Ja no és una ciutat: és un producte. S’ha convertit en un producte de consum global que ja no ens pertany a nosaltres sols. És un negoci. La suma de turisme massiu, societat de consum, globalització cultural, capitalisme sense control i negoci immobiliari podria posar fi a allò que va ser -i, sobretot, que va significar- la Barcelona popular i rebel, la Rosa de Foc, la “ciutat dels prodigis”.

Hi ha el risc de convertir Barcelona, i per tant, els barcelonins en un decorat de cartó pedra com a producte de consum per a milions de turistes fent-se selfies amb nosaltres (cabrejats) de fons. I, en aquesta fórmula, nosaltres, els barcelonins, molestem.

Fenomen global
Això, però, no està passant només aquí. Està passant a Barcelona, a Madrid, a Palma i a Venècia, Amsterdam, París, Londres o Nova York. Algunes ciutats corren el risc de carregar-se tot el que eren en la cursa sense control de la fórmula turisme+immobiliari. Quedarà la idea, quedarà un decorat, quedarà un anunci a la marquesina d’un bus turístic… però un dia potser ja no hi haurà veïns per fer la ciutat amb les seves mans, ni hi haurà més cadires al carrer en una nit d’estiu, ni hi haurà més bars gallecs i libanesos on prendre un bon menú amb vi de la casa.

La revista Ciutats, un dossier monogràfic sobre els reptes de les ciutats al segle XXI que acaba de publicar Crític, va identificar 12 grans problemes de les ciutats que poden agreujar-se en les properes dècades: la creixent desigualtat, la superpoblació urbana, l’envelliment de la població -sobretot a Europa, el Japó o els Estats Units-, la manca d’habitatge, l’expansionisme constructiu fins a l’últim racó de la ciutat, l’impacte negatiu de la indústria turística, la contaminació atmosfèrica, l’hegemonia del vehicle privat, els dèficits d’energia o d’aigua potable, el control de les dades tecnològiques, les noves amenaces a la seguretat per atacs terroristes, cibernètics o químics i, en general, l’aterratge dels fons d’inversió i les grans marques globals que destrueixen el teixit econòmic local.

Nova lluita de classes urbana
La meitat de la població mundial viu ja en el 2% del territori del planeta. Tots en poc espai, però no barrejats. La desigualtat urbana, social, econòmica i educativa és un dels grans drames de les ciutats ara i, es preveu, que, encara més, els propers anys.

No és el mateix viure a Nou Barris que viure a Pedralbes. No és el mateix viure a la banlieue que viure als millors barris de París. No és el mateix Soweto que Johannesburg. No és el mateix viure a Rocinha, la major favela del Brasil, que al centre turístic de Rio de Janeiro.

Pel·lícules com Blade Runner descriuen un futur caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual. Els ciutadans privilegiats, els futurs “homo deus” descrits per l’historiador Yuval Noah Harari, podrien viure en urbanitzacions ideals, verdes i riques, mentre la majoria es morirà de fàstic atrapada per la contaminació atmosfèrica i la pobresa en grisos blocs d’edificis.

Això és el futur? O és ja el present? Segons dades del Programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Habitat), en algunes ciutats de països en desenvolupament fins al 80% de la població viu en infrahabitatges.

Una dada sobre salut que posa els pèls de punta: a la ciutat de Barcelona, a pocs quilòmetres de distància, poquíssims, l’esperança de vida de Nou Barris és de mitjana tres anys inferior que a Sarrià-Sant Gervasi. Ho diu l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Si ho mirem per barris, hi ha encara més diferències: als barris de Can Peguera o Torre Baró (Nou Barris) es viu de mitjana fins a nou anys menys que tot just a uns quants quilòmetres de distància, al barri de les Tres Torres, de Sarrià.

S’ha generat una mena de nova lluita de classes urbana. A un costat, hi ha l’obrer, l’immigrant, el precari, l’estudiant i també el comerciant, el botiguer i fins i tot el petit i mitjà empresari… i a l’altre hi ha els fons d’inversió globals, les grans marques i cadenes comercials i una part de la tecnocràcia local.

“La ciutat global”, explica Saskia Sassen, catedràtica de sociologia de la Universitat de Colúmbia, “ha sorgit com a emplaçament per a noves reivindicacions”: d’una banda, hi ha el capital, que utilitza la ciutat com una mercaderia; i, d’altra banda, sorgeix la protesta dels sectors desfavorits de la població urbana. Sassen afirma que “anem cap a la recuperació de la ciutat com a espai per mobilitzar i fer visible el poder dels sense poder”.

El municipalisme, l’última finestra d’oportunitat
El municipalisme podria convertir-se en l’última trinxera de la resistència al mercat neoliberal i l’auge del populisme de dreta. Hi ha una nova ruta que comença a les “ciutats santuari” dels Estats Units contràries a la política migratòria de Donald Trump i acaba amb el “confederalisme democràtic” de Rojava al Kurdistan, passant per les “ciutats del canvi” a Espanya i les “alcaldies rebels” de la CUP a Catalunya.

Les ciutats, al llarg de la història, han estat el lloc ideal per als esclats revolucionaris. El món urbà ha tingut sempre una potencialitat revolucionària. D’Atenes a la Comuna de París. Del cantonalisme anarquista de la Primera República Espanyola a les Juntas de Buen Gobierno de Chiapas. El soviet de Petrograd, del 1917; el Bogotazo, del 48; el Maig del 68, a París; l’aixecament de Soweto, del 76; la revolta de Tian’anmen, del 89; o la plaça Tahrir del Caire en les Primaveres Àrabs del 2011.

“Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”, reclama David Harvey. El municipalisme podria ser una eina clau per guanyar batalles concretes -potser algú les titllarà de “petites batalles”- i insuflar democràcia, feminisme i nous drets socials. Per això les eleccions municipals d’aquest 2019 a l’Estat espanyol són clau per al futur de les esquerres en plural. Aquí i arreu.

L'entrada Barcelona ja no existeix ha aparegut primer a Carrer.

I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.

De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.

No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?

Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?

Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.

A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.

Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?

Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.

L'entrada Barcelona en comú segueix tenint un problema, guanyar l’hegemonia ha aparegut primer a Carrer.