Per a l’anàlisi dels dos primers anys de l’actual govern municipal en termes ambientals cal tenir en compte tres premisses: la primera és la importància de tractar les temàtiques ambientals des d’una coherència global, ja que de forma aïllada o a curt termini les intervencions en matèria de medi ambient perden congruència. La segona és que les problemàtiques ambientals són tan àmplies que difícilment es poden abastar totes. I la tercera és que quan s’emprenen polítiques decidides, més enllà de campanyes benintencionades, per un canvi profund vers la sostenibilitat, inevitablement se xocarà amb fortes resistències per part de molts agents.

Efectivitat contra la contaminació
Es pot començar per exemple parlant de mobilitat urbana. Quan parlem de noves polítiques de mobilitat, ningú no havia dit que seria fàcil: es tracta de modificar profundament la concepció de la ciutat i com la “fem servir”, a més d’afectar la gestió del transport públic, la qualitat de l’aire i la salut pública o els interessos econòmics lligats al vehicle privat.

S’ha de reconèixer que quant a la potenciació de la bicicleta, les actuacions semblen clares i a bon ritme: donar a la bici el seu espai com a mitjà de transport urbà sense dubtes ni contemplacions, tot i que moltes infraestructures siguin encara millorables (amplada insuficient o els indesitjables carrils bici pel centre de la calçada), calgui reforçar mesures perquè la resta d’usuaris respectin l’espai que la bici ha de tenir a la calçada, i quedin per davant encara molts quilòmetres de carril bici per completar la xarxa promesa.

Més complexes d’anàlisi són les actuacions respecte a la qualitat de l’aire. No es tracta només de l’incompliment reiterat de normatives europees: més important és l’afectació continuada i científicament demostrada sobre la salut de la ciutadania. És cert que s’ha posat el tema sobre la taula, sortint de la letargia anterior.

Però també és cert que no s’estan aplicant encara les mesures que serien més efectives. Eliminar els vehicles més antics, per exemple, no serà una mesura amb impacte real ni serà capaç de reduir de forma significativa la quantitat de vehicles. Les restriccions severes al nombre de vehicles que han de circular per la ciutat es posterguen, en canvi, fins al 2020. Mesures d’exclusió permanent de certs vehicles i peatges de congestió al centre urbà s’apliquen ja avui a desenes de ciutats europees i Barcelona no hauria de quedar enrere per por al canvi.

Mostra de la resistència al canvi de model de mobilitat és el tortuós camí que està seguint la connexió dels tramvies, saturat d’informes i contrainformes, o la implantació de les superilles. L’Ajuntament hauria d’acabar d’aclarir els aspectes respecte a la gestió del tramvia i posar en marxa la connexió ferroviària per la Diagonal en aquest mandat. Sobre les superilles, més enllà de posar el focus en el cas concret de la prova pilot al Poblenou, cal recordar que és un model urbà inqüestionable i que no se n’hauria de desvirtuar l’essència.

Verd urbà i residus
Quant a les polítiques de verd sí que s’ha fet efectiva alguna mesura per estendre’l per dins la ciutat. Barcelona té molt poc espai verd per habitant i mesures com l’abandonament de l’ús d’herbicides als escocells dels arbres aniran canviant el paisatge urbà, fent-lo més verd. Potser de forma lenta i poc perceptible a l’inici però molt transcendent a la llarga. Per altra banda, respecte a l’entorn de Collserola no s’ha avançat significativament en la protecció definitiva del Parc.

Sobre polítiques de residus, durant els darrers anys la crisi econòmica ha fet la feina de les administracions: la reducció del consum ha portat paral·lela una reducció de la generació d’escombraries sense un veritable canvi d’hàbits. El Pla de Prevenció de Residus ràpidament quedà obsolet quant a objectius. Davant aquest fet hem arribat a la situació actual des d’una certa postura de conformisme: els percentatges de reciclatge s’estancaven, però com que els objectius de reducció s’acomplien no s’ha aplicat cap mesura rellevant sobre el model de separació des del 2010, any en què s’implantà el contenidor marró. Resultat: l’any 2016 la generació de residus torna a pujar, el percentatge de recollida selectiva porta molts anys estancat al 35% i correm el risc de tornar a posar el sistema en crisi.

La posada en marxa de l’estratègia Residu Zero, amb l’objectiu de no dur residus a incinerar a final de legislatura sembla de difícil compliment si no es fa un “reset” profund sobre el model de separació i de recollida de residus a la ciutat, ja que l’actual s’ha demostrat que no dóna més de si.

S’ha posat en marxa, per últim, una estratègia municipal de consum local, ecològic i responsable. Naturalment, es trigarà en notar els efectes sobre els hàbits de consum, però sense dubte la clau de l’èxit d’aquesta estratègia raurà en donar la iniciativa a les entitats, xarxes i col·lectius que ja fa anys que estan desenvolupant un mercat social i ecològic.

Compartir