I amb prou feines hi ha informació sobre aquest nucli barraquista. Res en els diaris de l’època i molt poc en els estudis acadèmics recents que s’han escrit sobre les barraques de Barcelona. Les investigacions parlen de la teoria, de les causes i conseqüències del barraquisme, però no donen xifres ni dels infrahabitatges ni de la gent que els habitava. No era fàcil fer el comptatge en el seu moment, i dècades després és quasi impossible trobar els veïns que van viure en aquest barri.

Comptar i anar a parlar amb les persones que subsistien a la muntanya ho van fer tres periodistes, Josep Maria Huertas, Josep Martí Gómez i Jaume Fabre, i ho van deixar per escrit en el llibre El Montjuïc del segle XX, que es va editar el 1969, quatre anys abans que s’enderroqués Jesús i Maria. Van fer un inventari sense pal·liatius de la misèria. I alhora van donar veu als seus protagonistes.

Entre 3.000 i 4.000 habitants

L’any que els tres periodistes van anar a Jesús i Maria, hi quedaven 600 barraques. Una xifra que segons els mateixos veïns havia disminuït en relació a anys enrere i que va tornar a augmentar després. La població oscil·lava entre les 3.000 i les 4.000 persones.

A final dels anys cinquanta, un grup de veïns del barri va impulsar una Germandat d’Estalvi. Tenia forma legal de cooperativa i va aconseguir recollir cinc milions de les antigues pessetes amb l’objectiu de construir pisos en la mateixa esplanada on hi havia les barraques. “Xifra fabulosa si hom pensa que gairebé tots treballen de peons, mecànics o paletes i que llurs sous són més aviat reduïts per més hores extraordinàries que facin”, van escriure els periodistes.

Els barraquistes tenien el suport de la parròquia de Nuestra Señora del Port. La revista Ideal, una separata de la Hoja Parroquial, era el seu portaveu. Van tocar moltes tecles, l’alcalde Josep Maria de Porcioles els va anar a veure i els va prometre que els pisos es farien in situ, es van dibuixar els plànols… Però a l’hora de la veritat no va ser així. Descartada l’esplanada, el Patronat de l’Habitatge va proposar primer uns terrenys a Can Clos, i després un solar al Prat del Llobregat, però les dues alternatives resultaven massa cares per a la gent de Jesús i Maria. Al Prat calia donar 50.000 pessetes d’entrada i 200.000 més mentre es fessin els edificis. Al final, la Germandat es va dissoldre, es van tornar els diners als qui ho van demanar i el 1972 alguns veïns van optar per pagar l’entrada dels nous blocs que es van construir a la Mina, a Sant Adrià de Besòs, i que oscil·lava entre 14.000 i 20.000 pessetes.

Les barraques que van quedar buides van ser ocupades per gitanos traslladats des del barri de Vallbona, i sobre aquests es van abatre les excavadores una matinada de fa 49 anys.

Història d’unes fotografies

L’autora d’aquestes fotografies de Jesús i Maria treballava de telefonista i en la seva oficina hi havia uns companys que estaven enquadrats en una organització clandestina. Un matí va sentir que comentaven que una brigada municipal havia enderrocat de mala manera unes barraques del peu del cementiri de Montjuïc. Explicaven que les excavadores havien actuat de matinada mentre la gent dormia.

La telefonista estudiava de nit periodisme i li interessava la fotografia. Havia comprat una Nikon a terminis que encara conserva i aquella mateixa tarda va anar a Montjuïc a retratar les restes del naufragi. Mentre va continuar treballant d’oficinista va retratar les protestes del Carmel i més barraques, sobretot del Camp de la Bota, i algunes de les imatges les va publicar a la revista CAU.

