels 25 barris més vulnerables a l’àrea metropolitana barcelonina s’apilaven a les rodalies de la desembocadura del Besòs. Res fa suggerir que les estretors s’hagin atenuat.

“El que ha canviat és que un seguit de persones han començat a trucar a portes, a fer-se notar i a dir que el Besòs no és només un dormitori ni estem per solucionar el problema a la gran àrea”, postula Sánchez. Mansilla hi coincideix: “S’ha projectat sobre la zona i des de fa dècades tot allò que Barcelona no volia per a ella. És la catifa sota la qual escombrar tot el que no ens agrada veure”.

Full de ruta

Les alcaldesses i l’alcalde van situar la reducció dels índexs de pobresa com a prioritat, i van fixar el 2020 com a horitzó per recollir fruits. Quan van tornar a ajuntar-se el 2017 per presentar les grans línies del full de ruta, van parlar també de crear un gran parc adjacent a les Tres Xemeneies, acondiciar la llera del Besòs que dona a Barcelona, revitalitzar els polígons industrials, ampliar els passos per a vianants i ciclistes entre una banda i l’altra del riu i programar una festa entre les cinc ciutats per forjar una identitat compartida. El cert, però, és que bona part de les previsions no han deixat de ser intencions sense gaire concreció, reformes a mig fer i pendents d’execució o idees de les quals no n’hem sabut res més.

L’emblema de tot plegat ha de ser la remodelació de les Tres Xemeneies i els terrenys que les encerclen. Tot i dissenyar un pla director urbanístic i un hub del coneixement i de la pau de caràcter internacional per reconvertir l’antiga central, la fita continua en el terreny dels desitjos més que en el dels resultats tangibles, sotmès a vaivens -l’últim, el pol audiovisual que la Generalitat de Catalunya ambiciona instal·lar-hi- i vist amb recel per col·lectius veïnals, que temen un pelotazo urbanístic amb 1.844 habitatges i empreses altament tecnificades que es desentenguin de les urgències socials dels voltants.

Privacions enquistades

Més flagrant resulta encara que les privacions continuïn enquistades a la vora del Besòs, atiades pel trasbals de la pandèmia. N’hi ha prou amb sobrevolar alguns fets recents: la mort d’una parella mentre intentava escalfar-se en un camp de barraques a Montcada i Reixac; el crit d’alerta pels desnonaments freqüents a barris com Ciutat Meridiana i Sant Roc; el desallotjament de desenes de subsaharians que malvivien des de fa anys en una nau abandonada a Badalona; el perpetu estancament del projecte per desallotjar i enderrocar el malmès bloc del carrer de Venus a la Mina, o l’amenaça sempre latent de la contaminació, com fan palès les sentències contra la cimentera de Montcada i la troballa d’antics residus industrials potencialment cancerígens que mantenen tancat un tram de platges entre Sant Adrià i Badalona.

Una consigna d’una manifestació recent contra la inseguretat i l’infrahabitatge al barri del Besòs i el Maresme venia a condensar el malestar. “Som barri obrer, no el vostre traster”, s’hi cridava. “Sempre som el cosí pobre. Les millores que arriben fins al 22@ no entren al nostre barri”, protesta Tareixa Pardo, membre de l’Associació de Veïns del Maresme.

Per a Mansilla, les persistents angoixes del Besòs són el resultat d’anys arraconant-hi adversitats. “No és res que s’arregli d’un dia per un altre, ni tan sols en dècades. Necessita empenta, atenció continuada, molts diners i protegir la gent que hi viu d’altres sotracs que, com les crisis econòmiques, fan que acabi sent oblidada”, prescriu l’antropòleg.

Crítiques a Barcelona

En comptes de compenetració, els últims sis anys han demostrat més bé que l’Ajuntament de Barcelona té més capacitat financera per abordar les emergències que les poblacions veïnes, menys acabalades. Mentre la capital s’ha dotat del seu pla de barris amb 150 milions d’euros de fons propis, no ha existit una transferència equiparable d’ajuts de la Generalitat o l’Àrea Metropolitana a la corona nord de Barcelona.

Precisament, els ajuntaments de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià van queixar-se el 2021 de les mancances del Consorci del Besòs, l’òrgan cridat a articular una governabilitat col·legiada per impulsar reformes més enllà de les fronteres dels termes municipals. La crítica va acabar assenyalant l’Ajuntament de Barcelona, tot un símptoma que l’aparença d’unitat del 2016 no s’ha cultivat prou.

No obstant això, l’ingrés de la Generalitat al Consorci ha revifat les expectatives perquè l’eix Besòs torni al primer pla. “Ens en congratulem, perquè ja avisàvem que l’organisme està buit de contingut”, apunta Sánchez. El moviment veïnal, però, urgeix concrecions i no quedar-se només en les fotos.

