Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

L'entrada “Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable” ha aparegut primer a Carrer.

Quin balanç fas d’aquests darrers quatre anys amb un Ajuntament del canvi?
Jo els valoraria com a positius. S’han fet coses que feia molt de temps que era necessari fer i que ni tan sols estaven a l’agenda de ningú. Però són insuficients.

És cert que, per a qualsevol grup polític que vulgui entrar a una institució amb una agenda de canvi, quatre anys són pocs, però és que, a més, en aquest cas es tractava de persones que no sabien com funcionava l’administració. Venien d’un altre món i van necessitar més temps de l’habitual per començar a tirar endavant mesures més agosarades o de més calat. Les que volíem veure més transformacions a la ciutat ens hem quedat una mica amb la mel als llavis, però a la vegada entenc el perquè.

Amb l’aposta d’Ada Colau com a cap de llista de Barcelona en Comú hi ha qui va entendre que el missatge era que s’aniria una mica més enllà de la institució.
Sí, i això no ha passat. Moltes ens hem adonat que hi ha coses que no poden passar des de la institució: la subversió ha de ser més des de fora que des de dins, o amb un aliat a dins, però amb una pressió molt més forta des del carrer.

La institució és molt més que aquell qui la governa, perquè hi ha unes dinàmiques, unes estructures i una cultura política determinada molt instaurada. Parlo sobretot dels equips tècnics i directius. Si vols anar més enllà de la institució i que funcioni, tot això ho necessites. Comptar amb aquesta estructura per fer un procés de transformació és molt més lent del que ens imaginàvem.

Els anys previs al govern de BeC s’havia viscut molta ebullició als carrers, amb el 15-M com a màxim exponent. S’ha suavitzat la tensió entre moviments socials i institució?
És un procés bastant habitual. De cop i volta, tens un aliat a l’Ajuntament, algú que veus com a tal i que vols donar-li temps i confiança. En segon lloc, sempre que hi ha un canvi cap a un govern més d’esquerres, hi ha una certa desmobilització. Després, el mateix cicle dels moviments socials va amb pics i baixos, i no els hi podem demanar que estiguin permanentment al carrer, perquè també necessiten ser als barris, fent la feina de formigueta per poder acumular forces.

Un darrer factor és la difícil relació que existeix amb aquells que fan el pas a la institució. Des de l’Ajuntament de Barcelona s’han viscut molt malament les crítiques que venien dels moviments socials. En alguns casos, s’han entès com una traïció. Així i tot, penso que, sobretot els darrers anys, hi ha hagut més mobilització al voltant de tot el tema de la gentrificació i el turisme, i això ha propiciat que l’Ajuntament faci les actuacions que ha fet. El de Barcelona, segurament, podria haver fet servir eines més agosarades, però és dels que ha impulsat més mesures gràcies al fet que hi havia presència als carrers.

Quines són les principals assignatures pendents?
Una d’elles és la mobilitat. Crec que és on s’han fet iniciatives més tímides i on calen polítiques més valentes, per a la nostra pròpia supervivència. Però clar, perquè tinguin èxit és necessària una estratègia coordinadíssima i que tothom vagi en la mateixa direcció: personal de districte, tècnics de barri, tècnics d’urbanisme, de mobilitat, de dinamització comunitària, etc. I la coordinació entre àrees és la gran assignatura pendent de les administracions.

Hi ha hagut un intent d’acostar la ciutadania a mecanismes de participació directa. Com ho valores?
Fins al 2015, la política de participació de l’Ajuntament havia estat bastant de façana. L’arribada de BeC posa sobre la taula la possibilitat de fer-la real. Participació vol dir que la ciutadania tingui capacitat de decisió, no només opinió, que és el que hi havia abans.

Quin és el problema? S’ha saturat la societat civil organitzada amb múltiples processos participatius i no s’ha fet seguiment d’allò en el que ja havien participat. Potser l’aprenentatge és que hem de ser menys ambiciosos quant a aplicar participació a tot, i ser més curosos amb la qualitat de la participació. S’han fet passos, alguns clau, però cal una feina més artesanal als barris, a les escoles, als centres de treball… i també donar temps als processos. No pots fer una proposta i donar-li tres mesos de vida, perquè només en construir la comunitat que voldrà participar-hi i fer-ne seguiment, et menges aquest temps.

Com valores el debat sobre la seguretat?
M’ha semblat que ha faltat una estratègia clara. Des de l’esquerra ens costa molt abordar aquest tema, ens incomoda i no tenim una proposta concreta. El problema és que un increment en la percepció d’inseguretat pot conduir a una deriva securitària, i nosaltres no volem ni més policia ni més ordenances de civisme. Volem més processos comunitaris i veïnals. Hem de saber senyalar els responsables reals de la inseguretat -els bancs, que tenen pisos abandonats i no els posen en lloguer social, o la llei d’estrangeria- i donar la volta al discurs que culpabilitza les mateixes classes populars d’aquesta situació.

Hi ha hagut sectors que esgrimeixen, segurament amb arguments molt simplistes, que “en els anys de mandat de Colau hi ha hagut més desnonaments”.
Aquí hi ha un tema de limitació de competències claríssim. Tanmateix, hi ha àmbits on es podria haver estat més agosarat. No sé amb quines dificultats s’han trobat, però tenim eines -el tanteig i retracte o les àrees de conservació i rehabilitació- que permeten fer una política més agressiva per recuperar habitatge per al sector públic i no s’han posat en marxa del tot. S’ha de ser més valent. Segurament dir-ho és fàcil i fer-ho, no tant, perquè t’estàs enfrontant a monstres, al capital global.

