El passat 27 d’abril el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va acordar rescabalar moralment els 1.600 funcionaris municipals que van ser depurats després de la guerra civil i publicar-ne els noms, els càrrecs pels quals van ser imputats i les sancions corresponents en la Gaseta Municipal, en el BOPB (el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona) i en una web que està a l’abast de tothom. Aquesta reparació, que arriba amb 79 anys de retard, no implica cap compensació econòmica per als seus hereus. Aquesta és potser una de les raons d’aquest llarg retard, perquè ara ja no hi ha perill de reclamacions monetàries. En el mateix plenari es va acordar revocar l’atorgament de la medalla d’or de la ciutat a Miquel Mateu i Pla, que va ser el primer alcalde després de la guerra escollit directament pel general Francisco Franco.
Acabada la guerra i d’acord amb la llei del 10 de febrer de 1939 “para la depuración de funcionarios públicos”, tots els treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona que van entrar a la Casa Gran abans del 18 de juliol de 1936 havien de presentar-se en el termini de vuit dies hàbils a les dependències municipals per omplir “las instancias iniciales del expediente” depurador. Aquestes instàncies eren una declaració jurada que anava acompanyada d’una petició de reingrés. També s’havia d’omplir un qüestionari de vint preguntes que servien al tribunal depurador per fer-se una idea de la persona que havien d’avaluar. En aquest qüestionari es demanava directament la delació dels companys de feina.
La llei del 10 de febrer de 1939 es publica després de la caiguda de Catalunya i quan el bàndol nacional ja tenia coll avall la victòria. En el prefaci de la llei es parla de Catalunya i de la seva capital roja. “La liberación de los nuevos territorios y especialmente la de Barcelona, ciudad que ha sido sede del Comité rojo en estos últimos tiempos, plantea con urgente apremio el problema de la depuración de los funcionarios públicos”. Aquest nou codi compila la legislació dispersa que s’havia elaborat fins a aquell moment i estableix de forma definitiva com ha de ser el procediment depurador.
El reconeixement públic als funcionaris depurats es fa després que Marc Gil Garrusta, professor d’Història Contemporània de la Universitat Oberta de Catalunya, es va passar una pila d’anys estudiant la depuració dels funcionaris per elaborar la seva tesi doctoral que va llegir el 2016. L’any passat es va publicar sota el títol Barcelona al servei del Nuevo Estado. Depuració a l’Ajuntament durant el primer franquisme. Aquest llibre ha merescut enguany el premi Crítica Serra d’Or de recerca en la categoria d’Humanitats.
Segons la seva investigació, 7.100 treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona van passar pels tribunals de depuració. Sobre quin total de funcionaris?
No ho sabem exactament. El 1936 hi havien 6.500 funcionaris i el 1938, uns 9.000. Aquest augment es va fer per reforçar serveis imprescindibles durant la guerra com ara la defensa passiva, i també per substituir els homes que van anar al front, per augmentar la plantilla dels bombers… Quan Barcelona es converteix en la capital dels tres governs -el català, el basc i el central- es van necessitar molts funcionaris. Però els que es van incorporar després del 18 de juliol de 1936 no van ser considerats funcionaris i no calia ni que es presentessin a la depuració, perquè els feien fora directament. Cal dir que una part dels destituïts ho van ser en rebel·lia.
Quants van ser sancionats?
Uns 1.600 reberen una sanció; 700 sancions van ser de feina i sou, que van oscil·lar entre un mes i dos anys, però la gran majoria van ser sancions de sis mesos. En molts casos, a més de la sanció, els funcionaris van ser inhabilitats per ocupar càrrecs de responsabilitat.
I quants van ser destituïts?
Van ser destituïts 922 i uns 300 d’aquests ho van ser en rebel·lia per “incomparecencia o abandono del servicio”. D’altres van ser condemnats per tribunals militars i això representava també la destitució com a funcionari. En total, un 14% dels funcionaris.
És poc o molt?
Dues terceres parts passen tot el procés depurador sense problemes. Perquè són persones poc significades políticament. Era un ajuntament poc esquerranós.
Doncs sembla estrany en uns anys tan polititzats.
