Sol atribuir-se a George Orwell la coneguda frase “la història l’escriuen els vencedors”. El periodista i escriptor britànic hi fa referència a la possibilitat que qualsevol relat sigui susceptible de ser manipulat o adaptat a unes circumstàncies o un context particular. Orwell va escriure aquesta frase el 1944, poc abans d’acabar la II Guerra Mundial i, amb ella, semblava avançar-se al que passaria poc després de la contesa, això és, l’atribució del lideratge i la disposició més gran de recursos i soldats, així com de tecnologia o esforç, per part del Govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) a l’hora de derrotar les potències de l’Eix. L’èxit d’aquesta campanya de màrqueting és inapel·lable, tal com suggereix una enquesta elaborada a França en tres moments diferents dels últims seixanta anys (1945, 1994 i 2004): mentre que en el primer dels anys assenyalats el 57% de la població tenia la percepció que va ser la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) la que va fer un esforç més gran en la derrota de l’exèrcit nazi a Europa, aquesta perspectiva havia canviat radicalment al començament del nou mil·lenni, quan una aclaparadora majoria pensava que la derrota alemanya era responsabilitat fonamental de la implicació dels EUA. Dècades de propaganda nord-americana havien aconseguit escriure la seva història com a vencedors.
Deia Maurice Halbwachs, un dels deixebles més interessants d’Emile Durkheim, pare de la Sociologia, que no existeix la memòria individual, que tota ella és una construcció col·lectiva. En el seu llibre La memòria col·lectiva (1925), de fet, Halbwachs posa l’exemple d’un succés que li va passar quan era petit, en quedar-se penjat durant llargues hores, en cedir part del terra, en la foscor d’una casa. Explicava que els seus records d’aquell fet no li provenien de la situació en si, sinó dels sentiments, les percepcions, les reaccions i comportaments que havia après amb anterioritat i que continuaria aprenent després. És a dir, la seva memòria no era tan pròpia i individual com socialitzada a través de la seva relació amb els altres. La conclusió és que la memòria és un procés de construcció contínua i col·lectiva.
Un magma social
Com si es tractés d’un gran riu, tots els membres d’una determinada societat aporten memòries al seu corrent i, de la mateixa manera, n’agafen, de forma que, com deia Heràclit, una persona mai no es veu immersa dues vegades en la mateixa memòria. La història, a més, és morta, escrita sobre la làpida esculpida pels vencedors a què Orwell feia referència, mentre que la memòria, en ser un magma social, es troba viva, palpitant i sempre disposada a donar la cara. No importa el que diguin els llibres si la gent recorda encara allò que realment va passar. Aquesta relació entre la realitat i el passat és molt interessant quan es vincula a la construcció i evolució de ciutats contemporànies com Barcelona.
La història de les ciutats, almenys des de la Revolució Industrial, ha estat determinada per la lluita de classes. Les ciutats plasmen en el seu entramat urbà un disseny predeterminat adequat als interessos de les elits polítiques i econòmiques de cada urbs. La ciutat orgànica del passat, que creixia i s’articulava en funció sobretot de l’entorn físic i dels recursos amb què es comptava per al seu creixement, va deixar pas a l’aparició de l’urbanisme com a ciència de les ciutats, però, també, a la seva utilització en l’ordenació, com a sinònims d’ordre i jerarquia, per a un major control social i increment de l’eficiència
i la productivitat; les ciutats, doncs, han estat pensades i determinades pels posseïdors del capital i el seu braç institucional, el poder polític. D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, aquests han construït una història oficial d’èxits espectaculars que van semblar sortir de la voluntat i l’esforç d’un determinat partit polític, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en col·laboració amb altres forces d’esquerra minoritàries i amb menys capacitat d’acció administrativa, els quals, amb una intuïció sense precedents, van dissenyar una ciutat digna d’admiració global.
No comptava aquest poder, però -i encara que de vegades intenti apropiar-se d’un passat recent, com ha passat amb pel·lícules com El 47-, amb la memòria col·lectiva recollida per infinitat d’actors socials: plataformes, associacions veïnals, col·lectius socials, partits polítics, entitats barrials, ateneus, organitzacions festives i esportives, individus de totes les edats… La seva memòria sosté que, encara que sota certes perspectives van ser derrotats en la seva idea de construir una Barcelona diferent, la suposada ciutat orgull de les elits no va ser construïda per ells, sinó per un conjunt ampli de dones i homes provinents de les classes populars, que amb esforç, treball i determinació, van aixecar una ciutat que, malgrat els seus molts defectes, és millor que la que havia existit abans. Perquè la història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tothom.