L’ordenança del civisme és un altre dels temes sobre els quals hi havia moltes expectatives posades en aquest Ajuntament.
Interpreto que políticament han seguit una estratègia de no portar al ple coses que tenien perdudes. Per derogar l’ordenança necessitaven el suport d’ERC i el PSC, i no el tenien. Entenc l’estratègia política, però crec que el tema s’hauria hagut de debatre més en obert. Fa poc es va aprovar l’estratègia de la ciutat jugable, que semblava derogar la prohibició de jugar a pilota a les places, però s’ha fet tímidament, sense fer referència a l’ordenança. He trobat a faltar un debat sobre el contingut: volem una ciutat securitzada i gairebé policial, on tot es resol amb multes, o volem una altra cosa?

Hi ha hagut dues forces de les esquerres transformadores entre les quals es podrien haver teixit més aliances.
La mateixa configuració de BeC parteix d’una no entesa amb la CUP: a Barcelona, a diferència de Badalona, s’ha optat per una coalició d’esquerres amb Iniciativa i sense la CUP, i la relació és complicada. No hi ha un únic responsable, crec que en els dos casos hi ha hagut estratègies que no han buscat bastir ponts, i a mi això m’ha decebut. Es podria haver fet un treball comú per impulsar estratègies transformadores i pressionar ERC (i fins i tot el PSC!) cap a una línia determinada.

Què és dret a la ciutat?
El dret a decidir com ha de ser la ciutat on volem viure. És la translació del concepte de ciutadania a l’àmbit urbà, i implica tant el desplegament d’una ciutat més democràtica com posar fre als operadors econòmics perquè no decideixin la ciutat per nosaltres. Ara mateix, la configuració de la ciutat, del que acaba sent un barri o no, ho decideixen els inversors, ni tan sols l’Ajuntament. El dret a la ciutat vol dir subvertir això.

L'entrada «L’Ajuntament ha viscut malament les crítiques dels moviments socials» ha aparegut primer a Carrer.

Es dedica a promoure i fomentar el turisme i el comerç a la ciutat, i està regulat per un Consell General i un Comitè Executiu. L’alcaldessa Ada Colau és la presidenta del Consell, del qual també formen part el màxim representant de la Cambra, Miquel Valls; el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, i el president del Gremi d’Hotels de Barcelona, Jordi Clos. D’altra banda l’empresari hoteler, Joan Gaspart, presideix el Comitè, i Colom i Clos n’ostenten la vicepresidència.

L’exdiputat socialista Jordi William Carnes era el director general de Turisme de Barcelona des de 2014, però fa uns mesos va anunciar la seva dimissió, només uns dies abans que es fes pública una auditoria encarregada pel govern municipal, que destapava despeses no justificades en viatges, allotjaments i dietes durant la seva gestió. Concretament, dels 548.000 euros que va gastar l’òrgan en viatges de personal l’any 2016, n’hi ha 83.000 sense justificació, autorització prèvia o sense la còpia del tipus de canvi en el moment de fer la transferència, quan els viatges es realitzaven a països que no fan servir l’euro.

Algunes de les irregularitats que detectava l’informe estaven directament relacionades amb la targeta Visa que William Carnes feia servir per a les despeses derivades de la seva activitat, tot i que també n’hi havia algunes vinculades a altres treballadors del consorci.

Tal com va desgranar el diari El Periódico, entre els conceptes que l’auditoria destacava com a no justificats s’hi trobaven, per exemple, “una estança per a 4 persones a Dubai (7.980 euros), un vol a Nova York (2,795 euros), un sopar de Nadal per a 250 comensals (14.949 euros) o vuit menús més un projector al restaurant Windsor de Barcelona (460 euros)”. Al respecte, els responsables de l’auditoria notificaven incidències del tipus “No hi ha autorització signada”, “No consta justificació de la despesa” o “Seria necessari tenir còpia del tipus de canvi en el moment de fer la transferència”.

El fins ara director general de Turisme de Barcelona va prendre possessió del càrrec fa quatre anys, però ja havia estat vicepresident del consorci com a regidor de promoció econòmica entre 2007 i 2011. Tot i així, William Carnes s’havia donat a conèixer temps enrere per la seva trajectòria en diverses administracions gestionades pel PSC.

Del 2003 al 2006, va ser Director General de Desenvolupament Rural. Durant un breu període de temps va ser conseller d’Agricultura del govern tripartit i després, va saltar a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir de primer tinent d’alcalde. També va presidir Mercabarna i la societat municipal 22@. A les eleccions municipals de 2011 va ser reelegit i va passar a l’oposició amb el grup socialista fins al 2013, quan va deixar el Consistori per fer el salt a l’empresa privada.

Ball de xifres
Com a director general de Turisme de Barcelona, la retribució de William Carnes era de 149.996 euros bruts anuals amb un màxim de 30.000 euros de retribució variable. Tot i així, el seu salari era inferior al del seu predecessor, Pere Duran, que va dirigir el consorci des de l’any 2.000 i que cobrava 180.000 euros bruts anuals, amb 20.000 euros com a màxim de retribucions variables.

William Carnes va anunciar la seva dimissió l’1 de febrer per carta, però no va detallar els motius que el van portar a prendre aquesta decisió. Malgrat que aquestes irregularitats han situat Turisme de Barcelona sota els focus mediàtics, la Favb, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible i diverses plataformes veïnals ja havien denunciat opacitat dins la gestió de l’ens, i el fet que una part dels ingressos provinguin de les arques públiques.