Quan va abandonar l’oficina i va començar de becaria al Diari de Barcelona, va deixar aparcada la Nikon i la seva afició per la fotografia. L’encarregat de les fotos en aquell diari era el gran Joaquim Brangulí i les imatges d’un i de l’altra no es podien comparar. A partir d’aquell moment només va retratar l’evolució del Poblenou, els amics i la seva família. Els negatius i els contactes s’anaven quedant en un calaix. Igual que les instantànies amateurs i ingènues que va fer aquella tarda de març del 1973 que han dormit un oblit de 49 anys.

Montjuïc en quatre xifres

El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en infrahabitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la població barraquista de la ciutat de Barcelona. Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi; només el 33% dels infrahabitatges tenien comuna. Ningú no tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.

In memoriam de Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez.

Si voleu veure més fotografies de l’enderroc de les barraques de Jesús i Maria us convidem a consultar l’edició en paper o la versió en PDF de Carrer 160.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Jesús i Maria, les barraques sense memòria de Montjuïc ha aparegut primer a Carrer.

Acabada la guerra i d’acord amb la llei del 10 de febrer de 1939 “para la depuración de funcionarios públicos”, tots els treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona que van entrar a la Casa Gran abans del 18 de juliol de 1936 havien de presentar-se en el termini de vuit dies hàbils a les dependències municipals per omplir “las instancias iniciales del expediente” depurador. Aquestes instàncies eren una declaració jurada que anava acompanyada d’una petició de reingrés. També s’havia d’omplir un qüestionari de vint preguntes que servien al tribunal depurador per fer-se una idea de la persona que havien d’avaluar. En aquest qüestionari es demanava directament la delació dels companys de feina.

La llei del 10 de febrer de 1939 es publica després de la caiguda de Catalunya i quan el bàndol nacional ja tenia coll avall la victòria. En el prefaci de la llei es parla de Catalunya i de la seva capital roja. “La liberación de los nuevos territorios y especialmente la de Barcelona, ciudad que ha sido sede del Comité rojo en estos últimos tiempos, plantea con urgente apremio el problema de la depuración de los funcionarios públicos”. Aquest nou codi compila la legislació dispersa que s’havia elaborat fins a aquell moment i estableix de forma definitiva com ha de ser el procediment depurador.

El reconeixement públic als funcionaris depurats es fa després que Marc Gil Garrusta, professor d’Història Contemporània de la Universitat Oberta de Catalunya, es va passar una pila d’anys estudiant la depuració dels funcionaris per elaborar la seva tesi doctoral que va llegir el 2016. L’any passat es va publicar sota el títol Barcelona al servei del Nuevo Estado. Depuració a l’Ajuntament durant el primer franquisme. Aquest llibre ha merescut enguany el premi Crítica Serra d’Or de recerca en la categoria d’Humanitats.

Segons la seva investigació, 7.100 treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona van passar pels tribunals de depuració. Sobre quin total de funcionaris?
No ho sabem exactament. El 1936 hi havien 6.500 funcionaris i el 1938, uns 9.000. Aquest augment es va fer per reforçar serveis imprescindibles durant la guerra com ara la defensa passiva, i també per substituir els homes que van anar al front, per augmentar la plantilla dels bombers… Quan Barcelona es converteix en la capital dels tres governs -el català, el basc i el central- es van necessitar molts funcionaris. Però els que es van incorporar després del 18 de juliol de 1936 no van ser considerats funcionaris i no calia ni que es presentessin a la depuració, perquè els feien fora directament. Cal dir que una part dels destituïts ho van ser en rebel·lia.

Quants van ser sancionats?
Uns 1.600 reberen una sanció; 700 sancions van ser de feina i sou, que van oscil·lar entre un mes i dos anys, però la gran majoria van ser sancions de sis mesos. En molts casos, a més de la sanció, els funcionaris van ser inhabilitats per ocupar càrrecs de responsabilitat.

I quants van ser destituïts?
Van ser destituïts 922 i uns 300 d’aquests ho van ser en rebel·lia per “incomparecencia o abandono del servicio”. D’altres van ser condemnats per tribunals militars i això representava també la destitució com a funcionari. En total, un 14% dels funcionaris.