L’Ajuntament de 1936 va heretar els funcionaris que provenien dels partits que havien governat el consistori durant els anys trenta. Era un conjunt conservador provinent de les classes mitjanes benestants. Ser funcionari era una de les sortides professionals més habituals que tenien els fills de les classes benestants de Barcelona. I era un tipus de població amb unes característiques socioeconòmiques determinades, més conservadores i menys proclius a tendències esquerranes. Es comporten com a bons tècnics, però no es signifiquen políticament.
En què consistia el procés depurador?
Els funcionaris havien de respondre un qüestionari que permetia al jutge instructor tenir un retrat robot de cada persona. Els demanaven la seva trajectòria professional i política i els animaven a delatar els companys. Un dels factors que podia salvar-te era comptar amb bons testimonis.
Vol dir avals?
Comptar amb gent que pogués parlar bé per tu: industrials, clergues, de la Falange, del “partido”… Testimonis de solvència contrastada. Si els podies aportar, tot anava millor.
Una persona que s’hagués casat durant la guerra o fos divorciada era inspeccionada amb més rigor?
Aquests aspectes de la vida personal sortien en els informes del serveis d’informació. I les qüestions morals tenien més pes en el cas de les dones que en els dels homes.
Què se’n sap de les persones que van ser destituïdes?
Els envien a la perifèria del sistema, i la postguerra va ser molt dura. Una taca a l’expedient com la d’haver estat destituït de l’Ajuntament és enviar la persona a la marginació.
Com s’ho va fer l’Ajuntament per continuar funcionant mentre va durar el procés depurador i els funcionaris s’estaven a casa?
L’Ajuntament va intentar buscar l’equilibri entre una depuració que ja estava d’acord que es fes i la necessitat que els serveis municipals es ressentissin el mínim possible. Que funcionés l’administració també ajudava a legitimar el nou règim. Va adoptar una sèrie de mesures per pal·liar la manca de personal, com ara anul·lar els dies d’assumptes propis, allargar l’horari de treball, moure els funcionaris en funció de les necessitat i eliminar el principi d’immobilitat…Tots els funcionaris que tornaven de la guerra del bàndol nacional s’incorporaven immediatament encara que haguessin de passar també el procés depurador. Cal dir que el procés es va començar a fer amb els funcionaris que presentaven menys problemes, amb els expedient més fàcils. I l’Ajuntament també va intervenir avalant algunes persones i traient-les del procés.
L’Ajuntament va salvar funcionaris?
El jutge instructor instruïa i proposava la sanció, però qui tenia l’última paraula era l’Ajuntament i va fer servir aquesta potestat. En un15% dels casos va reduir o anul·lar la sanció i només en un 2% la va augmentar. Però mai no va intervenir en les sancions més greus. El cert és que va intentar recuperar la plantilla el més aviat possible. I que tots els comandaments intermedis estiguessin en mans de gent amb experiència i amb trajectòria dins de l’Ajuntament. Va preservar els càrrecs intermedis que tenien una depuració més lleu. I va aconseguir que les noves incorporacions es fessin per baix, per defensar els interessos de la gent que ja hi era. Volia que els interessos corporatius fossin mantinguts i preservats. I que això permetés continuar funcionant amb dignitat i eficiència.
Des del bàndol vencedor hi va haver queixes de com s’estava fent el procés depurador a l’Ajuntament de Barcelona. Les denúncies van arribar a la Dirección General de Seguridad de Madrid, que va demanar al governador civil d’aquell moment, González Oliveros, que ho investigués. I aquest va enviar funcionaris d’Hisenda a explorar. Les acusacions apuntaven al secretari i a l’interventor de la corporació municipal. Aquests van admetre algunes irregularitats, però eren de caràcter lleu. El governador s’abraona i exigeix que es faci de cap i de nou tota la depuració. Però aquí devia intervenir l’alcalde, Mateu i Pla, que tenia línia directa amb Franco i Serrano Suñer, i la rebequeria del governador va queda en no res.
Marc Gil conclou en el seu llibre que la depuració, que va ser exhaustiva i exemplar, va aconseguir de retruc enquadrar i disciplinar els funcionaris que van quedar a la Casa Gran. “Amb la depuració s’havien esporgat de l’Administració els últims reductes de la desafecció… El darrer pas es complementaria amb la incorporació de saba nova, provinent dels col·lectius de provada solvència ideològica que contribuirien a erigir una administració fidel, agraïda, sotmesa i acrítica”.