El veïnat s’autoorganitza

Set federacions, entitats i plataformes van constituir el novembre passat a Badalona la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Els seus objectius, “treballar per la construcció d’una governança metropolitana de l’eix del Besòs des del teixit veïnal”, “consensuar una planificació estratègica” i “desenvolupar projectes coherents amb les necessitats i potencialitats dels barris” de la zona. “Sense justícia espacial, la urgència social i la vulnerabilitat es distribueixen desigualment en el territori”, asseguren en el seu comunicat, on assenyalen que el Besòs acumula baixos nivells de formació i de renda, una menor esperança de vida, altes taxes d’atur i condicions de vida més difícils. La coordinadora té l’antecedent de les Jornades Veïnals de l’Eix Besòs del 2020, que ja van abordar problemes d’urbanisme, patrimoni, infraestructures i mobilitat; habitatge, vulnerabilitats i emergències socials; sistema productiu i formació; salut i medi ambient; i polítiques de gènere i igualtat. El 2021 es van començar a formar taules tècniques amb equips dels cinc ajuntaments implicats i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La coordinadora la formen les federacions veïnals de Barcelona (Favb), Badalona (FAVB), Santa Coloma de Gramenet (FAVGram) i Montcada i Reixac (FAVMir), l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma per la conservació de les tres xemeneies, i la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Redacció

L'entrada Una foto fixa de pobresa al voltant del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

Ha estat confeccionat pels tècnics de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona utilitzant dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2019, i estan agrupades per seccions censals.

S’han comparat totes les dades per mesurar les desviacions respecte a la mitja: en blau, apareixen les rendes més baixes; en vermell, les més altes; en groc, les mitges; en verdós, les mitges baixes; i en taronja, les mitges altes.

La gran taca blava a banda i banda del traçat del riu Besòs corrobora les desigualtats amb Barcelona, que manté majoritàriament rendes mitges al centre i altes als barris alts del districte de Sarrià-Sant Gervasi.

El mapa interactiu està disponible a: https://taulaurbanisme.org/maps/renda-bcn-besos.

L'entrada Els colors de la desigualtat: mapa de la renda a Barcelona i els municipis del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

En les grans àrees metropolitanes apareixen desigualtats extremes. Són grans concentracions de població on conviuen persones amb una posició econòmica molt diferent. La dinàmica de les metròpolis tendeix a la diferenciació territorial. Un dels seus efectes és la segregació per nivells de renda. Un element que juga un paper clau en aquesta història és, sens dubte, el del preu de l’habitatge, que és producte de les dinàmiques del mercat i les polítiques d’habitatge. Els més rics sempre poden triar on volen anar i, habitualment, opten per espais excloents.

Barcelona té la renda més alta…

Que a la conurbació barcelonina hi ha barris rics i pobres es pot constatar amb una simple passejada. Ja teníem estudis que mostraven desigualtats entre els barris de Barcelona i entre la ciutat i la seva perifèria immediata. Ara, disposem d’una eina més precisa, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a partir de la informació de l’Agència Tributària. És possible que no capti l’activitat submergida, però la pintura general és molt bona. Les estadístiques de renda tenen dificultats per captar les més altes -que es poden camuflar de diverses formes-, i també les més baixes. En aquest cas, la informació ve per seccions electorals i permet situar molt bé les desigualtats en l’espai. No totes les persones que voten en una mateixa taula tenen la mateixa situació econòmica, però en tractar-se d’àrees petites, el resultat és prou representatiu. Cal assenyalar que les dades de les rendes més altes estan topades: a les seccions de més ingressos els assignen 32.183 euros de renda familiar el 2019. Això impedeix conèixer si hi ha seccions on la renda real és molt superior a aquesta quantitat.

Amb les dades del 2019, la primera evidència és que la renda mitjana de Barcelona (16.894 euros) és clarament superior a la de la resta de municipis: Montcada i Reixac (12.684), Badalona (12.440), Sant Adrià de Besòs (11.233) i Santa Coloma de Gramenet (10.779). Però una mitjana amaga moltes coses. Cal analitzar les diferències entre els que guanyen més i els que guanyen menys. No és el mateix que uns guanyin un 30% més que uns altres o que ho facin dues, tres o cinc vegades més. Les desigualtats tenen graus. Encara que les rendes més altes estiguin topades, l’ordre de desigualtats entre les seccions més riques -els 32.183 euros- i la més pobra -una secció de Badalona on la renda mitjana és de 5.120 euros- és més de sis vegades superior.

…i més desigualtat

El més significatiu és veure els extrems. Les seccions de rendes més altes se situen totes als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (21) i les Corts (4) de Barcelona. Per contra, la majoria de seccions en rendes inferiors als 10.000 euros estan a l’àrea del Besòs: als districtes barcelonins de Nou Barris (23), Sant Andreu i Sant Martí (7 a cadascun); a Santa Coloma (37), Badalona (25), Sant Adrià (7) i Montcada i Reixac (3). A la resta de Barcelona, només Ciutat Vella té 15 seccions amb aquest nivell de renda. Si tenim en compte el pes d’aquestes àrees pobres en el conjunt del seu territori, les majors concentracions de zones molt pobres representen el 37,5% a Sant Adrià, el 26,3% a Santa Coloma, el 19,6% a Nou Barris i el 16,2% a Badalona.

Si comparem la diferència entre les àrees riques i pobres, Barcelona és la població més desigual, seguida de Badalona, on coexisteixen zones amb rendes relativament altes (18.720 euros) amb altres de molt baixes. La resta de municipis presenten un índex de desigualtat moderat, donat que en tots ells només hi trobem àrees de rendes baixes. Santa Coloma, la ciutat de menor renda, és també la més homogènia -la seva renda més alta se situa en 12.252 euros-.

