Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.

L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.

La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.

L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.

A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.

Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.

Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació

Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.

Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?

Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.

El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.

I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.

Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.

L'entrada Acusació popular, doble desconfiança i una oportunitat ha aparegut primer a Carrer.

Temps hi haurà per valorar la sentència de la Secció Desena de l’Audiència Provincial de Barcelona i, posteriorment, la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem que resolgui el recurs de cassació que de ben segur que hi serà interposat en contra.

La decisió judicial haurà d’establir per una banda els fets provats des del punt de vista penal i, per l’altra, la seva incardinació amb els tipus delictius vigents aquell juliol de 2009. Una qüestió rellevant, ja que tot i que no és fins a la reforma del Codi Penal aprovada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març que va entrar en vigor el dia 1 de juliol de 2015, en què es va introduir un nou Títol XIII bis, denominat “dels delictes de finançament il·legal dels partits polítics”, alguns d’aquells comportaments ja eren constitutius d’infracció molt greu d’acord amb l’article 17 de la Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, com ara “l’acceptació de donacions o aportacions que contravinguin les limitacions o requisits” establerts a la pròpia llei “tenint idèntica qualificació l’assumpció, per terceres persones, de les despeses del partit”.

Per això, aquest judici no només ha estat un escrutini públic, sinó que pensem que serà transcendent també la declaració de fets provats en allò relatiu a si, sota la direcció de Millet i els Montull, el Palau va vehicular diners cap a Convergència Democràtica de Catalunya.

Catarsi col·lectiva
Més enllà d’aquestes qüestions, el tan llargament esperat judici del cas Palau, per una combinació de circumstàncies, ha tingut el valor d’escenificar un canvi social, catàrtic i crític, en el qual, de forma majoritària i explícita, el poble català hauria d’abandonar de grat o per força la minoria d’edat i el confort de viure a aquell oasi en què el que fem nosaltres és bo i millor pel simple fet que ho fem nosaltres.

I aquest creixement com a societat hauria de passar per assumir una part de culpa. La forma grollera i dilatada en el temps en què es van anar succeint els fets, posa en evidència l’omertà en què ha estat submergida la nostra societat. Utilitzem el terme en l’accepció de l’Enciclopèdia que “l’omertà” ha d’ésser entesa com una força que governa la consciència pública, ja que de cap altra manera els ciutadans i les seves institucions haurien fet contemplació passiva de l’escàndol de l’enriquiment dels directius d’una entitat cultural sostinguda amb diners públics i l’ús obscur dels fons de l’entitat.

Com vàrem dir en les conclusions definitives de l’acusació popular exercida per la Favb, Fèlix Millet i els seus sequaços, prevalent-se del prestigi de l’entitat que presidia de la qual se n’havia apropiat personalment i de la confiança que en el mateix s’havia dipositat, amb la inestimable ajuda per l’abandó de les seves funcions dels membres del Patronat de la Fundació Privada Orfeó Català Palau de la Música, dels membres de la Junta Directiva de l’Associació Orfeó Català, dels integrants del Consorci del Palau de la Música Catalana, de la deixadesa o imperícia de les empreses d’auditoria, de la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya i, almenys també, del servei d’inspecció i control de subvencions del Ministerio de Cultura, es va poder dedicar en les darreres dècades a apropiar-se d’una part important de les ingents quantitats de diners públics i privats que arribaven al Palau de la Música Catalana per sostenir la seva activitat, l’edifici que l’acull i la seva pròpia existència, tot adreçant una bona part al partit polític hegemònic en aquells temps a Catalunya.

Aquest espoli sistemàtic i a gran escala va ser possible amb la utilització d’una subtil combinació de repartiment d’avantatges i corrupció per assegurar aquella omertà, la instrumentalització del sentiment de pertinença a una cultura comuna, i la manca d’escrúpols i responsabilitat social per part de les classes dirigents catalanes, que ocupaven els càrrecs en els òrgans de control dels ens que conformaven l’entramat del Palau de la Música, que va garantir la impunitat que va gaudir fins al 2009. La corrupció a què ens referim ha quedat provada en la fase plenària del judici i esperem que així sigui recollida a la declaració de fets provats.

Militar en la vigilància
Però la sentència també ens ha d’ensenyar que no podem confiar la vigilància del sistema en exclusiva a l’administració de justícia, que es pronunciarà 8 anys després de descobrir-se els fets. Hem de ser els ciutadans els que disposem de les eines per poder denunciar els indicis que detectem i hem de saber que aquelles denúncies seran recollides i estudiades, al mateix temps que es protegirà qui alerti el sistema.

En els milers de folis de la causa trobem, per a vergonya del sistema, diverses denúncies produïdes a l’inici dels anys 2000 sobre els fets que ara hem jutjat. Si tots reduïm la tolerància, si tots militem en la vigilància, si, en definitiva, elevem la moral pública, el cas Palau-CDC haurà servit per quelcom més que per certificar la defunció d’algun partit polític. O només ha servit per fer algun canvi de nom?

L'entrada Cas Palau, la fi de l’omertà? ha aparegut primer a Carrer.