És poc o molt?
Dues terceres parts passen tot el procés depurador sense problemes. Perquè són persones poc significades políticament. Era un ajuntament poc esquerranós.

Doncs sembla estrany en uns anys tan polititzats.
L’Ajuntament de 1936 va heretar els funcionaris que provenien dels partits que havien governat el consistori durant els anys trenta. Era un conjunt conservador provinent de les classes mitjanes benestants. Ser funcionari era una de les sortides professionals més habituals que tenien els fills de les classes benestants de Barcelona. I era un tipus de població amb unes característiques socioeconòmiques determinades, més conservadores i menys proclius a tendències esquerranes. Es comporten com a bons tècnics, però no es signifiquen políticament.

En què consistia el procés depurador?
Els funcionaris havien de respondre un qüestionari que permetia al jutge instructor tenir un retrat robot de cada persona. Els demanaven la seva trajectòria professional i política i els animaven a delatar els companys. Un dels factors que podia salvar-te era comptar amb bons testimonis.

Vol dir avals?
Comptar amb gent que pogués parlar bé per tu: industrials, clergues, de la Falange, del “partido”… Testimonis de solvència contrastada. Si els podies aportar, tot anava millor.

Una persona que s’hagués casat durant la guerra o fos divorciada era inspeccionada amb més rigor?
Aquests aspectes de la vida personal sortien en els informes del serveis d’informació. I les qüestions morals tenien més pes en el cas de les dones que en els dels homes.

Què se’n sap de les persones que van ser destituïdes?
Els envien a la perifèria del sistema, i la postguerra va ser molt dura. Una taca a l’expedient com la d’haver estat destituït de l’Ajuntament és enviar la persona a la marginació.

Com s’ho va fer l’Ajuntament per continuar funcionant mentre va durar el procés depurador i els funcionaris s’estaven a casa?
L’Ajuntament va intentar buscar l’equilibri entre una depuració que ja estava d’acord que es fes i la necessitat que els serveis municipals es ressentissin el mínim possible. Que funcionés l’administració també ajudava a legitimar el nou règim. Va adoptar una sèrie de mesures per pal·liar la manca de personal, com ara anul·lar els dies d’assumptes propis, allargar l’horari de treball, moure els funcionaris en funció de les necessitat i eliminar el principi d’immobilitat…Tots els funcionaris que tornaven de la guerra del bàndol nacional s’incorporaven immediatament encara que haguessin de passar també el procés depurador. Cal dir que el procés es va començar a fer amb els funcionaris que presentaven menys problemes, amb els expedient més fàcils. I l’Ajuntament també va intervenir avalant algunes persones i traient-les del procés.

L’Ajuntament va salvar funcionaris?
El jutge instructor instruïa i proposava la sanció, però qui tenia l’última paraula era l’Ajuntament i va fer servir aquesta potestat. En un15% dels casos va reduir o anul·lar la sanció i només en un 2% la va augmentar. Però mai no va intervenir en les sancions més greus. El cert és que va intentar recuperar la plantilla el més aviat possible. I que tots els comandaments intermedis estiguessin en mans de gent amb experiència i amb trajectòria dins de l’Ajuntament. Va preservar els càrrecs intermedis que tenien una depuració més lleu. I va aconseguir que les noves incorporacions es fessin per baix, per defensar els interessos de la gent que ja hi era. Volia que els interessos corporatius fossin mantinguts i preservats. I que això permetés continuar funcionant amb dignitat i eficiència.

Des del bàndol vencedor hi va haver queixes de com s’estava fent el procés depurador a l’Ajuntament de Barcelona. Les denúncies van arribar a la Dirección General de Seguridad de Madrid, que va demanar al governador civil d’aquell moment, González Oliveros, que ho investigués. I aquest va enviar funcionaris d’Hisenda a explorar. Les acusacions apuntaven al secretari i a l’interventor de la corporació municipal. Aquests van admetre algunes irregularitats, però eren de caràcter lleu. El governador s’abraona i exigeix que es faci de cap i de nou tota la depuració. Però aquí devia intervenir l’alcalde, Mateu i Pla, que tenia línia directa amb Franco i Serrano Suñer, i la rebequeria del governador va queda en no res.