Un plantejament metropolità i social ambiciós

Tenim dos problemes relacionats: el de les desigualtats i el de l’extrema pobresa. El segon és producte del primer. És una situació que genera molt patiment, que impedeix a moltes persones garantir-se un nivell de vida digna, estabilitat vital. Però no podem perdre de vista que bona part de la seva situació és producte de desigualtats diverses, fruit de les normes i polítiques institucionals, d’una protecció de drets desigual -com en el cas de l’habitatge i el món laboral-, de mecanismes discriminatoris -com els que hi ha en el sistema escolar-, de polítiques públiques inadequades. Hem de ser conscients que som davant una gran crisi social i ecològica. I el Besòs és un dels espais on aquestes es manifesten amb més desigualtats. Fer front als seus problemes no es pot fer només en l’àmbit local: requereix un plantejament metropolità i social més ambiciós.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Mala peça al teler davant la crisi social i ecològica ha aparegut primer a Carrer.

Bretxa social

“És un llegat històric malaurat que ens ha deixat el franquisme, la bretxa social en barris que van ser construïts amb pressa per reallotjar el barraquisme, perifèrics i abandonats, on molta gent va acabar essent propietària de pisos privatitzats a preus relativament còmodes, però amb problemes estructurals i derivats de la construcció amb ciment aluminós i la manca d’aïllaments tèrmics, que ara no poden afrontar”, remarca Ramos. Una trampa que el portaveu veïnal creu que deixa en una situació encara més vulnerable molts veïns de la Pau i el Besòs-Maresme.

Fins ara, afegeix Ramos, “les entitats veïnals i les plataformes s’han centrat gairebé exclusivament a reclamar lloguers assequibles i a intentar impedir el desnonament de famílies vulnerables, però tenim un gruix de gent en aquests barris que tenen un problema molt greu: són propietaris, sí, però vulnerables, que no poden afrontar econòmicament la rehabilitació de casa seva, amb el perill que suposa continuar vivint-hi”. Ramos també denuncia que les ajudes a la rehabilitació habilitades per les Administracions “no arriben a la població de renda baixa perquè les condicions són inaccessibles, de manera que van a altres propietaris i fugen dels barris perifèrics. És un bucle, renda baixa, pisos degradats, barrera administrativa”, lamenta.

Seguretat, bancs i fons d’inversió

La seguretat dels habitatges és una altra bomba de rellotgeria. Les ocupacions de pisos que estaven en mans dels bancs i dels fons d’inversió per part de màfies, que ara els relloguen a persones vulnerables, “està produint un deteriorament accelerat del parc de pisos en aquests barris”. I és que, com denuncia la Tareixa Pardo, vocal d’habitatge de l’Associació de Veïns i Veïnes del Maresme, “a la Pau i al Besòs no hi falta habitatge, sinó que hi ha hagut una espoliació i segrest de les finques per part dels grans tenidors i de les màfies”.

Una situació davant de la qual l’entitat veïnal reclama que l’Ajuntament de Barcelona faci “un recompte de pisos i locals i un cens de qui els ocupa, i si són persones en situació vulnerable, que els tramitin el lloguer social. En cas contrari, o les entitats passen els pisos a lloguer social o han de ser expropiats immediatament per passar al parc públic d’habitatge”, sentencia Pardo. De fet, en totes les comunitats de veïns del barri del Besòs-Maresme s’hi comptabilitzen entre un i set pisos ocupats. Per la seva banda, el vicepresident de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs també alerta que la resta de veïns dels edificis “també es veuen perjudicats, perquè les comunitats no es poden fer càrrec dels desperfectes i mal ús dels espais”, a més de la inseguretat que suposen les activitats delictives que s’hi desenvolupen.

Rehabilitació purament estètica

A partir de l’any 1991, tant a la Pau com al Besòs-Maresme es van fer algunes intervencions en pisos afectats, però, com recorden el Camilo i la Tareixa, “van ser només reformes de mínims, gairebé purament estètiques, que no contemplaven com evolucionaria l’edifici ja afectat per aluminosi. D’aquí que aquesta crisi de l’habitatge hagi estat gairebé programada; es coneixia perfectament com evolucionaria el deteriorament”. I amb la crisi econòmica del 2009, bancs i fons d’inversió van quedar-se amb molts immobles de propietaris que no podien pagar. I és aquí quan l’abandonament es va accelerar. “Són barris que si no són atesos urgentment, hi desapareixerà la zona obrera i només quedarà espai per a habitatges no accessibles de constructores. La història dels barris també està en joc”, alerten els dos activistes veïnals.

Quaranta anys de bretxa social

El barri del Besòs-Maresme apareixia als anys setanta entre les zones amb una bretxa social més gran de tota la ciutat, i quaranta anys després els indicadors de vulnerabilitat són els més alts de Barcelona. Rendes baixes, grau d’instrucció baix -només el 12% dels veïns tenen formació mitjana, molt per sota del 30% de mitjana de la ciutat- i el percentatge de població nouvinguda és dels més alts. Una combinació que s’agreuja, explica el moviment veïnal, per la seva “condició de barri limítrof abandonat per l’Administració”. El barri no té escola d’adults -la van tancar-, ni una escola bressol, que Tareixa Pardo considera que “ajudaria la conciliació familiar en un barri amb rendes baixes i precarietat laboral”. “La pobresa està desatesa i, a més, penalitzada”, rebla.

L'entrada La Pau i el Besòs-Maresme, dos barris amb l’habitatge espoliat ha aparegut primer a Carrer.