Al Consorci hi està representat el sector públic i el sector privat, que té un pes superior. Concretament l’Ajuntament té una representació del 45%, mentre que el 55% restant se’l reparteixen entre la Cambra de Comerç (45%) i la Fundació Barcelona Promoció (10%), la qual va ser impulsada per la mateixa Cambra.

Tot i que la representació que ostenten el sector públic i el privat no és molt diferent, sí que ho són les quantitats de diners que hi aporten els tres actors: en el pressupost del 2018, que està previst que sigui de 54,5 milions d’euros, el Consistori hi invertirà 5,7 milions, dels quals 4,5 provenen directament de la recaptació de l’impost sobre estades turístiques. La Cambra de Comerç, per la seva banda, hi aportarà només 15.000 euros i la Fundació Barcelona promoció, no hi aportarà res.

A la dotació pública se li sumen també els 380.000 euros de la Diputació, mentre que a la part privada també hi consten les quotes de les mil empreses associades al Consorci, que representen una quantitat aproximada de 2,3 milions d’euros. Amb tot, les inversions dels ens públics superen en gairebé 4 milions les del sector privat. De totes maneres, els majors ingressos del Consorci (48,4 milions d’euros en total) es deriven de la seva pròpia activitat, és a dir de la venda de serveis i productes als turistes.

El veïnat reclama una veritable agència pública
Des del món veïnal critiquen que un ens que es dedica a la promoció turística de la ciutat, i en el qual hi ha reflectits interessos econòmics, es financi també amb recursos públics. Es per això que des de la Favb plantegen que aquesta activitat hauria d’estar en mans de l’Ajuntament, com a única garantia que qualsevol actuació perseguís el bé comú i no beneficis privats.

Les plataformes veïnals o l’ABTS, per la seva banda, qüestionen la mateixa existència del Consorci, el qual consideren que hauria de ser substituït per una agència pública que es dediqués a la gestió i la contenció d’aquesta activitat.

Els veïns tampoc no veuen amb bons ulls que l’ens utilitzi els diners de la taxa turística per promocionar la ciutat. Tanmateix, fent aquest ús de l’impost d’estades a establiments turístics, el Consorci no comet cap irregularitat. Al contrari: segons la normativa vigent, una part dels ingressos derivats de la taxa han de servir per promocionar les ciutats. L’any passat però, l’Ajuntament ja va anunciar que destinaria un màxim de 4,5 milions d’euros a Turisme de Barcelona perquè fes promoció.

La resta, apuntaven fonts municipals, s’empraria per pal·liar els efectes del turisme sobre els barris i per “millorar les condicions dels veïns i dels seus espais”, explicava el regidor Agustí Colom en una entrevista al mitjà digital Crític.

Vigilància veïnal
Malgrat les denúncies que acusen el Consorci de ser poc transparent, al seu web hi ha publicades les dades econòmiques, informació institucional i l’estructura organitzativa de l’ens. Val a dir, però, que aquesta va ser una de les principals exigències que l’ABTS va plantejar al Consell de Turisme i Ciutat, un fòrum de debat creat per l’Ajuntament, on tenen representació associacions, entitats de districte, grups municipals, representants tècnics del Consistori i experts en la matèria.

Els veïns, però, segueixen insistint que el Consorci ha de retre comptes de la seva activitat i donar informació sobre els criteris que la motiven.

L'entrada El debat crític amb el turisme arriba al Consorci ha aparegut primer a Carrer.

La principal línia d’investigació del cas Palau consistia en acreditar si, a través de la institució musical, l’empresa Ferrovial transferia comissions cap a Convergència amb l’objectiu d’obtenir obra pública. La comissió parlamentària que va investigar els fets va recollir un seguit de documents, que incloïen cartes i faxos a tres bandes entre l’expresident del Palau, Fèlix Millet, el responsable de finances de CDC en aquell moment, Carles Torrent, i Pedro Buenaventura, exdirectiu de Ferrovial, que apuntarien en aquesta direcció.

Durant el transcurs del judici, Millet va admetre en la seva declaració que la comissió habitual de la constructora era del 4%, del qual un 2,5 % se’l quedava Convergència, un 1%, ell, i el 0,5% restant se li assignava a l’exdirector administratiu del Palau i mà dreta de Millet, Jordi Montull.

Si la relació entre l’expresident del Palau i Convergència ha fet córrer rius de tinta, dels seus vincles amb la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials -la FAES-, el think tank del Partit Popular, se n’ha parlat menys. Ja el 2013 la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), acusació popular de la causa, va demanar que també s’investigués si el Palau de la Música hauria desviat fons cap a l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la Fundació. Entre els membres del seu consell assessor hi van figurar personalitats com l’expresident del Comitè Olímpic internacional, Juan Antonio Samaranch, l’expresidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho, el regidor popular Alberto Fernández Díaz i també Fèlix Millet.

Les sospites dels veïns derivaven de la coincidència temporal entre l’època en què Millet es va afiliar a l’Institut i les subvencions més quantioses de la història que el Ministeri de Cultura va donar al Palau de la Música per executar-hi obres de reforma, i que s’eleven a 14,5 milions d’euros. Aquesta quantitat aportada per l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, representa pràcticament el total dels 16 milions provinents dels ens públics; la resta la van posar el Departament de Cultura, l’Incasòl i la Diputació de Barcelona. Una altra part del finançament es va obtenir per mitjà d’ens privats, com la Fundació Caja Madrid, de la campanya de restauració de l’orgue del Palau i de la campanya Un Palau per al segle XXI. L’entitat també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa Deloitte, que va auditar les obres, va constatar que el seu cost total devia vorejar els 17 milions i per això va advertir d’algunes “irregularitats” en relació a la documentació presentada per justificar les subvencions. No es coneix quin va ser el destí dels diners que ballen, però segons apuntava la Favb en un comunicat que va emetre a l’inici del judici, “ha resultat evident que gran part del finançament provinent del Ministeri de Cultura no es va utilitzar en les pròpies obres”. Tot i així, “ni l’execució va ser auditada per part del Ministeri, ni en el tràmit d’investigació es va analitzar on havien anat a parar els diners desviats”, continuava el comunicat.

