Per respondre a la primera pregunta cal diferenciar dos conceptes: la sequera -un fenomen meteorològic on hi ha períodes perllongats sense pluges- i l’escassetat hídrica -una situació en la qual la societat no disposa d’aigua suficient per abastir-se de manera habitual-. Tot i ser dos conceptes entrelligats, no tenen per què donar-se de forma simultània. Podem tenir períodes de sequera on, gràcies a una bona gestió de l’aigua, tenim reserves suficients. I podem tenir períodes on hi hagi pluges, però no tinguem prou aigua disponible als pantans, rius i aqüífers.

El canvi climàtic es tradueix en sequeres a Catalunya sobretot per l’augment de les temperatures i el canvi en els patrons meteorològics. A més temperatura, més evaporació de l’aigua i més evapotranspiració de les plantes i, per tant, major esgotament dels recursos hídrics. A més, els canvis en les dinàmiques meteorològiques provoquen que, en el context mediterrani, els períodes de sequera siguin més extensos i durs, i els de pluges siguin més intensos i produeixin més inundacions.

La resposta a la segona pregunta no és senzilla, però, per part dels moviments socials en defensa del dret humà a l’aigua i ecologistes, és clara: el problema de l’escassetat hídrica no es deu només al canvi climàtic, sinó a com es gestiona l’aigua. Per tant, és un problema estructural que tenim com a país, i a més, un dels més importants.

La qüestió dels usos és fonamental. A la conca de l’Ebre el 92% del consum d’aigua es destina a usos agraris i a les conques internes, el 36%. L’Estat espanyol és el principal exportador mundial de fruites i hortalisses, i Catalunya hi contribueix, perquè és majoritàriament agroexportadora, no només de vegetals: també de carn, concretament de porc. Aquest és un ús que cal regular amb urgència, no autoritzant nous cultius de regadiu i macrogranges, que són insostenibles i perjudicials per al medi i els recursos naturals.

També hi ha el problema de la contaminació, ja sigui per agrotòxics -fertilitzants i pesticides- o pels purins dels animals, que malmeten els aqüífers i els rius i els tornen inservibles. Cal transformar el model agrícola i ramader, perquè alimenti la població de Catalunya i no exporti aigua en forma de pomes i hamburgueses destinades a consumir-se en altres països. Cal un model que aposti per la sobirania alimentària i que no precaritzi la feina de les nostres agricultores i agricultors.

Aigua potable per tirar la cadena

Una altra dimensió que cal abordar és la de com es tracta i reutilitza l’aigua. Avui encara utilitzem aigua potable per rentar els plats o tirar la cadena. Això hauria de canviar, com a mínim en els edificis de nova construcció, on hauria de ser obligatori que s’hi instal·lin sistemes de reaprofitament d’aigües. Encara cal molta feina per regenerar aigües perquè es puguin fer servir de nou. Sembla que aquesta serà una de les apostes que prioritzarà l’Agència Catalana de l’Aigua al nou Pla de Gestió de l’Aigua, juntament amb la creació de noves dessalinitzadores.

Tot i que és important diversificar les fonts d’abastament, la solució no passa només per produir més aigua, sinó per gestionar millor la que tenim. No disposem de xarxes de recollida d’aigües desdoblades i les aigües pluvials no s’aprofiten com hauria de ser. Es recullen a través del clavegueram juntament amb les aigües brutes i en moments d’aiguats rellevants les depuradores són incapaces de tractar tota aquesta aigua i aboquen les aigües pluvials barrejades amb les fecals directament a platges i rius.

Dídac Navarro i Laia Serra són membres d’Ecologistes en Acció de Catalunya.

L'entrada La sequera, un problema estructural ha aparegut primer a Carrer.

A l’estudi sobre el “Dret humà a l’aigua i el sanejament davant l’emergència climàtica: diagnosi, debats i propostes per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, que vam elaborar el 2022 Ecologistes en Acció juntament amb Enginyeria Sense Fronteres, vam fer palesa la poca efectivitat de les infraestructures a l’àrea metropolitana, on s’aprofita el 5% de l’aigua de pluja, quan se’n podria aprofitar el 80%.

Al novembre del 2020 vam participar molt activament en l’organització de l’Àgora dels Moviments Socioambientals del Besòs, on moltes entitats denunciàvem les deficiències de les infraestructures de sanejament, així com la pressió urbanística constant que impedeix les funcions ecosistèmiques que hauria de tenir el riu. En la declaració d’aquella primera Àgora del Besòs, denunciàvem que “l’empresa gestora del cicle integral de l’aigua, Aigües de Barcelona -controlada per la multinacional Agbar- vulnera la dimensió de qualitat relativa al dret al sanejament” i que “a l’àrea metropolitana de Barcelona no comptem amb una xarxa de clavegueram dual que separi les aigües de pluja de les residuals”, cosa que continuem denunciant i reclamant.

