L’origen onomatopeic del mot nyap ens parla de forma clara de la percepció que tenim de la ciutat com el lloc privilegiat d’aquest exercici ciutadà, el qual va donant forma al nostre sentiment de pertinença al lloc. Precisament per això, la percepció d’un urbanisme de nyaps acostuma a ser un bon termòmetre de la manca de connexió entre les polítiques urbanes i les necessitats i desitjos de la població. Són moltes les raons que expliquen aquest decalatge: dels interessos especulatius a les gestions públiques mal·leables en funció de beneficis privats; de la còpia de models urbanístics inadequats al menyspreu del caràcter local i històric dels barris. Fins i tot, una gestió inadequada del temps en la planificació pot fer que un bon projecte acabi derivant en una actuació malaguanyada, en el millor dels casos, o en una d’estèril, en el pitjor.

Els espais ‘zombie’

Com es gesten, per tant, els nyaps urbans? Un nyap neix o es fa? Hi ha espais nyap sense solució? Al número 65 de la revista Carrer, publicat el desembre del 2000, Josep Maria Huertas explorava una extensa llista de nyaps a Barcelona, alguns dels quals encara continuarien, després d’un quart del nou segle ja consumit, dins d’aquest grup d’espais susceptibles de ser repensats de bell nou. De fet, la persistència d’alguns espais urbans en mostrar-se als ciutadans d’aquesta manera insatisfactòria, malgrat la reiteració de projectes urbanístics de millora que s’han anat succeint en el temps, ens recorda el concepte, proposat el 2015 pel col·lectiu IDensitat, dels espais zombie, en el sentit que, a l’igual que els morts vivents tan popularitzats per la cultura audiovisual recent, alguns espais urbans semblen ser més aviat el resultat de “la sobreacumulació d’interessos públics i privats, la sobreproducció de projectes que se solapen i es fagociten entre si”.

De manera que “l’espai zombi és aquell que es defineix mitjançant fragments ideats, que no varen arribar a materialitzar-se totalment. Un espai zombi és un lloc que reviu de manera desencaixada malgrat els múltiples intents de prefigurar-lo com una cosa articulada”. En altres paraules, a l’igual que el zombie necessita la ingesta d’aliment sense fre una i altra vegada, perquè el que pren no li aprofita, alguns espais urbans són objecte de successives reformulacions, les quals generen tot de projectes d’intervenció, un rere l’altre, sense que tampoc no acabin de resoldre un bon encaix d’aquell territori urbà.

La llista de fragments urbans que mereixerien una lectura transformadora per part de l’urbanisme de Barcelona no és precisament poc extensa. Del World Trade Center en ple front marítim al calaix de Sants a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat; de l’àrea del Fòrum a la bateria antiaèria del Barri dels Canons del Carmel.

Cinc tipus de nyaps

Més enllà dels casos concrets, la idea del nyap urbà també ens ajuda a detectar problemàtiques més profundes i menys anecdòtiques, que despullen la pròpia natura de l’urbanisme en la seva relació amb la ciutat i la ciutadania. Des d’aquesta perspectiva, podem plantejar fins a cinc situacions diferents a Barcelona:

–El nyap heretat. Hi ha espais urbans que tenen difícil escapar a la condició de nyap. Així passa amb situacions heretades de l’urbanisme del segle XX, com les vies ràpides que travessen el teixit de la ciutat. Les operacions de cobertura d’infraestructures, com la semicobertura de la Gran Via, mostren les dificultats per garantir una percepció positiva per part de la població mentre es mantinguin les funcions actuals i el trànsit pesant.

–El nyap per omissió. Un bon projecte pot acabar percebut com un nyap per la manca de manteniment i d’una avaluació contínua del seu funcionament urbà. És el que passa al parc de la Vall d’Hebron, de manera concreta, i, de manera més laxa, en relació a l’oblit de tot el projecte d’art urbà vinculat a l’Olimpíada dels Jocs del 1992.