El Besòs i el Maresme és un dels barris de la ciutat amb la taxa d’atur més alta i amb l’índex més baix de titulats superiors. Per això, l’entitat defensa la necessitat de construir una escola d’adults, ja que la que hi havia fins al 2014 al centre cívic del barri es va desmantellar. Hi ha una entitat, Martinet Solidari, que està oferint aquest tipus de formació però sense local propi, de manera itirenant per diversos espais, inclosa l’associació veïnal. “Aquest equipament educatiu facilitaria al veïnat la integració de nou en el circuit educatiu, i el capacitaria amb una titulació oficial, i això es tradueix en més èxit d’inserció laboral”, exposa Pardo.

L’entitat també reclama serveis com una escola bressol, un institut de secundària, instal·lacions esportives -que aquí són inexistents, tot el contrari que a barris com la Vila Olímpica- i una biblioteca de barri -ja que la que hi ha ara té horaris reduïts-.

Per regenerar la barriada, l’associació veïnal ha presentat un projecte artístic prenent com a referència ciutats com la de Glasgow (Escòcia). Planteja que col·lectius de la zona facin fotomurals històrics que visibilitzin la biografia col·lectiva del Besòs, així com grafits representatius de la multiculturalitat del veïnat i escultures fetes amb peces reciclades.

Aquestes propostes pretenen lluitar contra l’abandonament, l’aïllament i la deixadesa, que, segons Pardo, pateixen des de fa anys: “En el barri del Besòs i el Maresme hi ha una degradació programada, i els veïns ens neguem a marxar, a regalar-lo a la ciutat. Aquest barri és d’origen obrer i s’ha de dignificar”, conclou l’activista.

L'entrada Tareixa Pardo: “En el barri del Besòs i el Maresme hi ha una degradació programada” ha aparegut primer a Carrer.

El model, el 22@ barceloní

Tot i que relegades per la previsió d’edificar 1.844 pisos a la vora de l’antiga planta elèctrica -i ajornat el detall de com es remodelaran-, s’estipula que les dues zones industrials limítrofes prenguin com a model el 22@ barceloní, per atreure empreses de noves tecnologies i recerca i, alhora, permetre la construcció de nous habitatges, segons el PDU.

A banda, la Generalitat ha anunciat que vol aplegar-hi un pol d’empreses digitals i audiovisuals. És una incògnita en què acabarà traduint-se aquesta aspiració, que ha sobtat al teixit veïnal perquè mai no se’n va parlar en el procés participatiu del PDU i s’anteposa a una proposta que desperta consens: omplir el buit de les Tres Xemeneies amb un hub internacional del coneixement i de la pau, centrat en la transició energètica i la resolució de conflictes.

A l’espera que es resolguin les al·legacions, el Govern català, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i els ajuntaments mostren unanimitat al voltant del pla urbanístic i del viver d’indústria audiovisual. En canvi, la nova Coordinadora Veïnal del Baix Besòs discrepa del PDU i alerta del risc d’ignorar l’emergència social que s’acumula als barris pròxims. Alhora, urgeix a revitalitzar els polígons escampats al voltant del riu per mitigar la crisi. Segons dades de la Diputació de Barcelona d’inicis del 2022, Sant Adrià -amb un 16,54% de taxa d’atur- i Badalona (12,52%) acrediten una taxa de desocupació superior a la de la província (10,13%).

Un PDU “a dues velocitats”

“El PDU va a dues velocitats. Va a tota màquina al litoral, on hi ha els forts interessos especulatius immobiliaris, i a poc a poc als polígons”, analitza Roger Hoyos, membre de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs i de la Plataforma per a la Conservació de les Tres Xemeneies. Hoyos advoca per frenar l’entrada en vigor del PDU per prefixar abans què s’allotjarà a l’antiga central, “perquè aquests nous usos siguin tractors de l’activitat econòmica” que ocupi els voltants.

“Als polígons no s’hauria de posar ni un habitatge més, perquè ja hi ha mixtura d’usos, i cal potenciar que hi arribin empreses capaces d’oferir llocs de treball de qualitat”, postula Hoyos, que avisa que manca d’informació sobre la “idea” del pol audiovisual que la Generalitat preconitza: “Poden ser bons usos per al territori? Podrien ser-ho. Ara, tenim por que el tipus d’ocupació que s’ofereixi sigui exclusiu i amb un contingut molt elevat de coneixement que faci venir gent de fora i que no hi pugui optar gent del territori. D’aquí es podria derivar un problema de gentrificació”.

Reindustrialització i reconversió

L’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs, Filo Cañete (PSC), demana que la pretensió de seduir el sector audiovisual no sigui a costa de les fàbriques ja existents: “S’ha dit que serà una espècie de 22@, però sempre he defensat que es mantingui l’activitat econòmica. També que hi hagi reindustrialització, perquè, si hi ha d’haver canvis, sigui activitat per activitat i sense pèrdua de llocs de treball, sinó amb reconversió”. En tot cas, veu possible que en el pol que la Generalitat ambiciona aflorin ofertes de tota mena: “No és que es converteixi exclusivament en un centre de platós, sinó que, si es produeix una sèrie, un documental o una pel·lícula, implicarà llocs de treball per a tècnics de so, d’il·luminació, fusters… També hi haurà sinergies amb el campus de la UPC [Universitat Politècnica de Catalunya], però hem de baixar més estrats per fer-lo revertidor, perquè una característica del perfil dels desocupats de Sant Adrià i del territori és la baixa qualificació”. Hoyos remarca que, si hi desembarca nova indústria, “ha d’anar acompanyada d’una aposta important per la formació”. “La capacitació i la generació de llocs de treball han d’anar agafats de la mà”, comparteix Cañete.