Marc Gil conclou en el seu llibre que la depuració, que va ser exhaustiva i exemplar, va aconseguir de retruc enquadrar i disciplinar els funcionaris que van quedar a la Casa Gran. “Amb la depuració s’havien esporgat de l’Administració els últims reductes de la desafecció… El darrer pas es complementaria amb la incorporació de saba nova, provinent dels col·lectius de provada solvència ideològica que contribuirien a erigir una administració fidel, agraïda, sotmesa i acrítica”.

L'entrada “L’Ajuntament franquista no va deixar de funcionar malgrat les depuracions” ha aparegut primer a Carrer.

Tinc entès que també es van saltar la normativa de la Unió Europea.
La UE exigia que si volies plantar una vinya nova calia arrencar-ne una altra que fos equivalent en hectàrees. No es podien fer moviments de terra perquè era una zona protegida, i n’hi van fer. Si es muntaven bancals, s’havien de fer amb pedra seca i es van fer talussos tipus autopista amb hidrosembra. Hi havia una zona amb una petita bassa que l’Autònoma feia servir per a recerca, perquè hi anaven animalons a beure, i se la van carregar i les recerques es van quedar a mitges. S’ho van saltar absolutament tot.

Però es van fer perdonar una mica construint una casa taller per a nois disminuïts.
Allò es va fer bastant temps després. I dubto que aquells habitatges es fessin d’acord amb la legalitat urbanística. Allà no s’hi podia construir.

Per acabar-ho d’arrodonir, els enòlegs diuen que el vi no és bo.
No és cap misteri. Tota la serra de Collserola eren vinyes abans de la fil·loxera. Després no es van tornar a plantar perquè tothom sabia que el terreny no dona per fer un vi de qualitat.

Vostè i d’altres experts van al·legar contra aquest projecte. Els hi van fer cas?
Van modificar algunes coses. L’informe tècnic que van presentar era per fer una instal·lació de rec per aspersió d’un parc de Barcelona. És increïble, però es així. Van tallar camins tradicionals. Es van carregar 300 xiprers que eren les restes de l’antic viver. En total es van talar 1.000 i escaig d’arbres. Per aquella època hi va haver una condemna contra un pagès de Collserola per talar 33 pins.

També va protestar un grup de treballadors de Parcs que es deia “Males Herbes” quan es va projectar el parc central del Poblenou de Jean Nouvel. I tampoc els hi van fer cas.
És un parc plenament antiurbà. Hi ha altres exemples a Barcelona que segueixen les pautes de la postmodernitat. És considerar la natura des d’un punt de vista formal. Per l’efecte estètic. Això no té res a veure amb la tradició jardinera. En el Central Parc de Nova York -i també la reforma que va fer Haussmann a Paris- el parc està considerat un equipament urbà. És un parc enorme de tipus naturalístic al centre d’una gran ciutat, però molt ben integrat.

Però hi entren cotxes.
Això dels cotxes és posterior. Abans, els vianants i els carruatges estaven segregats. A diferencia del jardí medieval, que és un espai tancat, el parc és un lloc d’oci i per tant obert, transparent i que s’integra en la trama urbana. En el parc del Nouvel, d’integració, res.

I també es carrega el traçat de l’antiga carretera de Mataró (ara carrer Pere IV).
És un espai murallat. En alguns punts les muralles arriben fins a sis metres d’alçada. No té res a veure amb la tradició. Segons la versió postmoderna el parc és un espai mineralitzat o fossilitzat. Un espai on predominen els elements minerals i la vegetació és purament un element formal.