Paral·lelament, l’any 2008 els Mossos d’Esquadra van rebre una carta signada per la inexistent associació Amics de l’Orfeó Català, denunciant que el Palau de la Música hauria pagat 3,6 milions d’euros en comissions a la FAES “per les obres del Petit Palau”. Els perits d’Hisenda no van trobar proves que donessin per vàlida aquesta hipòtesi i van descartar possibles irregularitats, però la Favb va considerar que la investigació d’Hisenda no havia estat prou intensa i l’advocat que representa els veïns, Àlex Solà, va anunciar que pressionaria perquè aquesta branca del cas tingués recorregut.

“Distinguido amigo”
Malgrat la insistència dels veïns, el jutge instructor i l’Audiència de Barcelona van desestimar investigar-ho i per tant, les presumptes comissions que s’hauria endut la FAES quedaran com un dels misteris que no es resoldrà. Per contra, el que sí sembla quedar acreditat amb tots els documents confiscats és la bona relació entre Fèlix Millet i José Maria Aznar, almenys durant els anys en què el president espanyol governava a la Moncloa amb majoria absoluta. Dins la documentació incorporada al sumari del cas Palau s’hi inclou una carta datada del 2 de març de 2004 en què Fèlix Millet agraeix al seu “distinguido amigo” José Maria Aznar “la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno”. “Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva”, escrivia Millet.

De vacances a Menorca
La correspondència amb el matrimoni Aznar-Botella va ser relativament freqüent entre 2002 i 2004. Fins i tot Millet va convidar-los a visitar la seva residència de Fornells, Menorca, tal i com es pot llegir en una carta del 10 de juliol de 2003, intervinguda en l’ordinador de la secretària del llavors president del Palau de la Música. “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado, quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, proposava Millet.

I aquestes cartes són només una part del mosaic. Anys abans també va mantenir correspondència amb altres alts càrrecs del Partit Popular amb la voluntat explícita d’assegurar-se la inversió del govern espanyol en el Palau. Concretament, el 1996 va enviar una carta a Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat per a les Administracions Públiques en aquell moment, disculpant-se “per la insistència” i preguntant-li si havia pogut fer “alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”. En la mateixa línia, va cartejar-se amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, per agrair-li “todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”.

La vista oral del cas Palau està a punt de finalitzar i per fer un balanç ajustat, falta encara tenir la sentència. Tot i així, la Favb ja ha extret algunes conclusions prèvies que són, en primer lloc, la constatació que el judici ha desvelat una realitat que la ciutadania rebutja: la corrupció, l’espoli del Palau de la Música i la seva instrumentalització “per al finançament il·legal de la força política que durant més temps ha governat Catalunya”. De moment, i a l’espera de la resolució del cas, la testificació de Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull (exdirectora financera del Palau), avalarien aquesta tesi. Per això “la Favb es ratifica en la seva acusació a Convergència Democràtica de Catalunya i a Ferrovial”, afirma l’entitat en un comunitat.

Rebaixa de penes
En el transcurs del judici el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, ha rebaixat les penes de presó que sol·licitava per als principals acusats de l’espoli del Palau a canvi d’admetre el saqueig i el finançament il·legal de Convergència per mitjà de Ferrovial. D’aquesta manera, a Fèlix Millet li demana ara 14 anys i 9 mesos de presó enlloc dels 27 anys i mig inicials i a Jordi Montull, 10 anys i 10 mesos.

Malgrat la rebaixa, els exdirectius del Palau no es lliuraran del pagar multes de 22 milions d’euros cadascun mentre que Gemma Montull, que després de la confessió del seu pare evitaria la presó, haurà d’assumir una sanció de 10 milions d’euros. A banda, els imputats hauran de retornar els 32 milions sostrets. Per contra, Sánchez Ulled ha pujat de set anys i mig a vuit anys la pena de presó que demanava per a l’extresorer de CDC, Daniel Osácar, a més d’una multa de 20 milions d’euros. Per últim, el fiscal també ha modificat el seu escrit perquè en cas de sentencia contrària, es pugui reclamar al PDECat els 6,6 milions que l’extingida Convergència hauria cobrat en forma de comissions.

Aquestes rebaixes són derivades del cas Palau que tampoc han sorprès massa. El que sí que va resultar intolerable, com a mínim des de l’òptica veïnal, va ser que el Consorci del Palau de la Música es negués a acusar Convergència pel cobrament de comissions. Aquest Consorci, que està format per membres de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català, inicialment va decidir que no incriminaria el partit. Els vots contraris dels representants de la Generalitat de Junts pel Sí van decantar aquesta decisió, però ara s’han abstingut. Des del Govern català han justificat el canvi de posicionament assegurant que no volen bloquejar “cap acció que es consideri rellevant i oportuna”.

L'entrada Millet i la FAES, un enigma que no es resoldrà ha aparegut primer a Carrer.

Per afrontar aquesta situació, el govern d’Ada Colau ha creat el Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025, que va ser aprovat pel Plenari a principis d’any. A criteri del responsable d’habitatge de la Favb, Joan Balañach, aquest pla “és molt trencador” comparativament amb els altres que s’havien plantejat prèviament, perquè “recull de forma àmplia les diferents modalitats que hi ha en l’accés, posant l’accent en els pisos de lloguer social i assequible”. Tot i així, lamenta que “no s’hagi fet res encara per a desenvolupar-lo”. I és que, si bé hi ha força consens respecte el fet que l’Ajuntament mostra bona voluntat per fer front a la crisi de l’habitatge, els col·lectius organitzats consideren que falta celeritat.