Contenir la demanda d’aigua

Al 2021 vam presentar un decàleg de mesures per implementar en la que seria la pròxima legislatura del Govern de Catalunya. Travessa el document la urgència de mesures relacionades amb la planificació hidrològica i la consideració de l’aigua com a dret humà. Per garantir els abastaments i complir amb la Directiva Marc d’Aigua en un període de crisi global i incertesa, es recomana implementar mesures de contenció de la demanda -moratòria urbanística, tarifes progressives segons usos i consums…-, garantir els usos preferents ambientals de l’aigua i aportar múltiples noves fonts d’acord amb els criteris de la Nova Cultura de l’Aigua -aigües regenerades, aprofitament de les pluvials, recuperació d’aigües subterrànies i mesures d’estalvi-. La dessalinització s’ha de considerar l’última font de suport per fer front a períodes de sequera, apuntàvem en el decàleg; però a hores d’ara la dessaladora de la Tordera finalment s’ha ampliat, s’ha augmentat el rendiment de la del Prat de Llobregat i es tira endavant la del Foix.

Totes les organitzacions que vam participar a la Cimera Social de la Sequera vam presentar diverses, possibles i necessàries actuacions per afrontar la sequera. Però moltes de les mesures que reclamem les entitats no s’implementen, en part perquè són canvis estructurals que qüestionen el model de país a Catalunya. Enfront de la sequera, els moviments socials no es pregunten si calen més dessaladores o no, sinó que es qüestionen si són necessaris tants regadius i macrogranges de ramaderia industrial per a l’exportació de vegetals i carn, i en conseqüència, l’exportació de l’aigua consumida en la seva producció. Entre aquestes mesures, hi ha la de fomentar la participació ciutadana en la gestió de l’aigua, que li pertoca a la Generalitat, segons la Directiva Marc d’Aigua. Per a això, cal recuperar i readaptar els consells de conca aprovats fa més d’una dècada i que encara estem reivindicant.

Canvi global i salinitat dels rius

L’excés de sal afecta negativament la potabilització de l’aigua. Obliga a implantar tecnologies, com ara l’osmosi inversa, que han encarit el procés, i en els quals, a més, l’ús de clor produeix compostos químics derivats que poden esdevenir tòxics per al medi ambient i la salut.

Els efectes del canvi global podrien incrementar la salinitat dels rius, però concretament al tram baix del Llobregat la mineria de potassa hi ha tingut gran repercussió: un estudi de la Universitat de Barcelona al 2013 la situava al límit de l’ús agrícola i deia que era inacceptable per a l’ús humà. A la declaració del 2021, a la qual hem al·ludit anteriorment, encara denunciàvem les actuacions de l’empresa ICL respecte a la salinització del Llobregat i l’apropiació de recursos públics, exemples clars de l’extractivisme que pateix el riu i que encara avui continua, com denuncien la Taula del Llobregat i Prou Sal.

Situació d’excepcionalitat hídrica

Molts rius a l’Estat espanyol han estat afectats i transformats pel creixement urbanístic del segle XX, convertits en desguassos i zones d’abocament d’escombraries, on han proliferat espècies vegetals i animals exòtiques -algunes invasores- i s’ha perdut biodiversitat.
Ecologistes en Acció vam presentar el 2019 el projecte de remunicipalització del Besòs. Es va fer arribar la proposta a totes les Administracions implicades i hem tingut reunions amb la direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua, el Consorci del Besòs i el Consorci del Besòs i el Tordera per poder concretar el projecte. Però la proposta no s’està realitzant, malgrat que alguns ajuntaments treuen pit davant de les petites accions que han fet al riu.

Cal més ambició per recuperar els valors ambientals dels rius urbans; aconseguir un riu sa, que sigui refugi de biodiversitat i garanteixi uns serveis ecosistèmics fonamentals per al sosteniment de la vida en l’actual situació de crisi ecològica global. Els rius requereixen zones on poder desbordar quan hi ha pluges torrencials i marges naturals on es pugui desenvolupar el bosc de ribera i la resta d’ecosistemes fluvials característics dels rius mediterranis. Però ara, els trams baixos del Llobregat i el Besòs no segueixen el seu curs natural: estan limitats per estructures de ciment que canalitzen els rius com si es tractés d’una canonada.

Edificacions en zones inundables

Al 2021 instàvem a destinar els fons europeus Next Generation (NGEU) a operadors públics, per adaptar-nos al canvi global, davant la gran vulnerabilitat del litoral català i els espais riberencs. Mobilitzar el cúmul de sediments i sorres emmagatzemats als embassaments, alliberar les zones inundables de construccions que posen en risc els béns naturals, materials i les vides humanes. Però com denuncia l’Entesa per un Parc Litoral al Besòs, el Pla Director Urbanístic de les Tres Xemeneies (PDU3X) pretén construir 1.844 habitatges des del riu Besòs fins al barri de la Mora de Badalona, en zona inundable i potencialment inundable, entre el ferrocarril i la platja. Aquesta no és sinó una altra mostra del cas omís que les Administracions fan d’aquesta prerrogativa.

Laia Serra i Dídac Navarro són membres d’Ecologistes en Acció de Catalunya.

L'entrada El Llobregat i el Besòs: què volem dels rius de Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.