Fa dos anys un grup d’activistes socials que venien d’anys d’activisme social als carrers entraven a l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat més important del sud d’Europa, malgrat el rebuig de les principals forces del capitalisme català i internacional. Tots els grans poders polítics i econòmics s’ho miraven amb desconfiança. La portada de l’endemà de La Vanguardia va ser: “Canvi radical”. Per primer cop a la història, una dona jove i d’esquerres era alcaldessa de la ciutat, i els mascles alfa escopien insults a les tertúlies. La victòria de Barcelona en Comú, un artefacte polític i activista creat pocs mesos abans, a les eleccions municipals de 2015, seran recordades en la història de la Rosa de Foc.
I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.
De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.
No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?
Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?
Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.
A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.
Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?
Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.