De Montsolís a Tersa

Fora del PDU queda l’altre polígon, el de Montsolís, on Sant Adrià fa frontera amb Barcelona. Cañete explica que les dues ciutats tracen un canvi d’usos compartits, després que s’hagi hagut de descartar la instal·lació d’equipaments comercials incompatibles amb la qualificació de la zona. A més, l’obertura d’un centre de logística d’Amazon preocupa els col·lectius veïnals de barris propers i el govern adrianenc pel temor que saturi el trànsit. Sant Adrià i Barcelona poleixen un pla de mobilitat per intentar prevenir les molèsties.

Qüestió al marge és la franja entre el Besòs, el mar i Barcelona, on s’encabeixen les centrals de cicle combinat d’Endesa i Naturgy i la incineradora de residus de Tersa, focus de queixes d’organitzacions veïnals i ecologistes per soroll, contaminació i pudors. Cañete diu que l’Ajuntament espera la instal·lació de sistemes silenciadors a les centrals energètiques per mitigar-ne les molèsties. En tot cas, opina que la inquietud ve més causada “per l’impacte visual” de les fàbriques que no pas per la contaminació, que afirma que no supera el límit permès. “Les dades de qualitat d’aire a Sant Adrià són millors que a l’Eixample”, rebla.

L'entrada La incògnita dels polígons de Sant Adrià de Besòs ha aparegut primer a Carrer.

“Les rondes, la C-31 o l’R1 de Rodalies no només minen el territori d’una manera més permeable que a Badalona, sinó que generen un problema de contaminació ambiental, acústica i lumínica”, assenyala. És una trama de grans vials que les entitats reclamen que es pacifiquin i se soterrin. “En un túnel de doble alçada, tal com es va projectar el 2010”, concreta. “La nostra idea és destinar l’espai a cosir la ciutat i la platja amb un gran corredor verd, no a crear nous barris, perquè, per densitat de població i per les condicions geogràfiques, el sector pot col·lapsar”.

Però, a què es refereix quan parla de “condicions geogràfiques”? “L’Agència Catalana de l’Aigua [ACA] ha advertit que aquesta zona és inundable i que, per l’efecte de les infraestructures que tenim, si es produeix una gran rierada al Besòs, com passa cada cent anys, bona part de l’aigua quedarà atrapada a Sant Adrià”. “Tanmateix, aquí tothom vol fer nous barris al voltant de les Tres Xemeneies”, denuncia. Una nova febrada pel totxo que ignora la quantitat d’habitatges buits que s’acumulen a les finques: “Les darreres dades són del 2007; aleshores al barri, de 3.270 habitatges que teníem, 429 estaven buits, i en el conjunt de la ciutat, de 15.100, 1.544 tampoc tenien cap inquilí”.

Més enllà de l’aire insalubre que respiraran els futurs veïns a conseqüència de les toxines que alliberen la incineradora de Tersa -“que acostuma a cremar de nit per amagar el fum”- o la planta de generació d’electricitat per cicle combinat a gas, Pons destaca com les platges i el sòl sobre el qual s’ha aixecat la ciutat segueixen molt contaminats. “Aquests barris s’han creat on hi havia indústries metal·lúrgiques i químiques, on els metalls pesants es van filtrar al sòl; és el nostre mal endèmic, però aquí alguns volen amagar la contaminació sota la catifa”.

L'entrada Antoni Pons: “Alguns volen amagar la contaminació sota la catifa, però és el nostre mal endèmic” ha aparegut primer a Carrer.

“Ningú no va a Can Ruti per gust, hi va per necessitat”, lamenta Julio Molina, el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (Favb). L’activista recorda que la població s’ha incrementat els darrers anys, així com els serveis que el Campus Can Ruti ofereix, però que això no ha anat acompanyat d’una millora de la mobilitat a la zona. “S’han reforçat les línies d’autobús, però són totalment insuficients”, remarca. “Durant molt de temps, els usuaris que venien de Santa Coloma de Gramenet havien de fer una ruta per tot Badalona per arribar a l’hospital”, recorda Molina.

Quan hi arribarà el metro?

Un dels projectes que porta en el calaix des de fa molts anys és el perllongament de la línia 2 del metro per fer-la arribar fins a Can Ruti. El Pla Director d’Infraestructures (PDI) 2001-2010 incloïa l’ampliació de la xarxa des de Pep Ventura fins al Germans Trias i Pujol, passant pels barris del Centre, Casagemes i Morera. Les variacions del projecte van fer que per arribar a Can Ruti l’opció més viable fos un metro lleuger, en superfície, que connectaria Morera i l’hospital. El 2010, després d’anys d’espera, s’inaugurava l’estació Badalona Pompeu Fabra, al centre de la ciutat, però de la resta d’estacions no se’n va tornar a saber més. El PDI 2011-2020 encara incloïa aquesta ampliació de la xarxa ferroviària, però en el pla vigent, el de 2021-2030, ja ha desaparegut.