–El nyap a destemps. La manca d’una gestió eficient del tempo en l’execució pot fer que projectes en espera per molt de temps s’acabin desenvolupant quan altres de nous estan ja en curs, amb la qual cosa sempre es plantegen adaptacions que, no per necessàries, deixen de mostrar dèficits de funcionament integral. El canvi de traçat en l’ampliació del tramvia, amb la coneguda ziga-zaga a causa del nou projecte per Glòries, seria un bon exemple.

–El nyap com a procés. El menyspreu pel que fa a la forma urbana antiga i a les relacions entre les peces construïdes existents, que enforteixen el sentiment del lloc per a part de la població, determina processos de destrucció patrimonial i desfiguració del caràcter dels barris. El llarg procés de renovació urbana al Poblenou mostra molts exemples en què s’han acabat produint diàlegs impossibles, com el que es mostra entre la fàbrica rehabilitada Ca l’Alier i la nova residència d’estudiants, construïda tot just al seu davant amb un llenguatge formal i dimensions que desfiguren el paisatge local, però, sobretot, ignoren el caràcter i la càrrega patrimonial del lloc.

–El nyap de nyaps. La menció final és ben merescuda per a aquells exemples que mostren la simplificació d’idees urbanístiques complexes i ambicioses, però que són aplicades de manera grollera i simplista. En aquest cas, la percepció del nyap deriva de l’afebliment dels continguts i la banalització de les intencions. El pas de la proposta inicial de les superilles, tal i com la va plantejar Salvador Rueda ja al segle passat, a la seva aplicació parcial i esbiaixada als Eixos Verds, per part del consistori anterior, i el rebuig final d’aquesta iniciativa, per part del consistori actual, en benefici dels jardins interiors d’illa com a solució alternativa, mostra la degradació d’un projecte de ciutat que ha acabat amputat pel que fa a les seves capacitats transformadores per esdevenir un exemple més d’urbanalització.

Segurament, és impossible imaginar una ciutat sense desencerts, però aquests haurien de resultar de l’exercici de la ciutadania i no d’una pràctica urbanística allunyada d’aquesta.

*Francesc Muñoz és geògraf i urbanista.

L'entrada Els nyaps urbans ‘neixen’ o ‘es fan’? ha aparegut primer a Carrer.

Així, fenòmens com el turisme global, que ha multiplicat la presència i la intensitat d’ús de l’espai públic per part d’un tipus d’habitant urbà aliè al substrat local, o la consolidació d’un estil de vida urbà caracteritzat per la hipermobilitat de les poblacions urbanes, que implica nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics, són només dos exemples d’aquests nous impactes que expliquen la competència actual per cada metre quadrat que suporten els espais públics de la ciutat.

L’erosió de l’espai públic
La situació actual de l’espai públic urbà a Barcelona mostra dues grans dinàmiques certament preocupants.

D’una banda, assistim a clares tendències d’especialització, privatització i tematització dels espais públics. Unes dinàmiques que assenyalen una evolució vers la reducció, minimització i, en els pitjors casos, amputació literal dels usos públics de l’espai, que van desapareixent de l’escenari col·lectiu que representa la ciutat. De manera paral·lela, l’espai públic es va carregant cada vegada més d’usos privats de l’espai que, de forma progressivament permanent, mostren una clara ocupació visual i física de l’espai urbà.

D’una altra banda, l’espai públic es defineix com el lloc essencial de la col·lectivitat urbana, en el sentit que els usos públics de l’espai representen també imaginaris, valors i cultura compartida. En aquest sentit, molts espais col·lectius han anat perdent aquest tipus de contingut i resten com espais urbans que, efectivament, contenen usos públics però sense aquella necessària capacitat de representació col·lectiva.