Els parcs els han de fer els arquitectes?
Els arquitectes poden fer parcs. Això em recorda la història de les palmeres. Hi ha una certa tradició de plantar palmeres a casa nostra que la van portar els “americanos” perquè els recordava els paisatges de Cuba. Aquí, des d’un punt de vista ambiental, no tocava plantar palmeres. Però per què els agraden als arquitectes? Perquè és l’únic arbre que evoca una columna i després, i això ja té a veure amb l’ego del col·lectiu, perquè és l’arbre que menys tapa les construccions. A Barcelona s’ha arribat a plantejar treure els plataners que hi ha a l’illa de la discòrdia del passeig de Gracia perquè es poguessin veure millor les façanes!

I què opina del parc de Diagonal Mar?
Un grup multidisciplinari americà que estudia els parcs i fa el rànquing dels millors i dels pitjors el va col·locar en el primer lloc dels parcs més dolents. Tornem a la història de la mineralització i la visió formalista dels arbres i de l’aigua utilitzada des del punt de vista estètic. Aquí hi ha una llarga tradició que ve dels àrabs, i de més enrere i tot, que van recollir Forestier, Rubió… i que és la utilització de l’aigua per crear microclimes. Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar. Sembla dissenyat per a advocats. Per anar a menjar el bocata. Neofuncionalisme amb mala pota. Espais molt grans, desorganitzats i sense coherència. És un edifici discontinu. Es deia en broma que l’arquitecte Miralles havia de tenir accions en una fàbrica de canonades, perquè està ple de canonades. Miralles estava molt influït per Gaudí. Però Gaudí de jardineria no en sabia gens. Sabia molt de fer plantes de pedra, i això ja ho deia Rubió i Tudurí.

Un altre parc polèmic va ser el de l’Escorxador.
Va ser el primer parc de la democràcia. Allà en Cerdà ja hi havia dibuixat un parc. Dels parcs que ell va preveure només hi ha aquest i el de Sant Martí. El de l’Escorxador és on el conflicte entre els nens i els gossos es va solucionar posant els nens darrere d’unes tanques. No és el pitjor parc, però no m’atreu gaire i el que menys m’agrada és la peça del Miró. Una zona dura no ha de ser necessàriament un mal parc. Les places renaixentistes són places molt dures.

Aquest és el gran argument de l’Oriol Bohigas.
I te raó. Però hi ha places dures que poden ser molt dolentes.

Com la plaça dels Països Catalans?
En una visita que Alfonso Guerra va fer a Barcelona, l’alcalde Maragall el va portar de passeig i en arribar al final de l’avinguda Josep Tarradellas, Guerra va preguntar si allò era una gasolinera. Sigui o no certa l’anècdota, mai no han sabut què fer d’aquell espai, i l’argument que no es podia plantar un jardí perquè a sota hi ha la volta de l’estació no cola. No hi pots fer un bosc, però hi ha d’altres solucions. Ara és un aparcament.

A més dels esmentats, quins són els pitjors parcs segons vostè?
La plaça Sóller i el del Besòs que hi ha entre la Mina i el riu.

I el millor?
La Ciutadella. Durant molts anys se’l va conèixer com “el parc de Barcelona” perquè no n’hi havia cap altre fins que es va urbanitzar Montjuïc per a l’exposició del 29. I encara ara quan es parla de zones verdes es parla de la Ciutadella. El mateix grup interdisciplinari que diu que Diagonal Mar és el pitjor, creu que la Ciutadella és el millor parc de Barcelona, i un dels millors del món. Per valorar-ho utilitzen una sèrie de criteris que són l’accessibilitat, l’ús, estètica… Diuen que és un dels parcs més utilitzats que han estudiat. Després de més de 150 anys de vida és encara amb diferència el millor. I mira que ha sigut maltractat i ho continua essent! Però les persones que han intervingut en el seu disseny són la flor i nata: Fontseré, Forestier, Rubió…

[Casals lamenta que s’hagi maltractat la zona que hi ha davant del Parlament, la plaça d’Armes, i que s’hagi fet més transparent, a base d’eliminar vegetació, l’àrea del voltant de la Cascada on hi havia racons íntims que es van convertir en perillosos per manca de vigilància].

