Darrerament, hem sentit a diverses personalitats dir coses com que “cada cop hi haurà més sequeres” o que “els períodes d’escassetat d’aigua es tornaran més freqüents”. Però, què fa que l’emergència climàtica es tradueixi en sequeres a Catalunya? Encara més, el problema de l’escassetat d’aigua -o escassetat hídrica- es deu només als impactes del canvi climàtic?
Per respondre a la primera pregunta cal diferenciar dos conceptes: la sequera -un fenomen meteorològic on hi ha períodes perllongats sense pluges- i l’escassetat hídrica -una situació en la qual la societat no disposa d’aigua suficient per abastir-se de manera habitual-. Tot i ser dos conceptes entrelligats, no tenen per què donar-se de forma simultània. Podem tenir períodes de sequera on, gràcies a una bona gestió de l’aigua, tenim reserves suficients. I podem tenir períodes on hi hagi pluges, però no tinguem prou aigua disponible als pantans, rius i aqüífers.
El canvi climàtic es tradueix en sequeres a Catalunya sobretot per l’augment de les temperatures i el canvi en els patrons meteorològics. A més temperatura, més evaporació de l’aigua i més evapotranspiració de les plantes i, per tant, major esgotament dels recursos hídrics. A més, els canvis en les dinàmiques meteorològiques provoquen que, en el context mediterrani, els períodes de sequera siguin més extensos i durs, i els de pluges siguin més intensos i produeixin més inundacions.
La resposta a la segona pregunta no és senzilla, però, per part dels moviments socials en defensa del dret humà a l’aigua i ecologistes, és clara: el problema de l’escassetat hídrica no es deu només al canvi climàtic, sinó a com es gestiona l’aigua. Per tant, és un problema estructural que tenim com a país, i a més, un dels més importants.
La qüestió dels usos és fonamental. A la conca de l’Ebre el 92% del consum d’aigua es destina a usos agraris i a les conques internes, el 36%. L’Estat espanyol és el principal exportador mundial de fruites i hortalisses, i Catalunya hi contribueix, perquè és majoritàriament agroexportadora, no només de vegetals: també de carn, concretament de porc. Aquest és un ús que cal regular amb urgència, no autoritzant nous cultius de regadiu i macrogranges, que són insostenibles i perjudicials per al medi i els recursos naturals.
També hi ha el problema de la contaminació, ja sigui per agrotòxics -fertilitzants i pesticides- o pels purins dels animals, que malmeten els aqüífers i els rius i els tornen inservibles. Cal transformar el model agrícola i ramader, perquè alimenti la població de Catalunya i no exporti aigua en forma de pomes i hamburgueses destinades a consumir-se en altres països. Cal un model que aposti per la sobirania alimentària i que no precaritzi la feina de les nostres agricultores i agricultors.
Aigua potable per tirar la cadena
Una altra dimensió que cal abordar és la de com es tracta i reutilitza l’aigua. Avui encara utilitzem aigua potable per rentar els plats o tirar la cadena. Això hauria de canviar, com a mínim en els edificis de nova construcció, on hauria de ser obligatori que s’hi instal·lin sistemes de reaprofitament d’aigües. Encara cal molta feina per regenerar aigües perquè es puguin fer servir de nou. Sembla que aquesta serà una de les apostes que prioritzarà l’Agència Catalana de l’Aigua al nou Pla de Gestió de l’Aigua, juntament amb la creació de noves dessalinitzadores.
Tot i que és important diversificar les fonts d’abastament, la solució no passa només per produir més aigua, sinó per gestionar millor la que tenim. No disposem de xarxes de recollida d’aigües desdoblades i les aigües pluvials no s’aprofiten com hauria de ser. Es recullen a través del clavegueram juntament amb les aigües brutes i en moments d’aiguats rellevants les depuradores són incapaces de tractar tota aquesta aigua i aboquen les aigües pluvials barrejades amb les fecals directament a platges i rius.
Dídac Navarro i Laia Serra són membres d’Ecologistes en Acció de Catalunya.