En aquest sentit, el portaveu de la PAH Carlos Macías explica que el govern de la ciutat “va massa lent” en la creació d’un cens de pisos buits, una mesura urgent que es va comprometre a executar i que permetria mobilitzar aquests habitatges i sancionar els bancs que en són propietaris. “De moment només l’ha fet en tres barris i pensem que ja hauria d’estar el de tota la ciutat o, com a mínim, que hauria d’estar molt més avançat”, continua l’activista, “només han posat quatre multes, quan s’han comptabilitzat 2.000 pisos buits que infringeixen la llei”.

Encara hi ha marge de millora
Colau es troba a l’equador del seu mandat i els moviments socials consideren que encara hi ha marge de millora. D’una banda, celebren que s’hagin impulsat algunes mesures, com la creació del Servei d’Intervenció i Mediació davant situacions de pèrdua i/o ocupació de l’habitatge (SIPHO), que serveix per acompanyar i assessorar les persones davant d’un desnonament i informar-les dels seus drets. Però de l’altra, reclamen que l’Ajuntament ampliï el parc públic d’habitatge com a mínim fins un 5% en el que queda de legislatura. De fet, la pròpia Llei catalana del Dret a l’Habitatge diu que s’hauria d’arribar a un 15% “i això faria que la mesa d’emergències pogués obrir la porta a moltes casuístiques que a dia d’avui no estan entrant, com les famílies que es veuen obligades a llogar habitacions perquè no tenen altra alternativa”, puntualitza Macías.

Tenint en compte que l’Ajuntament no té marge competencial per establir un topall en els preus del lloguer, que seria la via més efectiva per garantir que l’habitatge complís la seva funció social, l’ampliació del parc públic ha esdevingut una necessitat bàsica. Des d’una perspectiva comparada, el cas barceloní deixa molt que desitjar. “A ciutats com Estocolm, més del 40% dels residents viuen de lloguer i el parc públic d’habitatge arriba al 20%”, recorda l’activista, “de manera que aquesta opció no està pensada només per a les persones vulnerables, sinó per a diferents tipus de butxaques”. A Barcelona, en canvi, el percentatge de pisos públics és d’aproximadament l’1%, i si s’ampliés “es podria incidir indirectament sobre el preu, encara que per llei, l’Ajuntament no pugui regular-lo”.

A banda, els col·lectius organitzats consideren necessari que el Consistori aposti pels models alternatius d’accés a l’habitatge que van més enllà del lloguer i la compra. En aquests dos anys s’han pres mesures que van en aquesta direcció, però “encara són molt tímides”, rebla Joan Balañach. “És positiu que s’hagin tret a concurs set solars públics per a cooperatives que aposten pel valor d’ús de l’habitatge i no pel seu valor de canvi, però fora d’això, no s’ha fet res més”, comenta.

Per al portaveu de la PAH és igualment imprescindible que l’Ajuntament “explori molt més el dret a tanteig i retracte”, segons el qual, les administracions poden adquirir amb caràcter preferent aquells habitatges que hagin quedat buits després d’una execució hipotecària en zones de forta demanda residencial. “Penso que s’hauria de poder fer en qualsevol immoble, per tenir habitatge públic distribuït per tots els barris”, concreta Macías.

La conservació dels habitatges, un tema clau
I encara hi ha una altra qüestió, que ha passat més desapercebuda però que també “és essencial que l’Ajuntament l’entomi” en el que resta de mandat: la conservació.

Ciutat Vella és l’exemple paradigmàtic d’un districte que ha vist com els seus habitatges s’anaven degradant amb el pas del temps. Per això el Consistori ha impulsat el Pla Dintres, que obliga els propietaris de finques habitades que es troben en mal estat a fer les obres de rehabilitació, amb l’acompanyament, si s’escau, de l’administració. El problema és que actua només en aquest districte i sobre aquelles propietats que es troben en un nivell molt per sota dels mínims d’habitabilitat i de conservació, i que poden posar en risc la seguretat dels residents. “Aquest pla s’hauria d’estendre a tota la ciutat i s’haurien de posar més recursos”, opina Macías, “i si els propietaris no rehabiliten les fiques, s’haurien d’expropiar”.

Malgrat els avenços dels dos darrers anys, les dificultats en l’accés a l’habitatge amb un lloguer estable, segur i digne han propiciat la creació del primer Sindicat de llogaters a Barcelona. Per a Joan Balañach, això és “una molt bona notícia”. “És una feblesa del sistema el fet que no es garanteixi el dret a l’habitatge”, conclou el representant veïnal, “i per poder-lo conquerir, és fonamental que la ciutadania s’organitzi”.

L'entrada Passos ferms però massa lents en habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona és l’exemple més obvi que, en matèria d’habitatge, preval el negoci sobre la funció social. Segons el portal immobiliari Idealista.com, de mitjana, el preu del metre quadrat de lloguer a la ciutat (17,4 euros) ja supera els nivells assolits durant la bombolla immobiliària. A dia d’avui, els llogaters paguen tres euros més per metre quadrat que fa un any, i 5,5 euros més que el que pagaven el setembre del 2014. La capital catalana és la ciutat de tot l’Estat espanyol que més està patint l’efecte pujada, i els preus desorbitats, sumats a les xifres d’atur juvenil, als salaris, la temporalitat i la precarietat dels contractes, dóna com a resultat que el 80% dels menors de 30 anys no puguin marxar de casa els pares, tal com indica l’Observatori d’Emancipació. El lloguer de pisos a la capital catalana ha esdevingut un negoci molt suculent per als arrendadors.
Però… ¿com hem arribat fins aquí?

