Deia Maurice Halbwachs, un dels deixebles més interessants d’Emile Durkheim, pare de la Sociologia, que no existeix la memòria individual, que tota ella és una construcció col·lectiva. En el seu llibre La memòria col·lectiva (1925), de fet, Halbwachs posa l’exemple d’un succés que li va passar quan era petit, en quedar-se penjat durant llargues hores, en cedir part del terra, en la foscor d’una casa. Explicava que els seus records d’aquell fet no li provenien de la situació en si, sinó dels sentiments, les percepcions, les reaccions i comportaments que havia après amb anterioritat i que continuaria aprenent després. És a dir, la seva memòria no era tan pròpia i individual com socialitzada a través de la seva relació amb els altres. La conclusió és que la memòria és un procés de construcció contínua i col·lectiva.

Un magma social

Com si es tractés d’un gran riu, tots els membres d’una determinada societat aporten memòries al seu corrent i, de la mateixa manera, n’agafen, de forma que, com deia Heràclit, una persona mai no es veu immersa dues vegades en la mateixa memòria. La història, a més, és morta, escrita sobre la làpida esculpida pels vencedors a què Orwell feia referència, mentre que la memòria, en ser un magma social, es troba viva, palpitant i sempre disposada a donar la cara. No importa el que diguin els llibres si la gent recorda encara allò que realment va passar. Aquesta relació entre la realitat i el passat és molt interessant quan es vincula a la construcció i evolució de ciutats contemporànies com Barcelona.

La història de les ciutats, almenys des de la Revolució Industrial, ha estat determinada per la lluita de classes. Les ciutats plasmen en el seu entramat urbà un disseny predeterminat adequat als interessos de les elits polítiques i econòmiques de cada urbs. La ciutat orgànica del passat, que creixia i s’articulava en funció sobretot de l’entorn físic i dels recursos amb què es comptava per al seu creixement, va deixar pas a l’aparició de l’urbanisme com a ciència de les ciutats, però, també, a la seva utilització en l’ordenació, com a sinònims d’ordre i jerarquia, per a un major control social i increment de l’eficiència
i la productivitat; les ciutats, doncs, han estat pensades i determinades pels posseïdors del capital i el seu braç institucional, el poder polític. D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, aquests han construït una història oficial d’èxits espectaculars que van semblar sortir de la voluntat i l’esforç d’un determinat partit polític, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en col·laboració amb altres forces d’esquerra minoritàries i amb menys capacitat d’acció administrativa, els quals, amb una intuïció sense precedents, van dissenyar una ciutat digna d’admiració global.

No comptava aquest poder, però -i encara que de vegades intenti apropiar-se d’un passat recent, com ha passat amb pel·lícules com El 47-, amb la memòria col·lectiva recollida per infinitat d’actors socials: plataformes, associacions veïnals, col·lectius socials, partits polítics, entitats barrials, ateneus, organitzacions festives i esportives, individus de totes les edats… La seva memòria sosté que, encara que sota certes perspectives van ser derrotats en la seva idea de construir una Barcelona diferent, la suposada ciutat orgull de les elits no va ser construïda per ells, sinó per un conjunt ampli de dones i homes provinents de les classes populars, que amb esforç, treball i determinació, van aixecar una ciutat que, malgrat els seus molts defectes, és millor que la que havia existit abans. Perquè la història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tothom.

L'entrada La història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tots ha aparegut primer a Carrer.

El vivir juntos, habitar espacios cercanos que intensifican los encuentros y favorece la intercomunicación, hace posible el despliegue de formas de colaboración, cooperación y ayuda mutua, exclusivas de estos contextos. Es la convivencia la que nos permite poner en común intereses, problemas o inquietudes y ser conscientes de las múltiples inquietudes que compartimos. El barrio, de forma histórica, ha sido una fracción fácilmente sumable, pues contaba con un denominador común conformado por necesidades materiales y simbólicas intercambiables; unas necesidades que se evidenciaban en el territorio de socialización por excelencia, que era la calle. El ahora denominado espacio público actuaba, de este modo, como escenario de encuentros y manifestaciones. Sin embargo, conforme este ámbito ha ido siendo restringido por mecanismos de control social -su privatización, las formas de exclusión-, las posibilidades de interacción han mermado, aunque no desaparecido. Quedan márgenes que aún contienen la enorme potencialidad que suponen las relaciones sociales humanas, como los huertos urbanos, ocupados o no, las fiestas populares, los casales y ateneos, los centros sociales, las asociaciones familiares de alumnos y alumnas, etc.

La construcción de un ‘nosotros’

La apelación anterior al barrio histórico o tradicional no es banal. Las ciudades, hoy día, han devenido elementos centrales de los procesos de acumulación capitalista, algo que ha influenciado sobremanera su especial forma de vida. Para la existencia de un espacio sensible es necesaria la continuidad de las relaciones sociales; únicamente así es viable construir algo parecido a un nosotros. No obstante, la precariedad laboral, la financiarización de la vivienda o el consumo exacerbado como forma de distinción, entre otras, han complicado la necesidad de una cierta estabilidad socio-espacial.

Todo, y todos, se mueve en los barrios de hoy, en línea con la sociedad turbo-capitalista actual, orquestado por unos resortes que no se encuentran en el propio barrio, ni en la propia ciudad. El terremoto urbano actual no es consecuencia única de las decisiones que se toman en ayuntamientos, gobiernos autonómicos o nacionales, ni siquiera en espacios políticos de poder internacional, sino que deviene de una multiplicidad de actores, con nombres y apellidos, pero casi siempre invisibles, que actúan única y exclusivamente seguidos por el afán de lucro.

Es ahí hacía donde han de dirigir su mirada aquellos movimientos -asociaciones de vecinos y vecinas, plataformas, sindicatos barriales, etc.- interesados en solventar las mencionadas necesidades materiales y simbólicas, que son cada día más evidentes, algo que únicamente es posible mediante la articulación de estos colectivos a otras escalas mucho mayores. Solo así sería posible salir del fetichismo de barrio.

L'entrada Fetichismo de barrio ha aparegut primer a Carrer.