Els veïns i veïnes de Barcelona, des del 2012, reben l’aigua a través de l’empresa mixta Aigües de Barcelona, controlada pel grup Agbar -propietat de Veolia des del juliol del 2022-, La Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que gestiona l’aigua a 23 municipis, amb gairebé tres milions de persones -el 38% de la població de Catalunya-.
Tanmateix, Agbar fa més de 150 anys que gestiona l’aigua a Barcelona, la major part d’aquest temps sense contracte. El 2010, arran de la denúncia d’un veí de la ciutat sobre la tarifa de l’aigua, va sortir a la llum que l’empresa privada gestionava l’aigua sense cap contracte i, per tant, les tarifes del servei no es basaven en cap marc legal. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, per regularitzar la situació, però es va constituir de manera opaca, sense cap concurs públic.
Malgrat els intents de remunicipalitzar-la, la concessió a l’empresa mixta que gestiona el servei integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona finalitzarà el 2047, després que una polèmica sentència del Tribunal Suprem dictaminés a favor d’Agbar. Aquesta empresa mixta compta amb un 85% de capital privat: el 70% d’Agbar i el 15% de La Caixa. El 15% de capital restant és públic. Per a la seva creació, l’AMB va assumir un deute públic de 190 milions d’euros a través d’una estratègia d’enginyeria financera per aportar liquiditat a la nova empresa, passant del 10% al 15% dels actius.
Mercantilització i drets humans
Davant de la situació de privatització de l’aigua que viu la ciutat de Barcelona històricament, és important destacar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 28 de juliol del 2010, va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), fet que implica considerar l’aigua com un bé comú, que no hauria de ser objecte de lucre per part de cap empresa privada. I la mercantilització pot comprometre el compliment d’aquest dret. L’aleshores relator especial de les Nacions Unides pel DHAS, Léo Heller, en el seu últim informe sobre “Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament”, concreta els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.
La lògica mercantilista del model de gestió privada es basa a minimitzar costos i maximitzar beneficis. Observem que el 56% dels costos imputats a la tarifa de l’aigua són costos il·legítims que no estan directament relacionats amb el consum d’aigua, sinó que inclouen la publicitat corporativa de l’empresa, els beneficis dels accionistes i el coneixement privat que acumula l’empresa.
Addicionalment, la confidencialitat amb què operen les empreses privades dificulta l’obtenció d’informació i documentació ambiental, cosa que es tradueix en una pèrdua de supervisió, transparència i democràcia. L’accés a la informació ambiental està reconegut pel Conveni d’Aarhus, la Llei Estatal 27/2006 i l’article 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG).
Preus elevats i pobresa hídrica
La mercantilització, a més, posa en risc l’assequibilitat -o accessibilitat econòmica- del servei, a causa de la dificultat de les famílies i persones vulnerables per pagar les factures, agreujant les desigualtats en l’accés al dret a l’aigua. El preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha augmentat un 66% des de l’any 2008. Aquesta alça de preus aboca moltes llars a una situació de pobresa hídrica, vulnerant l’assequibilitat del servei i el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.
Estudis recents de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situen l’aigua de la ciutat de Barcelona com la més cara de l’Estat espanyol, amb un cost de 520 euros anuals per una factura anual de 175 m3, que seria equivalent a un habitatge amb tres o quatre persones. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública. La segona ciutat més cara de tot l’Estat és Múrcia, on també opera el grup Agbar.
Segons l’Institut de la Metròpoli (IERMB), la incapacitat de pagar les factures de subministraments, incloses les de l’aigua, té una clara repercussió directa sobre l’accés al subministrament. D’aquesta manera, la garantia a aquest dret queda supeditada a les circumstàncies personals i a la capacitat de poder assumir el cost del servei.
A Catalunya, a través de la mobilització ciutadana, es va impulsar el 2015 una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que protegeix les persones vulnerables davant de talls de subministraments i obliga les empreses subministradores, mitjançant el principi de precaució, a assegurar-se que el consumidor no es troba en situació de risc d’exclusió residencial abans de procedir al tall i, en conseqüència, veu vulnerat el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.
La mercantilització de l’aigua, igual que la de l’energia, ha generat a Catalunya greus situacions de pobresa hídrica i energètica, situacions on famílies i persones no poden afrontar el pagament dels subministraments bàsics.
Mònica Guiteras i Aura Vidal són membres d’Enginyeria sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Aigua és Vida.