Tots els alcaldes de la democràcia s’han omplert la boca dient que la ràtio de zona verda per habitant ha augmentat tant.
El 1900 hi havia mig metre quadrat de verd per habitant a Barcelona. Quan el 1917 es crea la versió moderna de Parcs i Jardins, Rubió, seguint l’ensenyament de Forestier, marca que el mínim que es pot exigir són 5 metres per habitant i l’òptim, entre 10 i 12. Del 1929 al 1983 es fan parcs nous, però com que la població també creix, la ràtio fins i tot baixa. Del 1979 al 1985 s’intervé molt en petits parcs dels barris. El 1985 s’arriba als 3 metres per habitant i al 1992, als 5 metres. I del 92 al i 2004 es passa als 7 metres, i des d’aleshores que no ha tornat a augmentar.
[Això es com el 3%. Estem lluny del que és bo.]

Un entès que es fa entendre
És un plaer parlar amb el Vicenç Casals. Ho sap tot sobre el verd de Barcelona i no només coneix la teoria sinó també la pràctica, perquè va treballar cinc anys fent de jardiner a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins.

I també ha fet de professor universitari, però no ho sembla, perquè no és gens pedant. Explica les coses perquè s’entenguin. I aquí es noten els seus orígens: va viure de nen en contacte amb la natura a Santa Maria de Merles on va néixer el 1951. A Barcelona va començar la carrera de Biologia però el seu pas per “l’hotel” de la Model i a continuació per una mili dura van truncar aquesta primera vocació. En acabar el servei militar va tornar a la Model per no voler pagar una multa de 25.000 pessetes. Va fer feines diverses i finalment es va llicenciar en Geografia i Història.

Ha donat classes a la Universitat de Girona i a la de Barcelona des del 2000 al 2017 que es va jubilar. Si mireu per internet veureu com parlen d’ell els seus alumnes. I a la redacció de Carrer opinen que és un savi.

L'entrada “El millor parc de Barcelona és la Ciutadella i el pitjor, Diagonal Mar” ha aparegut primer a Carrer.

L’agost de 1986, Adolf Cabruja, cap de serveis de Mercats de l’Ajuntament, deia sense embuts que els 40 mercats municipals estaven molt malament; alguns perquè ja no es van construir bé i d’altres perquè havien envellit i no s’hi havia fet res. En paral·lel a la seva degradació física, l’oferta comercial també havia quedat antiquada i es perdia clientela. I l’Ajuntament els volia més moderns i competitius i fer-los “equiparables” als centres comercials que aleshores ja arrasaven.

Aquell mateix agost es van iniciar obres d’urgència al mercat de sant Antoni -on havien caigut unes pedres de la volta central que van ferir algunes persones- i també al de la Llibertat de Gràcia. I superades les protestes i els recels dels paradistes, es va remodelar a fons el Mercat de la Concepció i s’hi va afegir un supermercat al semisoterrani. Amb la perspectiva que donen els 30 anys passats, es pot dir que Barcelona té ara una bona xarxa de mercats. Tan singular que fins i tot s’ha convertit en una atracció turística, cosa que lamentem els compradors habituals, sobretot els de la Boqueria.

Aquella Subarea de Aprovisionamiento y Consumo dins de la qual estaven els mercats, es va convertir en l’Institut Municipal de Mercats que es va haver d’adaptar a la idiosincràsia dels paradistes per poder-hi negociar. Això va fer que aquest Institut adoptés un sistema de funcionament més àgil per esquivar la lentitud burocràtica però també garantista que caracteritza l’administració.