“L’han eliminat del PDI sense comptar amb nosaltres”, denuncia Molina. Per al president de la Favb badalonina, “el metro ha d’arribar a Can Ruti”. L’activista assegura que és l’única solució per resoldre el problema. Des de la Taula de Mobilitat de la Federació, han fet arribar al·legacions al PDI, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona, reclamant la incorporació del perllongament del metro fins a Can Ruti, però aquestes no han estat acceptades. A Badalona se senten decebuts. “Ens tenen totalment oblidats”, manté Molina. I és que la finalització de la línia 9 -el gran projecte ferroviari dels darrers anys- ha passat per davant de les línies que ja estaven projectades. “Tenim esperança, per això hi treballem des del 2010”, apunta Diego Guerrero, membre de la Taula de la Mobilitat.

Aparcar, una missió impossible

L’altra opció per arribar a Can Ruti és el vehicle privat. L’hospital compta amb unes dues mil places d’aparcament -les dues-centes darreres afegides l’abril del 2019 sota l’heliport-, però en les primeres hores del matí es calcula que unes 1.700 són ocupades pels mateixos treballadors del centre. Això provoca que entre les 8 i les 12 hores no deixin de veure’s cotxes fent voltes per l’aparcament, provant fortuna. En algunes ocasions es produeixen “enfrontaments verbals, i a vegades físics, per les disputes per una plaça d’aparcament”, manté Guerrero. A això cal sumar-hi que, amb l’arribada de la pandèmia de covid, s’han hagut d’eliminar algunes places per crear espais sanitaris annexos.

Retorn al pàrquing de pagament?

“El transport públic és just, però és que el problema de l’aparcament és molt greu”, agrega el president de la Favb. Fa anys es va posar sobre la taula tornar a instaurar el pagament a l’aparcament de Can Ruti, per fomentar la rotació. Una mesura que mai va tirar endavant pel rebuig de les entitats veïnals. I és que l’any 1999 va ser, precisament, la lluita veïnal la que va aconseguir que el pàrquing deixés de ser de pagament. “Fer-lo de pagament no solucionaria res, perquè les places continuen sent les mateixes. La situació és cada vegada pitjor, perquè el campus no deixa d’ampliar-se i de rebre cada cop més usuaris i treballadors”, assegura el president de la Favb.

Un campus sanitari de referència

Amb els 2.500 professionals que hi treballen, l’Hospital Germans Trias i Pujol atén la població de Badalona i els municipis de l’entorn. Però, a més, l’atenció de diverses especialitats fa que el centre sigui referència per a 1,2 milions d’habitants. L’hospital es troba enmig del Campus Can Ruti i engloba altres centres de referència vinculats al sistema sanitari, tant pel que fa a la investigació com a la docència, com l’Institut de Recerca Germans Trias. A més, en aquesta àrea biomèdica en plena expansió s’hi pot trobar l’Institut Guttmann, l’Institut de Medicina Predictiva i Personalitzada del Càncer o l’Institut Josep Carreras d’Investigació contra la Leucèmia, inaugurat fa quatre anys.

L'entrada L’accés a Can Ruti, l’eterna lluita del veïnat de Badalona ha aparegut primer a Carrer.

“Potser la principal prioritat pendent és l’autopista C-31, que divideix la ciutat en dos”, sustenta. “Tenim 64 carrers que topen contra un mur; una frontera que impedeix la comunicació entre els barris de dalt amb els de baix”, detalla. Una impermeabilitat que no només es reprodueix al cor de la ciutat, sinó també en la línia de la costa, en forma de via fèrria: “Els veïns només tenen dos o tres accessos per anar a la platja”. Una circumstància a la qual se suma la incertesa que genera l’emergència climàtica: “O decidim què volem fer amb la via del tren, o ho decidirà el mar; si cal obrir el debat del futur traçat, o si volem soterrar les vies”.

Més enllà de la problemàtica històrica per connectar amb transport públic el nucli urbà amb l’hospital del Can Ruti, Molina celebra que, per fi, s’hagi engegat el perllongament de la línia 1 del metro des de Fondo, amb dues noves estacions: Montigalà i Sant Crist. Una fita que, considera, ha sigut possible gràcies al consens de partits i ciutadania; un fet que a Badalona ha resultat ser gairebé una anomalia. “Tenim un problema molt gran: la inestabilitat política. En cinc anys, cinc alcaldes, dues mocions de censura i un batlle que es veu obligat a dimitir”. A més, en la darrera dècada s’han aprovat només dos pressupostos i l’Ajuntament ha de gestionar una pròrroga de la pròrroga ad infinitum. “És un descontrol, qualsevol nou contracte és una dificultat i els partits discuteixen constantment per tot”, sintetitza.

Fa dotze anys que el Consistori no convoca un Consell de Ciutat amb les entitats, i haurien de ser anuals. Una participació nul·la que podria millorar amb la fàbrica Mobba, després del desallotjament dels artistes que hi residien des del 2005: “Tenim un debat obert que entre tots hauríem de resoldre ja: o la consolidem com a equipament, o la tirem a terra per fer un parc”.

L'entrada Julio Molina: “O decidim què volem fer amb la via del tren, o ho farà el mar: nou traçat o soterrament” ha aparegut primer a Carrer.