El turisme no és l’únic factor
Els veïns i veïnes de Barcelona qualifiquen el turisme com el segon problema més greu que té la ciutat, segons els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals d’enguany. La preocupació per aquest fenomen es fa especialment palesa en barris com el Gòtic, la Barceloneta, el Poblenou o la Sagrada Família. La relació entre la massificació turística i l’augment del preu del lloguer sembla incontestable, sobretot en les zones amb major presència de pisos turístics, on el cost de pernoctar-hi pot inflar-se tant com els seus propietaris desitgin. Això fa que als arrendadors els surti molt més rendible llogar el pis per dies o setmanes a residents temporals que destinar-los a les famílies dels barris. “Malgrat la moratòria i que ja no es donin permisos, és una invitació a convertir un habitatge residencial en un habitatge d’ús turístic”, sentencia Joan Balañach, responsable de la vocalia d’Habitatge de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), “i el més pervers és que molts ciutadans s’han convertit en petits especuladors”. L’actual govern municipal té la voluntat manifesta d’abordar aquest problema i de sancionar els pisos turístics il·legals i les plataformes que els promocionen, però de moment “hi ha dedicat pocs recursos econòmics i humans”. “Dir que fas una normativa però no posar mecanismes de control és un brindis al sol, perquè la rendibilitat econòmica d’aquests allotjaments és superior a la sanció que puguin tenir els propietaris”, continua Balañach.

Però seria un error considerar que la pressió turística és l’únic factor que explica l’augment del lloguer. D’una banda, la demanda supera amb escreix l’oferta, un fet que obre la porta a la inflació dels preus, i de l’altra, a l’hora de “competir” per un pis, els barcelonins s’enfronten cada vegada més amb persones estrangeres amb una capacitat adquisitiva superior a la mitjana dels veïns i veïnes. “Són gent amb diners que es trasllada a Barcelona com una ciutat atractiva globalment”, matisa el sociòleg Ancor Mesa “i ofereixen més diners dels que pot pagar un habitant de classe treballadora”.

I a tot plegat, se li suma el fet que ja no són els particulars, sinó els grans fons inversors nacionals i internacionals, els qui gestionen el gruix del parc de lloguer. La “marca Barcelona” els ha interpel·lat amb força. La capital catalana s’ha convertit en una ciutat de negoci, en un pol d’atracció econòmica i en una inversió segura.

Incidència per barris
Barcelona és una ciutat molt polaritzada i això també es fa evident en el preu dels lloguers per barris. Segons l’Informe sobre el Lloguer a Barcelona, elaborat per la Favb, els tres barris amb un preu per metre quadrat més elevat són la Barceloneta (17,51 €), la Vila Olímpica (16,53 €) i Sarrià (16,50 €). Per contra, a Baró de Viver, a Sant Andreu, el preu és molt més baix que a la resta de la ciutat, concretament de 2,82 €. Això es podria deure, dedueix l’estudi, “al fet que hi hagi un alt nombre de pisos de protecció oficial i que l’oferta de pisos en lloguer sigui més reduïda que en altres barris”. També destaca l’elevat preu del districte de Sarrià-Sant Gervasi, caracteritzat per l’alt nivell adquisitiu dels seus habitants. “Si aquesta pujada continua”, puntualitza Mesa, “en un parell d’anys els preus de lloguer a Sarrià-Sant Gervasi podrien duplicar els que hi havia durant la bombolla immobiliària”. Paradoxalment, la bretxa de desigualtat entre els habitants de la ciutat fa que els residents dels barris més benestants destinin entre un 5 i un 10% de la seva renda a pagar l’habitatge de lloguer a les zones on és més costós, mentre que els veïns de Nou Barris, on els preus són substancialment més baixos, destinen el major percentatge: aproximadament un 35% dels seus ingressos.

I mirat en perspectiva, el portal “idealista.com” determina que en només dos anys el cost del lloguer a Barcelona ha pujat un 45,7%. Lidera el rànquing el districte de Sant Martí, amb un augment del 62% des del tercer trimestre de 2014 fins l’actualitat, seguit de l’Eixample (53%) i Gràcia (52%).

L’increment exponencial dels preus ha tingut un triple efecte sobre els barris: L’expulsió dels veïns en pro dels residents temporals i de persones amb una capacitat adquisitiva superior, el canvi en la morfologia de la ciutat i una Barcelona desposseïda d’identitat. “Ciutat Vella és l’exemple més clar”, puntualitza Balañach. La gentrificació està fent mutar els negocis de tota la vida, que van donant lloc a locals “hipsters”, d’oci, orientats a satisfer les necessitats del turista i del nou resident. “Canvia l’activitat econòmica, l’ocupació de l’espai públic, la ciutat es desvirtua i això afecta la cohesió social”.

I se’n podria deduir un quart efecte, que es tradueix en el desplaçament de residents dels centres a les perifèries i el posterior encariment del lloguer en aquestes zones perquè la demanda supera l’oferta. “Sabem el cas del barri del Coll, que està rebent molta població rebotada de la Vila de Gràcia, que ja no pot assumir el lloguer, i la gent del Coll també es troba que puja el preu de l’habitatge i ha de marxar a un altre barri més popular”, afirma Mesa, “és un efecte domino”.