Aquesta manera de fer devia estalviar algunes bregues, no totes, quan es tractava de tancar un mercat per fer-hi obres i traslladar les parades que sobrevivien a la remodelació a una carpa provisional i sovint incòmoda… Però el que no va estalviar van ser les critiques de l’oposició municipal que deien que es feien adjudicacions a dit, que s’aprovaven pressupostos sense concurs. Des de les files convergents s’acusava a l’Institut de donar subvencions “fora del control polític”; de clientelisme per part de la direcció…

També s’han queixat sempre les associacions veïnals dels barris on s’han remodelat els mercats perquè asseguren que no han estat consultades i titllen l’Institut de poc transparent i gens participatiu.
L’Institut Municipal de Mercats no ha volgut donar el seu parer a Carrer però fonts properes expliquen que ja és prou difícil negociar amb els paradistes per posar-hi encara més entrebancs consultant els veïns.

En la remodelació del mercat de Sant Antoni, que ja sembla l’obra de la seu, el moviment veïnal hi va poder intervenir poc (veure article dedicat a Sant Antoni de la pàgina 8 del número 146 de Carrer). “Hem participat en l’ordenació de la superilla que envoltarà el mercat” puntualitza Pep Sala, el president de l’Associació de Veïns. En aquesta plaça les negociacions amb els paradistes van començar el 2008 i van ser molt complicades perquè s’havien d’harmonitzar les reivindicacions dels tres mercats que hi conviuen: el del fresc, els encants i els llibres. Per acabar-ho de fer més complicat, es va trobar un bon pany de muralla sis metres per sota del mercat que va endarrerir encara més les obres, que s’han aturat diverses vegades.

El súmmum, la cirereta, ha estat la troballa d’un tram de la Via Augusta que està tres metres per sota i que també es podrà visitar com el fossar de la muralla que es convertirà en un passeig soterrani. Ara la nova data d’inauguració està prevista per a la pròxima primavera si no surt un nou entrebanc. O les conveniències electorals marquen una altra data. Els paradistes de fresc, com el Masclans del bacallà, no volen que el seu mercat es transformi en una llotja de degustació, com ha passat amb el Ninot. I tots, venedors i veïns, refusen la parada del bus turístic que està prevista davant del mercat. El model Boqueria no el vol ningú.

També estan en peu de guerra els veïns de Gràcia per la remodelació de l’Abaceria. La plataforma veïnal Gràcia cap on vas acusa l’Institut de Mercats de manca de transparència i ha demanat empara al Síndic de Greuges i que aquest posi fi a l’opacitat de l’Institut (veure article dedicat a l’Abaceria, pàgina 9 del número 146 de Carrer).

Enmig d’aquest panorama, ha plegat de l’Institut de Mercats el gerent Jordi Torrades però no de forma voluntària. A mig mandat municipal l’han enviat a fer de gerent al districte de l’Eixample. Aquest canvi ha coincidit amb l’entrada dels socialistes al govern municipal i Torrades no ha amagat mai la seva militància republicana. “És una qüestió de confiança”, explica en veu baixa un regidor convergent. “A l’Eixample necessitaven un gerent més potent”, afegeix un alt càrrec municipal. El que ha anat a fer de gerent a Mercats és Máximo López, que fins ara estava a l’Eixample. Això vol dir que López és menys potent que Torrades?

Com a gerent de mercats, Torrades va sobreviure a tres alcaldes i mig mandat de Colau, i a múltiples regidors. Va tenir problemes amb el regidor Jordi Williams Carnes -no va ser l’únic- i expliquen que friccions amb els sindicats. Segons els paradistes, Torrades era una persona que baixava a l’arena i es podien discutir directament amb ell. Coneixia pel nom a la millor peixatera de la ciutat -la del Ninot- i també els paradistes més llagoters. Era com una mena d’alcalde de barri. Però ni ell ni l’Institut han volgut explicar el perquè d’aquest canvi a mig mandat.

El que sí que ha continuat és l’equip directiu que va forjar Torrades, fins i tot la persona que feia de poli dolent en les negociacions laborals. Diuen que mentre hi ha hagut pela llarga era fàcil gestionar els mercats. Veurem ara que és època de vaques magres.

L'entrada Institut, cap on vas? ha aparegut primer a Carrer.