Atenció i prevenció

L’espai, que canalitza les polítiques públiques feministes de la localitat, va requerir una inversió inicial de més de tres milions d’euros. “Algunes persones qüestionaven aquesta despesa, però ningú no ho fa quan es construeixen camps de futbol”, recorda Muxí. Avui estan en funcionament la planta baixa, on hi ha la sala d’actes i exposicions, i la subterrània, on s’ha instal·lat el Centre de Documentació i Memòria de les Dones i el Centre d’Informació i Atenció integral a les Dones (CIRD), un dels projectes més destacats de l’equipament. “Estem desenvolupant un model que va des de l’atenció fins a la prevenció. Rebem moltes peticions de dones que necessiten fer consultes jurídiques sobre la separació o l’herència, o que viuen situacions abusives i necessiten acompanyament”, explica Silvia Migueiz, directora de la Ciba. També aborden les demandes de noies menors d’edat: “Treballem les masculinitats i l’autoestima”, agrega.

En l’actualitat, s’està duent a terme la segona fase de recuperació de la fàbrica, amb una inversió de més de quatre milions d’euros, que inclou les dues plantes superiors, que haurien d’estar disponibles el març del 2023. S’hi oferirà un espai residencial per cobrir situacions d’urgència, així com aules per dur a terme tallers formatius i espais de coworking. Les usuàries que s’hi estiguin formant o estiguin treballant, comptaran amb el servei de l’àrea infantil, que ja està en marxa, per poder deixar les criatures.

Participació de les dones

La participació de les dones és un dels objectius de la Ciba. Mostra d’això és el mural distintiu Temps de Dones, d’Irantzu Lekue, que hi ha a la façana de l’edifici i que és fruit del treball comunitari entre col·lectius locals i el Consell de Dones -que reuneix perfils de diferents àmbits i que és un òrgan consultiu i informatiu del Consistori-. “Hi havia dones que volien que la part rural hi estigués representada; també que hi apareguessin referents de la ciutat i internacionals; i altres volien que quedés plasmat el moment històric en què les dones van segrestar un autobús per reclamar que el transport arribés a tots els barris”, recorda Migueiz.

Una política transversal

A Santa Coloma de Gramenet han volgut aplicar polítiques públiques feministes de manera transversal, més enllà de l’àrea d’igualtat. Per exemple, en l’urbanisme. “Les ciutats estan construïdes amb una mirada androcèntrica i això repercuteix en què no es tenen en compte necessitats com ara la seguretat o la il·luminació dels carrers”, manté Maribel Cárdenas, directora de Polítiques d’Igualtat de l’ajuntament colomenc.

L’aposta per l’urbanisme feminista com a motor de canvi va començar a rodar fa tres anys amb la remodelació de la plaça d’en Baró. “La gent no feia ús d’aquest espai perquè des de fora no tenia visibilitat”, recorda Muxí. L’urbanisme amb perspectiva de gènere implica tenir en compte el parer de tots els agents implicats, per això el procés de participació va incloure dues sessions de reflexió amb gent gran i persones cuidadores d’infants i una amb els nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Torre Balldovina. A partir dels resultats obtinguts, les arquitectes d’Equal Sarre van dissenyar una plaça oberta, visible, que fomenta el joc no estereotipat, amb més arbustos, arbres i zones confortables.

En la mateixa línia es va impulsar el projecte Empatitzem. “L’espai central del pati el fan servir pocs nens que juguen a pilota, i la resta de nens i nenes es queden als racons”, apunta Muxí. Els infants van dir-hi la seva i l’ús del pati “es va reorganitzar perquè tingués una dimensió igualitària i coeducativa”, afirma Cárdenas.

De la Xarxa Violeta als punts liles

Una altra iniciativa en clau de dona i amb la implicació del veïnat és el projecte Santa Coloma Xarxa Violeta, que compta amb la participació d’uns tres-cents establiments -entre els quals hi ha locals d’oci nocturn, benzineres i farmàcies-. Si alguna persona pateix una agressió masclista, es pot adreçar a qualsevol comerç de la xarxa, que, quan calgui, s’encarregarà d’activar el protocol d’actuació i coordinació professional. Iniciatives similars s’han començat a implantar en altres municipis metropolitans. A Barcelona, per exemple, la Favb va començar a desenvolupar el 2021 una xarxa de punts liles al Besòs i el Maresme, que preveu ampliar a altres barris al llarg del 2022.

L'entrada Santa Coloma entoma les problemàtiques de les dones ha aparegut primer a Carrer.

“Volem un espai polivalent”, diu Fernández quant al parc de Can Zam. I reconeix que hi ha dos punts de vista ben diferenciats. Per una banda, la Plataforma en Defensa de la Serra de Marina i Can Zam advoca per un parc frondós ple d’arbres; i per l’altra, les associacions veïnals aposten per un espai on fer diverses activitats, com ara concerts i festes populars. Encara que el parc ha experimentat millores, Fernández explica: “No tenim múscul financer per fer front a la terminació”, i se’n lamenta. Indica que és important disposar d’aquest espai en una ciutat on la població no surt els caps de setmana i el necessita per desconnectar.

Una altra demanda veïnal que ve de lluny és la millora de les connexions entre les dues riberes del riu Besòs. En aquest cas, també s’han experimentat millores, però no han estat suficients. “La distància entre pont i pont hauria de millorar”, diu Fernández, que aposta per la construcció de passos pacificats oberts només a vianants. La població colomenca també es queixa d’altres connexions deficients: amb l’hospital de Can Ruti i amb Nou Barris. Per això demanen la unió de les parades de metro de Trinitat Nova i Trinitat Vella i de Fondo i Pompeu Fabra.

