La Favb va decidir exercir l’acció popular en la causa criminal coneguda arran de l’escorcoll dels Mossos d’Esquadra al Palau de la Música al juliol de 2009 i es va personar a la causa al desembre de 2009, com va dir el llavors president a la roda de premsa en anunciar la decisió, amb la doble finalitat de donar transparència al procediment i mirar de garantir que aquest arribés a les seves últimes conseqüències, que no es tapés res. Evidentment, no vam ser ben rebuts.
Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.
L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.
La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.
L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.
A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.
Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.
Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació
Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.
Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?
Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.
El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.
I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.
Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.