L’actual consistori, tot i les seves promeses verbals i la seva presumpta implicació a favor dels veïns i en contra dels corruptes, tampoc no ha sigut capaç de tirar enrere la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que hi fa possible la construcció d’un hotel. Les tres finques catalogades que havien d’anar a terra per fer l’hotel continuen embolicades en xarxes per evitar que caiguin pedres. Per dins encara deuen estar pitjor, perquè des del 2010 que estan sense ús i abandonades.

Potser l’Ajuntament tem que el dia que es reverteixi el planejament, haurà d’indemnitzar el promotor de l’hotel. Oliva Hotels va arribar a estimar en cinc milions d’euros les pèrdues per no haver-hi pogut construir, unes pèrdues calculades sobre uns hipotètics guanys que el promotor tenia coll avall i que de moment no ha pogut abastar.

I l’altre serrell indesitjable d’aquesta trista història és que el moviment veïnal haurà de pagar les costes judicials d’un procés que no hauria d’haver existit mai si els responsables polítics d’Urbanisme (de l’Ajuntament i de la Generalitat) haguessin actuat realment a favor del bé comú, com van al·legar en la seva defensa durant el judici. Les costes s’estimen en uns 15.000 euros, i com que l’associació que va interposar el recurs de cassació està en via morta, aquests diners els haurà de pagar la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes. La líder veïnal Maria Mas, que ha estat en aquesta lluita des dels primers anònims que alertaven d’una fosca operació per construir un hotel, proposa fer un Verkami per recollir els diners.

El penúltim episodi d’aquest culebrot és la sentència que va dictar l’any passat el Tribunal Suprem confirmant la de l’Audiència de Barcelona del maig del 2014 i rebutjant el recurs de cassació que van interposar el ministeri fiscal, la fundació privada Orfeó Català Palau de la Música i l’Associació de Veïns per a la Revitalització del Casc Antic. Però, curiosament, admet el recurs que van interposar Millet i Montull en contra de la sentència que els condemnava a penes menors de presó i multes. I és per aquesta darrera resolució del Tribunal Suprem que el moviment veïnal s’haurà de fer càrrec de les costes en perdre el recurs.

Joan Llinares, l’home encarregat de fer la neteja del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull, també s’ha pronunciat sobre aquestes costes que han de pagar els veïns. Carrer el va entrevistar a finals de l’any passat com a gerent de l’Ajuntament (càrrec que ara deixa per anar a l‘Agència Antifrau de València), poc abans que comencés el judici del cas Palau (no confondre amb el cas de l’hotel del Palau, perquè són dues causes diferents i dos judicis diferents).

En començar l’entrevista, Llinares ens va dir que el Tribunal Suprem havia legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau, i quan l’Andrés Naya li va recordar que el jutge de Barcelona que portava el cas va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular, Llinares va qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”. Ara ell podria intercedir abans de marxar per tal que les costes que ha imposat el Tribunal Suprem les assumís l’Ajuntament de Barcelona, que és en definitiva el primer culpable de tot l’embolic de l’hotel del Palau. I potser caldria recordar que d’ençà la primera aprovació per construir l’hotel, molt poques coses han canviat a la cúpula d’Urbanisme municipal. I això malgrat que s’han succeït tres consistoris diferents i de tres colors polítics. L’escàndol va esclatar sota el mandat de l’alcalde Joan Clos (PSC) i durant mesos l’Ajuntament va continuar defensant la bondat del projecte i dient que es feia pel bé comú, fins que finalment el plenari va aprovar tirar enrere la modificació del PGM. En el següent consistori, presidit per Xavier Trias (CiU), el tema va tornar al plenari i es va ratificar l’anul·lació de la modificació.

L’actual Ajuntament, que és el que hauria d’haver actuat amb diligència, ha deixat les coses tal com estaven. És a dir, no ha fet res.

L'entrada L’hotel del Palau, cornuts i pagar el beure ha aparegut primer a Carrer.