És més, en moltes ocasions, parlaríem d’espais públics que, més que subratllar les diferències que caracteritzen i defineixen l’estil de vida d’una comunitat, mostren, en realitat, tot el contrari: és a dir, uns usos comuns i estandarditzats que acaben per equalitzar la natura de l’espai públic arreu. Més que espais col·lectius de la diferència, per tant, es mostren com a espais públics de la norma.

Repensar la ciutat del segle XXI
Al mateix temps, els reptes actuals de les ciutats com, per exemple, la definició d’estratègies de mitigació o adaptació als efectes del canvi climàtic; la introducció de polítiques efectives d’equitat de gènere; els efectes de la digitalització de la societat i la vida urbana; la necessitat d’establir mecanismes clars de participació ciutadana; o la necessària resposta envers els efectes de la globalització que representen fenòmens com el turisme global intensiu, la gentrificació o la brandificació urbana, obliguen a una reprogramació que permeti consolidar la xarxa d’espais públics com una autèntica infraestructura urbana col·lectiva.

Aquest caràcter de l’espai públic com a infraestructura urbana del segle XXI passa també per considerar quatre grans orientacions pel que fa a la seva gestió.

L’espai públic com el lloc de la participació i l’autogestió ciutadana: ultrapassant el llindar mínim de l’expressió d’una opinió determinada per plantejar processos d’autogestió i col·laboració que puguin transformar la ciutat des de la democràcia real.

L’espai públic com el lloc de la performativitat: assolir una ciutadania ‘performativa’ requereix pensar els habitants i usuaris de l’espai públic no tant com espectadors-participants sinó com agents-partícips que s’apropien de l’espai i creen nous usos i relacions.

L’espai públic com el lloc on es construeix l’imaginari metropolità: és a l’espai públic on coincideixen mirades i experiències urbanes que representen identitats diverses i múltiples, la presència de les quals convida a entendre els espais públics com plataformes d’una geometria pública variable de caràcter metropolità.

L’espai públic com el lloc de la porositat i l’encreuament d’intencions: institucionals i ciutadanes, estètiques i quotidianes, creatives i comunitàries. Aquest caràcter híbrid i ambigu de l’espai públic permet activar els barris a partir del treball amb elements simbòlics, històrics o temàtics, tot considerant els patrimonis ordinaris de la vida quotidiana.

Cal, per tant, una nova agenda urbana, alimentada per projectes i accions sobre l’espai públic que puguin contribuir a incrementar els llindars d’autogestió ciutadana, que impulsin la performativitat col·lectiva, que s’inspirin i posin de manifest l’imaginari metropolità en construcció i que aprofitin el caràcter porós i permeable de l’espai públic.

L’urbanisme d’allò col·lectiu
Per aquestes vies, l’urbanisme de Barcelona pot trobar sens dubte formes efectives de subratllar i enfortir els continguts col·lectius de l’espai públic en la seva doble vessant de contenidor d’usos públics i de nínxol del caràcter col·lectiu de la ciutat.

En definitiva, en l’era de la urbanalització, quan les ciutats semblen haver triat el confort i la seguretat com les finalitats últimes de l’acció de l’urbanisme; quan contemplem, sense aparent desgrat, com les mateixes receptes de disseny de l’espai públic es van replicant independentment del teixit urbà i indiferents a la textura social o cultural que caracteritza els barris; quan es convida les persones a un ús genèric i un comportament repetit i estandarditzat d’uns espais públics previsibles i predictibles en igual mesura; Barcelona no només compta amb l’oportunitat de proposar maneres alternatives de pensar i fer ús de l’espai urbà sinó que, més enllà, té l’obligació ètica, derivada del fet del seu propi èxit com a referent, de treballar amb els espais públics col·lectius per mantenir la seva natura urbana més essencial: aquella que caracteritza les ciutats, també Barcelona, com a lloc de trobada, com a espai de noves preguntes, com a bressol de progrés.

Francesc Muñoz és membre de l’Observatori de la Urbanització de la UAB

L'entrada Podem retrobar la ciutat? ha aparegut primer a Carrer.