“Viuen a infrahabitatges”, diu Fernández quan parla de la població migrant arribada d’altres continents, amb la qual no han estat capaços d’entendre’s, situació que lamenta. Ell, que advoca per la seva regularització, afegeix: “És un copia i enganxa de la situació dels anys seixanta i setanta, amb la migració dins d’Espanya”. Els anys passen a Santa Coloma, però hi ha desajustos i reivindicacions que semblen aturades en el temps.

L'entrada Tomàs Fernández: “La situació de la població migrada és un ‘copia i enganxa’ de la dels anys 60 i 70” ha aparegut primer a Carrer.

La realitat del territori és heterogènia. Mentre que alguns només hi tenen el seu hort, d’altres habiten la zona perquè no tenen possibilitat d’accedir a un habitatge. El 9 de gener passat, una parella que residia a l’assentament, la Jessica i en Munir, va morir per inhalació de fum quan s’escalfaven amb una estufa casolana a la barraca on vivien, sense les condicions de ventilació correctes. Ambdós vivien des de feia dos anys a l’enclavament, després de ser expulsats d’un pis que ocupaven a Santa Coloma de Gramenet i no trobar un habitatge on viure. L’accident va visibilitzar les males condicions en què viuen els pobladors de l’assentament i les raons socioeconòmiques que s’amaguen darrere del fenomen.

Més enllà de Montcada

“No és un problema exclusiu de Montcada, sinó que afecta tot l’eix Besòs. L’assentament és conseqüència de la manca d’habitatge accessible i la vulnerabilitat de l’àrea”, denuncia José Luis Conejero, representant de Montcada i Reixac a la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Segons un informe del 2021 de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, l’eix Besòs és el territori amb major concentració de pobresa de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Generalitat calcula que a Catalunya hi ha 10.000 persones sense llar o residint a emplaçaments irregulars. La coordinadora demana a les administracions públiques que solucionin el problema, des del vessant urbanístic i també social. “Si s’eliminen les barraques però no es dona una solució als seus habitants, només desplaçarem el conflicte”, expressa Conejero.

Tot i haver poques dades de la zona, fonts policials informen de l’existència d’activitats irregulars, com el desmantellament de vehicles. Sergi Argelés, membre de l’entitat ecologista La Màquia, informa del perill mediambiental que comporta l’assentament en l’entorn natural on s’ubica: “Els residus que es poden generar suposen una contaminació del sòl i els aqüífers, i una ocupació de l’espai que té un impacte en la flora i la fauna”. El corredor ecològic del Besòs és una àrea de migració d’aus i altres espècies. L’activista considera que convertir la zona en una ampliació del parc de la Serralada de Marina enriquiria el territori, en funcionar com a connector entre el riu i el parc.

No se sap quanta gent viu als terrenys

L’Ajuntament de Montcada i Reixac desconeix quanta gent viu als terrenys, però li consta que una desena dels residents empadronats al municipi ha demanat ajuda als Serveis Socials. La dada, però, no reflecteix la magnitud del problema, ja que hi ha habitants que provenen d’altres localitats. “Molta gent que no està empadronada no s’acosta als Serveis Socials perquè sap que no els atendran, per por d’acabar a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) o perquè temen la retirada de custòdia dels seus fills”, declarava Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona en una entrevista a La Directa.

El Consorci del Besòs, un òrgan integrat pels ajuntaments dels municipis del Baix Besòs, calcula en tres milions d’euros el cost de desmantellar la part més gran de l’enclavament de Montcada, de 400 barraques. El Consistori nega poder assumir l’operació en solitari i des de feia temps reclamava l’acció d’administracions supramunicipals. “És una problemàtica social i mediambiental que va més enllà de l’àmbit municipal i està vinculada al fet que continuem sent el pati del darrere de la gran metròpoli”, declara Laura Campos (ECP), alcaldessa de Montcada.

El futur de l’infrahabitatge

L’impacte social i mediàtic de la mort de la Jessica i en Munir va generar una resposta institucional. El delegat del Govern de la Generalitat a Barcelona, Toni Morral, va proposar crear una taula transversal, integrada per diverses Administracions i ens, per plantejar l’enderrocament de les barraques, la recuperació ambiental del territori i la reubicació de les famílies en habitatges. “Es tracta d’una comissió específica, no només de Montcada, perquè necessitem un pla d’actuació per abordar una problemàtica d’alta complexitat social, territorial i de seguretat”, informa Morral. El primer pas per a la resolució ha sigut la incorporació de la Generalitat al Consorci del Besòs.

El barraquisme és un conflicte social i ecològic que persisteix al municipi. En els últims anys, el Consorci del Parc de Collserola ha retirat barraques ubicades al turó de Montcada i al torrent de Can Tapioles. Avui, el Consistori té localitzats tres grans emplaçaments de barraques, però n’existeixen altres de més petits fragmentats pel terme municipal. El problema de l’infrahabitatge segueix present a l’àrea metropolitana. Tot i recordar les condicions de vida de mitjan segle XX, és una qüestió d’actualitat.

L'entrada El barraquisme no ha desaparegut a Montcada ha aparegut primer a Carrer.