Absència d’un marc normatiu protector
L’àmplia majoria dels desnonaments a Barcelona ja són per impagament de lloguer, però no hi ha un marc legal que aixoplugui els llogaters. La darrera reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) del 2013 redueix la durada dels contractes de lloguer de cinc a tres anys i brinda la possibilitat d’inflar el preu de l’habitatge any a any, sense tenir en compte els condicionants socioeconòmics dels inquilins. “Abans els contractes estaven una mica blindats, però ara, si l’arrendador et diu que en un any vol el teu pis, tu has de marxar en el termini d’un mes”, afegeix Laura González, advocada de la Favb. Al respecte, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a treballar en un índex de preus orientatius, on definirà el que hauria de costar el lloguer d’un habitatge en funció de factors diversos, com els seus metres quadrats, la ubicació o l’antiguitat de l’immoble. “És un primer pas”, afirma González, “però el problema és que aquest índex no és vinculant”, cosa que vol dir que el consistori no té competències efectives per establir un topall en el preu dels lloguers. Aquesta és la diferència substancial entre Barcelona i altres ciutats europees com París o Berlín, on els contractes poden pujar com a màxim un 10% i un 20%, respectivament, per sobre d’un índex de referència.

Neix el Sindicat de Llogaters
La figura del Sindicat de Llogaters fa anys que existeix en algunes de les principals ciutats europees i ha servit perquè, a l’hora de pactar els preus, hi hagi una negociació col·lectiva entre llogaters, administració i propietaris que ha permès que s’arribi a un pacte acordat, i que es respecti. L’observació de la realitat en matèria de lloguers i el contacte amb el sindicalisme d’altres països ha establert les bases perquè a Barcelona es plantegi la creació del primer Sindicat de Llogaters. Tot i que encara es troba en una fase molt embrionària, l’Observatori DESC, l’entitat impulsora, té la voluntat que aquesta eina respongui a un doble objectiu: d’una banda, pressionar perquè es creï un mecanisme de control sobre el preu del lloguer i redefinir els terminis dels contractes, i de l’altra, esdevenir interlocutors amb l’administració i la ciutadania.
“Els propietaris estan molt ben organitzats i els inquilins no ho estan gens”, explica Irene Escorihuela, directora de l’Observatori, “i nosaltres hem de ser una veu de denúncia”. Conscients que aquestes finalitats són de màxims, la meta principal, per ara, és donar resposta als problemes quotidians amb què es troben els llogaters, i anar guanyant petites victòries. “Si per exemple, el propietari vol recuperar el seu habitatge”, proposa Escorihuela, “volem aconseguir que l’inquilí disposi de més temps per marxar, perquè no quedi desemparat”.

L'entrada El lloguer ofega els barcelonins ha aparegut primer a Carrer.

La solució, davant l’immobilisme institucional, es va forjar als carrers. La PAH, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) van impulsar conjuntament una Iniciativa Legislativa Popular, avalada amb més de 150.000 firmes -el triple de les necessàries- que va convertir-se en llei el juliol passat. Aquesta normativa, aprovada per unanimitat al Parlament, dóna obligacions als qui fan negoci amb els béns bàsics i planteja mesures relatives a l’habitatge i la pobresa energètica, entenent que no n’hi ha prou amb tenir garantit un sostre, sinó que cal assegurar una llar digna. La llei 24/2015, una de les grans victòries del moviment, va quedar parcialment suspesa després que el Partit Popular presentés un recurs al Tribunal Constitucional per impugnar alguns dels seus articles.

Fa deu mesos que el Parlament va aprovar la llei contra els desnonaments i la pobresa energètica. Quin balanç en fas?

Durant aquests mesos s’han parat centenars de desnonaments i milers de talls dels subministraments bàsics, per tant la llei està funcionant, però també és cert que no s’ha aplicat de manera integral. Pel que fa a la pobresa energètica, la Generalitat encara no ha signat un conveni amb aquestes empreses perquè siguin elles les que assumeixin el deute de les llars que no poden pagar. Tampoc les ha sancionat quan han incomplert la llei. Així que podríem dir que s’ha estat aplicant a mig gas, cal més rapidesa i voluntat.

En aquest temps heu atès persones que segueixen patint talls de la llum, l’aigua o el gas?

Sí, sí que ens arriben casos però són un percentatge molt petit de tots els talls. Els denunciem a Consum, a l’Ajuntament, i demanem una sanció a les companyies, perquè no obeeixen la llei. Segueixen fent talls sense demanar prèviament un informe a serveis socials per saber en quina situació es troba la família. I també s’ha de tenir en compte que hi ha tota una part de la pobresa energètica menys visible i més difícil de detectar, que és gent que no pateix talls però va amb l’aigua al coll per poder pagar les factures. Ens trobem persones que no encenen la calefacció a l’hivern perquè no la poden pagar, o que ens expliquen que han deixat de donar menjar de qualitat als fills per poder fer front a les factures, o que aigualeixen la llet per gastar menys. Perfils n’hi ha de tot tipus. Des de gent que va perdre la seva feina, que viu amb un PIRMI i que amb això no li arriba per pagar el lloguer o la hipoteca, i a més, els subministraments bàsics, gent gran, majors de 65 anys… I moltes famílies.

I quina sortida donen les administracions a aquestes persones? Creus que saben abordar l’exclusió residencial?

No, perquè en primer lloc els demanen moltíssima informació per concedir-los l’informe de risc d’exclusió residencial. Això hauria d’estar cobert, perquè la llei estableix que si en 15 dies Serveis Socials no te l’ha donat, això s’entén com a silenci positiu i per tant, tu estàs protegit. D’altra banda, ha costat molt que es conegui la llei dins l’administració, tot i que nosaltres hem treballat des del primer dia amb la Generalitat per desplegar uns protocols que es facin arribar a tots els Ajuntaments sobre les obligacions de l’administració i les obligacions de les empreses. Però ha costat molt que tota aquesta informació baixi.

