L’urbanisme d’una ciutat està fet d’encerts i desencerts, d’espais que es reinventen i s’adapten a noves formes de vida, de territoris jutjats de forma diferent en funció d’interessos necessàriament diversos perquè, malgrat tot, la ciutat encara continua essent aquella cruïlla on mirades i ambicions variades es troben i negocien col·lectivament l’exercici d’allò que hem anomenat ciutadania. Els xamfrans de l’Eixample, sense anar més lluny, mostren clarament com un mateix espai pot canviar les seves funcions i adquirir-ne de noves de la mà de la pròpia evolució de la ciutat i els hàbits i percepcions de la població al llarg d’un segle i mig.
L’origen onomatopeic del mot nyap ens parla de forma clara de la percepció que tenim de la ciutat com el lloc privilegiat d’aquest exercici ciutadà, el qual va donant forma al nostre sentiment de pertinença al lloc. Precisament per això, la percepció d’un urbanisme de nyaps acostuma a ser un bon termòmetre de la manca de connexió entre les polítiques urbanes i les necessitats i desitjos de la població. Són moltes les raons que expliquen aquest decalatge: dels interessos especulatius a les gestions públiques mal·leables en funció de beneficis privats; de la còpia de models urbanístics inadequats al menyspreu del caràcter local i històric dels barris. Fins i tot, una gestió inadequada del temps en la planificació pot fer que un bon projecte acabi derivant en una actuació malaguanyada, en el millor dels casos, o en una d’estèril, en el pitjor.
Els espais ‘zombie’
Com es gesten, per tant, els nyaps urbans? Un nyap neix o es fa? Hi ha espais nyap sense solució? Al número 65 de la revista Carrer, publicat el desembre del 2000, Josep Maria Huertas explorava una extensa llista de nyaps a Barcelona, alguns dels quals encara continuarien, després d’un quart del nou segle ja consumit, dins d’aquest grup d’espais susceptibles de ser repensats de bell nou. De fet, la persistència d’alguns espais urbans en mostrar-se als ciutadans d’aquesta manera insatisfactòria, malgrat la reiteració de projectes urbanístics de millora que s’han anat succeint en el temps, ens recorda el concepte, proposat el 2015 pel col·lectiu IDensitat, dels espais zombie, en el sentit que, a l’igual que els morts vivents tan popularitzats per la cultura audiovisual recent, alguns espais urbans semblen ser més aviat el resultat de “la sobreacumulació d’interessos públics i privats, la sobreproducció de projectes que se solapen i es fagociten entre si”.
De manera que “l’espai zombi és aquell que es defineix mitjançant fragments ideats, que no varen arribar a materialitzar-se totalment. Un espai zombi és un lloc que reviu de manera desencaixada malgrat els múltiples intents de prefigurar-lo com una cosa articulada”. En altres paraules, a l’igual que el zombie necessita la ingesta d’aliment sense fre una i altra vegada, perquè el que pren no li aprofita, alguns espais urbans són objecte de successives reformulacions, les quals generen tot de projectes d’intervenció, un rere l’altre, sense que tampoc no acabin de resoldre un bon encaix d’aquell territori urbà.
La llista de fragments urbans que mereixerien una lectura transformadora per part de l’urbanisme de Barcelona no és precisament poc extensa. Del World Trade Center en ple front marítim al calaix de Sants a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat; de l’àrea del Fòrum a la bateria antiaèria del Barri dels Canons del Carmel.
Cinc tipus de nyaps
Més enllà dels casos concrets, la idea del nyap urbà també ens ajuda a detectar problemàtiques més profundes i menys anecdòtiques, que despullen la pròpia natura de l’urbanisme en la seva relació amb la ciutat i la ciutadania. Des d’aquesta perspectiva, podem plantejar fins a cinc situacions diferents a Barcelona:
–El nyap heretat. Hi ha espais urbans que tenen difícil escapar a la condició de nyap. Així passa amb situacions heretades de l’urbanisme del segle XX, com les vies ràpides que travessen el teixit de la ciutat. Les operacions de cobertura d’infraestructures, com la semicobertura de la Gran Via, mostren les dificultats per garantir una percepció positiva per part de la població mentre es mantinguin les funcions actuals i el trànsit pesant.
–El nyap per omissió. Un bon projecte pot acabar percebut com un nyap per la manca de manteniment i d’una avaluació contínua del seu funcionament urbà. És el que passa al parc de la Vall d’Hebron, de manera concreta, i, de manera més laxa, en relació a l’oblit de tot el projecte d’art urbà vinculat a l’Olimpíada dels Jocs del 1992.
–El nyap a destemps. La manca d’una gestió eficient del tempo en l’execució pot fer que projectes en espera per molt de temps s’acabin desenvolupant quan altres de nous estan ja en curs, amb la qual cosa sempre es plantegen adaptacions que, no per necessàries, deixen de mostrar dèficits de funcionament integral. El canvi de traçat en l’ampliació del tramvia, amb la coneguda ziga-zaga a causa del nou projecte per Glòries, seria un bon exemple.
–El nyap com a procés. El menyspreu pel que fa a la forma urbana antiga i a les relacions entre les peces construïdes existents, que enforteixen el sentiment del lloc per a part de la població, determina processos de destrucció patrimonial i desfiguració del caràcter dels barris. El llarg procés de renovació urbana al Poblenou mostra molts exemples en què s’han acabat produint diàlegs impossibles, com el que es mostra entre la fàbrica rehabilitada Ca l’Alier i la nova residència d’estudiants, construïda tot just al seu davant amb un llenguatge formal i dimensions que desfiguren el paisatge local, però, sobretot, ignoren el caràcter i la càrrega patrimonial del lloc.
–El nyap de nyaps. La menció final és ben merescuda per a aquells exemples que mostren la simplificació d’idees urbanístiques complexes i ambicioses, però que són aplicades de manera grollera i simplista. En aquest cas, la percepció del nyap deriva de l’afebliment dels continguts i la banalització de les intencions. El pas de la proposta inicial de les superilles, tal i com la va plantejar Salvador Rueda ja al segle passat, a la seva aplicació parcial i esbiaixada als Eixos Verds, per part del consistori anterior, i el rebuig final d’aquesta iniciativa, per part del consistori actual, en benefici dels jardins interiors d’illa com a solució alternativa, mostra la degradació d’un projecte de ciutat que ha acabat amputat pel que fa a les seves capacitats transformadores per esdevenir un exemple més d’urbanalització.
Segurament, és impossible imaginar una ciutat sense desencerts, però aquests haurien de resultar de l’exercici de la ciutadania i no d’una pràctica urbanística allunyada d’aquesta.
*Francesc Muñoz és geògraf i urbanista.