I els usuaris coneixen la llei?

Molta gent no sap que hi ha una llei que protegeix contra els talls, i no sap que si li tallen els subministraments estan incomplint aquesta llei, ni que això ho poden denunciar, ni que poden demanar que se sancioni la companyia. S’hauria de fer una campanya comunicativa molt més àmplia, igual que s’ha fet amb la L9 del metro. Per això demanem a la Generalitat que sancioni d’ofici, que no s’esperi que la persona denunciï, perquè molta gent no sap que pot denunciar-ho.

Exigiu que les companyies signin uns convenis, tal com marca la llei, que les obligaria a fer-se càrrec de les factures impagades. Qui les assumeix a dia d’avui?

Hi ha ajuntaments que tenen un pressupost específic per pagar-les. Llavors en aquests municipis les companyies no tallen perquè cobren, però clar, cobren de l’Ajuntament, no és que estiguin aplicant la llei.

Però segueixen fent talls en aquells municipis on els ajuntaments tenen menys recursos?

Clar. Els Ajuntaments més petits tenen menys poder de negociació i la situació és pitjor. Per això demanem que la Generalitat arribi a un conveni amb les companyies. Elles no volen signar i l’administració no està actuant amb prou contundència, però ara tenim una llei que les obliga, per tant ja no hi ha cap excusa. I si les subministradores s’hi neguen, que la Generalitat ho faci públic i que digui que no tenen sensibilitat, que no els preocupa la pobresa energètica, que no els preocupa tallar la llum a la gent. No oblidem que són empreses que estan fent negoci amb la gestió d’un dret bàsic i han d’assumir la responsabilitat que això implica. Pel fet que siguin companyies privades que s’estan enriquint no poden deixar fora més d’un 10% de la població catalana, que és la que pateix talls en els subministraments.

El Partit Popular no ha recorregut cap mesura relativa a la pobresa energètica…

No. Què ha tombat el PP? Tot el que dóna obligacions als bancs. El mecanisme de segona oportunitat per alliberar el deute de les famílies, l’obligació de fer un lloguer social i les mesures per ampliar el parc públic d’habitatge social. També s’ha carregat la cessió obligatòria, és a dir, el deure de les entitats financeres de cedir a les administracions els pisos que tinguin buits més de dos mesos, per ubicar-hi les famílies en risc d’exclusió residencial.

Com expliques les impugnacions del PP?

Està claríssim que el Partit Popular respon als interessos de la banca i no als interessos de la gent. De fet, el mateix divendres que va haver-hi la suspensió de la llei, el president del BBVA deia en una notícia que havia demanat expressament a Soraya Sáenz de Santa María que la suspengués. És a dir, respon directament a les ordres de la banca i als interessos de les empreses subministradores. És claríssim que aquesta és la seva motivació, no és una qüestió d’inconstitucionalitat. La llei 24/2015 és, de fet, l’única de tot l’Estat que realment protegeix l’article 45 de la Constitució, que és el dret a un habitatge digne. No és una qüestió que la llei sigui inconstitucional, es tracta de protegir els interessos dels amics del Partit Popular.

Però la PAH i l’APE no s’han quedat immòbils davant aquesta suspensió.

Vam fer una campanya molt forta al carrer per denunciar el PP, concentracions a les seus a nivell estatal i estem segurs que si s’ha salvat la part de pobresa energètica és gràcies a tota la pressió exercida durant aquestes setmanes. A més, hem presentat un full de ruta a la Generalitat i als ajuntaments, traslladant-los com creiem que s’ha d’actuar. Per una banda, a nivell legislatiu, pensem que s’ha de crear una nova norma per a tots els articles que han estat impugnats, que reculli exactament els mateixos drets i garanteixi els mateixos mecanismes. Per altra banda, mentre aquesta nova norma no estigui enllestida, demanem que s’apliqui el que ja està en vigor, que en la part d’habitatge, és la llei catalana del dret a l’habitatge de l’any 2007. Les administracions s’han posat les piles en crear una nova llei que reguli els articles suspesos. Però ho avisem: estarem vigilant que aquest instrument legislatiu sigui igual de garantista que la nostra llei, la 24/2015. No acceptarem una normativa aigualida.

Habitatge sí, però digne

“Les companyies subministradores fan negoci amb els béns fonamentals, i això té un impacte negatiu en el dia a dia de la gent”. Aquesta premissa és el motor de Maria Campuzano. Nascuda a Barcelona el 1981, treballa a Enginyeria sense Fronteres, portant la campanya sobre el model energètic català i denunciant la gestió privada de la llum, l’aigua i el gas. També és portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, un projecte que es va gestar amb la voluntat de fer front a una emergència que s’ha fet molt visible arran de la crisi econòmica i que ha esdevingut cada vegada més freqüent: els talls ens els subministraments bàsics. Des del seu inici, la tasca de l’APE ha estat estretament lligada a la de la PAH. Campuzano diu que fruit del treball conjunt, van detectar que moltes de les famílies que atenia la Plataforma perquè no podien pagar el lloguer o la hipoteca, tampoc tenien accés a l’energia. I aquesta s’ha convertit en la seva batalla diària: la lluita al carrer “no només pel dret a un habitatge, sinó perquè aquest habitatge sigui digne”.

L'entrada Maria Campuzano (APE): “El Partit Popular impugna la llei per protegir els interessos de la banca” ha aparegut primer a Carrer.